És una votació important per a ERC, que al mateix temps prova de tancar un altre acord amb els socialistes per a incrementar la participació de la Generalitat en la governança dels aeroports malgrat la resistència explícita d’AENA i del Ministeri de Transports espanyol. El conveni d’inversions és una via més amb què el partit de Junqueras intenta de mitigar el dèficit fiscal crònic que experimenta Catalunya. Un forat que, segons els darrers càlculs del govern, va ser de 21.092 milions el 2022, l’equivalent al 8,2% del PIB. L’altra via és l’acord de finançament, que el nou ministre d’Hisenda encara no ha concretat en forma de llei ni l’ha presentat al Consell de Política Fiscal i Financera, potser tot esperant que l’ex-ministra María Jesús Montero examini el suport que rep com a candidata del PSOE a les eleccions d’Andalusia del 17 de maig.

La falta d’inversions va condemnar el servei de Rodalia al col·lapse i a la prestació crònica d’un mal funcionament, a més de la conservació deficient de l’AP-7, entre més greuges. En l’exposició de motius, la proposició de llei presentada per ERC subratlla que els problemes greus que han aflorat recentment no s’han d’atribuir als responsables polítics i tècnics actuals, sinó que són el resultat de “dècades d’una priorització qüestionable de les inversions i una planificació, execució i gestió deficient de les infrastructures”, agreujades pel context d’emergència climàtica. La comissió bilateral ja va apuntar l’any passat a la creació d’un consorci paritari entre tots dos governs per a agilitar la planificació i l’execució de les inversions en infrastructures. Ara la llei d’ERC proposa de constituir-lo i crear igualment una societat mercantil de filiació estatal i participada pel govern espanyol i la Generalitat a parts iguals. El consorci seria un instrument de governança, de direcció estratègica i de supervisió, i la societat mercantil executaria els projectes i les obres.

Es tracta, per tant, d’un consorci adscrit a l’administració general de l’estat, amb la participació del Ministeri de Transports i de la Generalitat. Dependrà, així, de Madrid. La llei preveu que elabori un pla plurianual de les inversions de l’estat a Catalunya, abans que l’aprovi el consell de ministres, i que també redacti els programes anuals i sectorials que el desenvolupin. El consorci ha de controlar i avaluar les inversions de l’estat i reprogramar les actuacions “en cas que els nivells i terminis d’execució de les inversions en curs no siguin els acordats”. A més, podrà participar amb representants propis, designats pel seu consell rector, en els consells d’administració de les principals entitats estatals que executin les inversions a Catalunya. En concret, durant els tres mesos posteriors a la constitució del consorci, un representant seu s’haurà d’incorporar a ADIF.

El capital social de la societat mercantil, segons la llei registrada per ERC, serà de l’administració de l’estat i de la Generalitat segons allò que determinin els estatuts, però la proporció, en tot cas, haurà de garantir “la participació majoritària del sector públic estatal i la integració de la societat en el sector públic empresarial estatal”. A més, el règim pressupostari dependrà de l’administració espanyola i se sotmetrà als seus mateixos òrgans de control i del Ministeri d’Hisenda, per mitjà de la intervenció general de l’estat. Del govern espanyol sortiran els diners per a finançar el consorci i la societat mercantil, que no es deslliuraria d’un hipotètic ofec pressupostari sotmès a voluntats polítiques. Segons la llei, el consorci s’hauria de constituir abans de l’1 de gener de l’any vinent, quan hauria de començar a funcionar. Abans, amb tot, haurà d’aprovar els estatuts de funcionament.

En el pacte d’investidura, ERC i el PSC es van comprometre a dotar el consorci d’un finançament que tingui com a referència la mitjana d’inversió pública sobre el PIB al conjunt de l’estat. Un barem que no es concreta a la llei i que tot apunta que quedarà a mercè del govern espanyol.

El silenci de l’ultra Llanos Massó

Però, enguany, les Corts, presidides per María de los Llanos Massó, de Vox, no celebraran la diada. L’any passat tampoc no ho van fer. Llavors, es van excusar en el fet que el país encara estava de dol per les conseqüències de la gota freda de l’octubre del 2024. Enguany, a Vox no li ha calgut cap excusa, però sí que ha donat una explicació per mitjà de “fonts autoritzades”: hi ha massa inestabilitat política i institucional i no hi ha consens sobre com celebrar la diada.

L’any 2024, el primer 25 d’abril amb aquesta composició a les Corts, sí que es va celebrar un acte a l’hemicicle i es van lliurar les distincions Francesc de Vinatea.

El Partit Popular, que en unes altres legislatures sí que ho havia celebrat, s’ha vist obligat a donar suport i cobertura retòrica a la decisió dels ultres, en una mostra més de la dependència extrema que en té. El PP ha dit que no calia celebrar el 25 d’abril perquè era una data que separava els valencians, i que la que els unia a tots era el 9 d’octubre. Això ho han repetit els responsables a qui s’ha preguntat. Un dels darrers va ser el portaveu del Consell, Miguel Barrachina, que ahir va dir que els valencians celebraven el Nou d’Octubre amb molt de goig cada any. Però Barrachina no va saber explicar per què encara no s’ha celebrat el 9 d’octubre de 2025. Aquell dia hi va haver una alerta taronja i tots els actes institucionals es van suspendre i, per tant, tampoc no es van lliurar les distincions de la Generalitat. En aquest punt, cal recordar que Carlos Mazón encara era president de la Generalitat, però es trobava en una situació extremadament feble, i es va estalviar haver de presidir els actes. A la vegada, va estalviar la incomoditat i la vergonya als convidats institucionals que s’haurien vist obligats a compartir aquell acte que no es va fer mai.

Aquest argument del 9 d’octubre com a festa i jubileu dels valencians sembla que ha agradat a Vox, que també l’ha verbalitzat. Sense cap base, ni històrica ni legal, sense cap debat. És suficient repetir-ho unes quantes voltes per a fer desaparèixer del calendari institucional una data clau en la història del país. Una data que marca el present.

La Diputació sí que ho celebra a la seua manera

Les Corts Valencianes reneguen del seu dia, però, curiosament, sí que el commemora la Diputació de València, presidida per Vicent Mompó, que no governa amb Vox, sinó amb Ens Uneix. Mompó va defensar ahir la seua posició. “Jo crec que sobra demostrar qui sóc, on sóc i, a part de president de la Diputació de València, sóc president del Partit Popular a l’àmbit provincial i, òbviament, ací, en la diputació que tinc l’honor de presidir, celebrarem el Vint-i-cinc d’Abril.”

En realitat, va ser una mena de celebració encoberta, perquè es va fer en la presentació d’unes jornades organitzades per la Conselleria de Justícia en col·laboració amb la diputació i el Fòrum Jaume I 2038. Vicent Mompó va insistir a dir que era molt important saber quin era el passat dels valencians per saber on volien arribar.

En aquest acte, també hi havia el síndic del PP a les Corts, Fernando Pastor, a desgrat que fa uns dies va dir que celebrar el Vint-i-cinc d’Abril no era cap prioritat per als valencians. Pastor va repetir l’argument del PP al qual s’ha sumat Vox: “El dia dels valencians és el 9 d’octubre”.

Vint anys de l’estatut

En aquesta entrevista publicada ahir a VilaWeb, el síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, deia que les Corts s’assemblaven cada dia més a una reunió d’escala de veïns. I ho deia perquè la presidenta de la institució viu obsessionada a passar el ribot a tot allò que tinga el perfum de conformar una identitat diferent de l’espanyola, o s’hi acoste o hi ajude. A banda de menystenir la diada del Vint-i-cinc d’Abril, les Corts tampoc no han celebrat, ni esmentat, ni commemorat el vintè aniversari de la reforma de l’estatut que es va fer l’any 2006. Un estatut que ampliava les competències de l’autogovern amb la introducció de canvis tan fonamentals com la possibilitat del president de la Generalitat de dissoldre les Corts i convocar eleccions quan ho considere convenient.

Recuperar el dret civil valencià, quan?

Un altre element que introduïa aquell estatut era la recuperació del dret civil valencià, que atorgava a les Corts una capacitat molt més ampla de legislar en matèria civil sobre qüestions que toquen de prop la vida quotidiana, com ara, els règims matrimonials i els testamentaris. Aquest article va ser vigent durant poc temps, perquè el govern espanyol que presidia José Luis Rodríguez Zapatero hi va recórrer en contra i el Tribunal Constitucional Espanyol el va tombar.

Aquesta retallada de drets no ha estat mai resolta a desgrat dels esforços de col·lectius com Juristes Valencians, que ha assolit envits tan importants com ara que prop del 100% dels municipis valencians en demanassen la restitució, o l’aprovació a les Corts Valencianes de mocions adreçades al congrés espanyol perquè s’introduís una reforma constitucional que ho fes possible.

Ara seria el moment que les Corts elegissen els diputats que ho han de defensar en el congrés espanyol, i aquesta tria no es fa mai. Ahir mateix, vigília d’aquest Vint-i-cinc d’Abril, l’entitat va fer un acte públic a la porta del palau dels Borja amb el suport de sindicats, organitzacions empresarials i culturals, regidors i diputats a les Corts. Senyeres amb el blau, una fotografia de Felip V cap per avall i altres elements reivindicatius es van barrejar en una concentració on hi havia algun membre del PP, com l’ex-conseller i ex-diputat Ferran Villalonga.

Sobre això, en l’acte de la diputació esmentat més amunt, la consellera de Justícia va parlar d’autogovern i va anunciar que reactivaria la comissió assessora de dret civil valencià “per estudiar diverses vies per a recuperar-lo”.

En defensa de la llengua

Arran d’aquest intent de descrèdit per part dels actuals responsables de les institucions, Acció Cultural del País Valencià continua la tradició de remarcar-lo en el calendari. Enguany, a banda de la tradicional manifestació reivindicativa, celebrarà els segons premis ACPV 25A, instituïts l’any passat. Enguany, els guardonats seran la gestora cultural Izaskun Arretxe i la Unió de Periodistes Valencians. ACPV vol que la diada del Vint-i-cinc d’Abril siga una resposta contundent contra totes les agressions perpetrades per la dreta i la ultradreta.

Proposo tot seguit, sense moure’ns de les discriminacions i els grups, de confrontar, a títol d’assaig, el cas hongarès i el que va abordar el 2023 el mateix TJUE sobre els exiliats catalans del procés. Havia de delimitar els motius pels quals una euroordre de detenció cursada per un tribunal espanyol podia ser denegada pel tribunal d’un altre país de la UE. I, fent-ho, va acabar introduint un nou (i crucial) motiu de denegació: el fet de pertànyer l’exiliat a un grup que sofreix, a l’estat que el reclama (en aquell cas, Espanya), un tracte institucional (per exemple, judicial) sistemàticament “deficient” o “discriminatori”. Els va anomenar, aquests col·lectius, GOIP, grups objectivament identificables de persones. I els va definir en termes molt amplis, que permeten d’incloure, sens dubte, el col·lectiu de catalans amb ideologia independentista. En el cas hongarès i en el català, per tant, tindríem dos grups discriminats. Una similitud important, certament, però força genèrica: si gratem una mica, comencen a aparèixer-hi disparitats.

Em vull centrar, de fet, en una diferència molt concreta: la dificultat més gran per a provar, en el cas català, la discriminació. Algú que es consideri membre del GOIP català, si pretén d’al·legar la condició de discriminat, haurà de desplegar una activitat probatòria més exigent que no pas la que ha estat necessària, per exemple, en el cas hongarès, en el qual el TJUE n’ha tingut prou, simplement, de llegir el text de la llei discutida. Res més. És aquesta literalitat la que, per si mateixa, genera, gairebé automàticament, el tracte discriminatori. Per contra, al membre del GOIP català, això gairebé mai no li serà suficient, perquè les formes emprades per l’estat espanyol en la “gestió” del problema català són més subtils. El protagonisme no l’assumeixen les lleis, en la seva nuesa textual, sinó les pràctiques institucionals, entre les quals cal incloure, és clar –i no en un lloc menor–, les d’interpretació d’aquestes mateixes lleis. Es produeix, dit d’una altra manera, un distanciament violent entre llei i llei interpretada.

I, és clar, acreditar en cada cas que s’ha produït una “interpretació discriminatòria” (estratègica, parcial o esbiaixada) no és gens fàcil. Fins a cert punt, cal infiltrar-se en la ment de l’agent discriminador (jutges, funcionaris o polítics), desemmascarar les motivacions reals de l’acte interpretatiu i desactivar el camuflatge eficient que li confereix l’aparença de neutralitat del llenguatge tècnic i jurídic que sol emprar. Per exemple, si tornem al cas dels exiliats, veurem que el risc que fossin sotmesos a un judici injust si eren lliurats a Espanya s’explicava perquè els hauria jutjat un tribunal, el Suprem, notòriament incompetent. Però el problema no era la llei que en fixava la competència, sinó la manera extremadament “tendenciosa” com la va interpretar el Suprem per tal de quedar-se, ell, una causa que no li corresponia: va minimitzar els fets principals del Primer d’Octubre (que, com que tots havien passat a Catalunya, li denegaven la competència del cas), alhora que magnificava irracionalment, perquè els necessitava (aquesta és la clau), uns altres fets molt menors i del tot accessoris que havien passat fora de Catalunya. Va ser aquesta “torsió interpretativa” la que l’allunyava de qualsevol aparença d’imparcialitat. Podríem dir quelcom semblant del ja famós 155: el problema no era tant l’existència o la redacció de l’article com el petroli que, de nou per via “interpretativa”, es va atrevir a treure’n l’estat, fins a l’aniquilament de tres institucions catalanes com la presidència de la Generalitat, el parlament i el govern.

Així doncs, el modus operandi preponderant del GOIP català no és legislatiu (com en el cas hongarès), sinó interpretatiu. Per això, el poder judicial hi ha acabat assumint un paper tan destacat. I també per això la prova de les discriminacions és molt més exigent. Gairebé diabòlica. Per tant, si pretenem d’estendre la figura del GOIP a uns altres àmbits més enllà de les euroordres, caldrà ampliar, diversificar i adaptar a cada situació l’arsenal probatori. Unes vegades caldrà anar al passat i veure com s’havien tractat casos semblants sense un component català i com es tracten (diferentment, és clar) quan, de sobte, hi apareix aquest component. Per exemple, l’autonomia parlamentària primer es va preservar (pla Ibarretxe), però després (procés) ja no. Puntualment, haurem de fer comparacions no successives, sinó simultànies, en temps real, com amb els criteris d’aplicació dispars de l’amnistia a catalanistes i no catalanistes. En unes altres situacions, caldrà analitzar la racionalitat mateixa de les decisions, fins i tot respecte de qüestions aparentment accessòries, però ben reveladores: en el cas de Sixena, sorprèn, per exemple, la insistència, gairebé malaltissa, a no voler disposar, els tribunals, d’informes que parlin de possible risc de destrucció de les obres si acaben essent traslladades. O, com vam saber també dimarts passat, que no sols s’hagi inadmès a tràmit (cosa habitual i previsible) la querella presentada pels ex-consellers de Cultura contra la jutgessa que porta el cas, sinó que també s’hagi obert (això ja no és gens habitual) un incident per a veure si cal imposar als querellants una multa per abús de la justícia.

Quines conclusions en traiem, de tot plegat? En proposo tres. Primer: el cas hongarès té la gran virtut d’ampliar l’espai de tutela dels grups discriminats en el si de la UE, cosa per si sola positiva per a qualsevol col·lectiu que no es consideri ben tractat, inclòs el català. Segon: de la perspectiva catalana, convindria no deixar-se arrossegar, de bracet amb aquest cas, cap a l’univers argumentatiu de les minories (de les “minories nacionals”), un concepte menys asèptic que el de GOIP, molt més problemàtic i que ha estat gestat, a més, per un altre tribunal (el de drets humans europeu), en uns termes, a més, que no auguren gaires perspectives de futur. Tercer: el cas hongarès ens ha mostrat, per via comparativa, que la dificultat de provar les “discriminacions interpretatives” que nodreixen el GOIP català és substancialment més gran.

Ara, per més traves que s’interposin en el camí, no desapareix la urgència d’abordar aquesta tasca encara pendent. Dia sí, dia també, ens arriben notícies sobre multitud d’inèrcies institucionals (estatals i ara també, paradoxalment, a banda i banda de la plaça de Sant Jaume) que viren, desbocadament, cap al mateix objectiu: anorrear, després de la “desfeta” del 2017, els bastions que resten drets del col·lectiu català (llengua, cultura, competències, etc.). Una hemorràgia (no cal ser un expert en anàlisi política per a veure-ho) que no s’aturarà per si sola. Si es vol mirar de capgirar totes aquestes inèrcies, cal intervenir-hi, i una via (ni l’única, ni la més fàcil, ni la més ràpida, però, tanmateix, n’és una) pot ser la figura del GOIP. I, sense una prova adequada, el GOIP no és res.

L’executiu d’Imanol Pradales va presentar aquest òrgan bilateral com un instrument de col·laboració, coordinació i gestió que participarà en el disseny del Document de Regulació Aeroportuària (DORA), que és el pla aprovat pel govern espanyol que fixa les inversions, les normes, la qualitat del servei i les tarifes de la xarxa d’aeroports d’AENA. El DORA, el principal instrument per a fixar les obligacions, els estàndards de qualitat, les inversions i la supervisió d’AENA, és quinquennal: enguany està pendent l’aprovació del pròxim DORA, el que regirà entre el 2027 i el 2031. I és en aquest context que el president d’AENA, Maurici Lucena, va situar la demanda de gestió dels aeroports d’alguns territoris com un risc important per al model i va considerar impossible la cogestió.

El Ministeri de Transports espanyol també va lligar molt curt les demandes basques i va rebaixar-ne les expectatives. Va remarcar que l’acord assolit en la comissió bilateral amb el govern de Pradales no movia ni un mil·límetre el model aeroportuari vigent. L’òrgan aeroportuari bilateral, subratllava, és un mecanisme de col·laboració i cooperació per a millorar la gestió de les competències de cada administració –sense variar-ne la distribució, per tant– i aconseguir el ple desenvolupament dels aeroports d’interès general situats al País Basc.

En la mateixa línia, remarcava que l’òrgan bilateral funciona per consens entre les parts i que no té competències executives ni altera de cap manera el règim legal de funcionament d’AENA. La llei estableix que les comunitats autònomes poden participar en la gestió dels aeroports d’interès general per mitjà dels comitès de coordinació aeroportuària i preveu una consulta prèvia a les comunitats autònomes abans de l’aprovació del DORA, però no els atorga una capacitat de decisió directa. El Ministeri de Transports, de fet, va subratllar que aquest òrgan bilateral preveia un tràmit d’informació sobre el DORA que requeriria el consens entre tots dos governs i que, a més, “no té caràcter vinculant”. Insistia igualment que no modifica l’estructura dels aeroports d’AENA ni canvia els procediments per a l’aprovació del DORA i els seus continguts, incloent-hi les tarifes aplicades als aeroports. Segons el ministeri, és simplement una eina per a millorar la “coordinació i cooperació” amb el govern basc. I, a efectes pràctics, generalitzable.

La demanda d’ERC, en canvi, és que la Generalitat pugui tenir un paper determinant en la governança dels aeroports catalans amb independència de la titularitat actual. En l’acord d’investidura d’Illa, el PSC i Esquerra van acordar de substituir el comitè de coordinació aeroportuària per un nou Consell Rector Aeroportuari de Catalunya i van declarar la “voluntat compartida” perquè el govern acordés amb el govern espanyol de “tenir un paper determinant en la definició, l’articulació i la gestió del nou sistema aeroportuari català”, i que les funcions i l’estructura d’aquest comitè permetés de materialitzar-ho. El govern basc, tanmateix, no va aconseguir un acord equiparable a aquest objectiu. A més, en l’acord d’investidura hi havia també la creació de l’Autoritat Aeroportuària de Catalunya. El govern la va aprovar al gener. El propòsit d’aquest ens és agrupar i gestionar de manera integrada les funcions que la Generalitat ja té atribuïdes en matèria d’aeroports i instal·lacions aeronàutiques d’acord amb l’estatut. Són capacitats en planificació estratègica, territorial i urbanística, de connectivitat i accessibilitat, de promoció econòmica i de la indústria aeronàutica. Perquè sigui una entitat de dret públic, s’ha de modificar al parlament la llei del 2009 d’aeroports i se n’hauran d’aprovar els estatuts. El govern va detallar que el consell de govern seria format per una presidència, una vice-presidència i tretze vocalies, i que la llei es tramitaria enguany.

La clau de volta és, per tant, el consell rector, que podria tenir un altre nom, però que en tot cas topa amb les limitacions amb què s’ha trobat el govern basc i que l’han deixat lluny d’una cogestió real.

L’aparició del nom de l’empresari Tatxo Benet a les travesses va desconcertar internament el partit. L’impacte de la proposta es va fer ben palesa en unes declaracions de l’ex-batlle Xavier Trias i no és l’únic del mateix parer: “Crec que no deu ser veritat. És una persona extraordinària, li tinc estima personal, però tinc molta estima personal a molta gent que estic segur que ells, no el partit, no volen ser-ho. Tu creus que el senyor Tatxo Benet ara ha decidit fer una carrera política a l’Ajuntament de Barcelona? No ho veig. Algú ha inventat una cosa, algú ha perdut els papers”, va declarar fa poques setmanes al programa Cafè d’Idees de RTVE. Fonts consultades divergeixen sobre la formalitat del sondatge a Benet, que es va produir en dues ocasions amb resultats negatius, tal com va avançar Nació. En qualsevol cas, la reunió a Waterloo de Benet amb Puigdemont es va produir en tant que president de FemCat i no va ser, segons que ha confirmat VilaWeb, per a abordar la possibilitat que encapçalés la llista.

Junts fa tard, i res no fa pensar que el partit pugui salvar el temps perdut per a promocionar el seu candidat amb una carta com la de Xavier Trias, ara que la majoria dels partits n’han escollit els seus. L’elecció de Trias encara va ser més tardana, però va permetre a Junts de batallar realment per la batllia i guanyar els comicis. Amb una llarga trajectòria política, el seu perfil d’ex-batlle i el gran coneixement popular, Trias va esprintar i va promoure la seva marca per sobre de les sigles, tot i que no va poder repetir com a batlle per la decisió dels Comuns i del PP de votar a favor del socialista Jaume Collboni. En les eleccions del 2023, el llistó electoral va quedar alt per al partit, amb onze regidors. En canvi, el camí per a les pròximes municipals es presenta més costerut. Trias no ha amagat que el seu candidat és Martí. Tanmateix, hi ha la rivalitat amb Rius. I darrere tots dos noms s’amaga un possible xoc entre sectors que la direcció vol evitar.

La topada es projecta per la percepció generalitzada que cap dels dos no té un perfil potencialment guanyador com Trias, i la disputa latent arrela en la mateixa gènesi de Junts. Martí comptaria amb el suport majoritari de la federació de Barcelona i podria sortir guanyador d’unes possibles primàries en què votessin els afiliats. El president del grup municipal de Junts és el candidat del sector més pròxim a l’antiga Convergència, prové de la JNC i es dóna per fet que controla l’estructura. Rius, en canvi, ha estat sempre un dirigent de confiança de Puigdemont i compta amb l’aval del sector més sobiranista i allunyat de les antigues estructures heretades del PdeCat i CDC. Aquest és l’enfrontament que la cúpula pretén esquivar i que algunes fonts no descarten que es pogués produir si, arribat el moment, la direcció es decantés per designar Rius directament. Tot i que al desembre semblava imminent el moviment que situés Rius com a favorit, no es va arribar a produir i, en canvi, tornava a planar la possibilitat de situar un independent que no rebés contestació interna. Es tractava de Tatxo Benet que, al gener, va assumir la presidència de FemCat després de sortir de MediaPro.

No és cap secret que darrere les travesses dels candidats hi ha sovint sondatges no autoritzats i moviments de sectors que voldrien un nom afí. Artur Mas explicava el setembre passat, en una entrevista a VilaWeb, que no havia rebut cap oferta oficial per a ser el candidat a Barcelona, però sí que li ho havien demanat persones a títol individual, que l’havien sondat amb coneixement dels que poden decidir a Junts, i per tant amb ganes de saber quina era la seva posició. A tots els va dir que no. “No sóc la persona per a fer això en aquest moment”, els va respondre l’ex-president de la Generalitat. De fet, Mas va acabar tenint una conversa amb el secretari general del partit, Jordi Turull. El mateix Turull ho va explicar en una entrevista a RTVE. Segons Turull, molta gent li feia arribar que Mas estava disposat a ser candidat, i per aquesta raó li ho va preguntar. L’ex-president li va aclarir que no havia entès la pregunta de Turull com un oferiment formal. Per contra, per al secretari general de Junts no ho va arribar a ser mai, un oferiment formal. “No vaig anar a dir-li que havia de ser candidat”, va afirmar Turull.

Per una altra banda, la hipotètica candidatura de Mas desafiava la lògica política de l’ordre de les responsabilitats institucionals: no és habitual que un dirigent que ha estat president de la Generalitat opti a presidir una institució de menor rang com la batllia, encara que sigui la de Barcelona, sinó més aviat a l’inrevés. I, en qualsevol cas, contradeia l’opció política que Mas ha tingut d’ençà que va fer el pas al costat. Mas està decidit a prioritzar la seva tasca institucional com a ex-president. No és un detall sense importància que no hagi fet el pas d’afiliar-se a Junts.

Qui sí qui té carnet és l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, que ara apareix com una tercera via enmig de la discòrdia entre Martí i Rius. Cuevillas sempre ha manifestat la seva vocació política i l’octubre passat va comunicar a Puigdemont, en una visita a Waterloo, la disponibilitat per a encapçalar la candidatura de Barcelona. El seu nom ja va sonar fa temps en la mateixa posició i també com a cap de cartell per a les europees el 2019, abans no es tanqués la candidatura de Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Cuevillas va ser finalment cap de llista per Girona a les eleccions espanyoles d’aquell any i, en la repetició electoral, el número 3 per Barcelona, abans de fer el salt com a diputat al Parlament de Catalunya. El febrer del 2024 va deixar l’escó per dedicar-se plenament a l’exercici professional com a advocat.

Més noms que han aparegut en les llargues travesses de la candidatura per Barcelona han estat Joaquim Forn, enretirat fa temps de la primera línia, el també ex-conseller Josep Maria Argimon, inclòs en una enquesta interna, i l’advocat i escriptor Jordi Cabré. Segons fonts consultades, la proposta de Cabré va sorgir de militants de base d’alguns districtes de la ciutat i de persones de la societat civil com una solució alternativa.

El reglament que regirà el procés dóna carta blanca a la direcció per seguir la via que més li convingui. La Comissió Municipal Territorial de Barcelona té tres opcions: proclamar directament un candidat, proposar-ne un i que sigui ratificat en assemblea i obrir un procés democràtic entre els aspirants que disposin de prou suports. Tanmateix, el xoc entre sectors es podria traslladar a la mateixa comissió si no segellen abans un acord. Fa dies que Turull va prometre que anunciarien el cap de cartell abans de l’estiu. La direcció també ha garantit que el candidat serà avalat pels militants en votació, en espera que se’n concreti el procediment.

Rufián insistia dijous que la idea de confluir amb uns altres partits d’esquerres no era incompatible amb el projecte independentista d’ERC. De fet, va assenyalar igualment que la direcció d’Esquerra havia de tenir prou marge per a negociar la fórmula electoral, i no ha concretat la fórmula que té al cap. La discussió, fins ara, ha estat més pública que no pas interna, i per això s’ha convertit de fa temps en un embat com més va més incòmode per al partit. Rufián no ha fet formalment la proposta a l’executiva ni tampoc l’ha presentada dins el grup parlamentari al congrés espanyol. Els companys de files del republicà s’assabenten dels moviments del seu cap de files per la premsa. El funcionament intern del grup es va enrarir fa temps per la falta de comunicació i de contacte de la majoria dels diputats amb el portaveu, segons fonts consultades, i cada dia sembla més difícil de revertir.

Mentrestant, l’estira-i-arronsa s’ha cronificat. ERC preveu de concórrer a les eleccions espanyoles amb la seva marca, com és habitual, i voldria Rufián de candidat, perquè ningú no dubta que és el seu valor electoral més gran. Però aquesta batalla política i personal s’allarga i es complica. Si en algun moment es podia pensar que els moviments de Rufián reportarien al partit beneficis electorals a mitjà termini, en el cas que Rufián donés per impossible finalment el front d’esquerres i tornés a encapçalar la llista d’ERC, ja no és tan clar que l’enrenou mediàtic i el debat públic en què s’ha convertit aquest torcebraç no acabi perjudicant el partit. El portaveu dels republicans va advertir a l’auditori de la UPF que deixaria el càrrec si calgués. “Si m’hi va el càrrec, me’n vaig”, va dir. Amb aquest avís, probablement provava de redoblar la pressió sobre ERC, i preveu de continuar-ho fent. Rufián va avançar que participaria en un futur acte amb Mónica Oltra, previsiblement al País Valencià.

Rufián pica ferro fred amb ERC, i també ho feia la secretària general de Podem, Ione Belarra, quan va visitar la seu nacional dels republicans. Belarra va assistir la vigília a l’acte del portaveu d’ERC amb Montero i al matí va tenir, diuen, una trobada de cortesia allunyada de qualsevol negociació i sense Oriol Junqueras, segons fonts consultades. Podem ja ha defensat de confluir amb Sumar i IU a Andalusia. Els resultats a les eleccions de Castella i Lleó i l’Aragó desaconsellaven de fer una altra cosa, i les expectatives per a les eleccions espanyoles no són millors per als partits espanyols a l’esquerra del PSOE, a qui, precisament, Rufián insta a unir-se i que s’aliï amb les esquerres sobiranistes de l’estat. EH Bildu i el BNG ja van marcar distàncies amb la proposta, que el dirigent d’Esquerra a Madrid voldria que impliqués el reconeixement programàtic de tots els aliats al dret d’autodeterminació.

Alhora, l’ex-diputat Joan Tardà reclama a la direcció que convoqui una consulta perquè els militants es pronunciïn sobre el front d’esquerres. En una entrevista a VilaWeb, Tardà no descartava d’emprendre una recollida de signatures entre les bases per a forçar la votació. Tanmateix, el debat també podria arribar al consell nacional, on Junqueras té majoria, si la direcció decidís de provar de tancar-lo internament d’aquesta manera. Però el partit té entre mans una altra decisió cabdal: la negociació del pressupost amb el govern de Salvador Illa. El Col·lectiu 1-O va obrir ahir el procés de recollida de signatures per a intentar de forçar una consulta als militants perquè decideixin si el partit ha de retirar la confiança a Illa per l’incompliment dels acords d’investidura. Necessiten unes vuit-centes signatures per aconseguir-ho. L’estira-i-arronsa per als comptes serà clau en l’aposta pactista del partit, que necessita contrapartides que impliquin avenços en l’autogovern després de rebaixar l’exigència amb el traspàs progressiu de l’IRPF. “Podem ajudar, però no resoldrem, perquè no podem, les disputes de l’esquerra espanyola. El nostre compromís és amb el país”, reblava Albert, acotant el front d’actuació.

I el primer judici per l’actuació de la “policia patriòtica” del govern del Partit Popular (a l’estat espanyol encara no hi ha cap investigació judicial per l’escàndol de l’operació Catalunya) coincidirà amb el començament d’un altre judici que posa al descobert un dels casos de corrupció més sonats que empastifen l’altre gran partit espanyol, el PSOE: demà, dimarts, arrencarà al Tribunal Suprem el judici a l’ex-ministre José Luis Ábalos (ex-secretari d’Organització del PSOE), al seu ex-assessor Koldo García i a l’empresari Víctor de Aldama, per l’adjudicació irregular de contractes de compra-venda de milions de màscares enmig de la pandèmia i per haver estructurat una organització criminal amb la qual Aldama i més empresaris aprofitaven la relació i la influència amb el ministre per a obtenir contractes i adjudicacions privilegiades en canvi de diners i de beneficis personals. És la punta de l’iceberg d’una causa més gran que també empastifa l’ex-secretari d’Organització del partit Santos Cerdán, investigat en una peça separada que apunta a irregularitats en contractes d’obra pública. La claveguera del PSOE i la del PP es veuran (parcialment) al descobert pràcticament al mateix temps.

La punta del cas Koldo

La fiscalia demana vint-i-quatre anys de presó per a Ábalos; dinou anys i mig per a Koldo García i set per a Aldama, i els acusa de pertinença a organització criminal, suborn, malversació, tràfic d’influències i ús d’informació privilegiada. Per una altra banda, les acusacions populars, encapçalades pel Partit Popular, demanen trenta anys de presó per a l’ex-ministre i el seu ex-assessor.

La petició de pena que fa la fiscalia per a l’empresari és sensiblement més baixa, després d’una fase d’instrucció en què Aldama ha col·laborat amb l’acusació, confessant un seguit de pràctiques irregulars d’ençà de l’arribada d’Ábalos al Ministeri de Transports que l’incriminen tant a ell com Koldo García i l’ex-ministre. Aldama va relatar els pagaments en metàl·lic de deu mil euros mensuals que feia a tots dos, el pagament de lloguer d’un pis a Madrid per a Ábalos, les gestions a favor d’una empresa d’hidrocarburs, les gestions en favor del rescat d’Air Europa i, és clar, els contractes que va obtenir de Ports de l’Estat i d’ADIF, en el moment més crític de la pandèmia, per a vendre tretze milions de màscares.

Totes aquestes gestions i tractes de favor han tocat d’alguna manera uns quants ministeris i administracions i organismes estatals i, per tant, dirigents socialistes pròxims a Pedro Sánchez. Alguns declararan en el judici com a testimonis; per exemple, el ministre de Política Territorial, Ángel Víctor Torres, i la presidenta del congrés, Francina Armengol. Durant la pandèmia, tots dos presidien els governs de les illes Canàries i Balears, respectivament, administracions que van adjudicar contractes a l’empresa que hi ha al centre de la presumpta trama.

El tribunal que els jutjarà, presidit per Andrés Martínez Arrieta (que ja va presidir el tribunal que va condemnar l’ex-fiscal general de l’estat Álvaro García Ortiz i va formar part del tribunal de l’1-O), ha desestimat les darreres peticions dels acusats per a impedir o ajornar el judici; el Suprem ha mantingut la competència per a jutjar-los, per més que Ábalos renunciés a l’acta de diputat del congrés i deixés de ser aforat, i ha refusat les peticions de Koldo García i de l’ex-ministre de sortir en llibertat, de manera que romandran empresonats durant el judici.

La cuina de la claveguera

I si el judici pel cas de les màscares és solament una part del gruix de la trama corruptiva que s’intueix al cor del PSOE d’ençà de l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa, el judici pel cas Kitchen posa en evidència la incapacitat de la cúpula judicial espanyola de jutjar els màxims responsables del PP pels escàndols de corrupció del partit. Perquè en aquest judici són acusats Fernández Díaz i la seva mà dreta al ministeri, Francisco Martínez, a més d’uns quants ex-comissaris de la policia “patriòtica”; en canvi, se n’han deslliurat els qui aparentment movien els fils de la trama: l’ex-secretària general del PP María Dolores de Cospedal i l’ex-president espanyol Mariano Rajoy.

Tot plegat gràcies a la feina del jutge instructor, Manuel García Castellón, que va tancar la investigació de sobte quan encara restaven pendents diligències que havien de determinar la implicació de Rajoy, i que va deixar fora de la causa Cospedal malgrat els indicis que apuntaven clarament contra ella, com ara les notes de Villarejo i les converses enregistrades amb l’ex-comissari en què es veia clara la voluntat de destruir la informació que pogués tenir Bárcenas sobre el finançament irregular del partit.

Serà, doncs, un judici sobre una part de l’activitat de la claveguera policíaca dels anys de govern del PP, que fou molt més extensa i que va perjudicar principalment els dirigents independentistes, víctimes d’espionatge i de difamacions en un intent d’aturar l’esclat social del moviment. Ara per ara, l’única investigació que s’ha obert per l’activitat il·legal de l’operació Catalunya ha estat a la justícia andorrana, i en tot moment ha topat amb la manca de col·laboració de les autoritats espanyoles.

Com repercutirà la sortida de Montero en les negociacions del pressupost a Catalunya? El PSC ho desvincula, no creu que hi tingui a veure. El govern ha negat que els interessos electorals de la candidata del PSOE a Andalusia hagin interferit en les converses. ERC creu que la sortida de Montero despullarà realment la situació, però també ha vist en la posició rotundament contrària de Montero a traspassar l’IRPF una posició de tot el govern espanyol. “Veurem si ella era l’element que condicionava, que impedia d’avançar en sobirania o hi ha més elements sobre la taula”, va dir la portaveu parlamentària d’Esquerra, Ester Capella. I afegí que ara s’aclariria si li carregaven “el mort” de la negativa, a tall d’excusa.

L’acord signat pel PSC i ERC, pel qual el govern va retirar el pressupost del parlament, en una maniobra inèdita fins llavors, comprometia les dues parts a “negociar per aprovar” els comptes. Però la tensió entre tots dos partits es manté, alhora que continuen les converses per a trobar-hi un desllorigador. El govern creu que la negociació se circumscriu a les competències de Catalunya, ara que ERC ha retirat la reclamació d’un compromís sobre el traspàs de l’IRPF com a condició indispensable per a asseure’s a negociar. Però els republicans no han circumscrit aquest estira-i-arronsa a una qüestió de modificació de partides pressupostàries o d’anuncis de noves mesures. Mantenen que és una negociació eminentment política i la continuen vinculant al compliment dels acords d’investidura. Aquest vincle formava part de l’acord fet públic pels dos partits divendres passat. Però, com passa sovint, la literalitat dels pactes dóna lloc a interpretacions diverses. Ara l’executiu espera que el pressupost i el compromís de Salvador Illa de complir els acords d’investidura avancin paral·lels. Però ERC refusa de deslligar-los.

El govern, a més, ha posat èmfasi en la voluntat d’ERC d’aprovar el pressupost. En canvi, ERC remarca la importància de la negociació i no vol que es doni el seu vot per garantit. Una vegada retirat l’escull inicial de l’IRPF, exigeix alternatives que impliquin espais de sobirania. I difícilment hi pot haver millores en aquest àmbit sense la concurrència del PSOE i del govern espanyol.

Encara no hi ha cap data per a la convocatòria del Consell de Política Fiscal i Financera, on el Ministeri d’Hisenda havia de presentar les modificacions legislatives per a aplicar el nou model de finançament. I això vol dir que Montero sortirà del govern sense que el pacte s’hagi concretat tècnicament, més enllà de l’anunci polític dels eixos del sistema. Serà, per tant, el seu successor que afrontarà aquest pas imprescindible perquè, quan les reformes hagin passat pel consell de ministres, arribin al congrés i assumeixin l’hora de la veritat, la de l’avaluació del suport polític de la reforma del model. Montero també se n’anirà de l’executiu sense haver materialitzat la condonació d’una part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic ni la constitució del consorci d’inversions. Dues demandes d’ERC que també eren en el cistell dels acords d’investidura.

ERC no ha concretat a què es refereix quan parla de la millora d’aquests espais de sobirania per a sospesar la seva posició respecte del pressupost. Sigui com vulgui, la consellera d’Economia, Alícia Romero, va dir dilluns que el govern voldria tenir-los aprovats per Sant Joan. Això significaria que el govern els hauria de tornar a enviar al parlament coincidint amb les eleccions andaluses o just després. L’acord que Illa i Oriol Junqueras van tancar la setmana passada, tanmateix, els dóna marge fins a final de juliol. Entremig, hi haurà el canvi clau de la cartera de la Hisenda espanyola.

El president de la Generalitat ha assumit el tràngol però ha provat de sortir-ne tan poc perjudicat políticament com ha estat possible: ho ha fet amb la màxima solemnitat, amb una compareixença institucional al palau, mirant d’impedir que el moviment s’interpretés com una reculada. I això que la consellera d’Economia, Alícia Romero, havia negat dimarts al matí que fossin en aquest punt, malgrat que faltaven poques hores perquè tot s’acabés de precipitar.

Illa ha revestit de justificacions una retirada que ell mateix havia tancat ahir amb Oriol Junqueras. L’ha presentada sobretot com un impuls definitiu per a un pacte sobre els comptes. L’acord compromet ERC a negociar, cosa que no havia volgut fer fins ara perquè el govern espanyol no havia fet cap gest per a comprometre’s amb una gestió progressiva de l’IRPF per a Catalunya. En això, ERC també ha cedit: Junqueras, en una conferència de premsa a la seu nacional del partit, ja no ha posat l’IRPF com a condició indispensable per a asseure’s a parlar dels comptes. Els republicans han acceptat de “negociar per aprovar” els comptes abans de final de juliol.

I això què vol dir? No compromet ERC a votar-hi favorablement. Dóna, això sí, més marge a les dues parts per a trobar vies alternatives d’acostament. Ho han dit, literalment, així: “Ens deixem més temps per a cercar els camins dins el marc dels acords signats que han de permetre de preservar l’estabilitat del país en un moment especialment convuls.” Si l’entesa es mantingués, i Illa tingués garantit el vot d’ERC, el govern hauria de tornar a enviar el pressupost al parlament, a tot estirar, a final de juny. Fins llavors, les dues parts tenen temps d’acabar de reconduir la situació.

Són més de tres mesos en què poden passar coses decisives perquè es decanti la balança. El govern espanyol hi tindrà un paper especialment destacat. La vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ja haurà presentat al Consell de Política Fiscal i Financera la translació legislativa de l’acord de finançament, amb la incògnita de si s’hi inclourà cap referència a l’IRPF i en quins termes, perquè s’entreveu molt difícil d’alinear-se amb les reclamacions d’Esquerra. Però, sobretot, Montero serà després rellevada al capdavant del ministeri per encapçalar formalment la candidatura a les eleccions d’Andalusia del juny, encara no convocades, i caldrà veure si qui assumeix el càrrec manté com a línia vermella una concepció de la gestió dels imposts en xarxa. És a dir, si es manté en la defensa, a tot estirar, d’una gestió compartida dels tributs, o està disposat a negociar una capacitació perquè la hisenda catalana assumeixi per fases, anant bé a partir del 2028, la recaptació i la gestió de l’impost sobre la renda.

La negativa del PSOE a acceptar l’IRPF, malgrat que forma part del pacte d’investidura d’Illa, havia acorralat el president de la Generalitat en un cul-de-sac. Perquè això que es dirimeix a hores d’ara no és si el govern pot tenir un pressupost enguany o no, sinó si tindrà almenys un pressupost aprovat per a tota la legislatura. I si és que no, aleshores la pregunta és una altra. Pot sostenir-se un govern durant quatre anys sense la confiança del parlament per a aprovar ni tan sols una vegada aquesta eina bàsica de governabilitat? L’any vinent, amb les eleccions municipals, i el següent, amb les catalanes previstes, no entren en els càlculs dels partits. És clar que Illa no fa res que no hagi assajat abans Pedro Sánchez al congrés espanyol. El PSOE i Sumar no tenen ni tan sols l’expectativa d’aventurar-se a presentar uns comptes.

Ara ERC s’ha avingut a sospesar alternatives a l’IRPF per acabar de decidir si dóna suport al pressupost o no. Això obre noves possibilitats, però amb el pas dels mesos ha aparegut una certesa que no es pot esbandir amb facilitat: no hi haurà hipotètics avenços en sobirania sense que entri en l’equació el govern i el congrés espanyols. Aquesta supeditació a Madrid condiciona les limitacions del traspàs de Rodalia, la condonació de part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic, el consorci per a les inversions en infrastructures, l’acord de finançament i l’IRPF. Es poden tancar acords, però la materialització és una altra cosa. I al final, tan sols resten les coses que passen de debò. Els militants d’ERC van avalar, dividits, la investidura d’Illa en canvi d’allò que es va anomenar la “sobirania fiscal”.

El govern evitarà tensions de tresoreria amb el suport garantit d’ERC al suplement crèdit que el consell executiu aprovarà demà. Junqueras ja havia deixat clar de bon començament que no deixarien caure el govern i que s’avenien a validar els decrets que donessin més aire a les limitacions de la pròrroga pressupostària. Tot esperant que el govern l’acabi de concretar, el suplement serà d’una xifra entre 5.000 milions i 6.000 milions d’euros, segons que ha precisat Junqueras. Amb això l’executiu arribarà en condicions a l’estiu, quan, definitivament, hi haurà el punt d’inflexió per a la legislatura.

A ningú no li convenen ara unes eleccions. Especialment a ERC, amb Oriol Junqueras encara inhabilitat i sense candidat a presentar. Però tampoc al PSC: el 2024, els socialistes van sumar una majoria justíssima amb ERC i els Comuns. Amb un escenari de possible ascens de l’extrema dreta, podrien quedar-se lluny en un hemicicle difícilment governable. Al mateix temps, aquests comptes són l’última eina de pressió que té ERC sobre Illa, perquè podrien ser els únics comptes de la legislatura. L’any vinent hi haurà eleccions municipals i, el següent, tocarien les catalanes. Les turbulències que sempre causen els interessos electorals són males conselleres. Per tot plegat, si ERC avala els comptes sense lligar curt el compliment dels acords de la investidura, haurà perdut capacitat d’influència sobre el govern.

En aquest torcebraç que ja fa tants dies que dura, el partit de Junqueras ha pres distància de la situació: no se sent responsable de la decisió d’Illa de dur els comptes a la cambra sense tenir-ne el suport assegurat. Consideren que és el president de la Generalitat qui ha forçat la situació innecessàriament, mentre que el govern atribueix la desavinença a un canvi d’opinió del partit, accentuat després de la darrera reunió de Junqueras amb el president espanyol, Pedro Sánchez.

ERC exigeix un camí transitable per fer efectiva la recaptació de l’IRPF a Catalunya, segons que apunten fonts del partit. No en tenen prou amb les declaracions públiques d’Illa i dels consellers Albert Dalmau, Sílvia Paneque i Alícia Romero. És Madrid qui ha de cedir, segons ERC, i no sembla fàcil que passi, tot i que el fet que el PSOE hagi passat el tràngol de les eleccions de Castella i Lleó pot facilitar-ho una mica més. Un dels elements que més influeixen en l’enrocament són els interessos electorals de la vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, a les eleccions andaluses previstes per al juny. Hi ha implícit l’argument que ara mateix una cessió a Catalunya seria rebuda amb recels anticatalanistes que podrien perjudicar-la electoralment. El calendari de Montero no casa amb el d’Illa.

De fet, Montero no ha traslladat de moment tampoc al Consell de Política Fiscal i Financera les reformes legislatives per a fer possible el nou sistema de finançament pactat amb Esquerra. És en aquestes lleis que ERC voldria que s’introduís aquest avenç progressiu en la gestió i recaptació catalana de l’IRPF. Cal no oblidar que el pacte d’investidura entre el PSC i ERC incorporava el compromís que aquesta recaptació comencés enguany. Els republicans acceptaven el pla del govern per començar-la el 2028, i han instat els socialistes a acordar les fases posteriors i posar-les en el calendari, però ara el govern veu igualment difícil l’horitzó del 2028, l’últim any de la legislatura, teòricament. Insisteixen, entre més raons, que l’Agència Tributària de Catalunya no té els mitjans humans i tecnològics necessaris.

Els plans de creixement de l’executiu per a la hisenda catalana no preveuen en cap cas un traspàs de personal de l’agència tributària espanyola. Aquesta premissa allarga i complica el redimensionament de l’agència, perquè requereix un procés molt més lent per a la creació de noves places i la formació del personal tècnic necessari. És un peix que es mossega la cua: la hisenda no està preparada perquè és difícil d’aconseguir-ho amb aquests condicionants.

Per una altra banda, el govern espanyol no ha acceptat mai que Catalunya recapti i gestioni l’IRPF completament. En el marc de l’acord de finançament, va parlar d’una gestió en xarxa dels imposts, sense que això impliqui sobirania per part dels governs autonòmics. En la reunió de la comissió bilateral del juliol de l’any passat, el govern català i l’espanyol van arribar a un acord inconcret sobre l’impost sobre la renda, que no comprometia Madrid a cedir una gestió i recaptació total a Catalunya ni n’establia cap calendari. Es comprometien només a “treballar per fer efectiu el desplegament de la hisenda catalana, tot impulsant els canvis legislatius pertinents perquè l’Agència Tributària de Catalunya assumeixi progressivament competències en la gestió de l’IRPF, i que aquestes es puguin acordar en el futur respecte d’uns altres tributs”. És a dir, van diluir el compromís el verb “treballar”, que no compromet cap resultat positiu en els intents, i no van determinar les “competències”, que conseqüentment no són totes.

La realitat és que ERC no vol deixar caure el govern. Junqueras ha ofert el suport del partit per aprovar nous suplements de crèdit i per tornar a dur el pressupost a la cambra al juny. De fet, han declarat reiteradament que voldrien que hi hagués comptes. Però el govern va prémer l’accelerador perquè volia passar aquesta pàgina el primer trimestre de l’any. Les converses continuen.

Quan els agents de la Guàrdia Civil van escorcollar l’abril del 2019 el domicili de José María Corbín, advocat i cunyat de Rita Barberà, hi van trobar una agenda telefònica amb una gran quantitat de contactes d’alt nivell del món econòmic, polític i institucional valencià i espanyol. Investigaven els lligams de la família Corbín-Barberà amb el cas Assut, la trama de corrupció en la contractació pública de l’Ajuntament de València durant l’època de Barberà. I, entre aquells contactes, n’hi havia uns quants de persones molt influents de la dreta judicial del País Valencià: noms de jutges que van acabar afavorint sempre els dirigents del Partit Popular acusats en causes de corrupció, entre els quals es destaca el magistrat de l’Audiència de València Pedro Castellano. És, de fet, qui va deixar lliures de càrrecs els regidors de Barberà acusats d’haver rebut bitllets de cinc-cents euros d’origen desconegut. O el mateix que va arxivar la causa per la visita del Papa a València el 2006, en què hi havia investigats Francisco Camps i més alts càrrecs de la Generalitat. El mateix que va absoldre els divuit neonazis de l’operació Panzer (entre els quals, l’assassí de Guillem Agulló) el 2014 i els neonazis del grup Armagedón el 2005. I el mateix que s’ha obstinat a obrir judici oral a Mónica Oltra. Al costat del nom de Castellano, a l’agenda que tenia la família de Rita Barberà hi havia el d’una magistrada que ara haurà de decidir –juntament amb els altres jutges de la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia valencià– si encausa Carlos Mazón per homicidi imprudent.

Es tracta de Carmen Llombart, ex-presidenta de l’Audiència de València, ex-membre del Consell General del Poder Judicial a proposta del PP i una de les signants del manifest que atiava la rebel·lió judicial contra l’amnistia. És un pes pesant de la dreta judicial valenciana i té damunt la taula, d’ençà de la setmana passada, l’exposició raonada de la jutgessa de Catarroja Nuria Ruiz Tobarra demanant l’encausament de Mazón. La seva opinió hi tindrà un pes, tot i que pot quedar matisada pel parer dels altres magistrats de la sala.

Vet aquí el neguit de què pot passar amb Mazón d’ara endavant, perquè el seu futur judicial depèn, d’entrada, d’aquests magistrats. La jutgessa de Catarroja s’ha esforçat durant més d’un any per anar construint tot un camp probatori sòlid i incontestable que apunta directament a la responsabilitat de Mazón com a president de la Generalitat en les dues-centes trenta morts causades per la gota freda del 29 d’octubre de 2024. El pas que fa Ruiz Tobarra és necessari perquè, com que Mazón manté l’escó a les Corts Valencianes, continua aforat, de manera que només el TSJ el pot investigar i, eventualment, jutjar.

La decisió la prendran els magistrats Carmen Llombart, José Francisco Ceres Montes, Antonio Ferrer Gutiérrez, María Pía Cristina Calderón Cuadrado i Vicente Manuel Torres. I, si en el cas de Llombart és evident –i inquietant– la posició arrenglerada amb el PP i amb la dreta espanyola, no queda pas tan clar en el cas dels altres magistrats.

El jutge José Francisco Ceres Montes, membre de la conservadora Associació Professional de la Magistratura, va assumir una bona part de la investigació de la branca valenciana del cas Gürtel, que empastifava el PP. Però el 2009 va prendre la decisió més discutida de la seva carrera judicial: l’arxivament de la causa contra el president Francisco Camps per suborn, tot un escàndol que va aixecar una forta polseguera política i que fou corregit, posteriorment, pel Tribunal Suprem espanyol. Dos anys després, Ceres semblava voler corregir aquella decisió i va acabar obrint investigació i portant a judici desenes d’ex-alts càrrecs del PP valencià implicats en aquella trama de corrupció.

El magistrat Antonio Ferrer Gutiérrez, que també forma part de la sala civil i penal del TSJ valencià, fou el jutge instructor de la causa penal contra Mónica Oltra quan encara era vice-presidenta de la Generalitat: va formar part de la sala que va acceptar l’exposició raonada del jutjat número 15 que investigava els fets i va decidir de continuar el procediment per un suposat encobriment dels abusos del seu ex-marit. Ell fou qui va practicar les diligències de la instrucció relacionades amb l’acusació contra Oltra.

Els altres dos magistrats de la sala no tenen un perfil tan marcat políticament. María Pía Cristina Calderón Cuadrado, catedràtica de dret processal a la Universitat de València, fou designada magistrada del TSJ el 2011 en el torn de juristes de prestigi reconegut. No ha tingut actuacions judicials controvertides, tret del fet que formava part de la sala que va acceptar l’exposició raonada per a investigar Mónica Oltra. També va formar part d’aquella sala Vicente Manuel Torres, l’ex-fiscal de carrera que també integra la sala civil i penal del TSJ.

Serà una sala formada per tres magistrats d’aquests cinc (un dels quals pot ser el president del TSJ, Manuel José Baeza, i un altre, el ponent encarregat de redactar la resolució) qui prendrà la decisió sobre si s’obre una investigació penal contra Mazón. Si l’admeten, hauran de designar un magistrat instructor per començar la investigació i hauran de precisar si assumeixen tota la causa sobre les responsabilitats penals per les víctimes de la gota freda que, de moment, té com a investigats l’ex-consellera Salomé Pradas i l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso, o si es limiten a investigar només la part que afecta Mazón, que és l’opció més probable. Però també hi ha l’opció que desestimin la petició de la jutgessa Ruiz Tobarra, que li tornin la causa i li demanin que la fonamenti encara més. Tant en un supòsit com en un altre, caldrà veure fins a quin punt es farà visible la mà allargada de la dreta judicial valenciana, la que s’ha situat durant molts anys tan a prop del poder que exercia el PP que, fins i tot, va acabar apareixent a les agendes de la família de Rita Barberà.

Per entendre com hem arribat fins ací, cal remuntar-se a una paraula hebrea: עמימות (amimut). Significa “opacitat”. Però és una expressió que en els àmbits militars sovint es tradueix de manera més sofisticada per “ambigüitat deliberada”. És la paraula que defineix la doctrina nuclear israeliana –formulada als anys seixanta i mai abandonada d’aleshores ençà– que consisteix a posseir armes nuclears sense confirmar-ho ni desmentir-ho.

Shimon Peres, un dels seus arquitectes, va dir que l’objectiu de Dimona –la instal·lació on va nàixer la bomba israeliana– no era la guerra, sinó la pau. Israel, molt en la línia del concepte clàssic de la dissuasió nuclear, volia tenir la bomba no per a usar-la, sinó per a no haver-la de fer servir mai. Simplement per a fer tanta por als seus veïns i contrincants que mai no s’atrevissen a tornar a atacar l’estat d’Israel. La paradoxa és que, setanta anys després, aquella bomba que mai no ha existit oficialment és el motor invisible d’una guerra ben real, que avui ha fet un gran salt de dimensió.

La lògica circular del secret

La política d’amimut va néixer d’un càlcul racional. Israel considerava que l’ambigüitat nuclear era una manera de mantenir un efecte dissuasiu mentre minimitzava les conseqüències diplomàtiques de tenir un monopoli nuclear obert a la regió.

Si Israel declarava públicament que tenia la bomba, hauria d’afrontar una pressió internacional enorme i, sobretot, hauria d’explicar per què l’estat hebreu sí que tenia dret de tenir-la i els seus veïns no. L’opacitat –ni la tinc, ni no la tinc– li permetia, en canvi, gaudir de tots els avantatges de la dissuasió nuclear sense cap dels costs polítics.

El problema és que el secret va ser sempre, en realitat, de domini públic. El 1969, la primera ministra Golda Meir i el president Nixon van arribar a un pacte implícit: Nixon no forçaria Israel a signar el Tractat de No-proliferació Nuclear i Meir prometria que Israel no introduiria les armes nuclears en un conflicte regional ni n’admetria públicament mai l’existència. Un acord de silenci còmplice entre totes dues potències que havia de marcar les dècades següents.

Però els estats de la regió, evidentment, no eren cecs. L’Egipte de Nasser, l’Irac de Saddam, la Síria dels Assad i, finalment, l’Iran dels aiatol·làs han pres al llarg dels anys decisions estratègiques –programes d’armes de destrucció massiva, aliances amb potències nuclears, curses armamentístiques– que no eren sinó una resposta directa a una bomba que no existia oficialment, però que tothom sabia que hi era.

Així, lluny d’aturar la temuda proliferació regional, l’arsenal nuclear no declarat d’Israel va aconseguir donar a Saddam Hussein un gran incentiu per a perseguir el seu propi programa nuclear als anys vuitanta i noranta, i va contribuir a la proliferació en massa d’armes químiques a Egipte, Síria i l’Irac.

Israel va respondre sempre a cada intent regional d’equilibrar la balança nuclear amb el que es va anomenar la “Doctrina Begin”: amb la destrucció preventiva de les instal·lacions rivals per no deixar que els altres països arribassen a la capacitat de construir-ne una.

L’atac al reactor iraquià d’Osirak l’any 1981. L’atac a la instal·lació siriana de Deir ez-Zor el 2007. I ara, de manera molt més expansiva i amb participació nord-americana directa, els atacs contra Fordow, Natanz i Isfahan el juny de l’any passat responien a això. La doctrina israeliana estableix que ells són i han de ser l’únic estat de la regió que pot tenir armes nuclears. I la defensa d’aquest monopoli, que mai no s’ha admès obertament, ha generat dècades de tensions. Però ara, en el cas de l’Iran, les coses han canviat radicalment, perquè els iranians també jugaven amb el seu propi secret.

La paradoxa iraniana: ni sí ni no, però cada vegada més a prop

L’Iran va aprendre ràpidament la lliçó de l’Irac i Síria: els estats que construïen instal·lacions nuclears obertes i detectables eren atacats i destruïts per Israel. I, per tant, va optar per una estratègia diferent, que els analistes anomenen “la capacitat de ruptura” (breakout capacity): no fabricar la bomba, però situar el país en una posició tecnològica en què fabricar-la acabés essent qüestió de dies o de setmanes a tot estirar. Es tractava d’acumular coneixement, enriquir urani fins a nivells molt pròxims als militars, i mantenir una ambigüitat pròpia –en contrast amb l’ambigüitat israeliana– que permetés negociar, resistir sancions i conservar la temuda proliferació com a última carta a posar sobre el tauler de joc.

Era un joc molt perillós, però coherent. Fins al moment dels bombardaments del juny passat, l’Iran enriquia urani al 60%, un nivell molt per sota del 90% necessari per a l’ús militar. Els experts nuclears consideraven aleshores, de manera generalitzada, que l’Iran no tenia la intenció d’arribar a la militarització efectiva del programa nuclear, un pas que hauria requerit mesos o anys addicionals. Però alhora tothom sabia que aquella era la intenció.

Hom podria dir que l’Iran contraatacava l’ambigüitat israeliana amb la seua pròpia i que això permetia un cert equilibri regional de la por. Com se solia dir: l’Iran tenia la clau posada a l’engranatge nuclear, però no l’havia feta girar, voluntàriament. I aquesta distinció –cabdal per als experts, però quasi imperceptible per als polítics– és el nucli que origina el que podria ser l’error estratègic més gran de la història recent.

Perquè l’estiu passat Israel va decidir d’atacar no pas la bomba, que no existia, sinó la capacitat de fabricar-la. I va bombardar, amb l’ajut dels Estats Units, les instal·lacions, les centrifugadores, el material enriquit… Aparentment, sense pensar –i ací hi ha la gran paradoxa del moment actual– que, així, eliminava l’única raó per la qual l’Iran podia continuar afirmant, de manera creïble, que el seu programa era estrictament civil.

La decisió que el bombardament va accelerar

I ací és quan la lògica es mossega la cua. El desembre proppassat, va circular de manera abundant que a l’octubre–després dels atacs de l’estiu– el líder suprem Ali Khamenei havia autoritzat el desenvolupament d’ogives nuclears miniaturitzades per a míssils balístics.

I si aquesta informació fos fiable –cal tenir en compte que prové de fonts d’intel·ligència israelianes i americanes–, voldria dir que el bombardament de l’estiu hauria aconseguit exactament el contrari d’allò que pretenia: durant dècades, l’Iran havia mantingut una posició d’ambigüitat calculada, en part per evitar el pretext per a un atac directe d’Israel en contra seu. Després del bombardament, aquella posició ja no tenia cap raó de ser perquè l’atac havia arribat igualment. Per tant, l’opció d’una bomba real, que actués com a dissuasió real –no com a mera possibilitat hipotètica– passava a ser, als ulls dels dirigents iranians, l’única resposta lògica possible.

Es tracta, en definitiva, d’allò que els teòrics de la proliferació nuclear havien advertit durant anys: atacar preventivament un programa nuclear que no s’ha decidit a fabricar la bomba augmenta, no pas disminueix, la probabilitat que aquell programa acabe fabricant-la. Perquè quan es destrueix la capacitat d’enriquiment de l’urani, també es destrueix la utilitat de l’ambigüitat. I si s’elimina l’ambigüitat, se li treu a l’estat atacat la raó per continuar contenint-se. Si t’ataquen igualment tant si tens la bomba com si no, preu per preu, fabrica-la.

I ací és on som avui. Vuit mesos després del que es va conèixer com la “guerra dels dotze dies”, Israel considera ara que els atacs van danyar molt la infrastructura nuclear iraniana i van retardar el progrés del programa durant uns quants anys. Però també diu que no van eliminar el coneixement científic ni l’estoc de material enriquit al 60%, que arribava als 400 quilograms, i encara no és clar si els iranians van aconseguir de recuperar-lo o si continua soterrat sota les runes. 400 quilograms d’urani enriquit al 60%. En algun lloc de l’Iran. Ningú no sap exactament on. Aquest és el llegat immediat de l’operació militar de l’estiu passat que Trump va proclamar que havia “esborrat” el programa nuclear iranià i que en vista dels atacs d’avui podríem pensar que va ser un error immens. Perquè en realitat allò que pot haver aconseguit no és sinó accelerar-lo.

Dos secrets que es destrueixen mútuament

Accelerar-lo, perquè el sistema que mantenia l’equilibri regional i que s’ha esfondrat en aquesta guerra era, en el fons, un edifici construït sobre dos secrets complementaris. D’una banda, el secret nuclear israelià –la bomba que tothom sap que existeix però que ningú no pot mencionar oficialment– funcionava com a dissuasió d’últim recurs per a evitar un atac iranià sobre Israel. I d’una altra, el secret sobre la capacitat nuclear iraniana –la bomba que l’Iran sempre ha negat voler, però que ha anat construint pas a pas– funcionava de força de negociació, de garantia de supervivència del règim davant un possible atac d’Israel i de resposta implícita a l’amimut israeliana.

Ara la qüestió és que tots dos secrets han estat malmesos. Israel ha atacat obertament i en massa –amb participació nord-americana– allò que creu que és el programa nuclear iranià. I amb això el tabú del primer atac directe s’ha traspassat. I l’Iran –si les informacions sobre la decisió de Khamenei són certes–, en conseqüència, ha abandonat l’ambigüitat per optar per la militarització activa. El resultat? Aquesta dansa, tan perillosa, que ha mantingut durant dècades l’estabilitat entre Israel i l’Iran s’ha acabat. I ningú no sap, ningú no pot saber, si avui n’ha començat una de molt més perillosa.

L’herència de Dimona

Quan els historiadors analitzen aquesta guerra és probable que situen el seu origen no el 13 de juny de 2025, el dia de l’atac israelià, o avui, com a segona onada d’aquell mateix atac, sinó als anys cinquanta, quan Shimon Peres va viatjar a París i va tornar amb els plànols d’un reactor nuclear que va dir que era per a fins pacífics. La decisió de construir la bomba en secret, de mantenir una ambigüitat que permetés a Israel de gaudir del monopoli nuclear regional sense pagar-ne el preu polític, va crear aquell dia una asimetria estructural al Llevant que cap acord diplomàtic no ha pogut resoldre en dècades.

I és correcte afirmar que la política israeliana de no signar el Tractat de No-proliferació Nuclear i optar per l’opacitat ha estat, finalment, la gran força desestabilitzadora a la regió. Que els mateixos països occidentals que castiguen durament qualsevol intent de proliferació nuclear hagen protegit durant dècades el programa israelià és una de les hipocresies més grans de la postguerra freda. I és també, en gran manera, la raó per la qual l’Iran no ha cregut mai que la inspecció internacional el protegís. Cosa que ara ha estat demostrada: si t’ataquen igualment, la inspecció internacional –creure que si et deixes inspeccionar no t’atacaran– no serveix de res. I l’únic camí que resta és aconseguir les mateixes armes que té el teu enemic, la bomba nuclear.

Així, doncs, la trampa de l’amimut és, en el fons, aquesta: el secret que pretenia garantir la seguretat d’Israel ha acabat causant les condicions exactes per a fer inevitable la guerra que volia evitar. La bomba atòmica israeliana –que mai no va existir a oficialment– ha estat, durant setanta anys, el motor invisible de tota l’escalada nuclear al Llevant i sembla que ha arribat el moment en què per l’Iran ja no té sentit cap més posició estratègica que tenir la seua pròpia bomba. Allò que els israelians volien evitar ho han accelerat ells mateixos.

Tot allò que puga passar a partir d’ara és difícil de saber. No sabem –ni podem saber– si l’Iran té urani enriquit ni en quina situació estan les instal·lacions dedicades a crear la bomba. No sabem quant de temps necessita per a fabricar-la. Però sí que sabem que el coneixement nuclear, la capacitat per a fer-la, a diferència de les centrifugadores, no es pot destruir amb un atac de l’aviació. Per això ara els americans i els israelians ja no parlen d’aturar el programa atòmic iranià sinó de canviar el règim com a objectiu. Perquè, a diferència d’allò que passava quan al règim no li interessava crear la bomba sinó només fer veure que la volia fer, ara l’única solució per a aturar-ne la fabricació és canviar el govern, destruir la república islàmica.

Però l’inconvenient és que això no serà gens fàcil sense posar tropes de terra nord-americanes o israelianes combatent dins Teheran. Una perspectiva que significa un autèntic infern sense cap garantia de victòria.

El PSC en podria sortir debilitat. Encara no s’ha refet de la crisi de Rodalia i dels serveis públics i seria de desmemoriats oblidar que van aplegar seixanta-vuit diputats amb ERC i els Comuns en un escrutini ajustat. “És impossible que un govern convoqui unes eleccions si sap que perdrà el govern”, etzibava Junqueras ahir a Catalunya Ràdio, llançant el missatge que no serien pas ells que cedirien. A Esquerra tampoc no li convenen eleccions, perquè Junqueras continua inhabilitat, sense notícies públiques del Tribunal Constitucional ni de la concessió del segon indult, amb el futur polític dependent de la voluntat del PSOE. Si els socialistes saben que no es poden arriscar a passar un any més amb els comptes sense aprovar, perquè l’any vinent hi haurà eleccions municipals i el següent les catalanes i acabarien el mandat amb una pròrroga, els republicans consideren que ja els han falcat prou per a reclamar una contrapartida coneguda, signada i compromesa.

De fet, ERC ja va assumir l’argument del govern que era impossible que l’Agència Tributària de Catalunya recaptés i gestionés l’IRPF enguany, malgrat que ho disposava l’acord d’investidura, i va acceptar el calendari de l’executiu de començar el 2028, disposada a negociar fases futures que superaven la legislatura, amb les incerteses de compliment que això implica. També van acordar un model de finançament allunyat del finançament singular que havia definit el govern de Pere Aragonès, malgrat no admetre la distància i defensar-ne els beneficis. Si ERC avala els comptes a Illa sense cap compromís fiable, perdrà l’única palanca real que té sobre el govern.

L’executiu esperava que Junqueras en tingués prou amb l’enèsim compromís d’Illa d’aconseguir l’IRPF. Una declaració pública per a moure la posició, tenint en compte l’entesa amb el consorci d’inversions. Però ERC no creu que els socialistes catalans hagin pressionat prou el PSOE per aconseguir el traspàs de la gestió de l’impost, mentre les eleccions a Castella i Lleó condicionen els moviments dels socialistes i la candidatura a les eleccions andaluses de la vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, continua interferint en les voluntats i els calendaris. Això no implica que ERC deixi el govern català a l’estacada. Junqueras ha tornat a oferir a Illa de negociar ampliacions de crèdit per a adaptar la pròrroga pressupostària i garantir així l’estabilitat al govern. Mentrestant, insisteix que ERC vol el pressupost més que ningú: “Qui no fa tot el possible és qui no compleix els acords.” El govern va avançar a l’ACN que els comptes augmentarien de 9.100 milions la despesa prevista el 2023.

Junqueras transmet que no és ell l’incomplidor sinó el govern. “ERC vol el pressupost més que ningú”, deia ahir. La consellera i portaveu Sílvia Paneque, sense afluixar el torcebraç, hi insistia: “Tenen la paraula del president i hi ha una trajectòria demostrada de compliment dels compromisos.” Segons Paneque, Catalunya no pot esperar més. I, de fet, creu que dilatar-ho no conduïa enlloc. “Hi ha coses que no poden ser d’un dia per un altre i requereixen esforços i més temps”, explicava. El govern està decidit a enviar els comptes al govern i en responsabilitzarà ERC si no els hi aproven.

Els Comuns, amb qui ja van tancar un acord, esperen que tot torni a lloc. “Vull pensar que res no està perdut”, declarava Jéssica Albiach al faristol del parlament. Una esmena a la totalitat es pot retirar a l’últim moment, com van fer els Comuns el 2022. El 13 de març de 2023, en canvi, ells mateixos van refusar el pressupost a Aragonès i ERC va avançar les eleccions. Aquell dia, el PSC va fer pinya amb Esquerra però no n’hi va haver prou. No és una situació tan diferent de la d’ara, però amb els acompanyants canviats i sense incentius polítics. Un altre precedent: el juny del 2016, quan la CUP va vetar els comptes de Carles Puigdemont. El president va anunciar llavors que se sotmetria a una qüestió de confiança. Així és com van incloure el referèndum al full de ruta de la legislatura.

Una dècada més tard, el finançament es pot reformar però no transformar en un acord bilateral que atorgui a Catalunya la clau de la caixa, Rodalia ha entrat en crisi i els serveis i els treballadors públics reclamen més recursos. Els socialistes confien a refer-se electoralment amb la mobilització contra l’extrema dreta. És el que ara mou el món.

Des que va ser investit president, el programa de govern d’Illa ha estat els acords de la investidura. Diu sempre que una bona oposició ajuda a fer un bon govern. Ha passat un any i mig, no falta tant per a l’equador. El president s’ha cansat de l’estira-i-arronsa i se sent fort en el torcebraç. Junqueras també es ressent del desgast de les negociacions i ahir va subratllar que ell tampoc no claudicaria: “Si hem aguantat quatre anys de presó, algú s’imagina que no aguantarem quatre setmanes de pressió?”

Qui cedirà primer? La legislatura tremola però encara són a temps de signar un pacte amb què ni l’un ni l’altre no hi surtin perdent, aparentment.

El pas que ha fet no és gens fàcil, perquè necessita fonamentar d’una manera contundent i ensems exquisida formalment l’existència de prou indicis contra Mazón perquè el TSJ li accepti l’exposició raonada i obri una investigació contra l’ex-president i encara diputat del PP. I Ruiz Tobarra ho fa, tot i que en algun moment del centenar de pàgines de la seva interlocutòria no pot contenir la pulsió emocional; però ho fa amb contundència probatòria i solidesa jurídica. N’hi ha prou amb aquest paràgraf per a exemplificar-ho: “La gravetat de la negligència, l’omissió de l’obligació de coordinar els diversos ens de l’administració autonòmica en una emergència que sempre va ser de la competència autonòmica, es derivava de diverses fonts de coneixement que obligaven el president a actuar, i que converteixen la seva permanència, absolutament passiva, durant cinc hores en el reservat d’un restaurant, en una presumpta grollera negligència amb un greu resultat mortal, de 230 morts.”

La responsabilitat per omissió

El missatge que la jutgessa trasllada és clar: Mazón va passar hores al reservat del restaurant El Ventorro, on va compartir un llarg dinar amb la periodista Maribel Vilaplana, despreocupat i passiu, mentre la gent es moria. “Hi ha elements probatoris que mostren que l’exclusió voluntària de les funcions pròpies de president de la Generalitat va tenir una repercussió decisiva en el resultat mortal i lesiu”, afirma Ruiz Tobarra. La seva responsabilitat és per omissió, però es tracta d’una “omissió equiparable a l’acció”, tant pel que fa als morts com als ferits.

És a dir, que no és, per part de Mazón, una responsabilitat derivada d’un mal funcionament de l’administració, “o una responsabilitat in eligendo o in vigilando, derivada del nomenament d’una consellera que desconeixia cap qüestió relativa a les emergències”; no, és una responsabilitat pel fet de ser ell qui, d’acord amb la llei valenciana de protecció civil i gestió d’emergències, és el màxim responsable en una situació d’emergències. La despreocupació constant de Mazón tot aquell dia és un fet delictiu, ve a dir la jutgessa. “No es pot banalitzar la permanència [de Mazón] en el restaurant, en una sobretaula interminable, mentre la població patia els desbordaments i ja havia viscut un autèntic infern. Si hom diu que la forma afecta el fons, en aquest cas el lloc afectava indubtablement el resultat […]. Les hores més crítiques i mortals van ser durant la seva estada al reservat i el trasllat a l’Eliana [on hi havia reunit el CECOPI].”

Descriu la impossibilitat de la consellera Salomé Pradas –investigada en aquesta causa, juntament amb l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso– de poder contactar amb Mazón mentre era al restaurant durant els moments crítics, “en un període en què hi ha trucades cancel·lades, o bé perquè va desconnectar el telèfon o bé perquè el va posar en mode avió”; i l’excusa que es va empescar Mazón a la comissió d’investigació al congrés, que el duia a la motxilla, “no ens situaria en una posició millor: com es pretén de coordinar, donar instruccions, quan no tens a les mans allò amb què ho has de fer? Un aïllament propi de la negligència.” I diu la jutgessa: “En realitat, del punt de vista de la presidència de la Generalitat, l’emergència es va aturar de facto en el moment mateix que Mazón va entrar al reservat del restaurant.”

La passivitat i inacció mortals

Els arguments que desplega la jutgessa demostren que Mazón tenia moltes maneres de saber la gravetat de la situació, d’ençà de dies abans de la barrancada: perquè els avisos de l’agència estatal de meteorologia anaven indicant l’adveniment d’una gota freda que podia ser molt extrema. Els avisos meteorològics es van anar repetint i incrementant durant el dia 29 d’octubre, des de primera hora del matí; la informació de l’oratge a À Punt (considerat hores després com un canal oficial i fiable d’informació) fou molt contundent sobre el perill imminent per a la població; la informació que arribava per molts altres mitjans, i per les xarxes (fins i tot Vilaplana va rebre un vídeo d’Utiel negada mentre eren a El Ventorro) era alarmant. I, tanmateix, Mazón no s’immutava, no prenia decisions, i això generava incertesa en una reunió del CECOPI que ja havia començat massa tard, a les cinc de la vesprada, però que de bon començament ja sabien que es podia utilitzar l’eina de l’Es-Alert per a alertar la població.

La seva absència, juntament amb la incompetència de la consellera Pradas, la descoordinació i la manca de previsió, va contribuir a endarrerir un avís a la població que hauria pogut salvar vides, diu la jutgessa. “La manca d’adopció de mesures destinades a alertar i protegir la població fou l’element determinant de la mortaldat durant la gota freda del 29 d’octubre de 2024”, afirma en el seu escrit. I ho exposa d’una manera crua i contundent, enumerant les dues-centes trenta víctimes mortals i detallant, en cadascuna i en desenes de pàgines, les circumstàncies i l’hora de la mort. I pràcticament totes van morir abans de les 20.11, quan finalment es va enviar l’Es-Alert. Si al TSJ li calen proves prou rotundes contra Mazón, ací les té.

I la jutgessa ho acaba reblant així, quan es refereix al municipi més castigat, Paiporta: “La majoria de les morts van passar quan [Mazón] era al reservat, sense prendre cap mena de mesura, i havent donat al matí un missatge de falsa seguretat a la població.”

El tancament del cercle: què pot passar a partir d’ara?

Amb aquesta resolució, Nuria Ruiz Tobarra tanca del tot el cercle al voltant de Mazón, després d’una estratègia molt ben calculada, però portada sovint al límit, d’encerclament progressiu del president, tenint en compte que, com a aforat no el podia investigar directament. Aquest acorralament es va accelerar a partir de l’octubre passat, quan l’Audiència de València va avalar que prengués declaració com a testimoni a Maribel Vilaplana, i a la gent de l’entorn més pròxim del president, amb el propòsit d’obtenir informació valuosa sobre la negligència atribuïble a l’ex-consellera Pradas. Ara, si, de retruc, arran dels interrogatoris a Vilaplana, a l’amo del Ventorro, al cap de gabinet, als escortes, al xofer, etc., se’n desprenia informació que apuntava directament a Mazón, no es podia desestimar pas. Això li deia l’Audiència de València, que la convidava a elevar l’exposició raonada al TSJ quan trobés indicis prou seriosos contra Mazón per a haver d’investigar-lo directament. I aquest moment ja ha arribat.

Ara caldrà veure si els magistrats de la sala civil i penal del TSJ accepten aquesta exposició raonada. Si no ho fan, perquè la troben encara poc fonamentada, la retornaran a la jutgessa perquè indagui més. Si l’accepten, obriran una causa per homicidi imprudent i lesions contra Mazón, que finalment es veurà personat en la causa. I això vol dir que tindrà els drets propis d’un investigat, començant pel dret de defensa, de tal manera que, entre més coses, podrà invocar causes de nul·litat de la instrucció de la jutgessa de Catarroja, tal com temen i esperen algunes de les acusacions personades. Serà el moment de veure si el TSJ serà capaç de mantenir la fermesa i la determinació que ha demostrat tot aquest temps Nuria Ruiz Tobarra en una instrucció que, com a mínim, ja ha tingut l’impacte de fer emergir del fang moltes veritats i responsabilitats, fins al punt de contribuir a fer una pressió tan gran que ni Mazón ni el PP no van poder aguantar políticament. Ara és l’hora de les responsabilitats penals; el judici encara és molt lluny, però avui ja s’ha fet un pas important per a arribar-hi.

D’ací a una setmana, el 3 de març, farà cinquanta anys de la matança de cinc treballadors a Vitòria i les ferides de bala a desenes de persones per part de la policia armada espanyola, quan Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa eren ministres de Governació i de Relacions Sindicals, respectivament. No es preveu que Pedro Sánchez anunciï la desclassificació dels documents que permetin d’esclarir aquells fets sagnants ni totes les responsabilitats polítiques.

I aquest octubre vinent farà quaranta-tres anys de l’assassinat de Joxean Lasa i Joxi Zabala a mans dels GAL, i encara ara partits i organitzacions bascs de colors polítics diferents demanen que es desclassifiquin tots els documents d’aquest terrorisme d’estat orquestrat i desplegat durant els anys de govern de Felipe González. De fet, el govern del PSOE tampoc no va considerar que fos el moment de desclassificar tots aquests documents fa més de cinc anys, quan una desclassificació de documents de la CIA assenyalà González com a responsable directe de la creació “d’un grup de mercenaris controlats per l’exèrcit, per combatre els terroristes fora de la llei, […] amb el propòsit d’assassinar dirigents d’ETA a Espanya i a França”.

Hi ha més casos, és clar, com ara tota la documentació classificada relativa als atemptats del 17-A i que el govern espanyol es resisteix a desclassificar, malgrat la insistència d’alguns grups en la comissió d’investigació al congrés; o sobre l’espionatge en massa amb Pegasus i més programaris espia contra desenes i desenes d’independentistes catalans.

En canvi, ara que fa quaranta-cinc anys del cop d’estat del 23-F el president del govern espanyol sí que ha anunciat que en desclassificaria els documents encara amagats sota la llei de secrets oficial espanyola, que és del 1968, plenament franquista, i plenament vigent. És una de les anomalies de l’estat de dret espanyol, en contraposició amb els ordenaments jurídics de tots els estats de la Unió, que estableixen terminis, d’una trentena d’anys de mitjana, que obliguen a desclassificar la informació que s’havia mantingut en secret per raons de seguretat, d’ordre constitucional i d’ordre públic. Aquesta anomalia fa que els secrets oficials a l’estat espanyol puguin romandre classificats indefinidament i que resti en mans del govern la decisió de desclassificar-los, mitjançant un acord del consell de ministres i segons un criteri polític.

Aquest criteri polític o de conveniència ha fet que únicament s’hagin desclassificat documents una desena de vegades durant aquestes darreres quatre dècades, sobre qüestions i casuístiques molt diverses. Però aquesta vegada Sánchez ho ha fet coincidir amb els 45 anys del cop d’estat perquè és el termini de desclassificació que preveu el projecte de llei que el seu executiu va aprovar l’estiu passat per complaure els socis d’investidura –especialment el PNB– i que hauria de substituir la llei de secrets oficials franquista. Ara, precisament els terminis automàtics de desclassificació (45 anys prorrogables a 60 per a les qüestions considerades alt secret; 35 anys prorrogables a 45 per als secrets; entre 7 anys i 9 per a les qüestions confidencials; i entre 4 i 5 per a les restringides) no agraden als partits i organitzacions de defensa dels drets humans que fa anys que exigeixen que siguin molt més curts.

Sigui com vulgui, ara Sánchez ha volgut fer una exhibició de compromís polític, que ha ventilat amb un piulet a X (“demà desclassificarem els documents del 23-F per saldar un deute històric amb la ciutadania. Les democràcies han de saber el seu passat per a construir un futur més lliure”), que arriba en un moment molt concret: per una banda, es troba amb una gran fragilitat política, sense una majoria clara que pugui apuntalar la legislatura i tenallat per tot de casos de corrupció que esquitxen el PSOE i el seu entorn polític i personal més immediat; i, per una altra, en plena campanya internacional per a presentar-se com un dic de contenció progressista contra l’onada reaccionària mundial, amb una clara voluntat que tingui efecte entre l’electorat més temorós per l’adveniment d’un govern de dretes a la Moncloa.

És en aquest context que hem d’entendre l’anunci de Sánchez sobre la documentació del 23-F. Però caldrà veure exactament quina mena de desclassificació es farà: es podran consultar, finalment, tots els documents del sumari de la causa del Tribunal Suprem sobre els responsables del cop? I tota la documentació del CESID (precursor del CNI) d’ençà de final dels setanta sobre tots els contactes polítics que van dur a la gestació del cop? I tots els enregistraments de les converses que va tenir Tejero mentre era dins el congrés? I totes les converses que va tenir l’ex-rei espanyol Juan Carlos i el personal de la casa reial amb els responsables del cop d’estat, abans, durant i després del 23-F?

Caldrà veure fins on arriba aquesta desclassificació, tenint en compte, a més, el paper que hi va poder tenir Felipe González (que aquests darrers temps ha declarat la guerra a Sánchez, amb qui manté una relació més que freda: hostil). És prou sabut que el general Alfonso Armada pretenia presentar un “govern de concentració”, si triomfava el cop, presidit per ell mateix i amb González de vice-president. És clar que aquell pla no va reeixir, però una de les incògnites sobre el 23-F és qui n’era coneixedor i qui el subscrivia.

Dimecres es començarà a veure l’abast de la maniobra de Sánchez: tan bon punt el BOE hagi publicat el decret aprovat pel consell de ministres de desclassificació dels documents, la Moncloa els posarà a disposició a la web.

Richard H. Pildes, professor de dret a la Universitat de Nova York, ho ha dit sense embuts: “Probablement, és l’exemple més significatiu d’un tribunal que declara il·legal una acció presidencial d’ençà que el president Truman va provar de confiscar les fàbriques d’acer durant la guerra de Corea.” La referència a la sentència del 1952 no és banal. Aquell dia, el Suprem va posar límits a un president que havia invocat raons de seguretat nacional per ampliar el poder executiu de manera inèdita. Avui, set dècades després, el tribunal ha tornat a dir que hi ha línies que cap president dels Estats Units no pot traspassar sense desequilibrar de manera perillosa la balança de poder.

La constitució dels Estats Units atorga al congrés, i no pas al president, la facultat d’imposar aranzels. Trump, tot invocant una llei d’emergències econòmiques del 1977, havia intentat d’esquivar aquest límit i imposar aranzels multitudinaris sobre les importacions de gairebé tot el món. Però el Tribunal Suprem ha deixat clar que aquella llei no li donava una carta en blanc per a remodelar el comerç mundial per decret i l’ha obligat a fer marxa enrere.

La qüestió que fa especialment rellevant aquesta sentència és el context en què arriba. Durant tot aquest darrer any, el Tribunal Suprem havia donat el vist-i-plau a Trump en una llarga sèrie de mesures polèmiques: la prohibició dels militars transsexuals, l’accés del DOGE a dades sensibles dels ciutadans, les nombroses retallades al Departament d’Educació… El tribunal, amb una majoria conservadora que Trump mateix va contribuir molt a construir durant el seu primer mandat, semblava, doncs, disposat a avalar qualsevol expansió del poder presidencial i les polítiques criticades en aquest terreny.

Però, de sobte, el pèndol ha anat cap a l’altra banda. I que ho haja fet precisament en un tema econòmic de tant de pes envia un senyal inequívoc: la justícia –ni tan sols amb una majoria afí al president i procliu a les seues polítiques– no pot avalar l’apropiació de competències que pertanyen al congrés. Hi ha unes regles de funcionament de la democràcia americana que Trump no pot vulnerar a la lleugera. Li ho diuen, clarament, els seus.

Però la batalla no s’ha acabat. El Suprem té sobre la taula més qüestions d’enorme transcendència: si Trump pot acomiadar els caps de les agències independents sense causa justificada, si pot remodelar la Reserva Federal tot defenestrant-ne els membres, o fins on arriben les seues facultats en matèria de seguretat interior. Els mesos vinents, les sentències sobre aquests temes configuraran l’equilibri real de poder als Estats Units durant anys.

Però, de moment i per primera volta, el president ha topat amb un mur. I la irritació desbocada que ha mostrat –ha acusat el Suprem dels Estats Units ni més ni menys que d’estar manipulat per interessos estrangers– demostra que aquesta és una batalla que va molt més enllà dels aranzels, que va, de fet, directe al cor de la pròpia democràcia.

La paradoxa és que el partit d’Oriol Junqueras el vol negociar, però insisteix que primer el govern espanyol ha de prendre un compromís ferm perquè Catalunya pugui recaptar i gestionar progressivament l’IRPF. Els republicans van esquivar l’enfrontament per segona vegada retirant la proposició de llei al congrés amb què pretenien forçar la negociació. Però continuen esperant un gest del govern espanyol, malgrat que tot ve d’un pacte anterior, ja incomplert: l’acord d’investidura d’Illa entre ERC i els socialistes que preveia que Catalunya recaptés l’IRPF enguany. La tàctica d’ERC és clara: en cas que el PSOE no s’hi avingui, l’haurà de convèncer Illa, si realment vol el pressupost. Dimecres Junqueras va anar a Madrid i les negociacions continuen.

Illa diu i repeteix que complirà els acords d’investidura, però s’han ennuegat amb l’IRPF. Junqueras ja va apuntar fa dies una via per a materialitzar-lo: un pacte per a registrar esmenes que el possibilitessin en la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes, que el Ministeri d’Hisenda espanyol encara ha de presentar i que serà la concreció de l’anunciat acord de finançament. 

Per una altra banda, sí que hi ha hagut avenços sobre el consorci d’inversions, tot i que no s’ha tancat l’acord. És un organisme paritari amb representants de l’estat i de la Generalitat per a gestionar i executar les inversions de l’estat a Catalunya, tradicionalment baixes i desequilibrades respecte d’uns altres territoris, com ara la Comunitat de Madrid. Amb l’aprovació de l’estatut, la part catalana va mirar de posar remei a la manca d’inversions incloent-hi la famosa disposició addicional tercera, que establia que s’havia d’equiparar al pes del PIB català sobre l’espanyol durant un període de set anys. Però la insuficiència de recursos per a les infrastructures va continuar essent decisiva en la cronificació del dèficit fiscal.

En l’acord d’investidura, el PSC i ERC van acordar que el consorci tingués un marc pluriennal de finançament i que, a l’hora de dotar-lo de recursos, es tingués per referència la mitjana d’inversió pública sobre el PIB al conjunt de l’estat espanyol. Segons que va avançar El Periódico, sobre la taula hi ha una planificació de les inversions a cinc anys vista i la possibilitat que el consorci pugui executar algunes de les inversions a partir de comandes de gestió del govern espanyol.

Els Comuns han pogut lluir, com pretenien, un acord per a impossibilitar les compres d’habitatge de grans tenidors per a fer negoci en les zones en tensió. Els fons d’inversió podran continuar comprant edificis sencers però hauran de llogar els pisos seguint la limitació de preus. El govern s’ha compromès a aprovar el primer semestre del 2026 una proposició de llei per a modificar la llei d’urbanisme que habilitarà els ajuntaments a aplicar les limitacions amb els plans urbanístics corresponents. L’acord també referma que comencin a actuar un centenar d’inspectors d’habitatge i 150 membres de la unitat antidesnonaments. En aquest àmbit, han acordat igualment de dotar amb 300 milions la compra per a ampliar el parc públic de lloguer.

Quant al transport públic, l’acord inclou d’aprovar un pla de millora dels autobusos que puja a 21 milions, per cobrir la demanda insatisfeta d’aquest transport i dels problemes de cobertura de trajectes per la crisi de Rodalia. A més, preveu d’augmentar la cobertura dels ajuts al lloguer fins a arribar al 25% de les famílies llogateres en dos anys. Enguany, el pressupost s’apujaria de 106 milions i el límit d’ingressos per a accedir-hi seria de 25.200 euros a 36.279 euros. El pacte preveu un pla de xoc de resposta al sensellarisme i al barraquisme amb una dotació mínima de 30 milions, 11,2 milions més per a lluitar contra la violència masclista i assistir-ne les víctimes, i un increment del 23% del pressupost de les polítiques d’igualtat i LGTBI, entre més mesures.

Ara tot resta pendent d’ERC. Si aconsegueixen lligar l’escull de l’IRPF, el govern tindrà el primer pressupost i podrà respirar tranquil. No tan sols enguany, sinó fins i tot encara que hagi de prorrogar-lo els anys següents. Ara, no es pot permetre de fracassar.

Perquè el propòsit d’aquelles lloances de Grande-Marlaska a González l’octubre del 2024 era de perpetuar-lo en el càrrec. Era una decisió personal del ministre, que l’havia ascendit a aquest càrrec l’agost del 2018, poc després d’arribar al poder Pedro Sánchez gràcies a la moció de censura contra Rajoy. I Grande-Marlaska ho va aconseguir, de la manera més barroera possible: va modificar, per la porta del darrere, la llei orgànica de règim personal de la policia espanyola, que fixa l’edat de jubilació dels agents a seixanta-cinc anys. La modificació consistia a aplicar una excepció al DAO, de manera que retingués el càrrec fins que en fos destituït. I aquesta reforma legal es va aplicar uns quants dies després de la gota freda, amagada en una disposició final d’un decret del govern espanyol que incloïa ajudes als municipis afectats per les inundacions.

José Ángel González feia seixanta-cinc anys el 19 de desembre d’aquell 2024, i aquella reforma legal aconseguia, in extremis, d’evitar-ne la jubilació forçosa i de mantenir-lo en el càrrec indefinidament. I això, a més, amb el suport moral i polític del seu principal valedor, el ministre d’Interior. Al cap de quatre mesos del seu seixanta-cinquè aniversari, José Ángel González aprofitava la seva condició de màxim dirigent de la policia espanyola per forçar la seva subordinada, amb qui havia tingut prèviament una relació afectiva “caracteritzada per una asimetria de poder institucional manifesta”, per forçar-la a anar al seu pis, obligar-la a masturbar-lo, fer cas omís de la seva insistent negativa a mantenir cap relació sexual, impedir-li d’anar-se’n i acabar-la violant amb penetració, segons el relat de la querella contra ell admesa a tràmit pel jutge.   

El cas ha caigut com una bomba dins el Ministeri d’Interior espanyol. I més encara quan s’ha sabut que l’adjunt al DAO, el comissari Óscar San Juan González, va pressionar la víctima perquè no digués res, la va coaccionar perquè no presentés la denúncia, oferint-li, en canvi del silenci, de recol·locar-la a “qualsevol lloc” dins el cos. San Juan González ha estat apartat del cos. I els grups de l’oposició s’han abraonat contra Grande-Marlaska al congrés, on el ministre ha dit i ha repetit que no tenia coneixement d’aquest cas i ha negat que el volgués tapar. De fet, ha arribat a carregar la responsabilitat de la seva continuïtat política com a ministre en la víctima, quan ha dit que no pensava plegar, llevat que “la víctima considerés que el ministre li havia fallat”.

És el darrer escàndol del membre més sinistre del gabinet de Pedro Sánchez, tacat pel seu paper de jutge instructor a l’Audiència espanyola, empastifat per condemnes del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra Espanya per no haver investigat les denúncies de tortures de detinguts per la Guàrdia Civil a qui es va aplicar la llei antiterrorista –detinguts per ordre seva, com Iñigo González, que va denunciar cops, amenaces, simulacres de violació i sessions d’asfíxia mentre el jutge Grande-Marlaska feia els ulls grossos (talment com el seu predecessor Baltasar Garzón amb els independentistes catalans torturats).

L’ex-jutge, ja ministre, fou reincident. Perquè el 2023 va ascendir a la màxima categoria dins la Guàrdia Civil, la de tinent general, Arturo Espejo. Era, ni més ni menys, el guàrdia civil instructor del dispositiu que el 1985 havia detingut el conductor d’autobusos basc Mikel Zabalza, que va morir torturat a la comissaria d’Intxaurrondo, el cos del qual va aparèixer al fons del riu Bidasoa. La versió oficial de la seva mort era absolutament inversemblant i pretenia tapar la responsabilitat dels seus botxins, tal com explicava detalladament Martxelo Otamendi en aquest article.

Un exemple més, força recent, del tarannà i els escrúpols de Grande-Marlaska, el ministre que va donar via lliure a la persecució per terrorisme dels suposats dirigents del Tsunami Democràtic; el ministre que va permetre que els cossos policíacs espanyols despleguessin el cas més gran documentat fins ara d’espionatge il·legal contra un moviment social, l’independentisme català, mitjançant l’ús de programari espia com Pegasus. Grande-Marlaska, una altra vegada a l’ull de l’huracà, però confirmat en el càrrec, també una altra vegada, per Pedro Sánchez. Sigui per què sigui, el ministre intocable, malgrat un nou escàndol que segurament no serà pas el darrer.

El manteniment del castellà, però, ha anat de bracet a un desplaçament de l’autocentrament: Rufián parla habitualment del “país” referint-se a Espanya i evita carregar d’arguments previsibles als detractors de l’independentisme català. Ha tingut un perfil més aviat discret, per exemple, davant l’acord del model de finançament que ERC ha tancat amb el PSOE. Rufián ha intentat erigir-se durat la legislatura en un referent transversal de les esquerres en l’oposició a la dreta i l’extrema dreta, traspassant l’àmbit català. En el baròmetre del CIS del mes de gener, per exemple, Rufián va tornar a quedar per sobre de la vice-presidenta Yolanda Díaz com a dirigent preferit per ser el president espanyol, una tendència que ja va aparèixer en el sondatge del desembre de l’any passat. Per sobre, només hi té Santiago Abascal, Alberto Núñez Feijóo i Pedro Sánchez, amb més suports que la resta.

Des d’aquesta posició política, Rufián ha defensat la necessitat de confrontar el creixement de l’extrema dreta i la dependència que en té el PP amb un canvi estratègic a nivell electoral que mai ha tingut el suport de la direcció d’ERC i que, segons que ha aclarit la cúpula, tampoc s’ha parlat seriosament al màxim nivell. La de Rufián és una operació personal, avalada explícitament per Tardà, que també planteja una entesa a Catalunya amb els Comuns i la CUP. Curiosament, però, Rufián no ha definit públicament quina fórmula té al cap. No ha concretat si es refereix a una coalició, ni quins partits la integrarien, ni si ell vol ser el candidat per Madrid. Rufián parla sempre, en termes ambigus, d’un front a l’esquerra del PSOE, plurinacional, que podria ocupar l’espai de Sumar i Podem.

La majoria dels partits potencialment al·ludits també han donat un cop de porta a la proposta. No hi combrega ni el BNG ni EH Bildu. Arnaldo Otegi, a més, planteja una candidatura de l’esquerra abertzale amb el PNB a les espanyoles. Els Comuns també han identificat la proposta com un moviment individual de Rufián que no compta amb el suport de la direcció del partit. I, tanmateix, Rufián persevera. En una piulada a X, deia ahir: “Creure que el feixisme s’aturarà en la frontera de la teva seu o de la teva nació perquè vota diferent és màgia negligent”.

La cúpula d’ERC ha esquivat xocar-hi frontalment i ha suavitzat la situació. El partit va insistir ahir que preveuen tornar a presentar la seva candidatura tradicional a les espanyoles i que la coalició amb altres forces només té sentit a les eleccions europees per les particularitats de la circumscripció estal única. De fet, potser perquè Rufián no acaba de concretar de què parla, i la discussió que ha generat es mou en el terreny dels sobrentesos, la secretària general d’ERC, Elisenda Alamany, va situar la proposta de Rufián en l’àmbit de la reflexió i de les idees, després que el debat tornés a esclatar dissabte a la nit, quan La Sexta presentés com una exclusiva una suposada gira del cap de files d’ERC a Madrid amb dirigents de l’esquerra, que començaria el dia 18 amb un acte amb Emilio Delgado, de Más Madrid.

Però les candidatures no es tanquen en actes públics i la direcció d’ERC no veu cap incompatibilitat amb el fet que Rufián hi participi. Mentre la proposta de Rufián es mantingui en l’àmbit de la discussió política, i no detalli una proposta que faci inviable que repeteixi com a candidat d’Esquerra, la convivència amb el partit continuaria sent compatible, segons creuen a ERC, malgrat les tibantors públiques que pugui provocar. Alamany ho feia evident afirmant que Rufián tornarà a ser el candidat d’ERC a les properes eleccions espanyoles si així ho vol. Ara bé, el missatge era explícit respecte a la fórmula: serà sense aliances amb cap altre partit.

Rufián tensa la corda amb ERC però, de moment, no la trenca. En aquest cas, les expectatives són rellevants. A Rufián difícilment li sortirien els números amb una candidatura d’àmbit estatal que busqués aglutinar l’electorat a l’esquerra del PSOE. Tal com va explicar VilaWeb en aquesta anàlisi d’Alexandre Solano, el sistema electoral espanyol penalitza la fragmentació de l’esquerra en les circumscripcions petites i pot donar a Vox els escons decisius. El sistema és poc proporcional i hi ha seixanta-vuit diputats en joc en territoris on és altíssim el llistó per obtenir representació. Rufián ho tindria, per tant molt complicat. I, paradoxalment, la seva candidatura podria ajudar ERC a recuperar part de l’electoral perdut cap als socialistes en les darreres eleccions espanyoles. Continua sent, a criteri de la direcció del partit, el millor candidat que tenen, malgrat els dubtosos resultats de l’estratègia que ha emprès.

Rufián ha estat sempre un vers lliure dins d’ERC, la personificació de l’estratègia dels republicans d’ampliar la base del seu electorat per intentar convèncer sectors allunyats de l’independentisme. Però el partit també va comprovar que era una carta amb un rèdit limitat. Va fracassar l’operació d’erigir-lo en el candidat de l’àrea metropolitana en les darreres eleccions municipals, presentant-lo com a cap de cartell de Santa Coloma de Gramenet: Rufián va millorar amb un regidor més els resultats del partit a la ciutat, però no va erosionar la majoria absoluta del PSC ni va tenir mai interès per dedicar-se a la política municipal, fins que finalment va deixar l’acta. Unes setmanes després de les municipals, ERC va caure dels 13 als 7 diputats a les eleccions al congrés. Des de llavors, Rufián s’ha anat projectant com una figura de referència per a l’esquerra espanyola, transcendint la marca d’ERC, mentre el futur de Sumar s’embardissava. Fins on arribarà l’operació Rufián? Per què defensa un front que cap dels protagonistes vol? Mentre no es resolguin aquestes incògnites i duri el debat públic, fomentat per les ambigüetats i les inconcrecions, només hi pot guanyar ell, emportant-se el rèdit potencial del focus mediàtic. Si és que tota aquesta operació realment en té.

Fonts de la Presidència van refermar la confiança d’Illa en la consellera i portaveu i van repetir el mateix missatge que havien difós a la seu del PSC: que no és el moment de demanar dimissions, sinó de destinar tots els esforços a garantir el funcionament del servei amb solucions sòlides. Ella mateix va afirmar a la tarda que tenia més ganes i energia que abans per a entomar la situació, en què està absolutament centrada, i va demanar unitat als partits. Per primera vegada, Paneque va criticar RENFE i ADIF, i poc després, d’acord amb el govern espanyol, van ser destituïts el director del servei de Rodalia, Josep Enric García Alemany, i el director general d’explotació i manteniment d’ADIF. El govern, d’aquesta manera, mirava també de protegir la consellera.

No és pas la primera vegada que Paneque entoma el desgast del mal funcionament crònic de Rodalia. La diferència és que ara la xarxa sembla haver-se col·lapsat definitivament i sense data clara de normalització del servei. Plou sobre mullat, perquè el març de l’any passat, després d’una altra intensificació d’incidències, el Parlament de Catalunya ja havia demanat formalment la seva reprovació i la de Puente. Va ser en les conclusions d’un ple monogràfic sobre el desgavell ferroviari. La proposta partia de Junts, s’hi va afegir la majoria de l’oposició i va reeixir perquè ERC es va abstenir. El PSC i els Comuns es van trobar sols votant-hi en contra.

A diferència de llavors, l’envergadura de la crisi ha fet que els partits escenifiquessin de bon començament la gravetat de la situació i han forçat els socis de la investidura a moure fitxa. Oriol Junqueras ja reclamava diumenge la dimissió de Paneque i Puente. Els Comuns van assegurar que demanarien responsabilitats “a banda i banda” quan s’hagués acabat el caos. Ho va dir la presidenta del grup parlamentari, Jéssica Albiach. Una altra cosa és si això afectarà realment la seva relació amb l’executiu. De fet, no hi ha res que ho faci pensar. El portaveu d’Esquerra, Isaac Albert, va argumentar que la petició de dimissió de Paneque no condiciona en absolut la negociació del pressupost. Junts, que dissabte va reunir la cúpula a Perpinyà per abordar la situació, fa dies que reclama la dimissió de Paneque i de Puente per la seva incompetència. La CUP també ho va fer, i va denunciar que la Catalunya del PSC cau a trossos perquè, a banda Rodalia, els serveis públics es troben saturats i descurats. Hi ha unanimitat en els partits a l’hora d’assenyalar la falta d’inversions cròniques en els trens catalans com una de les principals causes que han portat al col·lapse del servei.

Els partits independentistes també han carregat contra la dependència del PSC respecte del PSOE. El govern d’Illa ha evitat en tot moment que la crisi derivi en un conflicte entre governs. S’ha ajustat a la tesi llargament defensada pels socialistes que la col·laboració és la via per a resoldre els problemes de Catalunya. Fins ahir el govern no va assenyalar directament RENFE i ADIF. Paneque va aixecar el to i va reclamar canvis instantanis, que es fessin noves inversions i que s’assumissin responsabilitats a les dues empreses públiques, que van moure fitxa de seguida per ordre de l’executiu espanyol. En tot moment, els dos governs han projectat una imatge de col·laboració per mirar de sortir de l’atzucac.

Pedro Sánchez també ha blindat el seu govern de les crítiques que a Espanya se centren, sobretot, en la tragèdia d’Adamuz (Andalusia). Sánchez va defensar el ministre de les acusacions contínues d’Alberto Núñez Feijóo perquè –va dir– “dóna la cara” del primer moment ençà. El president espanyol compareixerà al congrés l’11 de febrer per iniciativa pròpia a fi de donar explicacions dels accidents ferroviaris. Abans, Puente parlarà al senat en un ple monogràfic sobre la crisi ferroviària. El dia abans Dalmau haurà intervingut al parlament, al capdavant d’una Generalitat atrapada en la falta de control real sobre la xarxa ferroviària, amb anuncis que contradeien els fets i una gran desorientació dels ciutadans, que viuen els efectes definitius d’una desinversió premeditada en la infrastructura ferroviària i és víctima directa de l’actuació triangular del govern espanyol, ADIF i RENFE, lligats als seus interessos polítics i corporatius.

Perquè es tracta d’un film tant de part, que sembla elaborat pel departament de comunicació de la policia espanyola. És entusiasta. I queda molt lluny de poder-se qualificar de documentari periodístic malgrat el fet que les dues directores i guionistes, Elena García Cedillo i Susana de Alonso, es presenten com a tals. No hi ha periodisme perquè no hi ha una voluntat d’explicar ni entendre uns fets, sinó de manipular-los. I només pot ser deliberadament, perquè només es pot entendre així l’omissió de fets importantíssims del context polític i social en què es produeixen aquelles manifestacions grans i persistents de la tardor del 2019 contra la sentència que condemnava a un centenar d’anys de presó els dirigents independentistes responsables d’un referèndum reprimit amb una violència extraordinària per aquests mateixos agents.

No hi ha cap esforç d’explicar-ho, com tampoc d’entendre per què tants milers de catalans es van manifestar tants dies contra aquella sentència, què significava, ni d’on sortia tota aquella fúria contra la policia espanyola, que dos anys abans havia apallissat gent gran, havia causat un miler de ferits, havia rebentat escoles… Tot això no existeix al documentari, deliberadament. Perquè la proposta consisteix a explicar com la Unitat d’Intervenció Policíaca (UIP), els antiavalots de la policia espanyola, es va preparar i es va desplegar pels carrers de Barcelona per reprimir aquelles protestes. Sempre del punt de vista dels policies: el relat es construeix amb entrevistes a un grup d’agents que van participar en aquella repressió i que recorden l’experiència, amb la incorporació d’imatges enregistrades pels policies mateixos: de l’helicòpter, dels antiavalots i dels infiltrats en les línies dels manifestants durant els avalots.

El resultat és un caos d’imatges i sons de topades amb manifestants, del foc de les barricades i de la destrucció dels carrers després dels avalots d’aquells dies. És el relat d’un enviament de tropes d’Espanya cap a un territori controlat on la població s’ha revoltat, com una colònia en rebel·lió, un Vietnam espanyol: parlen agents d’unitats arribades de Madrid, Valladolid i Sevilla, també de Galícia i de més indrets, amb l’ànim de reprimir aquella gran revolta. Un altre “a por ellos”. Però aquesta vegada es veuen sorpresos.

I el primer ensurt el tenen el dilluns 14 d’octubre de 2019, a l’aeroport, perquè no s’esperen tanta gent ni les topades amb manifestants que se’ls encaren i els ataquen a l’aparcament. D’entrada, quan es troben tota aquella gentada arribant a l’aeroport, no hi veuen manifestants exercint el dret de protesta, sinó salvatges que els odien i que els envolten amenaçadorament; i, després, es troben amb una actitud que no és la mateixa que la de la gent que anava a votar el Primer d’Octubre i amb qui es van acarnissar d’aquella manera. Ho van comprovar sobretot a Urquinaona.

La por dels policies

“No era la clàssica càrrega en què la gent fuig corrents, no, no; aquesta gent no se n’anava”, relata Puma 54 de Madrid, que afegeix un comentari que és del tot mentida i que tant els fa als responsables del documentari: “Feia molts anys que la Policia Nacional no intervenia en una qüestió d’ordre públic a Catalunya.” Feia només dos anys van deixar, juntament amb la Guàrdia Civil, un miler de ferits entre els votants del referèndum. Reno 13 de Valladolid afegeix: “Allò que vam veure allà no era gent de pau, era gent agressiva, no era el manifestant independentista de la Diada.” I un altre es feia creus de la quantitat de manifestants aplegats a la Via Laietana aquell dilluns, quan van arribar a la prefectura de la policia espanyola: “Normalment, veiem que la gent té un cert temor quan ens despleguem, però allà ja vam veure que no.” I Puma 50 de Madrid recorda, espantat, amb una música de tensió creixent, pròpia d’un film d’acció quan els herois es troben acorralats: “Allà t’adones que hi ha alguna cosa diferent, que l’objectiu som nosaltres. Ja no hi ha protesta.” La música s’atura en sec, un segon i mig de silenci, i Puma 50 Madrid rebla: “Hi ha odi.” I la música esclata.

Un sensacionalisme de manual que evidencia i testimonia, això sí, aquell moment en què els policies espanyols van perdre la batalla, en què els manifestants, indignats i enfurismats, els van atemorir: “La nostra munició no era infinita” (però com aquesta expressió normalitza i justifica l’ús de les pilotes de goma contra els manifestants), “no ens podíem quedar sols”, “a un company, li vaig dir que no sabia com ens en sortiríem”, “allò fou com una guerra, i en una guerra l’enemic vol baixes, moltes baixes”… Fins que arriben al relat lacrimogen de l’antiavalot ferit al cap i que va quedar inconscient. Però cap informació, de cap mena, sobre com ni qui el va poder ferir: només el relat dels seus companys colpits per l’incident i unes imatges enregistrades pels policies mateixos on es veu com miren d’ajudar l’agent ferit. Cap voluntat d’explicar el fet concret, perquè no és un documentari periodístic, sinó propagandístic.

Els policies espanyols no es van imaginar tot allò que es van trobar i se’ls presenta com uns herois patriotes sols en una guerra de guerrilles, on els Mossos –que també van tenir un comportament molt qüestionat per la violència amb què van reprimir els manifestants– amb prou feines apareixen esmentats una vegada o dues: “O cremaven Barcelona o nosaltres ho evitàvem”, diu un d’ells; “semblava el Líban”; “és real això que hem viscut”; “no he vist això en la meva vida, ni al nord [en referència al País Basc] quan hi pujàvem els anys vuitanta”; “quan la gent es retirava i passava per davant nostre, les mirades eren d’odi”. Un déjà vu dels inacabables i insofribles testimonis de policies espantats per les mirades d’odi dels catalans en el judici contra el procés al Suprem. La diferència és que aquí sí que van tenir por de veritat.

I es van excedir, com el 2017, però en aquest film, és clar, no hi ha cap referència als molts casos de violència que van protagonitzar aquells dies, com l’agressió i la detenció contra el jove Guillem Padilla en una càrrega a la Via Laietana que va fer la volta al món i que va implicar que un jutjat investigués uns agents per maltractaments i tortures; o com van agafar la Xènia, la van tancar dins un furgó i la van agredir mentre cridaven “mata-la, mata-la”; o com la Paula fou amenaçada durant la detenció, mentre veia, dins la prefectura, una paret tacada de sang, de les celles i boques rebentades”…

Fins que, finalment, tornen als seus llocs d’origen d’Espanya i hi són rebuts amb aplaudiments, flors i banderes espanyoles. Com si tornessin de la guerra. “Vaig intentar que allò que va passar quedés allà, a Catalunya, perquè la vida continua”, recorda un d’ells.

Ícaro: una semana en llamas és, simplement, un documentari de propaganda de la policia espanyola, apte només per a un públic ultraespanyolista i que tindrà una difusió limitada i efímera. I només té el valor de recordar-nos que aquesta gent, aquells dies, va perdre.

Tots els territoris són singulars

La vice-presidenta espanyola i ministra d’Hisenda, Maria Jesús Montero, parlava ahir, per exemple, de la singularitat territorial. És clar que cada territori té particularitats, necessitats i reivindicacions pròpies, però el finançament singular tractava sobretot del poder polític de la recaptació i gestió completa dels imposts, i això, de moment, no canviarà. ERC continua pressionant per pactar amb el govern espanyol una delegació de l’IRPF per fases, que començaria el 2028. Però, tenint en compte les paraules de Montero, no sembla que s’albiri cap entesa aviat. Per ara, el govern espanyol tan sols ha admès una administració dels tributs en xarxa amb els territoris. Malgrat que parla d’una caixa comuna, en què els recursos arribarien alhora a l’administració espanyola i a les comunitats, res no fa pensar que això impliqui anar més enllà d’una cogestió que mantindria la clau de la caixa en mans espanyoles. El govern de Salvador Illa assegura que continua tenint com a objectiu la recaptació de tots els imposts, i fonts de l’executiu insisteixen que, si no s’hi pot arribar, és per la falta de capacitats tècniques i humanes reals de l’Agència Tributària de Catalunya.

El càlcul de la polèmica població ajustada, sense el cost de la vida

Hi ha dos elements que es presenten com a grans virtuts del nou sistema de règim comú. El primer és el guany de recursos: 4.686 milions d’euros per a Catalunya. Això és un increment del 13,35% que, en termes pressupostaris, representen el 12%. Augmenta allò que Catalunya rebrà per habitant en població ajustada: 5.200 euros, i no els 3.408 actuals. Precisament, el càlcul de la població ajustada és un dels grans cavalls de batalla del sistema. Dit d’una altra manera: no es té en compte la població en tant que nombre d’habitants sinó que es calcula també a partir d’uns altres criteris ponderats que tenen a veure amb el cost de la prestació de serveis públics i altres variables socio-econòmiques que beneficien, sobretot, els territoris menys poblats. El nou model manté bàsicament les variables actuals però amb algunes modificacions.

En el nou càlcul de la població ajustada, hi pesa un 30% la població registrada en el padró; un 38% la població protegida equivalent, que té en compte les edats i les estratifica en 20 grups; un 17% la població escolar de 0 anys a 17; un 3,5% els habitants en edat universitària (18-24 anys) i els desplaçats a altres territoris; un 7% els serveis socials per als majors de 65 anys; un 1,5% els desocupats sense prestació; un 1,6% la superfície; un 0,5% la dispersió; un 0,5% la insularitat i un 0,4% de costos fixos per les dificultats de desenvolupament econòmic dels territoris amb poca població. És important tenir en compte que no s’hi ha inclòs un dels elements que més han distorsionat fins ara el model de finançament a Catalunya: el cost de la vida, que és molt diferent segons els territoris, té un gran impacte en la prestació dels serveis públics i ha perjudicat l’infrafinançament català. Segons fonts d’ERC, van intentar d’introduir-lo al model però es va quedar en la llista de desacords.

El principi d’ordinalitat

En canvi, El partit d’Oriol Junqueras reivindica que, per primera vegada, es respectarà el principi d’ordinalitat, sempre segons la població ajustada i no la població real. En el sistema vigent, Catalunya és la tercera a aportar i la desena a rebre, tant en població ajustada com en població real. Amb el nou model, Catalunya també seria la tercera a rebre en població ajustada i es quedaria en la novena posició si es té en compte la població real: és a dir, pujaria un lloc en el rànquing i se situaria per primera vegada per sobre de la mitjana d’ençà del 2009. Montero va confirmar ahir que l’ordinalitat es compliria per a Catalunya, però no per a tots els territoris, perquè un altre dels principis essencials del sistema no ho permet. És l’statu quo, segons el qual cap territori no ha de sortir mai perdent d’una reforma del sistema de finançament. El govern espanyol aportarà 400 milions extra perquè això no passi. Globalment, es reduiran les diferències entre els territoris d’allò que es rep per habitant. La diferència entre la comunitat autònoma més ben finançada i la pitjor és ara d’un 32% més per habitant, i passarà a ser d’un 14% més per habitant.

Més milions sobre la taula

D’on surten els diners de més que incorporarà el sistema globalment? Són 20.975 milions d’euros, concretament, que provindran d’una aportació de 18.993 milions per part de l’estat, per mitjà de l’anomenat anivellament vertical dins el sistema solidari; 15.756 milions més per un increment en la cessió dels imposts; 2.084 milions que sortiran de la participació de l’IVA de les PIME (d’un 56,5%) a què es podran adherir els territoris i que Catalunya reclamarà; 1.004 milions d’un fons climàtic i dels 404 milions més de l’aportació estatal per a mantenir el principi de l’statu quo. Si s’hi resten les aportacions que comportava el model anterior, el guany net s’acosta als 21.000 milions.

Com es repartiran? Catalunya no serà el territori que més rebrà (en disposarà del 22,3%) sinó l’Andalusia de Juan Manuel Moreno Bonilla (4.846 milions). L’increment del País Valencià serà de 3.669 milions; de les Illes Balears, de 412; de Madrid, de 2.555; de Galícia, de 587; d’Astúries, 248; de La Rioja, 25; de Múrcia, 1.188; d’Aragó, 629; de Castella-la Manxa, 1.248; de Canàries, 611; i de Castella i Lleó, de 271. Cantàbria i Extremadura guanyaran 46 milions i 216 respectivament, però no per un increment implícit al model sinó perquè el govern espanyol preveu d’impulsar una reforma del Fons de Compensació Interterritorial que incorporarà un tram específic per als territoris que abans de l’aplicació de l’statu quo es troben per sota de la mitjana de finançament per població ajustada.

Canvis en la cistella d’imposts

Els canvis en els imposts cedits implicaran una capacitat tributària més alta. El percentatge de cessió de l’IRPF passarà del 50% al 55%. El de l’IVA, del 50% al 56,5%. Es mantindrà el 58% dels imposts especials sobre el tabac, l’alcohol, la cervesa i els hidrocarburs i el 100% dels imposts de successions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats o l’impost sobre determinats mitjans de transport, sobre el joc i taxes i sobre l’electricitat. S’hi incorporaran l’impost sobre patrimoni, sobre dipòsits bancaris i sobre activitats del joc, entre més. Un dels objectius del govern espanyol és esquivar el dumping fiscal i ho provarà introduint tributs al model per lligar-los curt. L’increment en el percentatge de cessió de l’IRPF i l’IVA no implica que la Generalitat els recapti. El model de gestió dels tributs, com és sabut, no canvia. Varia el fet que entraran més recursos a la cistella a partir de la qual es fa el repartiment dels recursos del sistema de finançament entre tots els territoris, i es restaran dels que rep directament l’estat. És a partir de la cistella d’imposts que s’aplica la solidaritat. Aquest mecanisme significarà anivellar al 75% la distància de cada territori respecte de la mitjana de recursos per habitant ajustat.

Catalunya es mantindrà com a aportadora neta al sistema de règim comú i el govern no ha aportat cap xifra sobre l’impacte que tindria el nou model sobre una hipotètica reducció del dèficit fiscal. L’espoliació, estructural, voreja l’equivalent al 10% del PIB.

Adeu a les bestretes

Els territoris podran acomiadar-se de les bestretes. El finançament vigent es basa en un càlcul estatal dels recursos que pertoquen a cada territori anualment i que el govern espanyol avança transferint-los en dotze mensualitats. Dos anys més tard, l’import es liquida segons com ha anat la recaptació. És llavors quan Catalunya ha de tornar diners o rebre’n, segons si les previsions es van ajustar a la recaptació real o es van desviar a l’alta o a la baixa, cosa que causa tensions de tresoreria, incertesa i una distància amb l’evolució real de l’economia. Segons Montero, els territoris podran decidir ara si mantenen les bestretes o volen entrar en una caixa comuna, com l’ha anomenada, i que es traduiria en transferències a temps real de la recaptació, tot i que no se n’ha concretat el procediment ni els terminis exactes.

La singularitat de les competències no homogènies

S’ha parlat sovint de la singularitat de Catalunya per a referir-se a les competències no homogènies. El sistema que s’ha acordat no les inclou. No hi ha els recursos per a sufragar els Mossos d’Esquadra o les presons. El govern espanyol, el govern català i ERC no han tancat encara un acord per a finançar-les i aquesta és la següent entesa que hauria d’arribar. El càlcul balla entre els 4.000 milions d’euros i els 4.900, segons les àrees que s’hi incloguin, d’acord amb fonts consultades. Aquesta quantitat es pot rebre directament de l’estat o partir d’una cessió addicional en l’IVA, que és el que voldrien el govern i ERC, i que implicaria entre 20 punts i 25 d’aquest impost. Són recursos que s’afegirien, per tant, a l’increment anunciat de gairebé 4.700 milions. Queda també pendent una millora de les competències en normativa fiscal, que Esquerra reivindica, a més del disseny i la constitució del consorci format per la Generalitat i l’estat per a gestionar i garantir les inversions estatals i l’aprovació legislativa de la condonació de la part anunciada del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA). Tot això, a banda de la demanda d’avançar en la recaptació i la gestió de l’IRPF.

Un recorregut dubtós

I a partir d’ara, què? Montero presentarà dimecres vinent el sistema a les comunitats en el consell de política fiscal i financera i, després, haurà d’obrir converses bilaterals amb els governs territorials per a negociar-hi els aspectes que hagin quedat oberts. Però els territoris no en tenen la darrera paraula, sinó que la té el parlament espanyol. La reforma de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) encara no s’ha redactat. Tampoc la resta de modificacions legals necessàries. Fonts del govern donen per fet que en dos mesos es podria enllestir el text, que després s’haurà de tramitar al congrés i que voldrien que fos aprovat perquè el nou model entrés en vigor el 2027. Sembla difícil que això passi, perquè el PP s’hi oposa, encara que les comunitats que governa se’n beneficiarien amb més recursos, i Junts ja ha anunciat que presentarà una esmena a la totalitat amb un text alternatiu en línia amb el concert econòmic i per a excloure Catalunya de la LOFCA. De manera que, finalment, tot pot quedar en paper mullat.

El primer de fer-ho, com l’alumne que arriba nou a la classe i vol agradar al mestre, va ser el president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca. En un piulet a X, va escriure, en castellà: “Vull valorar la plena col·laboració de Núñez Feijóo amb la justícia, i que hagi respost amb transparència i responsabilitat a totes les preguntes. Va ser el primer líder nacional d’interessar-se per la DANA i de sol·licitar informació en temps real. Un compromís ferm amb la veritat, amb les víctimes i amb el respecte a les institucions.”

La utilització de l’expressió “en temps real” que fa el president Pérez Llorca no és ni gratuïta ni casual, sinó que forma part de la coreografia comunicativa del PP. N’és el nus, en realitat. Pocs minuts després de començar a declarar, pràcticament en la primera pregunta de la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra, es va confirmar que el dirigent espanyol del PP va mentir el dia 1 de novembre de 2024 quan va dir, de l’Eliana estant, que havia estat informat en temps real per Carlos Mazón de tot allò que passava. Com que, amb la revelació dels missatges que es van intercanviar ell i Mazón, es va veure clar que això no era veritat, el partit ha fet un exercici de contorsionisme sintàctic i semàntic i ara, el temps real ja no té a veure amb la informació que li va facilitar “des de dilluns” Carlos Mazón, sinó que té a veure amb la que ell va demanar quan es va assabentar de la catàstrofe. Això és, a les 19.59 del vespre, quan l’apocalipsi ja s’havia escampat damunt bona part del País Valencià.

Dotze hores abans del “temps real”

No cal ni recordar que el “temps real” de la gota freda va començar dotze hores i mitja abans. Exactament, a les 7.35 del matí, quan l’AEMET publicà un avís roig.

I ja feia hores que plovia amb força en zones extenses del país. I en el període que abracen aquestes dotze hores i mitja, els mitjans de comunicació van informar, en aquest cas, sí, en “temps real”, d’allò que passava. Que a les dues del migdia ja circulaven les imatges tan esfereïdores d’Utiel. I que el mateix cabal paorós del riu Magre corria frenètic cap a Algemesí. I que a primera hora del matí ja va desaparèixer un camioner a la Ribera…

I que Carlos Mazón no va anul·lar l’agenda en tot el matí i s’havia reservat la vesprada per a un afer personal que va disfressar d’afer de partit.

Els whatsapps entre Mazón i Feijóo

Alberto Núñez Feijóo va lliurar al jutjat els missatges de Mazón la vigília de Nadal. Els acompanyava amb un paper per a contextualitzar-los i per a començar a desmentir-se ell mateix. Va ser allà on va dir, per primera volta, que quan deia dilluns volia dir dimarts. Va parlar de “error”. Ahir, a preguntes de la jutgessa, va tornar a dir “error”, i va ampliar l’argument: volia dir, sobretot, dimecres i dijous, que és quan van parlar per telèfon. El dia 1 de novembre de 2024, que és quan ho va dir, era divendres.

En la declaració judicial va voler matisar encara més el “temps real” i va dir que era un temps que començava a comptar a les 19.59, que és quan ell escriu el primer whatsapp a Carlos Mazón, i que el ritme d’aquest temps el marquen els 23 missatges que es van intercanviar ell i Mazón entre aquella hora i les 23.30 “Això acredita que estava informat a partir d’aquest moment en què em pose en contacte amb el senyor Mazón. No en tinc cap dubte”, va dir als periodistes que l’esperaven, en un intent de retòrcer els fets.

No sabia on era Mazón quan s’escrivien

A desgrat d’això, la informació que Feijóo diu que tenia no és del tot completa, perquè la jutgessa li va preguntar si sabia on era Mazón a les 19.59, quan li digué que la nit seria llarga. Feijóo va respondre que no, però que l’ex-president semblava informat. Segons tot el que s’ha anat sabent a partir d’investigacions periodístiques i declaracions en seu judicial, a les 19.59, Mazón tot just acabava d’arribar al Palau de la Generalitat i es preparava per anar al CECOPI, el lloc on es dirigia l’emergència i on, segons que ha dit Mazón mateix manta vegada, ningú no l’esperava per a fer ni decidir res, perquè ell no formava part d’aquest òrgan de coordinació.

Feijóo tampoc no sabia –o això va declarar a la jutgessa– d’on venia Mazón, a aquelles hores, ni amb qui havia dinat, i ni tan sols que l’àpat l’havia pagat el PP. “Jo no sé amb qui dinen les persones del meu partit”, va respondre.

Res sobre l’Es-Alert

En aquest període, en què va rebre informació en temps real, hi ha les 20.11, que és l’hora en què es va enviar l’alerta a la població. Segons que va declarar ahir, Feijóo no li va comentar res. En els missatges lliurats a la jutgessa tampoc no hi ha cap referència. Ruiz Tobarra –que investiga per què l’alerta es va enviar tan tard, quan ja no va servir per a salvar cap vida– va preguntar a Feijóo si Mazón li havia explicat el motiu de la demora, i ell va respondre, traient culpes, que sempre li havia dit que es va enviar quan els tècnics ho van considerar oportú.

En els whatsapps, i dins el període en què Núñez Feijóo estigué presumptament informat, sí que hi ha les persones amb qui Carlos Mazón va parlar aquell vespre. Sembla que el cap del PP ho ha oblidat, perquè s’ha entestat a dir, i els membres del seu partit ho han repetit a bastament, que ell va ser el primer i l’únic que es va interessar per tot el que passava aquell vespre. Segons aquells missatges, es veu un Feijóo molt interessat a enxampar el govern espanyol a contrapel i demana insistentment si ha parlat amb algú, a quina hora, si li donen ajuda… Mazón li respon que sí, que tenen tot el que necessiten, que és l’UME. I a les 23.23 escriu: “Sí que he parlat amb Sánchez, Montero i els de Defensa i Interior perquè tinguen en pre-alerta possibles efectius per a demà.”

L’objectiu era salvar Carlos Mazón

Veure ara el vídeo de l’arribada de Carlos Mazón al Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana fa estremir una mica. Es veu com Carlos Mazón, abillat amb l’armilla roja del 112, camina cap al seu cap. Quan es troben, s’abracen de manera efusiva. Fins i tot, Feijóo posa la mà al cap a Mazón, com consolant-lo per tant com pateix. Han passat tres dies d’ençà de les barrancades i les riuades i Mazón està absolutament descol·locat. Però Feijóo ha viatjat a València amb un únic objectiu: despertar-lo del xoc en què va dir que se l’havia trobat, i reprogramar-lo perquè continue al capdavant de la Generalitat.

És l’estratègia de liderar la comunicació que Feijóo va ordenar a Mazón dues voltes la nit del 29 d’octubre. Sense tenir informació, sense saber què havia passat al País Valencià, va manar a Mazón que encapçalàs la comunicació, i això significava dir allò que tocava en cada moment. I allò que tocava era situar-se ells dos i el PP en el centre i arraconar el govern espanyol.

Per això Feijóo va mentir quan va dir que és clar que estava informat de tot. Per això, en aquestes imatges es veu com l’ex-consellera Salomé Pradas fa una cabotada, com confirmant allò que acaba de dir el seu cap. Per això, a partir d’aquell moment, el discurs de Mazón es va tornar extremadament agressiu contra el govern espanyol malgrat que feia tan sols unes hores havia agraït a Pedro Sánchez i als ministres la celeritat amb què havien atès l’emergència.

I, al remat, per això, a desgrat que durant unes setmanes ningú no es volia fotografiar amb Carlos Mazón i, fins i tot, Feijóo va fer una visita semiclandestina a la zona zero, la maquinària del PP va tancar files de manera aparent. I a Alacant, Feijóo es va abraçar a Mazón i li va dir: “Has fet una bona feina, Carlos.” I una sala plena de càrrecs del partit va aplaudir la mentida a cor què vols.

Allò va retronar com una ofensa més en el cap dels familiars de les víctimes. I no li ho van perdonar. I per això, quan feia un any exacte de la catàstrofe, en el moment més solemne del funeral d’estat, els crits van retrunyir en el Museu de les Ciències. Núñez Feijóo hi era i Carlos Mazón va dimitir cinc dies després. Ja no hi havia res a salvar. Tret de Feijóo mateix, que ha volgut reescriure els fets del 29 d’octubre de 2024.

L’oposició demana a Feijóo que plegue

A mesura que es difonien els detalls sobre la declaració testifical de Núñez Feijóo, els partits polítics de l’oposició expressaven el seu enuig i rebuig. Tant el PSPV com Compromís van coincidir a dir que la mentida que Núñez Feijóo ha mantingut durant més d’un any l’inhabilita per continuar encapçalant un partit que aspira a governar Espanya. Tots dos partits consideren que aquesta mentida ha servit per a sostenir Carlos Mazón en la presidència de la Generalitat durant un any, cosa que ha empitjorat el dolor dels familiars de les víctimes mortals.

El diputat de Més Compromís al congrés espanyol, Alberto Ibáñez, ha avançat que en la reunió de la mesa de la comissió que investiga la gota freda en aquella cambra demanaran que s’hi cite Feijóo, i que una data probable per a fer-ho seria el 27 de gener.

El PSOE preveu d’estendre l’acord a tots els territoris de règim comú i es preveu que la ministra María Jesús Montero en presentarà els detalls a les autonomies en una reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. Tanmateix, ERC reivindica la seva part de paternitat, i d’ací ve aquesta reunió de Junqueras amb Sánchez a la Moncloa, la primera reunió pública entre el president d’ERC i el president espanyol. El portaveu d’Esquerra, Isaac Albert, remarcava ahir a Catalunya Ràdio que el nou model naixeria “a partir de les demandes, necessitats i singularitats catalanes”. Apuntava així a la repetició de la tendència històrica de l’autoria catalana en les reformes periòdiques del sistema de finançament, malgrat que cap no va servir per a reduir el dèficit fiscal crònic. Tanmateix, aquesta vegada l’impuls no ha vingut del govern de la Generalitat, tot i que la negociació hagi estat de tres bandes, sinó d’un dels partits que en condiciona la governabilitat. Amb l’encaixada de mans, ERC considerarà complert l’acord d’investidura de Salvador Illa, per bé que el sistema no inclourà la recaptació de tots els imposts. Els republicans no recelen del cafè per a tothom. Amb una posició possibilista i considerant inviable el concert econòmic, diuen que l’acord és just per a Catalunya i que se sustenta en les seves singularitats.

La gestió pròpia dels tributs s’ha separat del model. Per aquesta raó, ERC ha batallat paral·lelament per mirar d’encarrilar a banda un acord sobre l’IRPF. Un impost que Catalunya havia de començar a recaptar enguany segons l’acord d’investidura, cosa que tant ERC com el PSC van dir que era impossible, adduint la poca musculació de la hisenda catalana i les dificultats tècniques, materials i de recursos humans. Ara Esquerra demana que es desencalli la tramitació de la llei que va presentar al congrés. “La llei s’ha de poder debatre, tramitar i pactar. Hem de tenir clar el calendari i el full de ruta en aquest tema”, va dir ahir Albert. La norma, per tant, es podria modificar i negociar durant el tràmit parlamentari, tot i que ERC ja va provar d’ajustar-se a les previsions del pla director per al desenvolupament de l’Agència Tributària de Catalunya, que no preveia de començar a recaptar l’IRPF fins el 2028. Per a Esquerra, és imprescindible de desfer aquest nus per a començar les converses sobre el pressupost català que Illa fa tants mesos que espera.

A partir d’ací, la llei de l’IRPF tindria un recorregut propi, igual que les modificacions legislatives que requereixi l’acord de finançament. Amb el PP tancat en banda, serà imprescindible que el PSOE i ERC aconsegueixin la majoria de la investidura de Pedro Sánchez, però Junts ja va advertir ahir que no donaria suport a cap model que s’allunyi d’un concert econòmic.

ERC, en canvi, s’aferra a la millora que significaria per a Catalunya l’augment dels recursos disponibles. Hi ha hagut una llei no escrita en totes les reformes del règim comú que consisteix a garantir que tots els territoris hi surtin guanyant. La conjuntura econòmica ajuda a complir aquesta màxima perquè el govern espanyol té prou milions per a posar sobre la taula i mirar d’acontentar tothom així. Però la vertadera prova del nou per al sistema serà si realment marca una diferència per a Catalunya respecte del compliment del principi d’ordinalitat i la reducció del dèficit fiscal, que en aquest cas depèn de més factors.

Les inversions són un altre punt clau. Per això Esquerra també espera que es desencalli i es materialitzi un consorci format entre la Generalitat i l’estat espanyol per a gestionar i garantir l’execució de les inversions estatals que també s’incloïa en l’acord d’investidura d’Illa. Aquest consorci hauria de tenir una dotació pressupostària equivalent a la mitjana d’inversió pública sobre el PIB al conjunt de l’estat espanyol, segons el pacte. Una altra qüestió que ERC fa pivotar entorn del finançament és la condonació d’una part del deute del FLA, que s’haurà de votar igualment al congrés espanyol.

ERC i el PSC també compten que la setmana vinent anunciaran l’acord de la constitució de l’empresa mixta que gestionarà Rodalia a Catalunya, amb participació de RENFE i la Generalitat. El traspàs de Rodalia va ser un dels pilars del pacte d’investidura de Sánchez fa més de dos anys. Amb la fotografia d’avui a la Moncloa, ERC mirarà de projectar els resultats dels pactes amb què van donar suport tant al president català com a l’espanyol abans d’enfilar la negociació del pressupost. Després d’això Illa podia aspirar a disposar dels seus primers comptes, encara que no n’hagi pogut esquivar una altra pròrroga en començar l’any. Sánchez necessitaria molt més per a aspirar a una negociació pressupostària real. No en té prou amb ERC per a falcar una legislatura amb massa evidències d’esgotament, però acontentant els republicans també aplana el camí a Illa, el seu baró més ben situat, en un context de crisi política agreujada pels presumptes casos de corrupció del seu entorn. Després, com quan s’anuncia qualsevol acord, caldrà esperar a llegir-ne la lletra petita.

Més enllà de l’increment de recursos que acompanyarà el pacte, la incògnita ara és si es respectarà el principi d’ordinalitat. És a dir, si es garantirà que Catalunya no perdrà posicions en el rànquing de renda per càpita després d’haver contribuït a la solidaritat amb la resta de territoris de règim comú. Cap dels sistemes instaurats d’ençà del restabliment de la democràcia no ho ha aconseguit, i Catalunya experimenta un dèficit fiscal crònic que ara ja podria vorejar el 10% del PIB, tot i que l’absència d’una balança fiscal actualitzada no permet de determinar-ho amb exactitud. El govern d’Illa ha evitat de comprometre-s’hi explícitament, tot i que ha dit que ha de ser un sistema proporcional i adaptat i ajustat a l’esforç econòmic de Catalunya. “Diguem-ne principi d’ordinalitat o diguem-ne com vulguem. No vull caure en el debat de les paraules, però s’ha de complir aquest criteri”, va dir fa alguns dies a l’ACN la consellera i portaveu Sílvia Paneque. El president d’ERC, Oriol Junqueras, va anunciar ahir en una entrevista a El Periódico que dijous es reunirà a Madrid amb Pedro Sánchez per abordar el finançament, entre més qüestions.

La promesa de la sobirania fiscal

Les bases sobre el finançament singular que recollia l’acord d’investidura del PSC i ERC han quedat per impossibles, tot i que tant els socialistes com els republicans tenien un coneixement ajustat i actualitzat de l’estat de l’Agència Tributària de Catalunya quan van signar el pacte l’estiu del 2024. ERC va parlar de sobirania fiscal i les bases del partit hi van donar suport. Els republicans esquivaven la repetició electoral investint Illa, però era evident que el compliment del pacte seria molt difícil. L’acord establia els principis d’un nou model que implicava que l’Agència Tributària de Catalunya assumiria progressivament “la gestió, la recaptació, la liquidació, la inspecció i la disponibilitat de tots els imposts suportats a Catalunya”.

L’IRPF havia de ser el primer. Literalment, l’acord deia: “El primer tribut en què s’avançarà en l’aplicació dels objectius de la implementació del nou model de finançament serà l’IRPF. Les comissions esmentades anteriorment prendran els acords corresponents per assegurar-ne l’execució durant l’any 2026.” Es referia a la Comissió Bilateral Estat-Generalitat i a la bilateral específica del finançament: la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat. Però la primera cosa que va fer la comissió bilateral quan es va reunir el juliol passat per tractar el model va ser deixar de banda la recaptació dels imposts i només preveia d’avançar en una gestió compartida de l’IRPF. El fet que es reunís la bilateral, i no la comissió mixta, també va evitar que la vice-presidenta espanyola María Jesús Montero s’hagués d’asseure a la taula i sortís en una fotografia especialment incòmoda per als seus interessos com a candidata del PSOE a les eleccions andaluses. Andalusia és un dels territoris històricament més beneficiats per la solidaritat del règim comú.

L’amenaça d’ERC

ERC ha avisat, malgrat tot, que no donarà suport a cap pressupost, ni al Parlament de Catalunya ni al congrés espanyol, si no hi ha un pacte sobre l’IRPF. Ara que l’acord sobre el model sembla encarrilat, Junqueras ha insistit en la necessitat de tancar la gestió de l’impost, que els socialistes han deixat en un segon pla. El president d’ERC ha insistit que faria falta desencallar també aquesta negociació. De fet, per evitar una votació que hauria fet entrar en crisi la relació entre ERC i els socialistes, el partit de Junqueras va decidir al novembre d’ajornar el debat parlamentari al congrés de la proposta que van enregistrar perquè Catalunya pogués recaptar progressivament l’IRPF.

El PSOE no l’ha acceptada. Els socialistes catalans, sí. Perquè la proposta d’Esquerra s’ajusta perfectament al calendari dissenyat pel mateix govern per a avançar en la gestió de l’IRPF. En els plans del govern, no és fins el 2028 (l’últim any del mandat d’Illa i fora del termini de la legislatura espanyola actual) que l’ATC podria assumir les primeres funcions de gestió de l’IRPF i sempre seria en col·laboració amb l’agència espanyola, en un sistema en xarxa. El pla director del govern no preveu cap calendari ni concreció respecte d’una hipotètica gestió completa del tribut. En tot cas, caldria aprovar abans les reformes legislatives necessàries al congrés. Es tracta de la llei orgànica 8/1980, del 22 de setembre, de finançament de les comunitats autònomes; la llei 22/2009, del 18 de desembre, que regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú; i la llei 16/2010, del 16 de juliol, del règim de cessió de tributs de l’estat espanyol a Catalunya.

Una delegació per fases amb un calendari obert

La iniciativa que ERC va enregistrar al congrés espanyol sobre l’IRPF, amb la intenció de forçar una negociació encallada, és una proposició de llei que modifica les normes esmentades i pretén que s’habiliti Catalunya a recaptar i gestionar l’IRPF sense un calendari tancat. Malgrat aquesta flexibilitat amb els temps i el desenvolupament, la pretensió d’ERC topa amb la realitat que el govern espanyol i el català no s’han compromès a anar més enllà d’aquesta gestió compartida de l’impost a partir del 2028.

La proposició de llei d’ERC només té un únic compromís temporal: que sis mesos després d’haver-se aprovat, la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat ha d’acordar la transferència dels mitjans personals, materials i pressupostaris precisos per a l’efectivitat de la delegació de l’impost en diferents fases. Es tracta de quatre fases que s’ajustarien als terminis prevists pel pla director del govern per a l’ATC i en l’articulat, de fet, no apareixen delimitats. ERC feia evident així la voluntat de poder negociar la llei amb els socialistes espanyols.

Cal tenir en compte que, encara que s’aprovés la llei, s’hauria d’executar després la delegació de competències i caldrien més pactes entre els dos governs. És a dir, que ni tan sols l’existència d’un nou acord n’asseguraria el compliment futur.

El mecanisme de pressió que té ERC és la dependència que en tenen el PSOE i el PSC als parlaments respectius. Però, en realitat, la pressió és sobretot per a Illa. El president de la Generalitat espera que un acord li donarà definitivament via lliure per a poder presentar i aprovar el seu primer pressupost. Els incentius de Sánchez no són els mateixos, perquè també necessita Junts i Podem per aprovar uns comptes inviables. En tot cas, tant el nou model de finançament com els canvis amb l’IRPF necessitarien un suport majoritari del congrés per a tirar endavant que ara mateix tampoc no és garantit. Per negociar el pressupost, ERC exigeix un acord, no l’aprovació parlamentària. És clar que el 2026 no serà l’any de l’IRPF. Quin ho serà, ja és una altra història.