Opinió

 

<2/169>

Vicent Partal

08.04.2008

Sort que no té la majoria absoluta

Avui comença a Madrid el debat d'investidura de José Luís Rodríguez Zapatero. Tot indica que no convencerà ningú, tret dels membres del seu propi partit, i que tindrà els seus vots i prou. Curiosament, els seus escolans diuen ara que eixir elegit en la segona tanda i per minoria no solament no és dolent, sinó que és bo, perquè deixa clar que governarà amb les mans lliures. Què vol dir això? Que no les hi tenia abans, les mans lliures? Podria sorprendre amb quina facilitat ZP assumeix el discurs dels mandarins del nacionalisme ultraespanyol. Podria sorprendre, si no fóra que aquest senyor ja no sorprèn gens...

Hi ha aquella vella faula de si 'eren verdes', és clar. Zapatero, tret del diputat del BNG i potser d'algun canari, ja no pot arreplegar ni un vot que no siga estrictament seu. Després d'haver enganyat i irritat tothom, aquest és el resultat que es podia esperar, però reconèixer-ho seria massa gros. Resulta, doncs, més senzill fer de la necessitat virtut i adaptar-hi el discurs: Que no em voten? I ca! És que no vull els seus vots! La demagògia, aquesta demagògia tan concreta, ja la sabien, l'explicaven i la reconeixen els grecs més antics, i té ben poc d'original.

Però, allò que resulta significatiu és l'ús del segon argument. Car Zapatero s'apunta a la tesi guerracivilista, segons la qual un pacte és una claudicació, no un acord. I és una claudicació que et converteix en presoner, presoner, a més, dels pèrfids nacionalistes no espanyols. Veure el PSOE esgrimint aquest argument, aquest argument brandat per l'entorn de Zapatero, això sí que és gros.

Sobretot perquè ens recorda, una vegada més, la baixa qualitat de la democràcia espanyola. Cap país amb una tradició democràtica consolidada no pot veure amb mals ulls un acord per a governar entre forces polítiques diverses. Ben a l'inrevés. Aquests acords, generalment, són bons perquè consoliden discursos amplis de consens que faciliten la governació i enforteixen la capacitat de diàleg intern d'un país. Veure amb mals ulls un acord de govern amb les altres forces amb l'argument de no esdevenir-ne presoner i, en canvi, plantar-hi cara convertint la soledat política en un benefici per al país és una recialla de la pitjor mentalitat militarota que creu en la virtut d'un govern fort dirigit per un salvapàtries il·luminat que no ha de discutir amb ningú. Zapatero hi ha arribat al cap de quatre anys, però em fa l'efecte que ja en fa dos que ho tenia al cap. La qual cosa, si més no, fa que m'alegre que el PSOE, el de ZP, però també el de Bono, no haja obtingut la majoria absoluta.

Mail Obert