Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

23.06.2014

El tabú de la llengua

Les darreres dades sobre coneixement i ús de la llengua catalana al Principat són dolentes. Sense pal·liatius. Un 50% de la població declara tenir l'espanyol per llengua habitual i el nombre de catalanoparlants habituals és, en canvi, del 36%. En comparació amb l'últim any hi ha una millora, però és evident que aquesta millora no ens pot tranquil·litzar. La situació és difícil, complicada.


És cert que el procés d'independència ha menat a un creixement clar i visible de l'ús del català en la vida quotidiana. Especialment a les grans ciutats, hi ha una visibilitat del català i un respecte per la llengua molt més gran del que era habitual no fa pas tant. Però alhora assistim a un augment coordinat de la pressió de l'estat contra el català, també al Principat. N'és un exemple la pressió per a aplicar la llei Wert o l'atac contra TV3, maldant perquè encara hi haja més poques emissores de televisió en la nostra llengua.


Tanmateix, constate que hi ha poc interès a parlar de tot plegat i especialment a parlar de la situació lingüística que tindrem quan es proclame la república. Més i tot: observe un rebuig a treure el tema. Parlem de com reconstruirem l'economia, la justícia, els ports, els partits polítics o la divisió territorial. Però no de com reconstruir la llengua. Oriol Junqueras un dia va dir que el castellà seria llengua oficial i CiU ho va assumir. I després, el silenci més espès. Com si parlar-ne fos un entrebanc per a atènyer la independència. I --cosa que és més greu encara-- com si la independència no significàs res per a la llengua catalana i les coses simplement poguessen continuar igual que ara, només que sense la pressió afegida dels Werts de torn.


 


L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)


 


Roc Santamaria: 


Que la situació del català no és la que voldríem és ben evident. Però la independència ho canviarà tot. Per això és important d'assegurar als parlants de castellà a Catalunya que tindran plena llibertat per a usar la seva llengua. Fer el contrari seria posar bastons a les rodes del procés. I, encara que tinguem motius per a estar preocupats, crec que és molt més sensat aconseguir la independència primer. Perquè amb un estat propi la situació del català serà molt millor, fins i tot si és cooficial amb el castellà.


Linus Fontrodona:


És ben clar que les dades són dolentes. I ignorem les de les Illes i el País Valencià, que deuen ser esfereïdores (de la Catalunya Nord, no cal pas parlar-ne). Confirmen que el català es va morint de pressa, malgrat que sembli que aquest any passat s'hagi contingut la sagnia. Ens morim. I la cosa pitjor de totes, la que jo no em sé explicar de cap de les maneres: qui ens governa --el senyor Mascarell, per posar-ne un exemple-- fa volar coloms com sempre quan assegura que tot va, no solament bé, sinó més que bé, meravellosament! Com diastre ens ajuda aquesta ocultació de la pura veritat (o és que és cinisme?...)? Tampoc no em sé avenir que la Generalitat, i el IEC, les universitats, etc. no alertin el país d'això que ens passa i, sobretot, d'això que ens espera si no ens involucrem tot seguit, tots nosaltres --però ells al davant--, en un intent de revifalla, per desesperançat que sigui. M'arribo a creure que ja els va bé que el català s'extingeixi. Però, per què?


Marta Clarés:


La cooficialitat del castellà és l'única cosa que ja sembla decidida. I que el país serà una república. Em sembla estrany i ben sorprenent. Tot queda a mercè de la redacció de la constitució, tret d'això. I continuo sense tenir una resposta que m'aclareixi els motius del senyor Junqueras, més enllà del que és evident: que així esgarrapa vots.

Mail Obert