La clau per a diferenciar els tipus d’oracions subordinades és la substitució. 

Les subordinades substantives es poden substituir per “aquella cosa” o “aquella persona”:

• Em va explicar que tot allò era mentida → Em va explicar aquella cosa.
• Qui vulgui peix que es mulli el cul → Aquella persona que es mulli el cul.

Les subordinades adjectives són encapçalades per un pronom relatiu, que fa referència a un nom de l’oració principal i que –clarament o intuïtivament– es pot substituir per el qual, la qual… (o bé és directament el qual, la qual…).

• La ciutat en què viu la seva família surt a totes les guies → La ciutat en la qual viu la seva família surt a totes les guies.
• Les proves que faré demà són difícils → Les proves les quals faré demà són difícils.

Les subordinades adverbials es poden substituir per un adverbi o expressió equivalent, com ara allà (locatives), aleshores (temporals), d’aquesta manera (modals), per aquesta raó (causals), amb aquesta finalitat (finals), en cas que (condicionals)… 

• Així que ho sàpigues, avisa’m → Aleshores avisa’m [temporal].
• Ho ha dit perquè allò semblava un infern → Ho ha dit per aquesta raó [causal]

Tres paranys

Compte amb aquestes partícules:

Que: moltes oracions substantives van encapçalades per la conjunció que, però moltes d’adjectives tenen al davant el pronom que (= el qual…). No els confonguem:

• Sé que vindrà → Sé aquella cosa [substantiva].
• Espero l’home que ha de venir → Espero l’home el qual ha de venir [adjectiva]

On: no pensem que qualsevol oració encapçalada per on és adverbial de lloc:

• No podia recordar on ho havia vist → No podia recordar aquella cosa [substantiva]
• Són d’un país on hi ha riquesa → Són d’un país en el qual hi ha riquesa [adjectiva]

Si: no totes les oracions encapçalades per si són adverbials condicionals. De vegades poden ésser substantives:

• Si vols, hi aniré jo → En cas que vulguis, hi aniré jo [adverbial condicional]
• Has de saber si vols fer aquesta carrera → Has de saber aquella cosa [substantiva]

Olot va començar el setembre de l’any passat una diagnosi sobre l’ús del català als comerços de la ciutat. DinamiG, consorci públic del qual formen part l’Ajuntament d’Olot, més consistoris de la comarca i el Consell Comarcal de la Garrotxa, va analitzar aspectes clau com la retolació, la cartellera (interior i exterior), l’atenció al client i el material publicitari.

En una primera fase, es va detectar que el 90,3% dels comerços (596) complien la normativa de la llengua, però que 64 (9,7%) no la complien en algun aspecte. En aquella primera fase d’avaluació, la majoria dels establiments que no s’hi ajustaven eren supermercats i bars (13), seguits de barberies (7), basars i botigues de telefonia mòbil (5). Fallaven, sobretot, en l’atenció al públic.

Amb aquests primers resultats, es va fer un treball de seguiment i assessorament personalitzat que va permetre d’elevar la xifra de comerços que complien del 95,6% al 96,1%. Entre les diferents inspeccions, a més, s’ha donat “marge” i “eines” per a poder adequar-s’hi. Ara el procés encara la recta final i el municipi té identificats 26 establiments, la majoria barberies (7), que encara no compleixen correctament la normativa. També hi ha bars (5) i supermercats (4). Per això, engegarà ara la fase sancionadora en aquests casos.

L’equip de govern portarà al ple de la setmana que ve assumir la competència de consum i començarà a aplicar les multes, que poden anar de 300 euros a 3.000 depenent de la gravetat de la infracció. La regidora de Llengua Catalana, Susanna Pagès, ha explicat que les multes poden ser recurrents en cas que els infractors hi reincideixin: “Arribarem fins a les últimes conseqüències.”

La regidora de Comerç, Gemma Canalias, ha afegit que l’ajuntament ha acompanyat amb tots els recursos els establiments i ha qualificat d’oportunitat la iniciativa: “Tenim molt clar que el comerç és el motor de la llengua i identitat de la nostra ciutat.” “La llengua augmenta molt el vincle entre el comerç i la mateixa comunitat”, ha afegit.

La diagnosi s’inscriu en la iniciativa “En català, amb tothom”, que l’Ajuntament d’Olot impulsa per fomentar l’ús de la llengua en tots els àmbits.

Malgrat els casos detectats, Canalias diu que estan “satisfets” amb els resultats obtinguts i que continuaran treballant en aquesta línia. De fet, avui mateix s’ha presentat una nova campanya per a fomentar l’ús del català a l’esport amb el lema “A Olot, juguem i animem en català”. La iniciativa consisteix en la instal·lació de vuit pancartes en equipaments esportius de la ciutat.

Roc Blackblock es va posar en contacte amb la Plataforma per la Llengua, que el va assessorar per denunciar l’ajuntament. Ara l’entitat ha fet públic que l’11 de maig l’ajuntament va comunicar-ne l’arxivament en una resolució que, diuen, sosté que no hi va haver una vulneració “efectiva ni definitiva” dels drets lingüístics perquè l’agent va rectificar i l’atenció va poder continuar en català. A més, diuen que no consta una negativa “persistent, reiterada o deliberada” de l’agent.

La Plataforma per la Llengua diu que és un criteri “jurídicament erroni i profundament preocupant” i per això hi ha presentat un recurs en contra. Demana que es revoqui l’arxivament i s’obri un expedient disciplinari a l’agent. “El criteri adoptat pel consistori per haver arxivat el cas és perillós perquè banalitza situacions de discriminació lingüística i pot deixar sense protecció víctimes de discriminacions en què, finalment, s’ha garantit l’atenció en català”, diu en un comunicat.

L’entitat remarca que “la vulneració dels drets lingüístics es produeix d’ençà del moment en què un ciutadà reclama de ser atès en una llengua oficial” i l’administració –representada per l’agent de policia– en qüestiona el dret, pressiona el ciutadà i l’obliga a justificar la petició de ser atès en català. D’entrada, l’agent de la Guàrdia Urbana va exigir a Roc Blackblock que li digués quina llei estipulava que hagués de parlar en català. “La llei no exigeix en cap cas que la negativa sigui definitiva, reiterada o persistent perquè hi hagi una vulneració”, deixa clar l’organització.

L’administració ha de garantir els drets lingüístics des del primer moment

La topada entre l’artista i l’agent de la Guàrdia Urbana es va produir en una identificació policíaca, un context que, com remarca la Plataforma per la Llengua, és especialment sensible perquè hi ha una relació clara d’autoritat i el ciutadà es pot sentir coaccionat. Per això, remarca que els agents de l’autoritat tenen el deure reforçat de respectar els drets lingüístics dels ciutadans.

Diu que acceptar el criteri de l’ajuntament, que menysté la vulneració lingüística perquè finalment el policia va acabar responent en català, “implicaria deixar desprotegides moltes discriminacions lingüístiques quotidianes i traslladar als ciutadans la càrrega d’haver de defensar i explicar uns drets que l’administració té l’obligació de garantir des del primer moment”.

Al recurs, la Plataforma per la Llengua diu que l’agent podria haver comès diferents infraccions previstes a la llei de les policies locals. N’assenyalen la possible discriminació per raó de llengua, per la manca de respecte o per una consideració greu envers el ciutadà, a més de l’incompliment greu dels deures funcionals.

L’entitat acusa el govern i els grups parlamentaris que han avalat el text —PSC, ERC, Junts i PP— d’haver deixat escapar “una oportunitat clara” per fixar per llei els drets lingüístics en un servei públic essencial. Considera especialment contradictori que aquesta decisió es prengui mentre el govern impulsa el Pacte Nacional per la Llengua.

El decret aprovat a final d’abril pel govern allarga fins al 2034 unes concessions que ja havien estat prorrogades vint-i-cinc anys el 2003 i que expiraven inicialment el 2028. A canvi, les empreses concessionàries hauran de renovar part de la flota i instal·lar sistemes d’ajuda a l’explotació i informació (SAEi).

Segons Plataforma per la Llengua, ni les concessions originals ni cap de les pròrrogues aprovades fins ara no incorporen garanties lingüístiques per als passatgers. Això implica que empreses com Moventis, Sagalés, Monbus, Hife, Plana, Teisa o Alsa podran continuar operant durant anys sense assegurar plenament l’atenció oral, escrita i digital en català.

L’entitat reclama que les futures licitacions incloguin requisits lingüístics clars, tant per a l’atenció als usuaris com per a la capacitació del personal. Entre les mesures proposades, hi ha l’exigència d’un nivell mínim de català —com ara un B1— per als conductors i treballadors dels serveis.

A més de la qüestió lingüística, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP) considera que el decret representa una oportunitat perduda per transformar el model de transport interurbà per carretera a Catalunya.

Critiquen que el govern no hagi estat capaç de preparar a temps unes noves licitacions que consideren clau per modernitzar un sistema que, en molts casos, arrossega concessions vigents des del franquisme. Segons denuncien, la pròrroga perpetua un model desfasat respecte de les necessitats actuals de mobilitat, sostenibilitat, accessibilitat i qualitat del servei.

També alerten que la decisió limita la capacitat de la Generalitat per establir nous mecanismes de control sobre les operadores, fixar indicadors objectius de qualitat o aplicar règims sancionadors efectius.

Entre les mesures que reclamen incorporar al decret o a una futura llei hi ha compromisos de puntualitat amb sistemes de penalització, publicació de dades obertes d’horaris i temps real en formats estàndard com GTFS, una imatge gràfica comuna dels autobusos i la millora de la informació física a les parades.

Finalment, reclamen al Departament de Territori que aprofiti aquests anys de pròrroga per preparar definitivament un nou model de transport públic interurbà i dotar la Direcció General de Transports dels recursos humans i tècnics necessaris.

Segons fonts del Ministeri d’Afers Estrangers alemany esmentades per Europa Press, Berlín continua tenint dubtes jurídics sobre la proposta espanyola i, de moment, no ha canviat la posició.

Tanmateix, fonts del govern alemany remarquen que el diàleg continua obert, però que encara hi ha qüestions per a resoldre, sobretot del punt de vista jurídic.

Després de la reunió, Albares ha confirmat que la inclusió del català, el basc i el gallec al reglament lingüístic de la UE havia estat un dels afers tractats “extensament”, però ha evitat d’entrar en detalls.

El ministre ha remarcat que es tractava d’una qüestió important per a l’estat i ha defensat que no era “un assumpte polític ni polititzat”, ni tampoc una qüestió “de tal partit o tal altre”.

Albares ha defensat que el reconeixement de les llengües cooficials a la Unió Europea era una qüestió “d’identitat nacional” d’un estat “plurilingüe”. En aquest sentit, ha recordat que vint milions de persones vivien en comunitats autònomes amb una llengua cooficial.

Alemanya ha estat fins ara el principal estat que ha encapçalat les reserves a la proposta impulsada pel govern espanyol després de les eleccions del 2023. L’última vegada que la qüestió es va debatre formalment al Consell d’Afers Generals de la UE, el juliol passat, Berlín va encapçalar un grup d’una desena d’estats que expressava dubtes jurídics, econòmics i polítics sobre l’impacte de convertir-les en llengües oficials europees.

Perquè el català pugui esdevenir llengua oficial de la UE cal la unanimitat dels vint-i-set estats membres, un requisit que converteix qualsevol reticència estatal en determinant. Les reserves alemanyes s’han centrat en tres qüestions: el cost econòmic d’ampliar el règim lingüístic europeu, les implicacions jurídiques del canvi i l’impacte institucional que podria tenir sobre el funcionament de la UE.

La trobada arriba per provar de superar el principal blocatge diplomàtic que continua impedint la reforma del reglament lingüístic europeu. Alemanya ha estat fins ara el principal estat que ha encapçalat les reserves a la proposta impulsada pel govern espanyol després de les eleccions del 2023. L’última vegada que la qüestió es va debatre formalment al Consell d’Afers Generals de la UE, el juliol passat, Berlín va encapçalar un grup d’una desena d’estats que expressaven dubtes jurídics, econòmics i polítics sobre l’impacte de convertir-les en llengües oficials europees.

Davant aquest blocatge, Madrid i Berlín van acordar el mes d’octubre d’obrir un diàleg bilateral específic per provar de trobar una fórmula i que es va canalitzar a través dels ministeris d’Afers Estrangers.

Perquè el català pugui esdevenir llengua oficial de la UE cal la unanimitat dels vint-i-set estats membres, un requisit que converteix qualsevol reticència estatal en determinant. Les reserves alemanyes s’han centrat especialment en tres qüestions: el cost econòmic d’ampliar el règim lingüístic europeu, les implicacions jurídiques del canvi i l’impacte institucional que podria tenir sobre el funcionament de la UE.

La trobada arriba dies després que la Plataforma per la Llengua denunciés la inactivitat del govern espanyol davant la qüestió després de mil dies de compromís incomplert.

Més enllà de la qüestió lingüística, Albares i Wadephul també abordaran la guerra d’Ucraïna, la situació al Llevant i el debat sobre el reforç polític i militar de la Unió Europea.

L’informe, titulat L’atenció sanitària amb discordança lingüística: un estat de la qüestió des de i per a la catalanofonia, remarca que la distància lingüística no afecta tan sols persones nouvingudes, sinó també la població autòctona amb llengua minoritària o minoritzada en uns quants països del món.

L’estudi, elaborat per Joana Pena-Tarradelles, investigadora del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la UPF, revisa un centenar de treballs sobre l’impacte de la discordança lingüística en l’atenció sanitària als Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, Finlàndia i el País Basc.

Segons la recerca, en el cas de persones d’origen estranger que no dominen cap de les llengües del país on viuen, la dificultat lingüística pot comportar conseqüències greus: diagnòstics erronis, menys adherència als tractaments o la realització de proves excessives. No obstant això, l’estudi remarca que la discordança lingüística no afecta exclusivament la població immigrant, sinó també l’autòctona amb una llengua minoritzada, fins i tot si té capacitat d’expressar-se en la llengua dominant amb més fluïdesa o menys.

En recerques fetes amb parlants de gal·lès al Regne Unit, del francès en zones anglòfones del Canadà, del suec a Finlàndia i de l’èuscar al País Basc s’ha posat de manifest que la capacitat d’expressió en una segona llengua decau especialment en situacions d’estrès, vulnerabilitat, por i dolor intens.

Infants i gent gran, els més vulnerables

En la majoria dels estudis revisats –amb l’excepció dels finlandesos– s’ha observat que la gent gran i els nens són els grups més exposats als riscs que implica la discordança lingüística en l’atenció sanitària.

En el cas de les persones grans, el deteriorament cognitiu pot empitjorar la seva competència en una segona llengua, cosa que dificulta l’atenció sanitària. D’una altra banda, els estudis fets a Gal·les i al País Basc constaten que la mainada, sobretot si és petita i encara no ha desenvolupat prou el bilingüisme, depèn de la llengua materna per a descriure els símptomes de manera precisa.

Per exemple, ronyós –que estrictament significa ‘que té ronya o sarna’– es fa servir amb el significat de ‘cobert de brutícia’: “Va treure un mocador ronyós.” Col·loquialment, tenim merdós, ‘molt brut’: “Portava les ungles merdoses.” I galdós es fa servir irònicament: “Quina cuina més galdosa, noi!”

Si volem filar prim, podem emprar un adjectiu o un altre segons la matèria que embruta. Per exemple, si és una substància greixosa, diem llardós o llardissós; i també untuós, llefre o greixós: “Has deixat aquest moble ben llardós.” Engrudós es diu quan allò que embruta és engrut, la substància pastosa que s’adhereix a la pell o a un vestit: “Tenia els punys de la camisa engrudosos.” Del sutge –la substància negra que es fa a les xemeneies– en surt l’adjectiu sutjós: “Després de remenar la xemeneia, tenia els cabells sutjosos.”

Si encara volem ésser més precisos, podem parlar de llana suardosa (la suarda és el greix que té la llana de les ovelles); o bé d’una llengua saburrosa (la saburra és la capa blanquinosa que s’acumula a la llengua a causa d’algunes malalties); i quan algú va ple de taques, diem que va nyafegós. 

No passem per alt els mots que apliquem exclusivament a les persones. Si diem que algú és un porc o bacó vol dir que és ‘brut físicament o moral’. Un potiner és algú que toca o fa coses brutes. Mots com ara carnús, pollós i runós (propi del País Valencià) també signifiquen ‘brut i deixat’.

L’adjectiu brut també ha donat lloc a moltes comparacions, sobretot amb animals: brut com una guilla, o com un porc, o com una aranya, o com una guineu, com una xinxa…

Tenim qui-sap-los derivats de brut: brutícia, brutedat, brutesa, brutor, brutejar, embrutadís… I encara dos composts: carabrut i tapabruts. Finalment, mireu fins on arriba la precisió: embrutar-se vol dir ‘perdre la netedat’ i embrutir-se és ‘esdevenir com una bèstia’.

La falta d’avenços en l’oficialitat del català a la UE és, per la Plataforma per la Llengua, un reflex de la manca de voluntat política del govern espanyol. L’entitat diu que la qüestió no ha estat tractada amb la seriositat que mereixeria, i considera que la inacció d’aquests darrers anys no es deu a dificultats tècniques ni jurídiques, sinó a una clara decisió política de prioritzar unes altres negociacions europees.

1.000 dies des que es va sol·licitar l’oficialitat a la UE.
1.000 dies de retard.
1.000 dies de bloqueig.
1.000 dies negociant altres prioritats.
https://t.co/HziCwny7Pz pic.twitter.com/25hfLl889N

— Plataforma per la Llengua (@llenguacat) May 14, 2026

En un vídeo llançat a les xarxes socials, la Plataforma recorda que, durant els mil dies d’espera, el govern espanyol ha estat capaç de negociar temes importants a les institucions europees com ara la designació de Nadia Calviño al Banc Europeu d’Inversions i Teresa Ribera a la Comissió Europea. A més, l’estat ha donat suport a més de quatre-cents actes legislatius aprovats pel Consell de la UE, cosa que demostra la capacitat de la diplomàcia espanyola d’assolir acords internacionals. No obstant això, la qüestió de l’oficialitat del català continua blocada.

Per això, la Plataforma per la Llengua crida a l’acció i insta Sánchez a prioritzar la qüestió de l’oficialitat del català abans de les eleccions europees del 2029: “És hora que el govern espanyol deixi de relegar el català a un segon pla i comenci a treballar seriosament per desblocar aquest procés.”

Sobre això, l’entitat ha posat en marxa una campanya per a pressionar els responsables polítics. Mitjançant la web catalaoficial.eu, fa una crida a la ciutadania perquè enviï postals digitals a Pedro Sánchez, al ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, i al president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, per demanar-los que desbloquin l’oficialitat del català a la Unió Europea. Aquesta acció forma part d’un conjunt d’iniciatives que l’entitat ha impulsat aquests darrers anys, incloent-hi reunions amb organismes internacionals i accions de sensibilització a escala local i europea.

Per la Plataforma per la Llengua, aconseguir l’oficialitat del català a la Unió Europea no és solament una qüestió simbòlica, sinó també una qüestió de justícia lingüística i de drets per als més de deu milions de parlants de la llengua. L’entitat recorda que la falta d’oficialitat en el context europeu limita la capacitat d’influència de la llengua en les institucions de la UE i impedeix que els ciutadans catalanoparlants tinguin els mateixos drets lingüístics que els parlants d’unes altres llengües oficials de la Unió.

Malgrat les dificultats, la Plataforma per la Llengua continua convençuda que el procés pot ser desblocat si el govern espanyol decideix de posar-hi la voluntat política necessària.

Ni l’ús del servei en el si de les biblioteques del país ni el fet que negui la unitat de la llengua no són cap novetat. Tal com es pot comprovar en una nota de premsa –i tal com ha confirmat la mateixa plataforma a VilaWeb–, aquesta iniciativa és vigent a Catalunya d’ençà del setembre del 2018, quan la Generalitat va anunciar que els usuaris de biblioteques podien accedir gratuïtament a més de dos mil documents audiovisuals d’aquest catàleg amb una simple identificació a la biblioteca digital eBiblioCat.

Llavors s’especificava que la iniciativa era una col·laboració del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i el Consorci de Biblioteques de Barcelona, amb el suport del Ministeri de Cultura espanyol. A les Illes, el servei és disponible d’ençà del 2020 i al País Valencià, d’ençà del 2023.

La mateixa plataforma ha reconegut que aquesta diferenciació entre català i valencià no era pas un canvi recent, sinó que sempre hi havia estat, també el 2018, quan el Departament de Cultura la va anunciar i es va començar a fer servir a Catalunya. De fet, totes les webs institucionals espanyoles distingeixen entre valencià i català, però l’element diferencial en aquest cas és que és una iniciativa que no sols depèn del ministeri, sinó també d’institucions catalanes, i que a més ofereix servei de manera directa a les biblioteques públiques dels Països Catalans.

D’ençà que es va impulsar el projecte –el 2018 a Catalunya com a primer territori, i després al País Valencià i les Illes–, cap govern no ha introduït o demanat canvis respecte de l’ús de la plataforma o respecte d’una possible modificació d’aquest desplegable.

Valora sobretot la diagnosi del pla, però, com a metge que és, recorda que una diagnosi no guareix. També valora la tasca del conseller Francesc Xavier Vila en l’activació del Consorci per a la Normalització Lingüística i l’augment dels cursos, però creu que la resta del govern no s’ha fet seu el pacte i que això frena la funció més política, la de canviar realment les coses. Com a mostra, comentem la conversa amb la consellera de Salut, que va trobar decebedora. No tan sols perquè no va afrontar els problemes lingüístics dins el món sanitari, que acaben afectant la salut de les persones, sinó perquè no els va reconèixer. Com a punt final i al marge de tot, no ens estem de comentar la importància que el Barça actual sigui ple de joves que parlen català i el reivindiquen.

—Un any després d’haver signat el Pacte Nacional per la Llengua, com el valoreu?
—No hi ha hagut un abans i un després, que és el que a la llengua li hauria convingut. Per tant, no podem fer una valoració gaire optimista. Sempre hem dit que això no arriba a ser ben bé un pacte nacional, que necessita més implicació de tota la societat, el que tenim és més un pla de govern, que té una part de diagnosi que està molt ben feta i és bona.

—Tenim un conseller sociolingüista...
—Sí, s’hi nota la mà del conseller. Qui ha fet la diagnosi sap de què parla. És important tenir aquesta diagnosi, que hi hagi aquest cert consens que digui que estem fotuts. La diagnosi és necessària, però no és suficient. Això és com quan vas al metge, si només et diagnostiquen i no et tracten, no s’arregla la malaltia.

—I les mesures?
—Com vam dir en el primer moment, les mesures van coixes, el pressupost també i l’execució encara va una mica pitjor. És com si, cada vegada que s’avança cap a l’execució, es perd un llençol. Ja sabem que en llengua les coses no van de pressa, però pel que hem pogut veure fins ara –perquè el govern mateix dóna poques dades– el que ha passat no és tot el que ens hauria agradat.

—Llavors, va malament?
—Si analitzem estrictament aquest primer any, he de dir que sí. Però volem pensar que en llengua les coses no canvien d’avui per a demà, i tenim la sensació que el departament intenta de fer les coses bé i sap què que cal. En canvi, no és tan clar que la resta del govern acompanyi o segueixi el que haurien de ser les instruccions del Departament de Política Lingüística. A més, les competències directes del Departament de Política Lingüística són relativament petites: són el Consorci, algunes subvencions i poques coses més. La resta és incidència indirecta, que és importantíssima, però cal marcar les línies polítiques del govern. I si és un pacte nacional, no és només del govern, sinó que podríem dir que és de tots.

—Una feina important del conseller és fer que el govern l’acompanyi en l’execució del pacte?
—Si pot, sí. El que vull dir és que al departament tenen la diagnosi clara. Amb allò que els pertoca exclusivament a ells, se’n surten. Per exemple, el Consorci ofereix més cursos, fa feina… Però amb el que pertoca a la resta del govern, fins ara, no se n’han sortit gaire.

—Quan el president va presentar el pacte, a VilaWeb vam publicar una fotografia d’un fragment del seu discurs ratllat. La paraula important suprimida era ‘ambició’. A aquest pacte li falta ambició política?
—Sí, això ja ho vam dir en el primer moment i continua així: no hi ha ambició.

—Un dels àmbits on la llengua té una situació més crítica és el de la salut, que coneixeu molt bé perquè sou metge…
—Aquí s’hauria de fer una cosa tan senzilla com complir la llei. En teoria, és el que fan els governs de tot arreu. Doncs, aquí, fa vint-i-vuit anys que no es fa, i per això som on som. En l’àmbit sanitari, d’ençà de la llei de política lingüística del 1998, se suposa que per tenir plaça en el sistema públic de salut a Catalunya cal demostrar, tant si ets metge com infermera, que tens un C1 de català. Això no s’ha fet mai i, a més, el govern mateix, durant anys, ha fet el que vam anomenar els exàmens fake, que com va demostrar VilaWeb eren simulacres de prova. Fer les coses saltant-se la llei no és incompetència, és mala fe.

—Això té conseqüències…
—Això crea una situació molt greu, perquè a més de vulnerar els drets lingüístics, es posa en risc la salut dels pacients. Les últimes dades que tenim són del 2023, i deien que hi havia un 13% dels metges que deia que no entenia el català. Són dades desfasades, perquè el Col·legi de Metges de Barcelona ens diu que prop d’un 60% dels nous col·legiats són extracomunitaris, per tant, segur que ha augmentat, i això no pot ser. A part dels problemes que et crea que el metge no t’entengui, aquest desconeixement del català per part dels diferents professionals de la salut pot crear situacions que perjudiquen directament la salut del pacient, d’una manera més oculta però igualment greu. Em refereixo, per exemple, quan es demanen unes proves i no s’interpreta bé la petició o un informe mèdic. Són situacions greus en què el pacient pot sortir greument perjudicat i no ho sap, ni és conscient que l’error ve del desconeixement del català.

—Us heu entrevistat amb la consellera de Salut, com va anar?
—Sí, ens vam reunir una vegada amb la consellera i, francament, va ser molt decebedor. Sembla que no vegin el problema, o fan veure que no el veuen, per tant, difícilment hi posaran solució. És un tema molt greu. En l’àmbit de la justícia és molt pitjor, però la gent va més al metge que no al jutge. És més important per a la vida de la gent, per a la societat, què passa als hospitals que no què passa als jutjats. El més decebedor de tot el pacte és el tema de salut. El Departament de Salut actual, pràcticament, nega que hi hagi cap problema amb la llengua, i això fa que sigui molt difícil que avanci. Continuarem pressionant i no ho deixarem de fer fins que s’arregli la situació i es compleixi la llei.

—I el conseller Vila què hi diu?
—Ell n’és plenament conscient, ell sí que sap què passa, però sembla que la consellera de Salut, no. Fins i tot, en un acte públic va dir que el conseller Vila era un “corconet”. Això em va semblar una falta de respecte intolerable tant institucional com personal.

—Un dels temes clau del pacte és que els dirigents polítics parlin català en les seves comunicacions oficials. El president Illa incompleix el pacte?
—Sí, incompleix el pacte sovint. En una entrevista li ho van preguntar, perquè jo ho havia dit, i va negar-ho, però al cap de quatre dies va tornar a parlar en castellà sense cap problema. És evident que el fet que els consellers i el president no mantinguin la llengua a Catalunya és un problema, perquè té una importància simbòlica. Els dirigents de Catalunya i dels Països Catalans haurien de fer les declaracions públiques en català. És el que hauria de ser normal.

—Encara no hem parlat d’educació.
—En educació, tenim dos camins que van en paral·lel. L’un és el tema legislatiu, què diuen les lleis, i l’altre és què passa a les aules, perquè a vegades hem tingut lleis raonablement bones que no es corresponien amb el que passava a les aules. Pel que fa a les lleis, estem pendents d’aquesta sentència que fa no sé quant que ha d’arribar del Tribunal Constitucional. I pel que fa a les aules, s’haurien de millorar les coses. Hi ha una cosa que difícilment trobarem ningú que hi estigui en contra, que és que quan la canalla acaba l’ensenyament obligatori ha de saber bé, com a mínim, català i castellà, i això no passa. Hem d’assegurar els recursos necessaris als mestres, els necessaris perquè passi. Igual que dic que a l’escola les coses no funcionen prou bé, deixo clar que a l’escola no li podem encolomar la responsabilitat de tot, com a vegades s’ha fet. El món educatiu ha d’assegurar que surtin de l’escola sabent català. Però després, quan surten de l’escola, han de fer-la servir i veure la utilitat a la llengua.

—En educació sovint poseu l’èmfasi a dir que us semblen insuficients els recursos destinats a activitats de lleure i esport per a nens i joves.
—Aquest apartat tenia un pressupost, si no recordo malament, de 537.000 euros. Amb això no arreglarem res. És allò que deia al principi, que la definició de mesures ja és justa, però quan arribes al pressupost i a l’execució, tot va cap avall. És molt important que el català sigui present en aquests àmbits de lleure, perquè la canalla que no el té com a llengua de família el pugui fer servir.

—I les aules d’acollida?
—No en tenim dades concretes. A les aules d’acollida hi havia un pressupost i ara mateix no tenim una dada fiable que et pugui donar una resposta concreta.

—El mes de febrer semblava que s’havia arribat a un acord amb el govern espanyol perquè, després del procés de regularització dels immigrants, en el moment de la renovació, s’hagués d’acreditar un cert coneixement del català en alguns casos. Això sembla que se n’ha anat en orris.
—Nosaltres pensem que, per viure aquí, al cap d’un temps, s’ha de tenir un nivell bàsic de català. No es tracta de fer la vida impossible a ningú, sinó al contrari, de donar facilitats des de tots els punts de vista a la gent que es vulgui quedar aquí. I, evidentment, la llengua és un factor d’integració i a vegades ens n’oblidem, i això val tant per a l’escola com per a l’arrelament dels nouvinguts. La llengua forma part de l’ascensor social. I això és molt important que quedi clar. Tothom ha de saber que, si parles català, tens més oportunitats laborals, independentment de quina sigui la teva llengua d’origen. Hi ha moltes dades que ho demostren. La gent ha de saber que un empresari contractarà abans una persona que sàpiga català que no pas una que no en sàpiga, independentment de la seva llengua d’origen.

—Però això s’ha donat per perdut, no?
—Fins on sabem, no està tancat del tot. Nosaltres parlem amb diferents administracions i partits per intentar que sigui una realitat. La nostra feina és fer pressió als polítics perquè facin el que convé a la llengua. Això depèn de l’estat, però la Generalitat i els partits que li donen suport han de fer la seva feina. A nosaltres no ens agrada donar coses per perdudes. I això no ho donem per perdut. S’ha de continuar pressionant perquè sigui una realitat.

—I amb què pressioneu?
—Que, per fer la renovació, es tingui com a mínim l’A1, que és el mateix que es demana a Andorra. En molts llocs hi ha requisits lingüístics per a poder-se quedar, no a tots, però sí que és molt més freqüent del que la gent es pensa. El mateix que ens passa aquí, que ens falten metges o que tenim nouvinguts que després es volen quedar a viure aquí, passa a tot Europa occidental. Si no m’equivoco, al Regne Unit van augmentar el nivell fins al B2 d’anglès per poder treballar al Regne Unit.

—L’exemple d’Andorra ens serveix de guia?
—El que passa a Andorra ens va molt bé. D’ençà que es va anunciar que entraria la llei al Consell General, van augmentar les sol·licituds d’inscripcions als cursos de català. Cada vegada que la llei ha fet un pas, han augmentat el nombre d’inscrits als centres d’ensenyament de català. Vol dir que, quan es legisla, això té un efecte. Moltes vegades ens diuen que hem de ser pedagògics. Molt bé, però no oblidem que les lleis són molt pedagògiques, i pensem en qualsevol llei i veurem com canvien el comportament. Passa igual amb les lleis lingüístiques, que poden ser molt pedagògiques si es fan i s’apliquen.

—Quan us vau incorporar al pacte, hi va haver una certa polèmica, perquè éreu crítics. Internament, això ha creat tensions?
—Internament, no hem tingut cap problema, perquè prèviament a l’adhesió havíem fet una feina molt important, tots els membres de l’executiva, de rellegir-nos el pacte. Vam tenir una reunió de gairebé quatre hores amb el conseller i el seu equip, amb els dubtes que teníem. Metodològicament, va estar molt ben fet per part nostra. Recordo que, precisament, en una entrevista que em vau fer a VilaWeb vaig dir que afegir-se al pacte era com qui sortia de Barcelona volent anar a Montserrat i l’altre es volia quedar a Monistrol. Arribem fins a Monistrol, i després ja mirarem d’arribar a Montserrat. Ara, és veritat que un any després no sé si hem arribat a Molins de Rei.

—I si només hem arribat a Molins de Rei, us quedareu en el pacte?
—Això ho hem d’analitzar progressivament. Ara fem l’any, que amb una llengua és poc temps. Això no vol dir que donem un xec en blanc, com tampoc no vam donar un xec en blanc al començament. Continuem pensant que hem d’arribar a Montserrat. El nostre objectiu no és dir “ara sortim del pacte perquè estem emprenyats”, que podria arribar a passar, sinó empènyer tothom perquè prenguin, com a mínim, les mesures que hi ha en el pacte. Mesures que, en alguns punts, ja heu vist que hi sóc molt crític, com el cas de la salut, per exemple. Però en altres punts estan raonablement bé. Segurament són insuficients, però si arribem fins aquí ja és una part del camí.

—Però Molins de Rei és molt avall?
—Volem empènyer més, no ens donem per vençuts. Si arriba el moment que pensem que és un desastre, ho denunciarem.

—En relació amb això, abans heu dit que valoràveu positivament la feina feta pel Consorci. Parleu de l’augment de cursos i la creació de l’A1 i l’A2?
—Sí, clarament són coses positives.

—Voleu afegir res més?
—Fa prop de tres anys que el govern va dir que reclamava l’oficialitat del català a la Unió Europea, i continuem esperant. I no em canso de repetir que el fet que el català no sigui oficial a la Unió Europea dificulta l’ús del català aquí. I això és molt greu. A més, no és una cosa d’ara, sinó que és una reclamació del parlament balear, i després del català, des de l’any 1987.

—Ha guanyat el Barça. Això també és una bona notícia per a la llengua?
—L’àrbitre no ho va poder evitar. Dins el Barça, hi ha una situació molt bona per a la llengua, perquè hi ha molts nois de la casa que parlen català. Sempre havíem dit que hauria valgut més per a la llengua que Messi parlés en català que no qualsevol campanya que poguéssim fer nosaltres. Ara, per sort, tenim Lamine Yamal i molts jugadors que parlen català. Mirava aquest vídeo que es va fer viral, en què Gerard Romero truca a Marc Casadó, que anava amb cotxe amb en Balde, i quan parla en castellà li diu: “Ep!, que aquí parlem català.” Romero se’n va sortir molt bé, i va dir: “M’encanta que m’hagis fotut aquesta esbroncada.” Però és cert que denota una mica aquest microracisme, de fet. En Balde és de l’Hospitalet, si no m’equivoco, com jo, i l’altre és de Sant Pere de Vilamajor. Tenir aquests referents amb aquesta actitud ajuda molt.

—Un consell per al conseller Vila perquè passi a l’acció política amb els seus companys del consell executiu?
—Que faci molta pedagogia en el seu govern perquè entenguin que el que volem no és una cosa contra ningú. Que tots els governs del món protegeixen les seves llengües. Ho fan tots els governs. El govern britànic gasta 1.300 milions de lliures per protegir l’anglès al Regne Unit. El nostre govern ha de perdre els complexos a l’hora de defensar el català.

L’Informe Llista és una anàlisi anual sobre la indústria de creació de continguts en català a partir de dades internes de Llista.cat. Segons l’estudi, s’han analitzat 1.261 perfils d’Instagram, TikTok i YouTube, cosa que suma 24,9 milions de seguidors, 1.203 dels quals han estat actius el 2025. Durant l’any s’han publicat 160.662 continguts –un 31,3% més que no pas l’any anterior– i les visualitzacions han arribat a 2.800 milions, amb un augment notori d’un 71,7%. L’únic indicador que retrocedeix és la taxa d’interacció per visualització, que cau d’un 35,75%.

El creixement del sector s’explica sobretot per l’increment de l’activitat en els perfils ja existents. La mitjana mensual de projectes actius ha crescut d’un 12,4% i el ritme de publicació ha pujat fins al 17,1%. La majoria de comptes publiquen entre una publicació mensual i nou, però el 2025 es destaca el creixement dels que superen les 15 publicacions el mes, que passen del 19% al 25%. De mitjana, cada projecte ha fet 13,56 publicacions mensuals.

L’ecosistema de creadors: petites iniciatives i paritat

L’ecosistema és format majoritàriament per iniciatives individuals, amb tres perfils de cada quatre gestionats per una sola persona. El 62% dels projectes són petits i tenen menys de 5.000 seguidors; els grans comptes, amb més de 50.000 seguidors, són només el 7,46%. Malgrat això, el 75% de les visualitzacions totals corresponen a projectes amb més de 20.000 seguidors, cosa que confirma el pes dels grans creadors. D’una altra banda, hi ha paritat de gènere: el 51,15% dels projectes individuals són gestionats per dones i el 48,85%, per homes.

Els continguts d’estil de vida encapçalen l’oferta, amb un 21% del total. Els segueixen les temàtiques de societat, amb un 9,78%, i d’humor, amb un 8,84%. La resta es reparteixen entre educació, esports, literatura, cultura i història, entre més temes, amb una quota d’entre el 4% i el 6%. En algunes categories, el consum creix molt més de pressa que no pas la producció, com ara manga i anime: tot i augmentar la producció d’un 67,4%, l’interès per aquests temes s’ha disparat d’un 268,5%. En literatura, arts i manualitats, la producció creix d’un 47%, però l’interès sobrepassa el 200%.

Els models de creació de continguts als tres principals territoris catalanoparlants són semblants, amb perfils que creixen en activitat i consum. S’hi destaca l’augment del 250% en el consum de continguts en català a les Illes.

Instagram lidera, TikTok creix i YouTube resta en segon terme

El 90% dels creadors tenen compte a Instagram, seguit d’un 70% a TikTok i només el 50% a YouTube, que sols aporta el 0,7% de les publicacions. Instagram acapara el 55% de les publicacions i el 69% de les visualitzacions, més del doble respecte del 2024. TikTok és la plataforma amb més creixement d’activitat, amb un 57,3% més de continguts, tot i que molts comptes es fan servir com a extensió d’Instagram.

No us pica tot? pic.twitter.com/IRQJEIVGJg

— Optimot (@optimotcat) April 16, 2026

Les regles d’apostrofació no són difícils. De fet, amb una sola regla resoldrem la majoria de casos:

Els articles el i la i la preposició de s’apostrofen quan van seguits d’una vocal o bé una hac

Si tenim en compte això, no cometrem errades com aquestes:

La Eli
La honestedat

Sinó que escriurem (i direm):

L’Eli [*]
L’honestedat

Ara parlem de l’excepció principal, que és aquesta:

Quan l’article la va seguit d’un mot que comença amb el so de i o u àtona, no s’apostrofa. [**]

Per tant, no escriurem:

L’Isabel
L’universitat

sinó

La Isabel
La universitat

Hem dit tan sols i, u àtones. Per tant –i ací és on molta gent l’erra– sí que apostrofem els mots femenins començats amb una tònica, encara que sigui una i o bé una u. 

Així, doncs, no escriurem (ni direm):

La Índia
La Iris
La única

sinó:

L’Índia
L’Iris
L’única

Què més hem de tenir en compte?

Les sigles que es poden llegir segueixen les mateixes regles. Per tant:

L’ONU
La UNESCO (comença per u àtona)
L’UCI (comença per u tònica)

Quan un mot o una sigla comença amb el so de i o de u seguit de vocal, no s’apostrofa:

El iogurt
La hiena
El Iemen
La IA

Els noms de les lletres tampoc no s’apostrofen:

La e
La hac
De erra

[*] En català és més propi de dir “la Senda”, que no “l’Eli”, com vam explicar en aquest article. Però això són figues d’un altre paner.

[**] Un lector ens fa veure que això de “el so de i o u àtona” és ambigu, tenint en compte que en català central la o àtona també es pronuncia u. Ens referim a mots començats per i, u, hi, hu.

Coincidint amb el Dia d’Europa, s’ha fet un acte central a la plaça de Luxemburg en què s’hi ha aplegat gent d’arreu d’Europa, i on la colla castellera dels Mannekes de Brussel·les hi ha fet una actuació i han aixecat uns quants castells.

A les 11.00 sha fet el discurs d’obertura i a les 11.15 s’ha llegit el manifest unitari, que demana el reconeixement, la dignitat i l’oficialitat del català. “És una llengua que es parla a quatre estats europeus, i per tant, el més normal seria que fos oficial a Europa”, ha dit el portaveu, Pau Emili. “El Correllengua ha demostrat que la societat civil hi és, malgrat els atacs a la llengua”, ha reblat Blanca Garcia-Oliver, també portaveu. 

Què és un xarrabascat? I un escaldot? Com es diu la precipitació de gotes tan minúscules que semblen flotar a l’aire? A l’hora de parlar de la pluja tenim tants matisos que, per poc que ens hi endinsem, veurem que aquest camp lèxic és un autèntic tresor. Amb el pas dels segles, els catalans hem après a filar molt prim quan parlem de ploure.

Dissortadament, arran de la pèrdua del contacte amb la natura d’una gran part de la població, juntament amb un empobriment general de la llengua (afegit encara a la interferència del castellà i el francès), tot aquest tresor perilla de perdre’s, com més va més. Si voleu recuperar o aprendre mots i expressions relacionats amb la pluja, no en dubteu: jugueu a aquest Què sé jo?

Què sé jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què sé jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Pau Vidal va dirigir la competició amb el seu estil particular i únic, estimulant els alumnes a resoldre molts més enigmes dels prevists. La pantalla amb el rusc anava mostrant les proves, algunes centrades a cercar paraules, però també algunes altres de basades en jocs o en enigmes gens fàcils de resoldre, que van fer créixer l’emoció de la competició. A la primera volta hi van participar els 144 alumnes inscrits, coordinats per 9 professors, amb una final emocionant amb empat entre dos alumnes de la mateixa escola, que va necessitar un desempat. La segona volta fou una dura competició entre els guanyadors de les cinc escoles participants.

El guanyador de la final va ser Thomas Pineda, del liceu Christian Bourquin d’Argelers, seguit per Yann Ward Blazin, de la Bressola-Pompeu Fabra del Soler; i en tercera posició, Paul Forestier, de la Bressola-Mas Rosselló de Canet. També van ser finalistes Nathan Pitscheider i Matt Charmasson, del liceu Nostra Senyora de Bon Socors i el liceu Maillol de Perpinyà.

Treure el català de l’aula

La majoria dels alumnes estaven satisfets de tenir l’oportunitat de practicar el català amb companys de centres diversos i de jugar amb la llengua. Pasqual Tirach, professor i impulsor del projecte, va dir que la convocatòria havia estat un èxit perquè representava reunir més de cent joves jugant en català, però també per la importància de treure el català fora de l’aula: “Allò que m’interessa més és que els alumnes facin alguna cosa en català fora de l’escola, que el facin servir en una activitat quotidiana, i fer-los jugar és un pas endavant. És especialment important per als alumnes adonar-se del dinamisme de la llengua i la cultura a Catalunya Nord, perquè això els motiva i els anima a implicar i a engrescar uns altres companys.

Lluc Bonet, inspector pedagògic per l’ensenyament del català, es va refermar també en el valor de treure el català fora de l’aula. “I que es pugui fer amb un suport tecnològic com el mòbil –afegeix–, al qual els alumnes estan enganxats tot el dia. És molt positiu i significatiu que vegin que els serveix per a una activitat més enllà de l’escola.”

Pau Vidal –dissenyador del joc juntament amb Jordi Palou–, responsable d’engrescar els joves amb desafiaments gens fàcils, fins i tot es va poder esplaiar en alguns aspectes gramaticals tot jugant. “El fet que s’ajuntin joves de diferents escoles en una activitat en català és molt estimulant. De seguida s’han engrescat i s’han sentit en igualtat de condicions. He tingut la sensació que amb molt poca estona s’ha creat un sentiment de comunitat a través del joc i de la llengua. Això s’ha notat durant la competició. Al principi, com que no es coneixien, cadascú anava a la seva, però en sortir ha estat bonic de veure com es relacionaven”, va dir. I va afegir que estava content perquè els mateixos alumnes havien proposat d’allargar la lliga més enllà de la final per aconseguir una participació més intensa.

La tercera Lliga del Paraulògic dels Països Catalans es farà a la tardor

Ja hi ha dates per a la tercera Lliga del Paraulògic dels Països Catalans, que es farà a la tardor. Començarà amb la fase en línia el 21 de setembre i tindrà una segona volta el 28 de setembre. Les semifinals presencials es faran a Andorra, Barcelona, Palma, Perpinyà i València i seran els dies 17, 24 i 31 d’octubre i el 7 i 14 de novembre. La gran final serà el dia 28 de novembre a Barcelona.

En la competició hi prendran part, alumnes de cinc centres: la Bressola-Pompeu Fabra del Soler, la Bressola-Mas Rosselló de Canet, els liceus Maillol, Nostra Senyora del Bon Socors de Perpinyà i el liceu Christian Bourquin d’Argelers.

L’any passat, els guanyadors van ser Tomeu Font Artigas, del liceu Déodat de Séverac de Ceret; Cyrielle Parès, del liceu Maillol de Perpinyà; i Zoé Brunet, del col·legi Pompeu Fabra del Soler.

La Lliga Escolar del Paraulògic va sorgir de la iniciativa d’un grup de professors que, després d’haver vist les dinàmiques i l’èxit de la Lliga del Paraulògic, van pensar que seria bona idea traslladar-la a les escoles per engrescar els alumnes a jugar amb la llengua.

La 3a Lliga del Paraulògic dels Països Catalans es farà a la tardor

Ja hi ha dates per a la 3a.Lliga del Paraulògic dels Països Catalans, que es farà a la tardor. Començarà amb la fase en línia el 21 de setembre i que tindrà una segona volta al 28 de setembre. Les semifinals presencials que es faran a Andorra, Barcelona, Palma, Perpinyà i València en les diverses ciutats seran els dies 17, 24 i 31 d’octubre i els dies 7 i 14 de novembre. La gran final serà el dia 28 de novembre a Barcelona.

Lis donarem

En català el pronom lis no existeix. El plural de li és els, tant per al masculí com per al femení. Si recordem això, no és pas una errada difícil de corregir. Imaginem-nos aquestes tres oracions amb un complement indirecte singular:

• Al seu fill li regalaré aquesta joguina.
• A la teva amiga no li diguis mentides.
• Telefona-li de seguida.

Si les passem al plural no hem de dir:

Als seus fills lis regalaré aquesta joguina.
A les teves amigues no lis diguis mentides.
Telefona-lis de seguida.

Sinó:

Als seus fills els regalaré aquesta joguina.
A les teves amigues no els diguis mentides.
Telefona’ls de seguida.

Tu quants tens?

Si en una oració hi fem sortir una quantitat i no diem de què, probablement hi falta el pronom en.

Per això aquestes frases són incorrectes:

—Tens gaires pomes? —No, tinc dues i prou.
—Quants quilòmetres falten? —Diria que encara falten trenta-cinc.
—Tinc seixanta anys. I tu quants tens? —Jo tinc cinquanta-vuit.

Per corregir-les, simplement hi hem d’afegir el pronom en al costat del verb:

—Tens gaires pomes? —No, en tinc dues i prou.
—Quants quilòmetres falten? —Diria que encara en falten trenta-cinc.
—Tinc seixanta anys. I tu quants en tens? —Jo en tinc cinquanta-vuit.

Anireu?

El verb anar tot sol, sense cap complement ni pronom, té pocs significats, sobretot dos. O bé vol dir ‘funcionar’ (Aquesta màquina no va) o bé ‘evacuar, anar de ventre’ (Ahir va anar dues vegades, però avui encara no ha anat). Per tant, compte, perquè quan demanem, simplement, Anireu?, potser no diem allò que volem dir.

Quan parlem d’anar a un lloc, pot passar que no vulguem repetir el complement. Però l’absència del complement l’hem de suplir amb un pronom. No són correctes frases com ara aquestes:

—Avui hi ha una festa. Vosaltres anireu?
—Ja sé que hi ha una festa, però els pares no volen que anem.

I com ho hem de dir? Doncs simplement afegint-hi el pronom hi al costat del verb:

—Avui hi ha una festa. Vosaltres hi anireu?
—Ja sé que hi ha una festa, però els pares no volen que hi anem.

S’ha caigut

Heus ací una errada que fa anys que arrosseguem i que sembla que no ens podem llevar del damunt: l’ús pronominal del verb caure, és a dir, caure’s. En català, les coses i les persones no es cauen, sinó que cauen. Així doncs, aquestes frases no són correctes:

Corria molt i s’ha caigut al mig del carrer.
Quan sóc sol a casa, les parets se’m cauen a sobre.
Encara no se li han caigut totes les dents.

Simplement, les hem de dir sense el pronom reflexiu:

Corria molt i ha caigut al mig del carrer.
Quan sóc sol a casa, les parets em cauen a sobre.
Encara no li han caigut totes les dents.

Hi ha gent que també fa pronominals indegudament verbs o construccions com ara callar, passar (per un lloc), passar pel cap…, de manera que sentim:

Fes el favor de callar-te.
Ja em passaré per casa teva.
No se m’havia passat pel cap.

I caldria dir:

Fes el favor de callar.
Ja passaré per casa teva.
No m’havia passat pel cap.

El pronom es no és pas sempre incorrecte. Per exemple, és bo si el verb ja el duu incorporat (“fer-se fosc”, posem per cas) i quan expressem una acció reflexiva (com ara “es pentina”). Per tant, serien ben correctes oracions com ara:

S’ha fet mal al turmell.
Se m’ha fet tard.
Després de tanta estona, se’m va refredar el menjar.

Hi ha una manera ràpida de saber si és bo o no: si eliminant el pronom reflexiu la frase grinyola, vol dir que hi ha d’anar. Si no grinyola, ja el podem eliminar.

Grinyolarien frases com ara:

És tard i ja fa fosc.
Cada dia quan lleva renta la cara.

Que han d’ésser:

És tard i ja es fa fosc.
Cada dia quan es lleva es renta la cara.

En canvi, aquestes frases sense pronom reflexiu no grinyolen gens ni mica:

Has caigut?
Espero que no us passi pel cap.

Se’l va donar

Finalment, parlem d’una confusió deguda al castellà que s’ha escampat molt: la combinació d’un pronom de complement indirecte de tercera persona i un de complement directe. Pensem en aquestes dues frases:

• Va donar el disc a l’amic.
• No tornaré els diners a en Jofre.

En aquests casos, per substituir els complements per pronoms, el castellà se serveix del reflexiu se (Se lo dio, No se los devolveré). I hi ha gent que, copiant el castellà, diu frases com ara:

Se’l va donar.
No se’ls tornaré.

Però en català aquesta substitució es fa d’una altra manera; o, més ben dit, de dues maneres. La combinació “lògica” (CI+CD) és la que es fa servir al País Valencià:

Li’l va donar.
No li’ls tornaré.

I a la resta del país es fa així:

L’hi va donar.
No els hi tornaré

Quan el complement directe és femení singular (Va donar l’enhorabona a en Jofre), tenim aquestes dues combinacions i, col·loquialment, encara una altra.

Li la va donar.
La hi va donar.
L’hi va donar (col·loquialment).

Recordem-ho, doncs: el pronom reflexiu el fem servir per a indicar que l’acció recau en el mateix que la fa, però no per a casos com aquests. Ho entendrem si mirem la diferència entre aquestes dues frases:

• Les ulleres se les posa [a ell mateix].
• Les ulleres li les posa / Les ulleres les hi posa [a un altre].

La forma més estesa és aquesta, pessigolles, que es diu a una gran part de Catalunya (del nord i del sud). Però, com veurem, al País Valencià, a la Franja de Ponent i a l’Alguer, les formes habituals són diferents.

En algunes comarques del Pirineu, hi predomina cossigolles.

A la Franja de Ponent, la forma més habitual és cosseguetes, semblant a les cossiguetes o cossegues de la Terra Alta.

Al nord del País Valencià hi ha les formes cossinogues i cassinogues.

A tota la part central del País Valencià, hi predomina cosquerelles. 

I al sud, les formes més esteses són cosconelles o cuscanelles.

A les Illes, el repartiment és variat: a Mallorca, cossigolles i també pessigolles, com a Maó; però a Ciutadella i a Eivissa, còssigues.

Ah! I a l’Alguer?: consiguelles.

Encara trobem més formes o variants, com ara pessigoles, passinoles, cassigoles, casconelles, cassanogues, cassònigues, cassònies, joques, picoretes, pessiguetes, regalletes, sorelles i unes quantes més. 

En algunes àrees del país, hi conviuen moltes variants. Vegeu, per exemple, els mapes de la Terra Alta, amb set formes diferents:

El de la Marina:

El de la Ribera Alta:

El del Baix Ebre:

I el de la Ribera d’Ebre:

Aquest article no hauria estat possible sense les aportacions de Pere Navarro, Vicent Beltran, Carles M. Castellà, Olga Cubells, Marta Lluvich i Helena Borrell. Moltes gràcies.

Les coses tenen “gust a maduixa” o “gust de maduixa”? I fan “olor de menta” o “olor a menta”? O “oloren a menta”? L’ús de les preposicions no és complicat en general, però té algunes normes que no acabem de dominar. Per exemple, diem “posar de relleu”, com en castellà, o “posar en relleu”? O és “posar amb relleu”? Tot això, i molt més, ho podeu dominar consultant gramàtiques, o bé llegint reculls d’errades freqüents. O bé, és clar, tot jugant al Què sé jo? Doncs si us voleu posar a prova, ja ho sabeu.

Què sé jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què sé jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Barcelona, Girona, Reus, Tortosa, Manresa i Igualada són escenaris d’una convocatòria que es presenta com una mobilització descentralitzada. L’objectiu és fer visible, de manera coordinada, la preocupació pel retrocés de la llengua i denunciar l’augment de les discriminacions lingüístiques. Amb el lema “Llibre, rosa i mani”, les entitats impulsores volen tornar a situar el català al centre del debat públic i recordar que Sant Jordi és, sobretot, una expressió de comunitat i de país.

La convocatòria, impulsada per la plataforma Sant Jordi per la Llengua, té el suport d’entitats socials i culturals i apel·la tant als ciutadans com a les institucions. Els organitzadors insisteixen que la situació del català no es capgirarà solament amb actituds individuals, sinó que reclama mesures estructurals i una voluntat política clara.

La manifestació ha tornat a omplir els carrers de Barcelona per segon any consecutiu. Organitzada per la plataforma Sant Jordi per la Llengua i amb el suport de gairebé dues-centes entitats. Els manifestants han sortit de la plaça Universitat per passejar les seves reivindicacions amb un to polític i festiu fins a l’estació de França. L’organització ha calculat que de manera descentralitzada s’han adherit unes 15.000 persones en total.

L’acte final, presentat la periodista Laura Aznar i la drag-queen Jèssica Pulla, ha comptat amb la participació de diverses personalitats de l’àmbit polític, social i cultural. Entre elles, el poeta Carles Rebassa, l’influenciador Daniel Herrera, el cantautor i president de l’ANC, Lluís Llach, i la portaveu del Sindicat de Llogateres, Isidora Sáez.

A Reus, la glossa punyent i els discursos reivindicatius en favor del català han marcat la concentració. L’acció, celebrada per primera vegada a la capital del Baix Camp, ha concentrat més d’un centenar de persones segons l’organització. “La situació del català no és insalvable, tot el contrari, però és responsabilitat nostra poder-ho començar a canviar. Cal que el Govern i altres actors prenguin mesures reals i valentes”, ha subratllat Adrià Aragonès, membre de l’entitat. L’acte s’ha tancat amb el Cant dels Segadors interpretat pels assistents.

A Igualada, centenars de persones s’han aplegat a dos quarts de vuit del vespre a la plaça de Cal Font en defensa del català. L’acte ha consistit en una cercavila pel centre de la ciutat amb la participació de gegants, capgrossos i bestiari festiu, i ha finalitzat amb la lectura d’un manifest i la interpretació del Cant dels Segadors.

Unes tres-centes persones, segons la policia municipal, s’han mobilitzat aquest Sant Jordi a Girona per reclamar mesures urgents en defensa del català i denunciar el que consideren una situació d'”emergència lingüística”. El portaveu, Jordi Tomàs, ha fet una crida tant a la ciutadania com a les institucions perquè impulsin accions que permetin “aturar i revertir” la regressió de la llengua. Durant la protesta, els participants han mostrat pancartes i han corejat càntics com “el bilingüisme mata el català” i “A Catalunya, en català”.

Vegeu imatges de la manifestació de Barcelona:

Els organitzadors volen fer de la diada de Sant Jordi “una mobilització nacional amb carrers plens pertot arreu del país”, en un moment de retrocés clar del català. Desenes d’entitats civils i socials hi donen suport, entre les quals hi ha Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua i el Sindicat de Llogateres. L’any passat, la manifestació es convocà per primera vegada i hi van participar 15.000 persones, segons els organitzadors (2.000, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona).

Demandes a polítics i empresaris

Els portaveus de Sant Jordi per la Llengua, Adrià Font i Núria Alcaraz, destaquen la importància d’evitar el fatalisme i de fer discursos constructius sobre el català. Discursos amb mesures concretes que assenyalin cap amunt, cap a governants i empresaris, i que no es limitin a demanar als ciutadans de mantenir la llengua. També remarquen la voluntat de combatre el discurs reaccionari que assenyala els immigrants com els culpables de la situació del català. A més, posen l’èmfasi en Sant Jordi perquè “continua essent una diada folkloritzada, a la qual volen treure el component nacional i de defensa d’una llengua minoritzada per un estat”.

Els impulsors defensen l’ús quotidià de la llengua “sense autoodi ni complexos” i fan una crida a denunciar les discriminacions lingüístiques en àmbits com el comerç, l’administració o el món laboral. També reclamen de reforçar els espais socials i culturals on el català sigui llengua de convivència, i alerten del risc que Sant Jordi es converteixi en una celebració simbòlica i prou, allunyada del seu vessant reivindicatiu.

Les entitats consideren que la situació no es revertirà sense polítiques públiques més ambicioses. Reclamen més recursos, una legislació efectiva i capacitat sancionadora. Entre les mesures proposades, destaquen l’ampliació dels cursos de català, una immersió lingüística real a l’escola, l’accés a l’habitatge i més bones condicions laborals, elements que consideren clau per a la cohesió social.

La iniciativa també assenyala el model econòmic basat en el turisme i l’especulació immobiliària com un factor que accelera la minorització del català, especialment a Barcelona. Segons que denuncien, la gentrificació i la globalització debiliten el paper de la llengua com a eina de cohesió.

Recuperar el Sant Jordi reivindicatiu

A més de celebrar la literatura i la cultura, les entitats volen recuperar el caràcter reivindicatiu de Sant Jordi. Recorden episodis històrics de mobilització en defensa de la llengua i alerten de la perillositat de la situació actual. Enguany, la mobilització coincideix amb el Correllengua Agermanat i el Correllengua Universitari, cosa que els organitzadors valoren molt positivament i consideren que és una mostra d’una presa de consciència col·lectiva respecte de la qüestió lingüística.

El document preveu la reforma de la Llei del patrimoni cultural aragonès amb l’objectiu d’adequar-la a l’Estatut d’Autonomia. Cal tenir en compte que la llei vigent inclou explícitament el català i l’aragonès com a part del patrimoni cultural, mentre que l’Estatut evita concretar i es limita a parlar de “les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó”.

Aquest canvi de referència pot comportar, en la pràctica, una revisió a la baixa del tractament institucional del català, que fins ara havia estat reconegut com a llengua pròpia en determinats àmbits, especialment en l’esfera cultural i patrimonial. Aquest moviment recorda a la denominació polèmica de Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental (LAPAO), aprovada durant el govern del PP el 2013 per evitar de reconèixer que a la Franja es parla català. Aquella etiqueta, àmpliament rebutjada per la comunitat científica i acadèmica, evitava deliberadament el terme “català”.

Un altre dels punts centrals de l’acord és la supressió de l’Institut Aragonès del Català, organisme creat per a promoure i estudiar la llengua. La desaparició d’aquesta institució implicaria la pèrdua d’un dels principals instruments públics de normalització, recerca i assessorament lingüístic al territori.

Segons el calendari fixat en el pacte, els primers passos d’aquestes mesures s’haurien d’impulsar abans de final del 2026, mentre que la modificació normativa es completaria al llarg del 2027. El full de ruta dibuixa, doncs, una estratègia sostinguda en el temps per reduir, o eliminar, el reconeixement institucional del català a l’Aragó.

Amb aquest acord, el català torna a situar-se al centre del debat polític aragonès, en un escenari en què les institucions resultants del pacte entre el PP i Vox opten per qüestionar-ne el nom, limitar-ne la protecció i reduir-ne la presència en l’àmbit públic.

Els partits d’esquerra van defensar el Correllengua Agermanat com una iniciativa de promoció del català i de la unitat lingüística, amb respecte per les variants, inclòs el menorquí.

El portaveu del PP i conseller de Cultura, Joan Pons Torres, va qüestionar que el ple s’hagués de pronunciar sobre una iniciativa privada i va defensar el vot en contra assegurant que la iniciativa no anava de cultura ni de llengua, sinó de Països Catalans. “Estem per la unitat de la llengua, però no per utilitzar-la per a fer política per uns Països Catalans que no existeixen ni existiran”, va dir.

El PSOE i Més han criticat la posició del PP a Menorca, que contrasta amb el suport que la formació ha donat a la iniciativa en unes altres institucions, com el Consell de Mallorca i ajuntaments com la Pobla, Felanitx i Algaida.

Els partits d’esquerra també han acusat el conseller Pons Torres de mostrar catalanofòbia i han lamentat que el PP de Menorca trenqui el consens sobre la unitat de la llengua.

Tot i que té experiència en el Correllengua illenc del 2024, organitzat pels Joves de Mallorca per la Llengua, reconeix que el Correllengua Agermanat és un desafiament majúscul. “Estic acostumada a distàncies molt més curtes”, diu. Fa més de quatre hores que condueix, però l’empenta i la il·lusió la mantenen ben desperta i activa. La d’avui és la tercera etapa de les disset d’aquesta cursa popular que vol reivindicar el català com a llengua nacional que supera les fronteres administratives. Va començar diumenge a Prada de Conflent i culminarà el 5 de maig a l’Alguer, després d’haver passat per més de cinc-cents municipis.

L’aturada de Granollers és una de les principals del dia. Entitats del municipi han organitzat un reguitzell d’activitats per afegir-se a la cursa: mostra de danses populars, jocs de lleure, actuacions del seguici popular i una xocolatada. Tot plegat, per celebrar una causa que fins i tot ha estat capaç d’unir les conegudes colles dels Blancs i els Blaus de la ciutat. A més, en aquest tram de la jornada també hi participen el president del parlament, Josep Rull, i la vice-presidenta Raquel Sans. Tots dos han deixat de banda l’encotillament parlamentari i institucional habitual i han suat la cansalada sota un sol de justícia. “En aquests moments de baixa autoestima col·lectiva, d’agressions constants a la llengua, val la pena fer un pas endavant i fer-ho amb els termes del Correllengua: una idea de nació àmplia i un to optimista, ambiciós, integrador i no excloent”, diu Rull.

Malgrat el sol de justícia i un clima gairebé estival, els participants no s’arronsen i afronten els relleus amb ganes i empenta. Tant, que a vegades aquest optimisme passa factura i pocs metres ja hi ha esbufecs. “La iniciativa és una bona aposta per la defensa activa de la llengua i una mostra d’orgull d’una llengua que ens uneix al territori i als Països Catalans”, diu, mentre sua, la Mònica, de vint-i-nou anys, que ha corregut dos trams per l’interior de la capital del Vallès Oriental. Tot i la dificultat per a parlar després de l’esforç, el missatge és clar. Precisament, aquest orgull és el nexe d’unió entre tots els participants. “Iniciatives com aquesta són molt necessàries perquè demostren que el català no retrocedeix si hi ha gent que s’organitza. Tenim el deure moral de preservar la llengua i així ho farem”, afegeix Júlia Bofill, una altra granollerina, de vint-i-un anys, que ha col·laborat en la iniciativa.

Així que la flama abandona Granollers, la comitiva es reorganitza. El comboi l’obre un cotxe policíac, seguit d’un de l’organització. A continuació vénen els participants, que en els trams interurbans es desplacen amb bicicleta. Tanquen el grup dues furgonetes. Després d’un parell de rampes exigents, el grup entra a Montcada i Reixac (Vallès Occidental), on una cadena d’infants dels clubs esportius del municipi fan relleus per portar la flama, mentre els més entremaliats juguen a veure si són capaços d’atrapar la furgoneta del davant.

Barcelona no falla

Després d’una trentena de quilòmetres, la flama arriba a Barcelona, on entra per Nou Barris. A Sant Andreu del Palomar, els afeccionats de l’equip de futbol del barri, encara amb l’eufòria de la celebració de l’ascens, reben els corredors amb bengales i càntics. En aquest punt, el nombre de participants es multiplica i ocupa gairebé tota la rambla de l’Onze de Setembre. A les voreres, s’hi barreja gent que celebra el pas dels corredors amb la que observa amb sorpresa la munió de participants que avancen amb banderes estelades i feministes..

#ENDIRECTE | Afeccionats de @uesantandreu porten la flama del @Correllengua_ pels carrers de Barcelona.

Tota la informació, ací https://t.co/RcXacGvKs7 pic.twitter.com/NQ6InOphSg

— VilaWeb (@VilaWeb) April 21, 2026

Quan la flama arriba a l’avinguda Meridiana, desenes de persones més s’afegeixen a la comitiva. Entre els corredors hi ha Aina Ehinger, una jove sueca de vint-i-dos anys, de mare catalana, que és a Barcelona estudiant. “Hi participo perquè vull fer alguna cosa per la llengua i la cultura catalanes, que són les meves arrels. M’encanta veure l’empenta de la gent que lluita per alguna cosa”, diu en català amb accent suec després de passar corrent a la vora de la basílica de la Sagrada Família. També hi ha Miquel Vila, un noi de vint-i-un anys que corre embolcallat amb banderes: “L’estelada, la bandera basca perquè la meva mare és basca i vaig córrer la Korrika, la palestina per denunciar el genocidi a Gaza i, finalment, una d’Occitània, perquè no hem d’oblidar que l’occità també és oficial a Catalunya i l’hem de defensar.”

La flama baixa pel carrer de Pau Claris mentre es pon el sol i passa pel costat d’una pancarta penjada entre dos fanals: “A l’Aragó també s’hi parla català.” És la reivindicació dels integrants del grup O Corrinche, que defensa tant l’aragonès com el català de la Franja. “Vivim a Barcelona i ens hem acostat a defensar la llengua i també a reivindicar l’aragonès, que és encara en una situació pitjor”, explica el president de l’entitat, Santi Moreno.

Al tram final, la flama i els centenars de persones que la segueixen entren pels carrers estrets del Born i desperten les mirades sorpreses dels turistes que mengen paella i beuen sangria a les terrasses dels bars. Formen un riu d’esperança en una zona on el català està cada vegada més arraconat. Entre càntics d’independència, arriben a la plaça Comercial, just davant el Born Centre Cultural. És una localització doblement simbòlica: pels fets del 1714 i perquè representa una de les zones més desnaturalitzades i abocades al turisme de la ciutat. Avui, però, també esdevé símbol d’una esperança: el català és ben viu i el jovent continua disposat a organitzar-se per defensar-lo.