Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<136/169>

Vicent Partal

13.03.2006

Geometries catalanes

El mapa polític del Principat ha tingut tres dibuixos, fins ara. El primer, un de ‘partits nacionals contra estatals’. El segon, de ‘esquerra contra dreta’. I el tercer i ultilm, de ‘tots els quatre partits de tradició democràtica contra el PP’. Durant el pujolisme va dominar el primer. El segon va anar prenent cos en ajuntaments i diputacions, però va ser el tercer, contra la guerra de l'Irac per exemple, que va acabar de legitimar el PSC com a partit de govern. I si ERC es manté ara fora del consens estatutari, es perfilarà un quart dibuix, les conseqüències del qual seran, segurament, de pes.

Cada dibuix d’aquests correspon a un moment essencial de la nostra vida política, sota el guiatge d'un partit concret. És en el primer, de ‘partits nacionalistes contra partits estatals’, que CiU es mou amb més comoditat, perquè anul·la i desligitima el PSC i deixa en mans de CiU l'espai central de la política catalana. Però, perquè funcione, cal que Esquerra siga un partit menor que no dispute a CiU l'hegemonia nacionalista.

Contra aquest dibuix hi havia l'estratègia ‘esquerres contra dretes’, que mai no va reeixir del tot, per la importància de la qüestió nacional en la vida política del Principat (malgrat que, abans de les primeres eleccions guanyades per Jordi Pujol, hauria semblat la més pertinent, sota la direcció del PSUC). Però el PSC, que va aprendre la lliçó durant la llarga travessia del desert, va privilegiar l'estratègia ‘tots contra el PP’ (especialment a partir de la guerra de l'Irac i la pitjor època d'Aznar). Aquesta estratègia tenia per al PSC dos grans avantatges: primer, el convertia en un partit normalitzat i homologable; segon, i més important, eixamplava la seva base social a costa de l'altre partit gran, CiU, que havia donat suport a Aznar i que es veia obligat a purgar el seu passat fent de satèl·lit del tripartit (per exemple, a les mobilitzacions contra la guerra).
Ara, en aquesta tessitura, l'aprovació de l'estatut pel quadripartit, que tan còmoda resultava, i resulta, al PSC, també ho és per a CiU, que ara intenta de repetir la jugada de ‘tots contra el PP’, però amb la voluntat de ser-ne el partit central. Mas, en aquest punt, ha estat brillant amb el PSOE, però li han fallat el PSC i, sobretot, Esquerra, que sembla que per primera vegada aspira a dibuixar una geometria política pròpia, sota la seva direcció, cosa que no havia aconseguit mai des de l'època de la república.

Si ho aconseguirà o no, és una incògnita, però el dibuix sembla clar. Si ‘nacionalistes contra estatals’ és el territori de CiU i ‘dreta contra esquerra’ o ‘tots contra el PP’, el del PSC, ERC n'ha d'intentar un de nou, segurament basat en el ‘sobiranistes contra autonomistes’. I la brutal retallada de l'estatut a Madrid pot ser l'impuls necessari que l'obligue a intentar-lo. A més, la manifestació del 18-F pot haver convençut els republicans, per més que ara siguen l'únic partit parlamentari en aquesta posició, que hi ha una base social prou àmplia que els pot seguir. En tal cas, és comprensible que estiguen tranquils, malgrat la brutal pressió que han de suportar aquests dies. Potser perquè han entès que, per primera vegada i més enllà d'anècdotes a curt terme, hi ha una possible proposta majoritària que poden dirigir, sense ser figurants del PSC i de CiU, provant d'arrossegar-hi, amb el temps, la base social d'aquests dos partits. I si es mira així, l'aposta és forta.

Mail Obert