Opinió

 

<125/169>

Vicent Partal

11.09.2007

Un curs poc corrent (II). Els sobiranistes

L'allau de propostes sobiranistes, que afloren tant a Convergència com a Esquerra i, sobretot, a la societat civil, és sorprenent. Per l'exuberància. Fa deu anys ningú no hauria imaginat tantes veus posant-se d'acord en la necessitat de resoldre d'una manera contundent el debat identitari a cop de referèndum. Tot just fa un any, quan el nou estatut eixia del forn, en els cercles polítics hom parlava, fins i tot, de congelar els debats identitaris ... durant dècades. Però la dura constatació del fracàs del text, el caos de les infrastructures i el tomb cap a la dreta de Zapatero han actuat de catapulta i han portat el debat sobre el dret de decidir més enllà que mai. Ja no som solament els independentistes que parlem d'autodeterminació. Cada dia que passa veus menys previsibles la posen en l'agenda més o menys immediata.

Segurament que la causa principal d'això és que la proposta de fer del Principat una autonomia dins l'estat espanyol ja ha estat provada de sobres. S'ha provat sota la direcció d'un partit nacionalista, s'ha provat sota la direcció del partit socialista, a més governant aquest també a Madrid, fins i tot, i d'alguna manera, s'ha provat amb un partit independentista al govern. I no funciona. No satisfà. No compleix les expectatives d'una bona part de la població. El president Maragall parlava, de fet parla cada volta més, de 'desafecció' a Espanya i el president Pujol remarca sempre 'l'hostilitat' envers Catalunya. Són dues cares complementàries que, al capdavall, expressen de la manera més concreta i autoritzada possible un mateix fenomen: que això no va. El peix al cove pujolista era desesperadament lent i poc estable i el zapaterisme pseudo-federal de l'esquerra ha estat una decepció monumental que ens aboca a un cul-de-sac. Trenta anys després, aqueix és el punt on som, mentre el país s'ho mira perplex, molest i esporuguit. Cap on cal moure fitxa, doncs? Aquesta és la pregunta que tanta i tanta efervescència vol respondre. És cert que es podria provar de recuperar l'estatut del Parlament, aquell que el president Montilla va esmenar a la baixa el mateix dia que s'aprovava i que, després, Artur Mas va negociar a la baixa en canvi de res. Es podria intentar, sí, però sembla que una part de la classe política catalana pensa, per primera vegada seriosament, en l'autodeterminació i que, preu per preu, sabates grosses.

I una cosa important: en el nostre debat, hi ajuden molt les coses que passen a Escòcia, a Euskadi i a Flandes. A Brussel·les ja hi ha qui parla obertament d'una 'ampliació interior', és a dir d'una ampliació del nombre dels estats, no per integració geogràfica de nous territoris, sinó per restructuració dels estats ja existents. I el problema, a més, es planteja en termes europeus d'una manera sòlida. Per a la Unió, per al conjunt de la Unió, l'estabilitat és una peça essencial. Tenir oberts quatre fronts nacionalistes, resulta, doncs, inquietant per al conjunt. Sobretot si hi ha maneres civilitzades de resoldre la situació. És notori, per exemple, que si a Escòcia l'independentisme guanya el referèndum, la reacció britànica serà de saludar l'ambaixador del nou estat i de convidar-lo a fer un te amb la reina. I una hipotètica separació de Flandes tampoc no causarà cap més maldecap que el de saber què se n'haurà de fer de Valònia. Espanya, en aquest marc, ho té malament per a ocultar la voluntat de bascos i catalans, o per a evitar que aquesta s'expresse.

El debat, així les coses, pren una dimensió que mai no ens havíem atrevit a somiar. Però, fins i tot en un marc com aquest, a la fi tot dependrà solament de nosaltres, i caldrà veure si serem capaços de no deixar passar l'oportunitat de llarg. A final dels setanta va passar de llarg, entre més coses perquè el món no estava preparat. A primers dels vuitanta va passar de llarg perquè ni estava preparat el país ni ho estava la Unió Europea. Finalment, tot sembla indicar que ara s'acosta una nova oportunitat i que és la més favorable de les tres que hem tingut recentment. Caldrà estar-hi preparats.

Mail Obert