Com repercutirà la sortida de Montero en les negociacions del pressupost a Catalunya? El PSC ho desvincula, no creu que hi tingui a veure. El govern ha negat que els interessos electorals de la candidata del PSOE a Andalusia hagin interferit en les converses. ERC creu que la sortida de Montero despullarà realment la situació, però també ha vist en la posició rotundament contrària de Montero a traspassar l’IRPF una posició de tot el govern espanyol. “Veurem si ella era l’element que condicionava, que impedia d’avançar en sobirania o hi ha més elements sobre la taula”, va dir la portaveu parlamentària d’Esquerra, Ester Capella. I afegí que ara s’aclariria si li carregaven “el mort” de la negativa, a tall d’excusa.

L’acord signat pel PSC i ERC, pel qual el govern va retirar el pressupost del parlament, en una maniobra inèdita fins llavors, comprometia les dues parts a “negociar per aprovar” els comptes. Però la tensió entre tots dos partits es manté, alhora que continuen les converses per a trobar-hi un desllorigador. El govern creu que la negociació se circumscriu a les competències de Catalunya, ara que ERC ha retirat la reclamació d’un compromís sobre el traspàs de l’IRPF com a condició indispensable per a asseure’s a negociar. Però els republicans no han circumscrit aquest estira-i-arronsa a una qüestió de modificació de partides pressupostàries o d’anuncis de noves mesures. Mantenen que és una negociació eminentment política i la continuen vinculant al compliment dels acords d’investidura. Aquest vincle formava part de l’acord fet públic pels dos partits divendres passat. Però, com passa sovint, la literalitat dels pactes dóna lloc a interpretacions diverses. Ara l’executiu espera que el pressupost i el compromís de Salvador Illa de complir els acords d’investidura avancin paral·lels. Però ERC refusa de deslligar-los.

El govern, a més, ha posat èmfasi en la voluntat d’ERC d’aprovar el pressupost. En canvi, ERC remarca la importància de la negociació i no vol que es doni el seu vot per garantit. Una vegada retirat l’escull inicial de l’IRPF, exigeix alternatives que impliquin espais de sobirania. I difícilment hi pot haver millores en aquest àmbit sense la concurrència del PSOE i del govern espanyol.

Encara no hi ha cap data per a la convocatòria del Consell de Política Fiscal i Financera, on el Ministeri d’Hisenda havia de presentar les modificacions legislatives per a aplicar el nou model de finançament. I això vol dir que Montero sortirà del govern sense que el pacte s’hagi concretat tècnicament, més enllà de l’anunci polític dels eixos del sistema. Serà, per tant, el seu successor que afrontarà aquest pas imprescindible perquè, quan les reformes hagin passat pel consell de ministres, arribin al congrés i assumeixin l’hora de la veritat, la de l’avaluació del suport polític de la reforma del model. Montero també se n’anirà de l’executiu sense haver materialitzat la condonació d’una part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic ni la constitució del consorci d’inversions. Dues demandes d’ERC que també eren en el cistell dels acords d’investidura.

ERC no ha concretat a què es refereix quan parla de la millora d’aquests espais de sobirania per a sospesar la seva posició respecte del pressupost. Sigui com vulgui, la consellera d’Economia, Alícia Romero, va dir dilluns que el govern voldria tenir-los aprovats per Sant Joan. Això significaria que el govern els hauria de tornar a enviar al parlament coincidint amb les eleccions andaluses o just després. L’acord que Illa i Oriol Junqueras van tancar la setmana passada, tanmateix, els dóna marge fins a final de juliol. Entremig, hi haurà el canvi clau de la cartera de la Hisenda espanyola.

El president de la Generalitat ha assumit el tràngol però ha provat de sortir-ne tan poc perjudicat políticament com ha estat possible: ho ha fet amb la màxima solemnitat, amb una compareixença institucional al palau, mirant d’impedir que el moviment s’interpretés com una reculada. I això que la consellera d’Economia, Alícia Romero, havia negat dimarts al matí que fossin en aquest punt, malgrat que faltaven poques hores perquè tot s’acabés de precipitar.

Illa ha revestit de justificacions una retirada que ell mateix havia tancat ahir amb Oriol Junqueras. L’ha presentada sobretot com un impuls definitiu per a un pacte sobre els comptes. L’acord compromet ERC a negociar, cosa que no havia volgut fer fins ara perquè el govern espanyol no havia fet cap gest per a comprometre’s amb una gestió progressiva de l’IRPF per a Catalunya. En això, ERC també ha cedit: Junqueras, en una conferència de premsa a la seu nacional del partit, ja no ha posat l’IRPF com a condició indispensable per a asseure’s a parlar dels comptes. Els republicans han acceptat de “negociar per aprovar” els comptes abans de final de juliol.

I això què vol dir? No compromet ERC a votar-hi favorablement. Dóna, això sí, més marge a les dues parts per a trobar vies alternatives d’acostament. Ho han dit, literalment, així: “Ens deixem més temps per a cercar els camins dins el marc dels acords signats que han de permetre de preservar l’estabilitat del país en un moment especialment convuls.” Si l’entesa es mantingués, i Illa tingués garantit el vot d’ERC, el govern hauria de tornar a enviar el pressupost al parlament, a tot estirar, a final de juny. Fins llavors, les dues parts tenen temps d’acabar de reconduir la situació.

Són més de tres mesos en què poden passar coses decisives perquè es decanti la balança. El govern espanyol hi tindrà un paper especialment destacat. La vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ja haurà presentat al Consell de Política Fiscal i Financera la translació legislativa de l’acord de finançament, amb la incògnita de si s’hi inclourà cap referència a l’IRPF i en quins termes, perquè s’entreveu molt difícil d’alinear-se amb les reclamacions d’Esquerra. Però, sobretot, Montero serà després rellevada al capdavant del ministeri per encapçalar formalment la candidatura a les eleccions d’Andalusia del juny, encara no convocades, i caldrà veure si qui assumeix el càrrec manté com a línia vermella una concepció de la gestió dels imposts en xarxa. És a dir, si es manté en la defensa, a tot estirar, d’una gestió compartida dels tributs, o està disposat a negociar una capacitació perquè la hisenda catalana assumeixi per fases, anant bé a partir del 2028, la recaptació i la gestió de l’impost sobre la renda.

La negativa del PSOE a acceptar l’IRPF, malgrat que forma part del pacte d’investidura d’Illa, havia acorralat el president de la Generalitat en un cul-de-sac. Perquè això que es dirimeix a hores d’ara no és si el govern pot tenir un pressupost enguany o no, sinó si tindrà almenys un pressupost aprovat per a tota la legislatura. I si és que no, aleshores la pregunta és una altra. Pot sostenir-se un govern durant quatre anys sense la confiança del parlament per a aprovar ni tan sols una vegada aquesta eina bàsica de governabilitat? L’any vinent, amb les eleccions municipals, i el següent, amb les catalanes previstes, no entren en els càlculs dels partits. És clar que Illa no fa res que no hagi assajat abans Pedro Sánchez al congrés espanyol. El PSOE i Sumar no tenen ni tan sols l’expectativa d’aventurar-se a presentar uns comptes.

Ara ERC s’ha avingut a sospesar alternatives a l’IRPF per acabar de decidir si dóna suport al pressupost o no. Això obre noves possibilitats, però amb el pas dels mesos ha aparegut una certesa que no es pot esbandir amb facilitat: no hi haurà hipotètics avenços en sobirania sense que entri en l’equació el govern i el congrés espanyols. Aquesta supeditació a Madrid condiciona les limitacions del traspàs de Rodalia, la condonació de part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic, el consorci per a les inversions en infrastructures, l’acord de finançament i l’IRPF. Es poden tancar acords, però la materialització és una altra cosa. I al final, tan sols resten les coses que passen de debò. Els militants d’ERC van avalar, dividits, la investidura d’Illa en canvi d’allò que es va anomenar la “sobirania fiscal”.

El govern evitarà tensions de tresoreria amb el suport garantit d’ERC al suplement crèdit que el consell executiu aprovarà demà. Junqueras ja havia deixat clar de bon començament que no deixarien caure el govern i que s’avenien a validar els decrets que donessin més aire a les limitacions de la pròrroga pressupostària. Tot esperant que el govern l’acabi de concretar, el suplement serà d’una xifra entre 5.000 milions i 6.000 milions d’euros, segons que ha precisat Junqueras. Amb això l’executiu arribarà en condicions a l’estiu, quan, definitivament, hi haurà el punt d’inflexió per a la legislatura.

A ningú no li convenen ara unes eleccions. Especialment a ERC, amb Oriol Junqueras encara inhabilitat i sense candidat a presentar. Però tampoc al PSC: el 2024, els socialistes van sumar una majoria justíssima amb ERC i els Comuns. Amb un escenari de possible ascens de l’extrema dreta, podrien quedar-se lluny en un hemicicle difícilment governable. Al mateix temps, aquests comptes són l’última eina de pressió que té ERC sobre Illa, perquè podrien ser els únics comptes de la legislatura. L’any vinent hi haurà eleccions municipals i, el següent, tocarien les catalanes. Les turbulències que sempre causen els interessos electorals són males conselleres. Per tot plegat, si ERC avala els comptes sense lligar curt el compliment dels acords de la investidura, haurà perdut capacitat d’influència sobre el govern.

En aquest torcebraç que ja fa tants dies que dura, el partit de Junqueras ha pres distància de la situació: no se sent responsable de la decisió d’Illa de dur els comptes a la cambra sense tenir-ne el suport assegurat. Consideren que és el president de la Generalitat qui ha forçat la situació innecessàriament, mentre que el govern atribueix la desavinença a un canvi d’opinió del partit, accentuat després de la darrera reunió de Junqueras amb el president espanyol, Pedro Sánchez.

ERC exigeix un camí transitable per fer efectiva la recaptació de l’IRPF a Catalunya, segons que apunten fonts del partit. No en tenen prou amb les declaracions públiques d’Illa i dels consellers Albert Dalmau, Sílvia Paneque i Alícia Romero. És Madrid qui ha de cedir, segons ERC, i no sembla fàcil que passi, tot i que el fet que el PSOE hagi passat el tràngol de les eleccions de Castella i Lleó pot facilitar-ho una mica més. Un dels elements que més influeixen en l’enrocament són els interessos electorals de la vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, a les eleccions andaluses previstes per al juny. Hi ha implícit l’argument que ara mateix una cessió a Catalunya seria rebuda amb recels anticatalanistes que podrien perjudicar-la electoralment. El calendari de Montero no casa amb el d’Illa.

De fet, Montero no ha traslladat de moment tampoc al Consell de Política Fiscal i Financera les reformes legislatives per a fer possible el nou sistema de finançament pactat amb Esquerra. És en aquestes lleis que ERC voldria que s’introduís aquest avenç progressiu en la gestió i recaptació catalana de l’IRPF. Cal no oblidar que el pacte d’investidura entre el PSC i ERC incorporava el compromís que aquesta recaptació comencés enguany. Els republicans acceptaven el pla del govern per començar-la el 2028, i han instat els socialistes a acordar les fases posteriors i posar-les en el calendari, però ara el govern veu igualment difícil l’horitzó del 2028, l’últim any de la legislatura, teòricament. Insisteixen, entre més raons, que l’Agència Tributària de Catalunya no té els mitjans humans i tecnològics necessaris.

Els plans de creixement de l’executiu per a la hisenda catalana no preveuen en cap cas un traspàs de personal de l’agència tributària espanyola. Aquesta premissa allarga i complica el redimensionament de l’agència, perquè requereix un procés molt més lent per a la creació de noves places i la formació del personal tècnic necessari. És un peix que es mossega la cua: la hisenda no està preparada perquè és difícil d’aconseguir-ho amb aquests condicionants.

Per una altra banda, el govern espanyol no ha acceptat mai que Catalunya recapti i gestioni l’IRPF completament. En el marc de l’acord de finançament, va parlar d’una gestió en xarxa dels imposts, sense que això impliqui sobirania per part dels governs autonòmics. En la reunió de la comissió bilateral del juliol de l’any passat, el govern català i l’espanyol van arribar a un acord inconcret sobre l’impost sobre la renda, que no comprometia Madrid a cedir una gestió i recaptació total a Catalunya ni n’establia cap calendari. Es comprometien només a “treballar per fer efectiu el desplegament de la hisenda catalana, tot impulsant els canvis legislatius pertinents perquè l’Agència Tributària de Catalunya assumeixi progressivament competències en la gestió de l’IRPF, i que aquestes es puguin acordar en el futur respecte d’uns altres tributs”. És a dir, van diluir el compromís el verb “treballar”, que no compromet cap resultat positiu en els intents, i no van determinar les “competències”, que conseqüentment no són totes.

La realitat és que ERC no vol deixar caure el govern. Junqueras ha ofert el suport del partit per aprovar nous suplements de crèdit i per tornar a dur el pressupost a la cambra al juny. De fet, han declarat reiteradament que voldrien que hi hagués comptes. Però el govern va prémer l’accelerador perquè volia passar aquesta pàgina el primer trimestre de l’any. Les converses continuen.

Quan els agents de la Guàrdia Civil van escorcollar l’abril del 2019 el domicili de José María Corbín, advocat i cunyat de Rita Barberà, hi van trobar una agenda telefònica amb una gran quantitat de contactes d’alt nivell del món econòmic, polític i institucional valencià i espanyol. Investigaven els lligams de la família Corbín-Barberà amb el cas Assut, la trama de corrupció en la contractació pública de l’Ajuntament de València durant l’època de Barberà. I, entre aquells contactes, n’hi havia uns quants de persones molt influents de la dreta judicial del País Valencià: noms de jutges que van acabar afavorint sempre els dirigents del Partit Popular acusats en causes de corrupció, entre els quals es destaca el magistrat de l’Audiència de València Pedro Castellano. És, de fet, qui va deixar lliures de càrrecs els regidors de Barberà acusats d’haver rebut bitllets de cinc-cents euros d’origen desconegut. O el mateix que va arxivar la causa per la visita del Papa a València el 2006, en què hi havia investigats Francisco Camps i més alts càrrecs de la Generalitat. El mateix que va absoldre els divuit neonazis de l’operació Panzer (entre els quals, l’assassí de Guillem Agulló) el 2014 i els neonazis del grup Armagedón el 2005. I el mateix que s’ha obstinat a obrir judici oral a Mónica Oltra. Al costat del nom de Castellano, a l’agenda que tenia la família de Rita Barberà hi havia el d’una magistrada que ara haurà de decidir –juntament amb els altres jutges de la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia valencià– si encausa Carlos Mazón per homicidi imprudent.

Es tracta de Carmen Llombart, ex-presidenta de l’Audiència de València, ex-membre del Consell General del Poder Judicial a proposta del PP i una de les signants del manifest que atiava la rebel·lió judicial contra l’amnistia. És un pes pesant de la dreta judicial valenciana i té damunt la taula, d’ençà de la setmana passada, l’exposició raonada de la jutgessa de Catarroja Nuria Ruiz Tobarra demanant l’encausament de Mazón. La seva opinió hi tindrà un pes, tot i que pot quedar matisada pel parer dels altres magistrats de la sala.

Vet aquí el neguit de què pot passar amb Mazón d’ara endavant, perquè el seu futur judicial depèn, d’entrada, d’aquests magistrats. La jutgessa de Catarroja s’ha esforçat durant més d’un any per anar construint tot un camp probatori sòlid i incontestable que apunta directament a la responsabilitat de Mazón com a president de la Generalitat en les dues-centes trenta morts causades per la gota freda del 29 d’octubre de 2024. El pas que fa Ruiz Tobarra és necessari perquè, com que Mazón manté l’escó a les Corts Valencianes, continua aforat, de manera que només el TSJ el pot investigar i, eventualment, jutjar.

La decisió la prendran els magistrats Carmen Llombart, José Francisco Ceres Montes, Antonio Ferrer Gutiérrez, María Pía Cristina Calderón Cuadrado i Vicente Manuel Torres. I, si en el cas de Llombart és evident –i inquietant– la posició arrenglerada amb el PP i amb la dreta espanyola, no queda pas tan clar en el cas dels altres magistrats.

El jutge José Francisco Ceres Montes, membre de la conservadora Associació Professional de la Magistratura, va assumir una bona part de la investigació de la branca valenciana del cas Gürtel, que empastifava el PP. Però el 2009 va prendre la decisió més discutida de la seva carrera judicial: l’arxivament de la causa contra el president Francisco Camps per suborn, tot un escàndol que va aixecar una forta polseguera política i que fou corregit, posteriorment, pel Tribunal Suprem espanyol. Dos anys després, Ceres semblava voler corregir aquella decisió i va acabar obrint investigació i portant a judici desenes d’ex-alts càrrecs del PP valencià implicats en aquella trama de corrupció.

El magistrat Antonio Ferrer Gutiérrez, que també forma part de la sala civil i penal del TSJ valencià, fou el jutge instructor de la causa penal contra Mónica Oltra quan encara era vice-presidenta de la Generalitat: va formar part de la sala que va acceptar l’exposició raonada del jutjat número 15 que investigava els fets i va decidir de continuar el procediment per un suposat encobriment dels abusos del seu ex-marit. Ell fou qui va practicar les diligències de la instrucció relacionades amb l’acusació contra Oltra.

Els altres dos magistrats de la sala no tenen un perfil tan marcat políticament. María Pía Cristina Calderón Cuadrado, catedràtica de dret processal a la Universitat de València, fou designada magistrada del TSJ el 2011 en el torn de juristes de prestigi reconegut. No ha tingut actuacions judicials controvertides, tret del fet que formava part de la sala que va acceptar l’exposició raonada per a investigar Mónica Oltra. També va formar part d’aquella sala Vicente Manuel Torres, l’ex-fiscal de carrera que també integra la sala civil i penal del TSJ.

Serà una sala formada per tres magistrats d’aquests cinc (un dels quals pot ser el president del TSJ, Manuel José Baeza, i un altre, el ponent encarregat de redactar la resolució) qui prendrà la decisió sobre si s’obre una investigació penal contra Mazón. Si l’admeten, hauran de designar un magistrat instructor per començar la investigació i hauran de precisar si assumeixen tota la causa sobre les responsabilitats penals per les víctimes de la gota freda que, de moment, té com a investigats l’ex-consellera Salomé Pradas i l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso, o si es limiten a investigar només la part que afecta Mazón, que és l’opció més probable. Però també hi ha l’opció que desestimin la petició de la jutgessa Ruiz Tobarra, que li tornin la causa i li demanin que la fonamenti encara més. Tant en un supòsit com en un altre, caldrà veure fins a quin punt es farà visible la mà allargada de la dreta judicial valenciana, la que s’ha situat durant molts anys tan a prop del poder que exercia el PP que, fins i tot, va acabar apareixent a les agendes de la família de Rita Barberà.

Per entendre com hem arribat fins ací, cal remuntar-se a una paraula hebrea: עמימות (amimut). Significa “opacitat”. Però és una expressió que en els àmbits militars sovint es tradueix de manera més sofisticada per “ambigüitat deliberada”. És la paraula que defineix la doctrina nuclear israeliana –formulada als anys seixanta i mai abandonada d’aleshores ençà– que consisteix a posseir armes nuclears sense confirmar-ho ni desmentir-ho.

Shimon Peres, un dels seus arquitectes, va dir que l’objectiu de Dimona –la instal·lació on va nàixer la bomba israeliana– no era la guerra, sinó la pau. Israel, molt en la línia del concepte clàssic de la dissuasió nuclear, volia tenir la bomba no per a usar-la, sinó per a no haver-la de fer servir mai. Simplement per a fer tanta por als seus veïns i contrincants que mai no s’atrevissen a tornar a atacar l’estat d’Israel. La paradoxa és que, setanta anys després, aquella bomba que mai no ha existit oficialment és el motor invisible d’una guerra ben real, que avui ha fet un gran salt de dimensió.

La lògica circular del secret

La política d’amimut va néixer d’un càlcul racional. Israel considerava que l’ambigüitat nuclear era una manera de mantenir un efecte dissuasiu mentre minimitzava les conseqüències diplomàtiques de tenir un monopoli nuclear obert a la regió.

Si Israel declarava públicament que tenia la bomba, hauria d’afrontar una pressió internacional enorme i, sobretot, hauria d’explicar per què l’estat hebreu sí que tenia dret de tenir-la i els seus veïns no. L’opacitat –ni la tinc, ni no la tinc– li permetia, en canvi, gaudir de tots els avantatges de la dissuasió nuclear sense cap dels costs polítics.

El problema és que el secret va ser sempre, en realitat, de domini públic. El 1969, la primera ministra Golda Meir i el president Nixon van arribar a un pacte implícit: Nixon no forçaria Israel a signar el Tractat de No-proliferació Nuclear i Meir prometria que Israel no introduiria les armes nuclears en un conflicte regional ni n’admetria públicament mai l’existència. Un acord de silenci còmplice entre totes dues potències que havia de marcar les dècades següents.

Però els estats de la regió, evidentment, no eren cecs. L’Egipte de Nasser, l’Irac de Saddam, la Síria dels Assad i, finalment, l’Iran dels aiatol·làs han pres al llarg dels anys decisions estratègiques –programes d’armes de destrucció massiva, aliances amb potències nuclears, curses armamentístiques– que no eren sinó una resposta directa a una bomba que no existia oficialment, però que tothom sabia que hi era.

Així, lluny d’aturar la temuda proliferació regional, l’arsenal nuclear no declarat d’Israel va aconseguir donar a Saddam Hussein un gran incentiu per a perseguir el seu propi programa nuclear als anys vuitanta i noranta, i va contribuir a la proliferació en massa d’armes químiques a Egipte, Síria i l’Irac.

Israel va respondre sempre a cada intent regional d’equilibrar la balança nuclear amb el que es va anomenar la “Doctrina Begin”: amb la destrucció preventiva de les instal·lacions rivals per no deixar que els altres països arribassen a la capacitat de construir-ne una.

L’atac al reactor iraquià d’Osirak l’any 1981. L’atac a la instal·lació siriana de Deir ez-Zor el 2007. I ara, de manera molt més expansiva i amb participació nord-americana directa, els atacs contra Fordow, Natanz i Isfahan el juny de l’any passat responien a això. La doctrina israeliana estableix que ells són i han de ser l’únic estat de la regió que pot tenir armes nuclears. I la defensa d’aquest monopoli, que mai no s’ha admès obertament, ha generat dècades de tensions. Però ara, en el cas de l’Iran, les coses han canviat radicalment, perquè els iranians també jugaven amb el seu propi secret.

La paradoxa iraniana: ni sí ni no, però cada vegada més a prop

L’Iran va aprendre ràpidament la lliçó de l’Irac i Síria: els estats que construïen instal·lacions nuclears obertes i detectables eren atacats i destruïts per Israel. I, per tant, va optar per una estratègia diferent, que els analistes anomenen “la capacitat de ruptura” (breakout capacity): no fabricar la bomba, però situar el país en una posició tecnològica en què fabricar-la acabés essent qüestió de dies o de setmanes a tot estirar. Es tractava d’acumular coneixement, enriquir urani fins a nivells molt pròxims als militars, i mantenir una ambigüitat pròpia –en contrast amb l’ambigüitat israeliana– que permetés negociar, resistir sancions i conservar la temuda proliferació com a última carta a posar sobre el tauler de joc.

Era un joc molt perillós, però coherent. Fins al moment dels bombardaments del juny passat, l’Iran enriquia urani al 60%, un nivell molt per sota del 90% necessari per a l’ús militar. Els experts nuclears consideraven aleshores, de manera generalitzada, que l’Iran no tenia la intenció d’arribar a la militarització efectiva del programa nuclear, un pas que hauria requerit mesos o anys addicionals. Però alhora tothom sabia que aquella era la intenció.

Hom podria dir que l’Iran contraatacava l’ambigüitat israeliana amb la seua pròpia i que això permetia un cert equilibri regional de la por. Com se solia dir: l’Iran tenia la clau posada a l’engranatge nuclear, però no l’havia feta girar, voluntàriament. I aquesta distinció –cabdal per als experts, però quasi imperceptible per als polítics– és el nucli que origina el que podria ser l’error estratègic més gran de la història recent.

Perquè l’estiu passat Israel va decidir d’atacar no pas la bomba, que no existia, sinó la capacitat de fabricar-la. I va bombardar, amb l’ajut dels Estats Units, les instal·lacions, les centrifugadores, el material enriquit… Aparentment, sense pensar –i ací hi ha la gran paradoxa del moment actual– que, així, eliminava l’única raó per la qual l’Iran podia continuar afirmant, de manera creïble, que el seu programa era estrictament civil.

La decisió que el bombardament va accelerar

I ací és quan la lògica es mossega la cua. El desembre proppassat, va circular de manera abundant que a l’octubre–després dels atacs de l’estiu– el líder suprem Ali Khamenei havia autoritzat el desenvolupament d’ogives nuclears miniaturitzades per a míssils balístics.

I si aquesta informació fos fiable –cal tenir en compte que prové de fonts d’intel·ligència israelianes i americanes–, voldria dir que el bombardament de l’estiu hauria aconseguit exactament el contrari d’allò que pretenia: durant dècades, l’Iran havia mantingut una posició d’ambigüitat calculada, en part per evitar el pretext per a un atac directe d’Israel en contra seu. Després del bombardament, aquella posició ja no tenia cap raó de ser perquè l’atac havia arribat igualment. Per tant, l’opció d’una bomba real, que actués com a dissuasió real –no com a mera possibilitat hipotètica– passava a ser, als ulls dels dirigents iranians, l’única resposta lògica possible.

Es tracta, en definitiva, d’allò que els teòrics de la proliferació nuclear havien advertit durant anys: atacar preventivament un programa nuclear que no s’ha decidit a fabricar la bomba augmenta, no pas disminueix, la probabilitat que aquell programa acabe fabricant-la. Perquè quan es destrueix la capacitat d’enriquiment de l’urani, també es destrueix la utilitat de l’ambigüitat. I si s’elimina l’ambigüitat, se li treu a l’estat atacat la raó per continuar contenint-se. Si t’ataquen igualment tant si tens la bomba com si no, preu per preu, fabrica-la.

I ací és on som avui. Vuit mesos després del que es va conèixer com la “guerra dels dotze dies”, Israel considera ara que els atacs van danyar molt la infrastructura nuclear iraniana i van retardar el progrés del programa durant uns quants anys. Però també diu que no van eliminar el coneixement científic ni l’estoc de material enriquit al 60%, que arribava als 400 quilograms, i encara no és clar si els iranians van aconseguir de recuperar-lo o si continua soterrat sota les runes. 400 quilograms d’urani enriquit al 60%. En algun lloc de l’Iran. Ningú no sap exactament on. Aquest és el llegat immediat de l’operació militar de l’estiu passat que Trump va proclamar que havia “esborrat” el programa nuclear iranià i que en vista dels atacs d’avui podríem pensar que va ser un error immens. Perquè en realitat allò que pot haver aconseguit no és sinó accelerar-lo.

Dos secrets que es destrueixen mútuament

Accelerar-lo, perquè el sistema que mantenia l’equilibri regional i que s’ha esfondrat en aquesta guerra era, en el fons, un edifici construït sobre dos secrets complementaris. D’una banda, el secret nuclear israelià –la bomba que tothom sap que existeix però que ningú no pot mencionar oficialment– funcionava com a dissuasió d’últim recurs per a evitar un atac iranià sobre Israel. I d’una altra, el secret sobre la capacitat nuclear iraniana –la bomba que l’Iran sempre ha negat voler, però que ha anat construint pas a pas– funcionava de força de negociació, de garantia de supervivència del règim davant un possible atac d’Israel i de resposta implícita a l’amimut israeliana.

Ara la qüestió és que tots dos secrets han estat malmesos. Israel ha atacat obertament i en massa –amb participació nord-americana– allò que creu que és el programa nuclear iranià. I amb això el tabú del primer atac directe s’ha traspassat. I l’Iran –si les informacions sobre la decisió de Khamenei són certes–, en conseqüència, ha abandonat l’ambigüitat per optar per la militarització activa. El resultat? Aquesta dansa, tan perillosa, que ha mantingut durant dècades l’estabilitat entre Israel i l’Iran s’ha acabat. I ningú no sap, ningú no pot saber, si avui n’ha començat una de molt més perillosa.

L’herència de Dimona

Quan els historiadors analitzen aquesta guerra és probable que situen el seu origen no el 13 de juny de 2025, el dia de l’atac israelià, o avui, com a segona onada d’aquell mateix atac, sinó als anys cinquanta, quan Shimon Peres va viatjar a París i va tornar amb els plànols d’un reactor nuclear que va dir que era per a fins pacífics. La decisió de construir la bomba en secret, de mantenir una ambigüitat que permetés a Israel de gaudir del monopoli nuclear regional sense pagar-ne el preu polític, va crear aquell dia una asimetria estructural al Llevant que cap acord diplomàtic no ha pogut resoldre en dècades.

I és correcte afirmar que la política israeliana de no signar el Tractat de No-proliferació Nuclear i optar per l’opacitat ha estat, finalment, la gran força desestabilitzadora a la regió. Que els mateixos països occidentals que castiguen durament qualsevol intent de proliferació nuclear hagen protegit durant dècades el programa israelià és una de les hipocresies més grans de la postguerra freda. I és també, en gran manera, la raó per la qual l’Iran no ha cregut mai que la inspecció internacional el protegís. Cosa que ara ha estat demostrada: si t’ataquen igualment, la inspecció internacional –creure que si et deixes inspeccionar no t’atacaran– no serveix de res. I l’únic camí que resta és aconseguir les mateixes armes que té el teu enemic, la bomba nuclear.

Així, doncs, la trampa de l’amimut és, en el fons, aquesta: el secret que pretenia garantir la seguretat d’Israel ha acabat causant les condicions exactes per a fer inevitable la guerra que volia evitar. La bomba atòmica israeliana –que mai no va existir a oficialment– ha estat, durant setanta anys, el motor invisible de tota l’escalada nuclear al Llevant i sembla que ha arribat el moment en què per l’Iran ja no té sentit cap més posició estratègica que tenir la seua pròpia bomba. Allò que els israelians volien evitar ho han accelerat ells mateixos.

Tot allò que puga passar a partir d’ara és difícil de saber. No sabem –ni podem saber– si l’Iran té urani enriquit ni en quina situació estan les instal·lacions dedicades a crear la bomba. No sabem quant de temps necessita per a fabricar-la. Però sí que sabem que el coneixement nuclear, la capacitat per a fer-la, a diferència de les centrifugadores, no es pot destruir amb un atac de l’aviació. Per això ara els americans i els israelians ja no parlen d’aturar el programa atòmic iranià sinó de canviar el règim com a objectiu. Perquè, a diferència d’allò que passava quan al règim no li interessava crear la bomba sinó només fer veure que la volia fer, ara l’única solució per a aturar-ne la fabricació és canviar el govern, destruir la república islàmica.

Però l’inconvenient és que això no serà gens fàcil sense posar tropes de terra nord-americanes o israelianes combatent dins Teheran. Una perspectiva que significa un autèntic infern sense cap garantia de victòria.

El PSC en podria sortir debilitat. Encara no s’ha refet de la crisi de Rodalia i dels serveis públics i seria de desmemoriats oblidar que van aplegar seixanta-vuit diputats amb ERC i els Comuns en un escrutini ajustat. “És impossible que un govern convoqui unes eleccions si sap que perdrà el govern”, etzibava Junqueras ahir a Catalunya Ràdio, llançant el missatge que no serien pas ells que cedirien. A Esquerra tampoc no li convenen eleccions, perquè Junqueras continua inhabilitat, sense notícies públiques del Tribunal Constitucional ni de la concessió del segon indult, amb el futur polític dependent de la voluntat del PSOE. Si els socialistes saben que no es poden arriscar a passar un any més amb els comptes sense aprovar, perquè l’any vinent hi haurà eleccions municipals i el següent les catalanes i acabarien el mandat amb una pròrroga, els republicans consideren que ja els han falcat prou per a reclamar una contrapartida coneguda, signada i compromesa.

De fet, ERC ja va assumir l’argument del govern que era impossible que l’Agència Tributària de Catalunya recaptés i gestionés l’IRPF enguany, malgrat que ho disposava l’acord d’investidura, i va acceptar el calendari de l’executiu de començar el 2028, disposada a negociar fases futures que superaven la legislatura, amb les incerteses de compliment que això implica. També van acordar un model de finançament allunyat del finançament singular que havia definit el govern de Pere Aragonès, malgrat no admetre la distància i defensar-ne els beneficis. Si ERC avala els comptes a Illa sense cap compromís fiable, perdrà l’única palanca real que té sobre el govern.

L’executiu esperava que Junqueras en tingués prou amb l’enèsim compromís d’Illa d’aconseguir l’IRPF. Una declaració pública per a moure la posició, tenint en compte l’entesa amb el consorci d’inversions. Però ERC no creu que els socialistes catalans hagin pressionat prou el PSOE per aconseguir el traspàs de la gestió de l’impost, mentre les eleccions a Castella i Lleó condicionen els moviments dels socialistes i la candidatura a les eleccions andaluses de la vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, continua interferint en les voluntats i els calendaris. Això no implica que ERC deixi el govern català a l’estacada. Junqueras ha tornat a oferir a Illa de negociar ampliacions de crèdit per a adaptar la pròrroga pressupostària i garantir així l’estabilitat al govern. Mentrestant, insisteix que ERC vol el pressupost més que ningú: “Qui no fa tot el possible és qui no compleix els acords.” El govern va avançar a l’ACN que els comptes augmentarien de 9.100 milions la despesa prevista el 2023.

Junqueras transmet que no és ell l’incomplidor sinó el govern. “ERC vol el pressupost més que ningú”, deia ahir. La consellera i portaveu Sílvia Paneque, sense afluixar el torcebraç, hi insistia: “Tenen la paraula del president i hi ha una trajectòria demostrada de compliment dels compromisos.” Segons Paneque, Catalunya no pot esperar més. I, de fet, creu que dilatar-ho no conduïa enlloc. “Hi ha coses que no poden ser d’un dia per un altre i requereixen esforços i més temps”, explicava. El govern està decidit a enviar els comptes al govern i en responsabilitzarà ERC si no els hi aproven.

Els Comuns, amb qui ja van tancar un acord, esperen que tot torni a lloc. “Vull pensar que res no està perdut”, declarava Jéssica Albiach al faristol del parlament. Una esmena a la totalitat es pot retirar a l’últim moment, com van fer els Comuns el 2022. El 13 de març de 2023, en canvi, ells mateixos van refusar el pressupost a Aragonès i ERC va avançar les eleccions. Aquell dia, el PSC va fer pinya amb Esquerra però no n’hi va haver prou. No és una situació tan diferent de la d’ara, però amb els acompanyants canviats i sense incentius polítics. Un altre precedent: el juny del 2016, quan la CUP va vetar els comptes de Carles Puigdemont. El president va anunciar llavors que se sotmetria a una qüestió de confiança. Així és com van incloure el referèndum al full de ruta de la legislatura.

Una dècada més tard, el finançament es pot reformar però no transformar en un acord bilateral que atorgui a Catalunya la clau de la caixa, Rodalia ha entrat en crisi i els serveis i els treballadors públics reclamen més recursos. Els socialistes confien a refer-se electoralment amb la mobilització contra l’extrema dreta. És el que ara mou el món.

Des que va ser investit president, el programa de govern d’Illa ha estat els acords de la investidura. Diu sempre que una bona oposició ajuda a fer un bon govern. Ha passat un any i mig, no falta tant per a l’equador. El president s’ha cansat de l’estira-i-arronsa i se sent fort en el torcebraç. Junqueras també es ressent del desgast de les negociacions i ahir va subratllar que ell tampoc no claudicaria: “Si hem aguantat quatre anys de presó, algú s’imagina que no aguantarem quatre setmanes de pressió?”

Qui cedirà primer? La legislatura tremola però encara són a temps de signar un pacte amb què ni l’un ni l’altre no hi surtin perdent, aparentment.

El pas que ha fet no és gens fàcil, perquè necessita fonamentar d’una manera contundent i ensems exquisida formalment l’existència de prou indicis contra Mazón perquè el TSJ li accepti l’exposició raonada i obri una investigació contra l’ex-president i encara diputat del PP. I Ruiz Tobarra ho fa, tot i que en algun moment del centenar de pàgines de la seva interlocutòria no pot contenir la pulsió emocional; però ho fa amb contundència probatòria i solidesa jurídica. N’hi ha prou amb aquest paràgraf per a exemplificar-ho: “La gravetat de la negligència, l’omissió de l’obligació de coordinar els diversos ens de l’administració autonòmica en una emergència que sempre va ser de la competència autonòmica, es derivava de diverses fonts de coneixement que obligaven el president a actuar, i que converteixen la seva permanència, absolutament passiva, durant cinc hores en el reservat d’un restaurant, en una presumpta grollera negligència amb un greu resultat mortal, de 230 morts.”

La responsabilitat per omissió

El missatge que la jutgessa trasllada és clar: Mazón va passar hores al reservat del restaurant El Ventorro, on va compartir un llarg dinar amb la periodista Maribel Vilaplana, despreocupat i passiu, mentre la gent es moria. “Hi ha elements probatoris que mostren que l’exclusió voluntària de les funcions pròpies de president de la Generalitat va tenir una repercussió decisiva en el resultat mortal i lesiu”, afirma Ruiz Tobarra. La seva responsabilitat és per omissió, però es tracta d’una “omissió equiparable a l’acció”, tant pel que fa als morts com als ferits.

És a dir, que no és, per part de Mazón, una responsabilitat derivada d’un mal funcionament de l’administració, “o una responsabilitat in eligendo o in vigilando, derivada del nomenament d’una consellera que desconeixia cap qüestió relativa a les emergències”; no, és una responsabilitat pel fet de ser ell qui, d’acord amb la llei valenciana de protecció civil i gestió d’emergències, és el màxim responsable en una situació d’emergències. La despreocupació constant de Mazón tot aquell dia és un fet delictiu, ve a dir la jutgessa. “No es pot banalitzar la permanència [de Mazón] en el restaurant, en una sobretaula interminable, mentre la població patia els desbordaments i ja havia viscut un autèntic infern. Si hom diu que la forma afecta el fons, en aquest cas el lloc afectava indubtablement el resultat […]. Les hores més crítiques i mortals van ser durant la seva estada al reservat i el trasllat a l’Eliana [on hi havia reunit el CECOPI].”

Descriu la impossibilitat de la consellera Salomé Pradas –investigada en aquesta causa, juntament amb l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso– de poder contactar amb Mazón mentre era al restaurant durant els moments crítics, “en un període en què hi ha trucades cancel·lades, o bé perquè va desconnectar el telèfon o bé perquè el va posar en mode avió”; i l’excusa que es va empescar Mazón a la comissió d’investigació al congrés, que el duia a la motxilla, “no ens situaria en una posició millor: com es pretén de coordinar, donar instruccions, quan no tens a les mans allò amb què ho has de fer? Un aïllament propi de la negligència.” I diu la jutgessa: “En realitat, del punt de vista de la presidència de la Generalitat, l’emergència es va aturar de facto en el moment mateix que Mazón va entrar al reservat del restaurant.”

La passivitat i inacció mortals

Els arguments que desplega la jutgessa demostren que Mazón tenia moltes maneres de saber la gravetat de la situació, d’ençà de dies abans de la barrancada: perquè els avisos de l’agència estatal de meteorologia anaven indicant l’adveniment d’una gota freda que podia ser molt extrema. Els avisos meteorològics es van anar repetint i incrementant durant el dia 29 d’octubre, des de primera hora del matí; la informació de l’oratge a À Punt (considerat hores després com un canal oficial i fiable d’informació) fou molt contundent sobre el perill imminent per a la població; la informació que arribava per molts altres mitjans, i per les xarxes (fins i tot Vilaplana va rebre un vídeo d’Utiel negada mentre eren a El Ventorro) era alarmant. I, tanmateix, Mazón no s’immutava, no prenia decisions, i això generava incertesa en una reunió del CECOPI que ja havia començat massa tard, a les cinc de la vesprada, però que de bon començament ja sabien que es podia utilitzar l’eina de l’Es-Alert per a alertar la població.

La seva absència, juntament amb la incompetència de la consellera Pradas, la descoordinació i la manca de previsió, va contribuir a endarrerir un avís a la població que hauria pogut salvar vides, diu la jutgessa. “La manca d’adopció de mesures destinades a alertar i protegir la població fou l’element determinant de la mortaldat durant la gota freda del 29 d’octubre de 2024”, afirma en el seu escrit. I ho exposa d’una manera crua i contundent, enumerant les dues-centes trenta víctimes mortals i detallant, en cadascuna i en desenes de pàgines, les circumstàncies i l’hora de la mort. I pràcticament totes van morir abans de les 20.11, quan finalment es va enviar l’Es-Alert. Si al TSJ li calen proves prou rotundes contra Mazón, ací les té.

I la jutgessa ho acaba reblant així, quan es refereix al municipi més castigat, Paiporta: “La majoria de les morts van passar quan [Mazón] era al reservat, sense prendre cap mena de mesura, i havent donat al matí un missatge de falsa seguretat a la població.”

El tancament del cercle: què pot passar a partir d’ara?

Amb aquesta resolució, Nuria Ruiz Tobarra tanca del tot el cercle al voltant de Mazón, després d’una estratègia molt ben calculada, però portada sovint al límit, d’encerclament progressiu del president, tenint en compte que, com a aforat no el podia investigar directament. Aquest acorralament es va accelerar a partir de l’octubre passat, quan l’Audiència de València va avalar que prengués declaració com a testimoni a Maribel Vilaplana, i a la gent de l’entorn més pròxim del president, amb el propòsit d’obtenir informació valuosa sobre la negligència atribuïble a l’ex-consellera Pradas. Ara, si, de retruc, arran dels interrogatoris a Vilaplana, a l’amo del Ventorro, al cap de gabinet, als escortes, al xofer, etc., se’n desprenia informació que apuntava directament a Mazón, no es podia desestimar pas. Això li deia l’Audiència de València, que la convidava a elevar l’exposició raonada al TSJ quan trobés indicis prou seriosos contra Mazón per a haver d’investigar-lo directament. I aquest moment ja ha arribat.

Ara caldrà veure si els magistrats de la sala civil i penal del TSJ accepten aquesta exposició raonada. Si no ho fan, perquè la troben encara poc fonamentada, la retornaran a la jutgessa perquè indagui més. Si l’accepten, obriran una causa per homicidi imprudent i lesions contra Mazón, que finalment es veurà personat en la causa. I això vol dir que tindrà els drets propis d’un investigat, començant pel dret de defensa, de tal manera que, entre més coses, podrà invocar causes de nul·litat de la instrucció de la jutgessa de Catarroja, tal com temen i esperen algunes de les acusacions personades. Serà el moment de veure si el TSJ serà capaç de mantenir la fermesa i la determinació que ha demostrat tot aquest temps Nuria Ruiz Tobarra en una instrucció que, com a mínim, ja ha tingut l’impacte de fer emergir del fang moltes veritats i responsabilitats, fins al punt de contribuir a fer una pressió tan gran que ni Mazón ni el PP no van poder aguantar políticament. Ara és l’hora de les responsabilitats penals; el judici encara és molt lluny, però avui ja s’ha fet un pas important per a arribar-hi.

D’ací a una setmana, el 3 de març, farà cinquanta anys de la matança de cinc treballadors a Vitòria i les ferides de bala a desenes de persones per part de la policia armada espanyola, quan Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa eren ministres de Governació i de Relacions Sindicals, respectivament. No es preveu que Pedro Sánchez anunciï la desclassificació dels documents que permetin d’esclarir aquells fets sagnants ni totes les responsabilitats polítiques.

I aquest octubre vinent farà quaranta-tres anys de l’assassinat de Joxean Lasa i Joxi Zabala a mans dels GAL, i encara ara partits i organitzacions bascs de colors polítics diferents demanen que es desclassifiquin tots els documents d’aquest terrorisme d’estat orquestrat i desplegat durant els anys de govern de Felipe González. De fet, el govern del PSOE tampoc no va considerar que fos el moment de desclassificar tots aquests documents fa més de cinc anys, quan una desclassificació de documents de la CIA assenyalà González com a responsable directe de la creació “d’un grup de mercenaris controlats per l’exèrcit, per combatre els terroristes fora de la llei, […] amb el propòsit d’assassinar dirigents d’ETA a Espanya i a França”.

Hi ha més casos, és clar, com ara tota la documentació classificada relativa als atemptats del 17-A i que el govern espanyol es resisteix a desclassificar, malgrat la insistència d’alguns grups en la comissió d’investigació al congrés; o sobre l’espionatge en massa amb Pegasus i més programaris espia contra desenes i desenes d’independentistes catalans.

En canvi, ara que fa quaranta-cinc anys del cop d’estat del 23-F el president del govern espanyol sí que ha anunciat que en desclassificaria els documents encara amagats sota la llei de secrets oficial espanyola, que és del 1968, plenament franquista, i plenament vigent. És una de les anomalies de l’estat de dret espanyol, en contraposició amb els ordenaments jurídics de tots els estats de la Unió, que estableixen terminis, d’una trentena d’anys de mitjana, que obliguen a desclassificar la informació que s’havia mantingut en secret per raons de seguretat, d’ordre constitucional i d’ordre públic. Aquesta anomalia fa que els secrets oficials a l’estat espanyol puguin romandre classificats indefinidament i que resti en mans del govern la decisió de desclassificar-los, mitjançant un acord del consell de ministres i segons un criteri polític.

Aquest criteri polític o de conveniència ha fet que únicament s’hagin desclassificat documents una desena de vegades durant aquestes darreres quatre dècades, sobre qüestions i casuístiques molt diverses. Però aquesta vegada Sánchez ho ha fet coincidir amb els 45 anys del cop d’estat perquè és el termini de desclassificació que preveu el projecte de llei que el seu executiu va aprovar l’estiu passat per complaure els socis d’investidura –especialment el PNB– i que hauria de substituir la llei de secrets oficials franquista. Ara, precisament els terminis automàtics de desclassificació (45 anys prorrogables a 60 per a les qüestions considerades alt secret; 35 anys prorrogables a 45 per als secrets; entre 7 anys i 9 per a les qüestions confidencials; i entre 4 i 5 per a les restringides) no agraden als partits i organitzacions de defensa dels drets humans que fa anys que exigeixen que siguin molt més curts.

Sigui com vulgui, ara Sánchez ha volgut fer una exhibició de compromís polític, que ha ventilat amb un piulet a X (“demà desclassificarem els documents del 23-F per saldar un deute històric amb la ciutadania. Les democràcies han de saber el seu passat per a construir un futur més lliure”), que arriba en un moment molt concret: per una banda, es troba amb una gran fragilitat política, sense una majoria clara que pugui apuntalar la legislatura i tenallat per tot de casos de corrupció que esquitxen el PSOE i el seu entorn polític i personal més immediat; i, per una altra, en plena campanya internacional per a presentar-se com un dic de contenció progressista contra l’onada reaccionària mundial, amb una clara voluntat que tingui efecte entre l’electorat més temorós per l’adveniment d’un govern de dretes a la Moncloa.

És en aquest context que hem d’entendre l’anunci de Sánchez sobre la documentació del 23-F. Però caldrà veure exactament quina mena de desclassificació es farà: es podran consultar, finalment, tots els documents del sumari de la causa del Tribunal Suprem sobre els responsables del cop? I tota la documentació del CESID (precursor del CNI) d’ençà de final dels setanta sobre tots els contactes polítics que van dur a la gestació del cop? I tots els enregistraments de les converses que va tenir Tejero mentre era dins el congrés? I totes les converses que va tenir l’ex-rei espanyol Juan Carlos i el personal de la casa reial amb els responsables del cop d’estat, abans, durant i després del 23-F?

Caldrà veure fins on arriba aquesta desclassificació, tenint en compte, a més, el paper que hi va poder tenir Felipe González (que aquests darrers temps ha declarat la guerra a Sánchez, amb qui manté una relació més que freda: hostil). És prou sabut que el general Alfonso Armada pretenia presentar un “govern de concentració”, si triomfava el cop, presidit per ell mateix i amb González de vice-president. És clar que aquell pla no va reeixir, però una de les incògnites sobre el 23-F és qui n’era coneixedor i qui el subscrivia.

Dimecres es començarà a veure l’abast de la maniobra de Sánchez: tan bon punt el BOE hagi publicat el decret aprovat pel consell de ministres de desclassificació dels documents, la Moncloa els posarà a disposició a la web.

Richard H. Pildes, professor de dret a la Universitat de Nova York, ho ha dit sense embuts: “Probablement, és l’exemple més significatiu d’un tribunal que declara il·legal una acció presidencial d’ençà que el president Truman va provar de confiscar les fàbriques d’acer durant la guerra de Corea.” La referència a la sentència del 1952 no és banal. Aquell dia, el Suprem va posar límits a un president que havia invocat raons de seguretat nacional per ampliar el poder executiu de manera inèdita. Avui, set dècades després, el tribunal ha tornat a dir que hi ha línies que cap president dels Estats Units no pot traspassar sense desequilibrar de manera perillosa la balança de poder.

La constitució dels Estats Units atorga al congrés, i no pas al president, la facultat d’imposar aranzels. Trump, tot invocant una llei d’emergències econòmiques del 1977, havia intentat d’esquivar aquest límit i imposar aranzels multitudinaris sobre les importacions de gairebé tot el món. Però el Tribunal Suprem ha deixat clar que aquella llei no li donava una carta en blanc per a remodelar el comerç mundial per decret i l’ha obligat a fer marxa enrere.

La qüestió que fa especialment rellevant aquesta sentència és el context en què arriba. Durant tot aquest darrer any, el Tribunal Suprem havia donat el vist-i-plau a Trump en una llarga sèrie de mesures polèmiques: la prohibició dels militars transsexuals, l’accés del DOGE a dades sensibles dels ciutadans, les nombroses retallades al Departament d’Educació… El tribunal, amb una majoria conservadora que Trump mateix va contribuir molt a construir durant el seu primer mandat, semblava, doncs, disposat a avalar qualsevol expansió del poder presidencial i les polítiques criticades en aquest terreny.

Però, de sobte, el pèndol ha anat cap a l’altra banda. I que ho haja fet precisament en un tema econòmic de tant de pes envia un senyal inequívoc: la justícia –ni tan sols amb una majoria afí al president i procliu a les seues polítiques– no pot avalar l’apropiació de competències que pertanyen al congrés. Hi ha unes regles de funcionament de la democràcia americana que Trump no pot vulnerar a la lleugera. Li ho diuen, clarament, els seus.

Però la batalla no s’ha acabat. El Suprem té sobre la taula més qüestions d’enorme transcendència: si Trump pot acomiadar els caps de les agències independents sense causa justificada, si pot remodelar la Reserva Federal tot defenestrant-ne els membres, o fins on arriben les seues facultats en matèria de seguretat interior. Els mesos vinents, les sentències sobre aquests temes configuraran l’equilibri real de poder als Estats Units durant anys.

Però, de moment i per primera volta, el president ha topat amb un mur. I la irritació desbocada que ha mostrat –ha acusat el Suprem dels Estats Units ni més ni menys que d’estar manipulat per interessos estrangers– demostra que aquesta és una batalla que va molt més enllà dels aranzels, que va, de fet, directe al cor de la pròpia democràcia.

La paradoxa és que el partit d’Oriol Junqueras el vol negociar, però insisteix que primer el govern espanyol ha de prendre un compromís ferm perquè Catalunya pugui recaptar i gestionar progressivament l’IRPF. Els republicans van esquivar l’enfrontament per segona vegada retirant la proposició de llei al congrés amb què pretenien forçar la negociació. Però continuen esperant un gest del govern espanyol, malgrat que tot ve d’un pacte anterior, ja incomplert: l’acord d’investidura d’Illa entre ERC i els socialistes que preveia que Catalunya recaptés l’IRPF enguany. La tàctica d’ERC és clara: en cas que el PSOE no s’hi avingui, l’haurà de convèncer Illa, si realment vol el pressupost. Dimecres Junqueras va anar a Madrid i les negociacions continuen.

Illa diu i repeteix que complirà els acords d’investidura, però s’han ennuegat amb l’IRPF. Junqueras ja va apuntar fa dies una via per a materialitzar-lo: un pacte per a registrar esmenes que el possibilitessin en la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes, que el Ministeri d’Hisenda espanyol encara ha de presentar i que serà la concreció de l’anunciat acord de finançament. 

Per una altra banda, sí que hi ha hagut avenços sobre el consorci d’inversions, tot i que no s’ha tancat l’acord. És un organisme paritari amb representants de l’estat i de la Generalitat per a gestionar i executar les inversions de l’estat a Catalunya, tradicionalment baixes i desequilibrades respecte d’uns altres territoris, com ara la Comunitat de Madrid. Amb l’aprovació de l’estatut, la part catalana va mirar de posar remei a la manca d’inversions incloent-hi la famosa disposició addicional tercera, que establia que s’havia d’equiparar al pes del PIB català sobre l’espanyol durant un període de set anys. Però la insuficiència de recursos per a les infrastructures va continuar essent decisiva en la cronificació del dèficit fiscal.

En l’acord d’investidura, el PSC i ERC van acordar que el consorci tingués un marc pluriennal de finançament i que, a l’hora de dotar-lo de recursos, es tingués per referència la mitjana d’inversió pública sobre el PIB al conjunt de l’estat espanyol. Segons que va avançar El Periódico, sobre la taula hi ha una planificació de les inversions a cinc anys vista i la possibilitat que el consorci pugui executar algunes de les inversions a partir de comandes de gestió del govern espanyol.

Els Comuns han pogut lluir, com pretenien, un acord per a impossibilitar les compres d’habitatge de grans tenidors per a fer negoci en les zones en tensió. Els fons d’inversió podran continuar comprant edificis sencers però hauran de llogar els pisos seguint la limitació de preus. El govern s’ha compromès a aprovar el primer semestre del 2026 una proposició de llei per a modificar la llei d’urbanisme que habilitarà els ajuntaments a aplicar les limitacions amb els plans urbanístics corresponents. L’acord també referma que comencin a actuar un centenar d’inspectors d’habitatge i 150 membres de la unitat antidesnonaments. En aquest àmbit, han acordat igualment de dotar amb 300 milions la compra per a ampliar el parc públic de lloguer.

Quant al transport públic, l’acord inclou d’aprovar un pla de millora dels autobusos que puja a 21 milions, per cobrir la demanda insatisfeta d’aquest transport i dels problemes de cobertura de trajectes per la crisi de Rodalia. A més, preveu d’augmentar la cobertura dels ajuts al lloguer fins a arribar al 25% de les famílies llogateres en dos anys. Enguany, el pressupost s’apujaria de 106 milions i el límit d’ingressos per a accedir-hi seria de 25.200 euros a 36.279 euros. El pacte preveu un pla de xoc de resposta al sensellarisme i al barraquisme amb una dotació mínima de 30 milions, 11,2 milions més per a lluitar contra la violència masclista i assistir-ne les víctimes, i un increment del 23% del pressupost de les polítiques d’igualtat i LGTBI, entre més mesures.

Ara tot resta pendent d’ERC. Si aconsegueixen lligar l’escull de l’IRPF, el govern tindrà el primer pressupost i podrà respirar tranquil. No tan sols enguany, sinó fins i tot encara que hagi de prorrogar-lo els anys següents. Ara, no es pot permetre de fracassar.

Perquè el propòsit d’aquelles lloances de Grande-Marlaska a González l’octubre del 2024 era de perpetuar-lo en el càrrec. Era una decisió personal del ministre, que l’havia ascendit a aquest càrrec l’agost del 2018, poc després d’arribar al poder Pedro Sánchez gràcies a la moció de censura contra Rajoy. I Grande-Marlaska ho va aconseguir, de la manera més barroera possible: va modificar, per la porta del darrere, la llei orgànica de règim personal de la policia espanyola, que fixa l’edat de jubilació dels agents a seixanta-cinc anys. La modificació consistia a aplicar una excepció al DAO, de manera que retingués el càrrec fins que en fos destituït. I aquesta reforma legal es va aplicar uns quants dies després de la gota freda, amagada en una disposició final d’un decret del govern espanyol que incloïa ajudes als municipis afectats per les inundacions.

José Ángel González feia seixanta-cinc anys el 19 de desembre d’aquell 2024, i aquella reforma legal aconseguia, in extremis, d’evitar-ne la jubilació forçosa i de mantenir-lo en el càrrec indefinidament. I això, a més, amb el suport moral i polític del seu principal valedor, el ministre d’Interior. Al cap de quatre mesos del seu seixanta-cinquè aniversari, José Ángel González aprofitava la seva condició de màxim dirigent de la policia espanyola per forçar la seva subordinada, amb qui havia tingut prèviament una relació afectiva “caracteritzada per una asimetria de poder institucional manifesta”, per forçar-la a anar al seu pis, obligar-la a masturbar-lo, fer cas omís de la seva insistent negativa a mantenir cap relació sexual, impedir-li d’anar-se’n i acabar-la violant amb penetració, segons el relat de la querella contra ell admesa a tràmit pel jutge.   

El cas ha caigut com una bomba dins el Ministeri d’Interior espanyol. I més encara quan s’ha sabut que l’adjunt al DAO, el comissari Óscar San Juan González, va pressionar la víctima perquè no digués res, la va coaccionar perquè no presentés la denúncia, oferint-li, en canvi del silenci, de recol·locar-la a “qualsevol lloc” dins el cos. San Juan González ha estat apartat del cos. I els grups de l’oposició s’han abraonat contra Grande-Marlaska al congrés, on el ministre ha dit i ha repetit que no tenia coneixement d’aquest cas i ha negat que el volgués tapar. De fet, ha arribat a carregar la responsabilitat de la seva continuïtat política com a ministre en la víctima, quan ha dit que no pensava plegar, llevat que “la víctima considerés que el ministre li havia fallat”.

És el darrer escàndol del membre més sinistre del gabinet de Pedro Sánchez, tacat pel seu paper de jutge instructor a l’Audiència espanyola, empastifat per condemnes del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra Espanya per no haver investigat les denúncies de tortures de detinguts per la Guàrdia Civil a qui es va aplicar la llei antiterrorista –detinguts per ordre seva, com Iñigo González, que va denunciar cops, amenaces, simulacres de violació i sessions d’asfíxia mentre el jutge Grande-Marlaska feia els ulls grossos (talment com el seu predecessor Baltasar Garzón amb els independentistes catalans torturats).

L’ex-jutge, ja ministre, fou reincident. Perquè el 2023 va ascendir a la màxima categoria dins la Guàrdia Civil, la de tinent general, Arturo Espejo. Era, ni més ni menys, el guàrdia civil instructor del dispositiu que el 1985 havia detingut el conductor d’autobusos basc Mikel Zabalza, que va morir torturat a la comissaria d’Intxaurrondo, el cos del qual va aparèixer al fons del riu Bidasoa. La versió oficial de la seva mort era absolutament inversemblant i pretenia tapar la responsabilitat dels seus botxins, tal com explicava detalladament Martxelo Otamendi en aquest article.

Un exemple més, força recent, del tarannà i els escrúpols de Grande-Marlaska, el ministre que va donar via lliure a la persecució per terrorisme dels suposats dirigents del Tsunami Democràtic; el ministre que va permetre que els cossos policíacs espanyols despleguessin el cas més gran documentat fins ara d’espionatge il·legal contra un moviment social, l’independentisme català, mitjançant l’ús de programari espia com Pegasus. Grande-Marlaska, una altra vegada a l’ull de l’huracà, però confirmat en el càrrec, també una altra vegada, per Pedro Sánchez. Sigui per què sigui, el ministre intocable, malgrat un nou escàndol que segurament no serà pas el darrer.

El manteniment del castellà, però, ha anat de bracet a un desplaçament de l’autocentrament: Rufián parla habitualment del “país” referint-se a Espanya i evita carregar d’arguments previsibles als detractors de l’independentisme català. Ha tingut un perfil més aviat discret, per exemple, davant l’acord del model de finançament que ERC ha tancat amb el PSOE. Rufián ha intentat erigir-se durat la legislatura en un referent transversal de les esquerres en l’oposició a la dreta i l’extrema dreta, traspassant l’àmbit català. En el baròmetre del CIS del mes de gener, per exemple, Rufián va tornar a quedar per sobre de la vice-presidenta Yolanda Díaz com a dirigent preferit per ser el president espanyol, una tendència que ja va aparèixer en el sondatge del desembre de l’any passat. Per sobre, només hi té Santiago Abascal, Alberto Núñez Feijóo i Pedro Sánchez, amb més suports que la resta.

Des d’aquesta posició política, Rufián ha defensat la necessitat de confrontar el creixement de l’extrema dreta i la dependència que en té el PP amb un canvi estratègic a nivell electoral que mai ha tingut el suport de la direcció d’ERC i que, segons que ha aclarit la cúpula, tampoc s’ha parlat seriosament al màxim nivell. La de Rufián és una operació personal, avalada explícitament per Tardà, que també planteja una entesa a Catalunya amb els Comuns i la CUP. Curiosament, però, Rufián no ha definit públicament quina fórmula té al cap. No ha concretat si es refereix a una coalició, ni quins partits la integrarien, ni si ell vol ser el candidat per Madrid. Rufián parla sempre, en termes ambigus, d’un front a l’esquerra del PSOE, plurinacional, que podria ocupar l’espai de Sumar i Podem.

La majoria dels partits potencialment al·ludits també han donat un cop de porta a la proposta. No hi combrega ni el BNG ni EH Bildu. Arnaldo Otegi, a més, planteja una candidatura de l’esquerra abertzale amb el PNB a les espanyoles. Els Comuns també han identificat la proposta com un moviment individual de Rufián que no compta amb el suport de la direcció del partit. I, tanmateix, Rufián persevera. En una piulada a X, deia ahir: “Creure que el feixisme s’aturarà en la frontera de la teva seu o de la teva nació perquè vota diferent és màgia negligent”.

La cúpula d’ERC ha esquivat xocar-hi frontalment i ha suavitzat la situació. El partit va insistir ahir que preveuen tornar a presentar la seva candidatura tradicional a les espanyoles i que la coalició amb altres forces només té sentit a les eleccions europees per les particularitats de la circumscripció estal única. De fet, potser perquè Rufián no acaba de concretar de què parla, i la discussió que ha generat es mou en el terreny dels sobrentesos, la secretària general d’ERC, Elisenda Alamany, va situar la proposta de Rufián en l’àmbit de la reflexió i de les idees, després que el debat tornés a esclatar dissabte a la nit, quan La Sexta presentés com una exclusiva una suposada gira del cap de files d’ERC a Madrid amb dirigents de l’esquerra, que començaria el dia 18 amb un acte amb Emilio Delgado, de Más Madrid.

Però les candidatures no es tanquen en actes públics i la direcció d’ERC no veu cap incompatibilitat amb el fet que Rufián hi participi. Mentre la proposta de Rufián es mantingui en l’àmbit de la discussió política, i no detalli una proposta que faci inviable que repeteixi com a candidat d’Esquerra, la convivència amb el partit continuaria sent compatible, segons creuen a ERC, malgrat les tibantors públiques que pugui provocar. Alamany ho feia evident afirmant que Rufián tornarà a ser el candidat d’ERC a les properes eleccions espanyoles si així ho vol. Ara bé, el missatge era explícit respecte a la fórmula: serà sense aliances amb cap altre partit.

Rufián tensa la corda amb ERC però, de moment, no la trenca. En aquest cas, les expectatives són rellevants. A Rufián difícilment li sortirien els números amb una candidatura d’àmbit estatal que busqués aglutinar l’electorat a l’esquerra del PSOE. Tal com va explicar VilaWeb en aquesta anàlisi d’Alexandre Solano, el sistema electoral espanyol penalitza la fragmentació de l’esquerra en les circumscripcions petites i pot donar a Vox els escons decisius. El sistema és poc proporcional i hi ha seixanta-vuit diputats en joc en territoris on és altíssim el llistó per obtenir representació. Rufián ho tindria, per tant molt complicat. I, paradoxalment, la seva candidatura podria ajudar ERC a recuperar part de l’electoral perdut cap als socialistes en les darreres eleccions espanyoles. Continua sent, a criteri de la direcció del partit, el millor candidat que tenen, malgrat els dubtosos resultats de l’estratègia que ha emprès.

Rufián ha estat sempre un vers lliure dins d’ERC, la personificació de l’estratègia dels republicans d’ampliar la base del seu electorat per intentar convèncer sectors allunyats de l’independentisme. Però el partit també va comprovar que era una carta amb un rèdit limitat. Va fracassar l’operació d’erigir-lo en el candidat de l’àrea metropolitana en les darreres eleccions municipals, presentant-lo com a cap de cartell de Santa Coloma de Gramenet: Rufián va millorar amb un regidor més els resultats del partit a la ciutat, però no va erosionar la majoria absoluta del PSC ni va tenir mai interès per dedicar-se a la política municipal, fins que finalment va deixar l’acta. Unes setmanes després de les municipals, ERC va caure dels 13 als 7 diputats a les eleccions al congrés. Des de llavors, Rufián s’ha anat projectant com una figura de referència per a l’esquerra espanyola, transcendint la marca d’ERC, mentre el futur de Sumar s’embardissava. Fins on arribarà l’operació Rufián? Per què defensa un front que cap dels protagonistes vol? Mentre no es resolguin aquestes incògnites i duri el debat públic, fomentat per les ambigüetats i les inconcrecions, només hi pot guanyar ell, emportant-se el rèdit potencial del focus mediàtic. Si és que tota aquesta operació realment en té.

Fonts de la Presidència van refermar la confiança d’Illa en la consellera i portaveu i van repetir el mateix missatge que havien difós a la seu del PSC: que no és el moment de demanar dimissions, sinó de destinar tots els esforços a garantir el funcionament del servei amb solucions sòlides. Ella mateix va afirmar a la tarda que tenia més ganes i energia que abans per a entomar la situació, en què està absolutament centrada, i va demanar unitat als partits. Per primera vegada, Paneque va criticar RENFE i ADIF, i poc després, d’acord amb el govern espanyol, van ser destituïts el director del servei de Rodalia, Josep Enric García Alemany, i el director general d’explotació i manteniment d’ADIF. El govern, d’aquesta manera, mirava també de protegir la consellera.

No és pas la primera vegada que Paneque entoma el desgast del mal funcionament crònic de Rodalia. La diferència és que ara la xarxa sembla haver-se col·lapsat definitivament i sense data clara de normalització del servei. Plou sobre mullat, perquè el març de l’any passat, després d’una altra intensificació d’incidències, el Parlament de Catalunya ja havia demanat formalment la seva reprovació i la de Puente. Va ser en les conclusions d’un ple monogràfic sobre el desgavell ferroviari. La proposta partia de Junts, s’hi va afegir la majoria de l’oposició i va reeixir perquè ERC es va abstenir. El PSC i els Comuns es van trobar sols votant-hi en contra.

A diferència de llavors, l’envergadura de la crisi ha fet que els partits escenifiquessin de bon començament la gravetat de la situació i han forçat els socis de la investidura a moure fitxa. Oriol Junqueras ja reclamava diumenge la dimissió de Paneque i Puente. Els Comuns van assegurar que demanarien responsabilitats “a banda i banda” quan s’hagués acabat el caos. Ho va dir la presidenta del grup parlamentari, Jéssica Albiach. Una altra cosa és si això afectarà realment la seva relació amb l’executiu. De fet, no hi ha res que ho faci pensar. El portaveu d’Esquerra, Isaac Albert, va argumentar que la petició de dimissió de Paneque no condiciona en absolut la negociació del pressupost. Junts, que dissabte va reunir la cúpula a Perpinyà per abordar la situació, fa dies que reclama la dimissió de Paneque i de Puente per la seva incompetència. La CUP també ho va fer, i va denunciar que la Catalunya del PSC cau a trossos perquè, a banda Rodalia, els serveis públics es troben saturats i descurats. Hi ha unanimitat en els partits a l’hora d’assenyalar la falta d’inversions cròniques en els trens catalans com una de les principals causes que han portat al col·lapse del servei.

Els partits independentistes també han carregat contra la dependència del PSC respecte del PSOE. El govern d’Illa ha evitat en tot moment que la crisi derivi en un conflicte entre governs. S’ha ajustat a la tesi llargament defensada pels socialistes que la col·laboració és la via per a resoldre els problemes de Catalunya. Fins ahir el govern no va assenyalar directament RENFE i ADIF. Paneque va aixecar el to i va reclamar canvis instantanis, que es fessin noves inversions i que s’assumissin responsabilitats a les dues empreses públiques, que van moure fitxa de seguida per ordre de l’executiu espanyol. En tot moment, els dos governs han projectat una imatge de col·laboració per mirar de sortir de l’atzucac.

Pedro Sánchez també ha blindat el seu govern de les crítiques que a Espanya se centren, sobretot, en la tragèdia d’Adamuz (Andalusia). Sánchez va defensar el ministre de les acusacions contínues d’Alberto Núñez Feijóo perquè –va dir– “dóna la cara” del primer moment ençà. El president espanyol compareixerà al congrés l’11 de febrer per iniciativa pròpia a fi de donar explicacions dels accidents ferroviaris. Abans, Puente parlarà al senat en un ple monogràfic sobre la crisi ferroviària. El dia abans Dalmau haurà intervingut al parlament, al capdavant d’una Generalitat atrapada en la falta de control real sobre la xarxa ferroviària, amb anuncis que contradeien els fets i una gran desorientació dels ciutadans, que viuen els efectes definitius d’una desinversió premeditada en la infrastructura ferroviària i és víctima directa de l’actuació triangular del govern espanyol, ADIF i RENFE, lligats als seus interessos polítics i corporatius.

Perquè es tracta d’un film tant de part, que sembla elaborat pel departament de comunicació de la policia espanyola. És entusiasta. I queda molt lluny de poder-se qualificar de documentari periodístic malgrat el fet que les dues directores i guionistes, Elena García Cedillo i Susana de Alonso, es presenten com a tals. No hi ha periodisme perquè no hi ha una voluntat d’explicar ni entendre uns fets, sinó de manipular-los. I només pot ser deliberadament, perquè només es pot entendre així l’omissió de fets importantíssims del context polític i social en què es produeixen aquelles manifestacions grans i persistents de la tardor del 2019 contra la sentència que condemnava a un centenar d’anys de presó els dirigents independentistes responsables d’un referèndum reprimit amb una violència extraordinària per aquests mateixos agents.

No hi ha cap esforç d’explicar-ho, com tampoc d’entendre per què tants milers de catalans es van manifestar tants dies contra aquella sentència, què significava, ni d’on sortia tota aquella fúria contra la policia espanyola, que dos anys abans havia apallissat gent gran, havia causat un miler de ferits, havia rebentat escoles… Tot això no existeix al documentari, deliberadament. Perquè la proposta consisteix a explicar com la Unitat d’Intervenció Policíaca (UIP), els antiavalots de la policia espanyola, es va preparar i es va desplegar pels carrers de Barcelona per reprimir aquelles protestes. Sempre del punt de vista dels policies: el relat es construeix amb entrevistes a un grup d’agents que van participar en aquella repressió i que recorden l’experiència, amb la incorporació d’imatges enregistrades pels policies mateixos: de l’helicòpter, dels antiavalots i dels infiltrats en les línies dels manifestants durant els avalots.

El resultat és un caos d’imatges i sons de topades amb manifestants, del foc de les barricades i de la destrucció dels carrers després dels avalots d’aquells dies. És el relat d’un enviament de tropes d’Espanya cap a un territori controlat on la població s’ha revoltat, com una colònia en rebel·lió, un Vietnam espanyol: parlen agents d’unitats arribades de Madrid, Valladolid i Sevilla, també de Galícia i de més indrets, amb l’ànim de reprimir aquella gran revolta. Un altre “a por ellos”. Però aquesta vegada es veuen sorpresos.

I el primer ensurt el tenen el dilluns 14 d’octubre de 2019, a l’aeroport, perquè no s’esperen tanta gent ni les topades amb manifestants que se’ls encaren i els ataquen a l’aparcament. D’entrada, quan es troben tota aquella gentada arribant a l’aeroport, no hi veuen manifestants exercint el dret de protesta, sinó salvatges que els odien i que els envolten amenaçadorament; i, després, es troben amb una actitud que no és la mateixa que la de la gent que anava a votar el Primer d’Octubre i amb qui es van acarnissar d’aquella manera. Ho van comprovar sobretot a Urquinaona.

La por dels policies

“No era la clàssica càrrega en què la gent fuig corrents, no, no; aquesta gent no se n’anava”, relata Puma 54 de Madrid, que afegeix un comentari que és del tot mentida i que tant els fa als responsables del documentari: “Feia molts anys que la Policia Nacional no intervenia en una qüestió d’ordre públic a Catalunya.” Feia només dos anys van deixar, juntament amb la Guàrdia Civil, un miler de ferits entre els votants del referèndum. Reno 13 de Valladolid afegeix: “Allò que vam veure allà no era gent de pau, era gent agressiva, no era el manifestant independentista de la Diada.” I un altre es feia creus de la quantitat de manifestants aplegats a la Via Laietana aquell dilluns, quan van arribar a la prefectura de la policia espanyola: “Normalment, veiem que la gent té un cert temor quan ens despleguem, però allà ja vam veure que no.” I Puma 50 de Madrid recorda, espantat, amb una música de tensió creixent, pròpia d’un film d’acció quan els herois es troben acorralats: “Allà t’adones que hi ha alguna cosa diferent, que l’objectiu som nosaltres. Ja no hi ha protesta.” La música s’atura en sec, un segon i mig de silenci, i Puma 50 Madrid rebla: “Hi ha odi.” I la música esclata.

Un sensacionalisme de manual que evidencia i testimonia, això sí, aquell moment en què els policies espanyols van perdre la batalla, en què els manifestants, indignats i enfurismats, els van atemorir: “La nostra munició no era infinita” (però com aquesta expressió normalitza i justifica l’ús de les pilotes de goma contra els manifestants), “no ens podíem quedar sols”, “a un company, li vaig dir que no sabia com ens en sortiríem”, “allò fou com una guerra, i en una guerra l’enemic vol baixes, moltes baixes”… Fins que arriben al relat lacrimogen de l’antiavalot ferit al cap i que va quedar inconscient. Però cap informació, de cap mena, sobre com ni qui el va poder ferir: només el relat dels seus companys colpits per l’incident i unes imatges enregistrades pels policies mateixos on es veu com miren d’ajudar l’agent ferit. Cap voluntat d’explicar el fet concret, perquè no és un documentari periodístic, sinó propagandístic.

Els policies espanyols no es van imaginar tot allò que es van trobar i se’ls presenta com uns herois patriotes sols en una guerra de guerrilles, on els Mossos –que també van tenir un comportament molt qüestionat per la violència amb què van reprimir els manifestants– amb prou feines apareixen esmentats una vegada o dues: “O cremaven Barcelona o nosaltres ho evitàvem”, diu un d’ells; “semblava el Líban”; “és real això que hem viscut”; “no he vist això en la meva vida, ni al nord [en referència al País Basc] quan hi pujàvem els anys vuitanta”; “quan la gent es retirava i passava per davant nostre, les mirades eren d’odi”. Un déjà vu dels inacabables i insofribles testimonis de policies espantats per les mirades d’odi dels catalans en el judici contra el procés al Suprem. La diferència és que aquí sí que van tenir por de veritat.

I es van excedir, com el 2017, però en aquest film, és clar, no hi ha cap referència als molts casos de violència que van protagonitzar aquells dies, com l’agressió i la detenció contra el jove Guillem Padilla en una càrrega a la Via Laietana que va fer la volta al món i que va implicar que un jutjat investigués uns agents per maltractaments i tortures; o com van agafar la Xènia, la van tancar dins un furgó i la van agredir mentre cridaven “mata-la, mata-la”; o com la Paula fou amenaçada durant la detenció, mentre veia, dins la prefectura, una paret tacada de sang, de les celles i boques rebentades”…

Fins que, finalment, tornen als seus llocs d’origen d’Espanya i hi són rebuts amb aplaudiments, flors i banderes espanyoles. Com si tornessin de la guerra. “Vaig intentar que allò que va passar quedés allà, a Catalunya, perquè la vida continua”, recorda un d’ells.

Ícaro: una semana en llamas és, simplement, un documentari de propaganda de la policia espanyola, apte només per a un públic ultraespanyolista i que tindrà una difusió limitada i efímera. I només té el valor de recordar-nos que aquesta gent, aquells dies, va perdre.

Tots els territoris són singulars

La vice-presidenta espanyola i ministra d’Hisenda, Maria Jesús Montero, parlava ahir, per exemple, de la singularitat territorial. És clar que cada territori té particularitats, necessitats i reivindicacions pròpies, però el finançament singular tractava sobretot del poder polític de la recaptació i gestió completa dels imposts, i això, de moment, no canviarà. ERC continua pressionant per pactar amb el govern espanyol una delegació de l’IRPF per fases, que començaria el 2028. Però, tenint en compte les paraules de Montero, no sembla que s’albiri cap entesa aviat. Per ara, el govern espanyol tan sols ha admès una administració dels tributs en xarxa amb els territoris. Malgrat que parla d’una caixa comuna, en què els recursos arribarien alhora a l’administració espanyola i a les comunitats, res no fa pensar que això impliqui anar més enllà d’una cogestió que mantindria la clau de la caixa en mans espanyoles. El govern de Salvador Illa assegura que continua tenint com a objectiu la recaptació de tots els imposts, i fonts de l’executiu insisteixen que, si no s’hi pot arribar, és per la falta de capacitats tècniques i humanes reals de l’Agència Tributària de Catalunya.

El càlcul de la polèmica població ajustada, sense el cost de la vida

Hi ha dos elements que es presenten com a grans virtuts del nou sistema de règim comú. El primer és el guany de recursos: 4.686 milions d’euros per a Catalunya. Això és un increment del 13,35% que, en termes pressupostaris, representen el 12%. Augmenta allò que Catalunya rebrà per habitant en població ajustada: 5.200 euros, i no els 3.408 actuals. Precisament, el càlcul de la població ajustada és un dels grans cavalls de batalla del sistema. Dit d’una altra manera: no es té en compte la població en tant que nombre d’habitants sinó que es calcula també a partir d’uns altres criteris ponderats que tenen a veure amb el cost de la prestació de serveis públics i altres variables socio-econòmiques que beneficien, sobretot, els territoris menys poblats. El nou model manté bàsicament les variables actuals però amb algunes modificacions.

En el nou càlcul de la població ajustada, hi pesa un 30% la població registrada en el padró; un 38% la població protegida equivalent, que té en compte les edats i les estratifica en 20 grups; un 17% la població escolar de 0 anys a 17; un 3,5% els habitants en edat universitària (18-24 anys) i els desplaçats a altres territoris; un 7% els serveis socials per als majors de 65 anys; un 1,5% els desocupats sense prestació; un 1,6% la superfície; un 0,5% la dispersió; un 0,5% la insularitat i un 0,4% de costos fixos per les dificultats de desenvolupament econòmic dels territoris amb poca població. És important tenir en compte que no s’hi ha inclòs un dels elements que més han distorsionat fins ara el model de finançament a Catalunya: el cost de la vida, que és molt diferent segons els territoris, té un gran impacte en la prestació dels serveis públics i ha perjudicat l’infrafinançament català. Segons fonts d’ERC, van intentar d’introduir-lo al model però es va quedar en la llista de desacords.

El principi d’ordinalitat

En canvi, El partit d’Oriol Junqueras reivindica que, per primera vegada, es respectarà el principi d’ordinalitat, sempre segons la població ajustada i no la població real. En el sistema vigent, Catalunya és la tercera a aportar i la desena a rebre, tant en població ajustada com en població real. Amb el nou model, Catalunya també seria la tercera a rebre en població ajustada i es quedaria en la novena posició si es té en compte la població real: és a dir, pujaria un lloc en el rànquing i se situaria per primera vegada per sobre de la mitjana d’ençà del 2009. Montero va confirmar ahir que l’ordinalitat es compliria per a Catalunya, però no per a tots els territoris, perquè un altre dels principis essencials del sistema no ho permet. És l’statu quo, segons el qual cap territori no ha de sortir mai perdent d’una reforma del sistema de finançament. El govern espanyol aportarà 400 milions extra perquè això no passi. Globalment, es reduiran les diferències entre els territoris d’allò que es rep per habitant. La diferència entre la comunitat autònoma més ben finançada i la pitjor és ara d’un 32% més per habitant, i passarà a ser d’un 14% més per habitant.

Més milions sobre la taula

D’on surten els diners de més que incorporarà el sistema globalment? Són 20.975 milions d’euros, concretament, que provindran d’una aportació de 18.993 milions per part de l’estat, per mitjà de l’anomenat anivellament vertical dins el sistema solidari; 15.756 milions més per un increment en la cessió dels imposts; 2.084 milions que sortiran de la participació de l’IVA de les PIME (d’un 56,5%) a què es podran adherir els territoris i que Catalunya reclamarà; 1.004 milions d’un fons climàtic i dels 404 milions més de l’aportació estatal per a mantenir el principi de l’statu quo. Si s’hi resten les aportacions que comportava el model anterior, el guany net s’acosta als 21.000 milions.

Com es repartiran? Catalunya no serà el territori que més rebrà (en disposarà del 22,3%) sinó l’Andalusia de Juan Manuel Moreno Bonilla (4.846 milions). L’increment del País Valencià serà de 3.669 milions; de les Illes Balears, de 412; de Madrid, de 2.555; de Galícia, de 587; d’Astúries, 248; de La Rioja, 25; de Múrcia, 1.188; d’Aragó, 629; de Castella-la Manxa, 1.248; de Canàries, 611; i de Castella i Lleó, de 271. Cantàbria i Extremadura guanyaran 46 milions i 216 respectivament, però no per un increment implícit al model sinó perquè el govern espanyol preveu d’impulsar una reforma del Fons de Compensació Interterritorial que incorporarà un tram específic per als territoris que abans de l’aplicació de l’statu quo es troben per sota de la mitjana de finançament per població ajustada.

Canvis en la cistella d’imposts

Els canvis en els imposts cedits implicaran una capacitat tributària més alta. El percentatge de cessió de l’IRPF passarà del 50% al 55%. El de l’IVA, del 50% al 56,5%. Es mantindrà el 58% dels imposts especials sobre el tabac, l’alcohol, la cervesa i els hidrocarburs i el 100% dels imposts de successions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats o l’impost sobre determinats mitjans de transport, sobre el joc i taxes i sobre l’electricitat. S’hi incorporaran l’impost sobre patrimoni, sobre dipòsits bancaris i sobre activitats del joc, entre més. Un dels objectius del govern espanyol és esquivar el dumping fiscal i ho provarà introduint tributs al model per lligar-los curt. L’increment en el percentatge de cessió de l’IRPF i l’IVA no implica que la Generalitat els recapti. El model de gestió dels tributs, com és sabut, no canvia. Varia el fet que entraran més recursos a la cistella a partir de la qual es fa el repartiment dels recursos del sistema de finançament entre tots els territoris, i es restaran dels que rep directament l’estat. És a partir de la cistella d’imposts que s’aplica la solidaritat. Aquest mecanisme significarà anivellar al 75% la distància de cada territori respecte de la mitjana de recursos per habitant ajustat.

Catalunya es mantindrà com a aportadora neta al sistema de règim comú i el govern no ha aportat cap xifra sobre l’impacte que tindria el nou model sobre una hipotètica reducció del dèficit fiscal. L’espoliació, estructural, voreja l’equivalent al 10% del PIB.

Adeu a les bestretes

Els territoris podran acomiadar-se de les bestretes. El finançament vigent es basa en un càlcul estatal dels recursos que pertoquen a cada territori anualment i que el govern espanyol avança transferint-los en dotze mensualitats. Dos anys més tard, l’import es liquida segons com ha anat la recaptació. És llavors quan Catalunya ha de tornar diners o rebre’n, segons si les previsions es van ajustar a la recaptació real o es van desviar a l’alta o a la baixa, cosa que causa tensions de tresoreria, incertesa i una distància amb l’evolució real de l’economia. Segons Montero, els territoris podran decidir ara si mantenen les bestretes o volen entrar en una caixa comuna, com l’ha anomenada, i que es traduiria en transferències a temps real de la recaptació, tot i que no se n’ha concretat el procediment ni els terminis exactes.

La singularitat de les competències no homogènies

S’ha parlat sovint de la singularitat de Catalunya per a referir-se a les competències no homogènies. El sistema que s’ha acordat no les inclou. No hi ha els recursos per a sufragar els Mossos d’Esquadra o les presons. El govern espanyol, el govern català i ERC no han tancat encara un acord per a finançar-les i aquesta és la següent entesa que hauria d’arribar. El càlcul balla entre els 4.000 milions d’euros i els 4.900, segons les àrees que s’hi incloguin, d’acord amb fonts consultades. Aquesta quantitat es pot rebre directament de l’estat o partir d’una cessió addicional en l’IVA, que és el que voldrien el govern i ERC, i que implicaria entre 20 punts i 25 d’aquest impost. Són recursos que s’afegirien, per tant, a l’increment anunciat de gairebé 4.700 milions. Queda també pendent una millora de les competències en normativa fiscal, que Esquerra reivindica, a més del disseny i la constitució del consorci format per la Generalitat i l’estat per a gestionar i garantir les inversions estatals i l’aprovació legislativa de la condonació de la part anunciada del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA). Tot això, a banda de la demanda d’avançar en la recaptació i la gestió de l’IRPF.

Un recorregut dubtós

I a partir d’ara, què? Montero presentarà dimecres vinent el sistema a les comunitats en el consell de política fiscal i financera i, després, haurà d’obrir converses bilaterals amb els governs territorials per a negociar-hi els aspectes que hagin quedat oberts. Però els territoris no en tenen la darrera paraula, sinó que la té el parlament espanyol. La reforma de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) encara no s’ha redactat. Tampoc la resta de modificacions legals necessàries. Fonts del govern donen per fet que en dos mesos es podria enllestir el text, que després s’haurà de tramitar al congrés i que voldrien que fos aprovat perquè el nou model entrés en vigor el 2027. Sembla difícil que això passi, perquè el PP s’hi oposa, encara que les comunitats que governa se’n beneficiarien amb més recursos, i Junts ja ha anunciat que presentarà una esmena a la totalitat amb un text alternatiu en línia amb el concert econòmic i per a excloure Catalunya de la LOFCA. De manera que, finalment, tot pot quedar en paper mullat.

El primer de fer-ho, com l’alumne que arriba nou a la classe i vol agradar al mestre, va ser el president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca. En un piulet a X, va escriure, en castellà: “Vull valorar la plena col·laboració de Núñez Feijóo amb la justícia, i que hagi respost amb transparència i responsabilitat a totes les preguntes. Va ser el primer líder nacional d’interessar-se per la DANA i de sol·licitar informació en temps real. Un compromís ferm amb la veritat, amb les víctimes i amb el respecte a les institucions.”

La utilització de l’expressió “en temps real” que fa el president Pérez Llorca no és ni gratuïta ni casual, sinó que forma part de la coreografia comunicativa del PP. N’és el nus, en realitat. Pocs minuts després de començar a declarar, pràcticament en la primera pregunta de la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra, es va confirmar que el dirigent espanyol del PP va mentir el dia 1 de novembre de 2024 quan va dir, de l’Eliana estant, que havia estat informat en temps real per Carlos Mazón de tot allò que passava. Com que, amb la revelació dels missatges que es van intercanviar ell i Mazón, es va veure clar que això no era veritat, el partit ha fet un exercici de contorsionisme sintàctic i semàntic i ara, el temps real ja no té a veure amb la informació que li va facilitar “des de dilluns” Carlos Mazón, sinó que té a veure amb la que ell va demanar quan es va assabentar de la catàstrofe. Això és, a les 19.59 del vespre, quan l’apocalipsi ja s’havia escampat damunt bona part del País Valencià.

Dotze hores abans del “temps real”

No cal ni recordar que el “temps real” de la gota freda va començar dotze hores i mitja abans. Exactament, a les 7.35 del matí, quan l’AEMET publicà un avís roig.

I ja feia hores que plovia amb força en zones extenses del país. I en el període que abracen aquestes dotze hores i mitja, els mitjans de comunicació van informar, en aquest cas, sí, en “temps real”, d’allò que passava. Que a les dues del migdia ja circulaven les imatges tan esfereïdores d’Utiel. I que el mateix cabal paorós del riu Magre corria frenètic cap a Algemesí. I que a primera hora del matí ja va desaparèixer un camioner a la Ribera…

I que Carlos Mazón no va anul·lar l’agenda en tot el matí i s’havia reservat la vesprada per a un afer personal que va disfressar d’afer de partit.

Els whatsapps entre Mazón i Feijóo

Alberto Núñez Feijóo va lliurar al jutjat els missatges de Mazón la vigília de Nadal. Els acompanyava amb un paper per a contextualitzar-los i per a començar a desmentir-se ell mateix. Va ser allà on va dir, per primera volta, que quan deia dilluns volia dir dimarts. Va parlar de “error”. Ahir, a preguntes de la jutgessa, va tornar a dir “error”, i va ampliar l’argument: volia dir, sobretot, dimecres i dijous, que és quan van parlar per telèfon. El dia 1 de novembre de 2024, que és quan ho va dir, era divendres.

En la declaració judicial va voler matisar encara més el “temps real” i va dir que era un temps que començava a comptar a les 19.59, que és quan ell escriu el primer whatsapp a Carlos Mazón, i que el ritme d’aquest temps el marquen els 23 missatges que es van intercanviar ell i Mazón entre aquella hora i les 23.30 “Això acredita que estava informat a partir d’aquest moment en què em pose en contacte amb el senyor Mazón. No en tinc cap dubte”, va dir als periodistes que l’esperaven, en un intent de retòrcer els fets.

No sabia on era Mazón quan s’escrivien

A desgrat d’això, la informació que Feijóo diu que tenia no és del tot completa, perquè la jutgessa li va preguntar si sabia on era Mazón a les 19.59, quan li digué que la nit seria llarga. Feijóo va respondre que no, però que l’ex-president semblava informat. Segons tot el que s’ha anat sabent a partir d’investigacions periodístiques i declaracions en seu judicial, a les 19.59, Mazón tot just acabava d’arribar al Palau de la Generalitat i es preparava per anar al CECOPI, el lloc on es dirigia l’emergència i on, segons que ha dit Mazón mateix manta vegada, ningú no l’esperava per a fer ni decidir res, perquè ell no formava part d’aquest òrgan de coordinació.

Feijóo tampoc no sabia –o això va declarar a la jutgessa– d’on venia Mazón, a aquelles hores, ni amb qui havia dinat, i ni tan sols que l’àpat l’havia pagat el PP. “Jo no sé amb qui dinen les persones del meu partit”, va respondre.

Res sobre l’Es-Alert

En aquest període, en què va rebre informació en temps real, hi ha les 20.11, que és l’hora en què es va enviar l’alerta a la població. Segons que va declarar ahir, Feijóo no li va comentar res. En els missatges lliurats a la jutgessa tampoc no hi ha cap referència. Ruiz Tobarra –que investiga per què l’alerta es va enviar tan tard, quan ja no va servir per a salvar cap vida– va preguntar a Feijóo si Mazón li havia explicat el motiu de la demora, i ell va respondre, traient culpes, que sempre li havia dit que es va enviar quan els tècnics ho van considerar oportú.

En els whatsapps, i dins el període en què Núñez Feijóo estigué presumptament informat, sí que hi ha les persones amb qui Carlos Mazón va parlar aquell vespre. Sembla que el cap del PP ho ha oblidat, perquè s’ha entestat a dir, i els membres del seu partit ho han repetit a bastament, que ell va ser el primer i l’únic que es va interessar per tot el que passava aquell vespre. Segons aquells missatges, es veu un Feijóo molt interessat a enxampar el govern espanyol a contrapel i demana insistentment si ha parlat amb algú, a quina hora, si li donen ajuda… Mazón li respon que sí, que tenen tot el que necessiten, que és l’UME. I a les 23.23 escriu: “Sí que he parlat amb Sánchez, Montero i els de Defensa i Interior perquè tinguen en pre-alerta possibles efectius per a demà.”

L’objectiu era salvar Carlos Mazón

Veure ara el vídeo de l’arribada de Carlos Mazón al Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana fa estremir una mica. Es veu com Carlos Mazón, abillat amb l’armilla roja del 112, camina cap al seu cap. Quan es troben, s’abracen de manera efusiva. Fins i tot, Feijóo posa la mà al cap a Mazón, com consolant-lo per tant com pateix. Han passat tres dies d’ençà de les barrancades i les riuades i Mazón està absolutament descol·locat. Però Feijóo ha viatjat a València amb un únic objectiu: despertar-lo del xoc en què va dir que se l’havia trobat, i reprogramar-lo perquè continue al capdavant de la Generalitat.

És l’estratègia de liderar la comunicació que Feijóo va ordenar a Mazón dues voltes la nit del 29 d’octubre. Sense tenir informació, sense saber què havia passat al País Valencià, va manar a Mazón que encapçalàs la comunicació, i això significava dir allò que tocava en cada moment. I allò que tocava era situar-se ells dos i el PP en el centre i arraconar el govern espanyol.

Per això Feijóo va mentir quan va dir que és clar que estava informat de tot. Per això, en aquestes imatges es veu com l’ex-consellera Salomé Pradas fa una cabotada, com confirmant allò que acaba de dir el seu cap. Per això, a partir d’aquell moment, el discurs de Mazón es va tornar extremadament agressiu contra el govern espanyol malgrat que feia tan sols unes hores havia agraït a Pedro Sánchez i als ministres la celeritat amb què havien atès l’emergència.

I, al remat, per això, a desgrat que durant unes setmanes ningú no es volia fotografiar amb Carlos Mazón i, fins i tot, Feijóo va fer una visita semiclandestina a la zona zero, la maquinària del PP va tancar files de manera aparent. I a Alacant, Feijóo es va abraçar a Mazón i li va dir: “Has fet una bona feina, Carlos.” I una sala plena de càrrecs del partit va aplaudir la mentida a cor què vols.

Allò va retronar com una ofensa més en el cap dels familiars de les víctimes. I no li ho van perdonar. I per això, quan feia un any exacte de la catàstrofe, en el moment més solemne del funeral d’estat, els crits van retrunyir en el Museu de les Ciències. Núñez Feijóo hi era i Carlos Mazón va dimitir cinc dies després. Ja no hi havia res a salvar. Tret de Feijóo mateix, que ha volgut reescriure els fets del 29 d’octubre de 2024.

L’oposició demana a Feijóo que plegue

A mesura que es difonien els detalls sobre la declaració testifical de Núñez Feijóo, els partits polítics de l’oposició expressaven el seu enuig i rebuig. Tant el PSPV com Compromís van coincidir a dir que la mentida que Núñez Feijóo ha mantingut durant més d’un any l’inhabilita per continuar encapçalant un partit que aspira a governar Espanya. Tots dos partits consideren que aquesta mentida ha servit per a sostenir Carlos Mazón en la presidència de la Generalitat durant un any, cosa que ha empitjorat el dolor dels familiars de les víctimes mortals.

El diputat de Més Compromís al congrés espanyol, Alberto Ibáñez, ha avançat que en la reunió de la mesa de la comissió que investiga la gota freda en aquella cambra demanaran que s’hi cite Feijóo, i que una data probable per a fer-ho seria el 27 de gener.

El PSOE preveu d’estendre l’acord a tots els territoris de règim comú i es preveu que la ministra María Jesús Montero en presentarà els detalls a les autonomies en una reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. Tanmateix, ERC reivindica la seva part de paternitat, i d’ací ve aquesta reunió de Junqueras amb Sánchez a la Moncloa, la primera reunió pública entre el president d’ERC i el president espanyol. El portaveu d’Esquerra, Isaac Albert, remarcava ahir a Catalunya Ràdio que el nou model naixeria “a partir de les demandes, necessitats i singularitats catalanes”. Apuntava així a la repetició de la tendència històrica de l’autoria catalana en les reformes periòdiques del sistema de finançament, malgrat que cap no va servir per a reduir el dèficit fiscal crònic. Tanmateix, aquesta vegada l’impuls no ha vingut del govern de la Generalitat, tot i que la negociació hagi estat de tres bandes, sinó d’un dels partits que en condiciona la governabilitat. Amb l’encaixada de mans, ERC considerarà complert l’acord d’investidura de Salvador Illa, per bé que el sistema no inclourà la recaptació de tots els imposts. Els republicans no recelen del cafè per a tothom. Amb una posició possibilista i considerant inviable el concert econòmic, diuen que l’acord és just per a Catalunya i que se sustenta en les seves singularitats.

La gestió pròpia dels tributs s’ha separat del model. Per aquesta raó, ERC ha batallat paral·lelament per mirar d’encarrilar a banda un acord sobre l’IRPF. Un impost que Catalunya havia de començar a recaptar enguany segons l’acord d’investidura, cosa que tant ERC com el PSC van dir que era impossible, adduint la poca musculació de la hisenda catalana i les dificultats tècniques, materials i de recursos humans. Ara Esquerra demana que es desencalli la tramitació de la llei que va presentar al congrés. “La llei s’ha de poder debatre, tramitar i pactar. Hem de tenir clar el calendari i el full de ruta en aquest tema”, va dir ahir Albert. La norma, per tant, es podria modificar i negociar durant el tràmit parlamentari, tot i que ERC ja va provar d’ajustar-se a les previsions del pla director per al desenvolupament de l’Agència Tributària de Catalunya, que no preveia de començar a recaptar l’IRPF fins el 2028. Per a Esquerra, és imprescindible de desfer aquest nus per a començar les converses sobre el pressupost català que Illa fa tants mesos que espera.

A partir d’ací, la llei de l’IRPF tindria un recorregut propi, igual que les modificacions legislatives que requereixi l’acord de finançament. Amb el PP tancat en banda, serà imprescindible que el PSOE i ERC aconsegueixin la majoria de la investidura de Pedro Sánchez, però Junts ja va advertir ahir que no donaria suport a cap model que s’allunyi d’un concert econòmic.

ERC, en canvi, s’aferra a la millora que significaria per a Catalunya l’augment dels recursos disponibles. Hi ha hagut una llei no escrita en totes les reformes del règim comú que consisteix a garantir que tots els territoris hi surtin guanyant. La conjuntura econòmica ajuda a complir aquesta màxima perquè el govern espanyol té prou milions per a posar sobre la taula i mirar d’acontentar tothom així. Però la vertadera prova del nou per al sistema serà si realment marca una diferència per a Catalunya respecte del compliment del principi d’ordinalitat i la reducció del dèficit fiscal, que en aquest cas depèn de més factors.

Les inversions són un altre punt clau. Per això Esquerra també espera que es desencalli i es materialitzi un consorci format entre la Generalitat i l’estat espanyol per a gestionar i garantir l’execució de les inversions estatals que també s’incloïa en l’acord d’investidura d’Illa. Aquest consorci hauria de tenir una dotació pressupostària equivalent a la mitjana d’inversió pública sobre el PIB al conjunt de l’estat espanyol, segons el pacte. Una altra qüestió que ERC fa pivotar entorn del finançament és la condonació d’una part del deute del FLA, que s’haurà de votar igualment al congrés espanyol.

ERC i el PSC també compten que la setmana vinent anunciaran l’acord de la constitució de l’empresa mixta que gestionarà Rodalia a Catalunya, amb participació de RENFE i la Generalitat. El traspàs de Rodalia va ser un dels pilars del pacte d’investidura de Sánchez fa més de dos anys. Amb la fotografia d’avui a la Moncloa, ERC mirarà de projectar els resultats dels pactes amb què van donar suport tant al president català com a l’espanyol abans d’enfilar la negociació del pressupost. Després d’això Illa podia aspirar a disposar dels seus primers comptes, encara que no n’hagi pogut esquivar una altra pròrroga en començar l’any. Sánchez necessitaria molt més per a aspirar a una negociació pressupostària real. No en té prou amb ERC per a falcar una legislatura amb massa evidències d’esgotament, però acontentant els republicans també aplana el camí a Illa, el seu baró més ben situat, en un context de crisi política agreujada pels presumptes casos de corrupció del seu entorn. Després, com quan s’anuncia qualsevol acord, caldrà esperar a llegir-ne la lletra petita.

Més enllà de l’increment de recursos que acompanyarà el pacte, la incògnita ara és si es respectarà el principi d’ordinalitat. És a dir, si es garantirà que Catalunya no perdrà posicions en el rànquing de renda per càpita després d’haver contribuït a la solidaritat amb la resta de territoris de règim comú. Cap dels sistemes instaurats d’ençà del restabliment de la democràcia no ho ha aconseguit, i Catalunya experimenta un dèficit fiscal crònic que ara ja podria vorejar el 10% del PIB, tot i que l’absència d’una balança fiscal actualitzada no permet de determinar-ho amb exactitud. El govern d’Illa ha evitat de comprometre-s’hi explícitament, tot i que ha dit que ha de ser un sistema proporcional i adaptat i ajustat a l’esforç econòmic de Catalunya. “Diguem-ne principi d’ordinalitat o diguem-ne com vulguem. No vull caure en el debat de les paraules, però s’ha de complir aquest criteri”, va dir fa alguns dies a l’ACN la consellera i portaveu Sílvia Paneque. El president d’ERC, Oriol Junqueras, va anunciar ahir en una entrevista a El Periódico que dijous es reunirà a Madrid amb Pedro Sánchez per abordar el finançament, entre més qüestions.

La promesa de la sobirania fiscal

Les bases sobre el finançament singular que recollia l’acord d’investidura del PSC i ERC han quedat per impossibles, tot i que tant els socialistes com els republicans tenien un coneixement ajustat i actualitzat de l’estat de l’Agència Tributària de Catalunya quan van signar el pacte l’estiu del 2024. ERC va parlar de sobirania fiscal i les bases del partit hi van donar suport. Els republicans esquivaven la repetició electoral investint Illa, però era evident que el compliment del pacte seria molt difícil. L’acord establia els principis d’un nou model que implicava que l’Agència Tributària de Catalunya assumiria progressivament “la gestió, la recaptació, la liquidació, la inspecció i la disponibilitat de tots els imposts suportats a Catalunya”.

L’IRPF havia de ser el primer. Literalment, l’acord deia: “El primer tribut en què s’avançarà en l’aplicació dels objectius de la implementació del nou model de finançament serà l’IRPF. Les comissions esmentades anteriorment prendran els acords corresponents per assegurar-ne l’execució durant l’any 2026.” Es referia a la Comissió Bilateral Estat-Generalitat i a la bilateral específica del finançament: la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat. Però la primera cosa que va fer la comissió bilateral quan es va reunir el juliol passat per tractar el model va ser deixar de banda la recaptació dels imposts i només preveia d’avançar en una gestió compartida de l’IRPF. El fet que es reunís la bilateral, i no la comissió mixta, també va evitar que la vice-presidenta espanyola María Jesús Montero s’hagués d’asseure a la taula i sortís en una fotografia especialment incòmoda per als seus interessos com a candidata del PSOE a les eleccions andaluses. Andalusia és un dels territoris històricament més beneficiats per la solidaritat del règim comú.

L’amenaça d’ERC

ERC ha avisat, malgrat tot, que no donarà suport a cap pressupost, ni al Parlament de Catalunya ni al congrés espanyol, si no hi ha un pacte sobre l’IRPF. Ara que l’acord sobre el model sembla encarrilat, Junqueras ha insistit en la necessitat de tancar la gestió de l’impost, que els socialistes han deixat en un segon pla. El president d’ERC ha insistit que faria falta desencallar també aquesta negociació. De fet, per evitar una votació que hauria fet entrar en crisi la relació entre ERC i els socialistes, el partit de Junqueras va decidir al novembre d’ajornar el debat parlamentari al congrés de la proposta que van enregistrar perquè Catalunya pogués recaptar progressivament l’IRPF.

El PSOE no l’ha acceptada. Els socialistes catalans, sí. Perquè la proposta d’Esquerra s’ajusta perfectament al calendari dissenyat pel mateix govern per a avançar en la gestió de l’IRPF. En els plans del govern, no és fins el 2028 (l’últim any del mandat d’Illa i fora del termini de la legislatura espanyola actual) que l’ATC podria assumir les primeres funcions de gestió de l’IRPF i sempre seria en col·laboració amb l’agència espanyola, en un sistema en xarxa. El pla director del govern no preveu cap calendari ni concreció respecte d’una hipotètica gestió completa del tribut. En tot cas, caldria aprovar abans les reformes legislatives necessàries al congrés. Es tracta de la llei orgànica 8/1980, del 22 de setembre, de finançament de les comunitats autònomes; la llei 22/2009, del 18 de desembre, que regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú; i la llei 16/2010, del 16 de juliol, del règim de cessió de tributs de l’estat espanyol a Catalunya.

Una delegació per fases amb un calendari obert

La iniciativa que ERC va enregistrar al congrés espanyol sobre l’IRPF, amb la intenció de forçar una negociació encallada, és una proposició de llei que modifica les normes esmentades i pretén que s’habiliti Catalunya a recaptar i gestionar l’IRPF sense un calendari tancat. Malgrat aquesta flexibilitat amb els temps i el desenvolupament, la pretensió d’ERC topa amb la realitat que el govern espanyol i el català no s’han compromès a anar més enllà d’aquesta gestió compartida de l’impost a partir del 2028.

La proposició de llei d’ERC només té un únic compromís temporal: que sis mesos després d’haver-se aprovat, la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat ha d’acordar la transferència dels mitjans personals, materials i pressupostaris precisos per a l’efectivitat de la delegació de l’impost en diferents fases. Es tracta de quatre fases que s’ajustarien als terminis prevists pel pla director del govern per a l’ATC i en l’articulat, de fet, no apareixen delimitats. ERC feia evident així la voluntat de poder negociar la llei amb els socialistes espanyols.

Cal tenir en compte que, encara que s’aprovés la llei, s’hauria d’executar després la delegació de competències i caldrien més pactes entre els dos governs. És a dir, que ni tan sols l’existència d’un nou acord n’asseguraria el compliment futur.

El mecanisme de pressió que té ERC és la dependència que en tenen el PSOE i el PSC als parlaments respectius. Però, en realitat, la pressió és sobretot per a Illa. El president de la Generalitat espera que un acord li donarà definitivament via lliure per a poder presentar i aprovar el seu primer pressupost. Els incentius de Sánchez no són els mateixos, perquè també necessita Junts i Podem per aprovar uns comptes inviables. En tot cas, tant el nou model de finançament com els canvis amb l’IRPF necessitarien un suport majoritari del congrés per a tirar endavant que ara mateix tampoc no és garantit. Per negociar el pressupost, ERC exigeix un acord, no l’aprovació parlamentària. És clar que el 2026 no serà l’any de l’IRPF. Quin ho serà, ja és una altra història.

Tots els altres continuen en el gabinet. Tots els qui governaven el 29 d’octubre de 2024. Tots els qui van aplaudir Carlos Mazón el 29 d’octubre de 2025. Tots els qui no han aixecat la veu en cap moment contra el capteniment de l’ex-president. Inclòs Pérez Llorca.

Alguns mantenen el càrrec i les competències inalterats; alguns altres, amb canvis més o menys significatius.

I encara, analitzant els missatges deixats anar pel nou president, n’hi ha un altre que és prou curiós. Pérez Llorca ha dit ja, en dues ocasions, que el Consell “s’ha de posar a treballar que bona falta fa [sic]”. Si es té en compte que la gran majoria dels qui conformen el nou gabinet ja eren en el de Carlos Mazón hom podria interpretar que ha recol·locat o confirmat en els seus càrrecs gestors públics que fins ara no han fet bé la seua faena. O no n’han feta gens, de faena.

Els diversos nivells de lectura d’aquest Consell

La nova estructura del Consell s’ha d’analitzar en clau interna, per tots els equilibris que ha fet el president per no desacontentar ningú. Pérez Llorca encara és el secretari general del PP al País Valencià. Per tant, se li suposa molta informació sobre les famílies, el capteniment dels líders locals i els equilibris de forces. Sembla, en conseqüència, que no ha fet un govern per a sentir-se còmode ell, sinó per a no irritar ningú, ni els populars valencians, ni la direcció espanyola del partit. Per a pagar favors o silencis? Blindatge per si de cas? Per a mantenir, en definitiva, les aigües calmes durant la travessia que els durà a la convocatòria electoral del 2027.

Però amb aquest Consell Juanfran Pérez Llorca també envia un missatge als ciutadans. I bàsicament és que qui esperava la revolució no la trobarà. Que el gest de demanar perdó tretze mesos després a les víctimes no ve acompanyat de la destitució dels consellers que més s’han significat. Això ja va començar amb el nomenament del síndic a les Corts, Nando Pastor, que va dividir les víctimes entre les VIP i les altres, per exemple. No es pot fer un canvi tan radical que pose en evidència Carlos Mazón, que continua assegut a les Corts.

Mazonistes, zaplanistes i campsistes

D’una banda, els zaplanistes-mazonistes com Susana Camarero, Marián Cano o José Antonio Rovira, continuen. Però, d’una altra, intenta fer gests de complicitat amb més sectors del PP. Fins i tot, amb el sector cristià de Francisco Camps, quan situa com a secretària de presidència Henar Molinero, que va estar en el gabinet de Camps, va ser secretària general de la Fundació que va organitzar la visita del papa el 2006, va acompanyar Camps a declarar a l’Audiència espanyola i, amb el govern d’Alberto Fabra, va ser directora general de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València.

Un altre campsista que torna a la sala de màquines del palau és Jacobo Navarro Peralta, secretari d’Anàlisi, Estudis i Polítiques Públiques. És un enginyer agrònom, que sempre ha tingut càrrecs tècnics i que el 2007 era assessor del gabinet de Francisco Camps.

Potser, situant aquestes persones en el seu cercle més proper, Pérez Llorca prova de calmar l’onada que empeny Francisco Camps, que continua demanant un congrés del partit que aspira a liderar i que avui mateix farà una conferència mobilitzadora a València. Fent això, Camps s’enfronta, formalment, al president de la Generalitat que encara és el secretari general.

Tenir cura de la batllessa de València

En aquest repartiment de poder, Pérez Llorca no s’ha oblidat d’intentar de fer feliç la batllessa de València, María José Català, que és qui, segons la direcció espanyola del Partit Popular, hauria d’ocupar la presidència de la Generalitat en compte d’ell. Els dos nomenaments que ha fet com a aproximació a la batllessa de València són els de José Díez Climent, vice-president segon i conseller de la Presidència, i el de Mari Carmen Ortí, consellera d’Educació, Cultura i Universitats.

Díez Climent, cridat a ser l’home fort del Consell, és una persona de partit, que no dubta a fer pinya quan el necessiten. Ell era un dels alts càrrecs que ocupaven les cadires del públic en la comissió d’investigació de les Corts, el dia que va comparèixer Carlos Mazón, cosa que va fer que el PP impedís la presència dels representants de les víctimes. I ell va anar, també, la setmana passada, a Catarroja, per a acompanyar el cap de gabinet de Carlos Mazón, José Manuel Cuenca, a declarar com a testimoni davant la jutgessa que instrueix la causa de la gota freda. Però, al mateix temps, és la parella de Julia Climent, que és la tercera tinent de batlle de l’Ajuntament de València.

Mari Carmen Ortí també és una dona amb arrels molt profundes en el Partit Popular. És de Xirivella i germana d’Enrique Ortí, que va ser batlle d’aquella localitat. És membre del cos de la inspecció educativa i actualment era la directora de la Universitat Popular de València, que depèn de l’ajuntament que dirigeix María José Català

La defensora de Mazón

En la primera vice-presidència, Pérez Llorca hi manté la defensora a ultrança de Carlos Mazón, Susana Camarero, amb les competències d’Habitatge, Ocupació, Joventut i Igualtat. Li ha llevat la responsabilitat de Serveis Socials, que inclou la gestió de les residències i la dependència. La gestió de Camarero el 29 d’octubre del 2024 és en el punt de mira per les morts a la residència de Paiporta, als pisos dependents del seu departament a Picanya. Tampoc no va funcionar el servei de teleassistència aquell dia. I sobre aquestes qüestions ha hagut de respondre en la comissió d’investigació del congrés espanyol. Susana Camarero es va connectar durant uns minuts al CECOPI, però després se’n va anar a un lliurament de premis.

Pérez Llorca també ha llevat a Camarero les atribucions de secretària i portaveu del Consell. En l’any que ha exercit en aquest càrrec ha tingut una sola missió: la defensa de la gestió de Carlos Mazón. Negar qualsevol informació que pogués qüestionar la gestió de l’ex-president. No ha volgut respondre mai on era i què feia, no ha dubtat a mentir, encara que fos contra fets provats, o contra resolucions de la jutgessa que instrueix la causa. Tan sols en la darrera conferència de premsa com a portaveu, va fer un moviment pendular i va deixar de posar la mà en el foc per l’ex-president.

L’amic íntim de Mazón

Juanfran Pérez Llorca manté al Consell José Antonio Rovira, l’amic de tota la vida de l’ex-president, un catalanoparlant de Sant Vicent del Raspeig que sempre parla castellà i que els primers dies de govern, l’estiu del 2023, ja va posar la proa damunt l’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè considerava que tenia unes normes que no eren pròpies del “valencià del carrer”. Amb aquestes paraules va començar la persecució contra aquesta entitat estatutària del govern Mazón, fortament esperonat per Vox.

Després d’haver incendiat la comunitat educativa amb la llei anomenada de “llibertat educativa”; després d’haver orquestrat la consulta sobre la llengua base que va eixir regular per als interessos del Consell, ara el president l’allunya de la conselleria de Campanar i li atribueix les competències d’Hisenda.

Ara serà Rovira qui es barallarà amb el govern espanyol per assolir un finançament just per al País Valencià. També tindrà les competències de Funció Pública. Per tant, com ja passava a Educació, serà el cap de milers de funcionaris de la Generalitat. Dilluns, a la comissió del congrés espanyol, Rovira es va preguntar en veu alta si el dia de la gota freda ell s’havia d’haver responsabilitzat de les desenes de milers de professors i alumnes. També va culpar, indirectament, el director de l’institut de Xest de la seua mort.

José Antonio Rovira forma part del cercle íntim de Carlos Mazón. Per tant, el nou president no acaba de tallar el vincle amb el seu predecessor en el càrrec.

Premi a la destrossa en À Punt

El nou secretari de Comunicació de Pérez Llorca serà Vicente Ordaz, que va ser cap d’informatius de la COPE i ara era el president del consell d’administració dels mitjans públics valencians. Ell és qui va comparèixer a les Corts per a explicar les línies programàtiques dels mitjans i va dir que, per a tenir més audiència, havien d’augmentar la programació en castellà i incorporar la retransmissió de corregudes de bous. Per a poder fer totes dues coses, va impulsar la reforma del llibre d’estil, que era molt taxatiu en el paper dels mitjans en la difusió de la llengua. Vicente Ordaz també és el responsable de nomenaments com ara el del Paco Aura com a director general d’À Punt i de Josep Magraner, com a director d’informatius, tots dos antics alts càrrecs de Canal 9. I, més recentment, de l’aprovació de la nova relació de llocs de faena, que deixa en la meitat el nombre de lingüistes i relega a un paper molt secundari la redacció de xarxes i digital que, en molts casos, han encapçalat la innovació quant a llenguatges informatius.

Per si hi havia cap dubte que Vicente Ordaz era la cadena de transmissió de les instruccions del Palau a la televisió pública, el nomenament com a secretari de Comunicació el durà a palau a capitanejar les relacions del president amb els mitjans. A més, tenint en compte que els càrrecs que hi ha a À Punt els ha signats ell, té via directa per a continuar influint-hi.

La llengua, arraconada

El president Pérez Llorca va usar el castellà per a presentar els consellers i conselleres. Solament quan va haver d’explicar que la política lingüística dependria de Presidència, ho va dir en català. “Reforçarem l’ús i la promoció del valencià”, va dir, per a afirmar després que ell sí que creu en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això que hauria pogut semblar un missatge per a Vox, que dia sí i dia també demana l’eliminació de la institució, ha perdut valor perquè a continuació ha continuat recitant el nom dels seus col·laboradors en castellà.

Pérez Llorca s’expressa millor en català que en castellà. Es nota més còmode i fluid, però en les intervencions barreja habitualment totes dues llengües, i després presumeix de protegir el català. Com a diputat, va votar afirmativament al pressupost que retallava d’un 25% l’assignació a l’AVL i que manté un pacte amb Vox que en demana la retallada progressiva.

Tan sols al final de l’al·locució va tornar a la seua llengua materna per a dir que s’obria una etapa de diàleg per a treballar amb els ciutadans i per a dur endavant les polítiques del canvi. Li faltà afegir “que va posar en marxa Carlos Mazón”, però ja fa una setmana que Pérez Llorca no cita el seu predecessor.

La coda

El president de la Generalitat ha mantingut Miguel Barrachina com a conseller d’Agricultura, Aigua, Ramaderia i Pesca, les mateixes atribucions que ja tenia d’ençà que Vox va abandonar el Consell, l’any 2024. Abans havia estat síndic del PP a les Corts. De fet, va ser el predecessor de Pérez Llorca. Té una llengua molt esmolada i feridora que no dubta a llançar dards verinosos contra els adversaris polítics. A la vegada, té una altra característica: una lleialtat a qui mana a prova de bombes. De fet, de la trona de les Corts estant se li recorden discursos ensucradíssims amb adjectius que farien envermellir qualsevol per a lloar fins a la nàusea el president Mazón. Potser per això Pérez Llorca l’ha nomenat portaveu del Consell.

Aquesta estima per la llengua que parla no ha influït gens en el president, perquè Barrachina, de Sogorb (Alt Palància), és únicament castellanoparlant. Per tant, la veu del consell continuarà essent monolingüe. En castellà.

De fet, Sánchez va admetre que no havia parlat directament amb Puigdemont durant tot aquest temps. L’interlocutor més estable que ha tingut Junts, sobretot després de la caiguda i l’empresonament preventiu de Santos Cerdán, ha estat l’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. El moviment d’ahir pot haver servit al president espanyol per a anunciar el canvi, però faltarà el recorregut dels fets. Les intencions sempre són una altra cosa. Fonts de Junts confirmaven ahir a VilaWeb que mantenien la mateixa posició: no reconsideren res per ara, reclamen el compliment del paquet sencer. La relació està trencada i no sembla que s’hagi de refer de manera imminent. Sánchez ho sap, però necessita capgirar el marc de la solitud parlamentària que s’ha anat imposant amb el pas de les setmanes. Per això va voler marcar una mena de punt d’inflexió apareixent públicament i esmenant el menysteniment de Junts d’aquest darrer mes.

Sánchez va dir que lamentava molt si Junts havia percebut que no havien donat prou importància al trencament. “No nego la gravetat de la crisi que tenim”, va dir, en un tomb evident. Però sobretot va admetre l’incompliment dels acords (en una mena de reconeixement implícit de la culpa) i la voluntat de complir-los a partir d’ara. Amb aquesta aparició pretenia de revestir de solemnitat l’aprovació d’unes quantes mesures anunciades i perdudes dins el paquet pendent amb Junts. Es tractava del retorn de la gestió a la Generalitat dels funcionaris d’administració local amb habilitació estatal, en un moment en què les vacants de secretaris, interventors i tresorers municipals compliquen el funcionament dels ajuntaments; l’ajornament del sistema Verifactu per als autònoms i les petites i mitjanes empreses; i ajuts per als propietaris davant l’impagament del lloguer. Però la caixa dels incompliments, com és sabut, és molt més gran.

Sánchez es va referir a la reclamada publicació de les dades per al càlcul de les balances fiscals. El govern espanyol pretén de tornar a calcular la balança entre Catalunya i l’estat, però va admetre que tenien divergències respecte de la metodologia. Aquí, hi entra també el govern de Salvador Illa, que s’ha compromès a publicar-les d’acord amb la llei catalana abans de la presentació del pròxim pressupost. Hi ha en joc el reconeixement del dèficit fiscal. Aquest percentatge és el que, en un futur hipotètic, seria un dels elements per a jutjar si el nou sistema de finançament que pretén d’instaurar Sánchez entre les comunitats de règim comú serveix realment per a millorar la situació crònica d’infrafinançament que viu Catalunya d’ençà dels anys vuitanta.

Puigdemont, al Principat

Sánchez sembla comptar amb el retorn de Puigdemont amb una confiança més gran de la que realment es respira a Junts, a qui van prometre una imminència que s’ha anat ajornant. El president espanyol va dibuixar la seva seqüència dels fets: preveu que el Tribunal Constitucional forci l’aplicació de l’amnistia quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea s’hi hagi pronunciat. Compta que el tribunal s’alinearà amb el criteri de l’advocat general i que, tot seguit, serà l’hora del retorn. “Esperem que pugui tornar aviat”, va dir.

Segons Sánchez, no hi haurà una veritable “normalització” fins que el president a l’exili no pugui trepitjar el Principat sense l’amenaça d’una detenció. Però, a diferència d’unes altres vegades Sánchez va anar més enllà. La voluntat de convèncer Junts que era possible restablir la relació s’entreveia, sobretot, en un detall en el llenguatge. Sánchez, també secretari general del PSOE, va situar l’acord de Brussel·les com un intent de resoldre el conflicte polític amb Catalunya i no tan sols com un pacte d’investidura o de legislatura. D’aquesta manera s’alineava totalment amb el discurs de Junts, que sempre l’ha explicat així al seu electorat, i no com un retorn al pactisme del peix al cove.

Sánchez va admetre que la resolució del conflicte també depenia de Puigdemont, entre més actors. Però en cap moment no va parlar de la lletra més substanciosa del pacte: la reclamació del referèndum, que Junts ni tan sols van poder proposar a Suïssa. Ni el dret a l’autodeterminació ni el concert econòmic són realment damunt la taula del PSOE, i els incompliments fan una bona pila. Els plans de Sánchez són uns altres. Amb ERC, hi negocia un finançament que no significarà la cessió de tots els imposts, i caldrà veure si respecta el principi d’ordinalitat, i en tot cas l’aplicació de l’amnistia hauria de caure finalment per decantació europea. Però ahir va recórrer a la seducció, amb un primer prec per a tornar-ho a intentar i revestir d’esperances la continuïtat de la legislatura.

Els privilegis de l’ex-president

A desgrat d’aquesta pèrdua de galons, i el parar circumspecte amb què va seguir els dotze minuts que va durar tota la cerimònia, no va ser un mal dia per a Mazón. Els seus, que el volen lluny però no s’atreveixen a demanar-li l’acta de diputat, no deixen de fer-li regals. D’una banda, ja sap que cobrarà 61.000 euros l’any, que són menys que els 91.000 que ingressava com a president, però que són més que els que cobra un diputat ras. Però el millor és l’autoregal amb vistes a la mar d’Alacant, que s’ha fet activant una part dels privilegis d’ex-president.

Com una pegellida, Mazón continua lligat a la Generalitat. Si decideix d’assistir als plens, cosa que fins i tot alguns dels seus col·legues de partit consideren improbable, a l’hemicicle hi haurà un president i un ex-president. Tots dos amb els privilegis propis del càrrec.

Mentre feia cara de pomes agres a l’hemicicle, la web de la Generalitat publicava ahir mateix les característiques de l’oficina de suport al president. És un dret vitalici que tenen els ex-presidents, segons la llei 6/2002 de 2 d’agost de la Generalitat que regula l’estatut dels ex-presidents. Segons aquesta llei, Mazón té dret a un despatx, dos assessors, cotxe oficial i xofer. Tot a càrrec del pressupost de la Generalitat. Mazón ha triat un edifici d’oficines a tocar de l’ajuntament i de l’Esplanada d’Alacant, del port i de la platja del Postiguet, al rovell de l’ou de la ciutat.

Els ex-presidents que actualment gaudeixen d’aquest privilegi són Francisco Camps, Alberto Fabra i Ximo Puig. De moment, Carlos Mazón no ha activat l’altre privilegi dels ex-presidents. En el seu cas, seria la pertinença al Consell Jurídic Consultiu amb un salari de 75.000 euros anuals.

Una ofensa més per a les víctimes

Aquesta notícia ha caigut com una bomba en el si de les associacions de víctimes de la gota freda. Per a elles, aquests privilegis i la presència de Mazón a les Corts són incompatibles amb la petició de perdó que va fer el flamant nou president, Pérez Llorca. Són conscients que l’acta de diputat és personal i que solament depèn del titular lliurar-la o no, però esperaven, si més no, el gest del PP de demanar-li-la. En un comunicat conjunt, diuen: “Que no es premie amb complements retribuïts ni privilegis polítics Carlos Mazón, que ha estat àmpliament qüestionat per la seua actuació. La dimissió i l’entrega de l’acta serien un gest mínim de responsabilitat democràtica.”

L’oposició critica durament Pérez Llorca

També en l’àmbit polític hi ha hagut crítiques molt dures per aquesta decisió de Mazón. El síndic de Compromís, Joan Baldoví, ha fet una piulada per criticar que el PP li ho permeta tot, i ha afegit: “Traducció: no pensa xafar les Corts ni per casualitat.”

El síndic socialista, José Muñoz, ha dit que les víctimes de la gota freda no es mereixen que Mazón tinga ara una oficina pròpia, amb assessors, “els mateixos que van ser incapaços de traure’l de rossec d’El Ventorro”, en referència a les darreres informacions sobre l’actuació del seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca, que va dir al congrés espanyol que ningú no li havia demanat la presència de Mazón en el CECOPI.

D’una altra banda, Muñoz ha posat en dubte la credibilitat de Juanfran Pérez Llorca, si no és capaç d’aturar els peus Mazón. “En poques hores haurà arruïnat tot el seu crèdit demostrant que era el testaferro de Mazón, posat per a vigilar els seus interessos.”

Mazón encara eclipsa Pérez Llorca

El fet que la notícia de l’activació de l’oficina de l’ex-president Mazón s’haja sabut pràcticament al mateix moment que la promesa del càrrec de Pérez Llorca ha eclipsat en part el paper del nou president. Hi ha ajudat el fet que, després del molt breu acte de les Corts, no haja fet l’habitual recorregut a peu fins al Palau de la Generalitat, sinó que haja oferit un aperitiu a l’andana de les Corts amb accés restringit. Fins que avui a migdia no faça públic el nou Consell, no hi haurà notícies de Pérez Llorca.

En canvi, la situació de Carlos Mazón continua fent-lo aparèixer a les portades. La jutgessa de Catarroja vol obtenir un detall, tan exacte com siga possible, de les comunicacions que va fer el dia 29 d’octubre de 2024. Ahir mateix va demanar al cap de gabinet, José Manuel Cuenca, que li facilitàs una factura de telèfon on consten les trucades que va tenir aquell dia. I, després de sentir l’ex-consellera Salomé Pradas dient en un programa de televisió que, a banda de trucar al president, també va bescanviar-hi missatges per escrit, li ha demanat si els vol aportar a la causa. La jutgessa ja investiga la mort 230 persones pels efectes de les inundacions.

La fiscalia i l’acusació popular ho havien demanat i el jutge instructor va considerar que, a més dels indicis suficients per a la presumpta comissió dels delictes pels quals és investigat, el risc de fugida ho aconsellava. I Ábalos, que ha defensat sempre el seu escó amb dents i ungles, malgrat que el PSOE li va exigir que lliurés l’acta de diputat, tampoc no l’ha volgut lliurar ara. El congrés el suspendrà de drets i deures. No podrà votar i als socialistes se’ls aprima una mica més la majoria, tot i que els vots decisius de debò per a mantenir l’absoluta són els set de Junts.

El perill d’Ábalos per al PSOE no és el vot que se’ls escapa, sinó que hagi decidit definitivament, com sembla, engegar el ventilador en cerca d’un descàrrec. Una entrevista ben singular al diari El Mundo, concedida poca estona abans de saber la decisió del tribunal, semblava indicar-ho. El titular: “Investigar Air Europa seria destapar la capsa de Pandora, allí podem arribar a Begoña. Hi podem arribar bé”, va deixar anar. L’ex-secretari d’Organització socialista, ex-mà dreta de Sánchez, assenyalava directament l’esposa del president del govern espanyol abans d’ingressar a la presó. El dia abans, com si fos l’amenaça que donaria més informació, també van confirmar una suposada reunió entre Sánchez i Arnaldo Otegi abans de la moció de censura del 2018. Totes dues parts l’han negada. Però Ábalos va corroborar-ne l’existència agafant-se a allò que li havien dit “fonts presidencials”, i el moviment ha portat cua.

L’amenaça de l’ex-ministre va més enllà de Begoña Gómez. També va tornar a situar a la diana el ministre de Política Territorial Ángel Víctor Torres. Sembla que en va parlar igualment davant els tribunals l’empresari Víctor de Aldama, un dels homes clau del cas Koldo. “A mi m’encausen per menys del que es diu de Torres en l’informe de l’UCO. […] Per què Torres no l’encausen i a mi sí?”, va deixar dit Ábalos a El Mundo. Quan es va fer públic l’informe, l’equip de Torres al ministeri va considerar provat que eren falses les acusacions contra el ministre fetes per la dreta i la ultradreta i que era demostrat que no havia comès cap fet delictiu.

El que hi havia entrat primer en va sortir fa més d’una setmana i ahir a la tarda van ser els altres dos, que van ingressar a Soto del Real. Ja no hi ha Santos Cerdán, el jutge va considerar que havia desaparegut el risc de destrucció de proves, però ara hi ha Ábalos i García. Alberto Núñez Feijóo destacava que els dos ex-secretaris d’Organització del PSOE han passat per la presó. Després de l’anunci de la condemna del Tribunal Suprem al fiscal general de l’estat, el PP no hauria pogut esperar una avinentesa més favorable que l’actual. Però Feijóo no té prou força per a tombar Sánchez malgrat tot, i ahir tampoc no va voler obrir la porta a una moció de censura destinada al fracàs. Junts no l’ha descartada del tot ni tampoc abonada: només s’avindria a una operació d’aquestes característiques si fos instrumental, per a convocar eleccions, i passés el temps i Sánchez s’encastellés en el càrrec sense que canviés la relació amb ells. Per a Feijóo, el setge al president espanyol no és una conspiració del poder judicial i tampoc no hi ha pomes podrides, sinó que la poma podrida és ell. La impotència del PP s’amaga rere una pancarta. El PP ha convocat una altra concentració de protesta diumenge a migdia a Madrid.

El govern espanyol preveu de tornar a presentar els objectius d’estabilitat per al 2026, el 2027 i el 2028 encara que sap que els hi tornaran a tombar. Si no prospera la iniciativa, com es preveu, Catalunya tindria 1.088 milions menys de marge de despesa del que li concedia Madrid. Junts es queixava que fa un any ja li havien refusat les mateixes xifres. “Sap en quina situació de blocatge es troba el seu govern per a venir avui aquí a fer exactament la mateixa proposta que l’any passat?”, va retreure a Montero el diputat de Junts Josep Maria Cruset. Junts reclamava que els territoris es beneficiessin d’un terç del dèficit autoritzat. No van ser els únics que es van queixar de l’actuació del govern. Podem va acusar la vice-presidenta de presentar-se al congrés sense negociar res, insinuant que el PSOE ja fa pre-campanya. “Que deixin de fer mal al meu país”, ha pregat Gabriel Rufián a Junts, en un enfrontament inacabable entre els dos partits.

La negociació del nou sistema de finançament avança. La vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, es va comprometre dilluns a detallar la nova proposta entre el gener i el febrer vinents. Però les negociacions amb ERC i el govern de Salvador Illa sobre el nou model es fan amb un buit d’informació pública rellevant: l’executiu català no ha actualitzat els càlculs de la balança fiscal i les darreres dades que va aportar el govern espanyol l’any passat a petició de Junts eren incompletes. De fet, un dels arguments que va esgrimir Junts per a trencar les relacions amb el PSOE va ser, precisament, l’incompliment del compromís de publicar-ne les dades.

L’escanyament econòmic ha estat un dels arguments més contundents de l’independentisme i la publicació d’una balança fiscal que el certifiqui li’n renovaria la vigència. Però el govern de Salvador Illa no l’ha calculada, ni la tardor passada ni aquesta. Això no vol dir que no ho acabi fent: l’executiu ha assegurat que l’actualitzarà i que ho farà d’acord amb la llei que l’hi obliga. I és que per a la Generalitat no és un càlcul voluntari sinó obligatori d’ençà que el 2012 es va aprovar una reforma de la llei de finances públiques de Catalunya que així ho estableix, promoguda per ERC i pactada amb CiU. La consellera d’Economia, Alícia Romero, va ratificar dimecres al parlament que ho farien: “Es presentaran i es publicaran amb la llei de pressupostos”, va dir.

En concret, la llei del 2012 estableix que el departament d’Economia ha de calcular la balança fiscal “corresponent a les darreres dades definitives disponibles” cada any, abans que el consell executiu aprovi el projecte de llei del pressupost i l’enviï al parlament. L’ha d’incorporar com un annex en l’informe econòmic i financer i seguir la metodologia acordada pel grup de treball constituït pel govern l’any 2013. El principi més habitual és el del flux-monetari, segons el qual els ingressos s’imputen al territori on es localitza la capacitat econòmica sotmesa a gravamen i la despesa s’atribueix al territori on es fa. Ara bé, el calendari de publicació de la balança és important i el govern no ha aclarit si la publicarà després que l’executiu de Sánchez hagi presentat el nou sistema de finançament o abans. Podria fer-ho després, perquè, fins que no hi hagi un acord sobre el model, ERC ha insistit que no negociarà els comptes i, a més, va ajornar el debat sobre l’habilitació de la gestió progressiva de l’IRPF fins l’any vinent per prioritzar una entesa en la reforma del sistema de règim comú.

Del nou model, més enllà dels principis genèrics habituals, se’n saben poques coses: una de destacada és que s’eliminarà el sistema actual de bestretes i liquidacions al cap de dos anys, i una altra també clau és que el govern espanyol no s’ha compromès a respectar el principi d’ordinalitat, segons el qual els territoris no poden perdre posicions en el rànquing de recursos per càpita després de l’aportació a la solidaritat.

Si el dèficit fiscal anual equivaldria a uns 22.000 milions l’any, d’acord amb els últims càlculs de la Generalitat, quina millora hauria de representar el nou model de finançament per reduir-lo significativament? Tot i que no tan sols el sistema de finançament influeix en el dèficit fiscal, l’infrafinançament és una de les causes que més hi tenen a veure. I la cruesa de les xifres diu que les diferents reformes del model l’han mantingut força estable. El dèficit fiscal s’ha cronificat malgrat els acords per a renovar el model del 1987, el 1992, el 1997, el 2002 i el 2009. Fa anys que els partits independentistes van concloure que la manera de trencar aquesta tendència, en absència d’un estat propi, era un sistema equivalent al concert econòmic que donés a la Generalitat la clau de la caixa. És a dir, el poder polític i econòmic que donaria la gestió i la recaptació dels imposts que paguen els catalans. Però la idea del finançament singular que va proposar finalment ERC (amb una contribució a la solidaritat i la proposta de calcular una compensació a l’estat per la despesa que fa a Catalunya) ha acabat rebaixant-se en la negociació amb els socialistes: la demanda de la sobirania fiscal ha quedat reduïda a la demanda d’un traspàs progressiu de l’IRPF. Així que les millores que pugui aportar el nou sistema tindran sobretot a veure amb els milions efectius de més que s’endurà Catalunya i que podran revertir en els serveis públics. Per això Madrid ha de posar més recursos sobre la taula, i han de ser substancials perquè la millora per al Principat sigui significativa, si pretén de complir amb la premissa històrica que cap territori de règim comú ha de sortir perdent amb el canvi de model.

Com publicarà el govern d’Illa la balança fiscal si no té les dades actualitzades? Les farà públiques abans el govern espanyol? És un altre interrogant que ronda el compromís de la consellera Romero. La seva predecessora en el càrrec, la republicana Natàlia Mas Guix, no va disposar de les dades. De fet, el govern va denunciar la manca de les dades sobre la territorialització de la despesa de l’estat i dels seus organismes autònoms, que fa anys que el govern espanyol no publica ni transmet a la Generalitat. Abans, el conseller Jaume Giró havia fet la mateixa denúncia. Quant al darrer càlcul de la balança fiscal, presentada el 2023 respecte dels anys 2020 i 2021, el govern va buscar informacions alternatives al BOE i a les referències del consell de ministres per poder fer-ne una estimació i completar la informació pública de la liquidació dels ingressos de l’estat, les inversions de les empreses públiques a Catalunya, els ingressos d’Enaire i Ports de l’Estat a Catalunya i els ingressos i les despeses territorialitzades de la Seguretat Social.

El govern de Mariano Rajoy va presentar el 2017 els anomenats comptes territorialitzats, amb un mètode de càlcul diferent que els estalviava haver de legitimar la magnitud real del greuge, i Sánchez ha guardat les xifres amb zel. El maig de l’any passat, el govern espanyol va publicar dades en brut corresponents al 2021 perquè així ho havia acordat amb Junts en canvi de la pròrroga del decret anticrisi. Però la Generalitat, aleshores en mans d’ERC, va denunciar que aquelles dades ja eren públiques i no aportaven res de nou. Segons el govern, hi havia 102.000 milions de despesa que l’estat no especifica a quins territoris destina. La informació és poder i més encara enmig d’una negociació del sistema de finançament, en què ja és sabut que Catalunya no sortirà del règim comú. De moment, però, l’actualització de la balança haurà d’esperar.

El camí del congrés de Calella

Els canvis es van començar a coure entorn del darrer congrés del partit, l’octubre de l’any passat a Calella (Maresme). Carles Puigdemont tornava a la presidència de Junts, al costat de Jordi Turull a la secretaria general, Laura Borràs passava a la nova fundació vinculada al partit i emergien nous dirigents, sense apuntar tanmateix cap línia successòria. Sales n’era una. Puigdemont la va situar ja llavors en una de les quatre vice-presidències de la direcció, al costat de Míriam Nogueras, Antoni Castellà i Josep Rius.

Sales passarà a ser ara la presidenta del grup parlamentari i Junts donarà visibilitat a un dels dirigents que més projecció potencial ha tingut en els darrers temps a Junts: Salvador Vergés, el nou portaveu. Vergés entrarà també a la permanent, igual que Jeannine Abella, un altre dels noms en ascens de fa un temps. Abella es manté com a portaveu adjunta a la cambra, un càrrec que també exerceix Rius, alhora portaveu del partit.

El futur del president a l’exili

Junts diu que veu “plausible” el retorn de Puigdemont després del pronunciament de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. L’advocat general va avalar el gruix de l’amnistia i estan convençuts que la situació sembla més favorable que mai. L’oportunitat per al retorn es pot esdevenir quan el Tribunal Constitucional espanyol determini si concedeix o no al president a l’exili les mesures cautelars que demana, que impliquen la retirada de l’ordre de detenció, mentre els magistrats no sentenciïn sobre el fons de la llei. La defensa de Puigdemont ho va reclamar ahir afegint-hi els raonaments de l’advocat general. També ha d’arribar a mitjà termini la resolució definitiva del TJUE. Tot i que no hi ha un marge segur perquè el TC ni el TJUE es pronunciïn, ni és clar si ho farà primer l’un o l’altre, al partit compten que serà en aquests mesos vinents, i parlen concretament del febrer com a hipòtesi.

Un home de màxima confiança

Batet es mantindrà ben a prop de Puigdemont en un nou càrrec com a adjunt a la presidència del partit que li garanteix també una cadira preeminent a la direcció. Forma part del nucli dur de Puigdemont d’ençà dels primers temps a l’exili, amb un paper clau en l’estructuració de la quotidianitat de Waterloo i en l’elaboració de la primera llista de Junts el 2017. De llavors ençà, i fins a la formació del partit, i tota l’etapa següent, Batet és dels pocs d’aquell pinyol primigeni que s’ha mantingut, en una trajectòria paral·lela a la de Rius. Presidia el grup parlamentari del setembre del 2019 ençà.

Ja havia dirigit més campanyes electorals i ho continuarà fent, segons que va precisar ahir el partit, en les catalanes i les espanyoles. També farà d’interlocutor de Junts amb els sectors socials i econòmics. Una tasca que ja exercia a la pràctica. És a dir, Batet serà l’executor de les relacions institucionals que Puigdemont consideri convenients de delegar. No es mourà del nucli més afí al president a l’exili, però sí que perdrà projecció pública per concentrar-se definitivament en la cuina del partit al màxim nivell. Tampoc no deixarà l’escó al parlament.

La incògnita de Puigdemont

El moment també és rellevant perquè, ara que Junts ha decidit de trencar amb l’acord de Brussel·les, el pes que tenia el grup parlamentari al congrés espanyol es pot rebaixar i, més que mai, l’acció al parlament hauria de ser una prioritat. Ho ha estat sempre, històricament, per a tots els partits. I n’hi ha prou de veure la projecció que hi obté Sílvia Orriols, tan sols amb dos diputats, i el desgast indirecte que implica per als seus adversaris.

És incert encara quin paper assumirà Puigdemont a la cambra si, finalment, pot tornar. El president de Junts no ha aclarit si voldrà exercir definitivament de cap de l’oposició al parlament, amb totes les conseqüències, o la direcció del grup parlamentari es mantindrà sense canvis. D’ençà de la reforma del reglament del parlament, Puigdemont vota amb normalitat a l’hemicicle per delegació, com l’ex-conseller i diputat Lluís Puig. Més clar sembla, perquè així ho ha fet saber, que quan torni el president a l’exili es dedicarà a fer visites a les comarques per prendre el pols dels electors i reconnectar-hi després de tant de temps d’exili forçat. Sigui com sigui, Junts projectarà nous dirigents a la cambra quan falten teòricament més de dos anys i mig per a les eleccions. A Madrid, es manté la incertesa sobre un hipotètic avançament que Pedro Sánchez nega.

Dimarts passat, ja desvestit de l’aura de president, Carlos Mazón encara va anar a la comissió d’investigació de les corts amb la tranquil·litat de qui sap que juga a casa. Sabent que el temps li va en contra i, amb presses i corregudes, va sol·licitar de comparèixer abans de la cita a Madrid. La majoria del PP i Vox el van agombolar. Van omplir la sala d’assessors i de càrrecs i diputats del partit per evitar la presència de les associacions de víctimes que havien sol·licitat de ser-hi presents. Amb aquest decorat, la mesa de la comissió, presidida per una diputada de Vox monitorada en tot moment pel veterà popular Vicente Betoret, li va permetre d’executar dos monòlegs prefabricats sense respondre, pràcticament, a cap pregunta de l’oposició. I si va respondre, va ser amb la mentida que ja ho ha contestat i que tot és amb dades obertes…

Al congrés espanyol res no serà igual. En realitat, una cosa sí, que ho serà, perquè a les portes del congrés hi haurà un grup de gent donant-li la “benvinguda”. La mateixa gent de l’Acord Social Valencià, les mateixes víctimes que l’han fet dimitir, eixiran a les cinc del matí de València per ser a Madrid i demanar justícia, veritat i reparació. A desgrat d’aquells que pensen que amb la dimissió ja ha pagat el deute. “Què més volen els manifestants?”, es preguntava l’altre dia Mariano Rajoy en un programa de televisió de màxima audiència.

Sense monòlegs

El format de la comissió d’investigació del congrés espanyol no permet de fer monòlegs ni llegir texts preparats pel seu equip d’assessors. Ací, no hi ha cap intervenció inicial del compareixent, sinó que els portaveus dels partits polítics tenen vint minuts per a fer-li preguntes. I, en cas que tinga la temptació de no respondre o d’allargar-se massa en les respostes, el podran tallar, li podran dir que això que explica no és cert, etcètera. Serà semblant a aquell interrogatori que fa unes setmanes van fer a Pedro Sánchez al senat espanyol.

I això sí que serà inèdit per a un Mazón acostumat a tenir sempre la darrera paraula i a menystenir les crítiques de l’oposició. En aquest cas, només tindrà el suport del PP i de Vox. Tal com va quedar ben patent en les sessions dels dies 3, 4 i 5 de novembre, els representants de les associacions de víctimes van rebre el suport de tots els grups presents, llevat els de la dreta i l’extrema dreta. Tots els portaveus es van posar al costat de les víctimes i van denigrar el capteniment de Mazón i tot el seu consell. A més, la comissió la presideix la socialista Carmen Martínez.

Obligat a respondre

L’interrogatori de Sumar el farà el diputat de Compromís Alberto Ibáñez, que lamenta el discurs de màrtir i víctima que Carlos Mazón va tenir dimarts passat a les corts. Ibáñez ha preparat un arsenal de preguntes que tenen a veure amb la no preparació de la pre-emergència, el fet de no tenir res previst per a protegir les escoles i les residències i, és clar, per què, sabent tot el que sabia, va continuar entaulat a El Ventorro aquell dia.

Àgueda Micó, de Compromís, i una de les primeres impulsores d’aquesta comissió d’investigació, serà qui prendrà la paraula en el torn del grup mixt.

El grup socialista ha elegit el diputat i ex-batlle d’Elx, Alejandro Soler, per a interrogar Carlos Mazón. La dirigent dels socialistes valencians, Diana Morant, també va advertir divendres que en aquesta ocasió no li valdrà llegir ni quinze folis ni vint. Morant va criticar així el capteniment del president en funcions i va recordar que té l’obligació legal d’anar al congrés. “Té l’obligació de respondre les preguntes i entenc que podrem descobrir més coses de les que ens ha contat fins ara.”

Moltes preguntes, encara

Carlos Mazón va dimitir com a president de la Generalitat el 3 de novembre. Continua en funcions fins que el PP arribe a un acord amb Vox per a investir el seu número dos, Juanfran Pérez Llorca. Mazón continuarà com a diputat a les corts, per tant, mantindrà l’aforament i no podrà ser citat per la jutgessa de Catarroja, que instrueix la causa de les 229 víctimes mortals.

Amb aquesta protecció, i amb la intenció de separar-se tant com li ha estat possible de la presa de decisions, Carlos Mazón ha evitat de respondre qüestions tan fonamentals com ara per què, amb la informació que tenia, no va decidir d’acabar precipitadament l’àpat. O si consellera d’emergències va consultar amb ell l’enviament del missatge. I, sobretot, on era i què feia en l’interval de temps entre deixar Maribel Vilaplana a la boca de l’aparcament de la plaça de Tetuan i les vuit de la vesprada, quan va arribar al Palau de la Generalitat, amb una roba diferent.

D’ençà del 29 d’octubre de 2024, Carlos Mazón ha donat diferents versions dels fets. Sempre amb molta cura de no dir res que el pogués inculpar davant la jutgessa. Sempre descarregant la culpa a les agències estatals AEMET i Confederació Hidrogràfica del Xúquer, tot i que la jutgessa de Catarroja ha desmentit en unes quantes ocasions el mantra que tant Mazón com tot el PP han repetit: la falta d’informació per a prendre decisions.

Més sol que mai i sense agenda

D’ençà que Carlos Mazón va dimitir del càrrec, ha reduït les aparicions tant com ha pogut. L’endemà mateix de la renúncia, va presidir un ple del consell que es va reunir a les instal·lacions de la Ciutat de la Llum, a Alacant. Les mesures de seguretat van ser extremes per als mitjans de comunicació, que no van poder accedir-hi fins que Mazón ja estava fora de la vista. I en acabar la reunió, va passar el mateix.

No hi ha actes, en l’agenda de Mazón. La darrera volta que va ser vist va ser dimarts passat, quan eixia per la porta de darrere de les corts per fugir dels manifestants.

Mazón no ha rebut en públic l’aixopluc de la plana major del seu partit. A Madrid, la direcció espanyola del PP ha evitat compareixences amb preguntes. Dilluns tampoc no l’acompanyaran a Madrid. Mitja hora abans de la compareixença davant la comissió d’investigació, a les 10.00, hi ha convocada, a la seu del PP, al carrer de Gènova, una reunió del Comitè de Direcció. Per tant, no hi haurà claca a la sala.

Una altra dada que pot mostrar la soledat de Mazón és que el seu grup no l’ha citat a comparèixer en la comissió d’investigació del senat espanyol. Allà, els seus sí que tenen la majoria i la participació del president en funcions podria ser més còmoda que en el congrés. Però ja no fan ni l’esforç de citar-lo per donar-li una pista d’aterratge suau i confortable per als últims dies de vida política.