Opinió

 

<2/169>

Vicent Partal

17.03.2015

Un avís des de Washington

Ahir a Washington hi hagué una jornada de debat molt interessant sobre el procés polític que viu Catalunya. Va ser organitzada pel Diplocat i la George Washington University i hi van participar experts catalans i nord-americans de molt pes.


Un d'aquests experts fou Paul Williams, professor de dret i relacions internacionals de l'American University i fundador del Public International Law & Policy Group. Williams va fer una sentència que em va deixar corprès, però que ja cal que tinguem ben en compte: el problema és a Brussel·les. (Vull remarcar que Williams és conegut des de fa anys per la seua activitat negociadora i diplomàtica a tot el món, especialment en processos de pau, però també en processos d'independència.)


Concretament, Williams va dir que Madrid no era cap problema, perquè la seua posició era ben previsible, que l'Haia (la Cort Internacional de Justícia) no era cap problema després de la sentència de Kossove, que Nova York no era cap problema, perquè la comunitat internacional no posaria cap impediment especial al reconeixement de Catalunya, i que el problema únic i real que tenim els catalans és la indefinició de Brussel·les, que ja fa massa que dura.


Com va explicar ben gràficament, el reconeixement diplomàtic d'un nou estat sempre és un no d'entrada, que més o menys ràpidament passa a ser un sí quan aquell qui pot fer el senyal adequat el fa. I això aquests darrers anys ha passat trenta-sis voltes, va dir, amb trenta-sis nous estats que ningú no volia reconèixer però que avui ja no discuteix ningú.


Seguint aquesta experiència, en el cas de la proclamació de la independència de Catalunya els estats restaran quiets fins que no vegen el senyal que cal actuar. I --pense jo que molt encertadament-- el professor Williams afirma que el senyal ha de venir de Brussel·les: en el moment que la Unió Europea reconega que Catalunya en continua formant part com a estat independent no hi haurà cap estat del món que s'hi opose, tret potser d'Espanya.


Ara, Williams mateix diu que Europa, de moment, es limita a fer l'estruç i a amagar el cap sota terra. I remarca, per tant, que haurem d'obligar Europa a mirar la realitat cara a cara. Aquesta, i no cap altra, és la batalla clau que ens espera. Batalla, per cert, en què Williams creu que tenim molts punts a favor, simplement perquè ara ja som membres de la Unió Europea i el projecte continental no podria resistir l'expulsió de set milions de persones només perquè no sap com resoldre's allò que, al capdavall, no és sinó una remodelació de les fronteres interiors.


Recomane de no perdre de vista l'avís que ens arriba de Washington…





L'opinió dels subscriptors


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)





Josep Jallé


Sempre ha estat de Washington d’on als europeus ens han arribat els ajuts clars a l’evolució democràtica continental.


En la història contemporània, des de Normandia fins a Ucraïna, passant per la ex Iugoslàvia. Sempre agraïts a aquelles persones de l’Amèrica del Nord que ens han tret les castanyes del foc: el gran feixisme de sobre i els intents de retorn als blocs, aturant-los ara. El concepte d’Europa descansa sobre unes bases febles d’interessos locals d’Estats sense capacitats integradores, sense mirar més enllà que qui paga o no paga un préstec.


Brussel·les és el símbol de l’immobilisme patètic o, en el millor dels casos, del vol i dol. En tot cas, de les meves visites a despatxos de directors generals que pertocaven, per “cupó” a Espanya, m’ha quedat la mateixa sensació: funcionaris acomodats que no volen fer feines que no estiguin reglades i molt clares. Cas d’accedir-hi un nou Estat com pot ser Catalunya, amb els condicionaments actuals i la via procedimental - inèdita - que plantegem, donarà lloc a unes feines no reglades i no clares. I això és indesitjable en aquells oasis de despatxos, assignats proporcionalment per cupons. Haurem de confiar amb nosaltres mateixos, sempre, i esperar un cop de ma de Washington sobre aquesta cosa dita Unió Europea que sempre m’ha semblat una mena de Fira de Bellcaire a l’engròs. I prou,



Muma Soler


Amb perdó, jo hi afegiria França, que sempre ens ha fet la gitza. Ara,  per postres,  té un Sr Valls al capdavant, que té interessos propis, de la seva carrera, en clau francesa. Per aquesta raó serà l'adversari més tenaç que tindrem i, esperem que no, amb més eficàcia que un Rajoy amb poques complicitats a Europa.



Ignasi de Yzaguirre


Com més s'allargui el procés, més perill hi ha que acabi malament. La republica era més democràcia que l'actual monarquia i en 6 anys tot s'en anà en orris. Que vull dir?: si cal anar a Bruseles, doncs anem a Bruseles. Si l'11 de setembre som capaços d'anar-hi la meitat dels que ens varem mobilitzar en la via o la bebaixa, seria un èxit, poser definitiu. Posarem Europa potes
enlaire, serà impossible que no ens vegin.
Per curiositat: Resistiran els obstuccionistes no fer-ser la foto a Bruseles?
Post Data segona: Si no expliquem els números d'España de manera senzilla a les classes populars, votaran el 27 de setembre a favor d'aquesta España, inviable economicament, tal com ens explicaba amb
tanta claretat fa uns mesos en Edward Hugues al seu Blog. Caldrà ser molt contundents desmentint.




Joan Rubiralta


Penso que l'avís del professor Williams és molt encertat i per això el govern ha col·locat a Brussel·les a un diplomàtic català de prestigi. Ara cal que les eleccions del 27S donin un mandat clar i inequívoc i es produeixi una declaració d'independència nítida i diàfana si els resultats acompanyen i a partir de llavors hem d'aplicar progressivament les nostres lleis fins a substituir les espanyoles. La resta vindrà rodat.

Ho tenim a un pam i hem de desaprofitar l'avinentesa.




Ramon Perera


En definitiva, que si fem les coses bé no podem perdre.




Josep Hilari Planelles


Amb tots els meus respectes al qui en sabeu més que jo, crec que el problema no és Brussel·les. 
El problema, si hi ha cap problema, som nosaltres. El problema és que, com deia
Gaius Sallustius Crispus fa tants i tants anys: "Pocs són els qui desitgen la llibertat; 
la majoria vol tenir amos més justos". És això el que vol Duran? El que vol Joan Herrera?
El que vol Ada Colau? Fins que un poble majoritàriament no deixe de tenir por a la llibertat,
no serà lliure. Tenim el síndrome de la indefensió apresa. Cal dir a tothom que la porta de 
la gàbia està oberta. Que hi ha prou en eixir. Que el rei va nu, que no porta cap vestit, que els ulls no ens enganyen,
que allò que ens tracta d'enganyar són les mentides, repetides una i altra volta, dels que ens oprimixen.




Andreu Rubio


Efectivament,  són molts els  mecanismes que ens poden ajudar en el procés  d'Independència de Catalunya.
Per exemple, el tractat de Lisboa facilita que un nou estat  s'integre a la Unió Europea.
Fins i tot, tenim el cas de Kosove, el qual crec que ja està mantenint relacions amb la Unió Europea
perquè en un futur forme part de la mateixa sense ser-ne necessari el vot d'altres països de la Unió, fet al qual Catalunya 
s'hi podría agafar sense que poguera   influir el dret de veto d'altres països com ara pot ser Espanya.
Ara bé, som  nosaltres els qui haurem de demostrar que el nostre  projecte és viable perquè ens acullguen
com a membres de ple dret i per tant hem de treballar el més units possible per tal d'assolir el reconeiximent
d'Estat Sobirà.




Blanca Serra


I segons que  opina, al meu parer encertadament,  el periodista Martí Anglada dins de la Unió Europea cal estar  molt atents a les opinions diplomàtiques, polítiques i de grans mitjans d'opinió  d' estats com Alemanya i França.  França per la seva història secular ens ha cobejat com una mena de territori amic, una marca com la que ens parlen els historiadors de l'època medieval, una espècie de protectorat i Alemanya ens pot veure com una Baviera. A part d'iniciatives de tipus institucional com el Diplocat, són importants en aquests moments les informacions que de manera organitzada surten de la societat civil catalana cap a l'exterior europeu com són  el Catalan News Monitor que tira endavant en aquests moments la PDD actual i la mateixa versió en anglès de gran part de Vilaweb, el Col·lectiu Emma, el CIEMEN, les mateixes organitzacions no governamentals, les relacions entre universitats i centres d'investigació que tenen molt de prestigi a Europa.




Miquel Strubell


Més que un avís, és un consell, i encara, tranquil·litzador. Em queda el dubte de si la Unió Europea ha d'actuar per unanimitat tant per admetre un soci nou, com per expulsar-ne un nou Estat format a l'interior de la Unió. Si és així, Espanya no podrà votar a favor d'expulsar una Catalunya independent si no ens reconeix abans. I mentre no ens reconeix, no ens en podran expulsar: un dilema que es produirà, espero, després que la majoria de l'electorat de Catalunya hagi declarat la seva voluntat que siguem independents. Per cert, en relació amb el seminari de la George Washington University, totes les piulades emeses amb el hashtag de la sessió han estat recollides aquí:http://bit.ly/18T1eFo. En queda un relat resumit, incomplet: però molt interessant.




Josep Usó


Crec que la indefinició dEuropa ja és quasi escandalosa. Lògica, si voleu, però escandalosa. I em fa l'efecte que una de les causes és el fet que ara mateix, als grans mandarins europeus que manen, els ha esclatat la joguina Ells volien jugar al mateix joc que els EUA amb la seva divisa i ja es veu que això no els acaba d'anar bé. Sembla que han perdut la partida. I és evident que no poden expulsar ningú. De fet, hauran de transigir amb moltes més coses de Grècia, perquè si els grecs decidideixen anar-se'n, l'endemà hi haurà cua per eixir. Ara mateix, els ciutadans europeus comencen, comencem, a pensar que aquesta mena d' Unió Europea pot ser no cal. 
De manera que quan els arribe el problema, en sis mesos mal comptats, no els veig més opció que dir que sí. O arriscar-se a quedar-se sense un dels seus motors. Alemanya, que sembla el veritable cor de la UE ha perdut dues guerres. Si perd aquesta, possiblement siga el seu final. No s'ho pot permetre, per molt que la senyora Merkel somriga com si no passés res. I tant que passa.

Mail Obert