Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<2/169>

Vicent Partal

13.01.2015

Ambició i sort

Som en la setmana clau. Abans de divendres sabrem si hi ha eleccions i de quina manera hi acudeix el sobiranisme. És lògic que després de dos mesos llargs d'estira-i-arronsa els nervis siguen literalment a flor de pell, especialment entre els qui n'han de ser els màxims protagonistes: entre els partits, CiU i ERC; a la societat civil, l'ANC.


La impressió que m'arriba des de tots els costats és que la bola de l'acord ja roda cap avall i d'una manera un xic descontrolada. Novament, és lògic això, car mana el rellotge i tothom sap que, com en un bon partit de bàsquet, ara sí que cada cistella és definitiva. Fa unes setmanes que tots teníem al cap un dibuix clar dels límits de la negociació, les anomenades línies vermelles. Però aquests límits s'han desdibuixat amb la precipitació de les darreres hores. Ara sembla evident que Mas podria acceptar de convocar eleccions fins i tot si no hi ha la candidatura unitària que ell deia que era imprescindible. I tinc la sospita que Junqueras, segons com es posen les coses, podria arribar a acceptar la candidatura unitària que considerava inacceptable. El tic-tac del calendari negociador ha fet miques les posicions de partida de tothom i fins i tot ha excitat l'ANC, que ahir va convocar de sobte i un poc nerviosa un repic d'atuells d'alt risc.


Però calma. Ara és l'hora de la política amb majúscules i tot allò que puguem dir els qui en som fora ja té poc sentit. Dijous o divendres, quan arribe l'acord, ja ho explicarem i ja mirarem d'entendre entre tots, amb la informació que n'emergirà ràpidament, què ha passat i com és que ha passat. Però, sincerament, no crec que puguem influir gens, ningú ja, en la recta final d'aquest tombant d'any esgotador. Ara la partida és a les mans dels grans jugadors i nosaltres no en traurem res, de neguitejar-nos. 


Malgrat això, avui cal recordar unes obvietats a Artur Mas, a Oriol Junqueras i a qui negocie en nom de la societat civil. 


La primera és que l'ambició ha de ser desmesurada. Éreu molt lluny l'un de l'altre i ara torneu a tenir-vos molt a prop. No us atureu. No ho deixeu estar quan l'acord semble suficient i passable vist des d'on venim: intenteu encara un acord millor. Simplement perquè aquestes eleccions seran les més importants de la nostra vida, les més decisives de la història de Catalunya i, com més cohesionat hi acudesca el bloc sobiranista, millor. Cohesionat en tots els sentits. Cohesionats en el programa, cohesionats en la formació del pròxim govern, cohesionats en la llista si pot ser, però sobretot cohesionats en la proposta que ens fareu als ciutadans.


La segona, en aquesta mateixa línia, és recordar que la responsabilitat dels representants de la societat civil és particularment gran. L'ANC, Òmnium i l'AMI saben que poden trobar-se obligats a fer una campanya discreta, a mig gas i per no molestar ningú, si l'acord no és tan ambiciós i complet com caldria, i que ara sembla que ja ho pot tornar a ser. I això seria una pena molt gran i un error històric. Al final la pressió de la societat civil és la que hauria de ser capaç de tombar tots els recels i això cal que l'ANC, especialment, ho assumesca sense gens de por aquests dies.


I tercer i darrer recordatori, especialment a Artur Mas i Oriol Junqueras: no us preocupeu per allò que heu dit o us han fet dir. Aquests dos mesos han estat decebedors i han causat molta tensió. Alguns no sabran espolsar-se-la del damunt ràpidament, però estic cert que la gran majoria del país ho sabrà fer. No us sentiu, doncs, presoners dels titulars de les setmanes passades, de les frases que ara voldríeu esborrar. En aquesta negociació no hi haurà, perquè no pot ser-hi, cap perdedor. Necessitem que ens oferiu un pacte que ens faça guanyadors a tots i que obri de bat a bat la fase final del procés d'independència. Aquesta serà la victòria de tots.


Per això teniu avui tot el meu suport i us desitge especialment bona feina en aquestes hores vinents. Sigueu ambiciosos i recuperarem el futur.





L'opinió dels subscriptors. 



(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)






Ramon Perera


Estic molt d'acord amb l'editorial, amb el seu esperit. No importa si les últimes bastes s'han de fer una mica a corre-cuita, si tot el cusit anterior s'ha fet amb cura. Això és així ja que el futur sempre té un cert grau d'imprevisibilitat i uns preparatius pretesament perfectes sempre es quedarien curts i caldria saber improvisar.

Valia la pena lluitar per una candidatura unitària ideal, però si no ha estat possible, altres opcions també podran funcionar encara que ens donin més feina i ens angoixin més. Penso que és així perquè hi ha un nucli de gent que ja són independents mentalment i que no deixaran de funcionar com un motor que fa moure el país. La comunitat internacional haurà d'acabar acceptant una independència clara i ferma.

Saben greu les formes del debat públic que hi ha hagut. Tanmateix són coses que cal i es poden oblidar per no frenar l'assoliment d'aquest acord que caldria millorar fins l'últim moment - mai se sap quin aspecte de l'acord pot ser clau front a una dificultat futura. I si no recordo malament, el president Tarradellas va dir una frase que sempre he tingut present: que en política mai s'ha de llançar la tovallola mentri hi hagi marge per seguir lluitant. La meva experiència és que aquesta regla també és vàlida en la vida civil.



Josep Font


Jo hi afegiria, com a quart recordatori, el sempre actual advertiment d'en Jordi Carbonell: que la prudència no us faci traïdors.




Josep Usó


Tinc la sensació que finalment, després de setmanes i setmanes de desacords, al menys en aparença, estem arribant allà on sembla clar que era precís i inevitable arribar. A l'acord. Bona prova és que, a l'altre bàndol ja tornen a estar molt nerviosos.Ara calma i serenitat. Aquestes hores seran com un sprint final. Ràpid, vibrant, però sense més possibilitat que una victòria. Fixeu-vos que, en realitat, tots els participants són del mateix equip. Del català.




Salvador Rofes


Aquests dos mesos han estat claus i aquí s'ha perdut la possibilitat de la independència. N'estic convençut. No tinc cap interès en que el temps em doni la raó ni molt menys, com podeu suposar. Però sigueu sincers i pregunteu a la gent que us envolta i que no estiguin clarament identificats com a independentistes: amics, veïns, companys de treball...A quants veieu ara disposat a votar per un partit sobiranista o quans volen ser independents?. Catalunya no es el Bages i Osona solsament. Hi ha el Baix Llobregat, el Vallès, i altres comarques. Els reconvertits dubten, els indecisos ja no ho son perquè vist l'espectacle d'aquests dos mesos (ull, que encara en podem veure alguna de grossa...!!!) no creuen en que la independència canviï res. Artur i Oriol (especialment a tu) la història serà molt dura amb vosaltres. Però hauran de passar tres o quatre generacions per reaccionar. No crec que ningú dels que avui estan vius ho vegi. Ho sento.




Francesc Estall


Veig ara per ara un ambient d'histèria, amb gent esquinçant-se les vestidures i assenyalant a uns o altres com a traïdors i culpables de tots els mals. De segur que l'enemic deu riure cofoi en veure aquestes reaccions, i de segur també que moltes d'aquestes reaccions són del mateix enemic camuflat. A la guerra la intoxicació i la desmoralització també són armes i els contrincants busquen provocar-les al camp contrari i moments de dubte i d'indefinició són terreny propici per a tot tipus de missatges, per a dir que uns i altres són culpables, per a propagar que som incapaços d'assolir l'objectiu, per a assenyalar a tots com traïdors... 


Tot això ho venim sentint i llegint de fa unes setmanes, i molt accentuat aquests dies; no dubteu que els quintacolumnistes estan treballant a preu fet. Ells sí tenen clar quin és el seu objectiu, malmetre la unió i sembrar zitzània. No els fem el joc, cal tenir clar qui és i qui no és l'enemic, i no ho són ni Mas, ni Junqueres, ni CDC, ni ERC, ni tants d'altres, els líders es poden equivocar perquè són humans però són dels nostres; siguem curosos i practiquem la crítica constructiva o caurem al parany, desemmascarem els que van assenyalant traïdors perquè no ens volen res de bo.

I sí, tindrem pacte. És clar que tindrem pacte. Sota alguna fórmula ja publicada - no crec que sigui aquella tercera proposta, sembla un bunyol fet per a satisfer una mica tothom i que al final no acontenta ningú -, sigui alguna fórmula nova; enlloc està escrit que es guanyi millor amb llista unitària o amb llistes separades, enlloc està escrit que si es vol la independència calgui votar el Març i no al Setembre, el que cal és un bon pacte que satisfaci a tothom. I tallar de socarrel aquesta tensió que dóna ales als quintacolumnistes, a l'enemic, i ens enverina a nosaltres.




Joan Goma


Diuen que si vols la pau has de preparar-te per a la guerra.
El que nosaltres volem és un pacte dels partits catalans per guanyar. Segurament ja no podem influir en res del que pactin, però el millor que podem fer és prepara-nos pel no-pacte o pel que és el mateix per un pacte per a no guanyar.
Si els partits volen jugar, millor, tot serà més ràpid i més fàcil. Però hem d'estar preparats perquè, si no juguen, hem d'assolir la llibertat sense ells igualment. Encara que ens costi una mica més i triguem una mica més. L'èxit de l'acord només està garantit si als partits els fem veure clar que el que en depèn de que arribin a un acord guanyador o no, no és la independència sinó el seu futur.




Joan Ferrer


Això sembla un culebrot però jo crec que hi haurà acord!!!
M'ho diuen les meves sensacions, el meu sisè sentit.




Josep Blesa


Dues fiblades:


1. “Els parallamps han d’estar connectats a terra. Fins i tot les idees més abstractes i especulatives han d’estar ancorades en la realitat, en la substància de les coses. I la “idea d’Europa”, doncs? LA IDEA D’EUROPA. G. Steiner.


 2. “ ...Van proporcionar a milions d’homes i dones una “raison d’être” en el sentit fonamental de la paraula. El verb “ser” incloïa un futur imperiós. Els joves s’unien a aquests moviments estaven <<full of passionate intensity>> (plens d’intensitat apassionada), com deia Yeats. En perspectiva, les nostres visions desencantades ens diuen que estaven equivocats, que veneraven déus falsos, que els ideals que proclamaven i pels quals molt sovint morien eren portaven en darrera instància a la crueltat i a l’esclavitud. Però la nostra clarividència cansada no té en compte un aspecte crucial. Ser jove és posseir el dret a equivocar-se, és sens dubte tenir l’obligació d’una il·lusió dinàmica, és creure que pots millorar la realitat i que eres capaç de redreçar-la..”    RECORDAR EL FUTUR. G. Steiner.




Octavi Monsonís


Els teus editorials, Vicent, tenen la virtut d'alçar la moral a un mort i tot. Jo, almenys, hi estic completament d'acord. Només vull fer alguna apreciació:
En aquests moments no cal que s'arribe a un acord ampli i generós, perquè demana temps. L'urgent és convocar les eleccions. I s'han de convocar sense cap demora.
Un cop convocades, que les negociacions continuen en el sentit que exposes en l'editorial.
Especialment, han de treballar en consensuar el full de ruta a seguir després de les eleccions, i ací al meu entendre s'han d'incorporar la CUP, els partits extraparlamentaris i els moviments socials (especialment Súmate, i d'altres de l'ampli teixit associatiu de Catalunya, a banda d'Òmnium, l'AMI i l'ANC). Involucrar el màxim de gent és necessari així com ampliar la base independentista.
I generar il·lusió, que tot està per fer i tot és possible.

Mail Obert