El contingut íntegre de la conferència del president del tribunal d’Estrasburg, que duia per títol “L’ordre públic europeu i les identitats constitucionals”, encara no s’ha fet públic i, de moment, el TC només ha difós una nota informativa sobre la intervenció de Conde-Pumpido davant Guyomar, que s’ha referit a “diversos pronunciaments recents del tribunal d’Estrasburg en casos espanyols especialment sensibles”. No ha trigat gens a confirmar de quins casos parlava: la sentència del febrer del 2025 sobre el cas de Josep Costa i Eusebi Campdepadrós contra Espanya, que avala la maniobra del TC per a impedir el debat i votació al parlament de resolucions sobre l’autodeterminació i la monarquia, i la sentència del novembre passat en què el tribunal refusava les demandes de Jordi Turull, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras contra la presó preventiva que els va imposar Pablo Llarena.

En la primera sentència que ha esmentat Conde-Pumpido, sobre la demanda de Costa i Campdepadrós, el TEDH va dir que el TC havia actuat de manera lícita, previsible i proporcionada quan va coaccionar la mesa del parlament per impedir el debat de propostes de resolució. Conde-Pumpido deia avui: “El TEDH va reafirmar la posició del Tribunal Constitucional com a guardià de la constitució i com a intèrpret suprem, fins i tot per sobre de resolucions adoptades en l’àmbit de l’autonomia parlamentària.” El cas és que en aquella sentència del febrer del 2025, el TEDH va començar a fixar un relat sobre els fets de l’1-O absolutament arrenglerat amb el que va seguir de bon començament la maquinària judicial espanyola quan va engegar la repressió per a justificar-la: és a dir, que no es tractava d’un exercici de drets fonamentals, com el de la llibertat d’expressió i de reunió i els drets polítics, sinó d’una amenaça a l’ordre constitucional.

Els drets dels estats per damunt dels drets dels ciutadans. Un principi d’actuació que el TEDH va repetir al novembre, quan va avalar Llarena i la seva presó preventiva, contravenint resolucions del Comitè de Drets Humans de l’ONU i del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU, que ja havien denunciat la violació de drets fonamentals que això significava. El TEDH se’n va desmarcar i es va arrenglerar amb Espanya. L’artífex d’aquest tomb, la jutgessa espanyola al TEDH María Elósegui, era avui entre els assistents d’honor a la conferència de Mattias Guyomar. I Conde-Pumpido ha destacat, sobre aquella sentència: “Va donar suport a l’actuació del Tribunal Constitucional [quan va validar els empresonaments dictats per Llarena]” i que “ratifica la funció essencial del Tribunal Constitucional com a màxim garant i intèrpret suprem dels drets fonamentals, una funció que ha de ser respectada per tots els poders de l’estat, l’executiu, legislatiu i judicial, per a garantir la vigència de la constitució, l’estat de dret i l’imperi de la llei.”

Sandu ha emmarcat aquesta posició en el context geopolític actual i en les dificultats que afronta Moldàvia com a estat sobirà. Segons ha explicat, una eventual integració amb Romania permetria entrar més ràpidament a la UE i podria contribuir a garantir la continuïtat del país com a estat democràtic.

Tot i aquesta obertura, la presidenta ha reiterat el compromís del govern amb la via pròpia d’adhesió a la Unió Europea. Moldàvia va obtenir l’estatus d’estat candidat l’any 2022, juntament amb Ucraïna, i d’ençà d’aleshores impulsa reformes estructurals, especialment en l’àmbit judicial i en la lluita contra la corrupció. Sandu ha assegurat que ja es comencen a veure resultats, amb processos rellevants en casos de corrupció de gran abast.

El procés d’adhesió, però, continua condicionat per uns quants factors, entre els quals destaca el conflicte amb la regió de Transnístria, independent de facto. La presidenta ha admès que una eventual entrada a la UE podria produir-se en fases i, fins i tot, sense aquest territori en una primera etapa, tot i que ha insistit que la prioritat és la reintegració del territori.

La possibilitat d’una reunificació amb Romania reobre un debat històric a Moldàvia, on una part de la societat defensa aquesta opció per motius culturals, lingüístics i polítics, mentre que altres sectors hi veuen riscos per a la sobirania estatal.

Després d’haver reclamat per tots els Països Catalans avenços en favor de la llengua, la iniciativa tancarà el recorregut a Brussel·les amb una reivindicació clara: l’oficialitat del català a la Unió Europea.

L’esdeveniment, impulsat per entitats de la societat civil i col·lectius de la diàspora, és organitzat per l’Espai Valencià a Bèlgica, el Casal Català de Brussel·les i la Bruselako Euskal Etxea, entre més organitzacions compromeses amb la diversitat lingüística i cultural del continent.

La jornada començarà a les 10.30 amb l’arribada simbòlica de la Flama de la Llengua a les institucions europees. A les 11.00 es farà el discurs d’obertura i a les 11.15 es llegirà el manifest unitari, que demana el reconeixement, la dignitat i l’oficialitat del català. Tot seguit, a les 11.30, la colla dels Mannekes de Brussel·les aixecaran uns quants castells.

A la tarda, a partir de les 18.00, es farà el primer Festa Festival, una cita musical que unirà artistes dels Països Catalans i d’Euskal Herria. El cartell inclou les actuacions de JazzWoman, Neomak i Ses Bísties de Mongofre.

Els organitzadors remarquen que “sense igualtat lingüística no hi ha democràcia plena” i fan una crida tant a les institucions europees com als estats membres perquè facin un pas endavant en la defensa dels drets lingüístics: “Cap llengua ha de quedar enrere. L’oficialitat del català, basc i gallec és una qüestió de justícia i de respecte a la diversitat europea.”

La proposta té l’objectiu d’obtenir l’autorització de Westminster per a convocar un segon referèndum, seguint el model del 2014. Swinney ha assegurat que la pregunta seria la mateixa (“Escòcia hauria de ser un país independent?”) i que el govern escocès presentaria un projecte de llei del referèndum dins els primers cent dies del nou mandat. L’anunci situa la qüestió de la independència al centre de la campanya electoral i reforça l’estratègia de l’SNP de vincular el resultat de les urnes amb un mandat democràtic per a tornar a votar. “El parlament elegit pel poble d’Escòcia ha de poder representar la seva voluntat”, ha dit Swinney, que insisteix que la independència és la via per a “un nou començament” arran d’allò que considera una manca de control polític sota el Regne Unit.

Alhora, l’SNP també proposa d’organitzat una convenció constitucional per preparar les bases d’un eventual estat independent i reclama la transferència immediata de competències en matèria energètica, un altre dels eixos de la seva proposta política.

Justament avui s’ha publicat una enquesta que assenyala que el suport a la independència pot superar el 50% en un eventual segon referèndum. Segons aquest sondatge, un 52% dels escocesos votarien a favor de la independència, i aquest mateix és el percentatge de ciutadans que consideren que una majoria parlamentària independentista legitimaria una nova consulta.

Tot amb tot, el panorama polític continua fragmentat. Les projeccions mostren que l’SNP tornaria a ser la força més votada, però sense majoria absoluta, fet que l’obligaria a cercar aliances, probablement amb els Verds, per garantir una majoria favorable al referèndum.

Early reports, including reporting from the Belfast Telegraph, indicate that a car bomb was detonated outside a police station in Dunmurry, Northern Ireland today. Reports claim that, like other recent incidents in the past year, a stolen car was used in the incident. Law… pic.twitter.com/JWVbPlAdHf

— OSINTdefender (@sentdefender) April 25, 2026

El president del Consell de Policia ha dit que l’artefacte “estava destinat a matar agents”, tot i que no hi ha víctimes. Segons el diari The Belfast Times, rere l’atac se sospita que hi ha “republicans dissidents” –no l’ha reivindicat ningú encara–, tenint en compte que fa unes setmanes el Nou IRA va admetre que havia intentat d’atemptar contra una comissaria a Lurgan.

La primera ministra nord-irlandesa, Michelle O’Neill, del Sinn Féin, ha condemnat els fets i ha dit que els atacants “no parlen en nom d’absolutament ningú”. “No tenen cap visió, no tenen suport, no tenen res a oferir a la societat”, ha afegit. O’Neill ha assegurat que els ciutadans, però també les generacions futures, es mereixen de viure en pau.

Those behind last night’s attack in Dunmurry speak for absolutely no one.

They have no vision, no support, and have nothing to offer our society.

Our communities deserve peace.

No one is going to deny our young people and future generations that.

We will keep progressing…

— Michelle O’Neill (@moneillsf) April 26, 2026

A primera hora, encara hi havia agents forenses inspeccionant les restes calcinades del vehicle. El secretari d’Estat britànic, Hilary Benn, ha qualificat els fets de “atac descarat i covard”.

Christodoulides ha exposat: “Hem acordat que la Comissió Europea prepari una proposta sobre la manera de respondre en cas que un estat activi l’article 42.7, perquè hi ha una sèrie de dubtes que cal resoldre.” Ho ha dit poc abans del començament de la sessió de la cimera de la UE, que avui té lloc a Nicòsia, la capital de Xipre.

La clàusula esmentada estableix que “si un estat membre és víctima d’una agressió armada al seu territori, els altres estats membres estan obligats a ajudar-lo i assistir-lo amb tots els mitjans a l’abast”. No obstant això, només s’ha activat una vegada –per França, arran dels atemptats terroristes del 2015– i hi continuen havent interrogants sobre l’aplicació pràctica i la compatibilitat amb els tractats de l’OTAN, sobretot l’article 5, molt semblant al 42.7 i que obliga a ajudar un aliat atacat.

El primer ministre de Grècia, Kyriakos Mitsotakis, ha dit: “La UE pot, per si mateixa, donar suport a estats membres amenaçats. Fa temps que insisteixo en la necessitat d’una millora substancial i de l’activació de l’article 42.7 dels tractats europeus.” I ha afegit: “Crec que és molt important que aquest tema sigui a l’agenda del Consell Europeu i, sens dubte, Grècia aprofitarà la presidència –de torn del Consell de la UE– del segon semestre del 2027 per a reforçar encara més aquest debat.”

Segons que ha explicat el president de Xipre, els caps de la UE van acordar durant la primera sessió de la cimera, dijous, que l’executiu de Von der Leyen presentés un document amb indicacions pràctiques, una mena de “pla operatiu” per a respondre en el cas que un estat membre decideixi d’activar la clàusula.

El debat el va tornar a demanar la presidència xipriota, que fa setmanes que vol portar la discussió als líders europeus arran de l’incident amb drons iranians. Xipre, tot i ser membre de la UE, no forma part de l’OTAN. Tampoc no en formen part Irlanda, Àustria ni Malta, de manera que no estan protegits pel paraigua de l’Aliança Atlàntica.

Guerra al Llevant

En la segona sessió de la cimera, els caps europeus rebran a Nicòsia els presidents del Líban, Egipte, Jordània i Síria, i el secretari general del Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf. Ahir a la nit, els caps d’estat i de govern ja van parlar de l’evolució del conflicte i de la resposta del bloc comunitari a la crisi energètica causada pel tancament de l’estret d’Ormuz.

En la reunió amb els països de la regió, els europeus volen traslladar un missatge de suport respecte dels atacs de l’Iran i debatre la manera de contribuir a rebaixar la tensió. El president de França, Emmanuel Macron, ha insistit en la “importància” de la reunió amb els dirigents del Llevant i ha remarcat la necessitat de donar suport al Líban arran de l’agreujament de la situació causada pels bombradaments constants d’Israel aquestes darreres setmanes.

“Europa s’hi ha d’implicar més”, ha dit Macron: “Tots tenim interès que l’estabilitat torni com més aviat millor i que l’economia mundial es tranquil·litzi.” El seu missatge és contrari al del president dels Estats Units, Donald Trump, que ha dit que no tenia pressió per a posar fi al conflicte: “Tenim tot el temps del món.”

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, també ha estat taxatiu i ha avisat que l’única manera de posar fi a la crisi energètica que experimenten la ciutadania i les empreses europees era que s’acabi la guerra: “La mesura que salva més vides és que la guerra s’acabi tan aviat com es pugui, i per això fem una crida a les parts perquè s’asseguin, dialoguin i arribin a un acord.”

El primer ministre dels Països Baixos, Rob Jetten, també ha defensat que la UE ha d’esforçar-se més a posar fi a la guerra i ha valorat positivament que els líders es reuneixin avui amb els dirigents de la regió. Segons Jetten, ara cal “més coordinació” de la UE i col·laborar més estretament amb els països del voltant, sobretot per posar fi a l’Hesbol·là. “Cal donar suport a les autoritats libaneses”, ha sentenciat.

Pròxim pressupost europeu

Els caps de la UE també tracten per primera vegada avui del pressupost per al període 2028-2034. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va presentar la proposta el juliol passat. El debat tot just comença i, habitualment, aixeca grans divisions dins la Unió. L’objectiu és poder arribar a un acord abans no s’acabi l’any. “La discussió d’avui marcarà els passos següents en la negociació”, ha dit el president del Consell Europeu, António Costa.

El canceller d’Alemanya, Friedrich Merz, ha afirmat a l’arribada a la cimera que calien “noves prioritats”, però, com ha fet sovint, ha refusat d’augmentar la partida o el dèficit dels estats: “Amb els diners que hi ha, Europa se n’ha de sortir.”

El primer ministre neerlandès també ha avisat que la proposta de Von der Leyen “és inacceptable” i, igual que Merz, ha defensat retallar la partida pressupostària i ha considerat que la UE “ha d’elegir millor” les prioritats i gestionar els recursos “de manera més intel·ligent”.

“Aplaudim la resolució del TJUE indicant que la llei anti-LGBTI del 2021 viola els drets humans fonamentals”, ha dit l’oficina en un missatge a les xarxes socials. Segons l’alt comissionat, Volker Turk, “la dignitat humana, la privadesa, la vida familiar, la llibertat d’expressió i la no-discriminació per orientació sexual i identitat de gènere són innegociables”. Turk ha remarcat que aquestes clàusules legals a Hongria s’havien de derogar de manera urgent.

Resolució judicial contra la llei d’Orbán

El tribunal europeu va resoldre que Hongria vulnera els drets fonamentals del col·lectiu LGBTI amb una llei que estigmatitza i margina aquestes persones. La sentència subratlla que la normativa hongaresa vincula l’homosexualitat o el canvi de sexe amb pràctiques delictives com la pedofília.

És la primera vegada que la justícia europea, en un recurs contra un estat membre, considera que s’ha vulnerat l’article 2 del Tractat de la Unió, que defineix els valors fonamentals de la Unió Europea.

El cas es remunta al 2021, quan el parlament hongarès, a instàncies de l’executiu d’Orbán, va aprovar una reforma que, amb el pretext de reforçar la lluita contra la pedofília, va introduir mesures que discriminen i estigmatitzen específicament el col·lectiu LGBTI. Entre més, la legislació censura les xerrades sobre homosexualitat als centres escolars, i vincula aquesta realitat amb conductes delictives.

En una reunió a Brussel·les, també s’ha desblocat el vintè paquet de sancions a Rússia. Un portaveu de la presidència rotatòria del Consell de la UE, que actualment ostenta Xipre, ha dit que havien treballat “incansablement” per assegurar que la UE continués “donant un suport decisiu” a Ucraïna i pressionant a Rússia.

Una de les propostes estrelles de la comissió és que hi hagi coordinació entre els socis de la UE per a evitar una escalada de preus arran de la guerra a l’Iran. En aquest sentit, la institució ha reivindicat que els preus actuals no “tenen res a veure” amb els del 2022 –a causa de la guerra d’Ucraïna–, principalment per les mesures aplicades d’ençà d’aleshores.

La vice-presidenta executiva per a la Transició Justa, Neta i Competitiva, Teresa Ribera, ha dit que el context geopolític actual era la prova necessària per a “despertar-se” i fer una transició cap a l’energia verda.

La sentència respon a un recurs per incompliment presentat per la Comissió Europea arran de l’anomenada llei LXXIX del 2021, aprovada pel govern hongarès amb l’objectiu declarat de reforçar la protecció dels menors. Aquesta norma introdueix modificacions legislatives que restringeixen o prohibeixen l’accés a continguts –sobretot audiovisuals i publicitaris– que representin o difonguin la diversitat de gènere, el canvi de sexe o l’homosexualitat.

Segons el tribunal, aquestes mesures vulneren uns quants nivells del dret europeu: tant el dret primari com el derivat en matèria de serveis del mercat interior, diversos drets recollits a la Carta dels Drets Fonamentals, el mateix article 2 del TUE i també el reglament general de protecció de dades.

El TJUE considera que les restriccions imposades per la llei limiten la llibertat de prestació i recepció de serveis, sobretot quant a la difusió de continguts relacionats amb la diversitat sexual i de gènere. Tot i que admet que els estats membres poden adoptar mesures per a protegir els menors i garantir el dret dels pares d’educar els fills segons les seves conviccions, recorda que aquest marge d’actuació ha de respectar el principi de no-discriminació.

En aquest cas, conclou que la legislació hongaresa parteix d’una premissa generalitzadora: que qualsevol representació de la diversitat sexual o de gènere és perjudicial per als menors. Aquesta visió, segons la sentència, implica una preferència per determinades identitats i orientacions sexuals en detriment d’unes altres, cosa incompatible amb una societat pluralista.

La resolució també diu que la llei constitueix una ingerència greu en drets fonamentals com la prohibició de discriminació per raó de sexe i orientació sexual, el dret de la vida privada i familiar i la llibertat d’expressió i d’informació. El tribunal subratlla que la norma estigmatitza les persones no cisgènere i no heterosexuals, associant-les implícitament amb conductes perjudicials per als menors, i fins i tot vinculant-les simbòlicament amb la delinqüència pedòfila.

A més, el TJUE considera que aquesta legislació vulnera el dret de la dignitat humana, atès que tracta un col·lectiu com una amenaça social pel simple fet de la seva identitat o orientació sexual, i en reforça la invisibilitat social.

En un pas sense precedents, el tribunal declara també una vulneració autònoma de l’article 2 del TUE. Entén que el conjunt de mesures adoptades per Hongria constitueix un sistema coordinat de discriminació que atempta greument contra els valors fonamentals de la Unió, com ara el respecte a la dignitat humana, la igualtat i els drets de les minories. En aquest sentit, refusa que l’estat pugui invocar la identitat nacional per a justificar aquesta legislació.

Amb el 78,2% de les butlletes escrutades, la formació del pro-rus Radev obtindria un 44,5% dels vots, superant clarament les previsions de fins a quatre sondatges que situaven Bulgària Progressista entre el 38% i el 40%.

A força distància, Bulgària Progressista és seguida per la coalició Continuem el Canvi–Bulgària Democràtica (PP-DB), amb un 13,7% dels sufragis, i pel bloc conservador Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària–Unió de Forces Democràtiques (GERB-SDS), encapçalat per l’ex-primer ministre Boiko Borisov, que suma un 13,2%.

En quarta posició se situa Renaixement amb el 5,9%, molt a prop del Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS), encapçalat per Delyan Peevski –sancionat pels Estats Units i el Regne Unit per presumpta corrupció–, que obté un 4,4%, segons dades de la Comissió Electoral Central.

Radev, que molts creuen que podria acabar convertint-se en el Viktor Orbán de Bulgària –especialment per la seva posició pro-russa–, s’ha mostrat crític amb les elits; té 62 anys, va ser comandant de les Forces Armades i es va convertir en un militar destacat.

Durant el seu període com a president, entre els anys 2017 i 2026, va mantenir diferències significatives amb Borisov, un dels polítics més influents del país, a qui va retreure en diverses ocasions mantenir una postura “tolerant” amb la corrupció.

En concret, ha esmentat l’actuació dels dos agents que van arribar primer al lloc dels fets. “Van arribar i, quan havien d’ajudar i salvar els nostres ciutadans, van actuar malament i van deixar els civils en perill. És un incident molt vergonyós. Hi haurà una investigació oficial”, ha indicat.

Zhukov ha explicat que tots els comandaments que estan per sobre dels dos agents implicats hauran de retre comptes per la seva actuació, tot i que ha rebutjat de generalitzar sobre la policia només a partir del comportament d’uns agents concrets.

“Els policies són sempre els primers que arriben quan hi ha explosions i ajuden la gent i realment la salven”, ha remarcat Zhukov, que també recorda que gran part del cos està actualment allistat a l’exèrcit.

No hi ha confirmació oficial, però un vídeo publicat a les xarxes socials mostra agents que fugen del lloc del tiroteig, perpetrat per un individu que més tard va ser abatut.

El ministre de l’Interior, Ihor Klimenko, ja ha ordenat al director de la policia, Ivan Vihivski, una investigació sobre aquests fets i, en particular, sobre l’actuació dels agents.

El 14 d’abril de 2026 podria quedar marcat, en aquest sentit, com la data en què es va trencar públicament una de les aliances més sòlides del tauler polític del món occidental. Aquell dia, el Corriere della Sera publicava una entrevista telefònica explosiva amb Donald Trump en la qual el president nord-americà dedicava a Giorgia Meloni paraules molt dures: “Estic en xoc amb ella. Pensava que tenia coratge, però em vaig equivocar.” Trump acusava la presidenta del consell italià de no voler col·laborar en la guerra contra l’Iran ni en el blocatge de l’estret d’Ormuz. “No és la mateixa persona que era abans i Itàlia no serà el mateix país”, reblava el president, tot aclarint que feia temps que no parlava amb Meloni: “No ens vol ajudar amb l’OTAN ni a desfer-nos de l’arma nuclear iraniana.”

L’embat arribava –i no pot ser casualitat– poques hores després que Meloni hagués qualificat en públic “d’inacceptables” els atacs que Trump havia adreçat al papa Lleó XIV, per haver demanat reiteradament el final de la intervenció nord-americana a l’Iran. Així i tot, cal retrocedir unes quantes setmanes per a entendre l’abast del terratrèmol, perquè en realitat tres grans sacsades ja havien preparat el terreny abans.

Tres cops en pocs dies

El primer cop va ser el resultat del referèndum del 22 i 23 de març sobre la reforma constitucional de la justícia. La proposta, impulsada pel mateix govern, pretenia de separar les carreres de jutges i fiscals, dividir el Consell Superior de la Magistratura en dos òrgans i crear un nou tribunal disciplinari. Després d’una campanya que va convertir la consulta gairebé en un referèndum sobre Meloni, el no va obtenir prop del 54% dels vots i el sí el 46%, amb una participació que es va acostar al 59% –semblant, per tant, a la de les eleccions generals.

No era qualsevol cosa. Era la primera derrota política a les urnes de Meloni, que va reconèixer el resultat amb un videomissatge sobri: “Els italians han decidit i nosaltres en respectem la decisió.” Va expressar “el pesar per una oportunitat perduda de modernitzar Itàlia”, però va descartar en tot moment de dimitir, com sí que havia fet Matteo Renzi en una situació anàloga el 2016.

El significat d’aquell resultat ha estat definit a Itàlia com la caiguda de l’aura d’invencibilitat: Meloni es pot derrotar. I això afectava de manera immediata la credibilitat dels altres grans projectes de reforma constitucional proposats pel govern, com per exemple la de la llei electoral. Moralment, la derrota en el referèndum va significar un autèntic daltabaix.

El segon cop va arribar diumenge passat de Budapest. El gran líder i precursor de l’extrema dreta europea, Viktor Orbán, després de setze anys en el poder, va experimentar una derrota històrica amb Péter Magyar i el seu partit Tisza, que, amb el suport de les formacions democràtiques de la dreta i l’esquerra, va obtenir una supermajoria de dos terços del parlament. Una supermajoria que, per tant, li permetrà de fer marxa enrere en les polèmiques reformes constitucionals fetes tots aquests anys. Ni la visita del vice-president nord-americà J.D. Vance a Budapest en plena campanya ni l’aval directe de Trump diumenge mateix no van servir per a salvar el primer ministre hongarès.

Tant Meloni com Matteo Salvini havien aparegut en un videomissatge de la campanya de Fidesz, amenaçant els hongaresos amb allò que podria significar una derrota d’Orbán. Però, quan es va confirmar la derrota, Meloni va publicar immediatament un missatge a les xarxes socials felicitant Magyar per “la clara victòria” i desitjant-li “bona feina”, tot afegint que donava les gràcies a l’amic Orbán per la col·laboració de tots aquests anys.

La contenció i l’elegància de la presidenta va contrastar amb el to que va fer servir Salvini i va ser llegida amb atenció per observadors com Matteo Renzi –que va parlar irònicament del “toc màgic” de Meloni, “rei Mides al revés”– com un senyal de distanciament calculat.

El tercer cop és el mateix xoc –duríssim– amb Trump, que es va produir gairebé de manera simultània amb dues decisions del govern italià anunciades a Verona el 14 d’abril: la suspensió de la renovació automàtica del memoràndum de defensa amb Israel –vigent d’ençà del 2003 i que s’hauria d’haver prorrogat automàticament aquell mateix dia– i la defensa explícita del papa Lleó XIV.

La resposta de Meloni a Trump

Encara a Verona, Meloni va articular ràpidament la resposta pública més contundent de la seua carrera quant a les relacions amb Washington. “Quan no s’està d’acord amb un aliat, cal dir-ho clarament”, va dir a la premsa. I va afegir immediatament una frase que els analistes italians han interpretat com una declaració programàtica: “Francament, no em sentiria còmoda en una societat on els líders religiosos fan allò que diuen els líders polítics, o on la veu de l’Església és silenciada per la propaganda. No en aquesta part del món.” La presidenta del consell fins i tot va anar més lluny i va refusar la idea d’una “subordinació” als Estats Units.

Hores després, en un programa de Fox News, Trump va tornar a carregar contra Meloni: “Ja no tenim la mateixa relació”, hi deia el president dels Estats Units. “Meloni vol que Amèrica faça la feina per ella.” I va tornar a criticar la política immigratòria italiana, contraposant-la elogiosament a la d’Orbán.

I aleshores va passar quelcom d’inesperat: la reacció política a Itàlia va ser sorprenentment unitària. Elly Schlein, dirigent del Partit Demòcrata, va expressar al parlament la “condemna ferma” del seu grup pels atacs de Trump, tot advertint: “Som adversaris en aquest hemicicle, però tots som ciutadans italians i no acceptarem atacs o amenaces al govern i al nostre país.” El sempre elusiu Tajani, de Força Itàlia, va remarcar que l’aliança amb els EUA només es podia construir “amb lleialtat, respecte i franquesa recíproques”, i va deixar clar que “ser aliats no vol dir acceptar-ho tot en silenci”. I el ministre de Defensa, Guido Crosetto, va precisar que, sobre el papa, Meloni no parlava per si sola, sinó que “ha representat un sentiment nacional i no una posició política”.

En aquest context, el politòleg Giovanni Orsina va posar-hi la mirada llarga quan va remarcar: “Meloni sempre ha estat atenta a mantenir una posició intermèdia entre Europa i Amèrica, però amb aquesta resposta a l’atac trumpià al papa s’ha desequilibrat definitivament.” I va recordar que això era, en realitat, el fruit d’una seqüència llarga de desencontres: n’hi va haver pels aranzels, per Grenlàndia, per Gaza, per l’Afganistan i per l’Iran. Hi comença a haver, per tant, una història ja consistent de distanciaments entre Meloni i Trump. I, mirat d’aquesta perspectiva, en el fons la reacció de Trump no seria sinó la demostració que, de l’altra banda, s’ha percebut perfectament aquest canvi de línia.

Orsina recordava que la línia original de Meloni –intentant de fer de pont entre Washington i Brussel·les– tenia una lògica perquè Europa “no pot prescindir dels Estats Units d’un punt de vista militar”. Però afegia immediatament que les actuacions de Trump ho havien canviat tot: “Avui és evident que aquella posició ja no s’aguanta.”

La derrota d’Orbán –que la premsa italiana, lògicament, ha seguit amb un interès especial i ha llegit com un canvi de paradigma– va afegir encara més llenya al foc. L’Unità va descriure el daltabaix com “un toc d’alarma per a tota la dreta” i va apuntar que “quedar-se enganxats al tren de Trump vol dir acabar al precipici”. També el Fatto Quotidiano va ser explícit: “Meloni haurà de decidir de quina manera posicionar-se amb Donald Trump. Perquè el trumpisme s’ha transformat en la malaltia autoimmune de l’extrema dreta europea, en una infecció. I el cost de ser aliat amb el magnat nord-americà cada vegada és més insuportable.”

Metamorfosi sincera o adaptació descarada?

Per tot plegat, la pregunta que es fa tot Itàlia –i bona part d’Europa– és si aquesta successió de gests i de fets significa una autèntica redefinició ideològica de Fratelli d’Italia –un intent del partit d’abandonar les files de l’extrema dreta– o si només és una reconducció tàctica per a sobreviure el tram que queda de la legislatura.

La tesi de la mutació té antecedents. Meloni sempre ha estat una política camaleònica, preparada per a canviar d’idea sobre tot allò que calgui. És una dona que ha passat de cridar en públic “Itàlia ha d’eixir de l’euro” a optar per arrenglerar-se clarment amb Brussel·les.

Però la cosa és que, amb tot i això, la substància del programa intern no ha canviat. El Fatto Quotidiano va publicar al febrer una anàlisi que parlava “d’una superposició quàntica de dues Meloni”: la moderada a l’exterior i l’ultra a l’interior, que no s’atura en “la deslegitimació de la dissensió, les bastonades als estudiants i el menyspreu a la premsa”. Una prova que s’esgrimeix és la xifra de votacions de confiança demanades pel govern –108 d’ençà del començament de la legislatura–, que s’interpreta com un intent de buidar el debat parlamentari i de disminuir la democràcia parlamentària.

Té credibilitat, doncs, el tomb evident de Meloni en política internacional?

És segur que Meloni ha fet simplement allò que la situació li imposava: Itàlia depèn del gas, del petroli i, en última instància, del paraigua militar nord-americà, però al mateix temps no pot ignorar ni el Vaticà –que continua essent una força determinant a Itàlia– ni l’opinió pública, que el referèndum ha demostrat que és molt menys arrenglerada amb el govern d’allò que es pensava.

I el mapa dels sondatges

En aquesta línia, no es pot ignorar que la batalla té un rerefons electoral clar. Les dades més recents de la supermitjana de YouTrend situa Fratelli d’Italia, el partit de Meloni, amb un 27,9% d’intenció de vot, mentre que el Partit Demòcrata d’Elly Schlein s’enfila fins al 22,5% i el Moviment 5 Estrelles de Giuseppe Conte es manté al voltant del 12,9%. El sondatge Demopolis de l’abril fins i tot dóna a la coalició del centreesquerra la victòria pels pèls: 46% a 45%. Totes aquestes dades segur que tenen a veure amb la metamorfosi de Meloni: tenint en compte la reculada de l’extrema dreta a Europa després de la caiguda d’Orbán, i amb Trump convertit en un problema per als seus antics aliats, ella encapçala un govern que arriba al tercer any ple d’escàndols interns (els casos Delmastro, Nordio, Bartolozzi).

El futur immediat

Meloni té, doncs, com a mínim tres desafiaments immediats davant seu. A l’interior, la imprescindible renovació del seu moviment després de la derrota referendària i la gestió dels equilibris dins la coalició. Perquè, així com la Lliga de Salvini mira amb fredor l’allunyament de Trump –Salvini va ser a Hongria donant suport a Orbán precisament el dia del referèndum sobre la justícia–, Força Itàlia, en canvi, reclama una línia més europeista.

A Europa, també, Meloni haurà d’aclarir la posició dins el Partit dels Conservadors i Reformistes, un grup cada vegada més fragmentat, i sobre la relació amb el Partit Popular Europeu, amb qui ha construït una entesa tàctica a Brussel·les i que somnia la possibilitat d’un canvi d’aliances de la líder italiana.

I Meloni té també un desafiament fonamental amb Washington, on l’horitzó és més fosc: és evident que som davant un deteriorament sever de les relacions, però també que els dossiers oberts –aranzels, gas rus, paper d’Itàlia a l’OTAN, posició sobre l’Iran i Ucraïna– no admeten gaire marge d’indefinició.

Per això els grans diaris italians –amb els matisos lògics que es poden esperar– coincideixen tots a dir que alguna cosa ha canviat i que allò que es mou a Itàlia és profund. El Corriere, el vell i influent rotatiu de Milà que continua marcant la vida política del país, el diari que va publicar l’entrevista inicial a Trump, ha presentat Meloni aquests dies com una dirigent que busca la manera de redefinir-se sense perdre-hi la base electoral. La Repubblica i La Stampa han insistit, per la seua banda, en la lectura del “tomb” com una reacció de supervivència, obligada per les circumstàncies. I El Fatto Quotidiano, mentrestant, ja ha anat més enllà i parla obertament de Meloni com d’una anatra zoppa –l’equivalent a l’ànec coix amb què als EUA es coneix un president sense futur– i preveu que el govern avance les eleccions.

Ara, dit tot això, ningú no sap respondre encara amb contundència la pregunta inicial: si Meloni realment s’allunya de l’extrema dreta o si només executa una maniobra camaleònica. Les setmanes vinents hi ha eleccions a la Campània, la Pulla, la Toscana, les Marques i el Vèneto. I, després del resultat negatiu del referèndum, ningú no dubta ja que allò que hi puga passar serà realment determinant. Per a Itàlia i per a Europa.

Més de tres dècades més tard, Hauck ha trobat la força i la pau interior necessàries per traduir aquella experiència brutal en paraules al llibre Desmemòria letal (Folch&Folch Editors). La crònica del setge i de les circumstàncies que van envoltar la mort de Jordi Pujol, que mai no s’han aclarit del tot, es llegeixen d’una glopada. Però el llibre és molt més que això i conté també reflexions sobre memòria i desmemòria, i sobre els conflictes bèl·lics i la impunitat que regeix el nou desordre mundial instaurat per Trump.

Nascut a Alemanya el 1968, Hauck també ha informat de Palestina estant, l’Irac, Berlín i Bucarest, en una època en què la Unió Soviètica i Iugoslàvia queien a trossos i un nou món semblava possible. També va codirigir l’Ambaixada per a la Democràcia Local de Barcelona a Sarajevo, dedicada a la reconstrucció de la ciutat, i la Delegació de la Generalitat de Catalunya al sud-est d’Europa, amb seu a Zagreb, dedicada a la construcció de ponts entre Catalunya i els països de la zona. Hem quedat per xerrar en una plaça tan simbòlica com la de Sant Felip Neri a Barcelona, plena de senyals ben visibles dels bombardaments feixistes de l’aviació italiana l’any 1938.

—Fa un parell de setmanes us van nomenar Ciutadà d’Honor de Sarajevo. Com us heu pres aquesta distinció?
—Me la prenc no com un reconeixement personal, sinó com un reconeixement a tots els catalans que hem tingut relació amb aquesta ciutat aquests darrers trenta anys. Pensa que dels trenta ciutadans d’honor que s’han nomenat fins ara, cinc són catalans! És evident que aquí hi ha un agraïment a l’ajuda i la solidaritat de Catalunya amb Sarajevo. De tota manera, no me l’esperava. Quan van nomenar Jordi Pujol Puente a títol pòstum l’any 2022, sí que em va semblar que era un acte de justícia, perquè va ser ell el primer periodista estranger mort durant el setge.

—En tot cas, és un element més que us lliga a aquesta ciutat.
—Sí, és com un tancament del cercle, però l’he tancat tantes vegades que més aviat sembla una espiral. Primer hi vaig anar com a periodista. Quan van matar el Jordi, encara no sé si va ser un assassinat o un accident, vaig sortir-ne. Però quatre anys més tard, el 1996, hi tornava amb l’equip que va obrir l’Ambaixada de la Democràcia Local impulsada pel batlle Pasqual Maragall, amb aquella iniciativa tan bonica del Districte 11. Periodisme de guerra i cooperació i reconstrucció, ja m’agradava. Però aleshores el conseller Raül Romeva em va proposar de posar en marxa la Delegació de la Generalitat al sud-est d’Europa. Això em va permetre d’aprofundir en la relació entre catalans i bosnians, crear connexions, generar oportunitats de negoci, i connexions aèries com ara la de Ryanair, que fa que triguis més a anar a esquiar a la Cerdanya que a Sarajevo, si convé. I ara ha arribat aquest reconeixement que em converteix en ambaixador de Sarajevo al món. Benvingut sigui!

—Quan torneu a Sarajevo i passegeu per la ciutat, hi veieu moltes ferides obertes encara?
—De ferides visibles, n’hi ha per tot arreu, però t’hi has de fixar o ho has de saber. Un 80% dels edificis d’aquesta ciutat de quasi mig milió d’habitants tenen alguna cicatriu de la guerra i això no es tapa ni en trenta anys. A més, està bé no amagar-les, com passa en aquesta plaça de Sant Felip Neri. Cal recordar els danys que produeixen les guerres. Però el que queda a Sarajevo són sobretot ferides invisibles, ferides internes que encara no s’han guarit. Per contra, una cosa bonica és que a Sarajevo sovint sents parlar català pel carrer, siguin turistes, sigui gent de negocis o persones lligades a algun projecte d’ajut humanitari. Molts no van viure la guerra, però saben que va existir.

—Aquest és un dels objectius del llibre que heu escrit? Deixar constància d’una guerra que va existir i que ens va avergonyir a tots?
—Aquest llibre m’ha costat molt de fer, en primer lloc, perquè malgrat la foto de la portada, sempre he pensat que els periodistes no han de ser els protagonistes. És el que diu el Dave, que acompanyava el Jordi quan l’explosió de morter el va matar: “Això no ens pot passar a nosaltres, nosaltres som aquí per explicar la guerra.” Però el meu editor insistia que aquesta història s’havia d’explicar, i dels dos que podíem, un ja no hi és. Així és com un dia, fa cinc anys, després de veure l’excel·lent obra de teatre documental Encara hi ha algú al bosc, sobre les violacions com a arma de guerra i neteja ètnica, vaig decidir que sí que l’escriuria.

—Al llibre hi ha escenes molt dures, com ara la visita a la morgue de l’hospital. No deu haver estat fàcil de reviure-les.
—Diguem que m’ha servit per a fer teràpia. Pensa que jo, que sóc culer de mena, no em vaig assabentar de la primera Copa d’Europa del Barça fins molts dies després. Quan Koeman feia aquell mític gol a Wembley, jo era dins un cotxe atrotinat, amb el taüt del Jordi al costat que em blocava el canvi de marxes, mirant de sortir de Sarajevo per tornar-lo a casa i lliurar-lo a la família. Per a escriure el llibre necessitava treure moltes coses, però les tenia molt incrustades i em calia trobar un moment de pau, que va arribar quan em van cessar de la Delegació a final del 2024. Abans ho havia intentat, pensava que fent de delegat tindria molt de temps lliure, com els ambaixadors, però em passava la vida amunt i avall sense parar.

—Potser no és mal moment per a publicar un llibre que també reflexiona sobre la violència i les guerres, no?
—Crec que arriba en un bon moment, sí. A la primera part del llibre explico la meva experiència des de les trinxeres del periodisme, el naixement d’un món nou amb la caiguda del mur de Berlín, el final de l’era Ceausescu a Romania, la desintegració de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia. Va ser una època de moltes il·lusions, però és evident que actualment aquestes il·lusions s’han desfet.

—Una volta llegit llibre, em quedo amb la idea que els humans som especialment hàbils a ensopegar sempre amb la mateixa pedra.
—No n’aprenem, no. Una de les coses que vaig dir en el discurs d’agraïment que vaig fer el Dilluns de Pasqua a Sarajevo és que hem de deixar de dir això de “mai més”. Si us plau. No serveix de res dir “mai més” si després tornem a ser allà mateix i no som capaços de complir-ho. És un problema nostre com a europeus i segurament és un problema nostre com a espècie. Però em sembla que anar dient “mai més” és un insult als resistents de Sarajevo, els de Gaza i els de Beirut. Menys excuses i més actuar. Hem passat del món bipolar al multilateral i ara al de la impunitat. El nou ordre internacional no és un desordre, és el de la impunitat més absoluta. Almenys alguns dels criminals i genocides de Sarajevo van acabar al Tribunal Penal Internacional, però ara?

—Ara què?
—Ara els genocides primer es carreguen els tribunals i després cometen els genocidis. L’home més poderós del món pot cometre un genocidi impunement. Malgrat els “mai més” i la manca d’intervencions de l’època, Sarajevo va saber resistir. Sense armes. Ara ja hi ha molts pacifistes que diuen que per a poder frenar els genocides potser sí que calen armes. Però ells no en tenien i van frenar els agressors amb cultura i amb resiliència, fins i tot abans no existís aquesta paraula. No van fugir del setge. Per a guanyar, ens hauran de matar a tots, deien. En van matar molts, sí. Però també són milers els morts que hi ha sota la runa de Gaza i ara volen construir un parc temàtic a sobre! Com podem ser tan bèsties?

—Quan éreu a Sarajevo, en un ambient dantesc, us preguntàveu gaire sovint quin sentit tenia tot plegat?
—Al llibre explico que aquest dilema el teníem cada dia. Per una banda, ens deien que no podíem marxar, que si els periodistes se n’anaven no quedarien testimonis i allò es convertiria en una massacre. Per tant, teníem aquesta responsabilitat. Però, per una altra banda, malgrat que com a periodista no t’ensenyen enlloc a sobreviure en un setge, hi ha unes mínimes condicions de seguretat que necessites i que són de sentit comú. Cadascú crea unes línies vermelles que saps que no has de creuar, igual com un pilot de Fórmula 1 sap que no pot encarar un revolt a segons quina velocitat. He de dir que érem prou responsables tot i que érem molt joves. Però era l’any 92 i no teníem mòbils. Si no tenies la parabòlica de torn, havies de travessar la línia del front cada vegada que volies tenir una línia internacional fixa.

—Per tant, entenc que, malgrat els riscs, pensàveu que valia la pena explicar en primera persona què passava allà.
—Hi ha molts periodistes que s’esforcen a explicar només què passa a les trinxeres, i totes les trinxeres són iguals. El que té valor és explicar què passa rere les trinxeres. A la resistència, cada persona té un nom, un rostre i una història. Això és el que intentàvem explicar des d’una ciutat moderna, que va organitzar els Jocs Olímpics vuit anys abans que nosaltres, a aquells que ens llegien a dues hores d’avió. Explicar el caos, com es formava l’exèrcit bosnià, que l’integrava tothom que tenia una arma a casa, com es buidaven els pisos, com es miraven de reüll veïns que havien conviscut en pau…

—Dóna esperança que enmig del caos la vida maldi per fer-se un lloc i hi hagi gent que surt a comprar el pa o el diari, a fer una cervesa?
—Són els petits miracles. A Sarajevo mai no es va acabar el tabac ni la cervesa, perquè sota la fàbrica hi havia un pou d’aigua. No teníem aigua corrent, ni llum, ni calefacció, ni menjar, però podies sortir a fer una cervesa, una pivo. Per això, encara avui, prendre una cervesa a Sarajevo té un punt d’homenatge a la resistència. I el tabac era la moneda més estable, quan la moneda local se’t desfeia a les mans i els marcs alemanys no arribaven. Els soldats cobraven el sou en cigarretes! A les terrasses i els balcons, la gent hi plantava tabac i plantes que no eren tabac. Per resistir aquells nivells d’estrès i adrenalina, tot ajuda.

—Cada vegada que supereu una situació de perill, parleu, al llibre, de la sensació de gastar vides, com si fos un videojoc. Algú es pot acostumar a viure així?
—Científicament, està demostrat que al cap de tres setmanes de viure en aquestes condicions comences a perdre el sentit de la realitat i, per tant, ja no saps d’on ve el perill o ja no t’importa. Potser per això alguns periodistes, al cap d’un temps, agafen les armes i se’n van a lluitar, com hem vist a Ucraïna. Si sents xiular una bala, vol dir que t’ha passat fregant l’orella. Això no t’ho ensenyen a cap Facultat de Periodisme. De tota manera, d’ençà de la guerra de Síria, en què la tecnologia permet que qualsevol ciutadà pugui ser un periodista, la situació ha canviat molt. A Gaza hi va haver un moment en què només hi eren ells per a difondre informació, sense periodistes internacionals ni organitzacions humanitàries. Al final, acaben essent uns periodistes boníssims. Jo m’ho vaig fer venir bé per a arribar fins a Bagdad el 2003 i allà vaig plegar. Les grans agències tenen blindats i armilles antibales, però els periodistes de mitjans modests cobrim conflictes com qui va a una manifestació davant el Parlament.

—Al llibre hi apareixen sovint els esports i sobretot el futbol. És per algun motiu en concret?
—En situacions de conflicte o de guerra, l’esport és una vàlvula d’escapament, un punt d’unió i de connexió, fins i tot de reconciliació. També hi havia el lligam entre els dos Jocs Olímpics, els de Sarajevo i els de Barcelona. La diplomàcia esportiva és molt important i això Joan Antoni Samaranch ho sabia molt bé. Ara que vaig anar a Sarajevo, va coincidir que Bòsnia es va classificar per al Mundial. No et pots imaginar com ho van celebrar. I ho van fer plegats: catòlics, musulmans, jueus, agnòstics, friquis… Tots feliços pel darrer gol de penal marcat per un noi d’una família que va haver de fugir de Srebrenica. És el paradigma d’aquest salt generacional que es torna a identificar amb un país que ningú no sap ubicar, que no interessa a ningú i que fa trenta anys que espera per entrar a la Unió Europea, més temps del que va passar vivint sota el comunisme. Els bosnians són uns grans supervivents i, com nosaltres, no han tingut cap procés seriós de reconciliació ni de reconeixement de les víctimes.

—Hi ha paral·lelismes entre la història recent de Bòsnia i la de Catalunya?
—La veritat és que ens assemblem molt! Els bosnians són mediterranis de muntanya. Però sí, el 92 ells també van anar amb el lliri a la mà i van confiar que la comunitat internacional i els cascs blaus els protegirien, i es van trobar que el paper de Mitterrand i dels cascs blaus francesos en relació amb l’aeroport de Sarajevo, per exemple, va ser vergonyós. Per no parlar de Srebrenica. Mentre eslovens i croats conservaven les armes o fins i tot n’adquirien de noves, els bosnians van cometre l’error de lliurar les seves a l’exèrcit iugoslau, que sota la influència de Milošević va passar a ser un instrument al servei de la Gran Sèrbia.

—Una de les conseqüències boniques d’aquest llibre és que us ha permès de reconnectar amb la família de Jordi Pujol, oi?
—Sí, el pare va venir a la presentació que vam fer a la llibreria Altaïr de Barcelona i va ser molt emotiu. Quan uns pares perden un fill és el drama més gran que hi pot haver i és normal que al principi me’n fessin culpable en part. Sempre cal temps per a posar les coses a lloc. O distància. La parella del Jordi va marxar a la Polinèsia a fer de monitora de busseig i encara hi és.

Segons que ha confirmat Zelenski, la policia ha “eliminat” el presumpte atacant, encara que no ha precisat si és entre els morts. El president ha detallat que els deu ferits actualment són atesos en hospitals propers.

L’agressor, segons que han explicat les autoritats, tenia quatre ostatges dins el supermercat. Els cossos de seguretat els han pogut rescatar sans i estalvis.

Zelenski ha exigit una investigació ràpida dels fets i ha donat instruccions tant al ministre d’Interior d’Ucraïna com a la policia nacional perquè informin la ciutadania tan aviat com es pugui verificar la informació.

El document estableix una seqüència clara, però clarament condicionada. Primer, cal guanyar les eleccions amb una majoria parlamentària. Després, cal convertir aquest resultat en un “mandat democràtic” per a exigir a Londres la transferència de competències necessàries per a convocar un referèndum. Finalment, cal negociar amb el govern britànic perquè autoritzi la consulta, segons aquesta previsió, cap al 2028.

Aquesta transferència de competències no és genèrica, sinó que té un instrument concret: una ordre de la secció 30 de la Scotland Act del 1998. Aquest mecanisme permet que Westminster cedeixi temporalment al parlament escocès la capacitat de legislar sobre matèries reservades, com és el cas de la independència, i és exactament el procediment que es va utilitzar abans del referèndum del 2014. El programa de l’SNP proposa explícitament de repetir aquesta fórmula: una majoria electoral hauria de legitimar la demanda d’aquesta ordre i obligar políticament el govern britànic a concedir-la.

Aquesta estratègia pivota sobre un precedent molt concret: el 2011, quan la majoria absoluta amb Alex Salmond va forçar un acord amb Westminster que va permetre el referèndum del 2014. L’SNP assumeix que repetir aquests passos tornaria a obligar el govern britànic a negociar, i això deixa l’estratègia, en bona part, a mercè de les autoritats britàniques. Tanmateix, el context polític i legal ja no és el mateix. Després de la sentència del Tribunal Suprem britànic, el parlament escocès no pot convocar cap referèndum pel seu compte: la qüestió constitucional continua essent competència exclusiva de Westminster. Això vol dir que, sense una nova ordre de la secció 30, qualsevol intent de consulta seria impugnat.

A més, el context polític també ha evolucionat. A diferència del període previ al 2014, quan el suport a la permanència era clarament majoritari, les enquestes actuals mostren un escenari molt més ajustat, amb la independència sovint al davant de romandre al Regne Unit.  Tot plegat converteix el full de ruta de l’SNP en una estratègia de pressió més que no pas en un compromís executable. El partit defensa que una majoria electoral hauria de ser políticament vinculant i podria forçar el govern britànic, però no concreta què farà si Londres manté el vet.

De fet, aquesta ambigüitat no és solament discursiva, sinó també interna. Dins el mateix partit hi ha una tensió creixent sobre l’estratègia a seguir. La direcció sosté que una majoria parlamentària és “l’única via incontestable” per a aconseguir un referèndum legal, però uns altres sectors pressionen per explorar alternatives, inclosa alguna forma de via unilateral o de referèndum de facto a través d’eleccions.

Així, de moment, el referèndum es desplaça cap a l’horitzó –no abans del 2028– i es presenta com el resultat d’un procés polític, no com una decisió immediata. Tot i això, la independència es manté com l’eix central de la campanya i vincula el vot a un mandat explícit, mentre el partit intenta equilibrar aquest objectiu amb un programa de govern centrat en els serveis públics i el cost de la vida.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, té previst de posar aquesta mesura sobre la taula a la pròxima cimera de caps d’estat i de govern de la Unió Europea, que es farà la setmana vinent a Xipre.

La iniciativa s’inclou en el conjunt de mesures que Brussel·les estudia per fer front a la crisi energètica derivada del conflicte al Llevant.

De fet, Von der Leyen ja va anunciar recentment que flexibilitzaria temporalment els ajuts d’estat per facilitar la resposta dels estats membres a la situació actual.

L’aplicació s’ha desenvolupat completament sobre codi obert i, per tant, les plataformes en línia la podran fer servir per controlar l’accés dels menors. “Això significa que qualsevol país la podrà utilitzar i, encara més important, que les plataformes digitals podran basar-se fàcilment en aquesta aplicació de verificació d’edat, de manera que ja no hi haurà excuses. Europa ofereix una solució gratuïta i fàcil per a protegir els infants”, ha defensat la dirigent de l’executiu comunitari en una conferència de premsa.

Our app ticks all the boxes.

Highest privacy standards in the world
Works on any device
Easy to use
Fully open source pic.twitter.com/EUqHlA3ts0

— Ursula von der Leyen (@vonderleyen) April 15, 2026

Segons que ha explicat, Espanya, França, Dinamarca, Grècia, Itàlia, Xipre i Irlanda –que han posat a prova el mecanisme aquests darrers mesos– han expressat que volien integrar l’aplicació a les seves carteres digitals. “Espero que més països i el sector privat s’hi afegeixin”, ha dit Von der Leyen. “Aquesta eina dóna a pares i educadors una manera poderosa de protegir els infants. Tindrem tolerància zero amb les empreses que no respectin els seus drets”, ha afegit.

Al seu torn, la vice-presidenta executiva de la Comissió Europea a càrrec de Sobirania Tecnològica, Henna Virkkunen, ha assenyalat que Brussel·les ha tirat endavant aquesta aplicació perquè les plataformes no tenen solucions adequades i ha assegurat que el sistema desenvolupat garanteix la protecció de dades. “Els usuaris tindran ple control de les seves dades”, ha afirmat.

Von der Leyen també ha insistit que l’aplicació respectava els estàndards de privacitat més alts del món, de manera que els usuaris podrien demostrar la seva edat sense revelar cap més informació personal. “És completament anònima perquè els usuaris no puguin ser rastrejats”, ha reiterat.

L’executiu comunitari ha anunciat també que, en paral·lel al llançament de l’aplicació, crearà un mecanisme de coordinació europeu per harmonitzar les solucions entre els diferents estats membres i ajudar-los a desplegar aquesta eina. “Cal protegir tots els infants de la UE. Volem una solució única per a tota la UE, no vint-i-set de diferents”, ha apuntat Virkkunen.

Ahir al vespre, a la riba del Danubi, una multitud de simpatitzants de Tisza va esclatar de joia quan Viktor Orbán va reconèixer la seva dolorosa derrota. Els hongaresos havien anat a votar en massa en aquella jornada històrica. A les 18.30, mitja hora abans del tancament de les urnes, la participació ja era del 78%, molt per sobre del 68% de fa quatre anys. Els analistes preveien que afavoriria Magyar; era un senyal de l’entusiasme per votar a favor del canvi.

Els simpatitzants de Tisza s’havien reunit ja havent dinat a l’altra riba del riu, davant el majestuós edifici del parlament de Budapest, tot esperant els resultats. A mesura que la gent sortia del metro, es podien sentir crits de “Árad Tisza”, una frase que s’ha sentit molt en campanya i que es pot traduir si fa no fa “Tisza creix”.

Entre la multitud hi havia sobretot joves, molts dels quals votants novells, que explicaven que Péter Magyar s’havia guanyat el seu suport recorrent el país i abordant una àmplia gamma de problemes interns.

“Allò que em va convèncer va ser tot aquell recorregut pel país i el fet d’escoltar realment la gent i dir allò que importa de debò”, explica Dóra Fricsfalusi, de dinou anys. “Els drets humans, els drets de les famílies i els drets dels infants són qüestions molt importants, i el Fidesz d’Orbán no ha estat capaç de donar-hi resposta.”

Els dirigents polítics europeus també van enviar de seguida missatges de felicitació a Magyar, membre del Partit Popular europeu. Per a ells, Orbán havia estat sovint una font de frustració, perquè havia fet servir el poder de vet del seu país per blocar iniciatives clau de la Unió; recentment, per exemple, un préstec de 90.000 milions d’euros per a Ucraïna.

Tanmateix, malgrat l’enorme interès internacional i les acusacions d’ingerència estrangera de diversos actors, els votants hongaresos semblaven centrats sobretot en els problemes interns, com ara una economia feble i la manca de recursos en sanitat i educació, les acusacions de corrupció i el cansament per un líder que ha governat setze anys consecutius i que poca cosa oferia per justificar un nou mandat de quatre anys.

“El seu error més gran ha estat la manca d’innovació: és la tercera gran elecció en què el Fidesz ha fet campanya bàsicament amb el mateix missatge: donar suport a les famílies i mirar de protegir Hongria de la guerra”, diu la politòloga Nora Schultz. “I la gent sembla voler alguna cosa nova.”

La cursa d’enguany ha estat considerada una de les més brutes i agressives de la història hongaresa. Budapest era plena de cartells que representaven el líder opositor Magyar com un titella de dues cares al servei de Brussel·les i Kíiv. I aquestes darreres setmanes la premsa independent s’ha omplert de material comprometedor sobre els vincles del govern d’Orbán amb Rússia.

Orbán ha estat un dels principals dirigents oposats a la immigració. També ha criticat obertament l’ajut militar i econòmic a Ucraïna i ha intentat sovint de blocar les sancions de la UE contra Rússia. Durant la campanya electoral, ha volgut alimentar la por que Magyar faria entrar Hongria en guerra contra Rússia, en suport d’Ucraïna.

Tanmateix, Magyar ha fet campanya amb un programa centrat principalment en qüestions internes, en què ha acusat Orbán de gestionar malament la feble economia d’Hongria i ha denunciat un sistema de contractació pública que –diu– ha enriquit membres de la família d’Orbán i els seus aliats polítics.

El reconeixement de la derrota per part d’Orbán marca un moment decisiu a Brussel·les, on el primer ministre hongarès s’havia avesat a obstruir les polítiques de la UE, que sovint requereixen l’aprovació unànime dels vint-i-set estats membres. La seva derrota també ha posat de manifest els límits del radi d’acció global del moviment polític de Donald Trump, que li va donar suport en la campanya, fins i tot ahir al matí, i va enviar el vice-president J. D. Vance a participar en un acte electoral del Fidesz.

Orbán, de fet, havia presentat les eleccions com la batalla per “l’ànima d’Occident”, i Vance va qualificar en públic els EUA i Hongria de representants de “la defensa de la civilització occidental”. Tot i que, econòmicament, Hongria va darrere de la majoria de països de la UE, Orbán s’ha convertit en una icona per als conservadors populistes i l’extrema dreta de tot el món.

Amb aquesta derrota, Rússia perd un dels actius més valuosos a Europa: un govern amic dins la UE capaç de blocar sancions i rebaixar resolucions, especialment en matèria d’ajut a Ucraïna i de sancions. Orbán havia fet servir el poder de vet per arrancar exempcions de la UE i mantenir les decisions en un atzucac, alhora que s’assegurava energia russa barata. La caiguda d’Orbán també amenaça d’infligir al Kremlin un cop ideològic, atès que havia ofert una prova palpable que la “democràcia il·liberal” podia arrelar, guanyar eleccions i perdurar dins la Unió Europea.

Els analistes, de fet, ja deien que era poc probable que els votants es deixessin influir per les acusacions, difoses per Vance i Orbán, que Ucraïna i Brussel·les havien provat d’influir en les eleccions.

“No ho veig com un factor decisiu”, explica Péter Krekó, director de Political Capital, un grup d’experts independent de Budapest. “Potser podria aportar una mica més de suport entre els votants indecisos, però no n’estic gaire convençut, atesa la poca importància que sembla tenir la política exterior per a la població hongaresa en aquest moment.” I afegeix: “Els votants, avui, estan molt més centrats en qüestions internes com la corrupció, la sanitat i l’economia.”

Orbán, que va exercir per primera vegada com a primer ministre entre el 1998 i el 2002, va tornar al càrrec el 2010 i d’aleshores ençà havia guanyat tres eleccions consecutives.

Dissabte va aparèixer inusualment cansat, per pronunciar un discurs de campanya, cosa que va preocupar alguns simpatitzants del Fidesz. En aquest discurs, Orbán va repetir la seva crítica a l’ajuda europea a Ucraïna, dient als votants que Tisza destinaria diners a Kíiv. Mentre Orbán compartia escenari amb Vance, Magyar recorria pobles i viles –en un contrast evident que captava els estils de campanya tan diferents dels dos principals candidats.

Magyar, ex-simpatitzant d’Orbán i membre del Fidesz durant anys, va adquirir notorietat el 2024 i va construir una base de suport substancial recorrent el país intensament, i arribant a fer set discursos diaris. També va construir una presència activa a les xarxes socials, on posà en relleu el mal estat de les infrastructures i la manca de béns bàsics, com ara el paper higiènic als hospitals.

Péter Magyar, nat a Budapest, prové d’una família amb connexions polítiques. El seu besoncle va ser president d’Hongria a començament dels anys 2000 i la seva mare va treballar a la judicatura. En un pòdcast recent, Magyar va recordar haver tingut un pòster d’Orbán a la paret del seu dormitori quan era petit, en l’època en què Orbán va ascendir al poder per primera vegada amb una retòrica anticomunista i crides a trencar la relació amb Rússia.

Magyar es va incorporar al Fidesz mentre estudiava a la universitat i es va casar amb una de les estrelles en ascens del partit, Judit Varga, que més tard va esdevenir ministra de Justícia d’Hongria.

Magyar va trencar la relació amb el partit el 2024, arran de les revelacions que el govern d’Orbán, que havia passat anys presentant-se com a defensor dels valors cristians i de les famílies tradicionals, havia indultat un home condemnat per haver ajudat a encobrir un escàndol d’abusos sexuals en una llar d’infants. Varga –que aleshores ja s’havia separat de Magyar– va dimitir, igual que el president d’Hongria en aquell moment.

“Després d’aquell escàndol, Magyar va criticar durament el Fidesz i va aconseguir de crear una mena de moviment social; de fet, Tisza no era un projecte polític a la primeria”, explica Ilona Gizinska, experta en política hongaresa del Centre d’Estudis de l’Est de Varsòvia. “L’oposició hongaresa dels anys anteriors estava molt concentrada a Budapest i no pas als pobles més petits, i és això que Péter Magyar ha canviat per primera vegada en anys.”

“Magyar va donar a la gent consternada per l’escàndol del perdó una manera de dir: ‘Abans era votant del Fidesz, d’alguna manera formava part del règim, i era acceptable que ho fos, com és acceptable que aquest sigui el moment de canviar'”, explica la politòloga Nora Schultz.

El fet que tots els partits democràtics, l’un darrere de l’altre, decidissin de no presentar-se a les eleccions per concentrar el vot contra Orbán va acabar de convertir Magyar en l’home capaç de posar fi al mandat d’Orbán; és això, sobretot, que han celebrat els joves tota aquesta llarga nit a Budapest. Sense apartar Orbán i tornar a Europa, veien el futur d’Hongria molt difícil. I ara, de sobte, recuperaven les raons per a l’esperança.

A partir d’avui, el president del país ha d’aprovar els resultats electorals i encarregar formalment la formació del pròxim govern. És un aliat d’Orbán, igual que el Tribunal Suprem, la fiscalia i el Tribunal Constitucional. Però com que Magyar ha superat la barrera dels dos terços dels escons tindrà la possibilitat de reformar la constitució i canviar les normes més conflictives i antidemocràtiques que Orbán va anar introduint durant aquests llargs setze anys de mandat.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha destacat a les xarxes socials: “El cor d’Europa batega aquesta nit amb més força a Hongria.” I en un segon missatge ha subratllat: “Hongria ha triat Europa. Europa sempre ha triat Hongria. Un país reclama el seu camí europeu. La Unió es reforça.”

El president francès, Emmanuel Macron, ha publicat a les xarxes una fotografia seva amb Magyar, a qui ha trucat per felicitar-lo. “França celebra aquesta victòria, que representa un triomf de la participació democràtica, el compromís del poble hongarès amb els valors de la Unió Europea i el lloc d’Hongria a Europa –ha escrit–. Tots junts, construïm una Europa més sobirana, per a la seguretat del nostre continent, la nostra competitivitat i la nostra democràcia.”

En la mateixa línia, el canceller alemany, Friedrich Merz, ha fet arribar les seves “felicitacions de tot cor” a Magyar. “Espero treballar amb vós. Unim forces per una Europa forta, segura i, sobretot, unida”, ha publicat.

A Suècia, el primer ministre, Ulf Kristersson, ha destacat la victòria “històrica” del partit de Magyar. “És un nou capítol en la història d’Hongria”, ha subratllat.

El primer ministre d’Estònia, Kristen Michal, ha remarcat l’“elecció històrica” per “una Hongria lliure i forta” dins d’una “Europa unida” i ha “refusat les forces que en menystenen els interessos”. També la primera ministra letona, Evika Siliņa, ha felicitat Magyar per la “victòria històrica”. “Espero treballar amb vós en favor dels valors i interessos europeus comuns”, ha dit.

Completa el trio bàltic el president lituà, Gitanas Nausėda, que ha dit que la victòria de Magyar era una “gran victòria d’Europa”. “Enhorabona a Péter Magyar. Hi ha moltes coses que podríem fer i hauríem de fer en favor de la democràcia, la justícia i la pau”, ha dit.

També s’han afegit a les felicitacions el primer ministre croat, Andrej Plenković; el primer ministre irlandès, Micheál Martin; i la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, que ha recordat: “El lloc d’Hongria és al cor d’Europa.”

Prime Minister Viktor Orbán has just called to congratulate us on our victory.

— Magyar Péter (Ne féljetek) (@magyarpeterMP) April 12, 2026

Amb el 94,66% escrutat, la formació opositora s’encamina cap a una supermajoria de dos terços, amb 138 escons –això li pot permetre de fer reformes constitucionals i capgirar la deriva il·liberal d’aquests darrers anys– i un 53,74% dels vots. El partit d’Orbán, en canvi, s’enfonsa fins a 54 diputats i un 37,65%.

“No tenim el pes per a governar el país, de manera que hem de reconstruir les nostres comunitats”, ha dit Orbán, que ha advertit que no es rendiria. “Això és una cosa que la gent sap de nosaltres: no ens rendim mai. Els dies que tenim al davant són per guarir les nostres ferides”, ha afegit.

La UE celebra la victòria de Magyar

La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, ha celebrat la victòria de l’opositor Péter Magyar. En un breu missatge a X, ha dit: “Aquesta nit el cor d’Europa batega més fort a Hongria”, en referència a les traves d’Orbán –com ara els vincles amb el Kremlin– per al bon funcionament de la UE.

Ma este Európa szíve erősebben dobog Magyarországon.

Europe’s heart is beating stronger in Hungary tonight.

— Ursula von der Leyen (@vonderleyen) April 12, 2026

Al llindar de la supermajoria, segons dos sondatges

Dos sondatges d’opinió, publicats coincidint amb el final de la votació –a les 19.00–, apunten a una àmplia victòria de Tisza, encapçalat per Péter Magyar, fet que podria comportar la sortida del poder d’Orbán després de 16 anys al càrrec.

Segons l’enquesta de Median, Tisza obtindria un 57,1% dels vots i 135 escons, superant així el llindar dels 133 necessaris per assolir una majoria de dos terços. Aquesta majoria li permetria de fer reformes constitucionals i revertir la deriva il·liberal del govern d’Orbán.

Per la seva banda, un sondeig del 21 Research Centre situa el suport a Magyar en un 55% i li atribueix 132 escons. En paral·lel, aquestes mateixes enquestes preveuen que el partit d’Orbán, Fidesz, es quedaria al voltant del 37-38% dels vots.

Malgrat aquestes dades, cal subratllar que són sondatges d’opinió i no d’enquestes a peu d’urna. Els treballs de camp es van fer entre el 7 i l’11 d’abril en el cas de Median i entre el 8 i l’11 d’abril en el del 21 Research Centre, és a dir, abans de les eleccions.

D’altra banda, enquestes anteriors d’aquests mateixos organismes ja apuntaven una victòria destacada de Magyar, fet que obliga a interpretar els resultats amb cautela.

En aquest sentit, Magyar ha comparegut i ha qualificat la jornada de “dia històric”. El dirigent opositor ha agraït la participació rècord dels votants i s’ha mostrat “optimista però prudent” davant els sondatges.

Un sondatge a favor d’Orbán

Alapjogokért, una entitat demoscòpica pròxima al govern de Viktor Orbán, preveu una victòria del partit del primer ministre. Ara, el marge seria força estret: el 44,5% dels vots per a Fidesz i el 42% per a Tisza.

L’Estat Major de les Forces Armades d’Ucraïna ha informat que, entre les 16.00 d’ahir –moment en què va començar la treva– i les 7.00 d’avui, s’han registrat 120 combats i un total de 2.299 vulneracions de l’alto-el-foc.

Segons Kíiv, s’han produït 25 assalts, 365 bombardaments, 566 atacs amb drons Kamikaze i 767 accions amb drons FPV. Tot i això, assegura que no s’han detectat atacs amb míssils, bombes guiades ni drons Shahed.

Els incidents s’han concentrat principalment a Pidhavrilivka (regió de Dnipropetrovsk); a Vozdviyivka, Tsvitkove, Kopani, Charivne, Rivne, Obshche i Omelnyk (a Zaporíjia), i a la ciutat de Kherson.

Per la seva banda, el Ministeri de Defensa rus ha denunciat 1.971 infraccions de la treva. Moscou ha remarcat que les seves forces “han respectat estrictament l’alto-el-foc a la zona de l’operació militar especial […] i han mantingut les posicions prèviament ocupades”.

En canvi, acusa les forces ucraïneses d’intents d’avanç a Kondrátovka, Nóvaya Secha i Kaléniki (Donetsk); Pokróvske (Dnipropetrovsk), però també a les regions de Bélgorod i Kursk. Uns quants civils han resultat ferits, inclòs un menor.

Segons Rússia, les tropes ucraïneses han efectuat 258 atacs amb sistemes de llançacoets, artilleria, tancs i morters contra posicions russes i zones frontereres; 1.329 operacions amb drons FPV i 375 trets amb munició diversa, amb suport de quadricòpters i avions.

La treva de Pasqua va entrar en vigor ahir a les 16.00 (hora de Moscou, 15.00 a Catalunya) i és prevista fins avui a mitjanit.

Tots dos dirigents han votat d’hora al matí. Els col·legis electorals han obert a les sis del matí i han tancat a les set del vespre. No hi ha sondatges a peu d’urna a diferència de casa nostra, de manera que els primers resultats són directament de l’escrutini. Magyar ha insistit en la importància de la participació perquè “hi haurà districtes electorals on el resultat dependrà d’uns pocs vots”.

Després de votar, el dirigent opositor s’ha declarat absolutament convençut que el seu partit guanyarà les eleccions: “Ningú no pensa seriosament que Tisza perdi, ni tampoc Hongria.” En la línia de la seva campanya, més europeista que el seu rival i cap de govern, Magyar ha emmarcat els comicis en una lluita “entre l’est i l’oest”.

Orbán, en canvi, ha assegurat que felicitarà Magyar si guanya les eleccions abans de demanar el vot per al seu partit, Fidesz, perquè és l’opció més segura per a Hongria. Aquestes últimes hores, el primer ministre ha rebut missatges de suport d’aliats com ara Donald Trump Jr., el fill gran del president dels Estats Units, i el ministre israelià per a la Diàspora, Amikhai Xicli.

“Cal respectar la decisió del poble”, ha afegit Orbán, enmig dels avisos que tots dos candidats han llançat sobre la possibilitat de frau electoral.

Segons Tisza, ha rebut al voltant de seixanta denúncies per presumptes irregularitats comeses per simpatitzants del Fidesz. L’eurodiputat de Fidesz, Txiaba Demeter, ha assegurat, en canvi, que el seu partit té constància de 639 casos d’irregularitats electorals i que hi ha 74 denúncies policíaques pendents.

El batlle de Budapest, també opositor, Gergely Karácsony, ha cridat els votants a “fer història” utilitzant “el bolígraf que espera a les cabines de votació”.

Segons que ha informat la policia irlandesa, l’individu va ser arrestat poc abans de les 11.00 d’ahir acusat d’un delicte de danys i continua sota custòdia en una comissaria de la divisió de Clare/Tipperary, en aplicació de la legislació penal vigent. La investigació continua oberta.

WATCH: A man breached security at Shannon Airport in Ireland, climbed onto a parked C-130 Hercules, and damaged it with a tool.

He was arrested. pic.twitter.com/uls2tfgGND

— Clash Report (@clashreport) April 11, 2026

Unes imatges difoses a les xarxes socials mostren un home que s’enfila en un avió de transport C-130 Hercules de la força aèria nord-americana, que era estacionat en una zona allunyada de les pistes principals.

L’incident va mobilitzar efectius de la Garda, de la policia aeroportuària, dels serveis d’emergència de l’aeroport i membres de les forces de defensa desplegats a les instal·lacions.

Arran dels fets, l’activitat de l’aeroport va quedar interrompuda durant vint-i-cinc minuts. Dos vols de sortida van tenir retard i un vol procedent de Lorda va haver de romandre en espera abans de poder aterrar. Segons fonts de la gestió aeroportuària, l’operativa es va reprendre vora les 10.15, després d’haver estat suspesa cap a les 9.50.