La causa, com s’ha explicat aquests darrers dies, és el que els meteoròlegs anomenen una cúpula de calor: un blocatge anticiclònic que ha quedat encallat sobre el continent i que injecta aire càlid procedent del Marroc i d’Espanya cap a tota l’Europa occidental. Es tracta d’un fenomen atmosfèric de calor extrema que es produeix quan l’alta pressió atmosfèrica (anticicló) reté l’aire calent actuant com una mena de tapadora. Les cúpules de calor es produeixen quan les condicions atmosfèriques d’alta pressió romanen estacionàries durant un temps prolongat inusual, impedint la convecció i la precipitació i mantenint l’aire calent “atrapat” dins una àrea geogràfica.

La singularitat d’aquesta primera onada del 2026 és precisament que el blocatge podria perllongar-se fins ben entrat el cap de setmana següent. Tres factors junts –la precocitat de l’episodi, la persistència del blocatge i la seva amplitud territorial– fan que els serveis meteorològics no parlin tant de pics absoluts com de durada i d’extensió. És en aquest punt que les xifres entren al territori dels rècords i porten a demanar precaució a la ciutadania.

A França, Météo-France ha activat aquest diumenge l’alerta groga per calor en tretze departaments de l’oest, una mesura sense precedents al mes de maig d’ençà de la creació del dispositiu el 2004. Els departaments afectats abracen tota la façana atlàntica, des del Finisterre i la Bretanya fins al Poitou-Charentes i la vall del Loira. Per a aquest dilluns es preveuen valors de 30 a 34 graus a bona part de l’estat, amb pics de 33 a 37 graus entre Rennes i Bordeus. Dimarts les màximes oscil·laran entre els 31 i els 35 graus a la pràctica totalitat del territori. El pic d’intensitat arribarà dimecres, amb 33 a 35 graus generalitzats a l’oest i el sud-oest sota un sol de plom. A Nantes i Brest, els serveis francesos avisen que els rècords absoluts de maig podrien superar-se entre 3 i 4 graus. Dijous i divendres la cúpula de calor a penes es desplaçarà i només el nord del Sena rebrà un cert alleujament gràcies a un vent del nord.

Al Regne Unit, la Met Office ha confirmat aquest diumenge que 8 zones d’Anglaterra ja compleixen els criteris tècnics d’onada de calor –3 dies consecutius per damunt del llindar regional– amb estacions d’Essex, Suffolk, Kent i la regió de Londres com a protagonistes. Per a aquest dilluns es preveu que el sud-est anglès pugui arribar a 33 o 34 graus, una xifra que faria caure el rècord històric de maig al Regne Unit, fixat el 1944 en 32,8 graus a Tunbridge Wells, Horsham i el centre de Londres. També està en risc el rècord nocturn de maig, que data del 1947. Els serveis sanitaris britànics mantenen l’alerta de calor en bona part del centre i l’est del país com a mínim fins dimecres.

A Itàlia, el Consell Nacional de Recerques, avisa que els valors entre dilluns i dimecres podrien arribar “al límit de la distribució estadística”, amb 35 i 36 graus a la Plana Padana, sobretot a la part centre-occidental, i 33 a 34 graus a la Toscana, Sardenya i l’interior de la Pulla. Aquest divendres ja s’havien superat els 30 graus en bona part del nord italià.

A Espanya, l’agència AEMET parla directament de valors “de ple estiu” amb previsions que poden enfilar-se als 40 o 42 graus a l’interior peninsular. A Suïssa la previsió és de 33 a 34 graus, i a Bèlgica, els Països Baixos i l’oest d’Alemanya els termòmetres voltaran els 32-33 graus en zones on, fa només 15 dies, en feien menys de 15.

Als Països Catalans la situació té característiques pròpies car l’anticicló no és previst que es mogui en tota la setmana. Al Principat, la previsió del Meteocat per a Barcelona dóna 28 graus de màxima dilluns i dimarts, 30 dimecres, 31 dijous i valors al voltant dels 30 fins al cap de setmana. A la costa, les màximes oscil·laran entre 24 i 28 graus; al prelitoral i a l’interior s’acostaran o superaran els 30; i a Ponent i a la vall de l’Ebre la calor serà intensa, amb valors que podrien arribar als 35 graus i fregar puntualment els 38 als punts més tèrmics. Es preveuen també nits tropicals a la franja costanera, amb mínimes per damunt dels 20 graus, accentuades per l’efecte d’illa de calor a Barcelona i a les grans ciutats. La marinada, a partir del migdia, oferirà un cert respir a la costa i el prelitoral, però no canviarà el panorama general.

Catalunya Nord, la prefectura manté l’alerta taronja per calor, un esglaó per damunt de la groga i avisa que la persistència del blocatge anticiclònic pot allargar l’episodi com a mínim fins al cap de setmana vinent. La situació tèrmica al Rosselló, el Vallespir, el Conflent i el Capcir, sobretot al pla i a les valls baixes, se situa a la línia que separa la calor precoç d’una onada de calor pròpiament dita; els pics més remarcables s’esperen a Perpinyà i a la plana del Rosselló entre dilluns i dimecres.

Andorra, el Servei Meteorològic Nacional descriu una “situació de calor inhabitual per al mes de maig” associada a una dorsal anticiclònica que aporta aire càlid del nord d’Àfrica i situa la isoterma de 0 graus per damunt dels 4.100 metres, un valor pròpiament d’estiu ple. El servei meteorològic andorrà ja parla d’un increment de fins a 10 graus en només una setmana, amb 28 graus a Andorra la Vella i fins a 30 graus al sud del Principat el cap de setmana. Els models apunten que durant els primers dies de la setmana es podrien fregar els 35 graus a les cotes baixes, una xifra clarament extrema per al maig andorrà.

Al País Valencià, després de l’episodi de la setmana passada que va deixar les aules d’institut de la Marina Alta convertides en saunes, la calor es mantindrà persistent i, en alguns trams, més intensa que la setmana anterior. L’AEMET preveu valors propers o superiors als 35 graus a l’interior, des de Xàtiva fins als pobles de la Costera i la Ribera, amb cels poc nuvolosos i un ambient sec i estable. A l’interior més al sud, els registres poden enfilar-se encara una mica més, especialment a partir de dimarts. Al litoral, més que el termòmetre del migdia, el problema serà el de la matinada: a Benidorm, la Vila Joiosa, Alacant i Pego s’esperen nits tropicals, amb mínimes clarament per damunt dels 20 graus, un fenomen que abans era propi del juliol i l’agost i que ara s’avança cada any més al calendari. El vent de ponent reforçarà les màximes la primera part de la setmana.

A les Illes, la situació serà més moderada però amb una clara tendència a l’alça. Els serveis meteorològics insulars preveuen dilluns un dia tranquil amb cels poc nuvolats, dimarts una estabilitat encara més clara, i dimecres un escenari semblant, amb les Balears al marge dels ruixats que puguin aparèixer a la meitat nord peninsular. A partir de dijous, però, el vent fluix de l’oest farà pujar progressivament els termòmetres, i cap a final de setmana es podria parlar del primer episodi de calor remarcable del 2026 a Menorca i a la resta de l’arxipèlag. Els valors no s’esperen tan alts com a la Península –no tindran res a veure amb la calor molt destacada que s’espera a moltes zones de l’oest europeu–, però sí clarament per damunt del que és habitual al final de maig, amb màximes que podrien arribar als 30 graus a les zones interiors de Mallorca.

A l’Alguer, finalment, l’anticicló subtropical d’origen africà ha portat un ambient ja plenament estival al nord-oest de Sardenya. Les màximes d’aquest diumenge s’han situat prop dels 28 graus, amb cels serens i vent moderat de nord-est, però els serveis públics avisen que la calor anirà a més a partir de dilluns. Per al conjunt de l’illa,  es preveuen màximes entre 25 i 31 graus al començament de setmana. L’Alguer, com a tota la costa nord-occidental, quedarà a recer relatiu del pic gràcies a la influència marítima, però mantindrà valors clarament per damunt de la mitjana del maig.

L’atac, combinat amb centenars de drons i desenes de míssils, ha causat almenys quatre morts i ha provocat danys en edificis residencials, escoles i zones pròximes a dependències governamentals de la capital ucraïnesa.

Segons Zelenski, el míssil Oréixnik —capaç de transportar càrregues nuclears o convencionals— ha impactat a la ciutat de Bila Tserkva, a la regió de Kíiv, tot i que no s’ha aclarit quin era l’objectiu concret.

El Ministeri de Defensa rus ha confirmat l’ús de l’Oréixnik i ha assegurat que els atacs anaven dirigits contra instal·lacions militars, centres de comandament i infraestructures de la indústria armamentística ucraïnesa. Moscou sosté que l’ofensiva és una represàlia pels atacs ucraïnesos contra territori rus.

L’exèrcit ucraïnès ha informat que Rússia ha llançat 600 drons i 90 míssils aeris, marítims i terrestres. Les defenses antiaèries ucraïneses asseguren haver interceptat o inutilitzat 549 drons i 55 míssils.

El míssil Oréixnik va ser utilitzat per primera vegada el novembre del 2024 contra la ciutat ucraïnesa de Dnipro i, posteriorment, en un atac a la regió de Lviv. El president rus, Vladímir Putin, ha assegurat anteriorment que aquesta arma vola a deu vegades la velocitat del so i és “immune” als sistemes de defensa antimíssils.

Les sirenes antiaèries han sonat durant tota la nit a Kíiv. Les autoritats ucraïneses han informat de danys en quaranta punts diferents de la capital. Alguns residents, després de més de quatre anys de guerra, comencen ara a plantejar-se abandonar definitivament la ciutat.

Un projectil impacta contra la residència de l’ambaixador d’Albània

El govern d’Albània ha presentat una protesta formal contra Rússia després de denunciar que un dels projectils llançats durant l’atac ha impactat contra la residència de l’ambaixador albanès.

El ministre d’Afers Estrangers albanès, Ferit Hoxha, ha assegurat a les xarxes socials que l’impacte ha posat en perill la vida del diplomàtic, tot i que no ha ofert més detalls sobre possibles víctimes o danys materials. “Atacar o posar en perill zones civils i personal diplomàtic representa una greu escalada i un nou recordatori brutal del cost humà de l’agressió continuada de Rússia”, ha afirmat.

Les mobilitzacions, encapçalades pels estudiants, continuen des del novembre del 2024, quan l’esfondrament d’una marquesina a l’estació de tren de Novi Sad va causar setze morts i va desencadenar una greu crisi política.

Els manifestants acusen el govern de negligència i corrupció i consideren insuficients les explicacions oficials sobre l’accident. Les protestes ja van forçar l’abril passat la dimissió del primer ministre, Miloš Vučević, que anteriorment havia estat batlle de Novi Sad.

El ministre d’Interior, Ivica Dačić, ha confirmat també que alguns policies han resultat ferits durant els aldarulls registrats al vespre a la plaça d’Slavija de Belgrad. Dačić ha atribuït els incidents a “la part més extrema” dels manifestants i ha advertit que el govern no tolerarà nous disturbis d’aquesta mena.

Per la seva banda, el president serbi, Aleksandar Vučić, ha afirmat durant una visita oficial a la Xina que els incidents havien estat preparats i planificats amb antelació.

Vučić manté des de fa mesos que les protestes han estat instrumentalitzades per l’oposició política. Tot i això, ha assegurat que continuarà oferint diàleg als estudiants i els ha instat a abandonar “els xantatges i la violència”.

Aquesta setmana, l’organització va confirmar la retirada de 5.000 soldats dels Estats Units d’Alemanya i també la suspensió inicial del desplegament de 4.000 militars a Polònia. Rutte ha remarcat que calia una despesa més compartida: “No pot ser que només sis socis o set portin el lideratge.”

Quant al suport a Ucraïna, el secretari general ha insistit en la necessitat d’enfortir la gestió col·lectiva de la despesa en defensa i ha demanat que Europa tingui més protagonisme a l’hora de garantir la seguretat global en el si de l’OTAN.

“Arran de l’elecció reeixida de Karol Nawrocki com a president de Polònia, a qui vaig tenir l’orgull de donar suport, i donada la nostra relació, em plau anunciar que els Estats Units enviaran 5.000 soldats més a Polònia”, ha assenyalat Trump en un breu missatge a les xarxes, sense detallar res més.

L’anunci s’ha fet hores després d’una reunió a Washington entre representants de Defensa dels dos estats, amb la presència del vice-ministre polonès Cezary Tomczyk i el cap de planificació estratègica de l’Estat Major Conjunt dels Estats Units, Thomas Curtis.

La mesura arriba també dos dies després que el segon de bord d’en Trump, JD Vance, expliqués als mitjans que el desplegament de tropes dels Estats Units a Polònia s’havia ajornat. “No és una reducció. És només un retard habitual en la rotació de tropes que a vegades hi ha en aquestes situacions”, va aclarir. Va defensar que la política exterior de l’Administració Trump no consisteix a “recompensar Putin ni castigar un estat com Polònia”.

Trump havia cancel·lat el desplegament de militars a Polònia ara fa una setmana, després que el Pentàgon hagués anunciat la retirada de 5.000 soldats dels Estats Units de territori alemany. Ho va fer després de les crítiques del canceller alemany, Friedrich Merz, a la guerra a l’Iran encetada a final de febrer arran de l’ofensiva d’Israel i els EUA contra el país asiàtic.

Swinney ha estat elegit després de tres rondes de votació al parlament escocès, en què finalment ha obtingut 56 vots, corresponents als diputats de l’SNP. Els Verds han mantingut la candidatura pròpia de la coportaveu Gillian Mackay, cosa que ha facilitat la investidura, i tant l’SNP com els ecologistes han reivindicat conjuntament la nova majoria sobiranista sorgida de les eleccions.

En el discurs posterior a la votació, Swinney ha dit que el poble escocès havia “tornat a expressar els seus desigs de manera clara i contundent” i ha defensat que els ciutadans volien “una nació independent més segura i més pròspera”. També ha insistit que les decisions sobre el futur del país s’havien de prendre a Escòcia, i no pas a Westminster.

El nou primer ministre escocès ha assegurat que el seu executiu impulsaria plans ambiciosos i pràctics per avançar cap a la independència, malgrat el refús reiterat del govern britànic a autoritzar un segon referèndum. Londres continua sostenint que la consulta del 2014 havia de resoldre la qüestió “per a una generació”.

Swinney també ha provat de combinar el missatge sobiranista amb una apel·lació al consens parlamentari. Ha ofert cooperació als altres partits en matèries com ara el cost de la vida, la sanitat pública i el creixement econòmic, i ha defensat que els electors havien enviat un missatge favorable als acords entre forces polítiques.

El cap conservador escocès, Russell Findlay, ha demanat a Swinney que no posés “la paràlisi constitucional per damunt del bon govern”, i els liberaldemòcrates li han reclamat que abandonés la idea d’un nou referèndum. La reelecció de Swinney consolida el cinquè mandat consecutiu de l’SNP al govern escocès i reforça l’intent del partit de tornar a situar la independència al centre del debat polític després d’uns anys marcats per les divisions internes i el desgast electoral.

“Provenen de l’equip de combat de brigada blindada que torna als Estats Units, i el desplegament que s’havia previst d’un batalló d’artilleria de llarg abast finalment no s’arribarà a fer”, ha explicat en una conferència de premsa a Brussel·les, després de la reunió dels caps d’estat major aliats sobre els ajustos previstos per Washington en la presència militar americana a Europa.

Grynkewich ha subratllat que aquesta retirada no afecta la viabilitat operativa dels plans regionals. Segons que ha dit, des del desplegament de la brigada l’any 2022, moltes coses han canviat dintre l’aliança i “els països bàltics, Polònia i altres aliats han reforçat considerablement la capacitat de combat terrestre; ara hi ha una capacitat substancialment més alta que abans”. També ha destacat que el grup multinacional de Letònia encapçalat pel Canadà és “plenament operatiu i molt eficaç”.

A més, ha destacat que Alemanya continua desenvolupant la seva presència a Lituània. “A mesura que els aliats reforcen les seves capacitats, els Estats Units poden retirar-ne i destinar-les a altres prioritats globals”, ha resumit.

Polònia, que aspirava a acollir més tropes nord-americanes, s’ha mostrat crítica i ha dit que vol demanar explicacions a Washington pels plans de reducció d’efectius a Alemanya. Ha remarcat que aquest replegament s’ha tramitat pel Pentàgon “de manera sobtada”.

Per la seva banda, el vicepresident dels Estats Units, J. D. Vance, ha refusat aquest dimarts que el seu país hagi “reduït el nombre d’efectius a Polònia” i ho ha atribuït a un retard en el desplegament previst de tropes. “No és una reducció. És només un retard habitual en la rotació que a vegades passa en aquestes situacions. Però el problema fonamental és que Polònia pot defensar-se, amb molt de suport dels Estats Units”, ha declarat. Ha assegurat també que la política exterior de l’administració Trump no consisteix gens a “recompensar [el president rus, Vladímir] Putin ni a castigar un país com Polònia, al qual volem”.

Ho ha confirmat en una conferència de premsa a Brussel·les el comandant suprem de l’OTAN a Europa, Alexus Grynkewich, que ha assegurat que la decisió no minarà els plans defensius ni militars de l’Aliança perquè els aliats europeus i el Canadà augmenten progressivament les seves capacitats. “A mesura que el pilar europeu de l’Aliança es reforça, això permet als Estats Units reduir la seva presència a Europa i limitar-se a aportar només aquelles capacitats que els aliats encara no poden oferir”, ha dit Grynkewich. També ha afirmat que se sent còmode amb l’escenari actual.

Segons el comandant militar, aquest procés de replegament serà gradual i s’allargarà durant diversos anys. A més, variarà segons les capacitats de cada estat i el compliment dels compromisos de despesa militar acordats a la cimera de la Haia, que fixaven l’objectiu d’arribar fins al 5% del PIB en defensa.

Grynkewich també ha remarcat que no pot anticipar noves decisions polítiques dels Estats Units i que, ara com ara, “els desplegaments anunciats són els únics previstos a curt termini”, tot i que no ha descartat més ajustos en el futur.

Preguntat per una possible missió de l’OTAN a l’estret d’Ormuz, ha insistit que seria una decisió estrictament política. “Les condicions sota les quals l’OTAN consideraria operar a l’estret d’Ormuz són, en última instància, una decisió política”, ha dit.

Paral·lelament, l’alta representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors, Kaja Kallas, ha defensat davant el Parlament Europeu que Europa ha de reforçar encara més la seva defensa.

Kallas ha reconegut que la presència militar nord-americana continua essent la contribució més important a la capacitat de dissuasió de l’OTAN, però ha advertit que les prioritats geopolítiques de l’administració Trump són unes altres. “Cal que Europa es faci més forta per poder defensar-se per si mateixa”, ha conclòs.

El televot va confirmar la decisió dels jurats professionals, que ja havien situat Dara al capdavant amb 204 punts. Amb el suport del públic, la representant búlgara va arribar fins als 516 punts totals.

Israel, en canvi, va passar d’una discreta vuitena posició inicial amb 123 punts a acabar segona amb 343 gràcies al suport massiu del televot, en una situació similar a la de l’any passat.

La tercera posició va ser per a la romanesa Alexandra Capitanescu amb la cançó de rock “Choke Me”, que va obtenir 296 punts.

Una edició marcada pel boicot

La setantena edició d’Eurovisió ha estat especialment tensada per la participació d’Israel i el boicot de diversos països europeus. Espanya, Països Baixos, Eslovènia, Irlanda i Islàndia van decidir no participar-hi en protesta pels atacs militars israelians sobre Gaza.

Aquests països van justificar el boicot pels bombardaments i atacs militars d’Israel sobre la població civil palestina després dels atemptats d’Hamàs del 7 d’octubre de 2023.

També va produir controvèrsia el sistema de votació. Una investigació publicada pel The New York Times apunta que una campanya institucional israeliana i la possibilitat de votar fins a 20 vegades per espectador haurien influït decisivament en el televot de l’any passat. Enguany, l’organització va limitar el nombre de vots a deu per persona.

Divisió dins la UER

La presència d’Israel també ha provocat fortes tensions dins la Unió Europea de Radiodifusió (UER), organitzadora del certamen sota el lema “Units per la Música”.

La UER ha defensat que “la política no té cabuda a Eurovisió” i ha insistit que el cas israelià és diferent de l’expulsió de Rússia després de la invasió d’Ucraïna l’any 2022.

Durant la setmana d’Eurovisió, Viena va acollir diverses manifestacions tant contra la participació israeliana i en suport de Palestina com també actes de suport a Israel i contra l’antisemitisme.

Dara i l’homenatge al folklore búlgar

Amb vint-i-set anys, Dara és una de les artistes pop més populars de Bulgària. Va saltar a la fama el 2015 gràcies a la seva participació en el concurs televisiu X Factor i posteriorment va consolidar la seva trajectòria com a mentor de La Voz de Bulgària i concursant de Dancing Stars.

La seva actuació a Eurovisió va retre homenatge als “kukeri”, figures tradicionals del folklore búlgar que recorren els carrers fent sonar campanes per espantar els mals esperits.

Tot i la victòria final, les cases d’apostes no situaven Bulgària entre les favorites. Els principals pronòstics apuntaven a Finlàndia, que finalment va acabar sisena, i Austràlia, que va quedar quarta.

Tot i ser partidari de la independència, el Plaid Cymru no vol convocar un referèndum de manera immediata, com passa ara a Escòcia, sinó que ha optat per un enfocament de nation-building, és a dir, de construcció nacional: un procés gradual que implica reforçar l’autogovern, consolidar un model econòmic robust i assolir una consciència nacional més profunda. L’objectiu final és que aquest camí progressiu porti, eventualment, a la independència.

De l’autogovern a la independència

L’independentisme gal·lès ha viscut una transformació notable aquests darrers anys. Fins fa poc, la independència era una qüestió marginal, amb un suport històricament baix, de vora el 15%. El nacionalisme se centrava tradicionalment en la preservació cultural i lingüística i a aconseguir més autonomia i reconeixement dins el Regne Unit. No obstant això, dos fets han transformat radicalment el panorama polític.

El primer va ser el referèndum sobre la independència d’Escòcia, que va establir un precedent clar de mobilització i també de campanya i d’arguments en favor d’un estat independent, molts dels quals traslladables també a Gal·les. El resultat, ajustat, va originar un debat intens entre molts gal·lesos sobre el seu propi futur. Amb l’afegitó que s’obria la possibilitat que, amb la marxa d’Escòcia, Gal·les quedés encara més diluït i menys respectat al Regne Unit. Un altre moment decisiu va ser el Brexit. Tot i que Gal·les va votar majoritàriament en favor de sortir de la UE, amb un 52,5% dels vots, el procés va revelar profundes tensions internes, sobretot pel fet que les autoritats britàniques van ignorar el vot favorable a romandre a la UE d’Escòcia i van blocar la possibilitat de convocar un nou referèndum sobre la independència. Això va empènyer molts gal·lesos a qüestionar la pertinença a un sistema polític com més va més centralitzat a Londres.

El debat es va intensificar durant el període posterior al Brexit, quan el moviment independentista gal·lès va començar a guanyar força, sobretot gràcies a Yes Cymru. Fundat el 2014, aquest moviment va passar de ser una iniciativa petita a convertir-se en el catalitzador de la consciència sobiranista a Gal·les entre el 2019 i el 2021. Les mobilitzacions multitudinàries en ciutats com ara Caerdydd, Caernarfon, Abertawe i Wrecsam van ser històriques, perquè per primera vegada la independència es convertia en un tema central de debat públic i es normalitzava. Les manifestacions van tenir una gran repercussió i van ajudar a fer créixer el suport a la independència, que es va arribar a situar al voltant del 25% i, en alguns moments, al 30%.

Cal tenir en compte que, tot i el suport relativament baix, hi ha un fort sentiment de pertinença nacional. La majoria de la població gal·lesa es considera exclusivament gal·lesa, sense identificar-se amb el Regne Unit, amb percentatges superiors als que es poden trobar en moviments independentistes més consolidats com per exemple a Catalunya i el País Basc. Això suggereix que una majoria de la població es podria decantar per la  independència si hi ha la capacitat de transmetre que aquesta opció ofereix un futur millor que no pas continuar al Regne Unit.

La pandèmia de la covid-19 també va tenir un paper fonamental en aquest procés de canvi. Durant la crisi sanitària, les autoritats gal·leses van gestionar la resposta de manera independent de Westminster, aplicant restriccions sanitàries i mesures econòmiques específiques per a Gal·les. Això va reforçar la consciència popular sobre el poder de les institucions gal·leses i va consolidar la idea que el país tenia eines per a autogovernar-se de manera diferent. Tot plegat va contribuir a augmentar la percepció de la viabilitat d’una independència real.

Un canvi d’estratègia: la construcció nacional

Malgrat l’augment del suport a la independència, el Plaid Cymru ha optat per un enfocament diferent del d’uns altres moviments independentistes. Aquesta estratègia s’explica sobretot perquè, tot i l’augment de l’independentisme, a les eleccions del 2021 el partit, amb la promesa de fer un referèndum en un termini de cinc anys, va obtenir uns resultats més aviat modests. Això va evidenciar que no tot el suport a la independència es traduïa automàticament en vots al Plaid, un partit amb una base de suport més forta fora de les grans ciutats i entre els parlants de gal·lès.

Així, va repensar l’estratègia i l’ha portat a optar per la via gradualista. Rhun ap Iorwerth, cap de la formació i ara primer ministre, defensa de posar l’èmfasi en la consolidació de les institucions i assolir una base econòmica i cultural robusta. En fets concrets, això es tradueix, per exemple, en la creació d’una agència nacional de desenvolupament que s’encarregui de dirigir inversions estratègiques i retenir recursos al país. A més, demana a les autoritats britàniques el control de competències essencials, com ara el sistema ferroviari, l’energia, les finances públiques i també la justícia i la policia. Aquestes propostes s’engloben en aquest enfocament de nation-building, és a dir, de construcció nacional, que porta tant a reforçar les institucions com també a demostrar que es poden governar millor que no pas sota el control de Londres.

Una altra prioritat fonamental del Plaid és la normalització de la llengua gal·lesa. En aquest sentit, proposa un conjunt de mesures per a fomentar-ne l’ús en tots els àmbits de la societat, de l’educació al sector privat. A l’ensenyament, el Plaid promou la creació de més escoles i programes d’immersió lingüística. A l’administració pública, opta per garantir que el gal·lès sigui utilitzat de manera oficial en els processos administratius, incloent-hi les comunicacions públiques, la documentació i els serveis de l’estat. Als mitjans de comunicació, cerca d’ampliar els continguts audiovisuals en gal·lès, amb un reforç de les emissores i els canals de televisió que l’utilitzen. I al sector privat, el Plaid hi vol incentivar la incorporació del gal·lès com a llengua de treball, sobretot en àmbits com ara el comerç, la publicitat i els serveis.

Els grans passos: com es concretarà la independència?

El Plaid Cymru, com ja s’ha esmentat, s’ha presentat amb un programa gradualista. Un dels passos més importants en aquest camí és la creació d’una convenció nacional, una comissió composta per representants de la societat gal·lesa. Aquesta comissió serviria d’espai per a debatre i reflexionar sobre el futur constitucional de Gal·les.

A més, la convenció promouria les bases per a la redacció d’un llibre blanc sobre la independència, el qual detallarà els passos necessaris per a consolidar Gal·les com una nació independent, reconeguda internacionalment, com ja s’ha fet en unes altres nacions. No seria un document definitiu, sinó una eina orientadora que establiria els passos que cal seguir i implicaria tota la societat gal·lesa en el debat sobre els costs i beneficis de la independència.

L’estratègia del Plaid és clara: no forçar un referèndum abans del moment adequat. Rhun ap Iorwerth ha dit que la ciutadania de Gal·les indicarà quan serà el moment adequat per a la independència, tot subratllant que aquest referèndum no es farà abans del 2030. És a dir, no és previst en aquesta legislatura.

L’aliança amb l’SNP: un canvi estratègic

L’aliança entre el Plaid Cymru i el Partit Nacional Escocès (SNP) ha estat fonamental per a coordinar estratègies entre nacions sobiranistes de la Gran Bretanya. Aquesta cooperació ha permès un intercanvi de coneixements i d’experiències i una resposta comuna a la pressió de Westminster. Totes dues formacions han formalitzat una aliança estratègica, tot compartint objectius i desafiaments comuns. Sobre això, cal tenir en compte que és possible que a les eleccions britàniques següents hi hagi una majoria del Reform UK, d’extrema dreta i favorable a una centralització política, cosa que podria fer que s’hagi d’estrènyer encara més en el futur.

Aquesta aliança ha tingut el suport del Sinn Féin. En concret, Michelle O’Neill, la primera ministra del nord d’Irlanda, ha expressat la voluntat de reforçar la cooperació entre les nacions celtes per afavorir-ne l’autogovern. O’Neill ha destacat que la situació actual permetia a Escòcia, Gal·les i el nord d’Irlanda de treballar conjuntament per defensar els drets nacionals davant el creixent centralisme de Londres.

pic.twitter.com/9qI2Bj35ZK

— Wes Streeting (@wesstreeting) May 14, 2026

A la carta, Streeting recorda que les llistes d’espera del Servei Nacional de Salut han baixat de 110.000 pacients al març –la reducció mensual més important d’ençà del 2008, fora dels períodes de la pandèmia– i que les ambulàncies, les urgències i la salut mental han assolit els millors indicadors d’aquests darrers cinc anys. “Hi ha moltes raons per a continuar en el càrrec –admet–, però havent perdut la confiança en el teu lideratge, he conclòs que seria deshonrós i contrari als meus principis continuar-hi.”

“Allà on cal visió i direcció, hi ha el buit i la deriva”

El ja ex-ministre carrega amb duresa contra l’estil de govern de Starmer: “Allà on necessitem visió, hi tenim un buit. Allà on necessitem direcció, hi ha la deriva. Els líders assumeixen responsabilitats, però en el teu cas ha significat sovint que siguin els altres qui en paguin les conseqüències.” També critica el tracte als diputats díscols: “Cal que escoltis els teus col·legues, inclosos els de la rereguarda, i la política de mà dura contra les veus dissidents empobreix la política.”

La carta diu que els resultats de les eleccions municipals de la setmana passada han estat “sense precedents”, tant per la magnitud de la derrota com per les conseqüències: “Per primera vegada a la història del país, els nacionalistes governen a cada racó del Regne Unit, inclòs un nacionalisme anglès perillós representat per Nigel Farage i Reform UK.” Streeting considera que això representa “una amenaça existencial” per a la integritat futura del país. “No hi ha cap dubte que la impopularitat d’aquest govern va ser el gran factor comú en les nostres derrotes a Anglaterra, Escòcia i Gal·les.”

Primàries obertes

Malgrat la contundència, Streeting diu que el debat sobre el relleu “ha de ser d’idees, no de personalitats ni de faccions”, i que cal una gamma àmplia de candidats. No se sap si ja disposa dels vuitanta diputats necessaris per a activar automàticament el procés i la redacció de la carta suggereix que no en vol assumir la responsabilitat directa.

Starmer, que el va rebre dimecres a Downing Street en una reunió de quinze minuts –de la qual Streeting va sortir amb cara tensa–, ja ha fet saber que si el procés s’activa, també hi competirà per defensar el càrrec.

Burnham i Rayner entren en escena

La gran incògnita és Andy Burnham, batlle de Manchester i favorit en tots els sondatges entre militants i sindicats. Per a presentar-se a les primàries, necessitaria un escó a la Cambra dels Comuns que ara no té: un diputat hauria de renunciar a la seva circumscripció per obrir unes eleccions parcials en les quals Burnham hauria de guanyar. La patacada laborista a les municipals ha fet que fins i tot molts dels seus aliats dubtin d’aquesta via.

Mentrestant, l’ex-vice-primera ministra Angela Rayner ha anunciat avui que ha pagat 40.000 lliures esterlines (uns 48.000 euros) a la hisenda britànica i que ha quedat exonerada de qualsevol delicte fiscal relacionat amb l’impost de transmissions del seu segon habitatge. Va ser precisament per aquesta causa que va abandonar el govern. En unes entrevistes publicades avui, Rayner ha suggerit a Starmer que “ha de pensar si plega o no”, la qual cosa la situa clarament en el bàndol que impulsa el relleu.

En un comunicat difós a les xarxes socials, Siliņa ha dit: “Avui he pres una decisió difícil, però honesta: dimitir del càrrec de primera ministra. La meva prioritat ara i sempre ha estat el benestar i la seguretat de la gent de Letònia. Els partits i les coalicions canvien, però Letònia roman. I la meva responsabilitat davant la societat és per damunt de tot.”

Tensió a la coalició de govern

La ja ex-primera ministra ha explicat que “l’enveja política i els interessos estrets dels partits han passat al davant de la responsabilitat”. Ha considerat que, davant la proposta d’un candidat fort per al Ministeri de Defensa, que va dimitir per la crisi, “els xerraires polítics van triar no una solució, sinó una crisi”, referint-se a l’origen de la ruptura de la coalició.

Siliņa ha assegurat que sempre s’havia comportat de manera responsable amb els seus socis de coalició, però que la seva responsabilitat social era encara més gran. “Vaig encapçalar aquest govern perquè la gent necessitava estabilitat. Vaig mantenir unides forces polítiques molt diferents perquè la meva tasca era garantir l’avenç del país.” I ha conclòs: “Em retiro, però no em rendeixo. No me’n vaig.”

La crisi s’ha agreujat arran de la fragmentació de la coalició de govern, formada per Nova Unitat –el partit majoritari que encapçalava Siliņa–, la Unió de Verd i Pagesos (ZZS) i Progressistes, quan faltaven només cinc mesos de les eleccions parlamentàries. Progressistes s’ha retirat de la coalició, cosa que ha fet perdre la majoria parlamentària al govern. Tot indica que Letònia haurà de començar demà un procés de consultes per a constituir un nou executiu.

El primer ministre hongarès, Péter Magyar, ha condemnat els atacs, que ha qualificat dels més greus contra aquesta regió d’ençà de l’inici de la invasió russa, ara fa quatre anys i mig. També ha anunciat que la nova ministra d’Afers Estrangers, Anita Orbán, ha citat l’ambaixador rus per a dijous, segons que ha informat el portal Telex.

Abans de la primera reunió del nou govern, Orbán ha publicat un vídeo a les xarxes socials per condemnar els fets i ha explicat que mantenen contacte permanent amb el cònsol hongarès a Uzhhorod, capital de la Transcarpàcia. “Esperem que no hi hagi víctimes”, ha dit.

Entre 100.000 i 150.000 hongaresos viuen a la Transcarpàcia, una minoria destacada dins els 1,3 milions d’habitants de la regió. Durant la guerra, aquest territori també ha estat escenari de fortes tensions entre Kíiv i l’anterior govern de Viktor Orbán.

A mitjan 2025, tots dos països van expulsar diversos diplomàtics mútuament enmig d’acusacions d’espionatge. Orbán va acusar aleshores Kíiv de desplegar agents a la regió per influir en les eleccions del 2026, que finalment va perdre.

És la primera vegada que Gal·les no és governada pel laborisme d’ençà de la creació de les institucions d’autogovern. La victòria del Plaid Cymru representa també l’arribada al poder, per primera vegada, d’un partit explícitament favorable a la independència gal·lesa.

Ap Iorwerth, de cinquanta-tres anys, ha anunciat que provarà de governar en minoria i ha apel·lat a la cooperació parlamentària “cas per cas” amb la resta de partits. “Allà on hi hagi terreny compartit farem tots els esforços per trobar-lo”, ha dit davant el nou parlament. En el discurs després de la votació, ha definit el moment com a “històric” i ha assegurat que, a partir d’ara, “cada persona de qualsevol part de la nació ha de saber que el govern de Gal·les és el seu govern”.

El resultat electoral ha alterat completament l’escenari polític gal·lès. El Plaid Cymru va obtenir 43 escons en el nou parlament, de 96 membres, i va superar tant el Reform UK, que en va aconseguir 34, com el Partit Laborista, que va quedar relegat a tercera força amb només nou diputats. La desfeta laborista va causar immediatament la dimissió de la primera ministra sortint, Eluned Morgan.

La sessió constitutiva del nou parlament també ha elegit Huw Irranca-Davies, dels laboristes, nou president de la cambra. Per la seva banda, els diputats laboristes s’han abstingut en la votació del primer ministre, igual que l’única representant liberal-demòcrata, Jane Dodds.

Nascut al sud de Gal·les però criat a Ynys Môn, Rhun ap Iorwerth és ex-periodista de la BBC i diputat al parlament d’ençà del 2013. Va assumir la direcció del partit el 2023, sense oposició interna, després de la dimissió d’Adam Price arran d’un informe que denunciava casos d’assetjament sexual, abusos i misogínia dins el partit.

Tot i defensar la independència, Ap Iorwerth ha descartat de convocar un referèndum durant aquesta legislatura. En canvi, sí que ha anunciat que aprofitarà l’etapa al govern per reforçar el discurs sobiranista i reclamar noves competències per a Gal·les, especialment en àmbits com ara la justícia i la policia.

Segons la cadena BBC, setanta-un diputats laboristes (setanta-dos, segons Sky News) han exigit que Starmer plegui o bé fixi un calendari per a dimitir. Entre aquests diputats hi ha Jonathan Hinder, que ha declarat a la BBC: “El primer ministre se n’anirà. Cap primer ministre no pot sobreviure si tants diputats li retiren la confiança.” També ha assegurat: “Necessitem un nou líder pel Partit Laborista i el nostre país necessita un nou líder.” Així mateix, ha remarcat que, tot i la victòria aclaparadora a les eleccions del 2024, Starmer no ha estat mai “un actiu electoral”.

La crisi també arriba al si del govern. Tant la BBC com Sky News coincideixen a dir que la secretària d’Interior, Shabana Mahmood, ha demanat que el primer ministre posi data a la dimissió. Sky News hi afegeix la responsable d’Afers Estrangers, Yvette Cooper. Són els membres del gabinet de Starmer de més pes, després del primer ministre i la ministra d’Economia, Rachel Reeves.

Stephen Kinnock, responsable d’Assistència Social al Ministeri de Sanitat, ha dit que els membres del gabinet “bé podrien” demanar-li la dimissió a la reunió setmanal prevista per a aquest matí. “Bé podrien fer-ho… No puc ficar-me al cap dels meus companys del gabinet”, ha dit a la BBC. Quan li han demanat si alguns podrien trencar la disciplina de vot, ho ha considerat possible, tot i que ha admès que no ho sap.

Starmer admet frustració, però vol redreçar la situació

Keir Starmer ha reconegut que hi ha “frustració” en relació amb la seva figura a causa dels mals resultats a les eleccions municipals, però ha tornat a refusar de dimitir i ha dit que volia capgirar la situació. Una eventual dimissió, diu, “enfonsaria” més el Regne Unit en el “caos”.

“No amagaré que tinc detractors, fins i tot dins el meu partit. Tampoc no amagaré que els he de demostrar que s’equivoquen. I ho faré”, ha dit. I ha insistit que la seva dimissió afegiria més “caos”, el mateix que, segons ell, van provocar els conservadors amb successius relleus de lideratge des de 2019.

Mentrestant, la crisi laborista ja ha tingut conseqüències: sis assessors ministerials –càrrecs no remunerats, inferiors als sots-secretaris d’estat–, van dimitir o van exigir a Starmer que fixés un calendari per a dimitir, i Downing Street ja n’ha anunciat els substituts. Aquests assessors eren repartits entre les carteres de Salut i Assistència Social, Justícia, Medi Ambient, Alimentació i Afers Rurals, Interior, Treball i Pensions i l’oficina del gabinet.

Sprūds, en una conferència de premsa, ha explicat que amb la seva dimissió vol netejar el nom de les forces armades i impedir que l’incident prengui una dimensió política interna i sigui emprat per atacar el Partit Progressista, soci menor de la coalició de govern de la primera ministra, Evika Silina.

“He dimitit perquè les nostres forces armades i les capacitats de defensa del país són més importants que el càrrec de qualsevol ministre i que els interessos de qualsevol partit”, ha dit Sprūds .

Reacció del govern letó

La primera ministra ha confirmat a les xarxes socials que havia acceptat la dimissió del ministre de Defensa, perquè considera que l’incident “ha demostrat clarament que la direcció política del sector de defensa no ha estat capaç de complir la promesa de garantir un cel segur sobre el nostre país”.

El coronel de l’exèrcit letó Raivis Melnis assumirà el càrrec amb efecte immediat, segons que ha anunciat Silina.

Kíiv diu que hi ha interferències russes

El ministre d’Afers Estrangers ucraïnès, Andrí Sibiha, ha confirmat a la seva homòloga letona que les investigacions sobre l’incident han conclòs que l’impacte dels drons havia estat resultat de “la guerra electrònica russa”, que ha desviat deliberadament drons ucraïnesos dels objectius a Rússia.

“He refermat la disposició d’Ucraïna a treballar conjuntament amb les nacions bàltiques i Finlàndia per prevenir aquesta mena d’incidents, incloent-hi la participació directa dels nostres especialistes”, ha afegit el ministre ucraïnès.

Segons fonts europees, ambdues propostes podrien rebre el vistiplau polític definitiu durant el Consell d’Afers Estrangers (CAE) si s’aconsegueix la unanimitat necessària entre els estats membres.

Les sancions associades a la deportació i transferència forçosa de menors ucraïnesos a Rússia són les que tenen més probabilitats de prosperar, atès que s’espera que es formalitzin després de reunions presencials amb el ministre d’Exteriors ucraïnès, Andrí Sibiha, primer, i posteriorment amb la cap de la diplomàcia canadenca, Anita Anand.

Segons responsables comunitaris, les noves mesures afectarien vint persones i entitats responsables d’aquestes pràctiques, que s’afegirien a les 108 ja sancionades. El debat també servirà per començar a treballar en el 21è paquet de sancions contra Rússia, amb la voluntat d’aprovar-lo abans de l’estiu.

La Unió Europea, apunten aquestes fonts, ha coordinat la resposta amb els socis del G7, incloent-hi el Regne Unit i el Canadà, perquè anunciïn sancions similars sobre el segrest de menors i reforcin el missatge que aquests actes no restaran impunes.

Un cop s’acabi el CAE, tindrà lloc una trobada de la Coalició Internacional per al Retorn dels Menors Ucraïnesos, copresidida per la cap de la diplomàcia de la UE, Kaja Kallas; la comissària d’Ampliació, Marta Kos; i els ministres d’Ucraïna i el Canadà.

Acord polític possible contra colons israelians

Després de no assolir cap acord per sancionar Israel pels atacs reiterats a Palestina i el Líban en l’últim CAE, els ministres tornaran a abordar la possible aprovació de mesures restrictives contra els colons violents a Cisjordània.

Segons fonts europees, cada vegada hi ha més proximitat a un acord polític per a sancionar els colons, especialment després de la derrota electoral del fins ara primer ministre hongarès Viktor Orbán, que bloquejava de manera reiterada tota mena de sanció contra Israel.

Les mesures contra colons violents podrien integrar-se en un paquet més ampli, que preveu també sancions contra operatius d’Hamàs. Brussel·les treballa amb la lògica d’agrupament de tots els actors que dificulten avenços cap a una solució de dos estats.

Balcans, Ormuz i seguretat estratègica

Al marge de les sancions, la jornada començarà amb un esmorzar informal amb els 6 ministres d’Afers Estrangers dels Balcans Occidentals. Tractaran els principals esdeveniments geopolítics; la voluntat compartida d’impulsar l’estabilitat i la seguretat a la regió; la cooperació en matèria de política exterior i de seguretat comuna; i més assumptes.

Pel que fa a l’Orient Mitjà, el consell vol avançar en la creació d’un marc de sancions contra tots aquells que obstaculitzin la llibertat de navegació a l’estret d’Ormuz, quan en l’última reunió es va tancar un acord polític amb els responsables del bloqueig d’aquesta ruta marítima.

Kallas també traslladarà als homòlegs una actualització confidencial de l’Anàlisi Integral d’Amenaces, document que fonamentarà la futura estratègia de seguretat europea prevista per al juliol.

Un cop acabat el CAE, la jornada es completarà amb un diàleg de nivell alt sobre Síria, centrat en l’estabilitat regional i el retorn de refugiats. Aquesta trobada encapçalarà la reunió de ministres de Defensa dimarts, en què es debatrà la preparació industrial militar dels estats membres.

A Gal·les el sotrac ha estat sísmic. El Plaid Cymru, encapçalat per Rhun ap Iorwerth, ha guanyat les eleccions al Senedd amb 43 escons sobre 96 i ha posat fi a un segle d’hegemonia laborista, justament quan es complien cent anys de la fundació del partit. El Reform UK de Nigel Farage ha quedat segon, amb 34 escons; els laboristes han caigut a la tercera plaça amb tan sols nou diputats; els conservadors n’han obtingut set, els Verds dos i els liberaldemòcrates un. La participació, per primera vegada en unes eleccions al parlament gal·lès, ha superat el 50%.

La derrota laborista ha tingut un component personal especialment dur: la primera ministra gal·lesa, Eluned Morgan, ha perdut l’escó i s’ha convertit en la primera líder d’un govern del Regne Unit a quedar fora del parlament estant en exercici del càrrec. Morgan ha presentat la dimissió com a líder del laborisme gal·lès i ha admès que l’època del bipartidisme s’ha acabat. Ap Iorwerth, antic periodista de la BBC i diputat per Ynys Môn des del 2013, encapçalarà el primer govern independentista de la història de Gal·les. No tindrà majoria absoluta —que està fixada en 49 escons— però disposa d’un marge ampli per a formar un executiu en minoria amb suports puntuals especialment dels laboristes. A diferència de l’SNP, el Plaid Cymru no proposa de convocar un referèndum d’independència durant la legislatura, però anuncia un treball preparatori que ha de desembocar en un llibre blanc sobre la independència gal·lesa.

A Escòcia, l’SNP de John Swinney ha tornat a guanyar les eleccions al parlament de Holyrood, tot i que es quedarà lluny de la majoria absoluta. Amb una previsió d’una cinquantena llarga d’escons sobre 129, els independentistes escocesos hauran de cercar aliances per a governar. El bon resultat dels Verds escocesos, també independentistes, eixampla la majoria parlamentària favorable a la independència, però no fins al llindar dels 65 escons que Swinney havia fixat com a mandat per a un nou referèndum. Els laboristes d’Anas Sarwar han tingut un resultat decebedor, ben lluny de les expectatives que ells mateixos havien creat fa dos anys, mentre que el Reform UK ha entrat per primera vegada a Holyrood sense els resultats espectaculars que vaticinaven alguns sondejos.

El cas del Nord d’Irlanda té, però, una naturalesa diferent que cal matisar. L’autonomia nord-irlandesa funciona, d’ençà dels Acords del Divendres Sant del 1998, amb un sistema de cogovern obligatori entre la comunitat nacionalista —catòlica i partidària de la reunificació amb la República d’Irlanda— i la unionista —protestant i partidària del manteniment al Regne Unit. El Sinn Féin va esdevenir el primer partit de l’assemblea de Stormont l’any 2022, però el bloqueig del DUP unionista, contrari al protocol post-Brexit, va impedir d’aplicar aquell resultat fins al febrer del 2024. Aleshores, O’Neill va prendre possessió com a primera ministra, la primera independentista irlandesa a ocupar el càrrec en més de cent anys d’existència del Nord d’Irlanda. La vice-primera ministra, però, és Emma Little-Pengelly, del DUP. L’executiu, doncs, és compartit, però la titular del càrrec màxim és independentista i obertament partidària de la reunificació de l’illa.

L’escenari obre la porta a una cooperació més estreta entre els tres governs, una possibilitat que alguns analistes ja anomenen el “bloc cèltic”. Swinney s’ha mostrat partidari de coordinar accions amb Plaid Cymru i Sinn Féin per a pressionar Londres en qüestions com ara la fiscalitat, l’estat del benestar o el retorn a la Unió Europea. Westminster, però, manté que la potestat per a convocar referèndums d’autodeterminació és exclusiva del parlament britànic, una interpretació ratificada pel Tribunal Suprem el 2022 contra l’SNP. Així i tot, l’aritmètica simbòlica que dibuixen els resultats d’aquestes eleccions—tres primers ministres independentistes al mateix temps a les nacions perifèriques de l’estat— significa un envit polític inèdit al govern de Londres.

El resultat permetrà a Swinney de continuar al capdavant del govern escocès i consolida, per cinquena legislatura consecutiva, l’hegemonia sobiranista a Escòcia. En les primeres valoracions dels resultats, el dirigent de l’SNP ha celebrat que el partit continuï essent la primera força política del país i ha reivindicat el resultat com un aval al projecte polític independentista.

Els Verds escocesos també han celebrat el resultat, que manté una majoria parlamentària favorable a l’autodeterminació i a polítiques progressistes. La formació ecologista ha consolidat especialment el vot urbà a Glasgow i Edimburg, amb una campanya centrada en la crisi climàtica, l’habitatge i els serveis públics.

Els laboristes escocesos han admès ràpidament la derrota. El seu dirigent, Anas Sarwar, ha reconegut que el partit no ha aconseguit de convèncer prou electors malgrat haver provat de convertir les eleccions en un plebiscit sobre el desgast de l’SNP. Els laboristes confiaven a recuperar terreny després del retorn al govern britànic, però els resultats evidencien que continuen lluny de disputar l’hegemonia a Escòcia. Ara tindran 17 diputats al parlament escocès. L’extrema dreta del Reform Party en tindrà 15, els conservadors 11 i els liberal-demòcrates 9.

La nova composició de Holyrood manté així la majoria favorable a la independència i torna a situar el referèndum al centre de la política britànica. Tot i que el govern britànic continua refusant d’autoritzar un nou referèndum, el resultat reforça la pressió política sobre Londres, i l’SNP ja va avançar que demanaria la competència de la transferència per a poder convocar el referèndum en la primera sessió de la nova legislatura.

Trump ha explicat en un missatge a les xarxes socials que l’acord inclou la suspensió de tota activitat militar i un intercanvi de mil presoners per cada bàndol. “Aquesta petició la vaig fer directament jo i agraeixo enormement que el president Vladímir Putin i el president Volodímir Zelenski l’hagin acceptada”, ha dit.

El president nord-americà ha expressat el desig que aquesta treva sigui el principi de la fi d’una “guerra molt llarga, sagnant i durament combatuda”. També ha assegurat que continuaven les converses per a posar fi al conflicte i que les parts eren cada dia més a prop d’un acord.

Zelenski ha agraït el paper de mediació de Trump i ha confirmat que es faria l’intercanvi de presoners en format de 1.000 per 1.000. “El nostre posicionament sempre ha estat resoldre una de les qüestions humanitàries clau d’aquesta guerra: l’alliberament dels presoners de guerra”, ha dit. “La plaça Roja ens importa menys que les vides dels presoners ucraïnesos que poden tornar a casa,” ha afegit.

La declaració respon directament a les acusacions del Kremlin, que havia advertit d’un possible atac ucraïnès durant la desfilada del Dia de la Victòria a Moscou.

Zelenski també ha explicat que havia ordenat al seu equip que preparés immediatament tot allò necessari per a l’intercanvi i ha instat Washington a garantir que Rússia compleixi els termes de l’acord.

Per la seva banda, el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, ha informat que l’assessor presidencial rus Iuri Uixakov compareixeria més tard en conferència de premsa, però ha evitat de fer comentaris sobre l’anunci.

La gran sorpresa de la jornada és també l’ascens fulgurant de Reform UK, el partit ultradretà impulsat per Nigel Farage, que es consolidaria com a segona força, amb 34 escons. El Partit Laborista quedaria relegat a tercera força, amb solament 9 diputats, en una desfeta sense precedents a Gal·les. Els conservadors n’han obtingut 7, els Verds, 2 i els liberals-demòcrates, 1.

La derrota laborista és d’una magnitud històrica. Els laboristes havien governat Gal·les ininterrompudament d’ençà de la creació del parlament, el 1999, i eren la principal força electoral gal·lesa d’ençà del 1922. Ara no tan sols perden el govern, sinó que queden relegats darrere tant del sobiranisme gal·lès com de l’extrema dreta euroescèptica. La primera ministra gal·lesa, Eluned Morgan, ha perdut l’escó i ja ha anunciat la dimissió com a dirigent del laborisme gal·lès. És la primera cap de govern en exercici del Regne Unit que perd l’escó mentre ocupa el càrrec. En una compareixença emocionada, ha assumit “tota la responsabilitat” dels resultats i ha demanat al govern britànic de Keir Starmer que “canviï de rumb”.

Per contra, Rhun ap Iorwerth, del Plaid Cymru, ha dit que el seu partit estava “preparat per fer els passos necessaris per a formar el següent govern de Gal·les”. Tot apunta que serà el pròxim primer ministre gal·lès, però li caldrà el suport d’unes altres forces, atès que la majoria absoluta se situa en 49 escons. En aquesta legislatura, eren els socis minoritaris dels laboristes, així que és probable que ara s’inverteixin els papers.

La jornada confirma igualment la fragmentació accelerada de la política britànica. El nou sistema proporcional complet, estrenat enguany al parlament gal·lès, ha facilitat l’entrada de més partits i ha alterat profundament l’equilibri tradicional entre laboristes i conservadors. El Plaid Cymru ha capitalitzat bona part del descontentament amb el govern de Starmer i amb el desgast acumulat dels laboristes a Cardiff.

La formació independentista ha centrat la campanya en la defensa dels serveis públics, l’habitatge i la identitat gal·lesa. Reform UK, mentrestant, ha crescut sobretot en antics bastions obrers laboristes amb un discurs antiimmigració i contra Westminster.

El primer ministre ha confirmat que continuarà al capdavant del govern i ha dit que assumeix la responsabilitat pels “durs resultats” aconseguits. “No me n’aniré enlloc ni sumiré el país en el caos”, ha assegurat després de conèixer els primers resultats.

“Em permetreu ser clar: són uns resultats molt durs. Hem perdut representants laboristes brillants, gent que ha donat molt de si mateixa a les seves comunitats, al partit i al moviment. Els electors han enviat un missatge sobre la necessitat de canvi, sobre com volen que les seves vides millorin. Jo vaig ser elegit per afrontar aquests desafiaments i no penso retirar-me”, ha declarat a la BBC.

Starmer ha defensat la necessitat de “fer veure al país la situació difícil que hem heretat i els desafiaments futurs”, però ha reconegut que “no hem fet prou per convèncer la gent que les coses poden anar a millor”. Tot i això, ha deixat clar que no pensa renunciar.

Ha recordat també la gran victòria del Partit Laborista a les eleccions generals de juliol de 2024, quan va aconseguir un mandat de cinc anys. “Durant els dies vinents veurem quins passos podem seguir”, ha dit, i ha confirmat que es presentarà a les pròximes eleccions generals i té la intenció d’esgotar el mandat.

L’avenç de Reform UK de Farage

Nigel Farage, cap de Reform UK, ha dit que els resultats provisionals “superen amb escreix” les seves previsions, segons declaracions recollides pel diari The Guardian. Ha celebrat haver aconseguit “percentatges impressionants en les antigues zones tradicionals laboristes”.

“És evident que els votants laboristes passen directament a donar suport a Reform”, ha celebrat la formació ultranacionalista en un missatge a les xarxes socials, en què assegura que s’obre “pas al ‘mur roig’ d’una manera que ni els sondatges ni els experts no havien previst”.

It’s clear that Labour voters are switching directly to Reform.

We are penetrating the red wall in a way the pollsters and experts simply didn’t predict.

Britain wants Reform.

— Reform UK (@reformparty_uk) May 8, 2026

Segons els darrers resultats, els laboristes han perdut 1022 representants i 31 consistoris, mentre que el partit ultradretà Reform UK –amb el promotor del Brexit Nigel Farage al capdavant– ha guanyat 1244 regidors. Ara mateix, la ultradreta seria la primera força local a Anglaterra, amb 1323 representants electes, molt per sobre dels 1022 del Partit Laborista. El Partit Conservador també cau i perd 417 electes –quedant-se en 733–, i es veu superat pels Liberals Demòcrates, que en guanyen 146 i n’aconsegueixen 810. El Partit Verd en guanya 297 i n’aconsegueix 465 en total.

Malgrat els grans resultats de Reform UK, segons els resultats actuals només ha aconseguit el control de 12 ajuntaments. Fins ara no en tenia cap. Els Laboristes en governaran 27 i n’han perdut 31. Han perdut poder en punts com Tameside, municipi metropolità de Manchester, on han aconseguit 25 regidors i n’han perdut 14. Ací, Reform ha arribat a 19 i n’ha sumat 18, segons les dades del centre de recompte recollides pel diari The Guardian.

Ha passat una cosa similar a Redditch, al sud de Birmingham, on els de Starmer han perdut cinc regidors i es queden amb 13, mentre que Reform UK en suma vuit. A Tamworth, localitat del centre d’Anglaterra, els laboristes també han perdut un regidor i es mantenen amb 14, mentre Reform UK s’eleva fins a deu, amb nou nous regidors.

És destacable el cas de Hartlepool, ciutat del nord-est d’Anglaterra, on Partit Laborista i Reform coincideixen amb 15 regidors, després de perdre’n sis i sumar-ne onze, respectivament. Amb tot, els laboristes conservaran ciutats com Reading, amb 29 regidors, i Plymouth, amb 31.

A l’àrea de Londres, el partit de Starmer es mantindrà al capdavant a Ealing, amb 46 regidors; Hammersmith & Fulham, amb 38; i Merton, amb 32.

A Oxford, el resultat és de 20 regidors per als laboristes i 13 per als Verds. A Southampton, els de Starmer perden set regidors i es queden amb 24, mentre que Reform puja fins a vuit i Verds i Conservadors arriben a sis cada un.

Els laboristes demanen la dimissió de Starmer

Dins el Partit Laborista no han trigat a aparèixer les crítiques contra Keir Starmer. És el cas del dirigent laborista de la ciutat de Hull, Daren Hale, on la formació ha perdut set escons. “No li desitjo cap mal a Keir Starmer, però crec que, al capdavall, no és la persona adequada per al càrrec ni per a portar-nos al nivell següent i garantir-nos els beneficis que hauríem d’obtenir d’un govern laborista”, ha dit Hale en declaracions a la BBC.

Per la seva banda, Rebecca Long-Bailey, diputada laborista per Salford, al Gran Manchester, i antiga aspirant a dirigir el partit el 2020, ha lamentat la pèrdua “d’un gran nombre de regidors i candidats laboristes realment bons” per allò que, segons ella, la formació “ha estat fent a escala nacional en tota una sèrie de qüestions”.

Tot i això, Starmer ha dit que no dimitirà. “Em permetreu ser clar: són uns resultats molt durs. Hem perdut representants laboristes brillants, gent que ha donat molt de si mateixa a les seves comunitats, al partit i al moviment. Els electors han enviat un missatge sobre la necessitat de canvi, sobre com volen que les seves vides millorin. Jo vaig ser elegit per afrontar aquests desafiaments i no penso retirar-me”, ha declarat a la BBC.

La popularitat de Starmer ha estat qüestionada aquests darrers mesos arran de l’escàndol del cas Mandelson, que va portar dirigents del partit, com ara el líder laborista a Escòcia, Anas Sarwar, i més membres de la formació, a demanar-ne la dimissió.

Reform celebra els resultats

El cap de Reform UK, Nigel Farage, ha dit que els resultats coneguts fins ara “superen de llarg” les seves expectatives. També ha celebrat haver obtingut “percentatges impressionants a les antigues zones tradicionals del Partit Laborista”.

“És evident que els votants laboristes passen directament a donar suport a Reform”, ha celebrat la formació ultranacionalista en un missatge a les xarxes socials, en què assegura que s’obre “pas al ‘mur roig’ d’una manera que ni els sondatges ni els experts no havien previst”.

It’s clear that Labour voters are switching directly to Reform.

We are penetrating the red wall in a way the pollsters and experts simply didn’t predict.

Britain wants Reform.

— Reform UK (@reformparty_uk) May 8, 2026

Auge conservador en alguns districtes

Pel que fa als Conservadors, han sumat suports en detriment dels laboristes a Wandsworth, al sud de Londres, amb 29 regidors. A Harlow, al sud-est d’Anglaterra, sembla que mantindran el poder amb 22 regidors, igual que a Broxbourne, on obtenen una àmplia majoria amb 24 regidors.

En general, el Partit Conservador ha perdut 61 regidors, segons els darrers recomptes, i n’ha aconseguit 159. Els Liberals Demòcrates n’han guanyat 29, fins als 217; i el Partit Verd n’ha guanyat 23, amb 47 en total.

A Escòcia, el Partit Nacional Escocès (SNP), encapçalat per John Swinney, confia a mantenir-se com a primera força i obtenir prou suport parlamentari per a tornar a centrar l’atenció en un nou referèndum d’independència. La direcció del partit ja ha anunciat que, si revalida una majoria sobiranista al parlament de Holyrood, amb el suport eventual dels Verds, reclamarà formalment a Westminster l’autorització per a convocar una nova consulta.

Aquestes eleccions són les primeres després de la sentència del Tribunal Suprem britànic del 2022, que va establir que el parlament escocès no tenia competències per a convocar un referèndum sense l’aval de Londres. Això ha obligat l’SNP a reformular l’estratègia i convertir aquestes eleccions en una batalla pel mandat democràtic més que no pas optar per la via jurídica immediata.

Mentrestant, a Gal·les, l’atenció recau en el Plaid Cymru, encapçalat per Rhun ap Iorwerth, que per primera vegada podria encapçalar el govern i posar fi a dècades d’hegemonia laborista. Tot i que el partit no proposa un referèndum immediat, defensa una estratègia gradual cap a la independència basada en una convenció constitucional i en l’ampliació del suport social al sobiranisme durant aquest eventual primer mandat.

Les enquestes publicades aquests darrers dies dibuixaven un panorama molt obert. A Escòcia, l’SNP apareixia clarament al capdavant, però sense garanties de majoria absoluta. A Gal·les, en canvi, el Plaid Cymru competia aferrissadament amb el Reform UK de l’ultradretà Nigel Farage, que continua capitalitzant el vot unionista. En aquest cas seran clau els acords postelectorals. El Plaid Cymru té més potencials aliats i és previsible que hi hagi una majoria parlamentària amb laboristes i Verds.

La jornada electoral també s’ha seguit amb molta atenció a Anglaterra, on avui s’han renovat milers de regidors municipals i sis batllies. Tot i tractar-se formalment d’eleccions locals, molts analistes les interpreten com un termòmetre de la política britànica i especialment de l’auge de l’extrema dreta anglesa del Reform UK, que actualment encapçala les enquestes de les eleccions britàniques del 2029.

Ara totes les mirades s’adrecen al recompte. Si els partits independentistes consoliden posicions o aconsegueixen de governar, la pressió sobre Londres augmentarà considerablement. Si fracassen, tant l’SNP com el Plaid Cymru hauran de reformular l’estratègia. Sigui com vulgui, el resultat d’aquestes eleccions pot alterar profundament l’equilibri polític intern del Regne Unit.

—Expliqueu al llibre que la connexió amb la natura ja la tenia la vostra mare.
—La meva mare és una gran inspiració a la meva vida i una presència molt important. Va anar a la Universitat d’Oxford per estudiar literatura anglesa i literatura francesa, en una època en què no hi havia gaires dones que ho fessin. Això va tenir força impacte en mi. El meu pare era ambaixador, diplomàtic. Viatjàvem.

—Al llibre dieu que criar la llebre us va canviar la relació amb la feina.
—Treballant en política, vivia de l’adrenalina. Vivia de crisi en crisi. Treballava els caps de setmana. Treballava fins tard a la nit. Viatjava constantment. Gairebé no desfeia mai la maleta. Constantment centrada en coses que passaven molt lluny, més que no pas en les coses que tenia al voltant. Jo era aquella persona que potser no apareixia en un casament familiar perquè podia passar alguna cosa en una conferència a l’Afganistan. I no hauria imaginat mai que cap animal, i encara menys un animal salvatge, formaria part de la interrupció d’aquella trajectòria que semblava tan clara. No hi ha res d’original, en el meu descobriment del consol i el confort en la natura. Milions de persones tenen la mateixa revelació. És una font constant d’idees i d’inspiració.

—El ritme de l’escriptura, com de cicle, repetició, de mantra, ha ajudat el llibre a ser tan llegit?
—Rebo molts missatges de gent que em diu que ha llegit el llibre a familiars malalts, o que passen experiències difícils, demències, o fins i tot que són a punt de morir-se. Algú em va explicar que aquest va ser l’últim llibre que va llegir una amiga molt íntima que es va acabar morint. No sé per què és llegit. És un llibre sobre un animal extraordinari que es troba arreu del món, que ha estat, d’alguna manera, amagat a plena vista, del qual no sabem gaire, però que és molt a prop nostre, com a humans. Les llebres han estat animals del nostre paisatge durant milers d’anys i tenen característiques força sorprenents: la velocitat, la capacitat d’aixecar-se sobre les potes del darrere, cosa força inquietant, la manera com es comporten en grans grups. És un símbol de resiliència i de supervivència contra tot pronòstic. No intenta agradar als humans. I normalment no s’acostaria gens a un ésser humà.

—I en el vostre cas?
—La vaig trobar abandonada. S’havia separat de la mare perquè el perseguia un gos. La vaig entrar a casa. La llebre simplement em tolerava, com si jo fos una figura una mica desconcertant dins el paisatge. La llebre en si és aquest animal salvatge, elegant, independent, que no necessita els humans. Només necessita que la deixin en pau. I això m’agrada força.

—Els britànics, les llebres i la bruixeria.
—Fa uns quants segles, jo no hauria pogut tenir aquesta experiència. Si hagués tingut una llebre a casa, com a dona al camp, m’haurien acusat de ser una bruixa. Si un nen s’hagués posat malalt i haguessin cercat una raó per a explicar-ho, haurien dit: és la dona de la llebre. Es creia, de manera habitual i molt estesa, que les bruixes es convertien en llebres a la nit per cometre tota mena d’actes diabòlics. Tenim transcripcions de judicis per bruixeria en què dones van ser acusades específicament d’això. Juli Cèsar va escriure sobre els britons, els britons originals, i sobre les creences que tenien respecte de les llebres, com si fossin un conducte cap al més enllà.

—Un fet sorprenent: les llebres tenen dues gestacions alhora.
—No s’entén realment com passa, ni per què passa, però jo vaig tenir l’oportunitat d’observar-ho. Vaig veure la mare llebre parir dues ventrades de llebres en una successió molt, molt ràpida. La gent solia pensar que les llebres canviaven de gènere, que en un moment eren mascles i en un altre femelles. I és per això, en part, que la gent pensava que anaven associades amb la bruixeria. Només sobreviu una quarta part de totes les llebres que neixen. I això de quedar embarassada estant embarassada podria ser que hagués evolucionat com una mena d’estratègia de supervivència per a millorar la resiliència de l’espècie.

—He preguntat al ChatGPT quan va ser l’última vegada que vau veure la llebre protagonista del llibre. Diu que va ser el 31 de desembre de 2024.
—Això sona bastant correcte. Encara no sé si és viva o no. Hi ha la possibilitat que l’hagin feta fora les seves cries. La casa i el jardí van començar a ser força concorreguts. Però la cosa més probable –i el que sé en el fons del meu cor– és que s’hagi esvaït i hagi corregut l’última cursa, cosa que sempre havia d’acabar passant. Es calcula que la mitjana de vida de les llebres és d’un any a dos.

—I la vau tenir tres anys.
—Quatre. I no estic segura d’haver actuat correctament. Va ser una experiència única. No pertanyen a les mans humanes. No són animals de companyia. Qualsevol persona que pensi que és un animal que pots agafar i acariciar, s’equivoca. Es moren si els prens la llibertat. Han de córrer. I això forma part del missatge del llibre. Ja no les intento atreure. Ni entren a casa.

—Vau ser assessora política del Partit Conservador.
—Vaig treballar per a un Partit Conservador una mica diferent, i jo formava part d’una etapa conservadora que feia campanya contra el Brexit. El Brexit va ser un punt d’inflexió molt important per a mi, personalment. No he pogut treballar per a cap govern que digui que el Brexit és una bona idea. Respecto les opinions de tothom. Però, com a internacionalista, com a persona que ha treballat en política exterior i que se sent europea fins al moll de l’os, encara és una font contínua de tristesa per a mi.

—William Hague, el vostre ex-cap del Partit Conservador, ell que defensava caçar, es va afegir a la campanya per a limitar la caça de llebres.
—A la Gran Bretanya tenim un problema amb el hare coursing: gent que empaita llebres amb gossos llebrers i aposta pel resultat. Ho fan perquè és l’animal terrestre més ràpid. Si tens un gos car i vols demostrar que és increïble, fas que persegueixi una llebre. A Anglaterra i Gal·les pots matar una llebre en qualsevol moment de l’any, en l’època de cria i tot. Totes les altres espècies de caça tenen una temporada de veda. Als faisans no els pots disparar durant l’època de cria. Els cérvols no els pots matar durant l’època de cria. I així amb tots els animals que es cacen habitualment. I, per alguna raó, les llebres no són prou importants. Es consideren plagues. No sóc pas jo qui ha descobert això. Hi ha gent que fa dècades que hi fa campanya. I ara som a punt de tenir el discurs del rei al parlament, que obre una nova sessió parlamentària. I el govern ha dit que el discurs del rei inclourà legislació sobre això.

—Escriviu un altre llibre ara?
—Sí, sobre els animals de companyia. Em documento, viatjo. Quan penses que tan sols el 4% de tota la biomassa viva de la Terra són animals salvatges, tan sols el 4%! La resta, el 96%, són humans, bestiar i animals de companyia.

—El 4% no és res.
—És esfereïdor. És una xifra terríficament petita. Encara no havia expressat aquest pensament en veu alta; és ara que vaig formant la idea que és fascinant que la domesticació ho fes tot possible per a nosaltres com a humans: domesticar animals, domesticar plantes. Domesticar-nos a nosaltres mateixos. Convertir-nos en sedentaris. Vam començar essent un petit nombre d’humans en un món completament salvatge. I vam crear un món humà gairebé sense vida salvatge. I encara continuem aquest procés amb la tecnologia, cercant constantment maneres noves i més fàcils de fer les coses. Però perdem alguna cosa de la nostra naturalesa en el procés. Crec que hi ha una paradoxa: allò que permet la nostra supervivència i el nostre èxit potser també ens pren alguna cosa essencial de la naturalesa humana. I la llebre forma part d’aquest 4%. No ha estat mai domesticada, malgrat tots els esforços que s’hi han posat. Això pot sonar utòpic, però m’interessa aquesta paradoxa constant que tots sentim a la nostra vida de maneres diferents, entre els impulsos cap a la llibertat i els impulsos cap a la família, la responsabilitat, la feina, l’arrelament i la cura dels altres. I no pots reconciliar mai del tot aquesta tensió. Ho noto molt intensament com a dona. Fent recerca per al nou llibre veus que els gossos petits es van inventar per a les dones que eren a casa. Els gossos de caça eren per als homes, que tenien cavalls i carruatges i podien sortir i fer coses, i eren lliures. Les dones havien de restar a casa amb petits gossos falders. Els gossos com a reflex de les vides restringides de les dones.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi demanat?
—No sé si ho tinc preparat, però diré que m’agradaria que fos un llibre que trobi la seva llar.