Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<2/169>

Vicent Partal

10.07.2014

...però tampoc no ens poden expulsar per carta

El senyor Juncker, president que serà de la Comissió Europea, sembla que vol mantenir la perillosa tàctica del senyor Barroso. Doncs anem bé. Pareix que la nova Comissió es dedicarà com l'anterior a fer por parlant de l'expulsió d'Escòcia i Catalunya de la UE, segurament fins el dia que el sí guanye a Escòcia o a Catalunya i, per tant, hagen de recórrer al pragmatisme. Mentrestant es tracta d'espantar.


Però si Juncker va dir ahir això també ahir vam poder llegir un documentat estudi de la Universitat d'Oxford que capgira de dalt a baix tota la lamentable instrumentalització que la Comissió ha fet sobre l'expulsió de Catalunya i Escòcia en el cas de proclamar la independència. Ací teniu els detalls de l'estudi, però permeteu-me que en fixe una imatge, que com diuen val més que mil paraules.


Una de les tesis destacades de l'informe és que la Comissió no pot decidir d'expulsar un país i que, si fos el cas, la Cort de Justícia europea hi intervindria decisivament… per impedir-ho. Perquè hi ha unes lleis europees i unes sentències que la Comissió no pot menystenir. Un país no pot entrar a la UE només enviant una carta, com diu Juncker, però tampoc no pot ser-ne expulsat només amb una carta. Perquè això vulneraria greument la legislació europea en molts terrenys, començant pel mercat únic i acabant pel dret de ciutadania.


L'estudi de la professora Douglas-Scott diu que és clau per a entendre la situació el fet que la ciutadania europea no siga solament conseqüència de ser ciutadà d'un dels estats membres. Això, que Barroso ho diu amb alegria, ha estat qüestionat reiteradament per la Cort de Justícia, que --pensem-hi-- hi té la darrera paraula. I hi ha casos concrets que es poden explicar i que són molt importants per a nosaltres, pensant en allò que ens podria passar.


Són, entre més, els famosos casos Rottmann o Ruiz Zambrano, en què aquests ciutadans, malgrat haver perdut la ciutadania originària, van continuar essent considerats ciutadans de la Unió Europea. L'un cas va passar a Alemanya i l'altre a Bèlgica. Són casos particulars, és cert. Però aleshores que el senyor Juncker responga, per carta si vol, com s'ho faran quan la Cort Europea de Justícia recorde que els set milions i mig de catalans continuen essent ciutadans europeus a tots els efectes. Diga què diga la Comissió i tenint en compte una obvietat: la Unió Europa no és cap monarquia absoluta i Juncker, ni Barroso, no poden decidir ells tots sols.






L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)




Miquel Strubell


La professora Douglas-Scott s'afegeix a una llista creixent d'estudiosos que rebutgen les declaracions repetides per un parell de presidents de la Comissió, sobre la permanència o no d'Escòcia (i per extensió, de Catalunya) a la UE un cop declarada la seva independència. Graham Avery, Sir David Edward, Roland Vaubel i Kai-Olaf Lang (entre altres) ajuden a desinflar el globus del Ministre García-Margallo que ens enviaria cap a l'espai exterior per tots els segles dels segles. Afortunadament aquestes posicions maximalistes són fàcils de punxar, sobretot si es té en compte que la Unió és un organisme d'un enorme pragmatisme i que serà en interès de tots els seus membres (insisteixo: de tots) de trobar solucions àgils i còmodes als problemes que una ampliació interna -no prevista en cap document oficial, i molt menys en els Tractats- causarà. 




Víctor Serra


L'estratègia de Juncker i Barroso és absolutament suïcida perquè no por sortir mai bé.

En el cas que Catalunya i Escòcia s'independitzessin la seva expulsió és inviable perquè és la solució que perjudica més a totes les parts, fins al punt, en el cas de Catalunya que es carregaria l'Euro. Per tant, un moment o altre haurà de rectificar. (a part les consideracions legals que esmenta l'editorial)
Però encara hi ha un escenari pitjor. Si insisteixen en les seves amenaces poden aconseguir que dos territoris clarament europeïstes es tornin euroescèptics i que la majoria de la població vulgui abandonar la UE, amb les nefastes conseqüències per totes les parts que això tindria.  Si es dona aquest escenari ningú el podrà controlar.

Només hi ha un escenari en el que Juncker podria dormir tranquil, que seria que guanyés el no a tant a Catallunya com a Escòcia.

Crec que algú li hauria d'explicar a Juncker que seguir dient el que vol el PP serà molt mal negoci. I aquest algú són Duran i Gambús. De moment no estan fent la seva feina.




Joan Gomà


És evident que les declaracions de Barroso i de Juncker són per fer por. És evident que tan bon punt hi hagi el sí-sí damunt la taula perdran el cul per trobar una fórmula que salavi la cara a Espanya i que mantingui la solvència dels dos nous països al mateix nivell que ara per no degradar el deute. Però també és evident que i ha un segment de la població que és sensible a aquestes amenaces i que aquesta por fa perdre vots al sí-si.

En part en tenim la culpa nosaltres de que hi hagi aquest segment de població sensible al discurs de la por. Quan insistim en voler seguir dins de la UE estem enviant el missatge subliminal de que ens en poden fer fora i de que sortir-ne ens perjudicaria.

La realitat és que per nosaltres, seguir dins o fora de la UE, seguir amb l'euro europeu o crear un nou euro català, mantenir la lliure circulació de  bens, capitals i persones o no mantenir-les, tenen avantatges i inconvenients. Però no hi ha cap inconvenient prou fort que no es pugui compensar repudiant el deute espanyol, el deute que té la Generalitat amb el FLA, re-denominant tots els deutes públics i privats a la nova moneda catalana, imposant aranzels i peatges al tràfec de mercaderies entre Espanya i la UE, doblegant a impostos els grans monopolis i oligopolis de capital espanyol a Catalunya...

La realitat és que és problema de la UE i dels creditors d'Espanya cuidar-se de que Catalunya, Espanya i la UE arribin a un acord de separació amistós i negociat on tots hi surtin guanyant. La garantia que en tenim és que l'alternativa és una situació on Catalunya hi surt guanyant i tots els altres hi surten perdent. Espanya, per molt que amenaci, sempre ens podrà fer molt més mal si ens té sota el seu domini que no pas si som lliures.

Penso que quest és el missatge que, explicat de forma més políticament correcta, hauríem de donar i no el de que seguirem a la UE.




Antoni Carol


Resposta lamentable la del Sr. Juncker: menysté la magnitud del repte que suposa el procés sobiranista català. Però, després del que han patit més de 20 generacions de catalans a partir (i abans) del 1714, no ens arronsarem! No ens arronsarem ni per aquesta ni per altres rucades. M’agradaria saber si en Juncker s’hagués atrevit a dir això si Catalunya ara mateix tingués estatus d’estat sobirà independent (i reconegut per alguns altres estats). Estic amb en Vicent: “hem de tirar mà del pragmatisme”. Cada dia que passa estic més convençut que no hauríem de tardar massa en proclamar l’Estat Català. No em sona que ens hagi d’anar bé, simplement, fer un referèndum i començar a “negociar” amb l’estat espanyol i Europa. Fets consumats! Al seu temps, però fets consumats! Com canviaria el panorama amb la proclamació i reconeixement internacional de la independència de Catalunya. M’agradaria veure, aleshores, què diria en Juncker, què dirien “los valientes españoles”.




Josep Usó


Fa tot l'efecte que la Unió Europea està decidida a mantindre al capdavant d'algunes de les seues institucions emblemàtiques, veritables ineptes. Després dels informes de tota procedència que ja rebé el senyor Barroso en contra de les seues tesis, ara, el senyor Juncker sembla que vol insistir. 
Al cap i a la fi, el que perd no és només la seua pròpia credibilitat (ja sota mínims. Recordem la gran patacada del grup popular europeu, o del socialista o també del liberal). És la credibilitat d'una institució que jo veig en hores baixes. No de bades, es veu pujar l'extrema dreta, fins i tot a espanya. Només ens cal recordar la imatge del diputat de UPyD amenaçant Convergència. I ni tan sols sap parlar cap llengua de treball comunitària. 
Menys mal que la realitat és tossuda. I només resten cent vint-i-dos dies per al referèndum català. Molts menys per a l'escocés.
Diguen el que diguen, keep calm and try on.




Almar Bosch


Estem apanyats!! Quin baix nivell polític. No es només el poc nivell dels candidats a liderar el PSOE. També a Europa hi veig molta mediocritat (això si, al màxim nivell institucional)
No m'extranya que els 'podemos' acabin expulsant els polítics obsolets encara que costi un veritable esforç. Europa necessita una regeneració política real.




Josep Blesa


Estem en l’estadi de fer esdevindre un “afer intern espanyol” en reconvertir-lo en un “afer intern europeu”. Si s’hi adonem, aquest embat és el procés evolutiu natural d’Europa. Recuperar la seua autenticitat i naturalitat constitutiva encloent. És normal de trobar-nos amb reticències i inèrcies per part del sistema escleròtic actual que reprodueix les males arts estatistes dels vellards estats a Brussel·les i Estrasburg. N’és una “pallola” a la vellesa !., necessària, que han de passar. En el fons, penseu, estem esbossant la Nova Europa i les velles estructures s’escruixessen. I els tòtems actuals malden per preservar el seu statu quo. A Europa estem mancats encara de massa crítica per a portar endavant un projecte cada vegada més quallat. I també de guies imaginatius que l’expliquen i implanten. Si veiem la composició del parlament eixit fa poc més d’un mes, per primera volta hi ha un terç d’heterodoxos europeistes crítics. Fins i tot, cal creure que els euro-escèptics saxons, críticament, també en formen part nostra. Els altres 2/3 restants inclosos els diversos feixismes i nazismes formen part de l’Europa dels vells estats dinovens. S’encaminem cap una Europa policèntrica, diversa i en xarxa que tomba fronteres. Aquell bell somni contemporani que tantes vegades hem discutit al claustre mig retingut, doncs, l’altre mig-robat és als Cloisters de Manhattan, o a les estances de Sant Miquel de Cuixà durant les jornades del CIEMEN.  No podran expulsar-nos a Escòcia, al Vènet, a Còrsega, a Gal·les, ni a nosaltres, “la confederació tri-republicana”: som “Vuit segles de cultura catalana a Europa”. I no som jordipujoliano-lluísbassetianament sols 7 milions sinó que tenim tirada a ésser, pel capbaix, gairebé el doble. El rent que alça el pa, com ens deia el lexicòleg valencià, en Francesc Ferrer Pastor al museu de l’Espluga de Francolí fa 30 anys. Perquè el creixement orgànic d’Europa, com a organisme viu, és cap endins. No com ells volen fer per a atemorir els indocumentats i mandrosos mentals, tot assemblant-ho a un càncer. Segurament perquè ens veuen com l’avantsala de la seua postergació definitiva mitjançant la democràcia directa i participada. Comencen a acabar-se els mitjancers. La diatriba entre Convergència i els partits liberals ha estat un episodi eloqüent del que diem. Amb uns “liberals” afegits de darrera fornada --per cinisme estatista-- més propers a Marine Le Pen que a qualsevol altra ideologia. En veurem més per part de l’espanyolada 8d’esquerra-centre-dreta) i altres addictes als jacobinismes. Enfront als nous Marats, Dantons, etc tenim els jordis Sebastians, els Terricabras, ramons Tremoses marines Albiols, els ernests Maragalls, etc. Mireu, si no, la primera intervenció d’en Josep-Maria tot espitjant Renzi (https://www.youtube.com/watch?v=KjfAc5uizpw). Avui ésser ciutadà europeu és ser ciutadà d’un estat europeu, com assenyala na Douglas-Scott però el projecte de la Nova Europa caldrà  ser-ho d’una ciutat, vila o municipi adherit a la Unió Europea. Com qualsevol arbre, que creix des de dins cap enfora, interconnectant terra, aigua i espai. Perquè els/ens convé i perquè, decidint lliurement i democràtica, al planeta Terra, hi ha més arbres que no pas, el d’Europa.    


 



Mail Obert