Opinió

 

<112/169>

Vicent Partal

29.12.2008

Aparentar allò que no som

Ahir trenta mil espectadors anaren al Camp Nou a animar la selecció catalana, seguint una tradició que tothom ja reconeix que no té gaire futur. La selecció balear solament jugà una vegada, fa sis anys, i no se n'ha sabut res més. La valenciana fa tres anys que no ix al camp. Tot plegat fa que ens demanem si té sentit provar d'aparentar perpètuament que som una cosa que no som o si no fóra hora de deixar-se d'excuses i de proposar-nos com a objectiu concret d'obtenir allò que cal per a ser i deixar d'aparentar. És a dir, un estat.

Aparentar això que no som té sentit, si mena enlloc. Com una transició esperançadora. La selecció catalana de futbol, per exemple, va començar l'actual etapa fa onze anys jugant contra Bulgària. Aleshores ens digueren que calia lluitar per aconseguir-ne l'oficialitat, tot demostrant que la gent la volia. Hi ha molta gent que ha treballat per fer-ho possible, i molt intensament. Esportistes individuals, entitats com la Plataforma Pro-seleccions Catalanes, clubs. Al País Valencià l'ambient ha estat molt menor, però organitzacions i grups han fet també tot allò que han pogut per trencar l'apatia ambiental.

Però, al cap d'una dècada, les seleccions no solament no tenen la menor perspectiva d'arribar a jugar oficialment en un futur pròxim, sinó que l'ofensiva espanyola contrària és evident. La selecció catalana de rugbi, per exemple, ha perdut la darrera batalla jurídica amb una sentència que hauria de fer morir de vergonya qualsevol jutge. La justícia francesa, en aquest cas, no ha reconegut que Catalunya era fundadora basant-se en una decisió posterior del règim feixista de Franco. Fóra inimaginable que cap tribunal de cap país acceptara un decret de Pétain o dels ocupants nazis a l'hora de justificar una decisió contra França. Però és que hi ha una diferència que ho marca tot: nosaltres no tenim estat i ells sí. I això, tenir estat o no tenir-ne, és l'única cosa que de veritat acaba comptant. Compta tant que, fins i tot seleccions històricament indiscutides com la de Gal·les i d'Escòcia veuen amenaçat el futur per la pressió internacional que reclama una selecció de la Gran Bretanya que mai no ha existit.

En aquest context més val que siguem conscients que fins i tot els pocs triomfs que hem aconseguit semblen ara amenaçats. Catalunya té seleccions oficials competint en esports poc populars com el corfbol, el pitch and putt, el futbol australià o les curses de muntanya. Però ni així no ens deixen tranquils. Espanya aquests dies prova de trobar jugadors de corfbal únicament per poder qüestionar la presència catalana dins la federació internacional. Qüestionament que, en el cas del futbol australià, suscita fins i tot sense tenir ni practicants. Únicament l'existència internacional de la selecció valenciana de pilota (encara que a vegades haja competit com a 'Espanya') i la peculiar situació de la selecció d'hoquei, competint com a equip americà, aporten una miqueta d'esperança. Però ben poca i molt costosa.

Per això la pregunta inevitable és si no fóra molt més prudent, he dit prudent sí, de tenir un estat propi. Fa una dècada llarga que pretenem que el món ens acomode com un fenomen especial, i amb això aigualim, d'alguna manera, el debat de fons. Tot indica que avui hi ha més independentistes que mai i que al Principat fins i tot potser són majoria. Però, paradoxalment, no hi ha manera que els partits nacionals troben la manera de posar el debat cruament sobre la taula. Fóra bo que s'adonaren que la gent no vol aparentar d'una manera permanent i que la fatiga i la decepció s'acumulen a l'espera d'alguna idea concreta, d'un pla que no siga un simple càlcul electoral, un espectacle per a concretar el repartiment de quotes de poder.

Mail Obert