Aquest cap de setmana pasqual, Hostalric recupera el seu passat llunyà amb la XXIX Fira Medieval, un esdeveniment que reviu l’esplendor històrica del municipi i la contrada. A més del mercat d’ambientació medieval, tallers relacionats, demostracions d’oficis antics, un campament de recreació històrica, cercaviles, concerts i visites guiades al castell del municipi, un dels elements més característics d’aquests dies és la cerimònia de benvinguda als poderosos vescomtes de Cabrera, que durant molt de temps van tenir la capital a Hostalric.

La poderosa nissaga dels Cabrera, nascuda a recer de l’imponent castell de Montsoriu, va anar acumulant poder i estenent-se –amb una organització de govern pròpia– de la muntanya cap a la plana, amb Hostalric com a nucli central, fins a arribar a la mar, amb les viles de Blanes i Palafolls. I no es va aturar aquí. Amb l’expansió marítima de la corona catalanoaragonesa, Bernat IV de Cabrera (1350-1423) va participar activament en la conquesta de l’illa de Sicília, amb dues expedicions (1392-1398) sufragades en gran part per ell mateix. L’esforç econòmic i militar de Bernardí, com també era conegut, fou recompensat per Pere el Gran amb unes terres al sud de l’illa.

El comtat de Mòdica, fundat el 25 de març de 1296, era petit en dimensió i desplaçat dels grans nuclis de l’illa, però era estratègicament molt valuós. ​​Giuseppe Barone, professor de la Universitat de Catània, n’explicava les bondats el novembre passat a les jornades “Catalunya-Sicília, el llegat dels Cabrera”: en termes geogràfics, era la zona de Sicília més pròxima a Malta i a l’Àfrica del Nord i se situava en la ruta de Catalunya cap a Nàpols i la Mediterrània oriental; econòmicament, era un domini feudal molt ric com a productor de blat dur, un producte destinat a l’exportació; i, poblacionalment, era el territori més habitat de l’illa, amb gairebé 30.000 persones, format per ciutats fortificades com ara Mòdica, Ragusa, Scicli i Pozzallo.

Al municipi costaner de Pozzallo, justament, hi ha una de les traces més impressionants de la família a l’extrem meridional sicilià, la Torre Cabrera, en la qual, per cert, va viure algunes temporades una mercadera i empresària barcelonina de primer nivell a la darreria del segle XV, Caterina Llull i Sabastida. El llegat dels Cabrera, grans constructors de castells i esglésies tant a Catalunya com a Sicília (probablement amb els mateixos arquitectes, segons els experts), s’escampa de fet per tot el comtat. Barone esmentava també el castell i l’església dedicada a Sant Jordi a Mòdica, el castell de Scicli i també el de Ragusa, tot d’edificis malauradament desapareguts o molt malmesos a causa del gran terratrèmol que va assolar la regió el 1693. L’església de Sant Jordi de Ragusa, reconstruïda posteriorment, encara conserva un portal de l’època dels Cabrera i sengles sepultures de Bernat IV i el seu fill Bernat Joan, vescomte de Cabrera i comte de Mòdica entre el 1423 i el 1466, casat amb una altra dona ben influent de l’època: Violant de Prades.

En el període de Bernat Joan, precisament, els Cabrera van experimentar sotracs importants. El virrei de Sicília li va obrir un judici per usurpació de terres i impagament, que el va obligar a vendre quatre pobles perifèrics del comtat de Mòdica i a demanar préstecs importants a banquers de Perpinyà. En aquestes circumstàncies va haver d’afrontar la guerra civil catalana (1462-1472), arrenglerat primer amb el comte Carles de Viana i després amb Joan II. En va sortir escaldat, atès que els seus béns a Catalunya foren confiscats i ell mateix fou empresonat a Barcelona. No va recuperar la llibertat fins el 1465, un any abans de morir-se, gràcies a la intercessió de la seva muller, Violant de Prades, que durant cinc anys va administrar les riqueses dels dominis de Mòdica amb la idea fixa de recomprar els béns dels Cabrera venuts o segrestats a Catalunya durant la guerra. L’objectiu fou assolit àmpliament i, per això, Barone és convençut que aquell petit domini insular va ajudar enormement a recuperar l’estatus de la família Cabrera en terra ferma.

Amb la desaparició de Violant de Prades, el 1471, va agafar efímerament les regnes dels territoris familiars Joan I de Cabrera, que es va morir poques setmanes abans del terrible pogrom contra els jueus de Mòdica (agost del 1474). El va succeir el seu fill Joan II, mort també prematurament el 1477, any en què el comtat va passar a la seva germana Anna I (1459-1526). Com a vescomtessa de Cabrera i de Bas i comtessa de Mòdica i d’Osona, el seu casament va adquirir caràcter d’afer d’estat, amb la implicació directa del mateix Ferran el Catòlic. Fou ell qui va organitzar les noces amb l’almirall de Castella, Fadrique Enríquez, amb tres condicions imposades per la família de la núvia: l’adjunció del nom Cabrera al d’Enríquez, la recuperació definitiva dels béns segrestats a Catalunya i la dotació de grans convents i monestirs franciscans als dominis sicilians, com ara el convent de Santa Maria della Croce a Scicli i el de Santa Maria Gesù a Mòdica.

I una mica més: En un pas més per a mostrar la vinculació íntima entre el vescomtat de Cabrera i el comtat de Mòdica, el mes de desembre passat es va signar un conveni d’agermanament entre el castell de Montsoriu i la Torre Cabrera de Pozzallo, dos monuments units per un passat comú, gràcies a un acord entre el municipi sicilià, el Patronat del Castell de Montsoriu, la Società Ragusana di Storia Patria i l’Associació d’Amics del Castell de Montsoriu.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Segons que ha informat la mateixa fiscalia, entre els implicats hi ha també un ex-ministre i un ex-vice-ministre de Desenvolupament Rural i Alimentació, cosa que complica la instrucció per les particularitats del sistema legal grec. Encara que ja no ocupin el càrrec, la legislació obliga que qualsevol investigació sobre membres del govern sigui tramitada a través del parlament. La investigació considera que hi ha una trama per a desviar fons agraris de la UE i hi implica també funcionaris de l’agència pública encarregada de gestionar i supervisar aquests ajuts. Els delictes investigats inclouen frau, falsedat documental, abús de confiança i irregularitats informàtiques amb l’objectiu d’obtenir beneficis econòmics indeguts.

La petició d’aixecament de la immunitat és un pas imprescindible perquè els investigadors puguin actuar contra els diputats en actiu. Sense aquest tràmit, la fiscalia europea no pot accedir a determinades dades ni practicar diligències sobre càrrecs protegits per l’aforament.

La fiscalia, amb seu a Luxemburg, manté unes quantes línies d’investigació obertes en aquest cas, però n’ha hagut de dividir la instrucció. D’una banda, continua les diligències contra funcionaris i més implicats sense immunitat; i, d’una altra, manté separada la part que afecta càrrecs polítics, pendent de la decisió del parlament grec.

Aquesta situació, segons que admet la mateixa institució, en dificulta l’actuació i pot alentir una investigació que afecta directament els interessos financers de la Unió Europea. El cas torna a posar damunt la taula els límits amb què topa la fiscalia europea quan ha d’investigar responsables polítics als estats membres.

Zelenski ha detallat que “el que Rússia vol i el que els seus socis difonen” és que el conflicte s’acabarà quan les tropes ucraïneses es retiren de l’est del país. “Em sorprèn que puguin creure això (…). Aquesta història s’ha estat repetint durant tant de temps”, ha dit, segons que recull l’agència Ukrinform.

Ha remarcat que Rússia imposa aquestes “noves condicions” que impliquen el control total del Donbass en dos mesos. Durant aquest temps, Ucraïna hauria de retirar-se i la guerra acabaria, segons Moscou. Si no ho fa, el Kremlin diu que Rússia igualment s’apoderarà de la regió, que inclou Donetsk i Lugansk, i exigirà més requisits.

En el seu discurs en la cimera pel quart aniversari de l’expulsió dels russos de la ciutat de Butxa, Zelenski ha posat l’accent en les veritables intencions de Rússia i ha subratllat els intents del Kremlin d’influir en els Estats Units, en un moment en què, a més d’estar immers en una nova guerra al Llevant, aviat hi haurà eleccions de mig mandat.

Negociacions encallades pel control territorial i Zaporíjia

La qüestió territorial, juntament amb la gestió de la central nuclear de Zaporíjia, són dos dels punts més conflictius en les negociacions infructuoses entre Ucraïna i Rússia. Ucraïna sosté que no pot donar per perduts aquests territoris, mentre que Rússia justifica l’ocupació per l’interès de protegir la comunitat russa que hi viu.

En els darrers dies, la polèmica sobre aquest tema ha tornat a agafar força, arran de la negativa del secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, que Washington condicioni cap garantia de seguretat per a Ucraïna al fet que aquesta renunciï al Donbass, una zona de la qual Kíiv només controla algunes àrees.

Rubio, visiblement molest amb el president Zelenski, ha arribat fins i tot a qualificar de “mentides” algunes de les seves afirmacions. També ha recordat tant a Kíiv com a Moscou que sense oferir concessions mútues serà molt difícil posar fi a una part d’una guerra que ja fa quatre anys que dura.

No solament hi ha en joc la composició del parlament, sinó també la relació amb Dinamarca i la capacitat de governar-se en un moment en què el nord de l’Atlàntic ha deixat de ser perifèria per a esdevenir centre. El resultat, de fet, difícilment passarà per alt als gabinets polítics de Donald Trump, de Vladímir Putin o de la Unió Europea.

Eleccions anticipades: la crisi que ho ha accelerat tot

El primer ministre feroès, Aksel V. Johannesen, va anunciar el 25 de febrer que avançava les eleccions admetent que la confiança dins la coalició “gairebé havia desaparegut”. La coalició sortint –formada pel Partit Socialdemòcrata, els republicans d’esquerres del Partit Republicà i els liberals de Progrés–, que tenia una majoria ajustada de 18 escons de 33, governava d’ençà del 2022, però havia arribat al tram final profundament erosionada.

La tensió interna no era nova, però aquestes últimes setmanes havia estat insostenible, tant per divergències ideològiques com per disputes concretes sobre projectes estratègics i reformes socials. El detonant va ser una sessió parlamentària especialment tensa: s’hi va aprovar la planificació d’un túnel submarí clau per a la connexió interna de l’arxipèlag i va quedar en l’aire la reforma de l’edat de jubilació. Dos projectes que divideixen clarament el govern.

Les enquestes pronostiquen que hi pot haver un canvi d’equilibri polític. Segons un sondatge publicat dilluns per a la televisió pública feroesa, el conservador Partit del Poble –principal partit de l’oposició– passarà a ser la primera força, amb un 27,7% dels vots i 9 escons, tres més que a les darreres eleccions. Al mateix temps, el Partit Unionista, l’únic partit clarament partidari de formar part de Dinamarca, també a l’oposició, mantindrà segons l’enquesta els 7 escons que ja tenia.

Per contra, el partit del primer ministre experimentarà una davallada significativa fins al 17,8% dels vots i obtindrà 6 escons (tres menys que ara), i els seus socis de govern es mantindran o retrocediran lleugerament, cosa que posaria el bloc governamental en clares dificultats. Tot i això, hi ha un element clau del sistema feroès: la fragmentació. No hi ha cap partit que s’acosti a la majoria absoluta –establerta en 17 escons del Løgting– i, per tant, qualsevol govern haurà de ser de coalició.

Això obre unes quantes possibilitats: des d’un govern encapçalat pels conservadors amb suport unionista fins a combinacions més transversals que tornin a barrejar partits de sensibilitats diferents, com ja ha passat en legislatures anteriors. Així, les eleccions són un moment de redefinició. El sistema polític feroès entra en una fase de reconfiguració i aquesta vegada no es tracta solament d’una alternança entre partits, sinó també d’una possible reordenació de blocs, aliances i prioritats.

Un consens nou: del debat congelat a l’obertura d’un procés

Un dels canvis més significatius del panorama polític feroès –i clau per a entendre aquestes eleccions– és que el debat sobre l’estatus polític ha deixat de ser patrimoni exclusiu dels partits més independentistes i ha passat a ocupar un espai molt més transversal. El punt d’inflexió es pot situar el 2024. Fins aleshores, la qüestió havia quedat relativament desactivada durant dues dècades, amb un sistema polític més centrat en la gestió quotidiana i en equilibris pragmàtics amb Dinamarca. Però uns quants factors van reobrir el debat.

El primer va ser el vet de Suècia i Finlàndia a la integració plena de les Fèroe al Consell Nòrdic. No s’hi discutia una qüestió tècnica, sinó el reconeixement mateix com a subjecte polític complet. En aquest context, es va produir un moviment notable: el Partit del Poble es va adherir a un acord per a explorar una redefinició del marc polític. Aquest moviment és especialment significatiu perquè no és un partit independentista clàssic, sinó que havia combinat sobiranisme i pragmatisme en la relació amb Dinamarca.

No és una opció directa per la independència immediata, però sí un canvi de marc: l’statu quo deixa de ser intocable o fins i tot ha quedat obsolet. El fet que el partit s’afegeixi a aquest consens indica fins a quin punt el debat s’ha desplaçat. I es preveu que la qüestió s’haurà d’afrontar en la nova legislatura. Més enllà de la independència, han aparegut propostes com ara la lliure associació, la relació bilateral entre estats, una estructura de tres països dins el Regne de Dinamarca o una independència formal amb cooperació estreta amb Dinamarca.

Ara com ara, el Partit Unionista continua essent l’únic partit clarament partidari de mantenir el vincle amb Dinamarca en els termes actuals. Però, fins i tot en aquest cas, el debat s’ha matisat: ha formulat obertament la possibilitat de revisar l’estructura del regne i ha defensat un model més igualitari en la relació amb Dinamarca.

A l’altre extrem, el Partit Republicà manté una defensa explícita de la independència, però també ha adaptat el discurs cap a fórmules graduals i negociades. Entre aquests dos pols, la resta de partits –inclosos els socialdemòcrates i els liberals– es mouen en posicions intermèdies. El debat no es proposa com una ruptura immediata, sinó com un procés obert, amb múltiples opcions possibles. Aquest desplaçament del consens té conseqüències directes i, per primera vegada en molts anys, la qüestió nacional no és un tema lateral, sinó un dels eixos centrals de la campanya.

Dinamarca, Rússia i la quadratura del cercle

Les Fèroe disposen d’una economia robusta, basada sobretot en la pesca, i d’una capacitat notable de generar recursos propis. De fet, prop del 90% de les exportacions de l’arxipèlag es vinculen al sector pesquer, cosa que converteix el país en altament especialitzat, però també vulnerable a qualsevol alteració en aquest àmbit. Aquesta base econòmica els dóna marge polític real per a llançar propostes de més autonomia o fins i tot de sobirania formal.

Però aquest marge té límits clars, estructurals. Un dels més evidents és la dependència d’infrastructures crítiques. Les Fèroe estan connectades al món per mitjà de molt pocs cables submarins, que sostenen pràcticament totes les comunicacions digitals i bona part de l’activitat econòmica. Aquesta fragilitat ha quedat exposada aquests darrers anys, amb incidents que n’han afectat les connexions –incloent-hi danys en cables que connecten amb Escòcia el 2022 i dues vegades més el 2025. En aquest context, el mateix govern feroès ha admès que, si aquestes connexions fallessin simultàniament, podrien quedar pràcticament incomunicats durant mesos.

Al mateix temps, la política exterior econòmica ha afegit una capa de complexitat a la situació. Les Fèroe no formen part de la Unió Europea i han mantingut acords pesquers amb Rússia d’ençà del 1977, renovats anualment fins ara, malgrat la guerra d’Ucraïna. Aquests acords permeten a la flota feroesa de pescar en aigües russes –sobretot a la mar de Barentsz– i els vaixells russos, per la seva banda, poden navegar en aigües feroeses amb determinades condicions. Aquesta relació ha aixecat una forta controvèrsia interna i externa. D’una banda, el govern feroès ha defensat que es tractava d’una decisió pragmàtica: la pesca és un sector estratègic i els productes alimentaris no estan subjectes a sancions internacionals. I, d’una altra, el manteniment d’aquests acords ha estat vist com una contradicció amb el suport polític a Ucraïna i amb l’arrenglerament general amb Europa.

La tensió ha augmentat encara més arran de sospites sobre activitats russes a la regió. En aquest context, el govern feroès va introduir matisos en la renovació de l’acord del 2026 i va vetar l’accés a les seves aigües, per exemple, a dues navilieres russes –Murman Seafood i Norebo– assenyalades per la UE per possibles activitats d’espionatge o de sabotatge. Tot plegat evidencia una tensió de fons: les Fèroe poden tenir capacitat econòmica per a sostenir-se, però la posició geogràfica, la dependència d’infrastructures crítiques i la inserció en xarxes comercials i de seguretat obliguen les illes a moure’s en un equilibri molt delicat. Per això, la qüestió no és solament si les Fèroe poden viure soles en termes econòmics, sinó també en quin sistema de connexions, seguretat i aliances es volen integrar.

Les eleccions del 26 de març, i els pactes posteriors, no resoldran la qüestió de la sobirania, però sí que en fixaran el ritme. Determinaran qui governa en un moment de fractura interna, amb quin mandat es negocia amb Dinamarca i quina direcció pren un debat que ja no es pot ajornar. El resultat no dirà si les Fèroe seran independents, però sí que situarà la independència en l’horitzó polític immediat.

El comissari d’Economia, Valdis Dombrovskis, ha detallat davant el Parlament Europeu, a Brussel·les, que l’executiu comunitari presentarà prompte un conjunt de mesures per a fer front a l’increment dels preus energètics derivat de la guerra a l’Iran.

Mesures per a indústries i ajudes d’estat

La Comissió també ha dit que plantejarà mesures per reduir les tarifes de xarxa a les indústries intensives en energia. Dombrovskis ha recordat que els estats poden aprovar ajudes d’estat davant la situació actual.

El comissari letó ha subratllat la urgència de “modernitzar i fer més àgil” el règim de comerç de drets d’emissions (ETS, per les sigles en anglès). Sobre aquesta qüestió, ha evitat entrar en detalls i ha afirmat que es tindran en compte les preocupacions de la indústria, a més d’incrementar la capacitat de les reserves per tal de reduir la volatilitat dels preus.

Costa defensa la descarbonització i la producció d’energia renovable

El president del Consell Europeu, António Costa, ha valorat que la guerra actual a l’Orient Mitjà i el seu impacte en el subministrament energètic “confirma el camí” escollit per la Unió Europea, basat en la descarbonització i la producció d’energia pròpia a partir de fonts renovables. Segons Costa, aquesta “és la direcció adequada per limitar dependències perilloses i reduir els preus de l’energia a llarg termini”.

El dirigent portuguès ha reiterat també la necessitat de defensar la “preferència europea” en àmbits com la contractació pública i l’impuls de sectors estratègics i tecnològics, tot matisant que aquesta hauria de ser “específica i proporcionada”.

“Duem les víctimes i supervivents al cor i en les oracions, i cal que continuem compromesos amb la veritat, la compassió, la justícia i l’acció”, ha destacat durant el discurs d’investidura, fet a la catedral de Canterbury davant la presència dels prínceps de Gal·les, Guillem i Caterina.

Mullally, ara la persona de més alt rang eclesiàstic dins l’Església d’Anglaterra, ha insistit que no s’ha de minimitzar ni oblidar el dolor que han patit aquells que han estat perjudicats «per les accions, omissions o desencerts de membres de les esglésies i comunitats».

Reconeixement de les víctimes de conflictes

“En un món ja esquinçat pel conflicte, el sofriment i la divisió, cal reconèixer també el dolor que existeix molt més a prop de casa”, ha assenyalat. Mullally ha instat a pregar per aquestes persones “de manera constant” i ha recordat especialment les víctimes de les guerres d’Ucraïna, Sudan i Birmània.

Mullally ha estat nomenada 106a arquebisbessa de Canterbury i és la primera dona que assumeix aquest càrrec històric. Prèn el relleu de Justin Welby, dimissionari després de les crítiques per la gestió d’un cas d’abusos el 2024. Fins ara era bisbessa de Londres, i abans havia estat bisbessa de Crediton (diòcesi d’Exeter).

En una carta adreçada a la primera ministra Giorgia Meloni, Santanchè assegura que deixa el càrrec tal com Meloni li havia demanat “oficialment”, i defensa la seva gestió al capdavant del ministeri. “Crec que he exercit el meu rol al màxim de les meves possibilitats i sense cap contraindicació”, afirma.

La ja ex-ministra també subratlla que no té causes judicials pendents: “El meu certificat penal és immaculat i, pel que fa al cas de la caixa d’integració, no hi ha ni tan sols una imputació formal”, escriu.

Tot i això, reconeix una certa “amargor” pel final de la seva etapa al govern, però assegura que prioritza la relació personal amb Meloni i el futur del seu espai polític. “A la meva vida estic acostumada a pagar els meus comptes, i sovint també els dels altres”, afegeix.

La dimissió arriba hores després que l’oposició hagués registrat una moció de censura contra Santanchè al Senat i a la Cambra dels Diputats, i hagués reclamat la compareixença immediata de Meloni per donar explicacions sobre la crisi política oberta.

La primera ministra havia demanat el pas al costat de la ministra per “sensibilitat institucional”, després del revés sofert pel govern en un referèndum recent i enmig de les investigacions de la fiscalia de Milà sobre empreses vinculades a Santanchè.

Al començament de la sessió al senat, unes quantes forces opositores han reclamat que la moció sigui inclosa al calendari tan aviat com sigui possible. El primer d’intervenir-hi ha estat el cap de grup del Moviment 5 Estels, Luca Pirondini, que ha demanat que la primera ministra, Giorgia Meloni, assumeixi responsabilitats i posi fi a una situació que ha qualificat de “ball indecent”.

Pirondini ha denunciat que el cas de Santanchè s’arrossega de fa tres anys “malgrat acusacions molt greus” i gràcies, segons ell, al suport de Meloni. Per la seva banda, el senador del Partit Demòcrata Antonio Nicita ha qüestionat el canvi de posició del govern, ara que Meloni ha instat la ministra a dimitir. Nicita ha reclamat explicacions sobre què ha canviat respecte de moments anteriors en què el parlament va rebutjar la dimissió de Santanchè.

Uns altres representants, com Ivan Scalfarotto i Tino Magni, s’han afegit a la petició d’un debat immediat. Scalfarotto ha criticat durament el govern, ha dit que havia causat “un desastre polític” i ha exigit que Meloni doni explicacions directament.

A la cambra dels diputats, l’oposició també ha reclamat una compareixença urgent de la primera ministra. El diputat Marco Grimaldi ha demanat per què Meloni no havia forçat encara la dimissió de la ministra, i la dirigent parlamentària del PD, Chiara Braga, ha dit que el govern afrontava “una crisi política evident” després del resultat recent del referèndum sobre la reforma del sistema judicial.

“Aquesta nit, un dron ha impactat a la xemeneia de la central elèctrica d’Auvere, a Estònia. No hi ha danys significatius ni ferits, ni tampoc cap afectació al sistema elèctric d’Estònia”, ha indicat el ministre d’Afers Estrangers, Margus Tsahkna, que ha detallat que el dron “no anava dirigit contra Estònia”.

Tanmateix, ha lamentat que la situació a Estònia s’afegeix a uns altres episodis similars registrats a Bèlgica, Dinamarca, Suècia, Lituània i Letònia. “Anem reforçant les nostres capacitats per respondre a aquest tipus d’incidents. La pressió sobre l’agressor ha de continuar”, ha remarcat Tsahkna.

Casos a Letònia i Lituània

L’incident registrat a Estònia s’afegeix als casos de Letònia i Lituània d’aquests darrers dies. Aquesta mateixa matinada, les Forces Armades de Letònia han denunciat l’entrada al seu espai aeri d’un dron “procedent de Rússia” i han assenyalat que l’aparell s’havia estavellat al seu territori, en un altre succés que s’ha saldat sense víctimes ni danys materials.

Després d’entrar a l’espai aeri de Letònia, l’aeronau no tripulada va caure i es va registrar “un so similar a una explosió” a Kraslava, a prop de la frontera amb Bielorússia.

Per la seva banda, el Ministeri de Defensa de Lituània ha criticat la tendència d’aquests darrers dies, i ha denunciat que, en aquestes darreres quaranta-vuit hores, s’havien “estavellat drons als territoris dels tres estats bàltics”. A parer seu, és “una clara indicació que la guerra de Rússia contra Ucraïna genera un risc regional més ampli”.

Les autoritats lituanes han subratllat que hi respondrien “reforçant la preparació i accelerant la defensa aèria”, i han assegurat que tots els actors  havien “de romandre vigilants” a aquestes incursions.

“La força aèria ha identificat una aeronau no tripulada estrangera procedent de Rússia que ha ingressat a l’espai aeri letó”, ha dit en un missatge a les seves xarxes socials, en què ha especificat que posteriorment es va registrar “un so similar a una explosió” a Kraslava, a prop de la frontera amb Bielorússia.

Segons que ha explicat, al lloc s’hi han desplaçat les forces de seguretat, que han trobat les restes del dron. “No s’ha detectat cap més amenaça per a la seguretat dels civils ni de l’espai aeri letó”, ha subratllat.

“Cap civil no ha resultat ferit i no hi ha hagut danys a la infrastructura civil”, ha assegurat, i ha explicat que ara s’investigaven les circumstàncies de l’incident, sense que les autoritats de Rússia s’hagin pronunciat, de moment, sobre el que ha passat.

L’incident ha tingut lloc enmig d’una nova nit d’atacs encreuats entre Rússia i Ucraïna en el marc de la invasió a gran escala, que va començar el 2022.

Els socialdemòcrates han estat la força més votada amb prop del 22% dels vots, una baixada de 5,5 punts, però suficient per a mantenir-se al capdavant, en una situació política molt fragmentada. El conjunt del bloc d’esquerres passa lleugerament davant del bloc de dretes, 83 diputats a 78, però cap dels dos no arriba a la majoria absoluta al parlament, que és de 88.

Això obre la porta a unes negociacions complexes per a formar govern que es podrien allargar setmanes o fins i tot mesos. En aquest context, el partit moderat del ministre d’Afers Estrangers, Lars Løkke Rasmussen, amb 14 escons, es consolida com a peça clau, amb capacitat per a decidir quina majoria acaba governant. El principal rival de Frederiksen dins el bloc conservador, el partit Venstre encapçalat per Troels Lund Poulsen, va darrere, amb un 10,4% dels vots, i l’Aliança Liberal d’Alex Vanopslagh emergeix com una de les forces destacades de la dreta, amb un 9,3%.

La campanya ha estat marcada tant per qüestions internes –com ara el cost de la vida, la fiscalitat o la política energètica– com per la crisi internacional derivada de les tensions amb els Estats Units per Grenlàndia, a causa de les pressions del president Donald Trump per a prendre el control del territori.

De fet, aquesta crisi ha acabat reforçant Frederiksen, que va convocar eleccions anticipades aprofitant l’efecte de la pinya al voltant del govern. Tanmateix, el resultat fragmentat confirma la dificultat creixent de construir majories estables en el sistema polític danès. Amb els resultats definitius encara pendents, tot fa preveure que el futur govern dependrà d’acords transversals o d’una nova fórmula de coalició que torni a trencar la tradicional divisió entre blocs ideològics.

Al centre d’aquest canvi hi ha dues qüestions que fa poc ocupaven un lloc discret: la pressió dels Estats Units sobre Grenlàndia i el debat latent sobre la independència tant d’aquest territori com de les illes Fèroe. Són dos elements que han situat Dinamarca en un espai més incert i que han donat a aquestes eleccions una dimensió que va més enllà dels afers domèstics.

La primera ministra, Mette Frederiksen, que fa pocs mesos partia amb unes expectatives a la baixa, arriba ara a les eleccions en una posició relativament sòlida: les enquestes la situen al capdavant. El seu govern ha sabut projectar una imatge de fermesa enmig de les tensions internacionals. Aquesta imatge s’ha reforçat amb un discurs de defensa de la sobirania i amb una política exterior més assertiva d’allò que és habitual en el context danès. Tanmateix, no tindrà majoria absoluta, ni de bon tros. Aquest avantatge és insuficient per a garantir-li la continuïtat. Com és habitual en el sistema danès, la clau no serà tant qui guanya com qui és capaç d’articular una majoria parlamentària.

El detonant d’aquest tomb ha estat la renovada pressió nord-americana sobre Grenlàndia. Les declaracions i amenaces de Donald Trump –que ja el 2019 havia insinuat la compra de l’illa i que ara ha tornat a parlar de controlar-la, fins i tot a la força– han dut novament la qüestió a un primer pla. La reacció de Copenhaguen ha estat immediata: defensar la sobirania i reafirmar que Grenlàndia no és negociable.

Aquest episodi ha tingut un efecte doble. D’una banda, ha reforçat el govern com a garant de la sobirania en un moment de tensió internacional. D’una altra, ha evidenciat la importància creixent de l’Àrtic, tant del punt de vista estratègic com econòmic. Grenlàndia concentra reserves potencials de terres rares i més recursos clau per a la transició energètica, a més d’una posició geogràfica central en les noves rutes marítimes que s’obren amb el desglaç. Tot plegat ha fet que deixi de ser una qüestió perifèrica i esdevingui un element central de la política.

Alhora, les illes Fèroe, tot i tenir una relació diferent amb Dinamarca, comparteixen amb Grenlàndia una voluntat creixent d’autodeterminació. En aquest context, el debat independentista ha adquirit una nova dimensió. De fet, la controvèrsia coincideix amb una doble cita electoral: si Dinamarca vota avui, les Fèroe faran també eleccions pròpies demà passat, molt més centrades en el futur polític de l’arxipèlag.

A diferència de Grenlàndia, on la política es troba fortament condicionada per la dependència econòmica de Copenhaguen –les transferències daneses representen una part molt significativa del pressupost– i per una història colonial més conflictiva, el cas feroès té una base més pragmàtica. Amb uns 55.000 habitants, han desenvolupat una economia sòlida, especialment entorn de la pesca i la indústria del salmó, fins al punt que el seu PIB per capita és comparable o fins i tot superior al danès. La dependència de les transferències estatals és molt menor, al voltant del 10% del pressupost, i els nivells de desocupació són molt baixos.

Aquest factor econòmic ha estat clau per a normalitzar la idea que més sobirania –o fins i tot la independència– és viable. A això s’hi afegeix una identitat política i cultural molt marcada i una voluntat creixent de tenir veu pròpia en l’àmbit internacional. Tot plegat s’ha traduït també en un canvi polític de fons. La divisió clàssica entre unionistes i independentistes s’ha anat difuminant, i avui una àmplia majoria de forces del parlament feroès defensa, pel cap baix, una redefinició profunda de la relació amb Dinamarca. En alguns casos, aquesta intenció es formula com una “solució de tres estats”, en què Dinamarca, Grenlàndia i les Fèroe mantindrien vincles però en peu d’igualtat, en una mena de comunitat política flexible.

Aquest moviment coincideix amb un augment de la pressió geopolítica a la regió. Les Fèroe ocupen una posició estratègica dins el corredor GIUK –entre Grenlàndia, Islàndia i el Regne Unit–, clau per al control naval de l’Atlàntic Nord i per al seguiment dels moviments de la flota russa. L’augment de la presència militar, tant de l’OTAN com de Rússia, el del trànsit naval i l’interès pels recursos marins, han convertit l’arxipèlag en una peça molt més sobresortint que no era fa una dècada. En aquest context, el debat sobiranista deixa de ser solament una qüestió interna i ja és condicionat per equilibris externs. La relació amb Rússia –amb acords pesquers que les Fèroe han mantingut malgrat les tensions amb la Unió Europea i les sancions occidentals– evidencia fins a quin punt el marge de maniobra internacional és un element polític central. Aquesta autonomia de facto en política econòmica exterior és un dels arguments dels sectors que defensen d’avançar cap a una sobirania més forta.

Un sistema que obliga a pactar

Malgrat aquest context excepcional, la mecànica institucional es manté. El parlament danès, amb 179 escons –incloent-hi els representants de Grenlàndia i les Fèroe–, fa pràcticament impossible que un sol partit obtingui majoria absoluta. Això obliga a construir governs de coalició o acords parlamentaris amplis, sovint transversals.

Frederiksen, que ja va trencar esquemes en l’anterior legislatura amb una coalició entre socialdemòcrates, liberals i moderats –una fórmula poc habitual en la política danesa–, podria provar de repetir una arquitectura similar. Però no hi ha res garantit. El bloc d’esquerres podria arribar a les portes de la majoria i el de dretes tampoc no presenta una alternativa clara ni cohesionada. Amb aquest panorama, els partits centristes tornen a aparèixer com a àrbitres inevitables. La seva capacitat de decantar la balança serà determinant, especialment si el resultat és ajustat.

En unes eleccions obertes, els quatre escons de Grenlàndia i les illes Fèroe també poden tenir un gran pes. No és pas cap novetat en el sistema danès, però en aquest context adquireix una importància especial. Aquests representants sovint actuen d’acord amb interessos territorials propis, especialment en qüestions de sobirania, recursos i relacions internacionals.

Tot fa pensar que Frederiksen continuarà essent la figura central del sistema polític danès. Però el seu marge de maniobra dependrà de la capacitat de negociar i de construir aliances en un entorn fragmentat i més incert que en legislatures anteriors. La novetat és que aquestes negociacions ja no es faran solament en clau interna, sinó també sota la pressió d’un context geopolític molt més inestable. Com passa sovint en sistemes parlamentaris fragmentats, la decisió final no sortirà directament de les urnes. Es decidirà els dies posteriors, en la negociació.

El resultat és el pitjor cop a Meloni en els tres anys de govern i un triomf simbòlic de l’oposició, que no havia sabut construir una alternativa viable al tripartit ultradretà. La convocatòria d’aquest referèndum li ha donat l’oportunitat de mobilitzar l’electorat.

Meloni ha reconegut la derrota amb un vídeo a les xarxes socials, on diu que ha estat “una ocasió perduda per a modernitzar Itàlia” i que continuarà “treballant per al bé de la nació”. “La sobirania pertany al poble i els italians s’han expressat amb claredat”, ha dit. I ha recordat que la reforma judicial formava part del seu programa electoral: “El govern ha fet allò que va prometre.”

Gli italiani hanno deciso. E noi rispettiamo questa decisione.
Andremo avanti, come abbiamo sempre fatto, con responsabilità, determinazione e rispetto verso il popolo italiano e verso l’Italia. pic.twitter.com/KCBf19hO8d

— Giorgia Meloni (@GiorgiaMeloni) March 23, 2026

Una reforma complexa convertida en un plebiscit

La reforma judicial es va aprovar al parlament a la tardor gràcies al vot dels partits del govern, però no va obtenir prou suport per a esquivar la necessitat de fer un referèndum. I és ací on s’ha encallat. La reforma ha estat percebuda com una qüestió molt complexa i gran part de la campanya l’ha reduïda a un plebiscit sobre els partidaris i detractors del govern, que ara ha perdut.

Entre més qüestions, la reforma proposava de separar les carreres de jutges i fiscals en dos òrgans diferents, amb consells superiors de la judicatura separats i que funcionessin de manera autònoma, i un nou òrgan disciplinari comú per a magistrats. Un dels aspectes més polèmics era que tres membres del Consell Superior de la Judicatura fossin elegits per sorteig, amb la idea d’evitar la formació de faccions. Vint membres més serien elegits pels mateixos jutges i deu més pel parlament.

El ministre de Justícia, Carlo Nordio, ha dit que havien dedicat molta energia “a explicar en termes planers la complexitat de la reforma”. “No és la nostra intenció atribuir o no a aquest vot un significat polític”, ha afegit. Ha agraït els vots a favor i ha dit que, en tot cas, els consolava l’alta participació, del 59%: “Confirma la solidesa de la nostra democràcia.”

L’oposició hi veu un trampolí per a les eleccions

L’ex-primer ministre Giuseppe Conte, cap del Moviment Cinc Estels, ha dit que el resultat era “un avís de desnonament al govern”: “S’obre una nova etapa política, una nova primavera. Farem tot allò que sigui possible per donar resposta a aquesta petició dels ciutadans de girar full.” I ha proposat unes primàries obertes “perquè els ciutadans contribueixin a un debat ampli amb l’objectiu d’identificar el candidat o la candidata més competitiu”.

La proposta ja ha estat rebutjada per uns altres actors com l’Esquerra Italiana: “Primàries? No és el tema del dia”, ha dit al diari Fanpage el cap del partit, Nicola Fratoianni.

Tots tres, Junqueras, Sànchez i Turull, van demanar de remetre el cas a la Gran Sala, formada per disset jutges i que examina, en comptades ocasions, sentències dictades per les sales del TEDH. Ho fa només quan aquest filtre de cinc jutges, entre els quals hi ha el president del tribunal, permet que revisi la sentència. Però això depèn del fet que considerin que hi ha una raó de rellevància jurídica excepcional que ho justifica, que la sentència transcendeix l’interès individual, que hi ha contradiccions amb jurisprudència del tribunal, que hi ha qüestions que no han quedat resoltes… Però en aquest cas sembla complicat que hi hagi la remissió a la Gran Sala, tenint en compte que la sentència fou dictada per unanimitat.

La sentència deia que el Regne d’Espanya no havia vulnerat els drets fonamentals de Turull, Junqueras ni Sànchez durant el seu empresonament pel referèndum del Primer d’Octubre i les eleccions catalanes del desembre del 2017. El tribunal va considerar que la decisió del Tribunal Suprem espanyol de mantenir en presó preventiva tres membres del govern havia estat proporcional i adequada a la gravetat de les acusacions, arran dels fets pels quals eren investigats.

Segons la resolució, hi havia una justificació detallada per a evitar tant el risc de fugida com el de reincidència dels demandants. El tribunal també destacava que les autoritats judicials havien procurat de limitar la possible afectació dels drets de representació política dels afectats, permetent-los de votar per delegació durant les sessions parlamentàries. Però el cas és que el Suprem va impedir que tant Junqueras com Sànchez assistissin al ple de constitució del parlament després de les eleccions del 21 de desembre de 2017 i, en el cas de Sànchez i en el de Jordi Turull, va impedir, amb l’empresonament, que poguessin ser investits presidents de la Generalitat, en plena aplicació del 155.

Els van vulnerar drets polítics. El TEDH, en la sentència del novembre, va dir que no, i això entrava en contradicció amb pronunciaments precedents, molt contundents, d’organismes com el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU i el Comitè de Drets Humans de l’ONU. Aquest fet, aquesta contradicció, pot ser un dels arguments de pes dels afectats, que ara esperen que aquesta sentència es pugui revisar.

Tot amb tot, la sentència important del TEDH en relació amb el Primer d’Octubre encara ha d’arribar: és la que ha de donar resposta a les demandes presentades pels nou condemnats pel Tribunal Suprem a penes de presó i d’inhabilitació pels delictes de sedició i de malversació. Aquesta sentència no trigarà a arribar, però ja fa gairebé cinc anys que es van presentar les demandes i encara no hi ha fixada cap data de resolució.

Al llibre Lleó XIV, ombres sota la cúpula. L’operació secreta del conclave i els paranys del pontificat (Pòrtic), Lozano explica les interioritats de l’elecció del papa amb detalls i informació fins ara inèdits.

—Al llibre expliqueu que el papa Lleó XIV és discret i afegiu que és una fortalesa que li ha de permetre de continuar les reformes de Francesc.
—És un papa que fonamentalment serà continuista. Lleó és de formes tradicionals i de fons reformista. El seu caràcter, discret i reservat, imprimeix diferències evidents amb Francesc, tot i que en la distància curta guanya molt. Va ser un gran missioner. Dit això, no ofereix titulars als mitjans de comunicació. És un papa gairebé desconegut, fins al punt que hi ha molta gent que no en recorda bé el nom. L’altre dia em deien Pius XIV, imagina’t! Evidentment, trenca el tarannà de popularitat mediàtica de Francesc, però és un papa que treballa en silenci i que té molt clar que vol implementar les reformes que el seu antecessor no va poder acabar.

—Per quins motius?
—Per molts motius. Els dotze anys de pontificat de Francesc van ser una guerra oberta i brutal, una conspiració autèntica entre l’extrema dreta internacional i els cardenals més tradicionalistes i conservadors de l’Església Catòlica. Per què? Perquè molestava. Molestava el seu missatge constant de justícia social, d’una Església al costat dels pobres i d’esbroncar els polítics que advocaven per la violència, la guerra i la manca de diàleg. Francesc sempre va defensar aferrissadament la pau i Lleó farà exactament el mateix.

—Què n’hem d’esperar, de Lleó XIV?
—No anunciarà grans reformes, no anunciarà pràcticament res de la política del seu pontificat. Ens n’adonarem quan les coses ja siguin fetes. Aleshores, veurem un papa que haurà aprofundit en les reformes de l’Església.

—Els sectors més ultraconservadors tornaran a la trinxera i a la guerra bruta?
—La minoria de cardenals ultraconservadors, que són els que van fer la vida impossible a Francesc, insultant-lo i qualificant-lo d’heretge, va quedar molt marginada en el conclave. Per a ser elegit papa calien 89 vots i Lleó va superar el centenar. Ara, tornaran a jugar les mateixes cartes que van fer servir durant els dotze anys de pontificat de Francesc. Els mecanismes de notícies falses i de propaganda encara no han arrencat del tot, però s’hi acabaran posant.

—Què els conté?
—Lleó ha estat ben rebut per una part del sector tradicionalista perquè els ha permès coses, com ara la missa en llatí. És un papa enamorat dels símbols i de la litúrgia tradicional. Ha tornat a vestir la musseta i ofereix un missatge profundament religiós, més allunyat del missatge polític de Francesc. Això ha fet que l’hagin rebut amb tranquil·litat i que no se li hagin tirat al coll. De totes maneres, el papa no té gens d’interès a convertir l’Església en un museu.

—Durarà gaire?
—Ho anirem veient. A mesura que faci declaracions públiques en favor dels sectors més vulnerables i marginats de la societat, com ara les dones. Abans de Francesc, les dones no tenien gairebé cap paper dins l’Església. Lleó hi insisteix i ja ha nomenat dones al capdavant de dicasteris. Sobre els homosexuals, no n’instaurarà el matrimoni, però ha dit que el món ha de viure sense prejudicis i manté la benedicció a les parelles homosexuals. És un papa del segle XXI. De fet, crec que va adoptar el nom de Lleó perquè Lleó XIII va ser el papa de l’encíclica Rerum novarum, que va propiciar que l’Església es posicionés en favor dels drets socials i laborals del poble.

—La gran reforma d’aquest papat, que s’intueix llarg per l’edat de Lleó XIV, és el govern col·legiat de l’Església?
—El papa, com va voler fer Francesc, vol recuperar els principis aprovats al Concili Vaticà II ara fa més de seixanta anys, és a dir, una Església més col·legiada, oberta, sinodal, participativa i democràtica. El papa és conscient que el sistema piramidal de govern de l’Església pot haver funcionat durant segles, però ha quedat desfasat. Per això, sense renunciar a la potestat que té com a última veu, vol que la responsabilitat de govern no sigui només a Roma, sinó que s’expandeixi també a les comunitats de base, a les parròquies d’arreu del món. Ell continua el procés sinodal, que va ser la gran reforma de Francesc, perquè sigui la gran comunitat de 1.500 milions de catòlics, la que decideixi cap a on va l’Església. 

—Dieu que no és un papa polític, però ha criticat moltes actuacions de Donald Trump.
—Robert Francis Prevost no agradava gens a Donald Trump. De fet, el seu assessor, Steve Bannon, va dir que seria la pitjor elecció com a nou cap de l’Església perquè era el cardenal més progressista del Vaticà. Quan va ser elegit, Trump el va felicitar amb una piulada moderada i diplomàtica. El va convidar a la Casa Blanca, però és una fotografia que cap dels dos es vol fer.

—Per què?
—Lleó ha criticat l’administració Trump en matèria d’immigració i pels atacs contra Veneçuela i l’Iran. El papa és partidari de la pau o, com diu ell, d’una pau desarmada. També defensa la justícia social, una Església dels pobres, i això, entre els sectors MAGA i neofeixistes, sona a cosa de comunistes. Ara Lleó té la facultat d’establir ponts de diàleg.

—Què voleu dir?
—És conscient que encarar-se directament a les persones és una cosa, i una altra és encarar-se a les ideologies o als fets que superen les línies vermelles dels drets humans. Sap que si es dedica a la topada personal, la cosa acabarà com en una taverna, com a Twitter, cadascú dient-hi la seva i insultant-se. En canvi, en el camp de les idees és possible trobar punts d’acord.

—El germà del papa, Louis Prevost, és un trumpista declarat.
—Donald Trump, poc després de l’elecció de Lleó, va dir que qui admirava realment de la família Prevost era el germà gran, en Louis, que és un fanàtic del moviment MAGA. De fet, el va rebre a la Casa Blanca.

—Quina relació tenen els germans Prevost?
—Han topat ideològicament unes quantes vegades, però tenen una relació d’amistat i de complicitat fraternal. De fet, a la primera missa que va fer Lleó XIV a la basílica de Sant Pere del Vaticà, en un dels bancs hi havia el seu germà Louis i, trencant el protocol, el va anar a abraçar.

—Abans de parlar del conclave, voldria esmentar-vos una part del llibre dedicada als problemes de seguretat del Vaticà. La integritat del papa perilla?
—És un tema complex. La seguretat del Vaticà depèn, sobretot, de la Guàrdia Suïssa, la Gendarmeria del Vaticà i la Santa Aliança, els serveis secrets vaticans. Aquestes organitzacions treballen per la seguretat interna del Vaticà, però també per la dels catòlics d’arreu del món. I aquí hi ha de tot, com en totes les organitzacions de seguretat, espies i contraespies, gent que treballa en favor del papa i gent que no. Ara, és una evidència que Lleó no es refia gaire de la seguretat, sobretot d’una part de la Gendarmeria vaticana i, és clar, dels serveis d’espionatge.

—En quin moment es va començar a gestar l’operació secreta per a trobar un relleu a Francesc?
—Un any abans de la mort del papa, quan Francesc va començar a tenir problemes de salut. Un grup de gent es va començar a trobar per intentar de preservar-ne l’obra. Eren conscients que hi havia tota mena de maquinacions de l’extrema dreta amb el sector més ultraconservador. Hem de pensar que era un conclave molt diferent dels anteriors, amb molts cardenals nouvinguts de la perifèria de l’Església. Molts ni tan sols coneixien el Vaticà ni els seus engranatges de poder. Era gent molt vulnerable a ser utilitzada i manipulada. No n’explicaré ara les interioritats, però va ser una operació molt intrigant.

—…
—Vaig rebre molta informació d’assessors d’uns quants cardenals i la manera com ho explico al llibre, per simplificar-ho, és amb dos personatges: Il Dottore, que és un assessor d’un cardenal reformista, i Montsenyor C, assessor de cardenals del sector més tradicionalista. Crec que és important que, per primera vegada, la gent entengui una mica que el Vaticà no és allò que es veu, sinó que hi ha un rerefons. Una mica com a l’ala oest de la Casa Blanca, on hi ha tot un seguit de gent que fa funcionar els mecanismes del poder, amb unes lluites internes brutals. Aquest conclave, que va elegir el papa Lleó XIV, és un dels que he viscut de manera més visceral.

—Visceral?
—Hi ha hagut unes guerres brutals i una intervenció inèdita del poder polític. Al llibre revelo una reunió secreta, que no s’ha explicat fins ara, entre Donald Trump, Emmanuel Macron i Giorgia Meloni, que va arribar a un acord de pressió al conclave. Mai s’havia produït d’una manera tan descarada. És una evidència de l’interès que encara té l’existència del papa. La seva veu continua essent influent en el panorama geopolític.

—Durant el conclave, el sector més ultraconservador va esbombar un informe que acusava el papa d’haver encobert abusos a Chicago i al Perú, quan era el cap dels agustins.
—Durant el conclave hi va haver una autèntica guerra de dossiers. És una cosa que ve de lluny. Feia gairebé una dècada que els sectors més ultres hi treballaven, gràcies al finançament de catòlics nord-americans afins al trumpisme. Aquests dossiers, quan es va convocar el conclave, es van distribuir. Posaven en el focus sobretot els cardenals reformistes i intentaven d’esbombar-ne els draps bruts: abusos de poder, abusos sexuals, corrupció i inversions en paradisos fiscals. I, si no els trobaven res, s’ho inventaven.

—…

—Hi ha moltes notícies falses en aquests dossiers. Aquesta estratègia va topar amb un problema amb Robert Francis Prevost, perquè no hi havia res al seu expedient. Els ultraconservadors, quan van veure que guanyava vots, van llançar l’acusació falsa d’encobriment d’abusos sexuals. Era una autèntica bomba de rellotgeria, però el sector reformista la va saber desactivar.

—Com va influir Francesc en l’elecció del seu relleu, tenint en compte que el va col·locar al capdavant del dicasteri dels bisbes?
—Això és una cosa que hem vist després. El nomenament de Robert Francis Prevost com a cap del dicasteri dels bisbes va passar inadvertit, però ocupant el càrrec va dirigir la gran reforma dels bisbes a tot el món. L’Església no és només el Vaticà, els bisbes també la representen. Durant anys, alguns bisbes van posar bastons a les rodes a les reformes de Francesc. No vam saber veure que l’encàrrec podia ser una designació. El va preparar perquè fos conegut entre la gent adequada, tot i que Prevost no apareixia en cap de les travesses.

—Al llibre expliqueu que un 30% dels cardenals del conclave no parlava ni anglès ni italià.
—Francesc era un enamorat de les perifèries de l’Església, és a dir, els llocs on fins i tot el catolicisme és una minoria. De fet, va fer viatges a països on són realment una minoria, com ara el Japó i l’Irac, on va establir ponts amb els musulmans. Durant el pontificat, Francesc va retirar cardenals de ciutats que feia segles que en tenien i, en canvi, en va nomenar en llocs absolutament insòlits. Aquesta gent va arribar al Vaticà sense conèixer-ne gairebé res. Sense parlar italià, anglès ni francès, que són les llengües que fa servir més o menys tothom. 

—I ho van saber aprofitar els reformistes.
—En aquest cas, sí. La batalla dels reformistes per a aconseguir que Lleó fos cap de l’Església Catòlica és potser l’única que han guanyat aquestes últimes dècades. 

—Què va passar amb el cardenal Pietro Parolin, el gran favorit segons els mitjans?
—Van passar moltes coses, però, inicialment, ens va enganyar a tots. Va perdre certa credibilitat de molts cardenals quan es va posicionar de manera molt ferma en contra del cardenal Giovanni Angelo Becciu [condemnat per malversació], a qui Francesc havia prohibit d’intervenir en el conclave. L’home va insistir que hi volia ser, però Parolin va ser molt clar, fins i tot agressiu amb ell. Això li va fer perdre punts. També es va distribuir un dossier sobre la seva salut, en què es deia que tenia problemes greus. Tampoc no el va ajudar el rumor que havia promès càrrecs a molts cardenals de l’ala més ultra del Vaticà, entre els quals Péter Erdő, cardenal hongarès i amic íntim de Viktor Orbán, a qui va prometre la secretaria d’Estat. 

—Lleó XIV l’ha mantingut com a secretari d’Estat del Vaticà.
—És un gran professional i és la persona que coneix millor l’àmbit de la diplomàcia vaticana, que en aquests moments convulsos sembla més necessària que mai. 

—Corria el rumor que Francesc, abans de morir-se, el volia fer fora arran de la seva relació amb Becciu.
—Hi havia rumors que deien això, però no va passar perquè Francesc es va morir. Lleó XIV el conserva per la seva professionalitat com a diplomàtic. I l’ha conservat també perquè era el seu gran rival en el conclave i ell és un home que advoca per la unitat de l’Església. Ara veurem què acabarà passant amb el cisma dels lefebvrians, que ja van desafiar Joan Pau II per la dreta i que van ser perdonats d’alguna manera per Benet XVI. Ara volen tornar a nomenar bisbes, cosa que implicarà un cisma.

—I Alemanya tiba per l’altre costat.
—A Alemanya pot passar en un signe contrari. L’Església alemanya va obrir un camí sinodal propi molt més progressista que les reformes del Francesc: ampliant el paper de la dona amb la idea d’obrir les portes al sacerdoci, però també reformulant uns altres elements importants com ara el divorci, l’avortament i el celibat.

—A l’estiu, Lleó XIV visitarà Catalunya. Té una relació especial amb Badalona, amb la parròquia de Sant Roc.
—Com a superior dels agustins va visitar molts llocs del món, però es va enamorar d’alguna manera de Sant Roc, d’allò que es feia en un barri conflictiu en el context d’una ciutat amb un govern municipal molt dur amb la immigració. Quan en va marxar, va començar a trucar cada setmana a la parròquia. Preguntava per l’un, per l’altre, per algun projecte, pel banc d’aliments… Ara, com a papa, ho continua fent. Hi continua trucant per assabentar-se de com van i com funcionen les coses. El papa coneix la realitat catalana en molts sentits.

—Què voleu dir?
—És un papa que arribarà a Barcelona coneixent la realitat de Catalunya. Veurem què acaba passant, si parla en català o no, i veurem una mica també la sensibilitat que atorga a la visita la Conferència Episcopal Catalana, sobretot l’arquebisbat de Barcelona. Crec que és una visita important. Prèviament, anirà a Madrid, però després vindrà dos dies a Catalunya. Farà una visita molt emblemàtica al monestir de Montserrat i també a la Sagrada Família, on farà en certa manera la inauguració de la torre de Jesús.

—Alguna cosa més?
—Un gran acte a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, probablement una missa. També es preveu una visita a l’Spotify Camp Nou. És un bon afeccionat al futbol.

—No podrà veure cap partit del Barça a l’estiu.
—No, no hi haurà partit, però té ganes de veure l’estadi on han jugat ídols com ara Leo Messi i Lamine Yamal, a qui també admira. No sé si anirà una altra vegada a Sant Roc, però és possible que faci una visita a alguna obra social, per tenir aquest vessant de proximitat amb la gent més desvalguda.

Segons el regidor d’Acció Climàtica, Sergi Cot, aquests clauers representen un pas més cap a flexibilitzar el model de gestió de residus domèstic. “Disposar d’aquest clauer, que té les mateixes funcions que les targetes que ja tenim a casa nostra, facilita el simple fet de llançar els nostres residus o anar a la deixalleria”, ha destacat.

Els clauers es podran sol·licitar a partir del 23 de març a qualsevol de les quatre Oficines de Suport a la Gestió de Residus o bé a les deixalleries mòbils. Per recollir-los, caldrà presentar una targeta electrònica associada a l’habitatge o acreditar la residència amb documents oficials com el DNI, el certificat d’empadronament o el contracte de lloguer. Cada habitatge tindrà dret a un únic clauer, que s’activarà en un termini de vint-i-quatre hores.

Reforç de contenidors

Alhora, l’ajuntament ha començat a reforçar algunes àrees de contenidors intel·ligents amb més unitats destinades al paper i als envasos, especialment en aquells punts on s’ha detectat que s’hi acumulen més residus.

Aquestes accions s’emmarquen en el desplegament del nou model de recollida, que va començar el gener passat i que permet als veïns de llençar les escombraries a qualsevol hora del dia. Actualment, el 91% ja té la targeta identificativa. L’ajuntament recorda que, en cas de pèrdua de la targeta, cal donar-la de baixa, i que aquest sistema va vinculat a l’habitatge i no a les persones. Per qualsevol gestió o actualització de dades, els ciutadans poden adreçar-se a les oficines de suport o a les deixalleries mòbils habilitades.

La retirada posa fi a un judici que havia despertat expectació per la possibilitat que es debatés, en seu judicial, el paper d’Adams durant els anys del conflicte al nord d’Irlanda. L’ex-dirigent republicà sempre ha negat haver estat membre de l’IRA o haver tingut cap implicació en els atemptats.

En una declaració posterior, Adams ha celebrat la decisió i ha assegurat que “posa un punt final rotund a un cas que no hauria d’haver començat mai”. Durant la seva compareixença davant el tribunal, havia negat “categòricament” totes les acusacions i havia insistit que no tenia “cap implicació ni coneixement previ” dels atemptats. La defensa també argumentava que les proves aportades pels demandants eren insuficients i que el cas arribava massa tard, dècades després dels fets, i podia constituir un ús improcedent del sistema judicial amb voluntat d’establir un relat històric.

Els tres demandants sostenien que els atemptats no es podrien haver comès sense el coneixement i consentiment d’Adams, a qui atribuïen un paper destacat dins l’organització armada. Tanmateix, el procediment no ha arribat a cap conclusió judicial sobre el fons de la qüestió. El cas se situava en la línia d’uns altres intents de revisar judicialment episodis del conflicte nord-irlandès, dècades després de l’Acord de Divendres Sant del 1998, que va posar fi a la violència armada. Adams, que va encapçalar el Sinn Féin entre el 1983 i el 2018, ha reivindicat reiteradament el seu paper en el procés de pau i ha defensat la separació entre el partit i l’IRA. Amb la retirada de la demanda, el tribunal tanca el cas sense pronunciar-se sobre les acusacions, i deixa sense resolució judicial una qüestió que continua essent objecte de disputa política i històrica.

La policia ha informat que l’incendi ha afectat uns quants edificis d’un polígon industrial i ha assegurat que no representava cap perill per als residents. Hores més tard, ha indicat que el Centre Nacional contra el Terrorisme, l’Extremisme i la Ciberdelinqüència ja treballava en el cas, amb la hipòtesi terrorista sobre la taula.

Juntament amb la fiscalia superior de Praga, l’organisme antiterrorista té “sospites de la comissió d’un atac terrorista”. “Tot això, amb la col·laboració activa dels serveis de seguretat. De moment, no se’n publicarà més informació”, ha informat la policia txeca.

L’acció ha estat reivindicada per The Earthquake Faction i tenia per objectiu les instal·lacions de la companyia txeca LPP Holding i de l’empresa israeliana Elbit Systems.

En concret, en un comunicat difós als mitjans, el grup ha denunciat que Elbit Systems “es descriu a si mateixa com la columna vertebral de l’exèrcit israelià” i “proporciona la gran majoria de les armes terrestres i aèries utilitzades en els atacs d’Israel contra l’Iran i en el genocidi a Palestina”.

Bossi va ser una figura clau de la política italiana contemporània i un dels principals impulsors del moviment regionalista del nord de l’estat. Va fundar la Lliga Llombarda el 1984, embrió del que més tard esdevindria la Lliga Nord, una formació que reclamava més autonomia —i fins i tot la independència— per a la denominada Padània. Les reaccions polítiques no s’han fet esperar.

Durant la seva carrera, Bossi va ser un aliat destacat de Silvio Berlusconi i va ocupar càrrecs ministerials en els seus governs, especialment vinculats a les reformes institucionals i al model federal de l’estat italià. Va dirigir la Lliga Nord durant gairebé tres dècades, fins al 2012. L’any següent, el relleu el va prendre Matteo Salvini, que va transformar el partit en l’actual Lliga, amb un gir cap a posicions d’extrema dreta i abandonant progressivament l’eix independentista del nord.

La salut de Bossi s’havia deteriorat els darrers anys, especialment després de patir un ictus el 2004, del qual no es va recuperar completament. Amb la seva mort desapareix una de les figures més influents —i controvertides— de la política italiana de les últimes dècades.

L’acusat és Étienne Davignon, de noranta-tres anys, l’únic dels responsables assenyalats inicialment que encara és viu. La justícia considera que podria haver tingut un paper en les decisions que van conduir a la detenció, el trasllat i, finalment, l’execució de Lumumba el 1961. El seu advocat ha indicat que estudia presentar recurs contra la decisió, que encara no és ferma. Si el procediment tira endavant, el judici no es faria abans del gener del 2027.

La família de Lumumba, que va presentar una denúncia a Bèlgica l’any 2011, ha qualificat la decisió de “històrica”. Durant dècades, ha reclamat que s’investiguessin les responsabilitats de l’estat belga en un assassinat que ha estat àmpliament documentat a escala política i acadèmica, però que mai no havia arribat als tribunals en l’àmbit penal.

Patrice Lumumba va ser una figura clau en la independència del Congo, proclamada el juny del 1960. Nomenat primer ministre, el seu govern va quedar ràpidament atrapat en una crisi política i territorial marcada per ingerències externes i tensions internes. Al setembre del mateix any va ser derrocat en un cop d’estat, detingut i, posteriorment executat, el 17 de gener de 1961, amb el suport de mercenaris belgues. Tenia trenta-cinc anys. El seu cos va ser dissolt en àcid per evitar-ne qualsevol rastre.

El paper de Bèlgica en aquests fets ha estat objecte de controvèrsia durant dècades. Una comissió parlamentària belga va reconèixer el 2001 una “responsabilitat moral” en l’assassinat, però fins ara no s’havia arribat mai a un procés judicial penal.

La Comissió de Control i Afers Constitucionals del parlament noruec, encapçalada per Per-Willy Amundsen, havia recomanat recentment a la cambra que aprovés la creació d’un comitè amb un mandat ampli. L’objectiu és examinar la relació entre les autoritats noruegues i organitzacions, fundacions i xarxes externes amb què Noruega ha col·laborat durant tots aquests darrers anys.

El cas Epstein ha sacsat part de l’elit política i social de Noruega. Entre les figures esmentades en relació amb la trama, hi ha l’ex-primer ministre Thorbjørn Jagland; l’ex-ministre d’Afers Estrangers i fins fa poc director executiu del Fòrum Econòmic Mundial, Børge Brende, i la princesa hereva, Mette-Marit.

Tot i que la comissió havia suggerit que la investigació es remuntés al procés que va conduir als Acords d’Oslo del 1993, encara no s’ha definit l’abast exacte de les indagacions.

El president del parlament noruec, Masud Gharahkhani, haurà de presentar ara una proposta amb els noms de les persones que integraran el comitè, segons que ha indicat la cambra en un comunicat publicat a la seva web.

Abans de la votació, el primer ministre noruec, Jonas Gahr Støre, va dir que hi havia dubtes raonables sobre si algunes d’aquestes connexions podien contravenir la llei o els estàndards ètics de la societat. “És fonamental que aquestes qüestions s’aclareixin i que els fets surtin a la llum”, va dir.

Støre també va remarcar que el treball del comitè seria important per a restablir la confiança en les institucions noruegues. Segons que va dir, el govern considera adequat que sigui el parlament que impulsi aquesta investigació independent.

En declaracions abans del Consell d’Afers Exteriors de la UE a Brussel·les, Kallas ha explicat que els ministres estudiarien possibles iniciatives per assegurar el trànsit en aquesta ruta clau per al transport mundial de petroli i gas.

La responsable europea ha advertit que el tancament de l’estret beneficiava Rússia i ha remarcat la necessitat d’actuar. També ha explicat que durant el cap de setmana va parlar amb el secretari general de l’ONU, António Guterres, sobre la possibilitat d’una iniciativa semblant a la del corredor de cereals de la mar Negra establert durant la guerra d’Ucraïna.

Descarta una missió de l’OTAN

Kallas ha confirmat que Brussel·les havia tingut contactes amb els Estats Units “a diferents nivells” sobre la situació a l’estret d’Ormuz, tot i que no ha concretat amb qui s’havien fet aquestes converses. També ha indicat que havia parlat amb l’OTAN, tot i que ha recordat que el Llevant quedava fora de l’àrea d’actuació de l’aliança.

La cap de la diplomàcia europea ha remarcat que hi havia països de l’OTAN presents a la zona i que la UE ja havia activat l’operació Aspides, a la qual alguns estats membres estan disposats a contribuir, sigui dins una coalició de voluntaris o en la mateixa operació.

La moció la va presentar el regidor de l’SNP Norman MacLeod i la va secundar el membre del partit Alex Orr. En defensa de la proposta, Orr va dir que la resolució “no tracta de confrontació ni de donar per fet el resultat de decisions democràtiques”, sinó de planificació prudent. “La realitat no és que Escòcia no es pugui permetre la independència, sinó que el govern del Regne Unit no es pot permetre de no estar preparat”, va afirmar.

Orr va afegir que un govern responsable es prepara per als canvis. “Quan una empresa perd un soci important, es diversifica. Quan un propietari perd un llogater, ajusta el pressupost”, va dir. “Els governs planifiquen habitualment possibles escenaris: xocs econòmics, canvis demogràfics o evolucions internacionals. Preparar-se per a un possible canvi constitucional és simplement un altre exemple de bona governança.”

En contra de la moció, el delegat de l’SNP Gareth Morgan va argumentar que no anava prou lluny. Segons ell, el text té omissions importants. “Sí, és clar que hem d’encoratjar el govern britànic a preparar-se per al moment en què ja no rebi subsidis d’Escòcia… però hi ha moltes més qüestions que s’haurien d’incloure en una planificació seriosa de la independència”, va dir.

Morgan va esmentar, per exemple, la necessitat de preparar-se per a una Escòcia amb política exterior pròpia, política migratòria pròpia o la separació d’organismes com l’HMRC o el Departament de Treball i Pensions.

També va recordar que, fa vint-i-cinc anys, quan el Regne Unit era membre compromès de la Unió Europea i es parlava de la possibilitat d’adoptar l’euro, el govern britànic va fer grans preparatius i va animar empreses i organitzacions a considerar aquesta possibilitat. “Aquesta mateixa manera de planificar és la que cal aplicar ara”, va dir.

Manca de debat constitucional

La moció aprovada coincideix amb unes declaracions fetes a Glasgow a començament de setmana per l’ex-diputada verda Caroline Lucas. Lucas va advertir que a Anglaterra no hi ha debat sobre el futur constitucional del Regne Unit, cosa que podria provocar un caos semblant al del Brexit si no es planifica amb temps.

“A les altres nacions del Regne Unit hi ha debats vius sobre el futur constitucional d’Escòcia, Gal·les o Irlanda del Nord”, va dir. “L’únic lloc on aquesta conversa no existeix és Anglaterra, on continuem pensant que el futur serà igual que el passat.”

Lucas va advertir que aquesta manca de debat podria repetir el caos posterior al referèndum del Brexit. Segons va recordar, l’aleshores primer ministre britànic, David Cameron, va prohibir als funcionaris que estudiessin què passaria si guanyava l’opció de sortir de la Unió Europea. “Tenien prohibit planificar què podria passar. I això va fer que el procés fos encara més destructiu i desastrós del que hauria pogut ser”, va concloure.

La policia ha informat que el responsable de l’atac ha estat enregistrat per les càmeres de seguretat. Els agents han qualificat l’acció de “selectiva” i han remarcat que tenia per objectiu la comunitat jueva.

Halsema ha condemnat de manera contundent el que considera un “acte covard d’agressió contra la comunitat jueva”. Ha deixat constància que comprèn “la por i la ira dels jueus d’Amsterdam”, i ha remarcat que “com més va més han de fer front a l’antisemitisme, i això és inacceptable”.

Ahir mateix, la policia de Rotterdam va detenir quatre sospitosos per l’explosió a la sinagoga de Davidsplein: dos homes de dinou anys, un de divuit i un noi de disset. Hi ha una investigació per a determinar possibles connexions entre aquests dos atacs i un tercer incident contra una sinagoga a Lieja (Bèlgica), que va passar la matinada de dilluns.

El Noma, que va ser guardonat cinc vegades com el millor restaurant del món, va tancar el local físic el 2024 per convertir-se en un projecte d’experimentació i d’abast mundial. Ara, per exemple, és a Los Angeles fent una estada efímera d’uns quants mesos.

“Aquestes últimes setmanes s’ha generat molta atenció i debat sobre el nostre restaurant, el nostre sector i el meu lideratge en el passat”, diu el cuiner en un comunicat a les xarxes socials.

“He treballat per ser un cap millor i el Noma ha fet grans passos per transformar la cultura durant molts anys. Reconec que aquests canvis no arreglen el passat. Una disculpa no és suficient i assumeixo la responsabilitat dels meus actes”, afegeix.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Rene Redzepi (@reneredzepinoma)