Magda Morvay, que és una estudiant del màster en Estudis catalans i transfronterers de la Universitat de Perpinyà, fa la memòria de final de màster sobre les mancances relacionades amb la llengua d’aquesta iniciativa transfronterera. Només amb una lectura de les ressenyes de Google, la Magda ja ha classificat i analitzat les queixes per raó de llengua que hi ha trobat, la majoria de les quals són de parlants de català, però també se n’hi troba alguna de pacients francòfons: “El cribratge, molt ràpid, però l’atenció de la doctora, molt lenta. No m’entenia en català”; “Fan els informes mèdics en francès perquè el metge espanyol no hi entengui res”; “Alguns membres del personal haurien de mostrar més empatia envers la gent gran i tenir en compte que ells també poden tenir familiars grans hospitalitzats, sobretot tenint en compte la barrera lingüística”; “El personal mèdic no va mostrar gens d’interès i ni tan sols va intentar entendre el francès, ni les meves traduccions”. En moments de vulnerabilitat com els que es viuen en qualsevol hospital, la comunicació en la llengua del pacient és essencial. També ho és per a fer millors diagnòstics. I un hospital d’aquesta mena encara presenta més reptes que no pas els altres, perquè el personal administratiu i sanitari que hi treballa ve de banda i banda de la frontera i, doncs, els treballadors no comparteixen llengua.

El treball de la Magda no es limita al diagnòstic del problema sinó que té com a objectiu fer propostes per millorar-lo. En un moment en què a Catalunya Nord se sent tant a parlar de la cooperació transfronterera, iniciatives que tinguin en compte la llengua, com les que segur que derivaran d’un treball com el de Magda Morvay, són essencials. Si feu una cerca a Google amb el terme “transfronterer” us sortiran, entre els primers resultats, no només l’Hospital de Cerdanya sinó també projectes coordinats amb institucions del nord i del sud (Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona, Departament dels Pirineus Orientals), amb finançament europeu i amb l’objectiu que “les comarques del nord i del sud de la frontera administrativa estatal treballin conjuntament” per “desenvolupar un entorn estable i facilitador de la cooperació, promoure un territori resilient al canvi climàtic i afavorir la participació de la ciutadania en la cooperació transfronterera”.

En la cooperació transfronterera sembla que ningú hauria de negar que la llengua és un element fonamental a tenir en compte, i més quan l’ús de les llengües i els nivells jeràrquics en què se situen són diferents a l’un costat i a l’altre. És evident que des de la perspectiva francesa hi ha un desconeixement profund del punt de vista català pel que fa a la llengua. Sense anar més lluny, la mateixa universitat en dona mostres a cada contacte que ha de tenir amb el sud (i malgrat que el discurs oficial vagi en el sentit de valorar la llengua “comuna” a banda i banda): per exemple, participa en el Saló de l’ensenyament de Barcelona en francès (i en anglès!) sense recordar, aparentment, que compta amb una facultat d’estudis catalans (l’Institut Franco-Català Transfronterer) que podria col·laborar lingüísticament en la campanya de comunicació. No sé quin impacte té aquest fet concret, segurament no és enorme, però l’oblit il·lustra la poca importància que la institució dona a uns estudis que ara mutilarà amb la decisió de suprimir el màster en Estudis catalans i transfronterers. Sí: el mateix màster que forma investigadors i professionals com la Magda, que es preocupen de trobar solucions a problemes transfronterers com ara els de la comunicació hospitalària.

(Seria injust atribuir el desconeixement només a la part, diguem-ne, francesa: des del sud tampoc ens en sortim gaire, de conèixer el nord. A tall d’exemple, fa uns dies Twitter-sud anava ple d’anàlisis simplistes i parcials d’unes eleccions municipals que sembla que només se sàpiguen valorar en clau sudcatalana. El sud ignora el nord i la seva llengua gairebé sempre –en les visites a Perpinyà molts catalans del sud són els primers a treure amb il·lusió la pols del francès après a l’escola–, i els dies comptats que no l’ignora, en parla amb to paternalista i sentencia que “sort de la Bressola” que, sense menystenir de cap manera la feina que aquesta escola fa per la llengua, no és pas ni de bon tros l’única entitat que s’esforça considerablement a fer servir i a fer útil una llengua que viu en un context més que advers.)

Torno on era. El dia 31 de març es va confirmar la decisió de suprimir el màster en Estudis catalans i transfronterers a partir de l’any vinent.  És el màster que cursa la Magda, l’únic en català a tot l’estat francès. Entre els francesos d’esquerres i els de dretes que tenen a les seves mans institucions determinants en l’àrea transfronterera i els amnèsics catalans del sud que només parlen de cooperació transfronterera de Pasqües a Rams, sembla que no hi hagi aliats per als catalans del nord.

Carla Ferrerós Pagès
Membre del GELA

Malgrat que quan parlem de cop d’estat ens trobem davant d’un concepte polifònic –hem comptat nou maneres de subvertir l’ordre establert: alçament, pronunciament, insurrecció, putsch, motí, rebel·lió, revolució, revolta i guerra civil–, hi ha un comú denominador sense el qual l’acció subversiva no pot triomfar: el context. És el concepte clau. El darrer cop viscut a l’estat espanyol –el del 23-F– no s’explica sense analitzar-ne el context. L’any que el precedeix és important. El 1980 és l’any més sagnant de la transició. La inestabilitat política, la debilitat del govern, el malestar causat per l’accés de Catalunya a una cota més alta d’autogovern, la intensa activitat terrorista d’ETA i, sobretot, una forta resistència de l’estament militar a la descentralització de l’estat, al pluralisme polític i, en conseqüència, a la consolidació d’un sistema democràtic que, per força, havia de restar-los poder i influència, són elements que expliquen el perquè del cop. La conseqüència és prou sabuda: quan els poderosos perden el poder responen sempre amb violència.

A final del 1980 i principi del 1981, la violència va ser present arreu de l’estat espanyol; també a Catalunya i, com hem escrit Albert Calls i un servidor a Dos morts i mig. Un crim ultra al Maresme (2026), editat per Pòrtic, sobretot al Maresme. Allí esquadristes vinculats a Fuerza Nueva, sota l’empara de la Guàrdia Civil, proveïts d’armes i delerosos d’escampar una violència irracional, primitiva i arcana, tenien l’objectiu polític de contribuir a crear el context. Van aprofitar una data assenyalada, el 20 de novembre, aniversari de la mort del dictador i de José Antonio, el fundador de la Falange, per matar. Van assassinar a sang freda dos mataronins de l’extraradi, dos lúmpens del polígon Espartero. El crim va ser silenciat. Doble condemna per als morts.

Dos morts i mig rescata l’assassinat de l’oblit i el situa en aquest context dels punys i les pistoles. Precisament quan el consell de ministres desclassifica documents del 23-F i posa al descobert la importància d’un mataroní d’adopció que va esdevenir una figura clau del cop: Juan García Carrés. Ells és el vincle entre la violència ultra al Maresme i la voluntat subversiva dels militars a Madrid. Memorable és la conversa amb Tejero, que contribueix a entendre el context. Hi ha una frase del diàleg que sembla condensar tots els elements del cop. La pronuncia Juan García Carrés:

—La victòria és per a Espanya. Aguanta, Antonio.

Sembla prou evident que es tracta d’una operació d’èxit des del punt de vista de la imatge personal i de la repercussió mediàtica. S’ha posat sobre la taula (o s’ha recuperat) un concepte clàssic (“unitat de les esquerres”) i s’ha promogut una estrella al mercat polític espanyol (Gabriel Rufián).

Estarem d’acord, suposo, que això no és el més rellevant, ni tan sols el més interessant, per a mesurar el possible èxit polític o, si més no, electoral de la iniciativa. En prenem nota, felicitem el protagonista i anem per feina.

La qüestió de fons apareix immediatament: realment, això és l’única cosa o la millor que tenim les esquerres per a oferir a la ciutadania de tot l’estat?

Tan desvalguts i mancats d’interlocució real amb la societat estem, que només podem parlar des de la por del feixisme o de nosaltres mateixos i de les nostres diferències i baralles internes?

Això de què tracta?

Tracta del mapa polític i partidari del sistema democràtic espanyol. El bipartidisme imperfecte dissenyat i blindat per la constitució del 78 continua vigent, però es va trencant pel vessant conservador amb l’aparició d’una extrema dreta radical que ja compta, sembla, amb un suport popular proper al 20% al conjunt de l’estat.

A l’esquerra passa tot al contrari. El socialisme (?) manté una posició dominant, però ja no convenç (corrupció) ni genera cap projecte alternatiu al de les dretes. I a la seva esquerra, també en la millor tradició històrica, anem aprofundint la dispersió amb l’abundant gamma de partits, moviments, grups i grupuscles, cadascú equipat amb la veritat absoluta.

La hipòtesi Rufián

Aquesta situació serveix de punt de partida per al llançament de l’operació Rufián.

Començant per la perspectiva versemblant d’un govern de coalició PP-Vox que, segons que se’ns explica, implicaria un seguit de conseqüències prou tangibles per al sistema democràtic espanyol.

És un argument legítim que tindria una plasmació clara en els tres àmbits centrals:

–En el del model econòmic i social, amb la irrupció explícita del més brutal neoliberalisme “trumpià” i les corresponents polítiques de reducció fiscal, privatització i retallades de serveis públics bàsics, nacionalisme antieuropeu amb nova alineació internacional, accentuació de les desigualtats i la fragmentació social (incloent-hi l’amenaça de deportacions en massa).

–En el del model d’estat, amb la recuperació de les polítiques recentralitzadores iniciades per José María Aznar, amb la desaparició del concepte de plurinacionalitat, amb la liquidació efectiva de qualsevol vestigi d’autogovern i amb la imposició del monolingüisme.

–En el de la qualitat democràtica i el respecte als drets i llibertats encara vigents. Incloent-hi una eventual nova etapa repressiva contra totes les dissidències possibles (independentisme català i basc), però també contra la llibertat d’expressió i amb el control total de mitjans de comunicació públics, com TV3 i TVE.

Es tractaria, doncs, de justificar l’exigència d’unitat de les esquerres per l’emergència d’una catàstrofe només evitable, es diu, per mitjà de la recuperació de diputats “província a província”, amb una sola candidatura a l’esquerra del PSOE que pugui competir amb èxit amb les de Vox per guanyar els escons que no pertanyin al bipartidisme “natural”.

Estadístiques i territoris

L’atractiva simplicitat de l’argument anterior tan sols s’aguanta si fem abstracció del fet que serveix, sobretot, o només, per a unes determinades circumscripcions.

En termes tècnico-electorals, és aplicable a les petites i mitjanes províncies de les comunitats autònomes “espanyoles”. En primer lloc, les que no tenen gaires diputats a elegir i, per tant, admeten a tot estirar tres representacions que puguin superar el límit del 3% de llindar d’entrada.

Però, diguem-ho clar, si tenim en compte com, quan i amb qui ha aparegut la iniciativa, tota l’operació es redueix quasi del tot al concepte Madrid i al desastrós mapa polític de les esquerres que conviuen, es barallen, s’insulten i es divideixen infinitament, especialment a Madrid.

Això sí, amb els mitjans escrits i les televisions públiques o privades de la capital fent-ne –fins que la política real decideixi que s’ha acabat el joc– tema recurrent de tertúlies, articles, debats i noticiaris.

Potser aquesta vegada en sortirà alguna cosa, tant de bo. Encara que, veient els moviments d’aquests últims dies, serà difícil que la idea, en si mateixa legítima i positiva, de “unitat de les esquerres” faci gaires passes endavant, més enllà de la imatge mediàtica i partidària del seu promotor.

En sentit contrari, tothom sap, Rufián també, que la seva hipòtesi no és aplicable a les demarcacions de les tres nacions històriques i del País Valencià, que compten amb forces progressistes d’arrelament indiscutible i es defineixen per objectius i estratègies gens compatibles, fins ara, amb els de les diverses esquerres espanyoles que, més enllà de retòriques negades repetidament en la pràctica, no comparteixen ni respecten l’exercici real del dret d’autodeterminació.

Un aspecte determinant perquè, a Catalunya (ERC i CUP), Euskadi (EH Bildu) o Galícia (BNG), una eventual candidatura conjunta amb els Comuns, Sumar o Podem no tan sols no significaria més vots i escons, sinó que faria que es perdessin vots en ambdós espais respecte dels que es poden obtenir separadament.

Això no invalida la proposta per a la resta de territoris, però la limita a l’escassa viabilitat d’una entesa amb i entre les mateixes organitzacions i les mateixes persones que protagonitzen fratricidis mutus, successius i, sembla, consubstancials amb la personalitat desenvolupada durant molt de temps.

Argument legítim, estratègia errònia

La part pitjor de l’operació Rufián és, al meu entendre, la subordinació estratègica del que proposa com a únic motiu de mobilització electoral: el de la reacció urgent pel risc imminent de victòria de la dreta i la ultradreta.

El risc és real i tangible. Que aquest sigui l’argument central de les forces progressistes és un indici greu de feblesa política i social en tots els sentits. Confirma la idea que les esquerres no tenim res a proposar i oferir al marge de la defensa aferrissada de tot allò relatiu als diversos i significatius drets individuals o col·lectius conquerits aquestes darreres dècades en l’àmbit de les identitats, cultural, de gènere, de drets civils…

Si ens volem consolar ens podem dir que es tracta d’un dèficit comú al de la majoria de les esquerres europees que, en un grau o un altre d’urgència, afronten el mateix risc d’adveniment per via democràtica dels nous feixismes o autoritarismes.

Del màrqueting a la política real 

En el nostre cas, la renúncia a competir amb una alternativa pròpia en el terreny de les polítiques estructurals de país i de societat és particularment inacceptable.

A tall d’exercici formal, de moment, es poden esmentar les següents línies d’un hipotètic programa d’esquerres per a tot l’estat, al marge de l’específic referit a l’autogovern i la sobirania de Catalunya:

–La reforma de la constitució del 78, incloent-hi, per exemple, la definició de les nacions històriques i el referèndum sobre república o monarquia.

–La regeneració democràtica amb un nou sistema electoral i noves eines contra corruptes i corruptors.

–El paquet de mesures fiscals per a garantir el principi d’equitat avui greument abandonat.

–La sostenibilitat del nostre sistema de pensions, incloent-hi la fiscalitat sobre la tecnologia substitutòria de treball humà.

–El compromís per a arribar al 15% d’habitatge protegit en un termini fixat.

–La reorientació del model productiu imperant amb l’objectiu de guanyar en productivitat i de reduir la desigualtat creixent.

–La nova política de ciutadania i gestió de la immigració basada en la definició, la protecció i l’exigència de drets i deures per a tothom.

–Les reformes de l’administració pública i de la justícia que van quedar interrompudes o abandonades poc després de la transició democràtica inicial.

La “unitat de l’esquerra” pot incloure i promoure aquests punts i alguns altres de similars?

Si és així, ànims i endavant.

Si no hi ha acord general i real sobre tot això, val més que no ens facin perdre el temps a tots plegats.

El cambrer va deixar de parlar –en català– amb un company, i em va respondre: “¿Y algo para comer?” “Sí, voldria un entrepà de formatge”, vaig declarar en el meu català no perfecte, però de nivell intermedi i, per cert, no incomprensible.

No narraré tota la conversa, però en cap moment no vaig aconseguir que em respongués en la llengua en què li havia parlat. És a dir, la seva llengua. El català. Dins la comunitat d’aprenents de la llengua catalana, la queixa més comuna segurament és la dificultat perquè els catalanoparlants nadius mateixos ens parlin en català. És una batalla constant que ens frustra molt. Crec que aquesta tendència fa mal a la causa de la normalització de la llengua, i possiblement contribueix al perill amb què el català s’enfronta actualment.

Vull aclarir-ho: no sóc neòfit. Vaig començar a aprendre el català el 1975, després d’arribar a Barcelona com a participant del programa “Study abroad” (“Estudiar a l’estranger”) de la Universitat de Califòrnia. Vaig triar Barcelona en lloc de Madrid després de llegir que Barcelona era “la capital de la cultura i la llengua catalanes”. No hi va haver cap dubte, havia d’aprendre aquesta llengua! Malauradament, era l’època de la dictadura, i a causa de les restriccions en l’ús del català, era difícil aprendre’l i practicar-lo. Tanmateix, els meus amics i els comerciants de la ciutat es van convertir en els meus professors informals. Cada dia, en donar-me una ensaïmada, la caixera de la pastisseria em feia una pregunta i m’ajudava pacientment a respondre-l’hi. Els botiguers del barri sempre em responien amb entusiasme i la meva companya de pis responia a les preguntes que tenia sobre paraules o expressions. En aquell moment, em va semblar que fer servir el català era un acte important de suport, i fins i tot una mena de resistència.

No és irònic, que avui dia el català estigui més en perill d’extinció que mai? En lloc d’una força que l’impedeixi activament, ara hi ha una multitud d’amenaces suaus –l’anglès, el castellà, les xarxes socials i un tsunami de turistes. Tanmateix, sóc optimista. Crec que el català pot tenir un gran futur si tots ens hi involucrem.

No m’agrada queixar-me sense ajudar a resoldre el problema, així que voldria fer alguns suggeriments. I, doncs, què pots fer quan et demano alguna cosa al supermercat o al parc, en el meu català marcat per un accent estatunidenc molt fort i la meva sintaxi “creativa” (exemplificada perfectament aquí, perquè no he demanat a cap amic o professor que corregeixi això)? En primer lloc: paciència! Potser costarà una mica entendre’m, però no gaire. Em pots demanar que repeteixi la pregunta o la pots repetir tu mateix per aclarir-la. M’ajudaria si responguessis parlant clarament i no gaire de pressa. Fes servir paraules comunes. Si vols dir una cosa complicada, explica-la amb una varietat de paraules i termes, perquè és probable que jo en sàpiga alguna. Sobretot, actua com si jo no parlés ni castellà ni anglès, i tingues en compte que contestar-me en castellà em confondrà.

Nosaltres, els aprenents, també tenim un paper. Hem de persistir i insistir, i no rendir-nos a la temptació de fer servir el castellà o l’anglès amb els catalanoparlants quan no ens responen en la seva llengua. Hem de mostrar-los que la seva llengua és viable i desitjable i, com a tal, apreciada per estrangers, estudiants de llengües i catalans no-catalanoparlants. Les llengües vives com el català tenen aprenents, i tot i que fem errors de pronunciació, entre més, podem contribuir a l’enriquiment i la difusió de la llengua. Els aprenents de català hem de fer això, i les persones que parlen català han d’acostumar-se a la nostra presència i participació.

I els turistes? Per què no ensenyar-los una mica de català? Si hi hagués més persones de fora que apreciessin el català, això podria ajudar que fos aprovat com a llengua oficial de la Unió Europea. Seria molt fàcil respondre a preguntes generals dels turistes en català bàsic i donaria als visitants una experiència més autèntica de Catalunya. Si un turista et pregunta en castellà o anglès a quina hora obre el museu, una resposta adequada seria dir “el museu obre a les deu” aixecant deu dits. Com és que el meu veí a Los Angeles va quedar-se tres setmanes a Barcelona sense adonar-se que s’hi parlava una llengua diferent del castellà? (“Parles català? Vols dir que utilitzes la zeta?”, em va dir.) D’altra banda, a alguns turistes, potser la idea de no poder fer servir el castellà els desanimaria de visitar la ciutat –que no seria una cosa dolenta.

M’encanta aquesta llengua i estic convençut que prosperà. Estic compromès a fer la meva part i continuaré practicant-la sempre que pugui. Si et parlo en català, respon-me en català, si us plau, i farem que la llengua sigui més habitual, forta i viva!

Tenim un dèficit fiscal que els nostres economistes de l’ANC i del Consell de la República han valorat (amb dades del 2024) que va dels 25.500 milions d’euros anuals als 30.000. Això vol dir entre 70 i 86 milions d’euros diaris; de 3 a 3,6 milions d’euros cada hora. “Espanya ens roba”, sí senyor. L’espoli és descomunal.

La conseqüència evident de tot plegat, ho sabem tots nosaltres, és que Catalunya cau a trossos. Les dades més recents publicades ens diuen que Catalunya es consolida com un dels territoris més pobres d’Europa; que el risc de pobresa o d’exclusió social hi ha pujat fins al 24,8%; que la desnacionalització del país, programada en el seu dia per la FAES, però que és constant i radical, tant si manen els partits de dretes com si manen els partits d’esquerres, és absolutament vergonyosa. En aquest context, el moviment independentista té l’obligació i la responsabilitat d’anar sempre, sense embuts, a l’arrel del problema; i d’estirar –costi què costi– el bou de l’independentisme cap al cim, perquè la independència és l’única via possible.

Els partits polítics són presos de l’autonomisme i del 155. No els hem d’esperar. Donem-los temps i ja vindran, si volen. Però que no malmetin el nostre esforç, tal com ja van malbaratar els nostres vots, la nostra voluntat de ser i la nostra il·lusió… Ens necessitem tots? Sí. I tant que sí! Però mai més no hem d’admetre cants de sirena de la “unitat per la unitat” si això vol dir rebaixar sistemàticament les pretensions del poble.

El poble va parlar nítidament el Primer d’Octubre i va votar independència. Rebaixar objectius, sense anar al fons del problema, és resignació i, finalment, rendició ineludible. El 2018 hi va haver qui, de manera voluntària i conscient, va fer tant com va poder perquè canviéssim la nostra reivindicació d’independència per “llibertat presos polítics”, i se’n va sortir. Admetre-ho va ser un gran error. Quan l’adversari et fa canviar d’objectiu, ja ha guanyat la primera gran batalla.

Què hem de fer? Creure’ns-ho, no recular i plantar cara; exercir també el màxim nombre de sobiranies. Hi ha qui diu que cal fer fora RENFE de Catalunya. Fem-ho! És un pas endavant indubtable. Però sempre tinguem clares quines són les veritables causes que Catalunya caigui a trossos i quina és l’única solució si no volem veure com –Rodalia a banda– ens cau, una a una, la sanitat, l’educació, l’habitatge, la pagesia, l’economia i tot allò que ha de sostenir el país.

No oblidem que, segons les dades del 2024 que abans us he comentat, suprimir 937 barracons i construir 45 escoles equival únicament a quatre dies i mig de dèficit fiscal; el conjunt d’actuacions per a protegir el delta de l’Ebre representa menys de tres dies i mig de dèficit fiscal; augmentar el sou dels més de 70.000 professionals mèdics i sanitaris de la nostra sanitat pública amb 300 euros mensuals i catorze pagues es podria fer amb l’equivalent a quatre dies i mig de dèficit fiscal; i resoldre els problemes de totes les infrastructures que actualment reclama el país implicaria un import de dos anys de dèficit fiscal. I allò que ens proposa Espanya i que ens anuncia –amb joia– la Generalitat (que celebra les engrunes que, d’una altra banda, mai no s’acaben de complir) és que els cinc anys vinents, amb una aportació extraordinària, es destinaran a Rodalia 1.700 milions d’euros (que, sense dèficit fiscal, els podríem tenir en vint-i-quatre dies).

Patim un tracte colonial i ens hem de desfer de la metròpoli. És l’única via i l’única solució: independència! Qui no ho vegi clar o no vulgui estirar el bou, que si més no l’empenyi. Ens calen totes les mans. Si volen un futur, per a ells i per als seus fills, han d’assumir que la realitat que viuen no els promet cap futur. Qui vulgui denunciar només els efectes, però no la causa, que sigui honest i que es limiti també a empènyer el bou, que és del tot imprescindible i necessari.

Perquè és deshonest queixar-se de la pobresa extrema que afecta tanta gent, o de la manca d’habitatge, o dels problemes evidents de la sanitat o del mateix estat del servei de Rodalia, i no denunciar la causa essencial de tot plegat, que no és sinó l’espoli que Espanya fa sistemàticament i secularment a Catalunya.

I, perquè ve a tomb, permeteu-me d’acabar amb un missatge al MHP de la Generalitat, Salvador Illa. Fa unes quantes setmanes va proclamar públicament: “Un dels principals problemes que tenim a Catalunya és passar de la cultura de la queixa a la cultura de la feina. Tot és queixa, queixa, queixa…” Va afegir: “Els catalans som gent industriosa i gent treballadora.” I va concloure: “Fins fa no pas tant, érem exemple…” Senyor Illa, com pot ser tan barrut? Vostè, des de ben jovenet, només ha treballat per a l’administració i no en té ni idea, d’allò que implica realment aixecar un negoci o treballar en una empresa. Nosaltres treballem i fem tot allò que podem per viure i sobreviure, per alimentar els fills i donar-los educació, mentre veiem que, molt probablement, ells viuran pitjor que nosaltres.

I sí, ens queixem. I tant que ens queixem! Amb tot el dret. Perquè, sense trens puntuals, no podem arribar puntualment a la feina; perquè sense la xarxa ferroviària adequada, els empresaris no poden traslladar correctament les mercaderies; perquè el seu partit –i els seus companys del PP– van decidir de crear la xarxa més extensa del món d’alta velocitat només per convertir artificialment Madrid en el centre de l’univers, tot gastant-se milions de milions d’euros en una infrastructura del tot deficitària (en construcció, ús i manteniment) i que no serveix absolutament per a res a l’hora de resoldre els veritables problemes del país i de la gent. I vostè n’és còmplice i corresponsable.

I vostè, senyor president, té els nassos de renyar-nos perquè ens queixem? I vol que ens conformem a sobreviure a les ordres de la metròpoli, mentre vostès els fan la gara-gara perquè en són socis i volen, com ells, que Catalunya no se’n surti? Què s’ha cregut? No som ximples ni som els seus esclaus. Som gent que sabem què fem. Que estimem el nostre país, la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra llengua i que volem el benestar per als nostres fills i els nostres néts. I sabem, com també sap vostè, que això només és possible amb la independència.

Perquè benestar vol dir no tenir por (la por que vostè i Espanya ens genera cada dia); por d’arribar tard a tot arreu; por de perdre l’habitatge; por de perdre la feina; por de perdre qualsevol ésser estimat pel col·lapse de la sanitat; por d’haver de renunciar a una bona educació per als nostres fills i néts; por que tanquin empreses i negocis; por de no poder gaudir de productes de proximitat perquè la pagesia i els pescadors estan literalment escanyats i els porten, sense cap escrúpol, al pedregar… I això que cap govern espanyol –de dretes o d’esquerres– resoldrà per a Catalunya (perquè mai no ho han volgut ni ho voldran), ho aconseguirem (malgrat vostè i tots els qui no volen que Catalunya s’alliberi) amb la independència. Visca Catalunya lliure!

Barcelona, 7 de febrer de 2026

El govern socialista va arribar amb aires triomfalistes, prometent posar ordre i gestionar correctament el país després de la suposada destrossa causada pels anys del procés independentista. Portaven sota el braç la carpeta del “retrobar-se” entre Catalunya i l’estat, amb la voluntat de tornar a abraçar la monarquia, l’estat de les autonomies i un model clarament centralista. Se’ns venia la idea que la “gestoria Illa” seria la solució a tots els mals.

La realitat, però, els ha passat per sobre. Governar amb la caixa buida, amb uns serveis públics degradats i unes infrastructures literalment caient a trossos, és impossible. I què fan els socialistes quan tornen a governar? Com en un déjà-vu del govern Maragall, demanen més finançament i més competències. El president Maragall va aconseguir un estatut retallat pel seu mateix partit, però el seu gran mèrit va ser activar una ciutadania catalana que, farta del maltractament constant, va començar a dir prou. Aquell va ser, de fet, l’inici del que acabaria esdevenint el procés independentista.

Però, aquesta vegada, tota la pluja de milions que prometen des de Madrid arriba tard. La desinversió històrica ha estat tan profunda que amb quatre molles poc es pot reconstruir. L’alternança política entre socialistes i populars a l’estat no ha comportat cap canvi real: els uns i els altres han coincidit sempre en les mateixes polítiques de maltractament, desinversió i espoli fiscal. Contra Catalunya, tot s’hi val.

I, novament, igual que fa vint anys, la gent d’aquest país es desperta. La decepció i el desengany del 2017 es van superant, perquè cada cop és més evident que no hi ha cap més sortida que persistir. Anar-hi, anar-hi i tornar-hi.

L’únic camí per a garantir uns serveis públics de qualitat –educació, sanitat i mobilitat–, unes infrastructures a l’altura de les necessitats del país, una regulació efectiva del preu de l’habitatge, el suport real a la pagesia i al sector pesquer, i els recursos necessaris per a fer-ho possible, és la independència de Catalunya.

Trobem-nos a la mobilització del 7 de febrer a Barcelona, que sigui l’espurna que encengui novament la flama de la confrontació amb l’estat, per reconstruir aquesta Catalunya que han fet caure a trossos.

La Sra. Arrimadas, entre cartellet i amenaça, ho deia amb somriure triomfal: “Deixi el procés i ocupi’s dels problemes reals de la gent.” El Sr. Iceta, amb aquella barreja tan seva de cinisme i paternalisme, afegia: “Nosaltres sí que parlem dels problemes reals de la gent, no pas de banderes.” La Sra. Albiach, amb cara de decepció infinita, insistia: “La gent vol solucions als problemes reals.” I el Sr. Fernández, amb veu de tenor de sarsuela de barri, recitava: “Deixi l’independentisme i centri’s en els problemes reals de la gent, que és el que demana el país.”

Jo els contestava el que era evident, el que els números ensenyen a crits: “Amb el dèficit fiscal català és impossible atendre correctament la ciutadania en cap dels serveis públics que prestem; sense cap competència en les infrastructures clau del país (ferroviàries, energètiques, nuclears, hidràuliques, carreteres principals, ports de Barcelona i Tarragona, aeroport, etc.) no podem traçar el rumb de futur del país, només la independència ens permet de posar el destí del nostre país en les nostres mans.” Els recordava els més de 20.000 milions anuals (aleshores; ara molts més) que marxen cap a Madrid en una clara política extractiva colonial, la desinversió sistemàtica en Rodalies, hospitals, escoles, dependència. I acabava dient que la dependència ens porta a la decadència i al col·lapse. Que els serveis públics tiren endavant per la professionalitat de la gent que hi treballa, on la vocació del servei supleix sous indignes, horaris inhumans, etc.

I ells? Em miraven burletes, amb ganyotes de cansats, i gairebé deixaven anar alhora un sospir col·lectiu, que venia a significar un “que pesat, aquest home!” (utilitzo la paraula “pesat”, però sospito que no era exactament la que de debò pensaven ells) i tornaven al discurs: “Els problemes reals de la gent, president, els problemes reals de la gent!”

Ara, des del meu exili interior, constato que els problemes reals de la gent no només continuen, sinó que s’han multiplicat i agreujat. Evidentment. El nostre és un país en col·lapse i avui són els trens, però demà seran les autopistes i els hospitals i, d’aquí a un mes, els mestres i els autònoms. Vagin vostès afegint-hi exemples bàsicament d’allò que en diem “la gent”.

Com que, amb el col·lapse de Rodalies, avui tothom admet que és fruit de dècades de manca d’inversió, convé recordar una evidència: la responsabilitat d’aquestes inversions i manteniment que no s’han fet és de l’estat. Des del 1982 fins avui, el govern espanyol ha estat en mans de persones del PSOE-PSC més de 28 anys, del PP més de 14, i dels Comuns més de 7. Persones del PSC han estat ministres del ram durant més de set anys, i persones del PSC han presidit RENFE durant més d’una dècada. Les excuses s’han acabat.

Els problemes reals de la gent només es podran atendre de veritat el dia que deixem de demanar permís per a gestionar el nostre propi país. El lampedusisme no ho resoldrà. Vull dir que fer veure que es canvia el sistema de finançament per continuar allà mateix o que es creen noves empreses de Rodalies perquè l’estat continuï tenint la majoria no servirà de res. De la mateixa manera que qualsevol manifestació que no situï la independència com a eix sobre el qual fer transformar el país està condemnada a la irrellevància, perquè ho serà, perquè, lamentablement, la història és tossuda.

O progrés o col·lapse. I només podrem progressar, és a dir, millorar les condicions de vida i el benestar de la gent, amb la independència. Per tenir un estat de benestar, has de tenir un estat, deia la Muriel Casals. No crec que es pugui resumir millor.

Quim Torra
131è president de la Generalitat

Però a Alamany no li mancava raó. Els d’Esquerra sempre havíem estat més aviat uns eixelebrats, uns i unes somiatruites senzills i humils (i doncs, d’esquerres), que ens entestàvem en la idea de la independència per sobre de tot. Havíem estat. Ens entestàvem. Feliçment per a molts (no pas pocs de fora del partit, és clar), allò va començar a canviar de debò amb prestacions com la de Roger Torrent (“Vull contribuir a cosir”, havia anticipat des de la presidència del parlament), i d’aleshores ençà hem acabat esdevenint, per fi, un partit seriós, fiable, fidel. Res d’ennuvolar-nos la cresta amb una independència que, diuen, ja no espera ningú. Ara produïm resultats per a (quatre) milers de milions, peculiar versió catalana de la sobirania fiscal que, entre altres motocicletes, varen vendre’ns en canvi de la investidura de Salvador Illa. Tota una superació de la pubertat, sí senyor.

Que ningú no es pensi, emperò, que això de la maduresa ens ha arribat d’improvís. Qui escriu, que acumula més anys de militància que el president i la secretària general junts, ja ha estat testimoni d’altres moments de capteniment adult. Però en les ocasions prèvies hi havia una (notable) diferència: les famoses “bases” no desitjaven pas de créixer. En aquest sentit, i a tall d’exemple, encara recordo un local de Gràcia ple a vessar amb un Carod (encara) més malcarat del que solia ser, on la militància de peu (no pas la de despatx o nòmina) va fer valer el seu recte judici que donar suport a l’estatut que en Zapatero i Mas havien afinat una gèlida nit de gener era una claudicació en tota regla. Fou la digna reacció d’unes files astorades i estupefactes davant d’aquella estrambòtica proposta del “sí crític” que l’executiva d’aleshores va gosar regalar-nos. Com si en un referèndum et permetessin de posar-hi notes a peu de plana, acompanyant la declaració de la butlleta.

El partit, però, ja havia començat a tocar cadires. I això gairebé sempre es nota, ben malauradament. La jerarquia de generals i hoplites havia començat a gestar-se amb el primer tripartit, i amb el pas del temps va anar aguditzant-se sense que això impedís (de fet, més aviat ho fomentava) que en el si de la tropa hi hagués de tant en tant autèntiques batusses, per veure qui podia passar la nit al quarter general. Res, de fet, que segurament no passi o hagi passat en altres partits, però amb una, de nou, notable diferència, i és que nosaltres, ves per on, érem els principals curadors d’un petit tresor: el somni de la independència.

Ara, tot això s’ha pràcticament esguerrat. Imbuïts del nefast principi de (falsa) realitat, tots els quadres del partit (amb comptadíssimes excepcions) han tancat files i hi han imposat una agenda que durà Esquerra no tant a un nou desastre electoral, com a, en el límit, la irrellevància històrica en clau nacional. I ja és ben curiós (i ara m’agafo a una feliç distinció de Josep Sala i Cullell): Esquerra havia estat de tota la vida el partit de l’ànima insurgent, farcit de persones disposades a desafiar pacíficament fins on calgués aquest estat espanyol que ens vol culturalment submisos i materialment espoliats; ara, en canvi, el partit s’ha tornat plenament institucionalista i ha esdevingut, doncs, un agent “d’ordre”. De manera que quan justament més calia al país la nostra ànima insurgent, aleshores, just aleshores, va iniciar-s’hi un sever procés d’institucionalització que ens ha dut a aparèixer en l’aparador independentista com a “sobiranistes” desdibuixats, gestors del relat de la derrota. Amb l’agreujant que la imatge guanya contrast a partir del que altres han aconseguit de projectar en l’imaginari mediàtic: una (aparent) insurgència de corbata, i una autèntica insurgència que, emperò, tot ho fa passar pel boc gros i, endemés, no sempre aconsegueix de distingir-se bé d’una insurgència espanyolista ben poc desitjable (i mal m’està de dir-ho, però de la CUP no cal ni que en parlem, ara com ara).

A Esquerra, doncs, li han robat l’ànima. Els autors del lladronici són múltiples i diversos, però en la seva immensa majoria provenen del si del propi partit, ja sigui per la via del planter històric (Jové, Salvadó, Capella), ja sigui pel mercat d’hivern, estiu o l’estació que faci falta (Alamany, Elena). Tots ells dirigits ara com ara amb (pretesa) mà de ferro per la figura, cal reconèixer-ho, més enigmàtica i indesxifrable de totes: Oriol Junqueras, l’home que va passar d’alliçonar tothom sobre què calia fer per esdevenir independents, a lliurar-se mansament a la justícia espanyola després d’haver paït tots els seus pecats al monestir de Montserrat. Déu n’hi do, quin periple. Però allà el teniu, per a qui escriu –i molta altra gent– incomprensiblement avalat per una majoria de la militància, i amb ell bona part dels furtadors que anteriorment citava. Als dissidents organitzats varen mirar de neutralitzar-los amb la consigna que “el temps de les candidatures s’ha acabat”, però la dissidència no s’esgota pas en els grups d’interès: tot i que cada vegada som menys (no pocs antics militants que subscriurien aquestes línies n’han marxat farts), n’hi ha que, sense cap altra servitud que l’exigida pels nostres principis, no deixarem mai de blasmar que l’actual direcció hagi aconseguit d’ofegar el que feia Esquerra autènticament diferent. I no parlo per parlar (ni, per descomptat, al servei de ningú): he militat en dos casals i he assistit a una pila d’assemblees i congressos, i el que no he deixat d’advertir-hi és, com més va més, resignació, conformisme, burocratització. Res que faci presagiar que, si més no a curt termini, Esquerra recuperarà la seva essència històrica, un infantívol esperit insurgent sense el qual, com és obvi, és impossible d’emancipar-se. Aquest és l’autèntic “mentrestant” que caldrà gestionar; la resta són, ras i curt, mers miratges.

Carles José Mestre és militant d’ERC i professor del Departament de Filosofia de la Universitat de Barcelona.

En una ocasió em vaig trobar una exalumna d’oposicions que es trobava en un bar sopant amb altres noies, cap a quarts de deu del vespre. Tenien llibretes, ordinadors i materials diversos al costat. En preguntar què feien, em va explicar que eren companyes d’escola, que formaven part de la comissió de festes i que estaven organitzant les festes de l’escola del trimestre perquè en horari de feina no trobaven el moment. 

No ens cansem de defensar que la tasca educativa no es limita a les hores de centre o els dies lectius. Si volem fer bé la nostra feina i abastar tot el volum de tasques que se’ns obliga a assumir a més a més de la preparació de classes, hem d’hipotecar les nostres hores personals fora de l’horari i més enllà dels dies lectius de dilluns a divendres. Així i tot, mai acabes la feina i sempre hi ha tasques noves a fer. Aquest sentiment no és una opinió meva ni de l’organització a la qual pertanyo: dos estudis sobre el malestar docent corroboren que al professorat ens satura la sobrecàrrega de feina i la burocràcia. L’estudi que USTEC·STEs (IAC) vam realitzar el 2024 recull que un 84,56% dels docents considerem que la sobrecàrrega de feina no ha parat d’augmentar en els darrers anys, i en l’estudi estatal recentment publicat elaborat per STEs-Intersindical, un any i mig després del nostre, el percentatge és de 95,94. Dos estudis que constaten una realitat i reflecteixen que, efectivament, la sobrecàrrega va en augment. 

També els dos estudis recullen en un alt percentatge que els docents no ens sentim que se’ns valori socialment ni se’ns tingui en compte en la presa de decisions sobre les polítiques educatives que s’han d’implementar. Un 88% en un estudi i cap al 90% en l’altre. Quan parlem de ràtios, recursos, salaris… hi ha més d’un 80% d’insatisfacció. Les dades dels dos estudis no són opinions parcials ni locals: són estructurals, generalitzades i concloents. Reflecteixen que el personal educatiu no podem més. 

El calendari és una gota en el cúmul de despropòsits. El desacord en la data d’inici de curs no només és per la manca de temps, sinó que té altres connotacions que van més enllà de totes les hores que ens resten: és un menysteniment al treball previ que hem de fer per poder exercir la feina amb qualitat, com si els dies o hores necessaris de preparació no es consideressin una càrrega laboral. Per altra banda, la data d’inici no compta amb el consens del personal, ni tan sols de la comunitat educativa. És, per tant, una imposició que ve d’interessos particulars i no pas d’una necessitat educativa. 

La data d’inici de curs se suma a un cúmul de decisions unilaterals: la reducció de les hores de ciències, filosofia i llengües a batxillerat, els currículums, la tria a dit del personal docent amb places perfilades i entrevistes, els sous, les ràtios… No importa que els resultats a la selectivitat en assignatures de ciències hagin caigut en picat des del 2020 fins ara; tant fa si hi ha docents funcionàries que treballen a més de 200 km de casa (o 300, 400) perquè els llocs de treball que els corresponen per anys treballats els ocupa gent amb menys antiguitat triada a dit; tant és si en els darrers 15 anys hem perdut un 25% del poder adquisitiu, que el Departament d’Educació faci dècades que no actualitza els complements del nostre sou i estiguem a la cua de salaris de l’Estat amb el cost de la vida pels núvols; i què importa si les altes ràtios, en un context de complexitat màxima on se’ns exigeix una individualització de l’atenció a l’alumnat sense els recursos necessaris, no ens permeten fer classe amb normalitat. Tampoc és important que l’ús del català es vagi perdent a cada passa que fem perquè no interessa defensar la vehicularitat del català i la immersió lingüística. Tant fa si, des de fa dècades denunciem com un mantra persistent i repetitiu les mancances i dificultats d’un sistema educatiu infrafinançat que fa aigües per tot arreu. Se segueixen imposant mesures a baix cost que no donen solucions a les necessitats, que precaritzen les nostres condicions de treball i que comporten que els percentatges dels estudis sobre el malestar docent creixin a cada minut que passa. 

Interessadament i com a estratègia per desviar l’atenció, com a recurs per dividir-nos i desprestigiar-nos socialment, l’Administració i alguns mitjans afins amb presentadors i tertulians disposats a manipular l’opinió pública s’agafen al calendari per no parlar dels veritables motius que ens aboquen a convocar mobilitzacions i vagues d’aquí a final de curs. Però això no va de calendaris: va de qualitat educativa. Les nostres reivindicacions, de les quals en són més que coneixedors, busquen construir un sistema educatiu públic sòlid que eduqui a tot l’alumnat del país amb garanties i amb qualitat. 

Que un treballador públic desprestigiï públicament tot un col·lectiu laboral, també de l’àmbit públic, utilitzant el calendari com si fos l’única cosa que ens importa, és decebedor i alhora deslleial i ens enutja enormement. No obstant això, episodis com els dels Matins de Catalunya Ràdio ens han de reafirmar en el compromís amb la professió i l’educació del país i ens ha d’encoratjar a alçar la veu per combatre discursos populistes. Hem de sortir al carrer a reclamar la millora dels salaris, la reducció de la sobrecàrrega de feina, els recursos per atendre l’alumnat com es mereix, la democràcia als centres, els currículums… i, també, per acabar amb discursos que posen en qüestió la tasca educativa i la nostra professionalitat. 

Farem que la manifestació del 24 de gener i a la vaga de l’11 de febrer siguin un clam per l’educació pública en català, per la qualitat de l’educació, per la nostra dignitat, per fer valdre totes les hores de feina que fem i per reivindicar la importància de la professió que estimem.

1. El mite del Japó monolingüe. És un tòpic afirmar que el Japó és un país monolingüe, però es tracta d’un tòpic relativament recent. Abans que s’imposés aquesta idea, la diversitat lingüística del territori era reconeguda i valorada. Saito i Turner (2024) assenyalen que durant el xogunat Tokugawa (1603–1867) el territori japonès s’organitzava en uns 250 dominis semiautònoms, dins dels quals els parlars locals tenien prestigi. En aquest context, el dialecte de Kyoto, capital de l’època, funcionava com a llengua comuna.

Aquest escenari va començar a transformar-se amb la Restauració Meiji de 1868, un període marcat per la modernització i la construcció de l’estat-nació japonès. A inicis del segle XX, el govern va impulsar la creació del japonès estàndard, basat en el dialecte de Tòquio de les classes mitjanes i altes amb formació acadèmica durant l’era Meiji. A partir d’aleshores, l’estàndard es va difondre i es va consolidar com a norma de referència tant per a l’ús escrit com per a l’oral en l’àmbit públic i institucional.

En aquest procés de difusió del japonès estàndard, les actituds vers les altres varietats i llengües van empitjorar. Tal com assenyala Fukuda (2014), fins a la dècada de 1970, en el marc d’una política lingüística orientada a la promoció de la llengua estàndard, les altres varietats eren percebudes com a desviacions fonològiques que calia corregir o fins i tot eradicar. L’escolarització en l’estàndard va consolidar una jerarquia lingüística en què la varietat de Tòquio s’imposava com a model superior.

A partir dels anys noranta, però, hi va haver un gir progressiu en la manera d’entendre els dialectes regionals, amb l’aparició d’iniciatives i discursos que en reivindicaven la recuperació i la difusió. Els dialectes van començar així a ser revalorats socialment i, cap a mitjan dècada, fins i tot van adquirir una certa popularitat. Malgrat aquesta evolució, el seu ús generalitzat continua essent limitat en relació amb el predomini de la llengua estàndard.

Així doncs, el Japó pot considerar-se un país multilingüe i multicultural: la majoria de la població té el japonès com a llengua primera, però hi conviuen una gran diversitat de dialectes regionals. A més, cal tenir en compte els milers de parlants de japonès que viuen fora del territori japonès, especialment a les antigues colònies de Taiwan i Corea, així com a les comunitats de descendents de japonesos establertes a Nord-amèrica i Sud-amèrica.

Més enllà del japonès, el panorama lingüístic del país inclou diverses llengües minoritzades. D’una banda, les llengües indígenes del Japó, com l’ainu i les llengües ryukyuanes (illes Ryukyu); de l’altra, les llengües d’immigració, com el coreà i el xinès. També hi trobem llengües arribades més recentment, com el portuguès i l’espanyol, associades a fluxos migratoris laborals, així com la llengua de signes japonesa (Fujita-Round, 2023; Tukahara, 2014).

2. El CIRLIM: un congrés global sobre revitalització lingüística. El CIRLIM va néixer com una iniciativa de Serafín Coronel Molina (Indiana University Bloomington), Llorenç Comajoan-Colomé (Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya) i Carme Junyent (Universitat de Barcelona), a partir de la constatació que no existia cap congrés internacional de caràcter mundial dedicat específicament a la revitalització lingüística. Les edicions anteriors van tenir lloc a Barcelona–Vic (2017), Brasília (2019) i Girona–Perpinyà (2022). Des de la primera edició, el CIRLIM ha despertat un gran interès, amb una participació que oscil·la entre els 200 i els 300 assistents. Enguany, el congrés s’ha celebrat a la Universitat de Kyoto, sota la direcció del professor Nobuyuki Tukahara, amb un tarannà amable i professional i amb el català com una de les llengües de treball. Amb el suport dels estudiants de grau, màster i doctorat de la universitat, es va aconseguir organitzar un congrés amb més de 200 participants, 7 conferències plenàries, més de 70 comunicacions i 11 panells.

La relació del professor Tukahara amb el GELA i amb Carme Junyent ha convertit la Universitat de Kyoto en un focus d’estudi de la llengua catalana, que se suma a més universitats japoneses on s’ensenya català, com la Universitat de la Prefectura d’Aichi, la Universitat Hosei, la Universitat d’Osaka o la Universitat d’Estudis Estrangers de Tòquio (vegeu aquest article a VilaWeb). En aquest context, també cal destacar la tasca del Centre Cultural Barcelona de Kyoto, sota la direcció de Rosalia Avila Tàpies.

3. Participació d’investigadors de territoris de parla catalana. El congrés va comptar amb una participació destacada d’investigadors d’universitats dels territoris de parla catalana (Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, Universitat de Barcelona, Universitat de Girona i Universitat de Perpinyà Via Domícia). S’hi van presentar treballs sobre revitalització lingüística i traducció, aprenentatge del català al Japó, literatura catalana, actituds lingüístiques, disseny de materials didàctics, codificació de llengües minoritzades, llengües minoritzades en l’àmbit sanitari i cooperació transfronterera.

Altres institucions, com Linguapax, també hi van tenir un paper rellevant, amb la presentació de comunicacions i panells dedicats a la diversitat lingüística i als drets lingüístics.

4. La revitalització lingüística a l’Àsia. L’organització del CIRLIM en un país asiàtic va permetre visibilitzar processos de revitalització lingüística d’aquest continent. Les conferències plenàries van abordar casos com les llengües ryukyuanes i el miyakoà (Japó), l’ainu (Japó), el manxú (Xina), el mongol (Mongòlia), les llengües tày-nùng (Vietnam) i el taiwanès (Taiwan). Per exemple, en la seva conferència plenària, Sachiyo Fujita-Round va parlar de la revitalització del miyakoà mitjançant activitats escolars a primària i projectes de vídeo en què els infants interactuen amb parlants de diferents generacions. Va destacar la importància d’una recerca etnogràfica feta a foc lent, en col·laboració estreta amb la comunitat, combinant tecnologia i integració curricular.

5. Ponts entre passat, present i futur. Durant el congrés es van dur a terme dos actes especialment significatius. D’una banda, es va retre homenatge a Carme Junyent, una de les impulsores del CIRLIM. Nobuyuki Tukahara, Mònica Barrieras, Carla Ferrerós, Llorenç Comajoan-Colomé i Albert Badosa van repassar el seu perfil humà, activista i acadèmic en un acte multilingüe en japonès, català, anglès i vietnamita.

D’altra banda, Mònica Pereña i Llorenç Comajoan-Colomé van presentar una comunicació sobre l’actualització de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, que s’està preparant amb vista al 30è aniversari de la seva proclamació a Barcelona l’any 1996, a iniciativa del PEN, Linguapax i el CIEMEN (vegeu Tasa, 2025).

6. El multilingüisme com a pràctica acadèmica. La difusió de la recerca en el món acadèmic no ha d’anar necessàriament lligada amb la imposició de l’anglès. Com destacava en un altre dels articles d’aquesta sèrie, hi ha iniciatives i estratègies per a promoure la diversitat lingüística en els actes acadèmics i de recerca. Des de la primera edició del CIRLIM, i a iniciativa de Carme Junyent, es va establir que no hi hauria llengües oficials del congrés: cada participant podria intervenir en la llengua que volgués. Aquesta decisió contrasta amb la pràctica habitual de molts congressos, fins i tot aquells dedicats a la diversitat lingüística, que continuen limitant les llengües d’ús.

El CIRLIM va ser un espai de convivència lingüística, basat en la intercomprensió entre llengües romàniques, l’ús flexible de l’anglès com a lingua franca i, més recentment, en l’ús de tecnologies de traducció automàtica en temps real. Al congrés, s’hi van donar situacions multilingües interessants que es van desenvolupar amb tota normalitat, com la següent: la professora japonesa Naoko Sano, experta en occità, va presentar en aquesta llengua el ponent Michael Hornsby, expert en llengües cèltiques, que va compartir la seva comunicació en anglès amb Eva Juarros, que la va fer via videoconferència en català per parlar de Gender-neutral language in situations of minoritization: Some examples from Catalan and Breton.

El CIRLIM de Kyoto ha demostrat que la revitalització lingüística és un repte global que transcendeix fronteres geogràfiques i culturals. L’organització d’aquest congrés al Japó ha permès desmentir el mite del país monolingüe i visibilitzar la riquesa lingüística d’aquest territori. El congrés no només va ser un espai per a compartir recerques sobre processos de revitalització a l’Àsia i més continents, sinó també una mostra viva de com es pot fer recerca acadèmica en un context multilingüe. Iniciatives com l’actualització de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics i l’homenatge a figures com Carme Junyent reforcen la idea que la defensa de la diversitat lingüística és una tasca col·lectiva que connecta passat, present i futur. El CIRLIM es consolida així com un referent internacional en la lluita per la revitalització de les llengües minoritzades i la promoció d’un multilingüisme acadèmic més equitatiu.

Llorenç Comajoan-Colomé, Glossa-Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura, de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya

Referències

Fujita‑Round, S. 2023. Language revitalization and the classroom: Video workshops at an elementary school in Miyakojima. Languages, 8(1). https://www.mdpi.com/2226-471X/8/1/4

Fukuda, M.  (2014). Barrera o passaport per a la integració?: ideologies lingüístiques dels japonesos residents a Catalunya. Revista de Llengua i Dret, 62, 86-105. https://10.2436/20.8030.02.80

Saito, S., & Turner, M. (2024). Language diversity in “monolingual” Japan: Language awareness among high school teachers of English. Journal of Language, Identity & Education, 1–15. https://doi.org/10.1080/15348458.2024.2385837

Tasa, V. (Coord.). (2025). El dret a la llengua. Per una nova Declaració de Drets Lingüístics amb perspectives de futur. Saldonar.

Tukahara, N. (2014). Una perspectiva de la situació sociolingüística del Japó. Blog de la Revista de Llengua i Dret. https://eapc-rld.blog.gencat.cat/2014/04/10/una-perspectiva-de-la-situacio-sociolinguistica-del-japo-nobuyuki-tukahara/

Però el dret penal no condemna entorns: condemna fets i autors. La resta és superstició jurídica. Si l’autoria és indeterminada, l’absolució no és només possible: és obligada. Ho exigeix la Constitució, ho reitera la jurisprudència europea. La presumpció d’innocència no admet un “potser”. Un estat de dret tampoc.

El vot particular d’Ana Ferrer i Susana Polo –seriós, sòlid, incòmode– ho diu sense embuts: no hi ha prova de filtració, no hi ha autor identificat, no es descriu com, ni quan, ni amb quins mitjans, ni quin coneixement va tenir el fiscal de tot plegat. Paraules dures, inhabituals, gairebé excepcionals. Que dues magistrades del mateix tribunal s’hagin de veure obligades a recordar al Suprem els principis bàsics revela quelcom més profund: la sentència renuncia al rigor per sostenir un resultat.

Tot allò que hauria de ser circumstancial es converteix en central. Esborrar dades del mòbil –que en un càrrec públic d’aquest nivell és protecció elemental de dades sensibles– s’interpreta com un indici de culpabilitat. Si esborra coses, amaga coses. Si discuteix amb Lastra, menteix. Si uns quants periodistes diuen haver tingut el correu abans que ell, tampoc no són creïbles. El dret es converteix en psicologia projectiva. Es penalitza el context, no el fet.

I, arran de l’absència d’autoria concreta, emergeix la solució màgica: l’“entorn”. Una categoria que no existeix al Codi Penal, però sí en la lògica inquisitorial. No és nova. Té firma. Té història. Té nom: Marchena.

La primera mutació conceptual va arribar amb els indignats del 15-M que van envoltar el parlament. L’Audiència Nacional els havia absolts. No hi havia proves noves. No se’ls atribuïen agressions concretes. Estrasburg prohibeix condemnar absolts sense vista oral. Res d’això no va importar. Marchena va reinterpretar els fets i va condemnar amb una idea gasosa –“intimidació ambiental”– que va permetre de castigar qui era allà encara que no hagués agredit ningú. L’entorn es va tornar culpable. Amb la presència física n’hi havia prou. Es va diluir el principi bàsic del dret penal: cadascú respon pels seus actes, no pels dels altres.

Anys després, la mateixa tècnica es va ampliar al judici del procés. Si no hi havia violència organitzada, es deduïa pressió ambiental. Si no hi havia ordre directa, influència moral. Si la llei no hi arribava, s’estirava. La protesta es va convertir en sedició gràcies al mateix concepte fundacional: l’entorn.

El context substitueix el fet. La multitud substitueix l’acció. Catalunya ho va aprendre aleshores. L’estat ho aprèn ara. Avui el motlle s’aplica al fiscal general. I de nou sense autor. Sense proves. Amb l’entorn com a eix. La novetat és que, per a condemnar-lo, calia reescriure l’objecte del procediment.

Perquè al principi de la causa, el Suprem va decidir de no investigar la nota de premsa amb què la fiscalia desmentia una bola de Miguel Ángel Rodríguez. Aleshores va afirmar que no hi havia revelació de secrets perquè la informació ja era pública. Era, literalment, el que van dir. Però quan l’absolució semblava inevitable –per falta de proves de filtració del correu–, l’acusació es va desplaçar cap a allò que inicialment no es considerava delicte. El cas es va reconfigurar per poder condemnar. El tipus penal es va adaptar a la necessitat de la sentència.

I la cosa més significativa: en un cas idèntic, quan l’acusat era Pedro Morenés, ministre del PP, el Suprem el va arxivar amb rotunditat. Va argumentar que no hi havia revelació punible quan la informació ja era pública i que prevalia el dret de saber de la ciutadania. Allò que ahir era llibertat informativa, avui és delicte. No ha canviat la llei. Ha canviat l’acusat.

Per a entendre aquesta sentència cal mirar més enllà del cas concret. García Ortiz no és castigat per allò que ha fet, sinó per allò que representa. Per exemple, va defensar els indults i va avalar l’aplicació de la llei d’amnistia; va contradir el criteri del Suprem en la carpeta catalana. Va incomodar una cúpula judicial que fa anys que actua com un contrapoder polític.

Una part del poder judicial actua amb la missió sacrosanta de preservar una idea reaccionària i monolítica de la “Nació espanyola”. Per ells, un govern sostingut per independentistes és sospitós d’origen. Il·legítim. Usurpador. I, si cal, el tribunal corregeix el legislador, frena el govern i imposa doctrina.

Jefferson avisava del risc del “despotisme d’una oligarquia judicial”. Lincoln ho va definir amb precisió quirúrgica: si el futur d’un país queda fixat pel Suprem, el poble deixa de ser amo de si mateix. I això és exactament què passa avui a l’estat espanyol: el Suprem revisa pactes, condiciona lleis i patrulla per les fronteres polítiques.

La resistència contra la llei d’amnistia en va ser un exemple. Abans que es redactés, la dreta ja anunciava l’apocalipsi constitucional. Feijóo alertava que Espanya era “a un pas del precipici”. Aznar cridava a “mobilitzar-se”, com un comandament en camp obert. Vox directament defensava que la sobirania no residia en el poble, sinó en la “Nació” –que casualment interpreten ells.

I així arribem al cor del contrasentit. Els jutges que condemnen el fiscal per una revelació sense provar van revelar ells mateixos deliberacions protegides per llei. Amb una diferència essencial: en el cas del fiscal es discutiria –com a molt– la vulneració d’un protocol; en el cas dels magistrats, es vulnera directament la llei orgànica del poder judicial.

A més, el Tribunal Constitucional estableix que la intimitat cedeix quan la informació és veraç, d’interès públic i important. I aquí ho era: es desmentia una fake news sobre possible corrupció. No afectava el nucli dur de la intimitat –salut, vida sexual–, sinó dades processals com les dels papers de Bárcenas i Villarejo. La cosa privada no pot blindar la cosa pública quan hi ha sospita penal.

El fiscal general és condemnat sense proves; els magistrats que revelen coses protegides resten indemnes –de moment–, mentre s’espera que siguin ells els qui resolguin la querella dels Comuns contra ells. La llei s’aplica cap avall; cap amunt, s’evapora.

Hi haurà recurs contra la sentència i probablement caurà al Constitucional o a Estrasburg. Però, quan hi arribi, el mal ja serà fet. Com va passar amb Atutxa. Com va passar amb Otegi. Com va passar amb Alberto Rodríguez. I, previsiblement, com passarà amb els dirigents independentistes. La pena no és la condemna: és el procés. L’absolució futura serà una victòria buida.

Per això la pregunta ja no és què va fer García Ortiz. La pregunta és què fa el Tribunal Suprem. Quan es condemna sense autor i sense delicte, quan la llibertat d’informació protegeix ministres del PP, però no fiscals que incomoden, quan la prova se substitueix per indici i l’“entorn” per culpabilitat, allò que es jutja no és un nom propi. És la qualitat democràtica del país.

Un estat de dret no pot funcionar amb doctrines elàstiques i categories penals imaginàries. Les institucions no es defensen silenciant les coses que les degrada, sinó exigint més rigor, més respecte i menys croada ideològica. Quan el Suprem deixa de ser garant i passa a ser actor polític, no trontolla un fiscal. Trontolla la justícia. Trontolla la democràcia.

I ho farem d’acord amb quatre pilars: farem una ciutat justa, per a gaudir-ne i per a tothom; amb una cultura viva, amb identitat i cohesió mitjançant la llengua catalana; verda, intel·ligent i sostenible, i amb radicalitat democràtica i l’exigència d’un bon govern.

Som gent que ja estàvem en contacte; molts hem compartit batalles i espais a la ciutat. Batalles col·lectives com la consulta del 9-N, la candidatura Junts pel Sí i l’organització i la defensa del referèndum i les urnes de l’1 d’octubre de 2017. Per tant, sabem que som capaços de coses extraordinàries quan ens ajuntem amb objectius clars i compartits.

Per això, volem exposar per què pensem que Sabadell i el país necessiten experiències i espais cívics i polítics alhora, com el que proposem enfront del nou cicle electoral que s’obrirà, segurament, el 2026 o el 2027:

El camí emprès pels nostres representants després del 2017 ens ha portat a una situació molt negativa. Incoherències, renúncies, desunió, lluites caïnites… El país ens cau a trossos en aspectes que sempre hem considerat essencials. No hi ha espai de representació on l’independentisme no hagi perdut bous i esquelles: desunió a Europa, desunió a Madrid, desunió a Catalunya (dilapidació del 52% i el timó del país en mans d’un PSC que el va desballestant dia a dia). Les fórmules actuals han estat un veritable fracàs col·lectiu per a la nació; ens cal una altra cosa.

Tant a Sabadell, com a Catalunya, el projecte del PSC –i, per tant, de l’espanyolisme polític de govern– s’ha enfortit, bàsicament, per l’absència absoluta d’una alternativa il·lusionant i creïble. Si no fem res o fem el mateix de sempre, en molts llocs com Sabadell pot passar que el carril central de l’independentisme sigui residual o desaparegui. I, en aquest escenari, sabem que hi ha qui ja fa temps que es prepara i treballa per governar amb el PSC, i uns altres que en tindran la temptació, tal com ja l’han tinguda gairebé a tot arreu.

Serem clars i honestos: a Sabadell, com al país, o bé fem emergir un projecte progressista d’una esquerra madura i alhora desacomplexada que doni resposta de canvi i transformació als problemes reals de la nostra gent, que en millori el benestar i la qualitat de vida, o van mal dades. Enfront del nou cicle electoral, l’embat més probable que tindrem serà el del govern PP-Vox contra els Països Catalans i els nostres drets nacionals i socials. I, per tant, la resistència es començarà a forjar als municipis. I per això, perquè no som en política per a lamentar-nos ni per a acceptar cap xantatge, fem un pas endavant per assumir aquesta nova etapa a la ciutat i al país.

Per tant, no som aquí per a queixar-nos, sinó per a actuar, per a capgirar la situació, per a crear condicions i “nous inèdits viables”, que il·lusionin, plantant cara no només a l’extrema dreta, sinó també al conjunt del nacionalisme espanyol. El que ha passat als Països Baixos amb el D66 i amb Mamdani a Nova York, i el que pot passar a Perpinyà amb el moviment Primavera al maig, ens donen pistes i ens ajuden a dibuixar camins.

Naixem com un espai obert, col·lectiu, lliure i municipalista, decidit a reagrupar l’independentisme progressista, desenganyat, orfe i ara desmobilitzat i, fins i tot, emprenyat. I només si som prou forts i tenim capacitat d’incidència, podrem ajudar a construir un projecte municipal de suma, progrés i unitat estratègica amb la resta de forces independentistes de la ciutat que ho vulguin i hi estiguin realment interessades.

Hem salpat, assumim el repte, reprenem el viatge, i necessitem tota l’ajuda possible per a fer plegats un Sabadell just i per a tothom i una Catalunya independent i pròspera. Ara la paraula, l’acció i el moviment són vostres!

Carme Garcia és presidenta de Gent de Sabadell. Gabriel Fernàndez és regidor independent a l’Ajuntament de Sabadell

Ser astròleg a la Roma imperial era una ocupació de risc. No tan sols a Roma: les execucions i desterraments d’astròlegs que no encertaven les prediccions no resulten estranys en uns altres contexts històrics i culturals. Coses de la superstició, conclouríem ara amb to burleta i amb el menysteniment propi de considerar-nos ungits pel saber de la ciència moderna. En realitat, l’astrologia era en aquells temps una cosa prou més seriosa del que assumeixen tals actituds. Tràsil no només era un emissor de pronòstics, sinó també un teòric del seu art. Un art endevinatori que es basava en l’observació acurada dels cels, és a dir, en una detallada i ajustada pràctica astronòmica. Que avui dia distingim netament entre astrologia (una mera creença) i astronomia (una veritable ciència), no implica que aquesta situació siga aplicable a l’antiguitat. I ni tan sols ho seria en èpoques molt més recents, com les que acolliren, al parer de molts autors, el naixement de la ciència com ara l’entenem. L’obra de Johannes Kepler, l’autor que enuncià a començaments del segle XVII les tres lleis de la mecànica celeste, n’és un exemple ben conegut.

D’aquestes coses, en sap molt Victòria Rosselló, autora del llibre Tradició i canvi científic en l’astronomia espanyola del segle XVII (PUV, 2000), basat en la seua tesi doctoral. En tot cas, la presència pública de Victòria ha estat molt més lligada al seu vessant de comunicadora meteorològica que no pas al d’historiadora de la ciència. La seua tasca a la televisió pública valenciana, primer a Canal 9 i ara a À Punt, on ha excel·lit per la seua seriositat i sentit de la responsabilitat a l’hora de dur la informació de l’oratge als espectadors, és ben coneguda i reconeguda. És autora, a més, d’un magnífic llibre divulgatiu, No dispareu al meteoròleg (Onada, 2014), de què són també autors Vicent Gómez i Joan Carles Fortea, rostres igualment benvolguts de la informació meteorològica valenciana i que, com la seua companya, representaven un oasi de bon fer i afany de servei públic en els pitjors temps de manipulació a Canal 9, que ara alguns malden per restaurar a À Punt.

Aquest és el llibre que haurien d’haver llegit Mazón i Pradas, si de debò volien saber com es formen al nostre país les situacions de pluges torrencials que generen riuades i barrancades com les del 29 d’octubre de 2024. Hi trobarien també el coneixement bàsic –molt bàsic, en realitat– que cal tenir per a interpretar un avís meteorològic. Victòria i els seus coautors també expliquen amb claredat en el llibre un tema un poc més complicat, el dels models meteorològics de predicció. El mateix Mazón, i la seua ferotge pretoriana, Susana Camarero, hagueren fet bé de documentar-s’hi, abans d’insultar el cap de climatologia de l’AEMET al País Valencià, José Ángel Núñez, que declarà al jutjat el caràcter fantàstic de la pretensió d’encertar la quantitat de precipitació en un punt concret del territori amb la ciència actual. Camarero s’astorà moltíssim amb el testimoni de Núñez, quan la cosa veritablement astoradora és adonar-se que una vice-presidenta de la Generalitat Valenciana creu encara que la predicció de l’oratge és cosa d’àugurs, profetes o vidents, com als temps de Tiberi.

Clar que, açò, és coherent amb les pulsions, repressores del bon fer dels practicants i comunicadors de la ciència, d’un govern basat en la construcció de la ignorància, l’ús sistemàtic de la mentida i el recurs constant a la manipulació informativa; tasques iniqües per a les quals tenen una host de col·laboradors sempre disposats a executar les ordres. Tiberi no manà llançar cingle avall Tràsil, però els directius d’À Punt sí que han disposat la degradació de Victòria Rosselló de la posició de cap de meteorologia, simplement per haver fet les coses com calia en la informació sobre el risc extrem en què es trobava el País Valencià aquell maleït 29 d’octubre. També, és clar, per haver denunciat d’aleshores ençà tanta incompetència en la comprensió i gestió d’una situació d’emergència meteorològica amb resultats espaordidors. Amb Núñez, fora de la seua mà administrativa, ho tenen més difícil i, per això, han de recórrer als atacs a les xarxes socials i a acusacions populars que encarnen els antivalors dels qui no entenen que el món és millor quan els governs fan un bon ús de la ciència, i no quan converteixen la meteorologia en una professió de risc.

En la fase actual del sistema capitalista –el capitalisme informacional o del coneixement–, el nivell de formació i els títols acadèmics que una persona acumula tenen una rellevància notable pel que fa a la capacitat dels individus de prosperar econòmicament. En depenen en bona part l’èxit social i econòmic, més encara que en el capitalisme anterior. Avui les desigualtats en la formació expliquen en bona part les desigualtats de renda entre les persones. El problema és que aquestes desigualtats de resultats no es generen en un context d’igualtat d’oportunitats de partida.

Encara que les desigualtats en la formació, a priori, puguin semblar molt meritocràtiques –qui estudia més aconsegueix arribar més lluny–, en realitat no ho són tant. Depenen de l’esforç individual menys del que ens pensem. D’entrada, el progrés acadèmic i formatiu d’un individu està fortament condicionat pel capital social i el capital cultural rebut a casa. Per tant, per la “loteria social”. Però en el progrés acadèmic, a més, hi tenen un paper determinant les capacitats intel·lectuals dels individus. Per tant, la “loteria natural”. Si els nostres “títols” depenen de la “loteria social” i, tant o més encara, de la “loteria natural”, difícilment podem considerar justes les desigualtats econòmiques que se’n deriven.

Els perdedors d’aquest sistema social i econòmic saben que es tracta d’un joc injust. I per això, inevitablement, acumulen ressentiment cap a aquest sistema, en general, i cap als seus guanyadors, en particular. Michael Sandel ho ha explicat molt bé en la seva crítica de la meritocràcia –en un llibre titulat La tirania del mèrit. Segons Sandel, en una societat pretesament meritocràtica, els qui tenen èxit tendeixen a creure que es mereixen plenament el seu estatus, mentre que els qui no triomfen poden sentir-se culpables del seu fracàs.

Això fomenta l’arrogància moral dels “guanyadors” i un sentiment d’humiliació social en els “perdedors”. Aquesta dinàmica –ens diu Sandel– trenca la solidaritat i erosiona el sentit del bé comú. En efecte, si els guanyadors actuen com si la seva posició d’avantatge fos plenament merescuda, implícitament responsabilitzen els perdedors de la seva pròpia situació. “Haver estudiat més.” I així es cultiva la frustració dels qui no han pogut –o no han sabut– acumular bons títols i la ràbia cap a aquells que han pogut o que han sabut fer-ho.

Si en el capitalisme industrial que va dominar la major part del segle XX les diferències de formació eren importants amb vista a l’èxit econòmic i a la desigualtat de rendes, en el capitalisme informacional d’avui ho són encara molt més. Des de fa unes quantes dècades hem entrat en una estructura productiva nova –l’economia del coneixement i de la hiperglobalització– que, en el cas dels països occidentals, significa desindustrialització i terciarització accelerada de les nostres economies. I és en aquesta economia fortament terciaritzada que l’impacte de la formació en l’èxit econòmic individual s’agreuja considerablement.

Com ja va explicar amb gran lucidesa Robert Reich ja fa molts anys, el sector serveis de les nostres economies aplega dos universos radicalment diferents: la d’aquells que aporten molt valor afegit (els “analistes simbòlics”) i la dels treballs de baix valor afegit, econòmicament parlant (“serveis a les persones”). La vella classe mitjana occidental nascuda de la postguerra mundial reposava sobre els llocs de feina industrials que la globalització, a Europa i als EUA, ha destruït. I des de fa unes quantes dècades la vella classe mitjana es parteix en dues “classes mitjanes” divergents: la que acumula títols i prospera i, per tant, té unes expectatives de progrés material que superen clarament les dels pares; i la que es dedica a les feines del sector serveis de baix valor afegit i que, en conseqüència, té unes perspectives de progrés econòmic clarament pitjors que les de la generació anterior.

En aquest nou capitalisme tenir més formació o menys ja no vol dir simplement estar en una posició millor o pitjor dins d’una mateixa classe mitjana. Significa, més aviat, formar part d’una classe mitjana o d’una altra: la dels alts salaris –la que prospera– o la dels salaris baixos –la que retrocedeix. Abans la diferència entre tenir més títols o menys era transcendental, però no tant com ara, econòmicament parlant. En el sistema actual, qui té avantatge formatiu guanya per molt i qui no té, hi perd per molt.

Traslladem-nos ara a l’esfera política. Qui expressa en l’esfera electoral el ressentiment dels perdedors, dels que veuen que viuran pitjor que els seus pares? L’extrema dreta. Perquè la socialdemocràcia s’ha mostrat repetidament incapaç de donar una resposta als perdedors del nou capitalisme –més enllà de dir-los que estudiïn i que si es formen bé prosperaran– quan se suposa que aquesta hauria de ser la seva missió històrica.

Davant de la injustícia, neix la ràbia. Atesa la manca de propostes de l’esquerra per a resoldre aquesta injustícia, arriben uns partits que aspiren a expressar i canalitzar la frustració dels enrabiats. L’extrema dreta és això –no només això, però és també això. Per més paradoxal que sembli, és una manera de protestar contra les desigualtats que els perdedors perceben com a injustes.

Per això l’extrema dreta es presenta justament com un moviment antielitista –contra els que han prosperat gràcies als seus títols i a la seva formació. D’aquí ve la dada –que tots els politòlegs mínimament informats tenen perfectament acreditada– segons la qual a la majoria dels estats de la UE els ciutadans de menys renda voten massivament l’extrema dreta i els de rendes mitjanes altes voten molt majoritàriament el centre-esquerra. El món al revés. (Només Espanya s’escapa d’aquesta regla, perquè Vox té més vot entre els ciutadans amb estudis superiors i poder adquisitiu mitjà que entre els votants de baix nivell formatiu, que voten majoritàriament l’esquerra.)
Les diferències entre aquestes dues classes mitjanes divergents es poden mirar, també, en termes geogràfics. De fet, convé fer-ho. Guilly, el geògraf francès, ho ha explicat de manera brillant. És als suburbis metropolitans i a les zones rurals on s’acumula aquesta classe mitjana en declivi –on el nivell formatiu mitjà és menys elevat– i és al centre de les grans urbs connectades directament a l’economia global on prospera la classe mitjana en ascens –i on el nivell formatiu mitjà és més elevat. No és casualitat, doncs, que aquest mapa formatiu i social coincideixi, en termes generals, amb el mapa electoral: és als suburbis metropolitans i a les zones rurals on l’extrema dreta obté els millors resultats.

L’extrema dreta, doncs, canalitza la ràbia dels que tenen menys formació contra els que en tenen més, és a dir, de la classe mitjana en retrocés contra la classe mitjana ascendent. El drama és que la recepta de l’extrema dreta consisteix sempre en un retorn a l’autoritarisme, també en l’esfera econòmica i empresarial. De tal manera que el programa econòmic de l’extrema encara faria més pobres els que ara la voten precisament perquè s’empobreixen. Paradoxes del nostre present. La frustració i la ràbia no entenen de raons ni de coherència.

Al mateix temps, la ràbia dels perdedors d’aquest procés de divergència salarial que parteix la classe mitjana en dues meitats de sort oposada no va només contra els de dalt. També va contra els de baix. És a dir, contra els immigrants. Davant de la frustració, les societats busquen sempre un boc expiatori. Ho van explicar molt bé els sociòlegs de l’Escola de Frankfurt ja fa moltes dècades. En això, ens van fer entendre, no hi ha gaire diferència entre les societats antigues –amb el seu marc cultural mitològic– i les societats contemporànies –amb un marc cultural científico-tècnic. La immigració és el boc expiatori perfecte, que l’extrema dreta explota de manera efectiva i eficaç, per conjurar a Occident la frustració dels perdedors de la desindustrialització causada per la hiperglobalització.

Tornant a la perspectiva geogràfica, no oblidem que és aquesta mitja classe mitjana en retrocés i la classe treballadora –avui més vulnerable per les condicions del nou capitalisme informacional– que fa de frontera territorial amb la immigració. No són pas els grups socials amb més nivell formatiu els que conviuen i comparteixen barri o suburbi amb els nouvinguts, sinó els que en tenen menys. Són ells, doncs, qui més directament han d’assumir el “xoc cultural” que el fenomen migratori implica sempre, poc o molt, de manera inevitable. I són ells qui perceben els immigrants com una competència incòmoda en un mercat de treball que els dóna avui menys oportunitats que les que havia donat als seus pares ahir.

A Catalunya, per una altra banda, el procés d’independència ha neutralitzat durant molts anys les pors i les frustracions de la classe mitjana amenaçada, gràcies a les esperances de prosperitat i progrés general que van associades a l’horitzó d’una Catalunya independent –per raons sobradament conegudes. Per això, no és casualitat que l’extrema dreta no hagi sorgit amb una mínima força a Catalunya fins que el procés d’independència no ha entrat en un impàs. No és perquè sí que el mapa polític català era fins fa poc una excepció dins del conjunt d’Europa i no és casualitat que fins ara no s’hagi començat a aproximar al de la resta de la UE pel que fa al pes de l’extrema dreta dins de l’arc parlamentari.

Si tota aquesta anàlisi és mínimament correcta, aleshores la resposta de les forces progressistes i democràtiques –i la resposta des de l’esquerra– no pot ser: “Estudia, forma’t i prosperaràs.” O, més ben dit, no pot ser això i res més. Limitant-nos a això, els més capaços (loteria natural) i aquells amb més capital social i cultural gràcies al seu origen familiar (loteria social) tindran sempre les de guanyar. Encara que es digui amb la millor intenció, “forma’t i te’n sortiràs” acaba essent, a llarg termini, una fàbrica de frustració i una màquina de vots per a l’extrema dreta.

Per on passa, doncs, la solució? D’entrada, per recuperar la dignitat i el reconeixement dels treballs de menys valor afegit, d’aquelles feines que no requereixen tanta formació. Potser hem de fer un mercat de treball en què les rendes salarials no estiguin tan directament vinculades al valor de mercat de les feines que les proporcionen. Només així podrem revertir el procés de divergència entre les dues classes mitjanes. És un canvi econòmic –i cultural– molt més fàcil d’enunciar que de materialitzar per mitjà de regles i mecanismes institucionals concrets. Perquè es tracta d’un canvi molt profund, estructural. Però no impossible. I cal ser conscients que en la reconstrucció de la classe mitjana, en el marc de l’actual economia informacional, ens hi juguem de fet la supervivència de les nostres democràcies.

Així, doncs, hem de fer polítiques de pre-distribució, que ens permetin organitzar uns mercats de treball que generin moltes menys desigualtats salarials. Però també seguirem necessitant polítiques de redistribució, polítiques fiscals que redistribueixin millor que ara la renda i la riquesa. Legitimades ara per la consciència que les desigualtats de rendes i de riquesa depenen molt menys del mèrit –i molt més de les dues “loteries”– del que ens podria semblar d’entrada. Si les desigualtats econòmiques del capitalisme no són justes, aleshores la política fiscal redistributiva esdevé un imperatiu.

I, per descomptat, caldrà continuar consolidant, reforçant i perfeccionant els nostres serveis públics i en particular aquells dels quals depenen la formació i els títols de les persones. Les nostres escoles i les nostres universitats. I mirar que facin molt millor que no pas ara una cosa que, en realitat, costa molt de fer: neutralitzar l’impacte de la loteria social i de la loteria natural sobre el progrés acadèmic dels estudiants. Que ens aproximin una mica més a l’ideal d’igualtat d’oportunitats del qual avui encara som tan lluny.

Concloem. Amb l’actual estructura productiva, basar el contracte social de les nostres democràcies en un benintencionat “estudia i te’n sortiràs, forma’t i prosperaràs econòmicament” és una bomba de rellotgeria. És alimentar l’extrema dreta, perquè per desgràcia la realitat no es correspon amb aquest pronòstic, amb aquesta promesa, i l’extrema dreta s’alimenta de la frustració. Però no es tracta de renunciar-hi, en absolut, sinó de fer totes les reformes estructurals per tal que aquesta promesa es compleixi molt millor que no pas ara.

Es tracta que les persones es puguin formar en una situació de mínima igualtat d’oportunitats. I es tracta, sobretot, que les seves rendes salarials no siguin tan radicalment diferents segons si han arribat molt lluny o no tan lluny en la seva formació. Que la vida i la sort econòmica dels que tindran menys títols –i, per tant, molt probablement, tindran feines pitjors– no siguin a anys llum de les dels que en tindran més. Només així podrem reconstruir la classe mitjana en l’actual capitalisme informacional. I només així, per tant, podrem salvar les nostres democràcies.

Per aquesta raó m’agredeix de manera personal el contingut de l’obra Esas latinas, que invalida de manera burlesca i ofensiva les reivindicacions lingüístiques dels catalans. En la seva denúncia de la discriminació que sofreixen els migrants llatinoamericans a Catalunya, l’obra promou la mateixa discriminació que denuncia, i adopta un discurs d’odi i de superioritat disfressat de victimisme. És un cas típic d’allò que en anglès s’anomena gaslighting, és a dir, fer que l’altre qüestioni la seva realitat, la seva memòria i la seva percepció, presentant-lo com a intolerant i insensible.

En la seva diatriba, les actrius d’aquesta obra –per cert, molt dolentes– manipulen, descontextualitzen i simplifiquen les narratives de resistència i l’activisme social contra el racisme de la comunitat llatina als Estats Units, aplicant-les com si fossin una plantilla a una realitat radicalment diferent de la nord-americana. Com a resultat, acaben apropiant-se la narrativa colonialista i arrogant del conqueridor, que tant de mal ha fet no solament a Catalunya, sinó també a l’Amèrica Llatina mateix.

El contingut de l’obra també traspua el narcisisme del privilegi d’aquells que esperen que tot s’adapti a ells. Individualista i prepotent, ens diu amb veu llastimosa: la meva salut es ressent si no me l’ofereixen en els meus termes i condicions. Que jo trobi feina compta més que no pas la història de tots vosaltres. Dit d’una altra manera: jo i només jo sóc més important que les aspiracions centenàries d’una comunitat per la qual mostro un profund menyspreu. Aquesta insensibilitat i manca d’empatia pels drets dels altres em semblen antitètiques i immorals, perquè fan el joc al feixisme, l’arma de manipulació més arrelada del qual és, precisament, convertir l’oprimit en el dolent.

L’obra em va recordar la resposta de Malcolm X, el conegut lluitador afroamericà dels Estats Units, quan li van demanar sobre els drets de les dones: “No crec que cap dona hagi d’estar en cap organització on els homes puguin veure-li les cames.” Aquesta lamentable resposta perverteix la seva lluita, perquè no s’hi val a reivindicar-nos denigrant els altres, ni exigir respecte sense oferir-ne. De la mateixa manera, aquesta mostra lamentable de catalanofòbia no solament desvirtua les seves denúncies, sinó que al capdavall fomenta el nativisme essencialista, el prejudici i la intolerància.

No en nom meu.

El riu de la Sénia és l’emblema d’una colonització reeixida, una marca banal que no separa un territori exterior, de forasters que “amenacen” la integritat d’un país, sinó una ciutadania interior, de ciutadans que, perquè es pensen dins una realitat innegable –formada d’història, fets presents i voluntat de ser–, fan trontollar l’estructura simbòlica d’un estat. Aquesta muralla s’ha construït de manera innòcua, sense alçar polseguera, com si ja fos un fet consumat. I l’han alçada no tan sols aquells que combreguen amb l’statu quo espanyol –els partits polítics majoritaris, PSOE i PP, els mitjans de comunicació més influents, les organitzacions empresarials i sindicals, aquestes en contra inclús dels seus interessos. També el catalanisme i el valencianisme –i, ai, l’independentisme que els uneix en les seues versions nacionals radicals– s’han avingut a col·laborar amb aquesta fronterització, o s’hi han acomodat conscientment o inconscient, bé per una visió política de curt termini, de batalla electoral fonamentada en la por, bé per una ceguesa que els fa insensibles a una hegemonia que els vol anorrear. I la cirera del pastís: des de dins de l’ecosistema literari català –també per curtterminisme, per desídia o per l’acceptació d’un estatus cultural minoritzat, indolent, que menja molles a gust davant l’amputació de les seues possibilitats de creixença– s’ha permès i assumit que el riu de la Sénia siga una mar grossa.

Per a comprovar-ho no hi ha res com un dia de Sant Jordi, o qualsevol època de l’any en què s’elaboren llistes de novetats literàries. Per als centres mediàtics i culturals de Barcelona els llibres en català escrits o publicats per valencians –com també, és clar, els que procedeixen de les Illes Balears– no existeixen, o bé existeixen de manera col·lateral, com a quota o com un apèndix exòtic. El dia de Sant Jordi –que és la festa del llibre en general però també, com esbomben els mitjans catalans, del llibre en català– es fa palesa de manera roent la fragmentació del camp literari català, on sembla que els valencians tenen poc a aportar. Cal dir que a alguns escriptors valencians no els importa formar part d’una fauna exòtica, sempre que puguen degustar la glòria d’un dia –i tant fa que la resta de l’any vegeten en el pur ostracisme. Comprovar, per exemple, que en les llistes de les novetats d’assaig hi entren manuals d’humor, d’autoajuda, o altres frivolitats populistes, abans que llibres d’assaig seriosos –d’aquells que enriqueixen la cultura de fons– publicats a València o Mallorca, és tastar en vida la nostra mort literària.

Sovint ens queixem, amb raó, que Espanya ens considera una rèmora, una anècdota prescindible o un apunt folklòric de la seua veritable cultura –que no ho som ja?, que no és aquesta la missió ben complerta de l’estat de les autonomies? Sovint ens victimitzem davant la maquinària arrasadora de l’espanyolitat. Però en el desplegament de les nostres flors i violes, en el reconeixement i exposició del nostre potencial cultural, no hi deixem entrar ni totes les roses ni tota la música del país –dels nostres països. Quan la literatura catalana siga una desllavassada extensió de regnes de taifa oferts a la conquista final –i cada dia s’assembla més a aquesta estructura feble i decadent– podran dir de nosaltres que ens hem ofegat en un got d’aigua. En els arxius de la cultura europea deu haver-hi poques literatures amb tan poques ganes de menjar-se el món com la nostra. Per al lent i exhaust riu de la Sénia deu ser tot un mèrit esdevenir un exemple petaner de la inconeguda Història de l’Oblit.

I aquest no és un temor gratuït. El 75% dels desnonaments executats a Catalunya (20 cada dia, l’any passat) són de famílies que viuen de lloguer. I, a aquests, cal sumar-hi que vora la meitat de les mudances són realment desnonaments invisibles, trasllats no voluntaris perquè no ens renoven el contracte o no ens podem fer càrrec d’una alça de preu. De fet, el 70% dels llogaters a Barcelona ha hagut de canviar de pis aquests darrers cinc anys com a mínim una vegada, i el 38% ho ha fet més d’una vegada.

Però què té a veure tot plegat amb la llengua? Doncs molt. Aquest país necessita augmentar el coneixement del català, sí. Més d’un milió de catalans nascuts fora de Catalunya declara que vol aprendre’l o millorar-lo, mentre cada any milers de persones queden en llista d’espera als cursos dels Centres de Normalització Lingüística. Però, sobretot, cal que el català s’utilitzi. I això implica no tan sols fer caure prejudicis dels uns i vergonyes dels altres, sinó que existeixin els espais en què això pugui passar. Com hem de pretendre que gent nouvinguda que no té el català com a llengua d’origen tingui entorns quotidians i xarxa comunitària on fer-lo servir, si s’ha de traslladar constantment?

Això és especialment significatiu si tenim en compte que la majoria de les persones que tenen nacionalitat estrangera viuen de lloguer: el 61% dels que venen d’uns altres països de la Unió Europea, i el 72% dels que venen de la resta del món (davant un 14% de la població amb nacionalitat espanyola). Cal afegir-hi que 170.000 persones a Catalunya viuen en situació administrativa irregular i que la manca d’accés al padró impedeix l’accés als serveis públics bàsics.

Llengua i habitatge són, alhora, factor i condició d’arrelament. Les polítiques urbanes i d’habitatge també poden reforçar el català o arraconar-lo, poden unir o segregar. Encara ressonen les declaracions de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya tot proposant de fer dues entrades diferenciades en els blocs on haguessin de conviure inquilins de pisos de protecció oficial amb inquilins que paguen el preu de mercat. És a dir, que la gent que pot pagar uns pisos com més va més cars no s’hagi de trobar amb els que viuen en pisos protegits. O, més aviat, que a canvi de no trobar-se amb llogaters de protecció oficial els puguin apujar encara una mica més aquests preus de mercat. 

El dilema acaba essent el mateix: conquerir les condicions per a una vida digna i la cohesió d’una classe treballadora vinguda d’aquí i d’on sigui, o deixar que sigui el mercat qui regni. Un mercat que, com recordava Marta Rojals, “tria per tu la llengua amb què Netflix et serveix, de quin quilòmetre seran les taronges del Mercadona, o si et mereixes viure on vius des del moment que un menja-‘brunch’ et triplica el salari”.

Ara bé: no es tracta només que l’habitatge i la llengua siguin lluites vinculades. Hi ha una altra derivada: el futur de la llengua ens el juguem també en la lluita per l’habitatge. I si aquest espai de cohesió, que el rendisme i l’especulació ens neguen, el trobem en l’assemblea que ens acull quan ens volen fer fora de casa o apujar el lloguer?

L’assemblea llogatera és, d’ençà de fa gairebé vuit anys, una trobada setmanal de suport mutu i acció col·lectiva. Hi arriba gent amb problemes particulars: no m’arreglen la caldera, no em renoven el contracte, no em tornen la fiança, m’apugen el preu… Molta gent pregunta: “Això és legal? Això m’ho poden fer?”, però en surt convençuda que la reflexió pertinent és: “Què farem perquè no puguin?”, i que allò que ens volen fer creure que és un problema individual és realment un combat col·lectiu. Allà es troba la fermesa necessària per a emprendre accions de desobediència i per plantar cara a rendistes i immobiliàries. Tot això és important per a entendre que a l’assemblea, a banda de voler respondre a circumstàncies concretes i abordar conflictes específics, basteix una consciència política.

Durant unes quantes setmanes, he estat registrant discretament en quin idioma s’hi fan i es responen les preguntes. De les intervencions inicials de gent que exposava la seva situació, el 71% van ser en català i el 29% en castellà, aquestes sovint de persones d’origen estranger. Però el més rellevant és que, de les preguntes que es van fer en castellà, tres de cada quatre van ser contestades en català. Això crida l’atenció si recordem que, en general, el 75% de la població afirma que canvia d’idioma quan s’adreça a algú en català i li responen en castellà. És a dir, de manera molt generalitzada, a l’assemblea llogatera la conversa convergeix al català.

A l’assemblea s’arriba, la majoria de les vegades, amb una gran preocupació, quan no directament angoixa. I és allà on es transformen aquesta desesperació i indefensió en apoderament i acompanyament. Que aquest procés es doni en un entorn que manté el català envia un missatge molt important. 

Podria haver passat que es convergís al castellà, bo i creient que així s’acolliria més bé la gent que hi arriba preocupada i massa nerviosa per haver de rebre informació en un idioma que no li és habitual. Però això hauria comportat d’establir una diglòssia en una organització en què les reunions internes són molt majoritàriament en català, si en les assemblees on arriba gent nova amb circumstàncies fatigoses es canviés al castellà.

Si això no ha anat així és perquè el Sindicat de Llogateres és una organització conscient de la situació del català, però sobretot conscient del poder polític del sindicalisme d’habitatge també quant a la llengua. 

Més enllà d’aquestes xifres recollides sense cap vocació de rigor acadèmic, al Sindicat veiem un entorn de familiaritat i confiança que fa que molta gent s’hi atreveixi a parlar català per primera vegada. No és infreqüent que algunes persones, fins i tot, ho diguin explícitament a l’assemblea, i siguin sovint aplaudides. Tant és així que al Sindicat de Llogateres molta gent no catalanoparlant d’origen pren el català com a llengua de militància i mobilització.

La sociolingüística sol diferenciar entre la motivació instrumental i la integradora a l’hora d’aprendre una llengua nova. És a dir, aprens un idioma per la utilitat en el teu progrés personal, acadèmic o laboral, o l’aprens per la voluntat de formar part d’una nova comunitat lingüística. Això fa que els incentius baixin molt en entorns d’alta segregació entre comunitats lingüístiques diferents. A l’assemblea del Sindicat de Llogateres, volgudament o no, creem un espai que trenca una segregació social i lingüística creixent. Es genera per als companys no (encara) catalanoparlants un incentiu alhora instrumental i integrador per aprendre i fer servir el català.

Quan algú aprèn el català, necessita els entorns socials quotidians i útils on teixir relacions socials autèntiques en aquesta llengua. Existeixen iniciatives, com ara les parelles lingüístiques i els grups de conversa, que no convé menystenir, que creen aquests entorns artificialment i de manera aïllada. Però més enllà de l’aprenentatge i la fluïdesa que hi poden guanyar, que no és poc, l’ús no se sostindrà si la persona que aprèn el català no té oportunitats per a fer-lo servir en el dia a dia. 

Els drets lingüístics tenen a veure tant amb el dret dels no catalanoparlants d’utilitzar el català, com amb el dret de tothom d’aprendre’l i de fer-se seva la llengua.

No, ni l’assemblea llogatera ni aquest sindicat no salvaran el català. Però si l’organització política dels nostres temps pivota com més va més al voltant del sindicalisme d’habitatge, hem d’assumir que també en aquestes organitzacions ens juguem el futur de la llengua.

El panorama actual és poc encoratjador. Per exemple, en l’àmbit de la traducció automàtica, Google Translate, el traductor de referència, ara com ara només ofereix 249 llengües, una quantitat ínfima si tenim en compte que se’n parlen més de sis mil a tot el món. D’aquestes 249, el biaix europeu és força evident: hi trobem el frisó, el latgalià i el manx, llengües minoritzades dels Països Baixos, Letònia i el Regne Unit, respectivament; però no el gilbertès, llengua oficial de Kiribati, o el ngambai, una de les llengües majoritàries del Txad amb més d’un milió de parlants. El biaix encara es fa més evident si tenim en compte que el traductor ofereix dues varietats de portuguès –el portuguès de Portugal i el portuguès del Brasil– i de francès –estàndard i quebequès. I és que el factor principal que determina que els parlants d’una llengua tinguin accés a tecnologies lingüístiques és el seu poder econòmic, com bé demostra aquest estudi.  

Ampliar la cobertura lingüística no és pas senzill. D’una banda, tenim els algoritmes, que, com ja explicava en un article anterior, sovint assumeixen característiques lingüístiques pròpies de llengües europees, però no sempre generalitzables a unes altres llengües. De l’altra, tenim les dades, és a dir, tot el material lingüístic que es fa servir per entrenar primer i calibrar després els MLE. L’entrenament es fa, sobretot, amb dades extretes d’internet, després d’haver pentinat pàgines web, xarxes socials, etc. Deixant les qüestions d’autoria a banda, aquest procés té una mancança evident: segons les estimacions de Statista gairebé el 50% del contingut web és en anglès, seguit de l’espanyol amb un 6%. Si agafem les vint-i-cinc llengües amb més parlants com a llengua inicial, n’hi ha deu, totes parlades a l’Àsia, que no arriben ni al 0,5% de contingut en línia: el bengalí, el gujarati, l’hindi, el javanès, el marathi, el paixtu, el panjabi, el tàmil, el telugu i l’urdú. Sí que superen el llindar del 0,5%, tot i tenir molts menys parlants de mitjana, l’hongarès, el neerlandès, el polonès, el romanès, el suec, el txec i l’ucraïnès. Totes parlades a Europa.       

Amb els textos extrets d’internet, doncs, no n’hi ha prou; necessitem més dades. Una alternativa són els corpus paral·lels, és a dir, col·leccions en què el mateix text s’ha traduït manualment a diverses llengües. N’és un bon exemple la Declaració Universal dels Drets Humans, que està disponible en més de cinc-centes llengües. El problema és que la declaració és un text força curt –en català no arriba ni a dues mil paraules– i amb un sol text fem poca cosa. El corpus paral·lel més gran de tots és la Bíblia, traduïda a més de mil cinc-centes llengües. Aquí el problema és una mica diferent: és un text amb un contingut allunyat de la realitat social actual i un vocabulari poc adaptat al món contemporani. A més, l’abast geogràfic és irregular i es limita als països dels quals als missioners encara no els han fet fora.       

L’alternativa més viable per a compensar aquest desequilibri de material lingüístic disponible és la creació de més textos manualment, textos de bona qualitat i en més llengües. I aquí tornem a topar amb la realitat: quan es contracten treballadors fora dels països occidentals no sol ser per redactar textos en les seves llengües, sinó per anotar dades per a la calibració de models existents i, per tant, en les llengües que els models ja dominen. Aquest procés, conegut com a aprenentatge de reforç a partir de la retroalimentació humana (RLHF per les sigles en anglès) referma la dinàmica original, tot arraconant les llengües que no formen part del grup privilegiat. No és estrany, doncs, que hi hagi comunitats que reaccionin amb certa desconfiança o recança quan són contactades per a proporcionar material lingüístic en les seves llengües. I és que el mercat de dades per a la intel·ligència artificial cada cop és més vist com una nova forma de colonització moderna, en què els que hi guanyen són sempre els mateixos. 

Així, doncs, el panorama per a la diversitat lingüística en el món de les tecnologies del llenguatge ha canviat poc. Els parlants que no van poder apostar per una presència en línia de les seves llengües han quedat arraconats i amb poques opcions d’atrapar les llengües que, mentrestant, han anat fent via. Tot i que es comencen a moure coses a Google i Meta, de moment s’han hagut de conformar amb iniciatives individuals o que organitzacions com ara la UNESCO puguin fer una mica de pressió. Si han tingut la sort, i la desgràcia, d’haver estat colonitzats primer per l’Església, potser tindran un text llarg per a construir alguna cosa. Al final, la tecnologia acaba creant un món digital amb les mateixes penes i les mateixes glòries.   

Albert Ventayol és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Robert Burton (1621), L’anatomia de la malenconia, part I, secció 3.2.4

L’anatomia de la malenconia és un llibre estrany i, alhora, molt representatiu del seu temps. Llarg i prolix, en alguns moments tediós i en uns altres fascinant, no és un tractat de medicina (tot i que l’autor en parla molt) ni un assaig enciclopèdic (malgrat la prodigiosa erudició que hi exhibeix Burton). Alhora satíric i molt seriós, interpel·la constantment el lector però llisca de sobte cap al soliloqui. El seu tema central (perquè també és a vessar de digressions) es contempla des de la pluralitat de significats que atresora el terme malenconia: el misteriós quart humor corporal de les teories mèdiques gregues; la condició temperamental de moltes persones; l’expressió patològica de la tristesa immoderada, amb les seues causes i conseqüències, en el cos individual i social, i en l’ànima personal i grupal. Burton hi reflexiona molt sobre el plany i les llàgrimes, com cal esperar, i cita Arnau de Vilanova, entre altres autors, per a dir que les pèrdues dels béns materials, el fet de patir danys i la mort dels amics ens enfonsen en la malenconia i ens fan plorar. Potser és una obvietat, perquè tots coneixem aquesta experiència. Fins i tot Juan Roig, un home que, fora dels esdeveniments esportius, acostuma a presentar-se prou incommovible, no dubtà a manifestar-se pregonament trist, encara que maldara per retenir les llàgrimes, fa cosa d’unes setmanes. Fou en l’acte de presentació del balanç anual de resultats de la seua empresa. Quan recordà les víctimes de les inundacions patides al País Valencià, tot incloent-hi alguns amics personals, els seus ulls s’humitejaren i se li trencà la veu.

Les llàgrimes brollen, tanmateix, en ocasions i per raons menys comunes. Per què plorà Salomé Pradas davant la jutgessa de Catarroja? Burton parla de la pèrdua de l’honor com a causa d’un profund pesar. Açò seria prou per traure-li les llàgrimes a una dona que, sota un parar d’adustesa, veié, als terribles dies que seguiren el 29 d’octubre de 2024, com s’esvaïa la confiança que el seu superior havia dipositat temps enrere en ella. La dona que ara, en seu judicial, ha de reconèixer la seua incapacitat per a l’encomanda de què llavors era responsable, i que veurà per sempre unit el seu nom a tan deshonrosa declaració. Açò no seria incompatible, és clar, amb un sentiment genuí de compassió envers les víctimes i les seues famílies. I, finalment, el penediment consegüent a les omissions en què incorregué.

Em costa més de creure que l’empresari adés al·ludit sentira cosa semblant. El seu entestament a dir que els fets del dia 29 eren la conseqüència d’un fenomen natural imprevisible i que allò on calia centrar-se començava el dia 30, palesen una manca de reflexió sobre decisions que ell sí hauria pogut prendre. En l’avinentesa d’aquell dimarts negre, per la seguretat dels seus treballadors; en els mesos, anys, decennis precedents, en el fet d’afavorir un pacte social amb polítics, sindicats, experts i, naturalment, patrons. Un pacte per a canviar i superar eixa cultura del manteniment a tota ultrança de l’activitat laboral i empresarial sota situacions de risc natural, que tan fortament arrela en el tarannà de molts empresaris i que tanta por fa de contradir a la classe política.

Siga com siga, Pradas i Roig ploraren, i pense sincerament que no ho feren per impostura o càlcul. Mereixen el benefici del dubte, una expressió parcial, però molt pràctica, del principi general de precaució que, malauradament, tots dos no aplicaren en aquells moments terribles ni abans. Nogensmenys, em resulta impossible imaginar Carlos Mazón plorant. La seua exaltació del somrís en ocasió d’aquella pre-campanya del “Sonríe, ya viene el cambio” degenerà en tota una política de l’ocurrència destrellatada i la riallada estentòria. No era pas una estratègia sense tradició al Partit Popular valencià. I ben bé coneixem les conseqüències de tanta campechanía i tirar p’alante.

Mazón continua rient-se de tot i de tots. El dia de la declaració de l’ex-consellera, es limità a comentar que allò important era que estàvem en un “dia molt bonic” a l’àmbit de la salut mental arran la signatura d’un conveni amb la Diputació d’Alacant. La salut mental no és cosa de bonicors, malauradament, sinó de compromisos molt seriosos que ens obliguen a tots. El problema afegit és que eixa retòrica infantiloide s’adiu molt bé amb la política de la riallada. La fotografia de Mazón baixant les escales del Palau de la Generalitat amb un somrís burleta, just el dia del testimoni davant la jutgessa de la delegada del govern d’Espanya, Pilar Bernabé, resumeix perfectament la seua concepció patrimonial del càrrec que ocupa i la idea que el seu exercici és bàsicament una qüestió de relacions públiques. Bonicors i riallades que fan molt de mal, fonamentalment psíquic, a les persones que ploren pels seus familiars i els seus béns i, de retruc, a bona part de la ciutadania, la salut mental de la qual no té gens d’importància per al president de la Generalitat Valenciana.

Ja sabem què pensava Robert Burton d’aquells que eren immisericordes amb les llàgrimes alienes. En tot cas, com deia un altre autor anglès dos segles i mig després, “quan es profereixen rialles fortes o riallades amb expiracions espasmòdiques ràpides i violentes, les llàgrimes vessen per la cara”. L’expressió de les emocions en l’ésser humà i els animals (1872), com passa amb els altres llibres de Charles Darwin, és ple de saviesa i ciència; coses que, com el dol del poble, no interessen gens ni mica al despietat del Palau.

És des d’aquest prisma profund i abstracte que, tot i formar part de la candidatura guanyadora de les eleccions d’ahir, estic desencantat. El debat electoral i les justificacions per a presentar-se dels caps de llista en són un bon exemple, amb una espiral de retrets encreuats en què les propostes substantives van quedar del tot arraconades. Igual que passa amb la lletania dels lideratges al capdavant dels partits, bona part de la societat civil continua segrestada per unes dinàmiques que s’arrosseguen de fa temps i que, carregades de bones intencions, s’han demostrat caduques. En el context nacional i global d’avui, els toca deixar pas.

“La cosa dels joves” ha estat un eix absolutament central de la campanya electoral i, què voleu que us digui, som els mateixos joves de la casa que ens hauríem d’anotar el gol. Guanyar vol dir imposar als altres els termes de la conversa, i això hem intentat fer. Mirant de conservar una distància crítica respecte de les dues opcions electorals mentre competien per fer bandera de la revitalització de la casa. La millora en la programació de les seccions liderades per joves és tan inapel·lable, l’èxit de les nostres tertúlies, tan evident, que hem estat argument i arma llancívola en boca d’altri. Era esperable que s’apropiarien de la nostra feina. Però ara ens correspon reclamar-ne l’herència i, sobretot, condicionar els projectes futurs amb mirada pròpia. És això el que em proposo fer des de la junta els anys que vénen, crear un espai procliu per al desenvolupament d’idees noves.

Si som on som és gràcies a la feina incombustible de tants que ens acompanyen i van posar-s’hi abans, sens dubte. També gràcies al fet que anem sobre les espatlles de gegants i ens sabem baula de l’encadenament centenari que Casassas insistia a subratllar durant els seus actes de campanya. Però és justament la nostra la visió més fidel a l’enrenou ric i plural que ell mateix descriu als seus llibres sobre l’Ateneu de principi del segle XX. Allà s’enfrontaven, entre altres, els joves catalanistes partidaris de l’acció política amb les figures venerables que, després de posar-ne les bases, condemnaven la Renaixença a l’àmbit estrictament cultural. I també allà dirimien una part del seu destí les idees de l’obrerisme i l’anarquisme. Quan pensem en tot plegat, no cal fer el ridícul buscant el proper Prat de la Riba a cada cantonada. N’hi ha prou de treballar de forma honesta i decidida sense omplir-se la boca del talent a cada passa, perquè aquesta és, segurament, la millor forma d’atreure’l. 

Fer és sempre millor que contemplar o remugar des de la cantonada, malgrat el peatge necessari d’incórrer en contradiccions. Sigui des dels marges o des de la centralitat –un debat estèril per falsament dicotòmic– cal fugir de les mil capes d’ironia rere les quals ens protegim els nascuts als anys 1990 i als 2000. Als professionals de la raó, els la regalo tota. Als sommeliers del “jo ja us ho deia”, els ofereixo formatge francès per maridar amb el seu ego. I a qui vulgui fer feina honesta, els espero dilluns. Els qui hem maldat per mantenir-nos al marge de les dinàmiques viciades, ja compartim cosmovisió. Només ens falta compartir projectes i cercar complicitats.

Afortunadament, aquest cop els 400 joves de la discòrdia han ajudat a decantar les eleccions cap al costat més favorable a fer avançar tot això. L’Ateneu dels museòlegs al servei dels historiadors, aquest que aspira a congelar els temps i fer del Palau de Savassona una versió essencialista de la Catalunya d’ahir en miniatura, havia de perdre. Vet aquí l’argument principal per a donar suport al projecte caòticament renovador de Passola; és algú que entén el nervi i va atrevir-se a apostar-hi, malgrat tots els malgrats.

Els anys vinents m’agradaria llegir aquest nervi generacional desenvolupant-se a esquerra i dreta, des de Nexe Nacional i Espai08 a la Revista de Catalunya i l’Institut Ostrom. I sentir-lo a les tertúlies de la docta casa. El jardí de l’Ateneu té el potencial d’esdevenir fèrtil des de la centralitat més inclusiva, amb capacitat de generar un moviment centrípet d’atracció d’idees i persones per, amb els deures fets i les idees clares, centrifugar-se arreu del país i de les seves institucions, des del món de la cultura fins a l’àmbit empresarial o acadèmic. Aquesta és la tasca.

La grisor que avui tenalla les nostres universitats, empreses i administració ha de quedar enrere. És la mateixa que atrofia el nostre pensament i amenaça de cooptar-nos cap a l’esterilitat. Fa que l’únic ascens possible impliqui empassar-se el gripau i assumir el tracte de favors que se’n deriva. A hores d’ara ja ens hem fet un fart de dir que, a força de topar amb aquesta mediocritat, sumada a la frustració del procés, una fornada de catalans ha substituït les il·lusions dins les maletes de Txarango per una bona dosi de cinisme. Llavors, si deixar-se instrumentalitzar sembla un requisit, potser cal aprendre a fer-ho?

Jo m’hi nego, i crec de debò que cal resistir a la temptació del pragmatisme exagerat, pare del cinisme i avi dels nihilistes. El nostre assalt al mainstream necessita entusiasme genuí, únic fonament possible del caràcter guanyador. I és que està molt bé l’erudició de llegir el signe dels temps per constatar que el món s’endureix, sempre que se sàpiga evitar incórrer en la fal·làcia naturalista. 

Per contra, posar-s’hi bé i remar a favor dels vents autoritaris d’aquests anys sota el pretext d’una suposada estratègia nacionalista és un error o, pitjor, misèria moral. Perquè adoba el terreny d’uns sembradors de l’odi que, per incompareixença de tots nosaltres, van fent via. Mentre canalitzen frustracions i problemes socials ben reals –i que els tòtems de temps pretèrits són incapaços de redreçar–, catalitzen energies col·lectives contra el dèbil. En oposició a tot això, cal, per exemple, assegurar-se que el feminisme que tantes matriotes han transformat en sentit comú –àdhuc a l’Ateneu– romangui com a pilar irrenunciable del que hagi de venir. 

L’altre dia, el Garrigasait i el Bou (quin greu, que aquest parell no corrin més pel jardí de la casa!) deien que els catalans sempre ens hem enfonsat en els orígens per impulsar-nos amunt. Arrelats en una institució del pes de l’Ateneu Barcelonès, crec que estem ben situats per accelerar el pas a l’adultesa política de la nostra generació, per saltar de la queixa a la protesta i de la protesta a l’acció. Desempalleguem-nos d’una vegada de la distància irònica i comencem a embrutar-nos les mans.

Ara que a l’Ateneu Barcelonès acaba un mandat marcat per les obres a l’edifici, és hora d’encetar la següent reforma.

Un exemple d’aquesta diferència en la classificació sensorial es troba en el català. Com vam veure en l’article del mes passat, la nostra llengua disposa de termes abstractes per a designar la qualitat dels colors canònics (és a dir, aquells noms que, tot i estar ben integrats al vocabulari, no tenen una etimologia clara) i utilitza referències a objectes distintius per a altres (rosa, taronja). En canvi, la descripció d’olors segueix un patró diferent. Segons el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, la paraula olor sol anar vinculada a la seva font (olor de fum, olor de flors, olor d’humitat, etc.). El corpus mostra que les olors també es poden descriure amb adjectius com ara bona, mala, forta, intensa, penetrant o agradable, que es troben entre els més freqüents. Molts d’aquests adjectius no són específics de l’olfacte i tenen un caràcter avaluatiu.

En aquest sentit, el català forma part d’aquelles llengües que fan servir principalment termes abstractes per als colors, però recorre a estratègies referencials o avaluatives per a les olors. Però ¿és aquesta una característica universal o es tracta d’un fenomen culturalment específic? Alguns estudis recents, com el de Majid i Burenhult (2014), han demostrat que algunes llengües utilitzen termes abstractes tant per als colors com per a les olors. Una d’aquestes llengües és el jahai, una llengua asliana (una branca de la família austroasiàtica) parlada per caçadors-recol·lectors a la península de Malàisia. El jahai compta amb una dotzena de paraules abstractes per descriure olors. Per exemple, el terme ltpit s’utilitza per descriure l’olor de diverses flors i fruites madures, incloent-hi el durian (una fruita d’origen asiàtic amb olor molt forta), el perfum i el sabó. Un altre terme, cŋes, es fa servir per a l’olor de la gasolina, el fum, els excrements de ratpenat i algunes espècies de milpeus, entre altres.

A primera vista, aquests termes poden semblar arbitraris, però per als parlants de jahai, el seu sistema de categorització és més precís que el d’altres llengües. En un experiment amb deu parlants de jahai i deu d’anglès, es van presentar 80 colors i 12 olors als participants i se’ls va demanar que els anomenessin. Els resultats van mostrar que als parlants d’anglès els costava molt més anomenar les olors que els colors. Per les olors, els anglòfons van utilitzar explicacions llargues, basades en la descripció de la font, i van coincidir poc en les seves descripcions. En canvi, els parlants de jahai tenien la mateixa facilitat per anomenar colors i olors, van fer servir termes abstractes per a ambdós casos i van mostrar nivells similars de concordança tant per a olors com per a colors.

Aquest patró també es troba en altres llengües aslianes, com el maniq, el batek o el semaq beri, que disposen de lèxics similars per a les olors. Més enllà de la qüestió lèxica, l’olfacte té un paper essencial en la percepció del món físic i del sobrenatural en els pobles aslians. Un cas particular és el de la llengua chewong, on aquesta relació es regula principalment mitjançant el sentit de l’olfacte. En aquesta societat, l’olor personal és una marca de la identitat individual, tant física com espiritual, atès que forma part d’una xarxa en la qual cada element juga un paper en l’equilibri còsmic. Quan un chewong es banya i perd la seva olor, perd també la seva identitat, fet que requereix un ritual per restaurar la seva identitat i l’ordre natural de les coses. La importància de l’olfacte en diferents àmbits de la llengua i la cultura ha portat a descriure els pobles aslians com a “cultures de l’olor”.

Ara bé, aquest fenomen no es limita a les llengües aslianes. També en altres parts del món trobem llengües amb sistemes sofisticats per descriure les olors. Per exemple, el cha’palaa, parlat pel poble chachi a l’Equador, té 15 paraules bàsiques per parlar de sensacions, que es poden combinar amb sufixos per referir-se a olors i sabors. Aquest mecanisme, sense equivalents atestats en altres llengües, en ensenya que la percepció sensorial no només està present en el lèxic, sinó que també es pot integrar en la gramàtica. En l’àmbit cultural del poble chachi, l’olfacte també té un paper important en rituals com la cerimònia del Niño, en la qual es vessa abundant perfum sobre els participants com a cloenda.

Així doncs, podem concloure que la relació entre llenguatge i olfacte varia enormement entre cultures. Segons Majid i Burenhult, cada llengua és una solució a les necessitats socioculturals i ecològiques dels seus parlants, com veiem en les diferents maneres d’incorporar l’olfacte en el lèxic i la gramàtica. Això no significa, però, que els parlants de jahai o cha’palaa tinguin un olfacte més desenvolupat, sinó que en les seves cultures té molta més rellevància, fet que els converteix en millors descriptors d’olors. Potser és hora de replantejar-nos la idea que l’olfacte és un sentit ‘inútil’ i valorar-ne el paper fonamental en la diversitat cultural i lingüística.

Àlex García Laguía és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Les disposicions constitucionals de llengua oficial (generalment, exclusiva) són, doncs, característiques de la genealogia dels estats liberal-democràtics, que no han estat mai neutrals respecte de la llengua i la cultura. És interessant, doncs, d’explorar les raons d’aquesta omissió als EUA i les motivacions de l’administració Trump per promoure un canvi tan significatiu a escala federal d’ençà de la fundació de l’estat, fa gairebé 250 anys.

Un apunt històric és imprescindible per a abordar aquests interrogants: en el moment constitucional fundacional (1787) els territoris (ex-colònies) que van passar a formar part dels EUA eren compostos per poblacions que parlaven llengües molt diverses, a més de l’anglès. De fet, els colonitzadors anglosaxons i els seus descendents formaven menys de la meitat de la població en el temps de la revolució. Llengües indígenes com l’algonquí (parlada, entre d’altres, pels pobles ojibwe o cree) o l’iroquès (de les tribus mohawks o els cherokees), l’atapascà (dels apatxes o els navahos) eren molt parlades, però aquests pobles van ser exclosos de l’imaginari de nació recreat pels revolucionaris liberals i també del procés constituent. D’una altra banda, tot i que l’anglès predominava en les tretze colònies originals fundades per colons anglosaxons, coexistia amb llengües europees com l’alemany, el francès o el neerlandès, molt present en alguns territoris. A Nova York, per exemple, hi havia una comunitat important que parlava neerlandès, i l’alemany era l’idioma d’una part notable de la població a Pensilvània, on es van establir un gran nombre d’immigrants neerlandesos de parla alemanya. El francès era molt present a zones com Louisiana (abans de ser comprada a Napoleó el 1803) i l’espanyol era un idioma dominant durant el període de formació estatal en uns quants territoris, especialment a les regions que van ser antigues colònies de l’imperi espanyol. És el cas de Florida (abans de ser adquirida pels Estats Units a Espanya el 1819) o dels territoris del sud-oest, com Texas, Nou Mèxic, Arizona, Califòrnia i parts de Wyoming i Colorado, fins al segle XIX. El Tractat de Guadalupe Hidalgo (1848), que va posar fi a la guerra amb Mèxic, va significar l’expansió cap a l’oest, però l’espanyol va continuar essent una llengua important en el comerç i la vida quotidiana entre les comunitats hispàniques locals.

Aquest multilingüisme social, i la consciència que els EUA (a diferència dels estats europeus) es funden amb un ideal de societat diversa que inclou immigrants d’arreu del món que contribueixen a generar riquesa, són factors que podrien explicar que els redactors de la constitució no veiessin la necessitat d’incorporar una disposició sobre la llengua oficial. Tanmateix, el document constitucional es va escriure en anglès, que també va ser la llengua en què es conduïen els debats constitucionals en els cèlebres Federalist Papers (‘Papers federalistes’), una sèrie de 85 assaigs escrits entre el 1787 i el 1788 per Alexander Hamilton, James Madison i John Jay que expliquen i defensen els principis constitucionals i es consideren documents fonamentals en el pensament polític i constitucional. Els Papers tenien l’objectiu de promoure la ratificació de la constitució i no van abordar directament la qüestió de llengua oficial, però sí que subratllaven la importància de crear una nació unificada davant els reptes que plantejaven els Estatuts de la Confederació, que havien demostrat ser ineficaços per a governar la república incipient. Al núm. 2, per exemple, Jay argumenta que una llengua comuna ajudaria a fomentar la unitat nacional i la identitat compartida, assumint que el pluralisme lingüístic podria ser un repte per a la construcció nacional. Madison i Hamilton no van tractar directament de la qüestió lingüística en els seus escrits, però els preocupava l’autonomia estatal i l’equilibri amb el govern federal. Per això coincidien en la necessitat pràctica d’un govern federal fort per a mantenir l’ordre i combatre el risc de possibles faccions, com va argumentar Madison al núm. 10.

Entre els “pares fundadors”, Benjamin Franklin era potser el més conscient de la naturalesa multilingüe del país. En relació amb això, l’omissió d’una clàusula de llengua oficial era un element que permetia un enfocament del federalisme més inclusiu, que reduïa el risc de confrontació interna (que era una de les seves preocupacions centrals). Tanmateix, Franklin, alarmat per la proliferació de diaris i signes en alemany, i també de les escoles que ensenyaven en aquesta llengua a Pensilvània, va escriure: “Per què Pensilvània, fundada pels anglesos, s’hauria de convertir en una colònia d’estrangers, que aviat seran tan nombroses per a germanitzar-nos en comptes de nosaltres anglosaxonitzar-los a ells, i no adoptaran la nostra llengua o costums?” (traducció pròpia).

En definitiva, el fet que el país estigués en les primeres etapes de construcció i la població parlés llengües diverses va acabar evitant la inclusió d’una disposició constitucional referida a la llengua oficial. La constitució deixa aquestes decisions als estats, en lloc de dictar una única política lingüística d’àmbit federal.

Ara, tot i que en aquest període inicial del constitucionalisme americà no s’advoca explícitament per una política lingüística nacional, hi ha molts elements que permeten d’extrapolar que una llengua unificada (l’anglès) es considerava una necessitat pragmàtica (per a simplificar la comunicació a tot el país), però també de construcció cultural i identitària de la nació. Per començar, com he esmentat, l’anglès va ser l’idioma utilitzat per a la redacció de la constitució i l’establiment del govern federal per a les tretze colònies inicials. Això generà, per tant, exclusions de facto significatives en la configuració del poder estatal típiques del settler colonialism. I si bé l’omissió constitucional sobre la llengua oficial garantia el compromís simbòlic amb la diversitat i la sobirania dels estats federats, cadascun amb la seva idiosincràsia cultural, la imatge de tolerància i pluralisme que pretenien projectar els revolucionaris liberals no es correspon amb les pràctiques homogeneïtzadores. Les declaracions d’unitat “d’esperit nacional” per a legitimar la unitat de les colònies i la construcció d’un únic estat federal bandejava nombrosos pobles i comunitats amb una identitat diferenciada –clarament, els negres i els pobles indígenes originaris.

Pel que fa al factor lingüístic, de fet va ocupar un rol central en l’expansió de l’estat més enllà de les colònies constituents. En general, es va procurar que dominés una població anglòfona abans de l’accessió i en molts casos les fronteres territorials internes es van crear per evitar que coincidissin amb els grups culturals autòctons, pre-existents a la colonització. Per exemple, als territoris dominats per navahos o chicotes es va prendre una decisió deliberada de no acceptar-los com a nous estats sense alterar abans la demografia fins a superar numèricament els grups locals. En alguns casos, aquest objectiu es va aconseguir redissenyant les fronteres, de manera que els pobles indígenes o els grups d’hispans quedessin en minoria als seus territoris tradicionals. En uns altres casos, es va promoure l’emigració anglòfona cap a un determinat territori i es van adoptar polítiques concretes adreçades a la supressió de llengües minoritàries de l’esfera pública, com va ser el cas de l’espanyol després de la guerra amb Mèxic el 1848. En uns altres casos, com Hawaii, l’admissió com a estat membre de la federació es va ajornar fins que la influència dels colons anglòfons i el seu accés al poder local fos indiscutible. La llei federal del 1910 que va concedir l’estatalitat a Arizona i Nou Mèxic va ser particularment explícita, car requeria que les escoles públiques operessin en anglès i que els oficials i legisladors de l’estat llegissin, escriguessin, parlessin i entenguessin la llengua anglesa. Evidentment, aquesta exigència va imposar limitacions serioses a l’exercici dels drets individuals de participació política a un nombre significatiu de ciutadans que no parlava anglès i també va suprimir els drets col·lectius dels pobles originaris que aspiraven a mantenir l’autogovern sobre els seus territoris ancestrals.

Un cas interessant és Louisiana, que va ser l’únic estat admès a la federació en un moment en què la majoria de la població no parlava anglès, sinó francès, sobretot. L’adquisició d’aquest territori el 1803 va doblar el territori dels Estats Units així com la seva població francòfona. Però més que el nombre en si de francòfons, el president Thomas Jefferson estava preocupat per la concentració territorial. Napoleó havia accedit a vendre Louisiana sota la condició que els seus habitants gaudirien de tots els drets, privilegis i immunitats, segons la constitució federal, dels altres ciutadans nord-americans. Així i tot, la constitució no oferia cap guia sobre l’estatus dels pobles annexats, i el tractat no tenia mecanismes d’execució. Tot i que es confiava en l’honorabilitat de les intencions nord-americanes, James Crawford comenta que, malgrat que Jefferson signa el tractat, en privat expressa la idea que “els nous ciutadans incorporats són tan incapaços d’autogovernar-se com els nens”. Tot i les promeses fetes a Napoleó, el president dels EUA aviat mostraria clarament la seva actitud imperialista nomenant un governador que no parlava francès i suspenent la celebració d’eleccions locals. El descontentament va augmentar, i Jefferson va aconsellar al seu governador que revisés la política d’anglès oficial, però els plans per a “americanitzar” el territori van continuar amb la promoció d’assentaments en massa a la zona. Quan Louisiana va passar a ser un estat de la Unió, encara retenia una majoria de francòfons, però el congrés va insistir que les lleis i informes oficials fossin publicats només en anglès i que es reemplacés el codi de dret civil francès per la common law (sobre aquesta mesura de supressió cultural i lingüística i altres de semblants, vegeu J. Crawford, Hold Your Tongue. Bilingualism and The Politics of “English Only”. Reading, Mass., Addison-Wesley, 1992).

El cas de Puerto Rico també és interessant. Després de la invasió nord-americana del 1898, l’anglès va passar a ser, de facto, l’idioma oficial de l’illa, perquè era l’únic que feien servir els governadors militars i els seus ministres. Poc temps després, el 1902, es va aprovar una llei que disposava la cooficialitat de l’anglès i de l’espanyol, però l’assimilació cultural immediata de Puerto Rico es va convertir en objectiu primordial de l’administració colonial. Fins i tot el nom de l’illa va canviar: oficialment, Puerto Rico va passar a ser “Porto Rico”, denominació que va prevaler fins el 1932. També, com en el cas de Louisiana, es van suprimir les institucions de dret civil i les lleis federals establien procediments per a imposar l’anglès com a idioma d’ensenyament escolar (aquesta imposició va perdurar oficialment fins el 1949).

Quant als pobles indígenes, els Estats Units –com el Canadà o Austràlia– no van tenir cap mena de reserva a utilitzar mecanismes coercitius. La frustració per la lentitud de l’assimilació va portar a prendre mesures per “civilitzar l’enemic”. L’Indian Peace Commission, creada el 1868 per investigar per quina raó els americans nadius oferien tanta resistència al seu “destí manifest”, va concloure que la millor manera d’accelerar el procés era l’assimilació lingüística: “mitjançant la igualació del llenguatge es produeix la igualtat de sentiment i pensament; costums i hàbits modelats i assimilats de la mateixa manera”. Aquesta va ser l’arrel de la iniciativa federal per a reconstruir la identitat indígena a imatge i semblança de “l’home blanc” (que avui es podria qualificar d’autèntic genocidi cultural). El racisme i el supremacisme blanc predominants van imprimir un caràcter paternalista benvolent a les aberracions i patiments infligits als pobles originaris. Els nens van ser separats dels seus pares, la majoria forçosament, i conduïts a escoles públiques residencials allunyades de les seves tribus, on eren severament castigats si parlaven en una llengua altra que l’anglès (a banda de ser objecte d’uns altres abusos i tortures). El sistema d’internats federals dels Estats Units va funcionar del 1819 al 1969 i incloïa 408 escoles. Aquest sistema tenia com a objectiu suprimir les llengües indígenes i assimilar els nens a la cultura dominant, amb conseqüències traumàtiques, individualment i col·lectivament. El 2021, la secretària d’Interior, Deb Haaland (primera representant indígena nord-americana a servir al Departament d’Interior dels Estats Units) va promoure la Iniciativa d’Internats Indígenes Federals, per abordar la història i l’impacte persistent d’aquestes escoles. El departament va elaborar un informe d’investigació, aprofundint en registres històrics i documentant els llocs on hi havia les escoles i els noms dels infants que hi van estar internats. També va promoure la campanya “The Road to Healing” per recollir històries d’antics estudiants i les seves famílies. Sheldon va dir, citant el precedent canadenc, que la Iniciativa de la Veritat del Departament d’Interior era un element important en el procés de guariment, però calia una comissió amb més poders, com la Comissió de la Veritat i la Reconciliació canadenca, per accedir als registres de tots els nivells de govern i entendre tot el que va passar.

Però, tornant a la llengua oficial i la concepció de “nació d’immigrants”, evidentment seria absurd de definir els grups nacionals que actualment trobem als Estats Units o al Canadà sobre la base de la cultura, la raça o la descendència ètnica comuna. El punt important, sigui com sigui, és que les constatacions empíriques no es van erigir mai en un argument de pes per impedir la implicació institucional en un procés de construcció nacional unitari (de “americanització”, si es vol) que va tractar de ressaltar la unicitat de tradicions, llengua i valors culturals davant la diversitat existent: E pluribus unum. Aquest era el lema. Per això experts i historiadors sostenen que, malgrat els diversos models de construcció nacional i integració a França i als EUA, en el fons, la idea del melting pot també assumia que el resultat de la “barreja” seria l’hegemonia dels valors i la llengua dels colons dominants.

En definitiva, és possible fer una lectura anglocentrista (de supremacisme ideològic blanc i anglòfon) en la història de construcció nacional dels EUA. Aquesta naturalesa esbiaixada del melting pot, malgrat l’aparent neutralitat cultural del paradigma constitucional liberal, s’evidencia en temps de crisi, quan alguna altra versió cultural, diferent de la llengua i cultura dominants, sembla guanyar terreny. Aquest és el cas de l’espanyol i més llengües que han persistit malgrat les polítiques assimilacionistes, o que parlen els immigrants que són “nous ciutadans”. El cens del 2020, per exemple, mostrava un nombre creixent de persones que parlaven idiomes diferents de l’anglès a casa, un fet que d’ençà de començament del segle XXI ha fet augmentar notablement el moviment English-only (‘Només anglès’) entre sectors conservadors que defensen l’establiment de l’anglès com a única llengua oficial dels Estats Units.

El moviment English-only ha tingut un impacte significatiu per a preservar o promoure canvis constitucionals d’àmbit estatal sobretot en territoris on la població majoritària anglòfona ha percebut un risc de minorització de l’anglès, en el context de les tendències demogràfiques i de canvis culturals que han fet que l’espanyol tingui un paper com més va més destacat tant en la vida pública com en la vida privada en alguns estats. Aquest moviment, que Trump ara contribueix a consolidar, es basa en una ideologia política i social centrada a limitar l’ús d’altres idiomes, com l’espanyol, a la vida pública. L’objectiu principal és garantir que les funcions governamentals, inclosos els documents oficials, els serveis governamentals, l’educació i l’aplicació del dret, siguin exclusivament en anglès. Els defensors s’associen a sectors contraris a les polítiques multiculturals per a preservar la diversitat cultural, l’autodeterminació indígena i el plurilingüisme social, i aspiren a unificar culturalment el país imposant l’anglès com a llengua única. El discurs més excloent promou una concepció racista i essencialista de la identitat nord-americana i de la ciutadania, que de facto identifica com a “forans” o “ciutadans parcials” (de segona, a la pràctica) els membres de poblacions o comunitats llatines o indígenes (encara que no siguin necessàriament immigrants). A banda arguments pragmàtics (com l’eficiència econòmica), els defensors argumenten que oficialitzar l’anglès de manera exclusiva promourà la unitat i la cohesió nacionals, facilitarà la comunicació i assegurarà que els nous immigrants s’assimilin als valors i costums de la societat nord-americana. A la pràctica, l’impacte és clar en la reducció dels recursos multilingües a escoles i govern. Califòrnia i Arizona, per exemple, tenen importants poblacions d’hispans. Al voltant del 39% de la població californiana s’identifica com a hispà o llatí, i a Arizona el percentatge és del 31%, si fa no fa. Moltes d’aquestes persones són hispanoparlants nadius (no sempre d’origen immigrant recent, sinó que provenen de llars on es parla espanyol com a llengua materna encara que siguin famílies nacionals americanes). Malgrat que és poc probable que l’espanyol superi l’anglès, el fet que sigui la segona llengua més parlada als Estats Units i que les comunitats hispanoparlants vagin creixent i tinguin taxes de natalitat més elevades comparativament, ha fet que l’espanyol s’utilitzi àmpliament a la vida quotidiana, inclosos els mitjans de comunicació, els negocis, l’educació i els serveis governamentals. A zones com el sud de Califòrnia, l’espanyol es parla habitualment als barris, escoles i empreses i els mitjans de comunicació en espanyol (canals de televisió, ràdios, diaris) tenen una gran audiència hispànica, cosa que normalitza la llengua als espais públics. Com a reacció a aquest fenomen, diversos estats han constitucionalitzat l’anglès com a única llengua oficial (Arkansas, Florida, Geòrgia, Indiana, Michigan o Califòrnia) i alguns altres han aprovat esmenes o lleis constitucionals semblants, en línia amb el moviment només anglès. Així i tot, estats com Nova York, per exemple, no tenen cap clàusula semblant, i el govern de la ciutat de Nova York s’adreça als ciutadans en diverses llengües. O a Hawaii, per exemple, el hawaià és una llengua oficial juntament amb l’anglès, cosa que reflecteix l’herència cultural única de l’estat; a Nou Mèxic la constitució mateixa preveu l’ús de l’espanyol en determinats contextos legals i educatius.

La nova administració Trump ha fet seu el moviment English-only, que encaixa amb la seva posició sobre immigració i unitat nacional. Previsiblement, s’enfrontarà a crítiques pel fet de marginar les comunitats no anglòfones i pel retrocés que significarà en la limitació del multilingüisme i en la política de revalorització de les herències culturals dels nord-americans i del dret a la supervivència cultural dels pobles indígenes, promoguda pels governs demòcrates aquestes darreres dècades. L’ordre executiva tindrà un impacte en l’experiència educativa de ciutadans biculturals, amb identitats híbrides, que havia millorat substancialment els resultats acadèmics i el sentiment d’orgull i pertinença. Els crítics argumenten que és una ordre que soscava la diversitat cultural i lingüística dels EUA i podria tenir conseqüències negatives per als immigrants, les minories nacionals i els pobles indígenes. En el darrer cas, les llengües indígenes són una part important del patrimoni cultural i històric de la nació, malgrat que els seus parlants s’han enfrontat a enormes reptes a causa de la colonització, l’assimilació forçada i les polítiques de supressió cultural. Avui dia, moltes llengües indígenes es troben en perill d’extinció, però els esforços per a preservar-les i revitalitzar-les havien estat significatius, amb programes federals d’immersió lingüística com les escoles d’immersió dels pobles navaho i cherokee, i també en el terreny tecnològic (per exemple, l’aplicació Duolingo ofereix un curs de cherokee). La Native American Languages Act (llei de llengües natives americanes), del 1990, va ser molt important per a reconèixer i revitalitzar les llengües indígenes dels pobles originaris. Ara molts temem que l’administració Trump portarà una regressió important en la política de reconeixement de la identitat cultural d’aquests grups com a part essencial de la identitat nacional. L’ordre executiva disposa que d’ara endavant les agències i organitzacions governamentals que reben finançament federal poden triar si volen oferir documents i serveis en idiomes altres que l’anglès, revocant una ordre signada pel president Bill Clinton l’any 1990 que exigia que aquests organismes proporcionessin assistència lingüística a gent que no parli anglès. La idea que el bilingüisme i la diversitat són perillosos perquè amenacen la cohesió social i el retorn a un ideal excloent i etnicista, essencialista, en definitiva, de nació, contrasta amb un model pluralista de nació i d’integració basat en valors constitucionals de respecte, reconeixement i tolerància per la diversitat cultural i el multilingüisme.

Aquests darrers són els valors que exaltava el pavelló dels EUA a la Biennal de Venècia de l’any passat, que va dissenyar Jeffrey Gibson, membre de la Mississipi Band of Choctaw Indians i d’ascendència cherokee. El pavelló era ple de referències a subcultures populars, estètiques tribals, literatura i tradicions artístiques locals que esdevenen globals. Personalment, em va impressionar el treball de perles, els tèxtils i els objectes i ginys que reflectien les realitats vibrants de les comunitats indígenes dels Estats Units, en una forma de crítica cultural que involucra un compromís amb un estat que incorpora aquestes identitats i formes artístiques en compte d’esborrar-les. La visió inclusiva de Gibson, que incloïa obres d’art indígenes referides a disposicions constitucionals referides als drets civils, són ben bé el contrari de l’imaginari de Trump i el populisme nacionalista conservador.

El 2009 vam acabar un estudi sobre l’eix Escandinàvia – Mediterrània Occidental, que va convèncer la CE d’incloure el corredor mediterrani al Core Network. Així mateix, definia les característiques bàsiques del corredor, amb doble línia ferroviària (quatre vies) en tot el recorregut. Estudis posteriors nostres corroboren aquestes necessitats.

Passats vint anys, no creix la participació del ferrocarril en el transport de mercaderies (18% UE, 4% Espanya). Sens dubte, una de les causes és que s’inverteix a la xarxa sense una prioritat ben establerta.

A Espanya, al corredor mediterrani s’han unit per AVE les urbs de la zona amb Madrid, sense continuïtat en el corredor. Només el tram Camp de Tarragona – Vandellòs en té i ara les línies es van adaptant a l’amplada de via internacional, però sense preveure l’augment de trànsit ni la necessitat de doble línia. Es volen fer passar trens de mercaderies per línies de rodalia a les entrades de Barcelona i de València i no es duplica la línia entre Tarragona i Castelló ni es desagrega el trànsit de l’eix de l’Ebre del de l’eix mediterrani a Catalunya, cosa que crearà greus problemes de saturació. Val a dir que, malgrat el menor trànsit, totes les línies que uneixen Madrid amb la perifèria són dobles, però no pas al corredor mediterrani. A l’estat francès també hi ha retard en la duplicació del tram Montpeller-Perpinyà i en el bypass de Lió.

Pel que fa als passatgers, la nova connexió amb l’aeroport del Prat no és passant i obligarà a canviar de tren a Sants. L’aeroport ha de poder rebre trens directes de tot arreu, com passa a Brussel·les, per exemple. No es preveu línia de gran velocitat entre Tarragona i València. Tot això penalitza els viatges de negocis al corredor mediterrani.

Per tot plegat, hem fet un nou estudi de la xarxa transeuropea (77.240 quilòmetres analitzats i 45.000 hores de feina), incloent-hi tots els mitjans: tren, camió i barcassa. El 65% del trànsit de mercaderies es troba en 18.040 quilòmetres. És aquí on cal invertir prioritàriament, per obtenir els objectius socioeconòmics i ambientals de la CE, amb un resultat positiu de 225.000 milions d’euros de valor present net. Per als restants 59.200 quilòmetres el resultat global és negatiu (-1.900 milions).

A l’estat espanyol són dins els 18.040 quilòmetres el corredor mediterrani frontera-Múrcia, el de l’Ebre Barcelona-Saragossa, el voltant de Madrid i gairebé tot el tram Madrid-Irun.

Barcelona-Tarragona és el tercer gran hub logístic de la UE i per assolir l’objectiu de la CE d’una quota ferroviària del 30% calen 425 noves terminals a la UE, 19 a Catalunya i 59 a tot l’estat espanyol.

L’estudi demostra per què les mercaderies per ferrocarril no creixen a la UE. El problema està en el fet que els trens punt a punt o per composició de vagons aïllats no són capaços d’abastar la demanda diària de la majoria de les destinacions dels hubs, per això els productes agroalimentaris o manufacturats no esperen més dies i empren el camió.

Per resoldre-ho cal el “FERRMED, Fast, Flexible, Integrated Rail-Road System of Transport (+FIRRST)”, que consisteix a afegir als trens punt a punt trens a demanda que s’aturin on calgui segons les dades en temps real dels carregadors, la destinació i la situació de les unitats transportades per carretera i per ferrocarril. Aquest sistema, tècnicament factible, permet un transport combinat eficient i un estalvi per als carregadors del 12% del cost.

Sense el +FIRRST no s’aconseguiran els objectius ambientals de la CE. A part de la saturació i accidentalitat de les autopistes, el transport de mercaderies terrestre emet 275 milions de tones de CO₂ l’any, a més de gasos nocius.

FERRMED impulsa una potent aliança d’àmbit europeu amb ESC (carregadors), IRU (transport per carretera) i UIRR (transport combinat) per implantar el +FIRRST. A Catalunya ja s’hi han interessat Best, Calsina-Carré, CECOT, CIMALSA, Foment del Treball, PIMEC, SEAT, Synergy i TRADISA.

És un projecte vital per a la UE. Volem fer un test pilot en les rutes Barcelona-Rotterdam i Barcelona-Duisburg, que requerirà un important finançament de la CE. Amb l’amplada de via internacional i les infrastructures adequades, s’hi afegirien Tarragona, València, Lleida, Saragossa, etc.

Per tenir èxit cal reforçar FERRMED i l’aliança arreu d’Europa.

Fem una crida al món empresarial perquè s’incorpori a FERRMED i a l’aliança. Com més forts serem, més possibilitats tindrem de revertir una situació insostenible.

Joan Amorós, president de FERRMED

Estic segur que moltes de les persones que qualifiquen les llengües no ho reconeixerien, però és que ens és més fàcil assumir que tenim mania a una llengua que no pas a un poble. Com que la tírria cap a tot un col·lectiu de persones és molt difícil de justificar (com diu la saviesa popular, a tot arreu hi ha de tot), ens calen elements aparentment objectius com el so de la seva parla o l’olor dels seus cuinats per poder-les menysprear “amb raó”. I el menyspreu col·lectiu porta a la deshumanització i té conseqüències.

El dia 19 de febrer, l’Associació Impacte. Cinema i Drets Humans va dedicar la vint-i-unena edició del seu cinefòrum al Dia de la Llengua Materna (que és el 21 de febrer en record dels assassinats a la Universitat de Dhaka, l’any 1952, per reivindicar el bengalí). L’Associació Impacte organitza el Festival de Cinema i Drets Humans de Catalunya (aquest any, del 4 al 23 de març) i atorga tres premis: Premi Impacte! a la millor pel·lícula; Premi Impacte! al valor humà, i Premi Impacte! al millor curtmetratge. Però també, com deia, organitza un cinefòrum mensual gratuït. La pel·lícula escollida per a la darrera sessió era Cuando cierro los ojos, un documental que explica la història d’un home, en Marcelino, i una dona, l’Adela, que són a la presó a Mèxic acusats d’assassinat. En Marcelino i l’Adela són parlants de llengües mexicanes –mazateco i ralàmuli– i, com molts altres presos amb qui comparteixen espai, van patir un procés judicial completament irregular i amb uns graus d’indefensió absoluts.

L’Adela explica que, una nit, el seu cunyat va intentar agredir-la sexualment, i que aleshores va arribar el seu marit, germà de l’agressor, i ella va fugir. L’agressor va acabar mort i un altre germà l’acusa a ella. La policia la deté i la porta davant del jutge, que li diu unes coses i li fa firmar uns papers que no entén. Acaba passant nou anys a la presó fins que algú s’interessa pel seu cas, li posen un intèrpret i pot tornar a declarar davant d’un altre jutge, que la deixa lliure. Nou anys de presó.

En Marcelino va un dia pel carrer i la policia el para i l’acusa d’un assassinat que acaba de passar. A comissaria el torturen fins que signa un paper en blanc. Va a judici i no entén res del procediment. Resultat: condemna de vint anys de presó.

Els casos d’indefensió judicial arreu del món per raó de llengua són freqüents, però molt sovint no es tracta només de la llengua. És difícil imaginar, posem per cas, un nord-americà amb un mínim de recursos jutjat a Mèxic sense dret a comprendre per què se’l jutja i amb quines proves. En canvi, això és molt possible, com es veu al documental, per als ciutadans mexicans parlants de llengües originàries. Perquè aquesta indefensió judicial és només un graó més d’una indefensió molt més general, una vulnerabilitat que prové de pertànyer a un col·lectiu menyspreat, deshumanitzat, minoritzat en tots els sentits. La policia sap que té tota la impunitat per a acusar falsament un “indígena”, maltractar-lo, obligar-lo a confessar un crim i enviar-lo a la presó durant dècades. La mateixa impunitat per carregar el mort a una dona indígena.

En la discussió després de la pel·lícula vam poder escoltar el testimoni esfereïdor de Regina Zoé, una advocada mexicana transgènere que va patir un intent d’assassinat a cops de matxet que la va deixar a les portes de la mort. La Regina va denunciar els seus agressors, que coneixia perfectament, però la fiscalia va qualificar el delicte d’agressions, no d’intent d’assassinat, i no han entrat mai a la presó. Si hi ha un col·lectiu a Mèxic més discriminat que l’indígena, sens dubte és l’LGTBI. Una de les coses que la policia va insinuar a la Regina quan la interrogaven era que potser les raons de l’agressor no eren trànsfobes sinó de tipus sentimental. En fi, no costa gaire d’imaginar el procés de convertir la víctima en culpable. Com a advocada, a més, ha estat sovint testimoni d’endossaments de delictes com el del Marcelino: agafem un culpable i cas tancat. Total, si és un indígena, o un transgènere, qui el defensarà?

La Regina també ens va explicar que el seu pare era parlant de zapoteca, però que a ella no l’hi va transmetre. Com que era mestre, li van prohibir durant anys parlar la seva llengua. Més endavant, amb el canvi –sovint cosmètic– del govern mexicà cap a les llengües indígenes, es va oferir voluntari per ensenyar en zapoteca i no donava l’abast: les criatures per primera vegada anaven a l’escola i entenien el mestre perfectament.

Als països de parla catalana és difícil que ens trobem en una situació d’indefensió tan flagrant com la de l’Adela i en Marcelino per raó de llengua. Tots els catalanoparlants entenem perfectament el castellà o el francès (hi ha gent que creu que aquest estrany fenomen, que només passa en les comunitats lingüístiques minoritzades, és “natural” i s’ha produït espontàniament). És veritat que a vegades l’argot jurídic és tan abstrús que per molt que dominis la llengua, no t’hi acabes d’aclarir, però és evident que, malgrat tot, no ens podem comparar amb la situació del documental. I tanmateix, qui no ha sentit a dir alguna vegada a un advocat que val més que no t’emboliquis i deixis estar el català, que no fos cas que el jutge s’ho agafés malament i t’acabés perjudicant? No surt a cap llei, és clar, i la judicatura en ple s’alçaria unànime a negar que la llengua de l’acusat, testimoni, advocat o el que sigui que participa en un judici tingui cap influència en el resultat. I tanmateix…

La discriminació per raó de llengua és una realitat sovint oculta, però per desgràcia a vegades ens posa davant dels ulls el fet que no es tracta només de llengua, sinó de molt més, encara que no es vulgui reconèixer. 

Pere Comellas Casanova és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

A tot arreu dels Països Catalans i durant segles d’ocupació, la llengua ha estat un objectiu central a abatre pels estats espanyol i francès. De manera més o menys explícita i més o menys eficient, però clara i sistemàtica. El poder sap perfectament, fins i tot quan sembla que nosaltres ho oblidem, que en la vitalitat de la llengua hi trobem l’evidència fonamental d’una història de resistència; la constatació que som poble i que, tot i el seu domini i afany assimilador, no han aconseguit d’esborrar-nos. També la certesa que el català és la clau de volta de la nostra cohesió, consciència i, finalment i en potència, de la nostra emancipació nacional.

Avui dia i a tot arreu, les dretes i extremes dretes protagonitzen una clara ofensiva contra la llengua pròpia, des de l’ofec de Louis Aliot a la Bressola fins a les lleis i els plans de segregació lingüística i l’eliminació de requisits al País Valencià i les Illes, per part del PP. Tanmateix, i malgrat haver comptat amb el suport determinant de partits independentistes, els governs espanyols del PSOE, també amb UP i amb Sumar, no han marcat (maquillatges a banda) diferències significatives amb els qui ens han estat més obertament hostils. Com a exemple paradigmàtic, la imposició del 25% de castellà al Principat neix d’un recurs de l’advocacia de l’estat sota el govern del PP, però que el del PSOE-UP –constituït amb la facilitació parlamentària d’ERC– va mantenir. La supremacia i imposició del castellà, la desarticulació progressiva de tota identitat que faci nosa al projecte uniformitzador espanyol, és una qüestió d’estat.

Però aquesta evidència, i en clau interna, no l’hem tingut prou present. Paradoxalment i durant més d’una dècada, després que el moviment popular aconseguís d’imposar l’agenda independentista a la política institucional, ERC i Junts –responsables dels governs autonòmics fins l’any passat– van optar per una aposta clara de relegar la defensa de la llengua, mentre l’ofensiva anticatalana s’intensificava i les dades ja començaven a ser preocupants. Des de la desídia i la mentida a l’hora d’incomplir normatives de la pròpia administració autonòmica fins a la negació explícita del conflicte lingüístic o la promesa d’oficialitat del castellà en una Catalunya independent, passant per retallades i desinversió crònica –també– en àmbits tan sensibles per al català com l’educació o l’audiovisual (especialment adreçat a infants i joves). Amb càlculs curtterministes i partidistes (que, d’altra banda, s’han demostrat absurds), prometien alliberar un subjecte nacional mentre el descuidaven greument.

Durant tot aquest temps, la CUP ha estat l’únic actor parlamentari que ha defensat l’objectiu de l’oficialitat única del català. O l’únic que, davant la imposició judicial del castellà a l’escola, s’hi ha oposat de manera ferma, i ha reclamat al govern que assumís la responsabilitat de salvaguardar l’escola catalana. També ens hem oposat i hem denunciat nyaps legals per a sortir del pas en fals i perdent bous i esquelles, com la reforma de la llei de política lingüística per a incloure el castellà com a llengua vehicular de l’educació. Davant del conflicte inevitable, negar-lo o esquivar-lo només pot comportar claudicació i retrocés. I si ens creiem i pregonem que la llengua és fonamental i irrenunciable, cal actuar en conseqüència.

Amb el procés de debat intern del Procés de Garbí, que va finalitzar el setembre passat i amb què la nostra organització es va replantejar organitzativament i política, la CUP va un pas més enllà. En la ponència resultant, “Impulsar, articular, vèncer”, establim la construcció, l’articulació i l’alliberament nacional com un dels tres eixos bàsics i prioritaris que han de guiar la nostra acció política. Fruit de la tradició i els objectius de l’espai polític de l’esquerra independentista, la lectura del moment actual i el treball i el debat col·lectius duts a terme, vam desenvolupar una aposta clara i aprofundida de la nostra aportació per a l’enfortiment, la cohesió i l’articulació (social i territorial) del poble treballador dels Països Catalans com a subjecte nacional. I, alhora i de manera indestriable, per al seu alliberament. La defensa aferrissada i activa de la llengua, és clar, hi té un paper central.

Durant els darrers mesos, hem intensificat la nostra lluita en l’àmbit i en tots els fronts on tenim presència. En termes parlamentaris, hem impulsat propostes que considerem urgents i plenament factibles en matèria estrictament lingüística, o vinculada a àmbits en què l’actuació és igualment necessària, com la sanitat i l’educació. També hem fiscalitzat l’aportació de la nova Conselleria de Política Lingüística, una aportació fins ara ben pobra. I múltiples decisions en què és imprescindible tenir-ne present l’impacte lingüístic. Continuem oposant-nos fermament, és clar, a l’avenç d’un model econòmic i productiu que també ens empobreix i desarticula culturalment i nacionalment.

És hora de defensar, amb dents i ungles, el dret a la llengua del nostre poble. El dret dels catalanoparlants a viure plenament en català i el dret dels qui encara no ho són a accedir-hi sense traves, com a eina d’acollida i inclusió. Cal defensar-nos sense subterfugis dels atacs, afavorint la presa de consciència de l’opressió nacional i del valor de la llengua, i exigir igualment a les administracions públiques que compleixin les seves obligacions i exerceixin el poder que tenen en favor dels nostres drets lingüístics. És intolerable que no se’ns atengui en català a la sanitat pública, que no hi hagi places per a atendre la demanda de cursos per a adults que volen aprendre’l, que l’escola no garanteixi el dret a adquirir-lo o que a les empreses els surti de franc incomplir les regulacions. El dret a la llengua és irrenunciable i en la seva defensa ens juguem, ni més ni menys, el nostre futur com a poble.

Non Casadevall i Su Moreno són els portaveus de la CUP,