Quan el català topa amb la justícia, comença una llarga cursa d’obstacles que podríem ordenar en cinc escenaris problemàtics: l’idioma dels escrits que presenten les parts als tribunals; l’idioma amb què el tribunal tramita, per escrit, el procediment (aquí sovint hi ha queixes de professionals a qui no es respectaria la petició que es faci en català); l’idioma amb què els funcionaris del tribunal atenen el públic que hi assisteix; l’idioma en què es fan les vistes (tema de què vull parlar); i, sí, també l’idioma amb què es proclamen, finalment, les sentències, la justícia final del cas (el ja esmentat 6,5% de la vergonya). És important diferenciar aquests escenaris perquè les mesures que calgui adoptar (si és que se’n vol adoptar cap, és clar) són molt diferents en cada cas.

Però què passa a l’interior de les sales de vista? En teoria, tothom (el jutge mateix, lletrats, parts, testimonis i experts) hi pot emprar, segons la seva elecció, tant el català com el castellà. Aquesta seria, en teoria, la virtut de la cooficialitat. Però vet aquí que, des que vaig començar a dirigir judicis, en centenars o milers d’ocasions ha passat el següent: jo mateix o qualsevol intervinent s’ha vist forçat o pressionat per les circumstàncies a no emprar l’idioma que tenia pensat d’utilitzar i ha hagut de saltar a l’altre. Si n’haguéssim de fer una estatística, d’aquest fenomen, acabaríem ben aviat: el 100% dels casos (ni el 98% ni el 99%, sinó el 100%) el trànsit ha estat del català al castellà. Mai (ni una sola vegada) del castellà al català.

La gran pedra a la sabata del català a les sales de vistes és, és clar, que cal evitar, de totes totes, que cap part sigui objecte d’indefensió i una forma molt evident d’indefensió és, certament, no entendre del tot (la part o, especialment, el seu advocat) què es diu durant un judici. L’altre problema és la llarguíssima llista de circumstàncies que poden condicionar i pressionar un intervinent a passar del català al castellà. Per exemple, quan el jutge o la jutgessa comença, gairebé sempre, en castellà, tothom (lletrats, testimonis, experts, etc.), per un motiu ignot que convindria d’estudiar a psicologia o a astrologia, s’hi adapta i canvia a l’idioma “comú”. També sol passar que, tot i que el jutge ha començat la vista en català, més endavant un lletrat que sap el català decideix (pel motiu que sigui i amb tot el dret del món) d’emprar el castellà i, de nou, es produeix el mateix fenomen d’acoblament lingüístic: el testimoni s’hi adapta i passa al castellà.

Els casos exposats són absurds, perquè res no impedia a ningú d’emprar l’idioma que volgués: tothom els comprenia ambdós. Però hi ha un tercer cas més dramàtic: el lletrat d’una part no entén el català i (ja ho sabem) no pot ser objecte d’indefensió. S’obren, llavors, unes quantes alternatives: de cercar, a corre-cuita, un intèrpret (fins i tot a la sala), fins a suspendre el judici. Però gairebé sempre s’acaba imposant el pragmatisme: ja estem tots asseguts, qui més qui menys té pressa i una suspensió implicarà haver de tornar al tribunal un altre dia i haver d’esperar, qui sap, potser un any. Resultat: tothom passa al castellà. L’absurd màxim s’assoleix quan el lletrat que no entén el català intervé telemàticament (mitjà cada vegada més emprat): tots els assistents físicament entenen el català, però han de passar al castellà perquè qui no s’hi ha desplaçat no entén la llengua pròpia de Catalunya. El pa nostre de cada dia.

No hi ha res a fer? I tant! Avui estem molt millor que en el passat! La història del català i els tribunals radicats a Catalunya és llarga, sovint ben tèrbola. Del Decret de Nova Planta se’n parla molt, però poca gent sap que dedicava trenta articles, dels cinquanta-nou en total, al nou sistema judicial. Més endavant, va ser Carles III qui, el 1768, va concretar allò que no es va explicitar el 1716 i va imposar el castellà als tribunals. L’any 1881 es va introduir l’obligació de traduir al castellà tot document redactat en qualsevol altre idioma i el 1940 un decret del governador civil va fixar els criteris sobre “el uso del Idioma Nacional en todos los servicios públicos’, entre més coses per a “purificar el ambiente”. Poc amistós, tot plegat, certament. Però, ja en democràcia, l’any 1985 es va tolerar (finalment!) l’ús del català als procediments judicials seguits a Catalunya. Això sí (sempre hi ha, és clar, un però), “si ninguna de las partes se opusiere, alegando desconocimiento de ella que pudiere producir indefensión”. Ja ho deia, Croce, que tota història és història contemporània.

Però, avui, Catalunya té competències en llengua i organització dels tribunals i hi ha, per tant, un cert marge de maniobra. Per això vull ser optimista i fer un parell de propostes. Primera: per què no crea, la Generalitat, un cos d’intèrprets català/castellà radicat, com a mínim, a les ciutats grans, que es dediqui a traduir escrits o resolucions i que estigui, alhora, permanentment a disposició de ser cridat, sobre la marxa, a qualsevol judici quan ho demani un intervinent, sense necessitat de suspendre’l i, fins i tot, sense necessitat que s’hagi demanat amb antelació? Segona: per què no s’aprofita l’estat actual de la tecnologia i es fa una inversió forta per a implementar un sistema de traducció automatitzada potent i fiable, de manera que si un lletrat no entén el català pugui llegir la transcripció, en temps real, en castellà, sense que ningú hagi d’abandonar el català? Per què no demorem un any o dos el tren orbital (quedaria per al 2042) i invertim els diners en coses que repercuteixin positivament, ara mateix, en la ciutadania?

Acabo amb un missatge per al lector: quan vagis a un judici a Catalunya, si vols emprar el català, pots fer-ho. Si alguna circumstància et pressiona a passar al castellà, no has de canviar obligatòriament de llengua. De fet, ni tan sols t’has de justificar. Joan Laporta, en un cas que es va difondre, va fer molt bé de voler declarar en català, tot i la pressió que va rebre per passar al castellà. Però, filant prim, fins i tot es va justificar massa. No cal. El problema és del tribunal. O de la Generalitat. No teu. Que hi trobin ells la solució! Atorguem a aquest problema la importància que realment té. Posem-lo al mateix nivell que la conjuntura del català a l’escola i la sanitat. No deixem morir la llengua, també, a les portes de la justícia.

A diferència d’Esquerra, que feia pivotar les principals mesures de l’acord sobre qüestions que depenien del govern de Pedro Sánchez, Albiach ha prioritzat l’habitatge i inversions que sobretot són a les mans de l’executiu català. La principal és que es destinin 2.500 milions d’euros a habitatge durant la legislatura. La majoria, 1.500, provindria de recursos propis i 1.000 milions més, de l’Institut Català de Finances.

Una de les obsessions del partit d’Albiach ha estat la falta d’inspecció i de sancions pels incompliments dels topalls del lloguer, i per capgirar la situació han acordat de crear una direcció general de disciplina en l’habitatge que s’hi dedicarà. També es mantindrà la doble convocatòria del pla de barris, a quaranta barris, amb una despesa de 400 milions anuals durant l’any vinent i el 2028. Més inconcret, en canvi, és el compromís de “treballar conjuntament” en una proposició de llei per a fer créixer el parc d’habitatge protegit que permeti de reconvertir oficines i locals comercials en habitatges de protecció oficial, a més de la construcció de pisos sobre equipaments públics i l’augment de la densitat en  nous desenvolupaments per a construir-ne. Això s’afegeix a l’entesa per a impulsar una llei que limiti la compra especulativa. De fet, totes aquestes mesures són complementàries de l’acord del febrer. Llavors van acordar d’arribar a 1.250 milions anuals en polítiques d’habitatge: fins a 300 per a la compra, fins a 300 per a ajuts de lloguer i fins a 150 per a rehabilitació, a més de 600 de l’ICF per a habitatge i 50 milions per a rehabilitació. També van pactar d’augmentar la cobertura d’ajuts al lloguer fins a arribar al 25% de les famílies llogateres en dos anys, entre més mesures.

El transport públic ha estat una altra constant dels Comuns. En aquest àmbit, el govern també s’ha compromès a estudiar una ampliació de l’accés ferroviari a l’aeroport del Prat, l’anomenada R-Aeroport. Es limita, tanmateix, a garantir que encarregarà un estudi per a incorporar al pla de govern la transformació abans del 2030 del servei previst Sant Andreu-aeroport cap a un recorregut ampliat a càrrec dels Ferrocarrils de la Generalitat. S’analitzarà la definició d’una R4 Nord entre l’aeroport i Terrassa o Manresa i la possibilitat d’una R4 Sud, encarregades igualment als FGC, com a alternativa per a equilibrar els túnels de la plaça Catalunya i del passeig de Gràcia. També es crearà un grup de treball per a fer-ne seguiment amb la Plataforma de Defensa del Transport Públic i l’Associació d’Usuaris de Rodalia. Els Comuns hi han afegit “estudiar l’avançament de l’estudi” de la viabilitat del tren-tram de les Terres de l’Ebre per acabar-lo el 2028.

D’una altra banda, el govern ha signat la creació, abans no s’acabi el primer semestre de l’any vinent, de la Comissaria General de Prevenció i Denúncia de Violències Masclistes i un pla per a augmentar el nombre de llevadores. Cal afegir-hi un reguitzell d’inversions municipals que els permetran de reivindicar-les localment amb vista a les eleccions de l’any vinent.

Al febrer van ser els primers de signar l’acord amb el govern, i aquesta vegada han estat els últims. No és que el pacte amb els Comuns hagi arribat a perillar, sinó que el grup d’Albiach ha volgut treure més fruits i visibilitat dels seus vots, perquè la litúrgia i la comunicació dels acords té de vegades tanta importància com el contingut. No haurà fet una setmana de les eleccions andaluses i el govern, amb la col·laboració dels seus socis de legislatura, haurà aconseguit el seu objectiu més preuat: encarrilar un pressupost que se li resistia perillosament. Salvador Illa no es podia permetre de continuar sense uns comptes aprovats i ERC va decidir de tibar la corda, sabent que no es podia permetre de trencar-la ni ho faria.

Els efectes s’han percebut ja en la primera intervenció que, per torn, tocava a la diputada de Compromís, adscrita al grup mixt, Àgueda Micó: abans de fer-li cap pregunta, ha pronunciat tota una intervenció preventiva i li ha demanat disculpes per haver estat citada a la comissió. “És injust que haja de ser ací, avui”: aquesta frase, que s’ha repetit de totes les maneres possibles, ha estat la pista d’aterratge perfecta.

Micó li ha preguntat si pensava que l’havien volguda utilitzar com a escut de Mazón, si l’havien pressionada perquè no responguera, si se sentia amenaçada… La resposta de Vilaplana ha estat immediata i natural: “No. Tot allò que vulguen saber… Comparesc amb tots els respectes a la cambra. No és del meu grat. He passat un any i mig duríssim. He anat com a testimoni al jutjat. Allà vaig respondre totes les preguntes. Hi ha una declaració i m’hi acolliré. Hi vaig aportar tota la informació que tenia. No en tinc més. No estic coaccionada. No estic amenaçada. L’única cosa que vull és que s’acabe.”

Les víctimes volen saber, però Vilaplana no respon

I, efectivament, ací s’ha acabat tot. De res no ha servit l’apel·lació constant a la necessitat de les víctimes de saber la veritat que ha fet el diputat de Podem, Javier Sánchez. De res. La resposta sempre ha estat la mateixa: “No sé què faig ací. He complit la meua obligació. No tenia cap càrrec polític. Em remet a la meua declaració judicial. Sóc prudent…”

I encara ha dit en un moment determinat que va declarar sota jurament al jutjat de Catarroja, i que no es podia inventar un relat sobre uns fets que ja van passar, que no podia dir-ne res més. Ha usat el mot relat sabent les connotacions pejoratives que ja té quan es tracta de descriure fets, i ha afegit que ella no en volia fer cap, de relat inventat. Els fets van passar fa un any i mig, ella no s’inventava res: la veritat només és una i és la dels fets, no la d’un relat.

El relat sobre el relat

I, a partir d’ací, hem d’entendre que aquesta veritat que no és mentida és la més recent, la que va explicar al jutjat de Catarroja, perquè abans n’havia dites unes altres, de veritats, que, seguint aquest mateix raonament, entrarien en el sac dels relats inventats. Que serien mentida, vaja.

Hi ha la “veritat” que va contar per boca d’una amiga a qui va autoritzar d’explicar, per exemple, que el dinar s’havia acabat cap a les cinc de la vesprada. Més tard, quan uns periodistes la van agafar amb la guàrdia baixa, va dir que es va acomiadar de Mazón cap a les sis.

Tot això ho va mantenir durant mesos i mesos, fins que el 5 de setembre de 2025 es va despenjar amb una carta oberta amb unes dades diferents. Va fer un nou relat i va dir una nova veritat que també era mentida: deia que va arribar al restaurant cap a les tres del migdia, que va ser el president qui la hi va convidar, que li va demanar diverses opinions sobre la situació de la televisió pública i consells sobre la seua manera de comunicar. No debades Vilaplana és professora de comunicació.

A la carta deia que va eixir del restaurant entre les 18.30 i les 18.45. A la carta, que se suposava que era la seua manera de sincerar-se i de demanar disculpes a les víctimes, Maribel Vilaplana tampoc no va explicar que Carlos Mazón la va acompanyar a l’aparcament, que hi van anar passejant tranquil·lament perquè l’ex-president en cap moment va demostrar inquietud o nerviosisme.

Això, que segons ella és la veritat de veritat, ho va declarar a la jutgessa de Catarroja. Per tant, avui, en la declaració al congrés espanyol, Maribel Vilaplana ha donat per bona aquesta veritat i pràcticament cap diputat li ha retret les mentides que va mantenir durant mesos.

Una professional de la comunicació

Maribel Vilaplana és una professional de la comunicació. Ella mateixa ho ha dit avui per disculpar la seua falta d’interès o curiositat quan veia que el seu company de taula rebia tants missatges i tantes trucades. Aquest no ser periodista l’eximeix de pecat de no haver formulat una simple pregunta: “Passa res?”

Vilaplana és comunicadora i professora de comunicació en situacions de crisi. Ha impartit classes d’assertivitat, de saber estar, de saber trobar el to adequat a cada moment, de saber col·locar el missatge que toca en cada instant. I això ha passat avui a la sala Sagasta del congrés espanyol.

La resposta a la primera pregunta d’Àgueda Micó era el test, l’assaig. I el resultat no ha pogut ser millor per a ella.

Els diputats i les diputades li han regalat minuts perquè recordara tot l’assetjament a què ha estat sotmesa aquest any i mig; el masclisme que ha sofert; tot el patiment que ha acumulat ella, que va tenir la mala sort de ser al lloc equivocat amb la persona equivocada. I ha insistit, és clar, que no tenia aquell dia cap poder de presa de decisions. I amb tot això, Vilaplana ha fet el seu paper.

Aquell primer missatge que ha llançat ha estat tan perfecte, que ha fet diana en els diputats i diputades. Fins i tot el portaveu de Junts, Josep Maria Cervera, s’ha abstingut de fer cap comentari.

Alberto Ibáñez, de Sumar, ha callat quan ella ha parlat dels seus fills i s’ha posat a plorar.

Únicament el representant de Podem li ha recordat que, per preparar les preguntes que li volia fer, havia parlat amb les víctimes i que les víctimes volien saber de quina banda estava.

La socialista Marta Trenzano, tot i reconèixer que el seu paper era únicament de testimoni, li ha recordat que els diputats de la comissió tenien una tasca important a fer. Per això, li ha fet les preguntes que duia preparades perquè constassen en acta i Vilaplana ha tornat a la cantarella habitual: “El relat no ha canviat. No ha passat res perquè canvie. No puc contar-li allò que vostè voldria escoltar.”

Tant el PP com Vox han aprofitat el torn de paraula per a criticar els socialistes i la resta de grups per haver citat Maribel Vilaplana i per a acusar el govern espanyol del desastre de la gota freda. Tampoc no han perdut l’ocasió de recordar tots els casos de presumpta corrupció que afecten Pedro Sánchez, inclosa la investigació a l’ex-president espanyol, Rodríguez Zapatero.

El conjunt de pactes per a desencallar l’escull de la recaptació de l’IRPF, que ERC va aparcar com a condició per a negociar, s’allunya del marc dels acords de la investidura, però depèn també en gran manera dels moviments del govern espanyol. Per això dimecres a la tarda es reuniran a Madrid la comissió bilateral Generalitat-estat espanyol i la comissió mixta de transferències, per detallar el pacte entre tots dos governs. Concretaran sobretot l’alternativa al consorci d’inversions que s’havia de crear per llei i que Junts va tombar al congrés espanyol, que es podria salvar amb la constitució d’una societat mercantil, i la línia orbital ferroviària, que Illa ha presentat al matí acompanyat de Junqueras, solemnitzant l’entesa. ERC seguirà aquestes reunions com una garantia de compliment afegida, atès que el PSOE va refusar de traspassar la gestió de l’IRPF per etapes, malgrat que era la proposta estrella de l’acord d’investidura i que el partit s’havia avingut a fer-la progressiva, sense èxit.

Els dos governs detallaran les principals alternatives a l’IRPF. Una és la constitució d’això que s’ha anomenat el consorci d’inversions, que ERC pretenia que fos paritari i que donés marge a Catalunya per a garantir l’execució de les inversions previstes, tenint en compte els baixos nivells habituals. Després del vet del congrés, es crearia una societat mercantil de filiació estatal, amb participació del govern espanyol i la Generalitat a parts iguals, que s’encarregaria d’executar els projectes i les obres. Fins a quin punt podrà intervenir la part catalana en la planificació de les inversions i actuar en cas que no s’executin els terminis ni els volums d’inversions pressupostades serà un dels punts més remarcables de la lletra petita del pacte.

El pilar de l’acord pressupostari, tanmateix, és la línia orbital ferroviària. La presentació del projecte ha aplegat avui Illa i Junqueras, en un aperitiu de l’entesa global. La bilateral també solemnitzarà aquest acord per a connectar amb tren Mataró i Vilanova i la Geltrú sense passar per Barcelona, tot i que serà un projecte que dependrà de la voluntat política dels futurs governs espanyols i no tan sols de l’actual de Pedro Sánchez. La construcció de la línia, que s’anuncia després del col·lapse de Rodalia i del dèficit històric d’inversions i manteniment, es faria per fases, fins el 2021. A hores d’ara, la primera fase, entre Granollers i Terrassa, és l’única que té el finançament garantit amb el pla de rodalia, i, doncs, seran clau els compromisos que assumeixi el govern espanyol per fer-la viable. El tram de nova construcció d’aquesta fase entre Santa Perpètua-Barberà i Sabadell s’acabaria el 2034.

ERC també ha reclamat que la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona tinguin majoria en la gestió del Consorci de la Zona Franca de Barcelona. També caldrà veure com es concreta l’operativitat d’aquesta majoria en la bilateral, perquè és una entitat de dret públic adscrita al Ministeri d’Hisenda espanyol i té tres òrgans de govern: el plenari, el comitè executiu i la direcció. El delegat de Sánchez és l’ex-cap de files del PSC Pere Navarro. La bilateral també abordarà qüestions com ara les competències en la gestió del litoral, segons fonts del govern. Els grups parlamentaris es reuniran demà a la tarda amb l’executiu per tractar dels continguts de la reunió de Madrid.

L’acord pels comptes sembla que inclourà així mateix l’impuls d’un contracte programa per a estabilitzar el finançament de l’Agència Tributària de Catalunya aquests anys vinents, en absència de la gestió catalana de l’impost sobre la renda. En concret, per a enguany significaria que l’ATC disposaria de 21 milions més dels recursos prevists en el projecte de pressupost que el govern va retirar del parlament, segons que ha avançat La Vanguardia. ERC i el govern també han acordat d’invertir 400 milions d’euros en quatre anys al pla de barris per beneficiar amb inversions de renovació els municipis menys poblats, segons que ha publicat El Periódico. Els Comuns ja havien acordat amb el govern de doblar les inversions del pla en una segona convocatòria per als municipis. Però el partit de Jéssica Albiach vol continuar renegociant amb el govern l’acord que ja havia enllestit. Després de reunir l’executiva aquesta tarda, els Comuns han decidit de reclamar més avenços abans de segellar cap pacte.

L’acord de pressupost deixa definitivament enrere el marc de l’acord de la investidura, amb què la direcció d’ERC va defensar d’investir Illa en canvi de la sobirania fiscal. És per això que ERC ha reclamat acords que van més enllà del pressupost, perquè necessita que la col·laboració amb el govern vagi acompanyada d’avenços en l’autogovern, encara que no estiguin al nivell del que hauria significat la recaptació de l’impost sobre la renda o d’un model de finançament veritablement singular. La reforma del govern actual també està pendent, tot esperant que el nou ministre d’Hisenda l’impulsi ara que ja s’han fet les eleccions andaluses, en tant es jugava la seva predecessora en el càrrec, Maria Jesús Montero.

La comunicació de la Conselleria d’Educació els demanava, precisament, que tornassen a la taula, i els convocava demà, dijous, a les nou del matí. Deia la consellera que desitjava avançar cap a un acord que beneficiés el sistema educatiu del País Valencià, i que presentaria una proposta integral als sindicats.

Això és el que reclamen els sindicats d’ençà de fa mesos, una proposta integral, papers damunt la taula, i no les molles que dijous passat Ortí mateix va voler donar-los amb la intenció que desconvocassen la vaga indefinida. I més, quan unes hores abans el president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, havia dit que Carmen Ortí els donaria un document de resposta a totes les peticions.

Confrontar i amagar-se

Tant els dies previs a la vaga com dilluns mateix, la consellera va anar a l’atac. Després d’un cap de setmana en què, dissabte, va participar en un festival de rondalles de pols i pua, dilluns, a primera hora del matí, va aprofitar una entrevista a la televisió d’À Punt per atacar, amb noms i cognoms, el portaveu del sindicat majoritari d’ensenyants. I en la mateixa entrevista va dir que la pròxima convocatòria de la mesa sectorial d’educació era el dia 9 de juny. El 9 de juny, quan els carrers començaven a bullir de vaguistes!

Després es va amagar. Tant, que ahir no va anar a un acte que tenia a l’agenda oficial. Així deixava tot l’espai als sindicats i als vaguistes, que escampaven les seues reivindicacions per pobles i ciutats.

A desgrat d’això, dilluns a la vesprada mateix, el secretari d’Educació, el seu número dos, va donar les dades de participació: més del 50%. La conselleria no havia reconegut mai una incidència tan elevada per a una vaga. I encara així, Daniel McEvoy va continuar encenent els ànims del comitè de vaga. Els va acusar d’aixecar-se de la taula dijous i, de manera poc dissimulada, els va demanar que per a tornar a asseure’s, prèviament havien de desconvocar la vaga. Cap més gest, tot esperant que els docents es dessagnassen econòmicament i que la vaga s’esllanguís d’inanició. Però, com diuen algunes de les pancartes, n’estan farts, i com diu el poeta, no es conformen amb les molles de 75 euros el mes d’ací al 2029.

Els sindicats, reforçats

Avui els sindicats, que havien preparat l’argumentari per a dir que estaven disposats a negociar, s’han sentit més forts que mai, i a la porta de la conselleria, envoltats de companys amb samarretes verdes i grogues i roges, i armilles fluorescents, estaven exultants. Tres dies de vaga han descol·locat l’immobilisme de la consellera Ortí i el seu equip, heretat, per cert, de l’anterior conseller José Antonio Rovira. Demà hi seran tots, aquests col·laboradors.

Les aules buides, els professors als carrers, les parets empaperades de cartells anunciant la vaga indefinida, i les portades dels diaris han resultat molt incòmodes per a un president del Consell que presumeix, sempre que pot, del seu tarannà negociador. També és incòmode per al Partit Popular. D’ací a un any, hi haurà eleccions a les Corts Valencianes i el PP encara ha de ratificar Pérez Llorca com a candidat, per bé que ja hi haja cartells a les carreteres que insinuen que ho serà.

Segons que informa avui el diari Levante-EMV, la qüestió de la vaga indefinida va entrar de ple ahir en els òrgans de direcció del Partit Popular. Es feia la reunió mensual ordinària i, tot i que la vaga no era a l’ordre del dia, es va aprofitar la presència de Carmen Ortí per parlar-ne. Segons que diu el diari, va rebre un aplaudiment xicotet i un tímid tancament de files, però fora de la reunió la cruesa d’alguns comentaris fa que alguns dirigents es pregunten si l’antiga inspectora d’Educació és la persona més adequada per a encapçalar la conselleria.

La lletania del diàleg

El president Pérez Llorca, que d’ençà de dijous no havia tornat a parlar d’educació ni de negociacions, avui també s’ha despertat. Després de signar un conveni amb la Diputació de València, ha respost a una pregunta sobre la vaga per a demanar sensatesa i sentit comú. Ha anunciat que aquesta vegada sí, que demà els sindicats tindran damunt la taula una proposta a totes les demandes per a començar a negociar. “Som el govern del diàleg”, ha dit, com qui pronuncia una lletania antiga i avorrida.

Els sindicats, de moment, mantenen el calendari d’actes i mobilitzacions, amb esment especial a la manifestació convocada divendres a les dotze del migdia a València.

No era una anècdota. Perquè indicava un problema de base, profund, que ha anat emergint durant tot aquest any que ha passat d’ençà de la signatura del pacte: la manca d’ambició política d’un president i d’un govern perquè aquest acord anés més lluny i per a empènyer definitivament les mesures (limitades) que vol dur a terme el Departament de Política Lingüística del conseller Francesc Xavier Vila. Vet ací el principal problema del Pacte Nacional per la Llengua, que de moment ha estat ineficaç a l’hora de protegir i enfortir el català en àmbits on està tan malmès com el laboral, de la sanitat o de l’educació. Ho constaten a VilaWeb algunes de les entitats signants del pacte que hi van donar un sí crític i que, tanmateix, un any després, renoven el seu vot de confiança; per la necessitat, diuen, de disposar d’una eina com aquesta que sí que ha permès alguns avenços, com l’impuls del Consorci per a la Normalització Lingüística i l’augment de cursos d’aprenentatge del català.

Uns assoliments minsos

El pacte naixia amb el compromís d’una revisió periòdica per part del govern al parlament, però fins que no hi comparegui el conseller Vila per fer balanç d’aquest primer any, hi ha dades poc concretes, la majoria de les quals van ser traslladades en la reunió dels signants del pacte que es va fer el mes de febrer. S’hi va destacar la implantació territorial, el fet que hi hagués aleshores 226 municipis que l’haguessin subscrit, entre els quals, ciutats tan grans com Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Lleida, Tarragona, Mataró, Reus, Cornellà de Llobregat i Vic.

Un dels aspectes més ben valorats per les entitats de defensa de la llengua que van signar el pacte és l’impuls d’una línia de suport a cursos per a municipis i entitats, cosa que el departament també va voler destacar en aquella reunió, en què es va informar d’un increment de les aules d’acollida, la concessió de subvencions per a la traducció al català d’obres no literàries i la creació de continguts audiovisuals… Però les mesures per a l’augment de l’ús social del català, més enllà de l’aprenentatge, i sobretot en àmbits com la sanitat i el món laboral, són escasses.

Així ho expressa el president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, en aquesta entrevista a VilaWeb: “No n’hi ha prou de saber parlar una llengua. T’has de trobar que et cal parlar-la. I això és el que reclamem en tots els àmbits, que la llengua sigui útil i necessària.” I continua: “No podem fer una valoració gaire optimista [del pacte]. Sempre hem dit que això no arriba a ser ben bé un pacte nacional, que necessita més implicació de tota la societat; tenim més aviat un pla de govern, que té una part de diagnòstic que està molt ben feta i és bona.” Però afegeix: “Les mesures van coixes, el pressupost també i l’execució encara va una mica pitjor. És com si, cada vegada que s’avança en el procés, es perd un llençol. I ja sabem que en llengua les coses no van de pressa, però és el que hem pogut veure fins ara, perquè el govern mateix dóna poques dades.”

El coordinador de llengua de la Intersindical, Gerard Furest, critica, en declaracions a VilaWeb, els avenços minsos que s’han assolit durant aquest primer any en àmbits com el laboral. “Al pacte s’esmentava que es propiciessin acords amb Foment, amb la PIMEC, perquè els empresaris permetessin que els treballadors aprenguessin català en horari laboral, i aquí no veiem que s’hagi mogut res.” La Intersindical també el va signar perquè veia que s’hi comprometien diners, una inversió anual de dos-cents milions d’euros gens menyspreable. Però, com s’han invertit aquests diners aquest primer any? “Com que no hi ha hagut pressupost, això no permet de veure si es desplega el pacte i com es desplega”, observa Furest, que lamenta: “Es van fer ampliacions de crèdit per a diverses polítiques; doncs si la llengua és tan important, per què no es va fer cap ampliació de crèdit per a polítiques lingüístiques?”

“No veuen el problema, o fan veure que no el veuen”

En l’àmbit de la salut, la situació crítica del català no ha millorat, i el degoteig de casos de vulneracions de drets lingüístics d’usuaris continua. “Això crea una situació molt greu, perquè a més de vulnerar els drets lingüístics, es posa en risc la salut dels pacients”, alerta Òscar Escuder, que assenyala el problema: no es compleix la llei de política lingüística i l’obligació de demostrar que hom disposa del nivell C1 de català per a tenir plaça al sistema públic de salut de Catalunya. I, novament, el problema polític: “Ens vam reunir una vegada amb la consellera [Olga Pané] i, francament, va ser molt decebedor. Perquè és com si no veiessin el problema, o fan veure que no el veuen. El Departament actual de Salut pràcticament nega que hi hagi un problema amb la llengua i això fa que sigui molt difícil que avanci.”

Són les limitacions polítiques amb què topen les bones paraules de l’acord. “El problema principal del català és l’ús social, i aquí s’ha avançat poc”, es queixa Jaume Marfany, president de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua. “Cal reconèixer la feina del conseller Vila. Una cosa és el que ell voldria fer i una altra de diferent és el que pot arribar a fer dins el marc polític i el context del govern. Jo el veig com una petita llum dins una negror intensa d’un govern que massa vegades avança cap a la desnacionalització de Catalunya.”

Hi ha una actitud política, la del govern de Salvador Illa, que ja va impedir que en el text del Pacte Nacional per la Llengua hi hagués cap referència a defensar el català a les escoles de l’amenaça dels tribunals espanyols, amb la sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre la imposició d’un mínim del 25% de castellà. Aquest fet fou un dels arguments principals pel qual ni Junts per Catalunya ni la CUP no es van afegir a l’acord, que van qualificar d’insuficient. L’amenaça judicial sobre l’ús del català a l’escola continua planant sobre un model on la immersió ja fa temps que és més teòrica que no real.

Un govern que no s’ho creu

Malgrat tots aquests problemes, aquestes entitats de defensa de la llengua coincideixen a eximir Vila de la responsabilitat d’anar més enllà. I malgrat aquests inconvenients, es mantenen dins el pacte, pels avenços que ha significat d’ajuts i subvencions a l’aprenentatge i l’augment de cursos de català, i perquè consideren que hi ha coses que no poden canviar de la nit al dia. “Volem pensar que amb la llengua les coses no es canvien d’avui per a demà, i tenim la sensació que el departament intenta de fer les coses bé i que saben què cal. En canvi, no està tan clar que la resta del govern hi acompanyi.”

Marfany hi afegeix: “Fins ara s’ha treballat amb el diagnòstic i amb l’aprenentatge de la llengua, que són aspectes positius que cal reconèixer [del pacte]. Cal destacar la millora de l’oferta del Consorci per a la Normalització Lingüística, i l’ampliació de les subvencions a entitats que, com nosaltres, oferim aprenentatge i espais segurs de català.” I Furest rebla, amb un punt crític: “És positiu que hagin augmentat els cursos de català, que hi hagi més places. Però el problema del català no és de cursos sinó d’ús. Un milió i mig d’alumnes fan cursos, però després no fan servir el català. I cal fer conèixer als ciutadans els seus drets, com en l’àmbit sanitari. Però aquí no s’avança prou, ni pel que fa a sancions ni a discurs polític.”

L’altra gran entitat de defensa del català, Òmnium, farà avui el balanç del primer any del pacte. De moment, s’ha limitat a dir que van treballar “perquè la iniciativa comptés amb el màxim suport i transversalitat possible, i perquè no fos un pacte només de partits, sinó també d’entitats i organitzacions de la societat civil. Una transversalitat que, en l’àmbit polític, encara no s’ha assolit plenament.”

Un primer any amb molt per fer encara, amb un diagnòstic compartit sobre la situació de la llengua, però amb poca empenta per a fer el que cal, perquè depèn en bona part d’un govern i d’un president que no s’ho creuen, que no consideren que requereixi “que actuem sense demores, amb ambició, amb realisme”.

Fa dos anys, les eleccions van trencar definitivament les aliances polítiques independentistes i van catapultar el PSC a la presidència de la Generalitat. La suma de diputats per a la investidura de Salvador Illa va anar d’un escó: just, però suficient per a sustentar l’aliança del PSC, ERC i els Comuns, en un moment en què ERC, havent tingut una forta davallada a les urnes i enmig d’un complex procés congressual, havia d’evitar fos com fos una repetició electoral. Esquerra va supeditar la investidura a un acord per a obtenir la sobirania fiscal, tot i que la literalitat del pacte tan sols concretava la cessió de la recaptació i la gestió de l’IRPF. Aquesta demanda ha estat aparcada com a condició indispensable per a negociar, a conseqüència del recel del PSOE. Ara ERC proposa la línia orbital ferroviària i la societat mercantil vinculada a la proposta del consorci d’infrastructures, tot esperant un acord addicional, com a contrapartides per a avalar els primers i probablement els únics comptes de la legislatura. Tal com va avançar El Periódico, els pactes se segellarien en una reunió de la comissió bilateral, formada pels dos governs. El primer pas serà que els comptes i el projecte de llei d’acompanyament tornin a passar pel consell executiu i es remetin novament al parlament.

Una vegada passat el tràngol d’haver estat el primer govern que va haver de retirar un pressupost ja en tràmit a la cambra, Illa tan sols havia d’esperar les eleccions de diumenge a Andalusia per encarrilar l’acord definitiu amb ERC. Però el govern ha tornat a ensopegar amb errades de gestió i de càlcul polític amb la crisi educativa, tot i haver brandat sobretot la bandera del bon govern. A Illa, que volia girar full del procés, li han esclatat crisis polítiques que tornen a assenyalar les mancances d’un autogovern insuficient.

La primera va ser la de Rodalia, a conseqüència de la desinversió històrica de l’estat espanyol. El servei de trens es va haver de col·lapsar perquè el govern espanyol decidís amb urgència de reparar els punts més crítics, després de l’accident mortal de Gelida pel despreniment d’un talús. En va sortir especialment desgastada la consellera i portaveu Sílvia Paneque, que pilota igualment les competències en habitatge i l’aplicació de les promeses de construcció de 200.000 nous pisos públics i privats que va fer Illa a la tardor, en el darrer debat de política general. La crisi d’ensenyament també hi està vinculada, perquè les demandes dels docents tenen a veure amb la falta de recursos, amb les millores salarials reclamades i amb la falta d’inversions en personal per a fer viable la inclusió i abaixar el nombre d’alumnes per grup, entre més demandes. Totes dues crisis van profundament lligades amb el dèficit fiscal, amb la falta de sobirania i de recursos propis. Però el PSC va optar a partir del primer moment per evitar qualsevol bri de tibantor amb el PSOE. Ben al contrari, ha mirat d’exhibir les seves connexions amb la Moncloa com a millor garantia de superar els greuges acumulats.

L’estratègia d’ERC de provar de millorar l’autogovern amb pactes amb el PSC i el PSOE, ara com ara, ha topat amb la renuència de Madrid. Per exemple, amb les limitacions per a executar el traspàs de Rodalia, amb la negativa per a la cessió de l’IRPF i amb el refús de descentralitzar la gestió dels aeroports. A més, la precarietat parlamentària amb què governen els socialistes espanyols i Sumar tampoc no garanteix a ERC que compleixin els pactes amb el PSC i el PSOE. El consorci d’inversions en infrastructures va topar amb el vet del congrés espanyol, tot i que preveuen de recuperar-ne la societat mercantil, dependent del govern espanyol. Aquesta votació no era important tan sols per al consorci en si sinó per a allò que ha de venir. La millora del sistema de finançament acordada difícilment s’aprovarà a l’hemicicle si no hi ha un tomb de guió i Junts, finalment, l’avala. El ministre d’Hisenda, Arcadi España, ha de convocar encara el Consell de Política Fiscal i Financera per presentar el model i concretar-ne les reformes legislatives.

Illa ha intentat d’aplicar al parlament la mateixa tàctica que Pedro Sánchez: la polarització amb l’extrema dreta, amb Vox i Aliança Catalana. Ho ha fet aprofitant l’anomalia democràtica que significa que els principals dirigents de Junts i ERC, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, continuïn inhabilitats i no participin en les discussions parlamentàries. Aquesta situació afecta especialment Junts, que exerceix com a principal partit de l’oposició sense que el seu líder tingui una agenda mediàtica equiparable a la dels altres dirigents polítics, i en un context de possible transvasament d’una part dels seus antics vots a Aliança. El relleu d’Albert Batet com a president del grup parlamentari, i l’impuls de Mònica Sales i de Salvador Vergés, com a portaveu parlamentari, no han salvat la situació en què es troba el partit, amb el secretari general, Jordi Turull, igualment inhabilitat. Junts, en canvi, va traslladar la càrrega de l’acció política a Madrid, on ha provat d’esprémer la dependència del PSOE, fins que van trencar les converses per la falta d’avenços i els incompliments.

Illa s’ha beneficiat durant aquests dos anys de la dificultat de Junts per a fer una oposició efectiva al parlament. ERC i els Comuns l’han anat apuntalant amb suplements de crèdit i, a partir de la setmana vinent, es tancarà el cercle amb l’impuls definitiu dels comptes, que sembla que obtindran el vist-i-plau del parlament al juliol. Fins ara, el govern ha assumit les propostes d’ERC i els Comuns com a pròpies, i hi ha supeditat l’acció de govern. Caldrà veure si, amb el pressupost al sarró, afronta debats clau per al seu espai i incòmodes per als socis, com ara l’ampliació de l’aeroport del Prat.

A desgrat de la insistència en la seua tranquil·litat i el seu ànim dialogant, quan el president ha tingut damunt la taula la primera gran crisi del seu mandat, no ha demostrat aquesta capacitat negociadora. Tampoc no ha demostrat que lidere el Consell de la manera com seria d’esperar.

Durant setmanes i mesos, el Consell ha menystingut els advertiments dels sindicats, farts del menysteniment dels alts càrrecs de la conselleria de Campanar. Contra la vaga educativa indefinida que comença avui, el president Pérez Llorca ha estat incapaç de fer que la seua consellera, Mari Carmen Ortí, es caragolàs a la taula de negociació amb els sindicats fins a arribar a un principi d’acord amb respostes reals i factuals a les seues peticions, que obligàs els docents a desconvocar la vaga. Ans al contrari, el president ha agafat molt tard les regnes del conflicte i les ha agafades traçant una línia roja que és sinònim de no-diàleg i de no-negociació.

Aquest límit és l’avaluació dels estudiants de segon de batxillerat. Tampoc no demostra que controle la consellera perquè un dia anuncia que l’endemà Ortí els oferirà una proposta a totes les demandes, i l’únic que aporta la titular d’Educació és l’oferta de 75 euros bruts més cada mes d’aquí a l’any 2029. El comitè de vaga va considerar que això era un insult i la meitat es va aixecar de la taula.

Aquest fracàs és la primera gran crisi del govern de Pérez Llorca, que amb prou feines fa mig any que és al càrrec. De fet, en la sessió de control de dijous es va veure el nerviosisme del PP que va traure tota l’artilleria per disparar a l’oposició, que va acusar d’oportunista i d’atiar la vaga. L’única eina que té el Consell per a respondre als sindicats és la d’atiar l’enfrontament entre ells i les famílies.

Un any en ebullició

Fa mig any que Pérez Llorca és president de la Generalitat, en falta un exactament per a les eleccions a les Corts si no decideix d’avançar-les i Vox cada volta cobra més car el seu estaló. I, a més, té dos fantasmes que el ronden constantment. Un és el seu predecessor, Carlos Mazón, que continua com a diputat a les Corts i és assenyalat per l’oposició i per les víctimes de la gota freda. L’altre és Francisco Camps, que, com que veu que la direcció espanyola del PP continua sense convocar el congrés, va fent camí. La setmana passada va presentar els avals que serien necessaris per a optar a la presidència i va llançar una bomba en la línia de flotació del president: “Si jo veiés que hi ha la possibilitat de la majoria absoluta no em menejaria, però ara no hi és, no la veig, i per això em presente”, va dir evocant aquells temps en què molt més de la meitat de l’hemicicle era tenyit de blau.

I en aquestes condicions, avui comença al País Valencià una vaga educativa indefinida, inèdita fins ara. La convoquen els sindicats STEPV, Comissions Obreres, UGT, CSIF i compten amb el suport d’ANPE, que també s’hi ha afegit. A més, els docents tenen el suport d’entitats, com ara Famílies pel Valencià, la confederació d’Associacions de Mares i Pares Gonzalo Anaya i Escola Valenciana, entre més membres de la comunitat educativa.

Es tracta, doncs, d’una demostració de força i d’unitat sindical i social complicada de veure en uns altres sectors, i en uns altres moments, i evidencia una fractura molt gran entre el món de l’educació i el Consell de Pérez Llorca. Fa dies que a les portes de molts centres educatius hi ha cartells que anuncien la vaga, que n’expliquen els motius i que conviden tothom a donar-hi suport.

La indolència de la consellera Ortí

Fa mesos que els sindicats avisen del menysteniment amb què els tracta la Conselleria d’Educació, ara amb Mari Carmen Ortí, i fins al mes de desembre amb José Antonio Rovira. Parlen d’indolència i de demostrar una nul·la intenció de negociar per arribar a acords. Aquest curs hi ha hagut dues vagues. Una, el mes de desembre i l’altra, el 31 de març. Totes dues molt seguides i acompanyades de manifestacions als carrers de les principals ciutats del país. La de l’11 de desembre va ser menystinguda per l’actual consellera amb l’excusa que no era contra ella, que acabava d’aterrar, sinó contra José Antonio Rovira.

Els sindicats descriuen les reunions a la conselleria com a absolutament decebedores. Diuen que costa que les posen a l’agenda, i que quan les hi posen l’equip de la consellera no fa propostes ni posa cap paper damunt la taula. Afirmen que aquesta actitud dilatòria pretenia dur al límit els docents, i arribar a final de curs. Pensaven a la conselleria que, amb el pretext de les avaluacions finals, els professors no arribarien a la mesura extrema de la vaga. No solament hi han arribat, sinó que l’han declarada indefinida.

Les set raons de la mobilització

L’augment salarial dels docents és la demanda que més ha transcendit de les set que exposen els sindicats, però n’hi ha més que tenen a veure amb millores en el clima laboral i en la qualitat de l’ensenyament.

Demanen una baixada del nombre d’alumnes per aula, i més professors de suport per als centres educatius per a poder atendre els alumnes amb més dificultats. Demanen també la substitució ràpida de les baixes dels professors, i recuperar el model lingüístic plurilingüe amb el català com a llengua de cohesió i qualitat educativa. I quant a la situació dels centres, demanen de garantir infrastructures dignes i segures, tot eliminant mòduls pre-fabricats, i millorar les condicions ambientals dels centres quant a temperatura i climatització.

Les vacil·lacions d’Ortí

La setmana passada, la consellera Ortí va xafar unes quantes basses i es va desdir amb afirmacions diferents d’un dia per l’altre. Primer va dir que presentaria un pla acordat amb el conseller d’Hisenda, que ara és José Antonio Rovira. Després va dir que les demandes dels ensenyants costarien 2.500 milions d’euros l’any i que la Generalitat no tenia aquests diners.

Al mateix temps, la conselleria va presentar un primer esborrany de serveis mínims que deia que tots els professors que impartien classes a batxillerat eren considerats en serveis mínims. Els sindicats ho van trobar abusiu, i la conselleria ho va modificar dient que els professors només estarien obligats a fer les classes de segon de batxillerat. Els sindicats tampoc no ho van acceptar, perquè consideren que els arrabassen una de les grans eines de negociació. Finalment, en una tercera versió, l’ordre de serveis mínims deia que els professors de segon de batxillerat examinarien, avaluarien i farien les actes de tots els alumnes. Els sindicats van anunciar un recurs.

Els sindicats, en lloc d’allunyar-se de la vaga, van anar acostant-s’hi amb més força i van demanar la mediació de Pérez Llorca, que sempre presumeix de ser un home de diàleg. En aquest cas, el president va dir que ell no havia de fer de mitjancer amb ningú, però que la consellera presentaria un pla per a respondre a les demandes dels sindicats.

El pla el va presentar dijous, i únicament van parlar de la qüestió econòmica. Cap resposta a la baixa d’alumnes per grup, a l’augment de professors de reforç, a la millora de les infrastructures educatives que, en molts casos, cauen de velles… Aquesta posició va exaltar els ànims del comitè de vaga, perquè la proposta econòmica que la consellera va posar damunt la taula és l’augment de 75 euros bruts cada mes d’ací a l’any 2029. Alguns sindicats es van aixecar de la taula. Tos van fer declaracions molt dures contra la consellera i van considerar que la vaga d’avui era inevitable.

Prèviament, el president de la Generalitat havia agafat la bandera que ja feia onejar la conselleria dies abans, que era la del xantatge als professors i parlava de línia roja. Ho va fer dimecres en unes declaracions a la premsa, i ho va fer dijous en la sessió de control de les Corts. Pérez Llorca rebla el clau en la mateixa qüestió dels serveis mínims: els alumnes de segon de batxillerat no han de sofrir les conseqüències de la vaga i han de tenir les mateixes oportunitats que la resta d’estudiants de l’estat espanyol. I va acusar els professors de fer xantatge amb aquesta qüestió.

Alhora, la consellera va fer servir l’aplicació amb què els centres es comuniquen amb alumnes i famílies per enviar un correu als pares i alumnes majors d’edat, en què acusava els professors pel fet de voler fer vaga. Aprofitava l’enviament per a enumerar tot d’actuacions i inversions que, a parer seu, el Consell ha fet d’ençà del 2023. Immediatament, tant les famílies com els sindicats van criticar que Carmen Ortí aprofitàs el sistema públic per fer propaganda partidista, donar dades que no són certes i, a la vegada, intentar de confrontar les famílies amb els docents.

L’endemà, FAMPA València va respondre a la consellera amb un manifest on feia costat a les reivindicacions dels professors i defensava la inversió necessària perquè el sistema públic d’educació funcione.

Forta pulsió de vaga

Tots els portaveus dels sindicats convocants esperaven que aquest cap de setmana la conselleria es posàs en contacte amb ells per evitar que avui començàs la vaga. Però això no ha succeït. Coincideixen també els portaveus que la pulsió de vaga entre els docents és molt forta. Els fa la sensació que tenen una oportunitat històrica per a millorar les condicions de l’educació pública al País Valencià, amenaçada per les polítiques privatitzadores del PP i Vox. I en aquest context critiquen els 73 milions que costarà la renovació del concert amb col·legis de l’Opus Dei que segreguen els alumnes per sexes, cosa que la llei prohibeix expressament. Critiquen també que la consellera Ortí, que pertany al cos de la inspecció educativa, apujàs, fa unes setmanes, el salari dels inspectors, essent el lloc de feina al qual haurà de tornar quan deixe la conselleria, al mateix temps que deia que no hi havia diners per a parlar d’augmentar el sou als professors.

Totes aquestes coses han escalfat l’ambient abans de la vaga. Els centres ja han fet assemblees i activitats diverses, com ara pernoctacions i, segons que diu la Coordinadora de les Assemblees de Docents del País Valencià, els treballadors surten més units i amb més força per a afrontar la vaga que comença avui. Per cada dia de vaga se’ls descomptarà una mitjana de 150 euros de la nòmina. Els docents han agraït el suport de les famílies i també dels alumnes que entenen els motius de la vaga.

Manifestacions

La vaga va acompanyada d’un seguit de mobilitzacions per a fer-la visible. Avui al migdia hi haurà manifestacions a Elx, Castelló, Alacant i València. Demà, hi haurà tancaments en els centres educatius i més accions informatives. Dimecres s’han convocat concentracions davant el Palau de la Generalitat i les delegacions de la Generalitat a Castelló i Alacant. Dijous la protesta es desplaçarà fins a la Conselleria d’Educació i a les direccions territorials. I divendres s’ha convocat una gran manifestació a València.

El partit d’Oriol Junqueras fa setmanes que es va avenir a buscar alternatives a la reclamada cessió de la gestió i la recaptació de l’IRPF. Després del vet del congrés espanyol a la llei de creació del consorci d’inversions en infrastructures pactada entre els socialistes i ERC, es preveu que es constitueixi la societat mercantil que, de fet, ja era prevista, i que no necessita l’aval parlamentari. A banda, hi ha els aeroports. Caldrà veure la proposta sobre el model de governança, absolutament centralitzat. És una qüestió especialment difícil perquè Catalunya pot quedar lluny de tenir un paper de decisió real. Així ho fan preveure les reticències històriques del govern espanyol i d’AENA i el precedent de l’acord pactat amb el govern basc, que queda lluny del model descentralitzat i amb una clara potestat d’incidència catalana que s’ha reclamat tradicionalment al Principat.

L’aposta de Pedro Sánchez per María Jesús Montero com a candidata del PSOE, fins fa poc vice-presidenta espanyola i ministra d’Hisenda, va tornar a lligar curt la política catalana i l’andalusa. Les negociacions del sistema de finançament van quedar condicionades pels interessos electorals de Montero durant molts mesos. Sánchez, i sobretot Illa, necessitava el pacte per satisfer les demandes d’ERC i garantir-se l’estabilitat, però la ministra havia de cercar un escut al repetitiu discurs dels populars de la gasiveria i les concessions als independentistes catalans. No volia que es pogués sostenir amb les dades a la mà. I així, quan encara tenia el seient al consell de ministres espanyol, va presentar un model que beneficiava alhora Catalunya i Andalusia, malgrat els interessos contraposats dels dos territoris. De fet, segons les dades que va presentar el ministeri, Andalusia era la comunitat autònoma que en sortia més beneficiada, amb un increment de 4.846 milions. Aquest és l’argument de la rèplica de Montero a Bonilla en el debat de candidats de RTVE. De la reducció del deute del fons de liquiditat autonòmica, en podria treure 18.000 milions.

El PSOE ha procurat que tots els acords que representessin alguna millora de l’autogovern o de les finances catalanes fossin exportables a tots els territoris i això nodreix l’argumentari de Montero i de tots els seus candidats territorials. No és únicament el cas de la condonació d’una part del deute del FLA o del finançament, sinó també l’acord del traspàs de Rodalia. L’ex-ministra l’ha promès en campanya si governa, cosa francament difícil, tenint en compte les expectatives de Moreno Bonilla.

El nou ministre d’Hisenda espanyol, Arcadi España, ho té tot en suspens, pendent dels comicis. Ni ha convocat el Consell de Política Fiscal i Financera per presentar el model de finançament ni l’ha traslladat a la concreció de les reformes legislatives. Però l’experiència amb el consorci d’inversions deixa poc espai per al dubte. Tot apunta que Junts també hi votarà en contra si les porten al congrés i, per tant, el més probable a hores d’ara és que l’acord quedi en paper mullat. Tanmateix, España ha defensat d’establir un diàleg amb els territoris per tancar un acord i presentar el model al congrés espanyol tan aviat com sigui possible. Fa uns dies que España va assegurar que el finançament i la condonació d’una part del deute del FLA eren dues iniciatives prioritàries per al ministeri, malgrat que tot s’hagi suspès fins a les eleccions andaluses. La reducció del deute del FLA continua encallat al congrés, sense que s’hagi fet el primer debat perquè comenci a tramitar-se a l’hemicicle. España va assumir l’agenda i els calendaris de Montero. També la supeditació del ministeri als interessos electorals de l’ex-vice-presidenta espanyola.

Els resultats de les eleccions espanyoles reactivaran l’agenda d’Illa i també seran importants per a Sánchez en clau espanyola. El president espanyol va situar de candidata un pes pesant del seu govern i els comicis són una manera de prendre el pols a la realitat electoral més enllà dels sondatges.

Perquè és una prerrogativa del president del TC, actualment Cándido Conde-Pumpido, de fixar les prioritats en la resolució de les demandes i casos pendents, de condicionar l’ordre del dia que, setmana sí i setmana no, les entitats en defensa del català van consultant per veure si ja arriba el dia de la resolució. Un dia que potser no arribarà fins que no hagin passat les eleccions espanyoles, que, a tot estirar, seran d’ací a un any.

La qüestió és què dirà el Tribunal Constitucional sobre el model d’escola en català. Respondrà al TSJC si tant el decret aprovat el maig del 2022 sobre els criteris per als projectes lingüístics de centre com la llei del juny d’aquell mateix any sobre l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari són constitucionals. I és important de distingir l’una norma de l’altra, perquè pot ser que el TC n’acabi validant una i prou.

El preu d’incorporar el PSC al consens

El decret es va aprovar poques setmanes abans de la llei, i pretenia donar una cobertura legal als centres perquè elaboressin els seus projectes lingüístics d’acord amb factors socials i culturals, i amb uns criteris generals que implicaven tenir en compte que el català és la llengua pròpia, normalment emprada i vehicular i que no s’havien d’aplicar “paràmetres numèrics, proporcions o percentatges en l’ensenyament i l’ús de les llengües”. Aquest darrer punt és important, perquè topa de dret contra la sentència del TSJC que obligava a aplicar un mínim del 25% de castellà. I perquè aquesta claredat amb què s’expressava l’oposició al criteri imposat pels tribunals espanyols va fer que el PSC se’n desmarqués, i que no hi votés a favor en la convalidació al parlament el 29 de juny següent. Tanmateix, el decret es va poder aprovar amb el vot favorable d’ERC, Junts i els Comuns.

El PSC s’hi va oposar perquè aquest decret no reconeixia el castellà com a llengua d’ús curricular, a diferència de la llei aprovada el 9 de juny del 2022. Aquesta llei fou aprovada al parlament amb el vot a favor d’ERC, Junts, PSC i els Comuns, amb l’objectiu de reconfigurar el cos normatiu que regula l’ús de català i el castellà a l’escola, per a aturar, en l’últim moment, l’execució de la sentència del 25%. Els partits que la van subscriure van fer un esforç per a incorporar el PSC en el consens, però això va tenir un preu: l’article 2.2, que inclou la referència al castellà com a llengua “d’ús curricular i educatiu”. I aquest concepte, una mica ambigu, equivalia a considerar el castellà, també, com a llengua vehicular a l’escola, segons que es va afanyar a dir el PSC, amb el text ja signat. A més, a la llei no hi havia cap referència a la no-aplicació de percentatges de castellà.

De manera que ara caldrà veure què diu el Tribunal Constitucional sobre el decret i sobre la llei; si d’alguna manera afirmarà que, d’acord amb la jurisprudència del Suprem, cal imposar aquests percentatges de castellà a l’escola catalana; o si avalarà la nova llei, que no parla de percentatges, però que tampoc no els prohibeix explícitament i que considera el castellà “llengua d’ús curricular”. Al mateix temps que van córrer rumors d’una sentència imminent, ara fa un any, també es va filtrar que el tribunal “s’inclinava” per tombar el decret llei per una qüestió més formal, perquè no hi veia justificat l’argument de la urgència, de “l’extraordinària necessitat”, en el fet que calia que els centres disposessin dels criteris per als projectes lingüístics amb prou temps per al curs 2022-23, tal com recollia el diari Ara. 

L’ofensiva del TSJC

I mentre la llei i el decret eren damunt la taula (o en un calaix) del Tribunal Constitucional, el TSJC, mitjançant qui, fins fa poc, fou el president de la sala contenciosa administrativa, Javier Aguayo, va mirar de deixar sense efecte, escola per escola, en casos particulars, la nova normativa catalana i hi va anar imposant el 25% de castellà. Però el fet més alarmant d’aquelles sentències que van anar arribant amb comptagotes és la interpretació que va fer Aguayo de la llei sobre l’ús de les llengües a l’escola, la que fou validada també pel PSC. Perquè es van aferrar a la definició del castellà com a llengua d’ús curricular i educatiu per justificar la imposició de més castellà en aquestes escoles. Deia el tribunal: “El model de la legislació autonòmica no desplaça completament el castellà, perquè en preveu l’ús educatiu i curricular, i en garanteix el coneixement en acabar l’ensenyament obligatori, cosa que pot permetre de determinar l’adopció de les mesures oportunes, siguin cautelars o en sentència definitiva, per a garantir la presència mínima de la llengua castellana, d’acord amb allò que estableix el marc constitucional i legal, estatal i autonòmic.”

És a dir, el TSJC ja s’avançava a la decisió del Tribunal Constitucional i feia una interpretació interessada del nou marc legal, si més no de la llei, tot afirmant que li permetia de continuar imposant un percentatge mínim del 25% de castellà en els casos particulars que anava resolent. De manera que si el TC acabés validant aquesta llei de l’ús de les llengües a les escoles, el TSJC ja en té feta la interpretació: permetrà que s’imposi el 25% (pel cap baix) de castellà a totes les escoles, com ja ha fet en unes quantes.

La resposta

Quina resposta hi donaran les institucions catalanes i la societat civil? El govern, actualment en mans del PSC, no farà cap gest de confrontació ni de desobediència. De fet, els socialistes van vetar en la junta de portaveus del parlament la possibilitat de sotmetre a debat i votació una proposta de nova llei per a blindar l’ús del català com a llengua vehicular al sistema educatiu. El text, elaborat amb el suport de la Plataforma per la Llengua i amb el vist-i-plau de la Plataforma Pública i en Català, vol derogar la llei 8/2022, la que és pendent de validació per part del TC. Aquesta proposta de llei elimina tota referència al castellà com a llengua d’ús curricular i enforteix els mecanismes per a garantir l’ensenyament en català.

Però la llei resta en un calaix del parlament, pel vet del PSC a discutir-la. I la resposta a l’ofensiva judicial vindrà no solament de l’àmbit polític, sinó del judicial i de la societat civil. Les entitats aplegades a la plataforma Som Escola també van córrer, ara fa un any, per a coordinar-se perquè hi hagués una mobilització contra la sentència del TC. I algunes d’aquestes entitats, com la Plataforma per la Llengua i Òmnium, també avaluen la possible resposta judicial, i fins a quin punt es pot recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans, tenint en compte que l’única entitat que el TC mateix ha acceptat en el procediment és la que pretén dinamitar la immersió en català i fer que l’ensenyament sigui en castellà, l’Asamblea por una Escuela Bilingüe.

Ara ja fa mesos que tot resta aturat. No hi ha la perspectiva de cap sentència imminent. Però el TC, sigui ara o més endavant, potser amb una majoria dins el plenari encara més hostil de la que hi ha ara, acabarà prenent una decisió sobre l’ús del català i del castellà a les escoles de Catalunya. I el blindatge del català dependrà de la resposta que la societat en conjunt sigui capaç de donar a l’estocada final d’una ofensiva judicial que ja fa molts anys que dura.

És una votació important per a ERC, que al mateix temps prova de tancar un altre acord amb els socialistes per a incrementar la participació de la Generalitat en la governança dels aeroports malgrat la resistència explícita d’AENA i del Ministeri de Transports espanyol. El conveni d’inversions és una via més amb què el partit de Junqueras intenta de mitigar el dèficit fiscal crònic que experimenta Catalunya. Un forat que, segons els darrers càlculs del govern, va ser de 21.092 milions el 2022, l’equivalent al 8,2% del PIB. L’altra via és l’acord de finançament, que el nou ministre d’Hisenda encara no ha concretat en forma de llei ni l’ha presentat al Consell de Política Fiscal i Financera, potser tot esperant que l’ex-ministra María Jesús Montero examini el suport que rep com a candidata del PSOE a les eleccions d’Andalusia del 17 de maig.

La falta d’inversions va condemnar el servei de Rodalia al col·lapse i a la prestació crònica d’un mal funcionament, a més de la conservació deficient de l’AP-7, entre més greuges. En l’exposició de motius, la proposició de llei presentada per ERC subratlla que els problemes greus que han aflorat recentment no s’han d’atribuir als responsables polítics i tècnics actuals, sinó que són el resultat de “dècades d’una priorització qüestionable de les inversions i una planificació, execució i gestió deficient de les infrastructures”, agreujades pel context d’emergència climàtica. La comissió bilateral ja va apuntar l’any passat a la creació d’un consorci paritari entre tots dos governs per a agilitar la planificació i l’execució de les inversions en infrastructures. Ara la llei d’ERC proposa de constituir-lo i crear igualment una societat mercantil de filiació estatal i participada pel govern espanyol i la Generalitat a parts iguals. El consorci seria un instrument de governança, de direcció estratègica i de supervisió, i la societat mercantil executaria els projectes i les obres.

Es tracta, per tant, d’un consorci adscrit a l’administració general de l’estat, amb la participació del Ministeri de Transports i de la Generalitat. Dependrà, així, de Madrid. La llei preveu que elabori un pla plurianual de les inversions de l’estat a Catalunya, abans que l’aprovi el consell de ministres, i que també redacti els programes anuals i sectorials que el desenvolupin. El consorci ha de controlar i avaluar les inversions de l’estat i reprogramar les actuacions “en cas que els nivells i terminis d’execució de les inversions en curs no siguin els acordats”. A més, podrà participar amb representants propis, designats pel seu consell rector, en els consells d’administració de les principals entitats estatals que executin les inversions a Catalunya. En concret, durant els tres mesos posteriors a la constitució del consorci, un representant seu s’haurà d’incorporar a ADIF.

El capital social de la societat mercantil, segons la llei registrada per ERC, serà de l’administració de l’estat i de la Generalitat segons allò que determinin els estatuts, però la proporció, en tot cas, haurà de garantir “la participació majoritària del sector públic estatal i la integració de la societat en el sector públic empresarial estatal”. A més, el règim pressupostari dependrà de l’administració espanyola i se sotmetrà als seus mateixos òrgans de control i del Ministeri d’Hisenda, per mitjà de la intervenció general de l’estat. Del govern espanyol sortiran els diners per a finançar el consorci i la societat mercantil, que no es deslliuraria d’un hipotètic ofec pressupostari sotmès a voluntats polítiques. Segons la llei, el consorci s’hauria de constituir abans de l’1 de gener de l’any vinent, quan hauria de començar a funcionar. Abans, amb tot, haurà d’aprovar els estatuts de funcionament.

En el pacte d’investidura, ERC i el PSC es van comprometre a dotar el consorci d’un finançament que tingui com a referència la mitjana d’inversió pública sobre el PIB al conjunt de l’estat. Un barem que no es concreta a la llei i que tot apunta que quedarà a mercè del govern espanyol.

El silenci de l’ultra Llanos Massó

Però, enguany, les Corts, presidides per María de los Llanos Massó, de Vox, no celebraran la diada. L’any passat tampoc no ho van fer. Llavors, es van excusar en el fet que el país encara estava de dol per les conseqüències de la gota freda de l’octubre del 2024. Enguany, a Vox no li ha calgut cap excusa, però sí que ha donat una explicació per mitjà de “fonts autoritzades”: hi ha massa inestabilitat política i institucional i no hi ha consens sobre com celebrar la diada.

L’any 2024, el primer 25 d’abril amb aquesta composició a les Corts, sí que es va celebrar un acte a l’hemicicle i es van lliurar les distincions Francesc de Vinatea.

El Partit Popular, que en unes altres legislatures sí que ho havia celebrat, s’ha vist obligat a donar suport i cobertura retòrica a la decisió dels ultres, en una mostra més de la dependència extrema que en té. El PP ha dit que no calia celebrar el 25 d’abril perquè era una data que separava els valencians, i que la que els unia a tots era el 9 d’octubre. Això ho han repetit els responsables a qui s’ha preguntat. Un dels darrers va ser el portaveu del Consell, Miguel Barrachina, que ahir va dir que els valencians celebraven el Nou d’Octubre amb molt de goig cada any. Però Barrachina no va saber explicar per què encara no s’ha celebrat el 9 d’octubre de 2025. Aquell dia hi va haver una alerta taronja i tots els actes institucionals es van suspendre i, per tant, tampoc no es van lliurar les distincions de la Generalitat. En aquest punt, cal recordar que Carlos Mazón encara era president de la Generalitat, però es trobava en una situació extremadament feble, i es va estalviar haver de presidir els actes. A la vegada, va estalviar la incomoditat i la vergonya als convidats institucionals que s’haurien vist obligats a compartir aquell acte que no es va fer mai.

Aquest argument del 9 d’octubre com a festa i jubileu dels valencians sembla que ha agradat a Vox, que també l’ha verbalitzat. Sense cap base, ni històrica ni legal, sense cap debat. És suficient repetir-ho unes quantes voltes per a fer desaparèixer del calendari institucional una data clau en la història del país. Una data que marca el present.

La Diputació sí que ho celebra a la seua manera

Les Corts Valencianes reneguen del seu dia, però, curiosament, sí que el commemora la Diputació de València, presidida per Vicent Mompó, que no governa amb Vox, sinó amb Ens Uneix. Mompó va defensar ahir la seua posició. “Jo crec que sobra demostrar qui sóc, on sóc i, a part de president de la Diputació de València, sóc president del Partit Popular a l’àmbit provincial i, òbviament, ací, en la diputació que tinc l’honor de presidir, celebrarem el Vint-i-cinc d’Abril.”

En realitat, va ser una mena de celebració encoberta, perquè es va fer en la presentació d’unes jornades organitzades per la Conselleria de Justícia en col·laboració amb la diputació i el Fòrum Jaume I 2038. Vicent Mompó va insistir a dir que era molt important saber quin era el passat dels valencians per saber on volien arribar.

En aquest acte, també hi havia el síndic del PP a les Corts, Fernando Pastor, a desgrat que fa uns dies va dir que celebrar el Vint-i-cinc d’Abril no era cap prioritat per als valencians. Pastor va repetir l’argument del PP al qual s’ha sumat Vox: “El dia dels valencians és el 9 d’octubre”.

Vint anys de l’estatut

En aquesta entrevista publicada ahir a VilaWeb, el síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, deia que les Corts s’assemblaven cada dia més a una reunió d’escala de veïns. I ho deia perquè la presidenta de la institució viu obsessionada a passar el ribot a tot allò que tinga el perfum de conformar una identitat diferent de l’espanyola, o s’hi acoste o hi ajude. A banda de menystenir la diada del Vint-i-cinc d’Abril, les Corts tampoc no han celebrat, ni esmentat, ni commemorat el vintè aniversari de la reforma de l’estatut que es va fer l’any 2006. Un estatut que ampliava les competències de l’autogovern amb la introducció de canvis tan fonamentals com la possibilitat del president de la Generalitat de dissoldre les Corts i convocar eleccions quan ho considere convenient.

Recuperar el dret civil valencià, quan?

Un altre element que introduïa aquell estatut era la recuperació del dret civil valencià, que atorgava a les Corts una capacitat molt més ampla de legislar en matèria civil sobre qüestions que toquen de prop la vida quotidiana, com ara, els règims matrimonials i els testamentaris. Aquest article va ser vigent durant poc temps, perquè el govern espanyol que presidia José Luis Rodríguez Zapatero hi va recórrer en contra i el Tribunal Constitucional Espanyol el va tombar.

Aquesta retallada de drets no ha estat mai resolta a desgrat dels esforços de col·lectius com Juristes Valencians, que ha assolit envits tan importants com ara que prop del 100% dels municipis valencians en demanassen la restitució, o l’aprovació a les Corts Valencianes de mocions adreçades al congrés espanyol perquè s’introduís una reforma constitucional que ho fes possible.

Ara seria el moment que les Corts elegissen els diputats que ho han de defensar en el congrés espanyol, i aquesta tria no es fa mai. Ahir mateix, vigília d’aquest Vint-i-cinc d’Abril, l’entitat va fer un acte públic a la porta del palau dels Borja amb el suport de sindicats, organitzacions empresarials i culturals, regidors i diputats a les Corts. Senyeres amb el blau, una fotografia de Felip V cap per avall i altres elements reivindicatius es van barrejar en una concentració on hi havia algun membre del PP, com l’ex-conseller i ex-diputat Ferran Villalonga.

Sobre això, en l’acte de la diputació esmentat més amunt, la consellera de Justícia va parlar d’autogovern i va anunciar que reactivaria la comissió assessora de dret civil valencià “per estudiar diverses vies per a recuperar-lo”.

En defensa de la llengua

Arran d’aquest intent de descrèdit per part dels actuals responsables de les institucions, Acció Cultural del País Valencià continua la tradició de remarcar-lo en el calendari. Enguany, a banda de la tradicional manifestació reivindicativa, celebrarà els segons premis ACPV 25A, instituïts l’any passat. Enguany, els guardonats seran la gestora cultural Izaskun Arretxe i la Unió de Periodistes Valencians. ACPV vol que la diada del Vint-i-cinc d’Abril siga una resposta contundent contra totes les agressions perpetrades per la dreta i la ultradreta.

Proposo tot seguit, sense moure’ns de les discriminacions i els grups, de confrontar, a títol d’assaig, el cas hongarès i el que va abordar el 2023 el mateix TJUE sobre els exiliats catalans del procés. Havia de delimitar els motius pels quals una euroordre de detenció cursada per un tribunal espanyol podia ser denegada pel tribunal d’un altre país de la UE. I, fent-ho, va acabar introduint un nou (i crucial) motiu de denegació: el fet de pertànyer l’exiliat a un grup que sofreix, a l’estat que el reclama (en aquell cas, Espanya), un tracte institucional (per exemple, judicial) sistemàticament “deficient” o “discriminatori”. Els va anomenar, aquests col·lectius, GOIP, grups objectivament identificables de persones. I els va definir en termes molt amplis, que permeten d’incloure, sens dubte, el col·lectiu de catalans amb ideologia independentista. En el cas hongarès i en el català, per tant, tindríem dos grups discriminats. Una similitud important, certament, però força genèrica: si gratem una mica, comencen a aparèixer-hi disparitats.

Em vull centrar, de fet, en una diferència molt concreta: la dificultat més gran per a provar, en el cas català, la discriminació. Algú que es consideri membre del GOIP català, si pretén d’al·legar la condició de discriminat, haurà de desplegar una activitat probatòria més exigent que no pas la que ha estat necessària, per exemple, en el cas hongarès, en el qual el TJUE n’ha tingut prou, simplement, de llegir el text de la llei discutida. Res més. És aquesta literalitat la que, per si mateixa, genera, gairebé automàticament, el tracte discriminatori. Per contra, al membre del GOIP català, això gairebé mai no li serà suficient, perquè les formes emprades per l’estat espanyol en la “gestió” del problema català són més subtils. El protagonisme no l’assumeixen les lleis, en la seva nuesa textual, sinó les pràctiques institucionals, entre les quals cal incloure, és clar –i no en un lloc menor–, les d’interpretació d’aquestes mateixes lleis. Es produeix, dit d’una altra manera, un distanciament violent entre llei i llei interpretada.

I, és clar, acreditar en cada cas que s’ha produït una “interpretació discriminatòria” (estratègica, parcial o esbiaixada) no és gens fàcil. Fins a cert punt, cal infiltrar-se en la ment de l’agent discriminador (jutges, funcionaris o polítics), desemmascarar les motivacions reals de l’acte interpretatiu i desactivar el camuflatge eficient que li confereix l’aparença de neutralitat del llenguatge tècnic i jurídic que sol emprar. Per exemple, si tornem al cas dels exiliats, veurem que el risc que fossin sotmesos a un judici injust si eren lliurats a Espanya s’explicava perquè els hauria jutjat un tribunal, el Suprem, notòriament incompetent. Però el problema no era la llei que en fixava la competència, sinó la manera extremadament “tendenciosa” com la va interpretar el Suprem per tal de quedar-se, ell, una causa que no li corresponia: va minimitzar els fets principals del Primer d’Octubre (que, com que tots havien passat a Catalunya, li denegaven la competència del cas), alhora que magnificava irracionalment, perquè els necessitava (aquesta és la clau), uns altres fets molt menors i del tot accessoris que havien passat fora de Catalunya. Va ser aquesta “torsió interpretativa” la que l’allunyava de qualsevol aparença d’imparcialitat. Podríem dir quelcom semblant del ja famós 155: el problema no era tant l’existència o la redacció de l’article com el petroli que, de nou per via “interpretativa”, es va atrevir a treure’n l’estat, fins a l’aniquilament de tres institucions catalanes com la presidència de la Generalitat, el parlament i el govern.

Així doncs, el modus operandi preponderant del GOIP català no és legislatiu (com en el cas hongarès), sinó interpretatiu. Per això, el poder judicial hi ha acabat assumint un paper tan destacat. I també per això la prova de les discriminacions és molt més exigent. Gairebé diabòlica. Per tant, si pretenem d’estendre la figura del GOIP a uns altres àmbits més enllà de les euroordres, caldrà ampliar, diversificar i adaptar a cada situació l’arsenal probatori. Unes vegades caldrà anar al passat i veure com s’havien tractat casos semblants sense un component català i com es tracten (diferentment, és clar) quan, de sobte, hi apareix aquest component. Per exemple, l’autonomia parlamentària primer es va preservar (pla Ibarretxe), però després (procés) ja no. Puntualment, haurem de fer comparacions no successives, sinó simultànies, en temps real, com amb els criteris d’aplicació dispars de l’amnistia a catalanistes i no catalanistes. En unes altres situacions, caldrà analitzar la racionalitat mateixa de les decisions, fins i tot respecte de qüestions aparentment accessòries, però ben reveladores: en el cas de Sixena, sorprèn, per exemple, la insistència, gairebé malaltissa, a no voler disposar, els tribunals, d’informes que parlin de possible risc de destrucció de les obres si acaben essent traslladades. O, com vam saber també dimarts passat, que no sols s’hagi inadmès a tràmit (cosa habitual i previsible) la querella presentada pels ex-consellers de Cultura contra la jutgessa que porta el cas, sinó que també s’hagi obert (això ja no és gens habitual) un incident per a veure si cal imposar als querellants una multa per abús de la justícia.

Quines conclusions en traiem, de tot plegat? En proposo tres. Primer: el cas hongarès té la gran virtut d’ampliar l’espai de tutela dels grups discriminats en el si de la UE, cosa per si sola positiva per a qualsevol col·lectiu que no es consideri ben tractat, inclòs el català. Segon: de la perspectiva catalana, convindria no deixar-se arrossegar, de bracet amb aquest cas, cap a l’univers argumentatiu de les minories (de les “minories nacionals”), un concepte menys asèptic que el de GOIP, molt més problemàtic i que ha estat gestat, a més, per un altre tribunal (el de drets humans europeu), en uns termes, a més, que no auguren gaires perspectives de futur. Tercer: el cas hongarès ens ha mostrat, per via comparativa, que la dificultat de provar les “discriminacions interpretatives” que nodreixen el GOIP català és substancialment més gran.

Ara, per més traves que s’interposin en el camí, no desapareix la urgència d’abordar aquesta tasca encara pendent. Dia sí, dia també, ens arriben notícies sobre multitud d’inèrcies institucionals (estatals i ara també, paradoxalment, a banda i banda de la plaça de Sant Jaume) que viren, desbocadament, cap al mateix objectiu: anorrear, després de la “desfeta” del 2017, els bastions que resten drets del col·lectiu català (llengua, cultura, competències, etc.). Una hemorràgia (no cal ser un expert en anàlisi política per a veure-ho) que no s’aturarà per si sola. Si es vol mirar de capgirar totes aquestes inèrcies, cal intervenir-hi, i una via (ni l’única, ni la més fàcil, ni la més ràpida, però, tanmateix, n’és una) pot ser la figura del GOIP. I, sense una prova adequada, el GOIP no és res.

L’executiu d’Imanol Pradales va presentar aquest òrgan bilateral com un instrument de col·laboració, coordinació i gestió que participarà en el disseny del Document de Regulació Aeroportuària (DORA), que és el pla aprovat pel govern espanyol que fixa les inversions, les normes, la qualitat del servei i les tarifes de la xarxa d’aeroports d’AENA. El DORA, el principal instrument per a fixar les obligacions, els estàndards de qualitat, les inversions i la supervisió d’AENA, és quinquennal: enguany està pendent l’aprovació del pròxim DORA, el que regirà entre el 2027 i el 2031. I és en aquest context que el president d’AENA, Maurici Lucena, va situar la demanda de gestió dels aeroports d’alguns territoris com un risc important per al model i va considerar impossible la cogestió.

El Ministeri de Transports espanyol també va lligar molt curt les demandes basques i va rebaixar-ne les expectatives. Va remarcar que l’acord assolit en la comissió bilateral amb el govern de Pradales no movia ni un mil·límetre el model aeroportuari vigent. L’òrgan aeroportuari bilateral, subratllava, és un mecanisme de col·laboració i cooperació per a millorar la gestió de les competències de cada administració –sense variar-ne la distribució, per tant– i aconseguir el ple desenvolupament dels aeroports d’interès general situats al País Basc.

En la mateixa línia, remarcava que l’òrgan bilateral funciona per consens entre les parts i que no té competències executives ni altera de cap manera el règim legal de funcionament d’AENA. La llei estableix que les comunitats autònomes poden participar en la gestió dels aeroports d’interès general per mitjà dels comitès de coordinació aeroportuària i preveu una consulta prèvia a les comunitats autònomes abans de l’aprovació del DORA, però no els atorga una capacitat de decisió directa. El Ministeri de Transports, de fet, va subratllar que aquest òrgan bilateral preveia un tràmit d’informació sobre el DORA que requeriria el consens entre tots dos governs i que, a més, “no té caràcter vinculant”. Insistia igualment que no modifica l’estructura dels aeroports d’AENA ni canvia els procediments per a l’aprovació del DORA i els seus continguts, incloent-hi les tarifes aplicades als aeroports. Segons el ministeri, és simplement una eina per a millorar la “coordinació i cooperació” amb el govern basc. I, a efectes pràctics, generalitzable.

La demanda d’ERC, en canvi, és que la Generalitat pugui tenir un paper determinant en la governança dels aeroports catalans amb independència de la titularitat actual. En l’acord d’investidura d’Illa, el PSC i Esquerra van acordar de substituir el comitè de coordinació aeroportuària per un nou Consell Rector Aeroportuari de Catalunya i van declarar la “voluntat compartida” perquè el govern acordés amb el govern espanyol de “tenir un paper determinant en la definició, l’articulació i la gestió del nou sistema aeroportuari català”, i que les funcions i l’estructura d’aquest comitè permetés de materialitzar-ho. El govern basc, tanmateix, no va aconseguir un acord equiparable a aquest objectiu. A més, en l’acord d’investidura hi havia també la creació de l’Autoritat Aeroportuària de Catalunya. El govern la va aprovar al gener. El propòsit d’aquest ens és agrupar i gestionar de manera integrada les funcions que la Generalitat ja té atribuïdes en matèria d’aeroports i instal·lacions aeronàutiques d’acord amb l’estatut. Són capacitats en planificació estratègica, territorial i urbanística, de connectivitat i accessibilitat, de promoció econòmica i de la indústria aeronàutica. Perquè sigui una entitat de dret públic, s’ha de modificar al parlament la llei del 2009 d’aeroports i se n’hauran d’aprovar els estatuts. El govern va detallar que el consell de govern seria format per una presidència, una vice-presidència i tretze vocalies, i que la llei es tramitaria enguany.

La clau de volta és, per tant, el consell rector, que podria tenir un altre nom, però que en tot cas topa amb les limitacions amb què s’ha trobat el govern basc i que l’han deixat lluny d’una cogestió real.

L’aparició del nom de l’empresari Tatxo Benet a les travesses va desconcertar internament el partit. L’impacte de la proposta es va fer ben palesa en unes declaracions de l’ex-batlle Xavier Trias i no és l’únic del mateix parer: “Crec que no deu ser veritat. És una persona extraordinària, li tinc estima personal, però tinc molta estima personal a molta gent que estic segur que ells, no el partit, no volen ser-ho. Tu creus que el senyor Tatxo Benet ara ha decidit fer una carrera política a l’Ajuntament de Barcelona? No ho veig. Algú ha inventat una cosa, algú ha perdut els papers”, va declarar fa poques setmanes al programa Cafè d’Idees de RTVE. Fonts consultades divergeixen sobre la formalitat del sondatge a Benet, que es va produir en dues ocasions amb resultats negatius, tal com va avançar Nació. En qualsevol cas, la reunió a Waterloo de Benet amb Puigdemont es va produir en tant que president de FemCat i no va ser, segons que ha confirmat VilaWeb, per a abordar la possibilitat que encapçalés la llista.

Junts fa tard, i res no fa pensar que el partit pugui salvar el temps perdut per a promocionar el seu candidat amb una carta com la de Xavier Trias, ara que la majoria dels partits n’han escollit els seus. L’elecció de Trias encara va ser més tardana, però va permetre a Junts de batallar realment per la batllia i guanyar els comicis. Amb una llarga trajectòria política, el seu perfil d’ex-batlle i el gran coneixement popular, Trias va esprintar i va promoure la seva marca per sobre de les sigles, tot i que no va poder repetir com a batlle per la decisió dels Comuns i del PP de votar a favor del socialista Jaume Collboni. En les eleccions del 2023, el llistó electoral va quedar alt per al partit, amb onze regidors. En canvi, el camí per a les pròximes municipals es presenta més costerut. Trias no ha amagat que el seu candidat és Martí. Tanmateix, hi ha la rivalitat amb Rius. I darrere tots dos noms s’amaga un possible xoc entre sectors que la direcció vol evitar.

La topada es projecta per la percepció generalitzada que cap dels dos no té un perfil potencialment guanyador com Trias, i la disputa latent arrela en la mateixa gènesi de Junts. Martí comptaria amb el suport majoritari de la federació de Barcelona i podria sortir guanyador d’unes possibles primàries en què votessin els afiliats. El president del grup municipal de Junts és el candidat del sector més pròxim a l’antiga Convergència, prové de la JNC i es dóna per fet que controla l’estructura. Rius, en canvi, ha estat sempre un dirigent de confiança de Puigdemont i compta amb l’aval del sector més sobiranista i allunyat de les antigues estructures heretades del PdeCat i CDC. Aquest és l’enfrontament que la cúpula pretén esquivar i que algunes fonts no descarten que es pogués produir si, arribat el moment, la direcció es decantés per designar Rius directament. Tot i que al desembre semblava imminent el moviment que situés Rius com a favorit, no es va arribar a produir i, en canvi, tornava a planar la possibilitat de situar un independent que no rebés contestació interna. Es tractava de Tatxo Benet que, al gener, va assumir la presidència de FemCat després de sortir de MediaPro.

No és cap secret que darrere les travesses dels candidats hi ha sovint sondatges no autoritzats i moviments de sectors que voldrien un nom afí. Artur Mas explicava el setembre passat, en una entrevista a VilaWeb, que no havia rebut cap oferta oficial per a ser el candidat a Barcelona, però sí que li ho havien demanat persones a títol individual, que l’havien sondat amb coneixement dels que poden decidir a Junts, i per tant amb ganes de saber quina era la seva posició. A tots els va dir que no. “No sóc la persona per a fer això en aquest moment”, els va respondre l’ex-president de la Generalitat. De fet, Mas va acabar tenint una conversa amb el secretari general del partit, Jordi Turull. El mateix Turull ho va explicar en una entrevista a RTVE. Segons Turull, molta gent li feia arribar que Mas estava disposat a ser candidat, i per aquesta raó li ho va preguntar. L’ex-president li va aclarir que no havia entès la pregunta de Turull com un oferiment formal. Per contra, per al secretari general de Junts no ho va arribar a ser mai, un oferiment formal. “No vaig anar a dir-li que havia de ser candidat”, va afirmar Turull.

Per una altra banda, la hipotètica candidatura de Mas desafiava la lògica política de l’ordre de les responsabilitats institucionals: no és habitual que un dirigent que ha estat president de la Generalitat opti a presidir una institució de menor rang com la batllia, encara que sigui la de Barcelona, sinó més aviat a l’inrevés. I, en qualsevol cas, contradeia l’opció política que Mas ha tingut d’ençà que va fer el pas al costat. Mas està decidit a prioritzar la seva tasca institucional com a ex-president. No és un detall sense importància que no hagi fet el pas d’afiliar-se a Junts.

Qui sí qui té carnet és l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, que ara apareix com una tercera via enmig de la discòrdia entre Martí i Rius. Cuevillas sempre ha manifestat la seva vocació política i l’octubre passat va comunicar a Puigdemont, en una visita a Waterloo, la disponibilitat per a encapçalar la candidatura de Barcelona. El seu nom ja va sonar fa temps en la mateixa posició i també com a cap de cartell per a les europees el 2019, abans no es tanqués la candidatura de Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Cuevillas va ser finalment cap de llista per Girona a les eleccions espanyoles d’aquell any i, en la repetició electoral, el número 3 per Barcelona, abans de fer el salt com a diputat al Parlament de Catalunya. El febrer del 2024 va deixar l’escó per dedicar-se plenament a l’exercici professional com a advocat.

Més noms que han aparegut en les llargues travesses de la candidatura per Barcelona han estat Joaquim Forn, enretirat fa temps de la primera línia, el també ex-conseller Josep Maria Argimon, inclòs en una enquesta interna, i l’advocat i escriptor Jordi Cabré. Segons fonts consultades, la proposta de Cabré va sorgir de militants de base d’alguns districtes de la ciutat i de persones de la societat civil com una solució alternativa.

El reglament que regirà el procés dóna carta blanca a la direcció per seguir la via que més li convingui. La Comissió Municipal Territorial de Barcelona té tres opcions: proclamar directament un candidat, proposar-ne un i que sigui ratificat en assemblea i obrir un procés democràtic entre els aspirants que disposin de prou suports. Tanmateix, el xoc entre sectors es podria traslladar a la mateixa comissió si no segellen abans un acord. Fa dies que Turull va prometre que anunciarien el cap de cartell abans de l’estiu. La direcció també ha garantit que el candidat serà avalat pels militants en votació, en espera que se’n concreti el procediment.

Rufián insistia dijous que la idea de confluir amb uns altres partits d’esquerres no era incompatible amb el projecte independentista d’ERC. De fet, va assenyalar igualment que la direcció d’Esquerra havia de tenir prou marge per a negociar la fórmula electoral, i no ha concretat la fórmula que té al cap. La discussió, fins ara, ha estat més pública que no pas interna, i per això s’ha convertit de fa temps en un embat com més va més incòmode per al partit. Rufián no ha fet formalment la proposta a l’executiva ni tampoc l’ha presentada dins el grup parlamentari al congrés espanyol. Els companys de files del republicà s’assabenten dels moviments del seu cap de files per la premsa. El funcionament intern del grup es va enrarir fa temps per la falta de comunicació i de contacte de la majoria dels diputats amb el portaveu, segons fonts consultades, i cada dia sembla més difícil de revertir.

Mentrestant, l’estira-i-arronsa s’ha cronificat. ERC preveu de concórrer a les eleccions espanyoles amb la seva marca, com és habitual, i voldria Rufián de candidat, perquè ningú no dubta que és el seu valor electoral més gran. Però aquesta batalla política i personal s’allarga i es complica. Si en algun moment es podia pensar que els moviments de Rufián reportarien al partit beneficis electorals a mitjà termini, en el cas que Rufián donés per impossible finalment el front d’esquerres i tornés a encapçalar la llista d’ERC, ja no és tan clar que l’enrenou mediàtic i el debat públic en què s’ha convertit aquest torcebraç no acabi perjudicant el partit. El portaveu dels republicans va advertir a l’auditori de la UPF que deixaria el càrrec si calgués. “Si m’hi va el càrrec, me’n vaig”, va dir. Amb aquest avís, probablement provava de redoblar la pressió sobre ERC, i preveu de continuar-ho fent. Rufián va avançar que participaria en un futur acte amb Mónica Oltra, previsiblement al País Valencià.

Rufián pica ferro fred amb ERC, i també ho feia la secretària general de Podem, Ione Belarra, quan va visitar la seu nacional dels republicans. Belarra va assistir la vigília a l’acte del portaveu d’ERC amb Montero i al matí va tenir, diuen, una trobada de cortesia allunyada de qualsevol negociació i sense Oriol Junqueras, segons fonts consultades. Podem ja ha defensat de confluir amb Sumar i IU a Andalusia. Els resultats a les eleccions de Castella i Lleó i l’Aragó desaconsellaven de fer una altra cosa, i les expectatives per a les eleccions espanyoles no són millors per als partits espanyols a l’esquerra del PSOE, a qui, precisament, Rufián insta a unir-se i que s’aliï amb les esquerres sobiranistes de l’estat. EH Bildu i el BNG ja van marcar distàncies amb la proposta, que el dirigent d’Esquerra a Madrid voldria que impliqués el reconeixement programàtic de tots els aliats al dret d’autodeterminació.

Alhora, l’ex-diputat Joan Tardà reclama a la direcció que convoqui una consulta perquè els militants es pronunciïn sobre el front d’esquerres. En una entrevista a VilaWeb, Tardà no descartava d’emprendre una recollida de signatures entre les bases per a forçar la votació. Tanmateix, el debat també podria arribar al consell nacional, on Junqueras té majoria, si la direcció decidís de provar de tancar-lo internament d’aquesta manera. Però el partit té entre mans una altra decisió cabdal: la negociació del pressupost amb el govern de Salvador Illa. El Col·lectiu 1-O va obrir ahir el procés de recollida de signatures per a intentar de forçar una consulta als militants perquè decideixin si el partit ha de retirar la confiança a Illa per l’incompliment dels acords d’investidura. Necessiten unes vuit-centes signatures per aconseguir-ho. L’estira-i-arronsa per als comptes serà clau en l’aposta pactista del partit, que necessita contrapartides que impliquin avenços en l’autogovern després de rebaixar l’exigència amb el traspàs progressiu de l’IRPF. “Podem ajudar, però no resoldrem, perquè no podem, les disputes de l’esquerra espanyola. El nostre compromís és amb el país”, reblava Albert, acotant el front d’actuació.

I el primer judici per l’actuació de la “policia patriòtica” del govern del Partit Popular (a l’estat espanyol encara no hi ha cap investigació judicial per l’escàndol de l’operació Catalunya) coincidirà amb el començament d’un altre judici que posa al descobert un dels casos de corrupció més sonats que empastifen l’altre gran partit espanyol, el PSOE: demà, dimarts, arrencarà al Tribunal Suprem el judici a l’ex-ministre José Luis Ábalos (ex-secretari d’Organització del PSOE), al seu ex-assessor Koldo García i a l’empresari Víctor de Aldama, per l’adjudicació irregular de contractes de compra-venda de milions de màscares enmig de la pandèmia i per haver estructurat una organització criminal amb la qual Aldama i més empresaris aprofitaven la relació i la influència amb el ministre per a obtenir contractes i adjudicacions privilegiades en canvi de diners i de beneficis personals. És la punta de l’iceberg d’una causa més gran que també empastifa l’ex-secretari d’Organització del partit Santos Cerdán, investigat en una peça separada que apunta a irregularitats en contractes d’obra pública. La claveguera del PSOE i la del PP es veuran (parcialment) al descobert pràcticament al mateix temps.

La punta del cas Koldo

La fiscalia demana vint-i-quatre anys de presó per a Ábalos; dinou anys i mig per a Koldo García i set per a Aldama, i els acusa de pertinença a organització criminal, suborn, malversació, tràfic d’influències i ús d’informació privilegiada. Per una altra banda, les acusacions populars, encapçalades pel Partit Popular, demanen trenta anys de presó per a l’ex-ministre i el seu ex-assessor.

La petició de pena que fa la fiscalia per a l’empresari és sensiblement més baixa, després d’una fase d’instrucció en què Aldama ha col·laborat amb l’acusació, confessant un seguit de pràctiques irregulars d’ençà de l’arribada d’Ábalos al Ministeri de Transports que l’incriminen tant a ell com Koldo García i l’ex-ministre. Aldama va relatar els pagaments en metàl·lic de deu mil euros mensuals que feia a tots dos, el pagament de lloguer d’un pis a Madrid per a Ábalos, les gestions a favor d’una empresa d’hidrocarburs, les gestions en favor del rescat d’Air Europa i, és clar, els contractes que va obtenir de Ports de l’Estat i d’ADIF, en el moment més crític de la pandèmia, per a vendre tretze milions de màscares.

Totes aquestes gestions i tractes de favor han tocat d’alguna manera uns quants ministeris i administracions i organismes estatals i, per tant, dirigents socialistes pròxims a Pedro Sánchez. Alguns declararan en el judici com a testimonis; per exemple, el ministre de Política Territorial, Ángel Víctor Torres, i la presidenta del congrés, Francina Armengol. Durant la pandèmia, tots dos presidien els governs de les illes Canàries i Balears, respectivament, administracions que van adjudicar contractes a l’empresa que hi ha al centre de la presumpta trama.

El tribunal que els jutjarà, presidit per Andrés Martínez Arrieta (que ja va presidir el tribunal que va condemnar l’ex-fiscal general de l’estat Álvaro García Ortiz i va formar part del tribunal de l’1-O), ha desestimat les darreres peticions dels acusats per a impedir o ajornar el judici; el Suprem ha mantingut la competència per a jutjar-los, per més que Ábalos renunciés a l’acta de diputat del congrés i deixés de ser aforat, i ha refusat les peticions de Koldo García i de l’ex-ministre de sortir en llibertat, de manera que romandran empresonats durant el judici.

La cuina de la claveguera

I si el judici pel cas de les màscares és solament una part del gruix de la trama corruptiva que s’intueix al cor del PSOE d’ençà de l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa, el judici pel cas Kitchen posa en evidència la incapacitat de la cúpula judicial espanyola de jutjar els màxims responsables del PP pels escàndols de corrupció del partit. Perquè en aquest judici són acusats Fernández Díaz i la seva mà dreta al ministeri, Francisco Martínez, a més d’uns quants ex-comissaris de la policia “patriòtica”; en canvi, se n’han deslliurat els qui aparentment movien els fils de la trama: l’ex-secretària general del PP María Dolores de Cospedal i l’ex-president espanyol Mariano Rajoy.

Tot plegat gràcies a la feina del jutge instructor, Manuel García Castellón, que va tancar la investigació de sobte quan encara restaven pendents diligències que havien de determinar la implicació de Rajoy, i que va deixar fora de la causa Cospedal malgrat els indicis que apuntaven clarament contra ella, com ara les notes de Villarejo i les converses enregistrades amb l’ex-comissari en què es veia clara la voluntat de destruir la informació que pogués tenir Bárcenas sobre el finançament irregular del partit.

Serà, doncs, un judici sobre una part de l’activitat de la claveguera policíaca dels anys de govern del PP, que fou molt més extensa i que va perjudicar principalment els dirigents independentistes, víctimes d’espionatge i de difamacions en un intent d’aturar l’esclat social del moviment. Ara per ara, l’única investigació que s’ha obert per l’activitat il·legal de l’operació Catalunya ha estat a la justícia andorrana, i en tot moment ha topat amb la manca de col·laboració de les autoritats espanyoles.

Com repercutirà la sortida de Montero en les negociacions del pressupost a Catalunya? El PSC ho desvincula, no creu que hi tingui a veure. El govern ha negat que els interessos electorals de la candidata del PSOE a Andalusia hagin interferit en les converses. ERC creu que la sortida de Montero despullarà realment la situació, però també ha vist en la posició rotundament contrària de Montero a traspassar l’IRPF una posició de tot el govern espanyol. “Veurem si ella era l’element que condicionava, que impedia d’avançar en sobirania o hi ha més elements sobre la taula”, va dir la portaveu parlamentària d’Esquerra, Ester Capella. I afegí que ara s’aclariria si li carregaven “el mort” de la negativa, a tall d’excusa.

L’acord signat pel PSC i ERC, pel qual el govern va retirar el pressupost del parlament, en una maniobra inèdita fins llavors, comprometia les dues parts a “negociar per aprovar” els comptes. Però la tensió entre tots dos partits es manté, alhora que continuen les converses per a trobar-hi un desllorigador. El govern creu que la negociació se circumscriu a les competències de Catalunya, ara que ERC ha retirat la reclamació d’un compromís sobre el traspàs de l’IRPF com a condició indispensable per a asseure’s a negociar. Però els republicans no han circumscrit aquest estira-i-arronsa a una qüestió de modificació de partides pressupostàries o d’anuncis de noves mesures. Mantenen que és una negociació eminentment política i la continuen vinculant al compliment dels acords d’investidura. Aquest vincle formava part de l’acord fet públic pels dos partits divendres passat. Però, com passa sovint, la literalitat dels pactes dóna lloc a interpretacions diverses. Ara l’executiu espera que el pressupost i el compromís de Salvador Illa de complir els acords d’investidura avancin paral·lels. Però ERC refusa de deslligar-los.

El govern, a més, ha posat èmfasi en la voluntat d’ERC d’aprovar el pressupost. En canvi, ERC remarca la importància de la negociació i no vol que es doni el seu vot per garantit. Una vegada retirat l’escull inicial de l’IRPF, exigeix alternatives que impliquin espais de sobirania. I difícilment hi pot haver millores en aquest àmbit sense la concurrència del PSOE i del govern espanyol.

Encara no hi ha cap data per a la convocatòria del Consell de Política Fiscal i Financera, on el Ministeri d’Hisenda havia de presentar les modificacions legislatives per a aplicar el nou model de finançament. I això vol dir que Montero sortirà del govern sense que el pacte s’hagi concretat tècnicament, més enllà de l’anunci polític dels eixos del sistema. Serà, per tant, el seu successor que afrontarà aquest pas imprescindible perquè, quan les reformes hagin passat pel consell de ministres, arribin al congrés i assumeixin l’hora de la veritat, la de l’avaluació del suport polític de la reforma del model. Montero també se n’anirà de l’executiu sense haver materialitzat la condonació d’una part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic ni la constitució del consorci d’inversions. Dues demandes d’ERC que també eren en el cistell dels acords d’investidura.

ERC no ha concretat a què es refereix quan parla de la millora d’aquests espais de sobirania per a sospesar la seva posició respecte del pressupost. Sigui com vulgui, la consellera d’Economia, Alícia Romero, va dir dilluns que el govern voldria tenir-los aprovats per Sant Joan. Això significaria que el govern els hauria de tornar a enviar al parlament coincidint amb les eleccions andaluses o just després. L’acord que Illa i Oriol Junqueras van tancar la setmana passada, tanmateix, els dóna marge fins a final de juliol. Entremig, hi haurà el canvi clau de la cartera de la Hisenda espanyola.

El president de la Generalitat ha assumit el tràngol però ha provat de sortir-ne tan poc perjudicat políticament com ha estat possible: ho ha fet amb la màxima solemnitat, amb una compareixença institucional al palau, mirant d’impedir que el moviment s’interpretés com una reculada. I això que la consellera d’Economia, Alícia Romero, havia negat dimarts al matí que fossin en aquest punt, malgrat que faltaven poques hores perquè tot s’acabés de precipitar.

Illa ha revestit de justificacions una retirada que ell mateix havia tancat ahir amb Oriol Junqueras. L’ha presentada sobretot com un impuls definitiu per a un pacte sobre els comptes. L’acord compromet ERC a negociar, cosa que no havia volgut fer fins ara perquè el govern espanyol no havia fet cap gest per a comprometre’s amb una gestió progressiva de l’IRPF per a Catalunya. En això, ERC també ha cedit: Junqueras, en una conferència de premsa a la seu nacional del partit, ja no ha posat l’IRPF com a condició indispensable per a asseure’s a parlar dels comptes. Els republicans han acceptat de “negociar per aprovar” els comptes abans de final de juliol.

I això què vol dir? No compromet ERC a votar-hi favorablement. Dóna, això sí, més marge a les dues parts per a trobar vies alternatives d’acostament. Ho han dit, literalment, així: “Ens deixem més temps per a cercar els camins dins el marc dels acords signats que han de permetre de preservar l’estabilitat del país en un moment especialment convuls.” Si l’entesa es mantingués, i Illa tingués garantit el vot d’ERC, el govern hauria de tornar a enviar el pressupost al parlament, a tot estirar, a final de juny. Fins llavors, les dues parts tenen temps d’acabar de reconduir la situació.

Són més de tres mesos en què poden passar coses decisives perquè es decanti la balança. El govern espanyol hi tindrà un paper especialment destacat. La vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ja haurà presentat al Consell de Política Fiscal i Financera la translació legislativa de l’acord de finançament, amb la incògnita de si s’hi inclourà cap referència a l’IRPF i en quins termes, perquè s’entreveu molt difícil d’alinear-se amb les reclamacions d’Esquerra. Però, sobretot, Montero serà després rellevada al capdavant del ministeri per encapçalar formalment la candidatura a les eleccions d’Andalusia del juny, encara no convocades, i caldrà veure si qui assumeix el càrrec manté com a línia vermella una concepció de la gestió dels imposts en xarxa. És a dir, si es manté en la defensa, a tot estirar, d’una gestió compartida dels tributs, o està disposat a negociar una capacitació perquè la hisenda catalana assumeixi per fases, anant bé a partir del 2028, la recaptació i la gestió de l’impost sobre la renda.

La negativa del PSOE a acceptar l’IRPF, malgrat que forma part del pacte d’investidura d’Illa, havia acorralat el president de la Generalitat en un cul-de-sac. Perquè això que es dirimeix a hores d’ara no és si el govern pot tenir un pressupost enguany o no, sinó si tindrà almenys un pressupost aprovat per a tota la legislatura. I si és que no, aleshores la pregunta és una altra. Pot sostenir-se un govern durant quatre anys sense la confiança del parlament per a aprovar ni tan sols una vegada aquesta eina bàsica de governabilitat? L’any vinent, amb les eleccions municipals, i el següent, amb les catalanes previstes, no entren en els càlculs dels partits. És clar que Illa no fa res que no hagi assajat abans Pedro Sánchez al congrés espanyol. El PSOE i Sumar no tenen ni tan sols l’expectativa d’aventurar-se a presentar uns comptes.

Ara ERC s’ha avingut a sospesar alternatives a l’IRPF per acabar de decidir si dóna suport al pressupost o no. Això obre noves possibilitats, però amb el pas dels mesos ha aparegut una certesa que no es pot esbandir amb facilitat: no hi haurà hipotètics avenços en sobirania sense que entri en l’equació el govern i el congrés espanyols. Aquesta supeditació a Madrid condiciona les limitacions del traspàs de Rodalia, la condonació de part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic, el consorci per a les inversions en infrastructures, l’acord de finançament i l’IRPF. Es poden tancar acords, però la materialització és una altra cosa. I al final, tan sols resten les coses que passen de debò. Els militants d’ERC van avalar, dividits, la investidura d’Illa en canvi d’allò que es va anomenar la “sobirania fiscal”.

El govern evitarà tensions de tresoreria amb el suport garantit d’ERC al suplement crèdit que el consell executiu aprovarà demà. Junqueras ja havia deixat clar de bon començament que no deixarien caure el govern i que s’avenien a validar els decrets que donessin més aire a les limitacions de la pròrroga pressupostària. Tot esperant que el govern l’acabi de concretar, el suplement serà d’una xifra entre 5.000 milions i 6.000 milions d’euros, segons que ha precisat Junqueras. Amb això l’executiu arribarà en condicions a l’estiu, quan, definitivament, hi haurà el punt d’inflexió per a la legislatura.

A ningú no li convenen ara unes eleccions. Especialment a ERC, amb Oriol Junqueras encara inhabilitat i sense candidat a presentar. Però tampoc al PSC: el 2024, els socialistes van sumar una majoria justíssima amb ERC i els Comuns. Amb un escenari de possible ascens de l’extrema dreta, podrien quedar-se lluny en un hemicicle difícilment governable. Al mateix temps, aquests comptes són l’última eina de pressió que té ERC sobre Illa, perquè podrien ser els únics comptes de la legislatura. L’any vinent hi haurà eleccions municipals i, el següent, tocarien les catalanes. Les turbulències que sempre causen els interessos electorals són males conselleres. Per tot plegat, si ERC avala els comptes sense lligar curt el compliment dels acords de la investidura, haurà perdut capacitat d’influència sobre el govern.

En aquest torcebraç que ja fa tants dies que dura, el partit de Junqueras ha pres distància de la situació: no se sent responsable de la decisió d’Illa de dur els comptes a la cambra sense tenir-ne el suport assegurat. Consideren que és el president de la Generalitat qui ha forçat la situació innecessàriament, mentre que el govern atribueix la desavinença a un canvi d’opinió del partit, accentuat després de la darrera reunió de Junqueras amb el president espanyol, Pedro Sánchez.

ERC exigeix un camí transitable per fer efectiva la recaptació de l’IRPF a Catalunya, segons que apunten fonts del partit. No en tenen prou amb les declaracions públiques d’Illa i dels consellers Albert Dalmau, Sílvia Paneque i Alícia Romero. És Madrid qui ha de cedir, segons ERC, i no sembla fàcil que passi, tot i que el fet que el PSOE hagi passat el tràngol de les eleccions de Castella i Lleó pot facilitar-ho una mica més. Un dels elements que més influeixen en l’enrocament són els interessos electorals de la vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, a les eleccions andaluses previstes per al juny. Hi ha implícit l’argument que ara mateix una cessió a Catalunya seria rebuda amb recels anticatalanistes que podrien perjudicar-la electoralment. El calendari de Montero no casa amb el d’Illa.

De fet, Montero no ha traslladat de moment tampoc al Consell de Política Fiscal i Financera les reformes legislatives per a fer possible el nou sistema de finançament pactat amb Esquerra. És en aquestes lleis que ERC voldria que s’introduís aquest avenç progressiu en la gestió i recaptació catalana de l’IRPF. Cal no oblidar que el pacte d’investidura entre el PSC i ERC incorporava el compromís que aquesta recaptació comencés enguany. Els republicans acceptaven el pla del govern per començar-la el 2028, i han instat els socialistes a acordar les fases posteriors i posar-les en el calendari, però ara el govern veu igualment difícil l’horitzó del 2028, l’últim any de la legislatura, teòricament. Insisteixen, entre més raons, que l’Agència Tributària de Catalunya no té els mitjans humans i tecnològics necessaris.

Els plans de creixement de l’executiu per a la hisenda catalana no preveuen en cap cas un traspàs de personal de l’agència tributària espanyola. Aquesta premissa allarga i complica el redimensionament de l’agència, perquè requereix un procés molt més lent per a la creació de noves places i la formació del personal tècnic necessari. És un peix que es mossega la cua: la hisenda no està preparada perquè és difícil d’aconseguir-ho amb aquests condicionants.

Per una altra banda, el govern espanyol no ha acceptat mai que Catalunya recapti i gestioni l’IRPF completament. En el marc de l’acord de finançament, va parlar d’una gestió en xarxa dels imposts, sense que això impliqui sobirania per part dels governs autonòmics. En la reunió de la comissió bilateral del juliol de l’any passat, el govern català i l’espanyol van arribar a un acord inconcret sobre l’impost sobre la renda, que no comprometia Madrid a cedir una gestió i recaptació total a Catalunya ni n’establia cap calendari. Es comprometien només a “treballar per fer efectiu el desplegament de la hisenda catalana, tot impulsant els canvis legislatius pertinents perquè l’Agència Tributària de Catalunya assumeixi progressivament competències en la gestió de l’IRPF, i que aquestes es puguin acordar en el futur respecte d’uns altres tributs”. És a dir, van diluir el compromís el verb “treballar”, que no compromet cap resultat positiu en els intents, i no van determinar les “competències”, que conseqüentment no són totes.

La realitat és que ERC no vol deixar caure el govern. Junqueras ha ofert el suport del partit per aprovar nous suplements de crèdit i per tornar a dur el pressupost a la cambra al juny. De fet, han declarat reiteradament que voldrien que hi hagués comptes. Però el govern va prémer l’accelerador perquè volia passar aquesta pàgina el primer trimestre de l’any. Les converses continuen.

Quan els agents de la Guàrdia Civil van escorcollar l’abril del 2019 el domicili de José María Corbín, advocat i cunyat de Rita Barberà, hi van trobar una agenda telefònica amb una gran quantitat de contactes d’alt nivell del món econòmic, polític i institucional valencià i espanyol. Investigaven els lligams de la família Corbín-Barberà amb el cas Assut, la trama de corrupció en la contractació pública de l’Ajuntament de València durant l’època de Barberà. I, entre aquells contactes, n’hi havia uns quants de persones molt influents de la dreta judicial del País Valencià: noms de jutges que van acabar afavorint sempre els dirigents del Partit Popular acusats en causes de corrupció, entre els quals es destaca el magistrat de l’Audiència de València Pedro Castellano. És, de fet, qui va deixar lliures de càrrecs els regidors de Barberà acusats d’haver rebut bitllets de cinc-cents euros d’origen desconegut. O el mateix que va arxivar la causa per la visita del Papa a València el 2006, en què hi havia investigats Francisco Camps i més alts càrrecs de la Generalitat. El mateix que va absoldre els divuit neonazis de l’operació Panzer (entre els quals, l’assassí de Guillem Agulló) el 2014 i els neonazis del grup Armagedón el 2005. I el mateix que s’ha obstinat a obrir judici oral a Mónica Oltra. Al costat del nom de Castellano, a l’agenda que tenia la família de Rita Barberà hi havia el d’una magistrada que ara haurà de decidir –juntament amb els altres jutges de la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia valencià– si encausa Carlos Mazón per homicidi imprudent.

Es tracta de Carmen Llombart, ex-presidenta de l’Audiència de València, ex-membre del Consell General del Poder Judicial a proposta del PP i una de les signants del manifest que atiava la rebel·lió judicial contra l’amnistia. És un pes pesant de la dreta judicial valenciana i té damunt la taula, d’ençà de la setmana passada, l’exposició raonada de la jutgessa de Catarroja Nuria Ruiz Tobarra demanant l’encausament de Mazón. La seva opinió hi tindrà un pes, tot i que pot quedar matisada pel parer dels altres magistrats de la sala.

Vet aquí el neguit de què pot passar amb Mazón d’ara endavant, perquè el seu futur judicial depèn, d’entrada, d’aquests magistrats. La jutgessa de Catarroja s’ha esforçat durant més d’un any per anar construint tot un camp probatori sòlid i incontestable que apunta directament a la responsabilitat de Mazón com a president de la Generalitat en les dues-centes trenta morts causades per la gota freda del 29 d’octubre de 2024. El pas que fa Ruiz Tobarra és necessari perquè, com que Mazón manté l’escó a les Corts Valencianes, continua aforat, de manera que només el TSJ el pot investigar i, eventualment, jutjar.

La decisió la prendran els magistrats Carmen Llombart, José Francisco Ceres Montes, Antonio Ferrer Gutiérrez, María Pía Cristina Calderón Cuadrado i Vicente Manuel Torres. I, si en el cas de Llombart és evident –i inquietant– la posició arrenglerada amb el PP i amb la dreta espanyola, no queda pas tan clar en el cas dels altres magistrats.

El jutge José Francisco Ceres Montes, membre de la conservadora Associació Professional de la Magistratura, va assumir una bona part de la investigació de la branca valenciana del cas Gürtel, que empastifava el PP. Però el 2009 va prendre la decisió més discutida de la seva carrera judicial: l’arxivament de la causa contra el president Francisco Camps per suborn, tot un escàndol que va aixecar una forta polseguera política i que fou corregit, posteriorment, pel Tribunal Suprem espanyol. Dos anys després, Ceres semblava voler corregir aquella decisió i va acabar obrint investigació i portant a judici desenes d’ex-alts càrrecs del PP valencià implicats en aquella trama de corrupció.

El magistrat Antonio Ferrer Gutiérrez, que també forma part de la sala civil i penal del TSJ valencià, fou el jutge instructor de la causa penal contra Mónica Oltra quan encara era vice-presidenta de la Generalitat: va formar part de la sala que va acceptar l’exposició raonada del jutjat número 15 que investigava els fets i va decidir de continuar el procediment per un suposat encobriment dels abusos del seu ex-marit. Ell fou qui va practicar les diligències de la instrucció relacionades amb l’acusació contra Oltra.

Els altres dos magistrats de la sala no tenen un perfil tan marcat políticament. María Pía Cristina Calderón Cuadrado, catedràtica de dret processal a la Universitat de València, fou designada magistrada del TSJ el 2011 en el torn de juristes de prestigi reconegut. No ha tingut actuacions judicials controvertides, tret del fet que formava part de la sala que va acceptar l’exposició raonada per a investigar Mónica Oltra. També va formar part d’aquella sala Vicente Manuel Torres, l’ex-fiscal de carrera que també integra la sala civil i penal del TSJ.

Serà una sala formada per tres magistrats d’aquests cinc (un dels quals pot ser el president del TSJ, Manuel José Baeza, i un altre, el ponent encarregat de redactar la resolució) qui prendrà la decisió sobre si s’obre una investigació penal contra Mazón. Si l’admeten, hauran de designar un magistrat instructor per començar la investigació i hauran de precisar si assumeixen tota la causa sobre les responsabilitats penals per les víctimes de la gota freda que, de moment, té com a investigats l’ex-consellera Salomé Pradas i l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso, o si es limiten a investigar només la part que afecta Mazón, que és l’opció més probable. Però també hi ha l’opció que desestimin la petició de la jutgessa Ruiz Tobarra, que li tornin la causa i li demanin que la fonamenti encara més. Tant en un supòsit com en un altre, caldrà veure fins a quin punt es farà visible la mà allargada de la dreta judicial valenciana, la que s’ha situat durant molts anys tan a prop del poder que exercia el PP que, fins i tot, va acabar apareixent a les agendes de la família de Rita Barberà.

Per entendre com hem arribat fins ací, cal remuntar-se a una paraula hebrea: עמימות (amimut). Significa “opacitat”. Però és una expressió que en els àmbits militars sovint es tradueix de manera més sofisticada per “ambigüitat deliberada”. És la paraula que defineix la doctrina nuclear israeliana –formulada als anys seixanta i mai abandonada d’aleshores ençà– que consisteix a posseir armes nuclears sense confirmar-ho ni desmentir-ho.

Shimon Peres, un dels seus arquitectes, va dir que l’objectiu de Dimona –la instal·lació on va nàixer la bomba israeliana– no era la guerra, sinó la pau. Israel, molt en la línia del concepte clàssic de la dissuasió nuclear, volia tenir la bomba no per a usar-la, sinó per a no haver-la de fer servir mai. Simplement per a fer tanta por als seus veïns i contrincants que mai no s’atrevissen a tornar a atacar l’estat d’Israel. La paradoxa és que, setanta anys després, aquella bomba que mai no ha existit oficialment és el motor invisible d’una guerra ben real, que avui ha fet un gran salt de dimensió.

La lògica circular del secret

La política d’amimut va néixer d’un càlcul racional. Israel considerava que l’ambigüitat nuclear era una manera de mantenir un efecte dissuasiu mentre minimitzava les conseqüències diplomàtiques de tenir un monopoli nuclear obert a la regió.

Si Israel declarava públicament que tenia la bomba, hauria d’afrontar una pressió internacional enorme i, sobretot, hauria d’explicar per què l’estat hebreu sí que tenia dret de tenir-la i els seus veïns no. L’opacitat –ni la tinc, ni no la tinc– li permetia, en canvi, gaudir de tots els avantatges de la dissuasió nuclear sense cap dels costs polítics.

El problema és que el secret va ser sempre, en realitat, de domini públic. El 1969, la primera ministra Golda Meir i el president Nixon van arribar a un pacte implícit: Nixon no forçaria Israel a signar el Tractat de No-proliferació Nuclear i Meir prometria que Israel no introduiria les armes nuclears en un conflicte regional ni n’admetria públicament mai l’existència. Un acord de silenci còmplice entre totes dues potències que havia de marcar les dècades següents.

Però els estats de la regió, evidentment, no eren cecs. L’Egipte de Nasser, l’Irac de Saddam, la Síria dels Assad i, finalment, l’Iran dels aiatol·làs han pres al llarg dels anys decisions estratègiques –programes d’armes de destrucció massiva, aliances amb potències nuclears, curses armamentístiques– que no eren sinó una resposta directa a una bomba que no existia oficialment, però que tothom sabia que hi era.

Així, lluny d’aturar la temuda proliferació regional, l’arsenal nuclear no declarat d’Israel va aconseguir donar a Saddam Hussein un gran incentiu per a perseguir el seu propi programa nuclear als anys vuitanta i noranta, i va contribuir a la proliferació en massa d’armes químiques a Egipte, Síria i l’Irac.

Israel va respondre sempre a cada intent regional d’equilibrar la balança nuclear amb el que es va anomenar la “Doctrina Begin”: amb la destrucció preventiva de les instal·lacions rivals per no deixar que els altres països arribassen a la capacitat de construir-ne una.

L’atac al reactor iraquià d’Osirak l’any 1981. L’atac a la instal·lació siriana de Deir ez-Zor el 2007. I ara, de manera molt més expansiva i amb participació nord-americana directa, els atacs contra Fordow, Natanz i Isfahan el juny de l’any passat responien a això. La doctrina israeliana estableix que ells són i han de ser l’únic estat de la regió que pot tenir armes nuclears. I la defensa d’aquest monopoli, que mai no s’ha admès obertament, ha generat dècades de tensions. Però ara, en el cas de l’Iran, les coses han canviat radicalment, perquè els iranians també jugaven amb el seu propi secret.

La paradoxa iraniana: ni sí ni no, però cada vegada més a prop

L’Iran va aprendre ràpidament la lliçó de l’Irac i Síria: els estats que construïen instal·lacions nuclears obertes i detectables eren atacats i destruïts per Israel. I, per tant, va optar per una estratègia diferent, que els analistes anomenen “la capacitat de ruptura” (breakout capacity): no fabricar la bomba, però situar el país en una posició tecnològica en què fabricar-la acabés essent qüestió de dies o de setmanes a tot estirar. Es tractava d’acumular coneixement, enriquir urani fins a nivells molt pròxims als militars, i mantenir una ambigüitat pròpia –en contrast amb l’ambigüitat israeliana– que permetés negociar, resistir sancions i conservar la temuda proliferació com a última carta a posar sobre el tauler de joc.

Era un joc molt perillós, però coherent. Fins al moment dels bombardaments del juny passat, l’Iran enriquia urani al 60%, un nivell molt per sota del 90% necessari per a l’ús militar. Els experts nuclears consideraven aleshores, de manera generalitzada, que l’Iran no tenia la intenció d’arribar a la militarització efectiva del programa nuclear, un pas que hauria requerit mesos o anys addicionals. Però alhora tothom sabia que aquella era la intenció.

Hom podria dir que l’Iran contraatacava l’ambigüitat israeliana amb la seua pròpia i que això permetia un cert equilibri regional de la por. Com se solia dir: l’Iran tenia la clau posada a l’engranatge nuclear, però no l’havia feta girar, voluntàriament. I aquesta distinció –cabdal per als experts, però quasi imperceptible per als polítics– és el nucli que origina el que podria ser l’error estratègic més gran de la història recent.

Perquè l’estiu passat Israel va decidir d’atacar no pas la bomba, que no existia, sinó la capacitat de fabricar-la. I va bombardar, amb l’ajut dels Estats Units, les instal·lacions, les centrifugadores, el material enriquit… Aparentment, sense pensar –i ací hi ha la gran paradoxa del moment actual– que, així, eliminava l’única raó per la qual l’Iran podia continuar afirmant, de manera creïble, que el seu programa era estrictament civil.

La decisió que el bombardament va accelerar

I ací és quan la lògica es mossega la cua. El desembre proppassat, va circular de manera abundant que a l’octubre–després dels atacs de l’estiu– el líder suprem Ali Khamenei havia autoritzat el desenvolupament d’ogives nuclears miniaturitzades per a míssils balístics.

I si aquesta informació fos fiable –cal tenir en compte que prové de fonts d’intel·ligència israelianes i americanes–, voldria dir que el bombardament de l’estiu hauria aconseguit exactament el contrari d’allò que pretenia: durant dècades, l’Iran havia mantingut una posició d’ambigüitat calculada, en part per evitar el pretext per a un atac directe d’Israel en contra seu. Després del bombardament, aquella posició ja no tenia cap raó de ser perquè l’atac havia arribat igualment. Per tant, l’opció d’una bomba real, que actués com a dissuasió real –no com a mera possibilitat hipotètica– passava a ser, als ulls dels dirigents iranians, l’única resposta lògica possible.

Es tracta, en definitiva, d’allò que els teòrics de la proliferació nuclear havien advertit durant anys: atacar preventivament un programa nuclear que no s’ha decidit a fabricar la bomba augmenta, no pas disminueix, la probabilitat que aquell programa acabe fabricant-la. Perquè quan es destrueix la capacitat d’enriquiment de l’urani, també es destrueix la utilitat de l’ambigüitat. I si s’elimina l’ambigüitat, se li treu a l’estat atacat la raó per continuar contenint-se. Si t’ataquen igualment tant si tens la bomba com si no, preu per preu, fabrica-la.

I ací és on som avui. Vuit mesos després del que es va conèixer com la “guerra dels dotze dies”, Israel considera ara que els atacs van danyar molt la infrastructura nuclear iraniana i van retardar el progrés del programa durant uns quants anys. Però també diu que no van eliminar el coneixement científic ni l’estoc de material enriquit al 60%, que arribava als 400 quilograms, i encara no és clar si els iranians van aconseguir de recuperar-lo o si continua soterrat sota les runes. 400 quilograms d’urani enriquit al 60%. En algun lloc de l’Iran. Ningú no sap exactament on. Aquest és el llegat immediat de l’operació militar de l’estiu passat que Trump va proclamar que havia “esborrat” el programa nuclear iranià i que en vista dels atacs d’avui podríem pensar que va ser un error immens. Perquè en realitat allò que pot haver aconseguit no és sinó accelerar-lo.

Dos secrets que es destrueixen mútuament

Accelerar-lo, perquè el sistema que mantenia l’equilibri regional i que s’ha esfondrat en aquesta guerra era, en el fons, un edifici construït sobre dos secrets complementaris. D’una banda, el secret nuclear israelià –la bomba que tothom sap que existeix però que ningú no pot mencionar oficialment– funcionava com a dissuasió d’últim recurs per a evitar un atac iranià sobre Israel. I d’una altra, el secret sobre la capacitat nuclear iraniana –la bomba que l’Iran sempre ha negat voler, però que ha anat construint pas a pas– funcionava de força de negociació, de garantia de supervivència del règim davant un possible atac d’Israel i de resposta implícita a l’amimut israeliana.

Ara la qüestió és que tots dos secrets han estat malmesos. Israel ha atacat obertament i en massa –amb participació nord-americana– allò que creu que és el programa nuclear iranià. I amb això el tabú del primer atac directe s’ha traspassat. I l’Iran –si les informacions sobre la decisió de Khamenei són certes–, en conseqüència, ha abandonat l’ambigüitat per optar per la militarització activa. El resultat? Aquesta dansa, tan perillosa, que ha mantingut durant dècades l’estabilitat entre Israel i l’Iran s’ha acabat. I ningú no sap, ningú no pot saber, si avui n’ha començat una de molt més perillosa.

L’herència de Dimona

Quan els historiadors analitzen aquesta guerra és probable que situen el seu origen no el 13 de juny de 2025, el dia de l’atac israelià, o avui, com a segona onada d’aquell mateix atac, sinó als anys cinquanta, quan Shimon Peres va viatjar a París i va tornar amb els plànols d’un reactor nuclear que va dir que era per a fins pacífics. La decisió de construir la bomba en secret, de mantenir una ambigüitat que permetés a Israel de gaudir del monopoli nuclear regional sense pagar-ne el preu polític, va crear aquell dia una asimetria estructural al Llevant que cap acord diplomàtic no ha pogut resoldre en dècades.

I és correcte afirmar que la política israeliana de no signar el Tractat de No-proliferació Nuclear i optar per l’opacitat ha estat, finalment, la gran força desestabilitzadora a la regió. Que els mateixos països occidentals que castiguen durament qualsevol intent de proliferació nuclear hagen protegit durant dècades el programa israelià és una de les hipocresies més grans de la postguerra freda. I és també, en gran manera, la raó per la qual l’Iran no ha cregut mai que la inspecció internacional el protegís. Cosa que ara ha estat demostrada: si t’ataquen igualment, la inspecció internacional –creure que si et deixes inspeccionar no t’atacaran– no serveix de res. I l’únic camí que resta és aconseguir les mateixes armes que té el teu enemic, la bomba nuclear.

Així, doncs, la trampa de l’amimut és, en el fons, aquesta: el secret que pretenia garantir la seguretat d’Israel ha acabat causant les condicions exactes per a fer inevitable la guerra que volia evitar. La bomba atòmica israeliana –que mai no va existir a oficialment– ha estat, durant setanta anys, el motor invisible de tota l’escalada nuclear al Llevant i sembla que ha arribat el moment en què per l’Iran ja no té sentit cap més posició estratègica que tenir la seua pròpia bomba. Allò que els israelians volien evitar ho han accelerat ells mateixos.

Tot allò que puga passar a partir d’ara és difícil de saber. No sabem –ni podem saber– si l’Iran té urani enriquit ni en quina situació estan les instal·lacions dedicades a crear la bomba. No sabem quant de temps necessita per a fabricar-la. Però sí que sabem que el coneixement nuclear, la capacitat per a fer-la, a diferència de les centrifugadores, no es pot destruir amb un atac de l’aviació. Per això ara els americans i els israelians ja no parlen d’aturar el programa atòmic iranià sinó de canviar el règim com a objectiu. Perquè, a diferència d’allò que passava quan al règim no li interessava crear la bomba sinó només fer veure que la volia fer, ara l’única solució per a aturar-ne la fabricació és canviar el govern, destruir la república islàmica.

Però l’inconvenient és que això no serà gens fàcil sense posar tropes de terra nord-americanes o israelianes combatent dins Teheran. Una perspectiva que significa un autèntic infern sense cap garantia de victòria.

El PSC en podria sortir debilitat. Encara no s’ha refet de la crisi de Rodalia i dels serveis públics i seria de desmemoriats oblidar que van aplegar seixanta-vuit diputats amb ERC i els Comuns en un escrutini ajustat. “És impossible que un govern convoqui unes eleccions si sap que perdrà el govern”, etzibava Junqueras ahir a Catalunya Ràdio, llançant el missatge que no serien pas ells que cedirien. A Esquerra tampoc no li convenen eleccions, perquè Junqueras continua inhabilitat, sense notícies públiques del Tribunal Constitucional ni de la concessió del segon indult, amb el futur polític dependent de la voluntat del PSOE. Si els socialistes saben que no es poden arriscar a passar un any més amb els comptes sense aprovar, perquè l’any vinent hi haurà eleccions municipals i el següent les catalanes i acabarien el mandat amb una pròrroga, els republicans consideren que ja els han falcat prou per a reclamar una contrapartida coneguda, signada i compromesa.

De fet, ERC ja va assumir l’argument del govern que era impossible que l’Agència Tributària de Catalunya recaptés i gestionés l’IRPF enguany, malgrat que ho disposava l’acord d’investidura, i va acceptar el calendari de l’executiu de començar el 2028, disposada a negociar fases futures que superaven la legislatura, amb les incerteses de compliment que això implica. També van acordar un model de finançament allunyat del finançament singular que havia definit el govern de Pere Aragonès, malgrat no admetre la distància i defensar-ne els beneficis. Si ERC avala els comptes a Illa sense cap compromís fiable, perdrà l’única palanca real que té sobre el govern.

L’executiu esperava que Junqueras en tingués prou amb l’enèsim compromís d’Illa d’aconseguir l’IRPF. Una declaració pública per a moure la posició, tenint en compte l’entesa amb el consorci d’inversions. Però ERC no creu que els socialistes catalans hagin pressionat prou el PSOE per aconseguir el traspàs de la gestió de l’impost, mentre les eleccions a Castella i Lleó condicionen els moviments dels socialistes i la candidatura a les eleccions andaluses de la vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, continua interferint en les voluntats i els calendaris. Això no implica que ERC deixi el govern català a l’estacada. Junqueras ha tornat a oferir a Illa de negociar ampliacions de crèdit per a adaptar la pròrroga pressupostària i garantir així l’estabilitat al govern. Mentrestant, insisteix que ERC vol el pressupost més que ningú: “Qui no fa tot el possible és qui no compleix els acords.” El govern va avançar a l’ACN que els comptes augmentarien de 9.100 milions la despesa prevista el 2023.

Junqueras transmet que no és ell l’incomplidor sinó el govern. “ERC vol el pressupost més que ningú”, deia ahir. La consellera i portaveu Sílvia Paneque, sense afluixar el torcebraç, hi insistia: “Tenen la paraula del president i hi ha una trajectòria demostrada de compliment dels compromisos.” Segons Paneque, Catalunya no pot esperar més. I, de fet, creu que dilatar-ho no conduïa enlloc. “Hi ha coses que no poden ser d’un dia per un altre i requereixen esforços i més temps”, explicava. El govern està decidit a enviar els comptes al govern i en responsabilitzarà ERC si no els hi aproven.

Els Comuns, amb qui ja van tancar un acord, esperen que tot torni a lloc. “Vull pensar que res no està perdut”, declarava Jéssica Albiach al faristol del parlament. Una esmena a la totalitat es pot retirar a l’últim moment, com van fer els Comuns el 2022. El 13 de març de 2023, en canvi, ells mateixos van refusar el pressupost a Aragonès i ERC va avançar les eleccions. Aquell dia, el PSC va fer pinya amb Esquerra però no n’hi va haver prou. No és una situació tan diferent de la d’ara, però amb els acompanyants canviats i sense incentius polítics. Un altre precedent: el juny del 2016, quan la CUP va vetar els comptes de Carles Puigdemont. El president va anunciar llavors que se sotmetria a una qüestió de confiança. Així és com van incloure el referèndum al full de ruta de la legislatura.

Una dècada més tard, el finançament es pot reformar però no transformar en un acord bilateral que atorgui a Catalunya la clau de la caixa, Rodalia ha entrat en crisi i els serveis i els treballadors públics reclamen més recursos. Els socialistes confien a refer-se electoralment amb la mobilització contra l’extrema dreta. És el que ara mou el món.

Des que va ser investit president, el programa de govern d’Illa ha estat els acords de la investidura. Diu sempre que una bona oposició ajuda a fer un bon govern. Ha passat un any i mig, no falta tant per a l’equador. El president s’ha cansat de l’estira-i-arronsa i se sent fort en el torcebraç. Junqueras també es ressent del desgast de les negociacions i ahir va subratllar que ell tampoc no claudicaria: “Si hem aguantat quatre anys de presó, algú s’imagina que no aguantarem quatre setmanes de pressió?”

Qui cedirà primer? La legislatura tremola però encara són a temps de signar un pacte amb què ni l’un ni l’altre no hi surtin perdent, aparentment.

El pas que ha fet no és gens fàcil, perquè necessita fonamentar d’una manera contundent i ensems exquisida formalment l’existència de prou indicis contra Mazón perquè el TSJ li accepti l’exposició raonada i obri una investigació contra l’ex-president i encara diputat del PP. I Ruiz Tobarra ho fa, tot i que en algun moment del centenar de pàgines de la seva interlocutòria no pot contenir la pulsió emocional; però ho fa amb contundència probatòria i solidesa jurídica. N’hi ha prou amb aquest paràgraf per a exemplificar-ho: “La gravetat de la negligència, l’omissió de l’obligació de coordinar els diversos ens de l’administració autonòmica en una emergència que sempre va ser de la competència autonòmica, es derivava de diverses fonts de coneixement que obligaven el president a actuar, i que converteixen la seva permanència, absolutament passiva, durant cinc hores en el reservat d’un restaurant, en una presumpta grollera negligència amb un greu resultat mortal, de 230 morts.”

La responsabilitat per omissió

El missatge que la jutgessa trasllada és clar: Mazón va passar hores al reservat del restaurant El Ventorro, on va compartir un llarg dinar amb la periodista Maribel Vilaplana, despreocupat i passiu, mentre la gent es moria. “Hi ha elements probatoris que mostren que l’exclusió voluntària de les funcions pròpies de president de la Generalitat va tenir una repercussió decisiva en el resultat mortal i lesiu”, afirma Ruiz Tobarra. La seva responsabilitat és per omissió, però es tracta d’una “omissió equiparable a l’acció”, tant pel que fa als morts com als ferits.

És a dir, que no és, per part de Mazón, una responsabilitat derivada d’un mal funcionament de l’administració, “o una responsabilitat in eligendo o in vigilando, derivada del nomenament d’una consellera que desconeixia cap qüestió relativa a les emergències”; no, és una responsabilitat pel fet de ser ell qui, d’acord amb la llei valenciana de protecció civil i gestió d’emergències, és el màxim responsable en una situació d’emergències. La despreocupació constant de Mazón tot aquell dia és un fet delictiu, ve a dir la jutgessa. “No es pot banalitzar la permanència [de Mazón] en el restaurant, en una sobretaula interminable, mentre la població patia els desbordaments i ja havia viscut un autèntic infern. Si hom diu que la forma afecta el fons, en aquest cas el lloc afectava indubtablement el resultat […]. Les hores més crítiques i mortals van ser durant la seva estada al reservat i el trasllat a l’Eliana [on hi havia reunit el CECOPI].”

Descriu la impossibilitat de la consellera Salomé Pradas –investigada en aquesta causa, juntament amb l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso– de poder contactar amb Mazón mentre era al restaurant durant els moments crítics, “en un període en què hi ha trucades cancel·lades, o bé perquè va desconnectar el telèfon o bé perquè el va posar en mode avió”; i l’excusa que es va empescar Mazón a la comissió d’investigació al congrés, que el duia a la motxilla, “no ens situaria en una posició millor: com es pretén de coordinar, donar instruccions, quan no tens a les mans allò amb què ho has de fer? Un aïllament propi de la negligència.” I diu la jutgessa: “En realitat, del punt de vista de la presidència de la Generalitat, l’emergència es va aturar de facto en el moment mateix que Mazón va entrar al reservat del restaurant.”

La passivitat i inacció mortals

Els arguments que desplega la jutgessa demostren que Mazón tenia moltes maneres de saber la gravetat de la situació, d’ençà de dies abans de la barrancada: perquè els avisos de l’agència estatal de meteorologia anaven indicant l’adveniment d’una gota freda que podia ser molt extrema. Els avisos meteorològics es van anar repetint i incrementant durant el dia 29 d’octubre, des de primera hora del matí; la informació de l’oratge a À Punt (considerat hores després com un canal oficial i fiable d’informació) fou molt contundent sobre el perill imminent per a la població; la informació que arribava per molts altres mitjans, i per les xarxes (fins i tot Vilaplana va rebre un vídeo d’Utiel negada mentre eren a El Ventorro) era alarmant. I, tanmateix, Mazón no s’immutava, no prenia decisions, i això generava incertesa en una reunió del CECOPI que ja havia començat massa tard, a les cinc de la vesprada, però que de bon començament ja sabien que es podia utilitzar l’eina de l’Es-Alert per a alertar la població.

La seva absència, juntament amb la incompetència de la consellera Pradas, la descoordinació i la manca de previsió, va contribuir a endarrerir un avís a la població que hauria pogut salvar vides, diu la jutgessa. “La manca d’adopció de mesures destinades a alertar i protegir la població fou l’element determinant de la mortaldat durant la gota freda del 29 d’octubre de 2024”, afirma en el seu escrit. I ho exposa d’una manera crua i contundent, enumerant les dues-centes trenta víctimes mortals i detallant, en cadascuna i en desenes de pàgines, les circumstàncies i l’hora de la mort. I pràcticament totes van morir abans de les 20.11, quan finalment es va enviar l’Es-Alert. Si al TSJ li calen proves prou rotundes contra Mazón, ací les té.

I la jutgessa ho acaba reblant així, quan es refereix al municipi més castigat, Paiporta: “La majoria de les morts van passar quan [Mazón] era al reservat, sense prendre cap mena de mesura, i havent donat al matí un missatge de falsa seguretat a la població.”

El tancament del cercle: què pot passar a partir d’ara?

Amb aquesta resolució, Nuria Ruiz Tobarra tanca del tot el cercle al voltant de Mazón, després d’una estratègia molt ben calculada, però portada sovint al límit, d’encerclament progressiu del president, tenint en compte que, com a aforat no el podia investigar directament. Aquest acorralament es va accelerar a partir de l’octubre passat, quan l’Audiència de València va avalar que prengués declaració com a testimoni a Maribel Vilaplana, i a la gent de l’entorn més pròxim del president, amb el propòsit d’obtenir informació valuosa sobre la negligència atribuïble a l’ex-consellera Pradas. Ara, si, de retruc, arran dels interrogatoris a Vilaplana, a l’amo del Ventorro, al cap de gabinet, als escortes, al xofer, etc., se’n desprenia informació que apuntava directament a Mazón, no es podia desestimar pas. Això li deia l’Audiència de València, que la convidava a elevar l’exposició raonada al TSJ quan trobés indicis prou seriosos contra Mazón per a haver d’investigar-lo directament. I aquest moment ja ha arribat.

Ara caldrà veure si els magistrats de la sala civil i penal del TSJ accepten aquesta exposició raonada. Si no ho fan, perquè la troben encara poc fonamentada, la retornaran a la jutgessa perquè indagui més. Si l’accepten, obriran una causa per homicidi imprudent i lesions contra Mazón, que finalment es veurà personat en la causa. I això vol dir que tindrà els drets propis d’un investigat, començant pel dret de defensa, de tal manera que, entre més coses, podrà invocar causes de nul·litat de la instrucció de la jutgessa de Catarroja, tal com temen i esperen algunes de les acusacions personades. Serà el moment de veure si el TSJ serà capaç de mantenir la fermesa i la determinació que ha demostrat tot aquest temps Nuria Ruiz Tobarra en una instrucció que, com a mínim, ja ha tingut l’impacte de fer emergir del fang moltes veritats i responsabilitats, fins al punt de contribuir a fer una pressió tan gran que ni Mazón ni el PP no van poder aguantar políticament. Ara és l’hora de les responsabilitats penals; el judici encara és molt lluny, però avui ja s’ha fet un pas important per a arribar-hi.

D’ací a una setmana, el 3 de març, farà cinquanta anys de la matança de cinc treballadors a Vitòria i les ferides de bala a desenes de persones per part de la policia armada espanyola, quan Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa eren ministres de Governació i de Relacions Sindicals, respectivament. No es preveu que Pedro Sánchez anunciï la desclassificació dels documents que permetin d’esclarir aquells fets sagnants ni totes les responsabilitats polítiques.

I aquest octubre vinent farà quaranta-tres anys de l’assassinat de Joxean Lasa i Joxi Zabala a mans dels GAL, i encara ara partits i organitzacions bascs de colors polítics diferents demanen que es desclassifiquin tots els documents d’aquest terrorisme d’estat orquestrat i desplegat durant els anys de govern de Felipe González. De fet, el govern del PSOE tampoc no va considerar que fos el moment de desclassificar tots aquests documents fa més de cinc anys, quan una desclassificació de documents de la CIA assenyalà González com a responsable directe de la creació “d’un grup de mercenaris controlats per l’exèrcit, per combatre els terroristes fora de la llei, […] amb el propòsit d’assassinar dirigents d’ETA a Espanya i a França”.

Hi ha més casos, és clar, com ara tota la documentació classificada relativa als atemptats del 17-A i que el govern espanyol es resisteix a desclassificar, malgrat la insistència d’alguns grups en la comissió d’investigació al congrés; o sobre l’espionatge en massa amb Pegasus i més programaris espia contra desenes i desenes d’independentistes catalans.

En canvi, ara que fa quaranta-cinc anys del cop d’estat del 23-F el president del govern espanyol sí que ha anunciat que en desclassificaria els documents encara amagats sota la llei de secrets oficial espanyola, que és del 1968, plenament franquista, i plenament vigent. És una de les anomalies de l’estat de dret espanyol, en contraposició amb els ordenaments jurídics de tots els estats de la Unió, que estableixen terminis, d’una trentena d’anys de mitjana, que obliguen a desclassificar la informació que s’havia mantingut en secret per raons de seguretat, d’ordre constitucional i d’ordre públic. Aquesta anomalia fa que els secrets oficials a l’estat espanyol puguin romandre classificats indefinidament i que resti en mans del govern la decisió de desclassificar-los, mitjançant un acord del consell de ministres i segons un criteri polític.

Aquest criteri polític o de conveniència ha fet que únicament s’hagin desclassificat documents una desena de vegades durant aquestes darreres quatre dècades, sobre qüestions i casuístiques molt diverses. Però aquesta vegada Sánchez ho ha fet coincidir amb els 45 anys del cop d’estat perquè és el termini de desclassificació que preveu el projecte de llei que el seu executiu va aprovar l’estiu passat per complaure els socis d’investidura –especialment el PNB– i que hauria de substituir la llei de secrets oficials franquista. Ara, precisament els terminis automàtics de desclassificació (45 anys prorrogables a 60 per a les qüestions considerades alt secret; 35 anys prorrogables a 45 per als secrets; entre 7 anys i 9 per a les qüestions confidencials; i entre 4 i 5 per a les restringides) no agraden als partits i organitzacions de defensa dels drets humans que fa anys que exigeixen que siguin molt més curts.

Sigui com vulgui, ara Sánchez ha volgut fer una exhibició de compromís polític, que ha ventilat amb un piulet a X (“demà desclassificarem els documents del 23-F per saldar un deute històric amb la ciutadania. Les democràcies han de saber el seu passat per a construir un futur més lliure”), que arriba en un moment molt concret: per una banda, es troba amb una gran fragilitat política, sense una majoria clara que pugui apuntalar la legislatura i tenallat per tot de casos de corrupció que esquitxen el PSOE i el seu entorn polític i personal més immediat; i, per una altra, en plena campanya internacional per a presentar-se com un dic de contenció progressista contra l’onada reaccionària mundial, amb una clara voluntat que tingui efecte entre l’electorat més temorós per l’adveniment d’un govern de dretes a la Moncloa.

És en aquest context que hem d’entendre l’anunci de Sánchez sobre la documentació del 23-F. Però caldrà veure exactament quina mena de desclassificació es farà: es podran consultar, finalment, tots els documents del sumari de la causa del Tribunal Suprem sobre els responsables del cop? I tota la documentació del CESID (precursor del CNI) d’ençà de final dels setanta sobre tots els contactes polítics que van dur a la gestació del cop? I tots els enregistraments de les converses que va tenir Tejero mentre era dins el congrés? I totes les converses que va tenir l’ex-rei espanyol Juan Carlos i el personal de la casa reial amb els responsables del cop d’estat, abans, durant i després del 23-F?

Caldrà veure fins on arriba aquesta desclassificació, tenint en compte, a més, el paper que hi va poder tenir Felipe González (que aquests darrers temps ha declarat la guerra a Sánchez, amb qui manté una relació més que freda: hostil). És prou sabut que el general Alfonso Armada pretenia presentar un “govern de concentració”, si triomfava el cop, presidit per ell mateix i amb González de vice-president. És clar que aquell pla no va reeixir, però una de les incògnites sobre el 23-F és qui n’era coneixedor i qui el subscrivia.

Dimecres es començarà a veure l’abast de la maniobra de Sánchez: tan bon punt el BOE hagi publicat el decret aprovat pel consell de ministres de desclassificació dels documents, la Moncloa els posarà a disposició a la web.