L’aplicació, accessible en línia, ha estat desenvolupada amb l’ajut de Claude, la intel·ligència artificial d’Anthropic, i es presenta com una contribució personal i divulgativa a un dels projectes filològics més monumentals de la llengua catalana. Enguany, l’ALDC ha enllestit el novè i últim volum.

L’ALDC és una obra començada a mitjan segle XX per Antoni Maria Badia i Margarit i Germà Colón, i completada posteriorment sota la direcció dels professors Joan Veny i Lídia Pons i Griera. Durant dècades, un equip de filòlegs va recórrer tots els territoris de parla catalana per fer enquestes orals a parlants nadius i van recollir-ne les respostes en fitxes detallades amb transcripcions fonètiques, literals i, en alguns casos, enregistraments sonors. El resultat és un gran corpus que documenta la variació dialectal del català en tota l’extensió geogràfica i social.

El mapa mostra tots els punts d’enquesta de l’atles arreu dels Països Catalans. Els punts grisos corresponen a poblacions d’on hi ha fitxa, però no hi ha transcripcions ni d’arxius sonors. La resta de punts, classificats per colors segons el dialecte, permeten d’accedir al PDF amb la transcripció fonètica i literal, i en més d’una trentena de casos, sentir directament la veu dels informants, alguns nascuts a la darreria del segle XIX.

En un escrit a X, Puigdemont destaca la riquesa i la diversitat de les fitxes: “Des de costums i arts de pesca fins a menges per Pasqua, o canten una cançó.” I posa atenció en el detall de les dades biogràfiques dels informants: la data de l’enquesta, el nom dels entrevistats, l’edat, el nivell d’estudis, si havien sortit del municipi o no i si els homes havien fet el servei militar. “Això vol dir, també, que hi havia una gran generositat de la part de les persones entrevistades i una confiança en el treball dels investigadors, perquè sabien que en farien un bon ús i amb això ja n’hi havia prou”, conclou.

Un homenatge als filòlegs i al patrimoni

Puigdemont explica que la finalització de l’obra li va evocar figures llegendàries de la filologia catalana: “La notícia que l’Atles Lingüístic del Domini Català ha culminat el seu propòsit amb l’edició del novè i últim volum m’ha fet venir a la memòria tot d’un plegat mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll i Joan Coromines, i per descomptat el mestre Pompeu Fabra.”

Situa l’atles dins la tradició de les grans obres filològiques catalanes i en fa una lectura política: “Una llengua que disposa d’obres com el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari etimològic de la llengua catalana, l’Onomasticon i ara l’Atles Lingüístic demostra com a mínim dues grans fortaleses: una tradició de científics i erudits que l’estimen amb passió i són capaços de dedicar tota una vida a la configuració de projectes dels quals poques llengües disposen, i la profunditat de les arrels de l’idioma en un àmbit territorial i un paisatge humà que són a la base de la nació.”

Gràcies a la intel·ligència artificial

Puigdemont reconeix explícitament el paper de la intel·ligència artificial en la construcció de l’aplicació: “He preparat aquesta modesta aplicació, sobretot gràcies a les eines i habilitats imprescindibles que posa a disposició Claude.” I afegeix: “Ja em perdonareu els errors que pugui haver comès, i les meves limitacions tecnològiques.” L’objectiu, diu, no és cap altre que la divulgació: “És una aportació particular, que no té cap altra finalitat que la de divulgar coneixement degudament acreditat i homenatjar les persones que l’han fet possible.”

El mapa interactiu s’afegeix a la creixent accessibilitat en línia d’un patrimoni filològic que fins fa relativament poc era de consulta difícil. Tal com recorda Puigdemont, el Diccionari Alcover-Moll, el Costumari de Joan Amades i el Diccionari etimològic de Coromines, que diu que va comprar amb els seus primers sous, “ara gairebé tot això és accessible per internet, de manera que tothom pot admirar l’extensió d’aquest immens patrimoni filològic.”

La iniciativa es desenvolupa en col·laboració amb Òmnium mitjançant el programa Vincles, un projecte no lectiu que crea espais de trobada per a practicar el català en un àmbit proper i acollidor. El programa s’adreça a entitats i associacions que tenen espais físics i una activitat regular en què es poden integrar sessions de conversa.

La Generalitat identifica els espais susceptibles d’acollir l’activitat i hi posa a disposició recursos de suport, mentre Òmnium hi aporta monitors voluntaris –sovint membres de les mateixes comunitats– i els ofereix formació, materials i una certificació per als qui acreditin trenta hores d’assistència.

Experiència pilot l’octubre del 2025

L’octubre del 2025 va començar una primera experiència pilot a la Comunitat Evangèlica Església Jesús Regne Ministeri – Capítol Barcelona (AGAPE), que es va oferir voluntàriament a participar en el programa, i s’hi van crear dos grups de conversa amb deu participants que es reuneixen els dissabtes a la tarda.

A l’hora de valorar l’experiència, el govern i Òmnium la consideren molt positiva i fan una crida a les comunitats i associacions que disposen d’un espai de trobada estable a afegir-s’hi per contribuir a l’ús social del català.

El Correllengua Agermanat és una cursa popular de relleus no competitiva que té per objectiu fer arribar la flama de la llengua a tots els Països Catalans. Enguany començarà el 19 d’abril a Prada de Conflent, a la tomba de Pompeu Fabra, i culminarà el 5 de maig a l’Alguer. El recorregut s’estructura en disset etapes i inclou parades en nombrosos municipis, on s’organitzaran activitats culturals, esportives i reivindicatives. Cada tram és pensat com una festa popular entorn de la llengua, amb la voluntat de reforçar-ne l’ús i la cohesió entre territoris.

La flama sortirà amb dos recorreguts simultanis –un cap a l’interior i un altre cap a la costa– que es trobaran a Tarragona abans de continuar cap al País Valencià i les Illes, i s’acabarà a l’Alguer.

El Girona també s’ha compromès a reforçar la presència del català en la comunicació a les xarxes socials i animarà els jugadors, sobretot del primer equip, a fer-lo servir a les xarxes. En la mateixa línia, es demanarà als patrocinadors del club que integrin el català en la seva activitat empresarial.

“Amb aquest conveni, el Girona reafirma el compromís amb la promoció del català, una llengua que forma part de la nostra identitat i del nostre vincle amb el territori”, ha assegurat el president del club, Delfí Geli. Ha reivindicat que el Girona fa anys que utilitza la llengua catalana en totes les comunicacions, que totes les cançons que sonen a l’estadi de Montilivi són en català i que tots els anglicismes que es feien servir s’han substituït per l’equivalent en català. A més, ha destacat que l’entrenador del primer equip, el madrileny Míchel Sánchez, parla en català en totes les intervencions públiques, cosa que el converteix en un referent lingüístic.

Diagnosi sociolingüística del futbol base

Un dels aspectes destacats del conveni és l’avaluació de la situació sociolingüística als equips de futbol base, que permetrà de recopilar dades útils per dissenyar i desplegar accions concretes per a millorar la situació del català entre els futbolistes joves.

La Plataforma per la Llengua ha ofert al Girona assessorament en l’elaboració d’un protocol d’ús de la llengua catalana per a garantir que el català tingui una presència estructural i normalitzada tant en les comunicacions internes com externes. “És molt important l’ús normal de la llengua en àmbits com el lleure i l’esport de cara a l’augment de l’ús social”, ha destacat el president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder. També ha destacat que el Girona tenia un rol de referent i ha dit que esperava que aquesta col·laboració servís d’inspiració per a més clubs.

Laporta no vol incloure per contracte l’ús del català

En paral·lel, ahir al vespre es va publicar a MónEsport una entrevista al president del Barça, Joan Laporta, que va parlar de l’ús del català entre la plantilla. Quan li van preguntar si era partidari d’incorporar una “clàusula amistosa” als contractes perquè els jugadors aprenguin el català i facin gests en favor de la llengua, hi va respondre clarament: “No ho preveiem, en això deixem llibertat.”

Defensa que el Barça és una institució catalana oberta al món i compromesa amb la democràcia, les llibertats i la llengua i cultura catalanes, cosa que els jugadors ja saben. Alhora, diu que el tema de la llengua és “molt sensible”: “El pitjor que podem fer és imposar-la.” “Crec que has de predicar amb l’exemple i has d’anar fent, doncs, perquè vegin que el nostre idioma existeix, que és un idioma parlat o entès per deu milions de persones i que, a més, els pot ser molt útil per a la feina o a l’hora de relacionar-se amb els companys”, diu.

Diu que tots els jugadors del primer equip l’entenen i que n’hi ha que l’estudien. “El català també es parla al vestidor. La nostra relació entre catalans és en català. Però, si parla el míster, normalment ho fa en anglès”, diu sobre Hansi Flick. Diu que els jugadors llatinoamericans parlen habitualment en castellà i que uns altres futbolistes també, perquè “s’hi troben a gust”. “Cadascú fa servir la llengua que li és més convenient.”

”Si quieres que te entregue el paquete pues me hablas en castellano”

Això ha estat lo que m’ha dit una repartidora quan m’ha cridat per donar-me un llibre que havia demanat online. Es resultat: m’ha penjat dos pics i no m’ha entregat es paquet

— parlars_mallorquins (@p_mallorquins) April 1, 2026

“Ella em seguia, es notava que tenia dificultats, però al principi em seguia. Fins que ràpidament, en un moment, em va dir: ‘Si vols que et lliuri el paquet, em parles en castellà.’ I jo aquí ja vaig dir ‘ep’. Li vaig dir que li xerraria lentament i em va penjar. Com que em vaig quedar un poc al·lucinat, li vaig tornar a trucar, per si passava que s’havia posat nerviosa un segon, però em va dir que li havia de xerrar en castellà si volia el paquet: ‘Perquè jo no t’entenc, no t’entenc.’ Jo li vaig dir: ‘No passis pena, et xerraré lentament.’ I ella em va dir: ‘No vull que em xerris lentament, no tinc cap obligació de xerrar-te en català.’ I li vaig respondre: ‘Jo no necessit que tu em xerris en català, però jo he de poder-ho fer.’ Ella continuava dient que no m’entenia gens, que li feia perdre el temps, i em va tornar a penjar”, explica.

Diu que ell intentava de dir-li que era al cotxe i que al cap de cinc minuts arribava a casa, però no va ser possible. “Com que em va penjar també per segon pic, doncs em vaig quedar sense paquet”, lamenta. Hores després, al capvespre, va rebre un correu de l’empresa repartidora que deia que no havien pogut lliurar el paquet perquè ell no havia respost. No obstant això, li l’havien deixat en una botiga on el va poder recollir. El paquet era un llibre de segona mà que havia comprat a la Casa del Llibre i ara encara està en procés de posar una queixa formal a l’empresa de repartiment.

“Entenc que una persona es pugui posar nerviosa, sobretot per telèfon, que qualsevol persona pot tenir un mal dia, etc. Passa que es normalitza massa que una persona als Països Catalans, i més concretament aquí a Mallorca –concretament perquè és la meva situació, no perquè passi més que en uns altres llocs– que treballa de cara al públic no hagi d’entendre el català. És una llengua igual d’oficial que el castellà. S’exigeix als usuaris de canviar de llengua i això no passa amb les altres llengües”, denuncia.

A més, explica que a Mallorca s’ha estès molt socialment el fet d’aprendre alemany per als turistes que provenen d’Alemanya. “I el català no cal, tot i ser la llengua oficial? Els usuaris tenen dret de xerrar-la per a tenir els seus serveis. Demostra un problema estructural de violència sistèmica cap a un grup humà, perquè impedeixes que puguin xerrar la seva llengua”, conclou.

El Correllengua és una iniciativa ambiciosa que vol superar les fronteres administratives pea reivindicar la llengua com a element comú de tots els territoris que la comparteixen.

Per acompanyar l’obertura de les inscripcions, s’ha publicat un vídeo de promoció en què apareixen clubs esportius com el Girona FC, el Bàsquet Girona, el CN Kallipolis i la USAP de Perpinyà, i personalitats com Àngels Gonyalons, Josep Nadal, Manel Vidal i Nerea Sanfe.

El Correllengua Agermanat és una cursa popular de relleus no competitiva que té per objectiu fer arribar la flama de la llengua catalana a tots els territoris que la comparteixen. El recorregut, impulsat per Joves de Mallorca per la Llengua i fruit de la col·laboració de més d’un centenar d’entitats, començarà a la tomba de Pompeu Fabra, a Prada de Conflent, i arribarà a l’Alguer el 5 de maig.

S’estructurarà en disset etapes i farà parada en una vuitantena de municipis, on s’organitzaran concerts, tallers i activitats esportives i culturals obertes a tothom. Cada etapa es convertirà en una festa popular centrada en la llengua, per a reivindicar el dret de viure plenament en català.

Com us hi podeu inscriure

Les inscripcions es poden fer a la web oficial. N’hi ha prou d’indicar el nom i cognoms i un correu electrònic. Feta la inscripció, el participant rep automàticament un correu amb les coordenades exactes del punt del recorregut on s’ha inscrit.

Els trams, entre un quilòmetre i dos, són pensats majoritàriament per a córrer, tot i que alguns es poden fer amb bicicleta.

L’organització anima a participar-hi i fa una crida a entitats, escoles, associacions i particulars del país a afegir-se a aquest projecte, que vol demostrar la vitalitat i la unitat de la llengua.

El recorregut

La flama s’encendrà a Prada, d’on partiran dos recorreguts simultanis: un cap a la Catalunya interior fins a Lleida i un altre cap a Figueres i Barcelona. Després, ambdós recorreguts es trobaran a Tarragona. A partir d’allà es dirigirà cap a Elx i, després, fins a Formentera, Eivissa, Mallorca i Menorca, d’on partirà cap a l’Alguer.

A Perpinyà, la flama hi passarà el 19 abril. A Barcelona, el dia 21. A València, el 25 abril. I a Palma, el 2 de maig. A les grans ciutats s’hi organitzaran actes de gran format que seran anunciats aviat.

A cada municipi es farà un acte de presentació, de manera que s’aniran descobrint els actes programats que cada localització hagi programat gràcies a l’esforç de les entitats. També s’hi llegiran manifests.

Inspirat en la Korrika basca, ja fa quaranta anys que s’organitza el Correllengua a diversos territoris de parla catalana. El d’enguany combina una cursa no competitiva amb activitats lúdiques, culturals i populars.

Després de recórrer centenars de quilòmetres per Catalunya Nord, el Principat i el País Valencià, i de passar per Formentera, Eivissa, Menorca i uns quants municipis de Mallorca, la flama de la llengua arribarà, finalment, a Palma.

L’acte d’arribada de la flama, convocat per Joves de Mallorca per la Llengua i l’Obra Cultural Balear, vol esdevenir una gran jornada de reivindicació i celebració en què es posarà de manifest el compromís de la societat mallorquina amb la llengua catalana, una llengua que ens uneix i ens agermana amb molts altres territoris. En aquest sentit, el Correllengua Agermanat s’inscriu dins la voluntat de continuar generant espais col·lectius de defensa i promoció del català.

Recorregut

Abans que la flama arribi a la plaça d’Espanya, recorrerà els carrers d’Aragó, Porta de Sant Antoni, Josep Anselm Clavé, Tous i Ferrer, Sant Miquel i Porta Pintada. La comitiva comptarà amb la participació de xeremiers, capgrossos i nombroses entitats i col·lectius que donen suport a la iniciativa, que es concentraran prèviament a l’església de Sant Miquel.

L’acte central inclourà una gran ballada popular de ball de bot, amb la participació d’Esclafits i Castanyetes i Música Nostra, que posaran música a una vetllada que vol ser alhora festiva i reivindicativa. També es durà a terme la lectura del manifest del Correllengua Agermanat, un text que s’haurà llegit a tots els pobles i ciutats per on passarà la flama.

Un dels moments més emotius de la jornada serà el cant de “La Balanguera“, coincidint amb el centenari de l’estrena musicada poema de Joan Alcover, en un gest simbòlic que vol reforçar el vincle entre llengua, cultura i identitat col·lectiva.

Amb aquest acte, el Correllengua Agermanat posa punt final al seu recorregut a Mallorca amb una crida clara: continuar avançant, de manera col·lectiva, cap a un futur plenament en català.

Segons que ha explicat Paneque, el Departament de Política Lingüística ja ha interposat un recurs de cassació contra la decisió del tribunal i Vila compareixerà al parlament, a petició pròpia, per valorar la situació. En tot cas, la consellera ha llevat importància a l’última resolució amb l’argument que “no modifica allò que s’ha fet fins ara i no hi ha cap canvi operatiu”, atès que el decret ja era suspès cautelarment. Tot i això, ara mateix ja hi ha vint-i-quatre centres que apliquen un 25% d’hores lectives en castellà en determinats grups, perquè obeeixen resolucions judicials que són fruit de denúncies concretes. Paneque ha dit que no tenia informació de si se’n feia seguiment.

La portaveu també ha evitat de pronunciar-se sobre l’incompliment sistemàtic de la immersió lingüística que és descrit a bastament al text del Pacte Nacional per la Llengua. Amb molta claredat, aquell document admet que “diversos estudis han constatat un retrocés en l’ús del català com a llengua vehicular” i que “una part d’aquest retrocés es deu a un cert relaxament en l’aplicació dels principis del model d’immersió”. I fins i tot conclou que cal “renovar a fons el model lingüístic escolar”. Tot i que el document del pacte és signat pel mateix govern, Paneque no ha volgut respondre si subscrivia aquest diagnòstic i s’ha limitat a dir: “Allò que ha estat un model d’èxit és evident que, pel retrocés dels usos, representa alguns desafiaments.”

En la línia del president Salvador Illa, tant Vila com Paneque han defensat amb rotunditat l’actual model d’escola catalana, amb “el català com a llengua vehicular del sistema educatiu i com a element estructural i cohesionador”. El gener del 2022, el PSC va ser un dels partits signants –juntament amb ERC, Junts i els Comuns– de la llei 8/2022 sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari, que acceptava el castellà com una llengua “d’ús curricular i educatiu”. Era un subterfugi per a acceptar-ne, de fet, la condició de vehicular, imposada per la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut.

Per una altra banda, Paneque ha assegurat que mai cap govern espanyol no havia fet tant per la llengua catalana com el de Pedro Sánchez, i ha justificat que encara no n’hagi aconseguit l’oficialitat a la Unió Europea, una de les condicions de la investidura. “No hi ha cap altre camí que el de la insistència i el d’exposar als països la quantitat de parlants i la importància que té en termes de cohesió i de vertebració social”, ha dit.

Els articles afectats per la suspensió fixaven el català –i l’aranès a la Vall d’Aran– com a llengües normalment vehiculars i d’aprenentatge, també com a llengües habituals en l’activitat docent i administrativa escolar, de relacions amb les famílies, als materials didàctics i a les avaluacions. També s’han anul·lat articles que fan referència al català com a llengua auxiliar prioritària per a ensenyar idiomes estrangers i com a llengua única d’acolliment dels alumnes nouvinguts.

Vegeu a continuació les reaccions més destacades.

Però aquesta no és pas la forma que fan servir tots els catalanoparlants. Avui ens servirem de l’Atles lingüístic del domini català (ALDC) per repassar la varietat de maneres de dir albercoc que trobem de nord a sud i d’est a oest.

La forma normativa, albercoc, la fan servir a molts llocs, sobretot al País Valencià, en comarques com ara l’Alt Maestrat, la Plana Alta, el Camp de Túria, l’Horta Nord, la Ribera Baixa i la Costera. Però també més al nord; per exemple, al Garraf, les Garrigues i el Baix Aragó. 

Una forma també molt escampada és aubercoc. Se sent gairebé a tota l’illa de Mallorca, però també a Catalunya: al Moianès, el Baix Camp, la Ribera d’Ebre, el Baix Cinca i la Terra Alta. Una forma semblant, ubercoc, és pròpia d’alguns punts d’Eivissa i de Menorca.

Abercoc és com es diu al Montsià, al Baix Maestrat, la Plana Alta, la Ribera Alta, l’Alacantí, el Baix Vinalopó i al sud de tot, al Baix Segura.

Si anem cap al nord, trobem localitats on apareix una i. Per exemple, sentim abricoc en una franja ampla, que va d’est a oest: del Pla de l’Estany i l’Empordà fins a la Llitera, passant per la Baixa Cerdanya i el Pla d’Urgell. I bricoc en indrets del Rosselló, del Vallespir i l’Alt Empordà, però també a la Ribagorça. 

A la meva comarca, al Bages, solem dir obrecoc, com també en indrets del Berguedà i de l’Anoia. Una forma semblant, abrecoc, se sent al Solsonès, al Ripollès, a Osona i al Lluçanès. 

La forma bercoc és corrent en tota una franja litoral i pre-litoral de Catalunya: al Maresme, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Barcelonès. Però també en comarques ben allunyades, com ara la Safor i la Marina.

A les àrees frontereres s’hi han difós formes compartides amb llengües dominants. Per exemple, a molts indrets del Rosselló i el Conflent es diu abricot, com en francès. I en algunes localitats de la Franja s’hi sent albaricoc o albaricoque, com en castellà. A l’Alguer, la forma pròpia és baracoc.

A banda aquestes formes, n’hi ha força més, com ara abrecroc, ambercot, amercoc, abircoc, bericoc, abricroc, benacroc…

Vegeu el mapa de l’Atles lingüístic del domini català:

I dos advertiments finals. Primer: la varietat és tan gran que en una mateixa comarca hi poden conviure dues formes o més. Segon: com hem dit, les dades procedeixen de l’ALDC, i això vol dir que retraten la situació dels anys 1960-1970.

La suspensió de la sessió s’ha justificat oficialment per la indisposició d’una regidora del PVI, que ha hagut de ser atesa pels serveis sanitaris, i per l’absència d’un altre regidor. Aquesta situació deixava el govern municipal —format per PP, PVI i Vox— en minoria davant l’oposició, fet que complicava l’aprovació de la proposta. Finalment, els grups han acordat d’ajornar la votació i convocar un nou ple la setmana vinent.

S’ha aturat el plenari de Vinaròs.
Hem guanyat!
Fora feixistes de Vinaròs! pic.twitter.com/ap3R9TcJtI

— Andreu (@KarmaAlcanar) March 26, 2026

Mentrestant, a la plaça, centenars de persones han respost a la crida d’entitats en defensa de la llengua amb pancartes i consignes com ara “La llengua no es toca” o “El futur és valencià”. La mobilització ha estat especialment significativa en un municipi on el debat lingüístic no havia generat fins ara un conflicte social d’aquesta intensitat. La reforma inclou mesures com la introducció del castellà a la retolació als carrers, la reducció de les ajudes per a fomentar l’ús del català en el comerç i l’eliminació de la prioritat del català com a llengua pròpia de l’administració

La Plataforma per la Llengua ha anunciat que es tornarà a mobilitzar el dia que es convoqui el nou ple, previst per al primer d’abril, i ha acusat el govern municipal de provar d’ajornar la decisió per evitar el rebuig social. “S’amaguen del seu propi poble”, ha denunciat l’entitat, que insisteix que la reforma no té consens i suposa “reduir el valencià als carrers i a les comunicacions oficials”.

Vinaròs diu NO al canvi que pretén reduir el valencià als carrers i a les comunicacions oficials.

Dimecres 1 d’abril.
17 h.
Davant de l’Ajuntament.

— Plataforma per la Llengua – País Valencià (@llenguacat_PV) March 26, 2026

“Aneto és una gran marca que després d’anys d’arrelament comercial no ha entès el necessari arrelament lingüístic. Els veïns d’Artés i els consumidors dels seus productes cada cop n’estem més tips. Volem que el català recuperi l’espai comercial que li correspon!”, ha dit la Plataforma per la Llengua a les xarxes. “Una empresa catalana amb seu a Catalunya no pot excloure deliberadament la llengua pròpia del país. Fins que el català no sigui llengua oficial a la UE no es pot exigir normativament en l’etiquetatge de productes alimentaris, però sí per ètica corporativa o pressió de mercat.”

“Les disposicions europees fixen l’obligatorietat de l’etiquetatge en la llengua oficial de cada estat membre. Això situa el castellà com l’única llengua imposada i obligatòria en les informacions dels productes alimentaris”, recorda l’entitat, que també s’ha ofert a l’empresa a ajudar-los en el procés d’etiquetar en català.

Avui ens fan saber que la zona al voltant de l’empresa @AnetoNatural ha aparegut amb pintades i adhesius que reclamen l’ús del català als seus productes.

Obrim fil@llenguacat https://t.co/FPkhvAigBU

— Plataforma per la Llengua – Catalunya (@PLlCatalunya) March 22, 2026

Vora trenta entitats civils i socials ja han donat suport a la convocatòria, entre les quals Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua i el Sindicat de Llogateres. Els portaveus de Sant Jordi per la Llengua, Adrià Font i Núria Alcaraz, remarquen la voluntat de “combatre el discurs reaccionari”, i rebaten els qui diuen que “el creixement de l’ús social vindrà per la immigració”.

Una cita que pren volada

La manifestació de Sant Jordi per la Llengua, que es convocà per primera vegada l’any passat, va acollir 2.000 persones, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona, i 15.000 segons els organitzadors. Amb el lema “Per un futur en català, recuperem la Barcelona popular”, va sumar el suport de 240 entitats.

En declaracions a l’ACN, la coportaveu Núria Alcaraz explica que tornen a convocar la manifestació perquè la llengua catalana no deixa de retrocedir. Veu bé que creixi la consciència ciutadana i assenyala que enguany la mobilització coincidirà amb el Correllengua Agermanat i el Correllengua Universitari. A més del retrocés social, apunta que “cada dia pugen les denúncies de discriminació lingüística”.

Diada folkloritzada i llengua minoritzada

Alcaraz defensa que la mobilització “no és un fet puntual, sinó una dinàmica creixent”. Indica que posen l’èmfasi en la diada de Sant Jordi perquè “continua essent una diada folkloritzada, a la qual volen treure el component nacional i de defensa d’una llengua minoritzada per un estat”. I afegeix: “Ha de ser una diada marcada per aquesta mobilització en un moment en què el català és en més perill que mai, de posar-lo al centre amb un seguit de reivindicacions en positiu per tal de revertir la situació.”

Adrià Font, coportaveu de la plataforma, indica que la iniciativa té el suport de la societat civil, entitats de defensa de la llengua i la cultura, sindicats d’habitatge i agrupacions del moviment associatiu. Segons ell, vol “posar sobre la taula que tota aquesta ràbia, tristesa i frustració que molta gent sent, es converteixi en mobilització; la necessitat que la societat civil posi la llengua i el retrocés del català al centre de l’agenda perquè hi hagi un canvi estructural”.

Discurs reaccionari i cohesió social

Els portaveus de Sant Jordi per la Llengua remarquen en la necessitat d’evitar “un discurs reaccionari que ataca els migrants de manera individual com a culpables d’aquest retrocés del català”. Alcaraz rebat que “precisament el creixement de l’ús del català vindrà per la immigració, però calen polítiques valentes per a garantir aquest aprenentatge”.

“Calen no solament més cursos, sinó també una millora de les condicions de vida de les persones migrades, posant al centre que el problema és el model econòmic existent i fent que el català sigui imprescindible per a viure i desenvolupar-se a Catalunya”, conclou Alcaraz, que situa la llengua catalana com una eina de cohesió social.

—La flama també passarà per Formentera, Eivissa, Mallorca i Menorca.

O bé en els incisos:

—Gutiérrez, que és català, ha reaccionat amb sorpresa.

Molta gent es pensa que les comes corresponen a les pauses orals. Però això no passa pas sempre. Tot seguit veurem quatre casos en què no hem de fer servir la coma.

1. Entre el subjecte i el verb

El subjecte i el verb no van separats per cap coma:

La reunió de les candidatures [,] ha estat fructífera.

Si el subjecte és llarg però no hi ha impediments per a entendre on s’acaba, tampoc no hi posem coma:

El fet que l’aprovació del pressupost de la Generalitat resti condicionada a moviments previs del govern espanyol [,] posa de manifest una limitació claríssima del govern Illa.

2. Entre el verb i el complement directe 

Igualment, tampoc no hem de posar coma entre el verb i el complement directe. Compte, sobretot, en oracions introduïdes per la conjunció que:

El propietari va dir insistentment que [,] faria tant com pogués per resoldre el problema.

3. Abans de les conjuncions i, o, ni

En les oracions coordinades no solem posar coma abans de les conjuncions que fan de nexe, com ara i, o, ni.

Una cosa és una amenaça [,] i una altra cosa molt diferent és aquest advertiment preventiu.

4. En els complements especificatius

Com hem dit al començament, un incís s’ha d’aïllar entre comes. En l’oració següent, posem entre comes el nom de la presidenta, perquè el presentem com un incís explicatiu (de fet, en podríem prescindir):

La presidenta del govern, Marga Prohens, ha intervingut en el debat.

En canvi, un complement especificatiu no s’aïlla entre comes. En aquest cas, si hi poséssim comes voldríem dir que Raquel Sans és l’única diputada d’ERC.

La diputada d’ERC [,] Raquel Sans [,] ha defensat la proposta.

I ara vegem un cas en què sí que hem de fer servir coma.

5. Quan canviem de lloc elements de la frase

Si desplacem el subjecte o un complement del començament al final o a l’inrevés hi posem una coma:

Jo faig cara de saber-ho? → Faig cara de saber-ho, jo?

Tothom es va alçar en arribar el professor → En arribar el professor, tothom es va alçar

Aquest matí, Charlier ha recordat com de vexat es va sentir per l’actitud dels agents: “Em vaig sentir humiliat ensenyant la bossa, ofès, ferit en la dignitat com a ésser humà.” Demana sis anys i dos mesos de presó per als dos guàrdies civils, a qui acusa de delictes d’odi, contra l’exercici dels drets cívics, contra la integritat moral, falsedat documental oficial i coaccions. També demana que siguin inhabilitats durant sis anys i deu mesos per l’exercici de càrrec públic, i una multa de 4.800 euros.

El 9 de desembre de 2019, encara en el context de les protestes contra la sentència del procés, Charlier tenia un vol a primera hora del matí. Tenia setanta anys i tornava a Bruges per passar les festes de Nadal amb la família, amb regals per als néts a la maleta. A l’arc de seguretat, un vigilant es va fixar en el bony que tenia sota la camisa i li va demanar que expliqués què era. Tenint en compte la incomoditat i el caràcter íntim de la situació, Charlier va intentar d’explicar que duia una bossa d’estoma. Ho va explicar en català, un dels cinc idiomes que parla i que va aprendre “per poder parlar amb la gent del carrer i del poble petit on vivia, Bigues”. “Ell em va respondre que no entenia res perquè només parlava en castellà”, ha explicat.

El vigilant hi va insistir i va cridar els dos agents de la Guàrdia Civil que avui seien al banc dels acusats. Charlier els va tornar a explicar la situació, en català. “No tenia intenció d’abaixar-me els pantalons al control, però hi van insistir i vaig cedir a la pressió perquè començava a pensar que no podria agafar l’avió”, ha dit. Els agents el van apartar al final de la cinta i li van demanar la documentació.

“Jo els parlava en català i ells en castellà”, ha explicat Charlier, que considera que els agents no van fer cap esforç d’escoltar-lo. Quan li van demanar la targeta d’identitat belga, els va aclarir que la seva llengua materna era el neerlandès, però que també parlava francès, anglès, alemany i català. “Si havia de triar una de les quatre llengües estrangeres, trio el català perquè som a Catalunya.” Ha dit que el castellà l’entén una mica, però que no sabia expressar-s’hi, i que va topar amb una actitud inflexible dels policies, que ni tan sols van intentar de parlar en anglès o francès. “Som a Espanya i parlem espanyol”, ha recordat que li van dir.

El van tornar a fer despullar en una sala

Després d’això, els dos agents se’l van endur a una sala reservada on hi havia quatre agents més. Un d’ells, ha recordat, li va dir que sabia una mica de francès per la seva família. “Però dubto que fos capaç de fer tota una conversa en francès, el coneixement que en tenia era mínim”, ha dit Charlier. Allà el van obligar a treure’s les sabates, el jersei i la samarreta i a abaixar-se els pantalons fins als genolls –una exigència que, segons que ha explicat la seva advocada, no era arbitrària: la bossa d’estoma no és al ventre, sinó més avall, de manera que sense abaixar els pantalons la inspecció no era possible. Tot i això, els agents ho han negat i asseguren que només li van demanar que s’aixequés la camisa. A més, li van escorcollar la maleta, on duia els regals de Nadal.

A la sala, li van interposar una primera denúncia per alteració de l’ordre públic per haver-se abaixat els pantalons a l’arc de seguretat i haver causat cua. Però aquest tràmit va originar una segona denúncia, per manca de col·laboració. “Em van demanar on vivia, els vaig dir que a Bigues, i em van demanar si era a Andalusia, a Múrcia o a on”, ha recordat. Un dels agents va buscar-ho amb el telèfon mòbil i va trobar Riells del Fai, però ell els va corregir dient que vivia a Bigues, que hi comparteix terme municipal, però és un poble diferent. “En aquest moment em va dir que no era un exemple de cooperació amb la policia i em va posar una segona denúncia”, ha dit, tot i que els guàrdies han insistit que no va voler col·laborar ja de bon principi.

Tot plegat es va allargar prop de dues hores, amb el neguit constant de no saber si perdria el vol malgrat que havia arribat a l’aeroport amb molta antelació. Va arribar al seu seient tot just deu minuts abans de l’hora de sortida, però poc després una hostessa li va dir que havia de sortir de l’avió “perquè la policia els havia trucat per dir que no hi podia volar”. Fora, molest i abatut, va saber que la maleta facturada ja l’havien treta i era a la cinta d’equipatges. “Si hagués pogut parlar en castellà suposo que tot això no hauria passat.”

Proven de fer-lo passar per un embrollador

Charlier ha declarat que va mantenir la calma i una actitud col·laborativa en tot moment, però tant els guàrdies civils acusats com els altres agents i els vigilants de seguretat privada que han declarat l’han dibuixat com una persona hostil i poc disposada a cooperar. Una descripció que les imatges de les càmeres de seguretat, la majoria de les quals mostrades al judici però no a la premsa, desacreditarien en part de manera notable, segons que ha subratllat l’advocada de Charlier en les conclusions.

Segons el relat de les imatges que ha fet l’acusació, Charlier no apareix en cap moment alterat mentre espera. Quan els agents s’aparten per fer gestions, ell quedaria sol assegut en una taula durant més de deu minuts, sense cap mena de custòdia –cosa que contradiria la versió que representava un perill per als altres passatgers. Les imatges també mostrarien que va ensenyar la bossa d’estoma als vigilants abans que arribessin els guàrdies civils, de manera que aquests ja en tenien constància quan s’hi van incorporar. I desmentirien que hagués intentat d’accedir a la zona restringida sense autorització.

L’agent acusat, que fa disset anys que treballa a l’aeroport de Barcelona, ha dit que ell només parlava castellà, però que Charlier sí que els entenia i que fins i tot els va respondre algunes paraules en aquell idioma. Allò que ni ell ni la seva companya, també acusada, no han sabut explicar era per què, davant d’una barrera lingüística evident, no van buscar ningú que pogués fer d’intèrpret del català al castellà –malgrat que, com han reconegut, els vigilants de seguretat sí que parlaven català. I fins i tot l’agent home ha arribat a dir que “ell tampoc no volia parlar en català”: “Ell primer va dir que volia parlar francès, però el nostre cap parlava francès i ell no va voler parlar-hi.” En compte d’això, van optar per demanar-li el passaport en anglès.

Segons el seu relat, els vigilants els van avisar perquè estava alterat i perquè duia alguna cosa sota la camisa, i va ser llavors quan el van apartar per identificar-lo i van portar-lo a la sala reservada, d’on no hi ha imatges. Cap d’ells ha admès que ningú hagués dit “aquí som a Espanya i parlem espanyol”, ni tampoc “aquest avui no vola”. A més, ha dit que la potestat de decidir qui vola i qui no vola era de la companyia aèria, i que ell es va limitar a comunicar l’incident tal com marca el pla de seguretat espanyol.

L’acusació, qüestionada

Malgrat que el judici era als guàrdies civils, la dinàmica de la sessió ha consistit més a analitzar fil per randa si el comportament de Kris Charlier havia estat exemplar que no pas a qüestionar l’actuació dels agents jutjats. Un home que es presentava com a víctima d’una discriminació lingüística aprofitant la seva vulnerabilitat mèdica ha hagut de defensar-se de preguntes sobre si estava alterat o si va intentar fugir o causar un desordre.

Més enllà de l’actuació dels advocats defensors, que lògicament miren de desmuntar la versió de l’acusació, paga la pena de destacar el paper de la fiscalia. En la majoria de processos judicials actua com a acusació pública, però aquí ha funcionat com un engranatge més de la defensa dels guàrdies civils. Havia arribat al judici sense presentar cap acusació formal i ha acabat demanant l’absolució de tots dos agents. Pel camí ha furgat en les possibles contradiccions de Charlier –mirant-lo de confondre preguntant-li quants agents i qui exactament hi havia en cada moment de l’incident– i ha conclòs que no se’l podia considerar víctima de cap discriminació ni d’un delicte d’odi, perquè els agents havien complert perfectament el protocol.

El resultat: un judici en què la víctima declarada ha estat sotmesa a un escrutini molt més sever que els agents que li van imposar dues denúncies, el van obligar a despullar-se i el van fer baixar de l’avió. La sentència mostrarà quina versió creu la jutgessa.

L’objectiu principal és facilitar que qualsevol persona que hagi sofert una vulneració dels drets lingüístics pugui presentar una queixa de manera ràpida i senzilla. Per això, l’entitat ha habilitat un formulari en línia que permet de fer la denúncia en menys d’un minut, tant en format escrit com àudio.

Les queixes seran recollides per voluntaris de l’ANC, que s’encarregaran de trametre-les a organismes com la Plataforma per la Llengua, el Col·legi de Metges de Barcelona, el Síndic de Greuges de Catalunya i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Durant la presentació, el president de l’entitat, Lluís Llach, ha fet una crida a la implicació ciutadana: “El futur del català depèn de nosaltres, no en podem deixar passar ni una.” Llach ha defensat que la iniciativa volia “multiplicar les queixes, posar pressió a qui no fa la feina i revertir una situació que lesiona greument els drets dels catalanoparlants”.

@lluis_llach, president de l'Assemblea: "La lluita cap a la independència passa per la defensa a ultrança de la llengua.

Si no ho fem, el futur de la nostra nació està en perill. I l’únic camí és la independència." pic.twitter.com/PtQJEeqQYG

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) March 17, 2026

La campanya s’estendrà les setmanes vinents a hospitals públics de tot Catalunya i, posteriorment, arribarà als centres d’atenció primària i més equipaments sanitaris. En aquest sentit, ja se n’han anunciat presentacions en ciutats com ara Girona, Lleida i Tortosa.

Montse Curucelaegui, representant de la sectorial de salut de l’ANC, ha remarcat la importància de garantir aquests drets: “Quan un pacient entra en un hospital o en un CAP, sovint es troba en un moment de fragilitat, de por o d’incertesa i poder expressar-se en la llengua pròpia no és un caprici, és un dret.”

L’acte també ha comptat amb la participació d’Antoni Castells, membre de l’associació Salut pel Català. Llach ha aprofitat la intervenció per a criticar el Pacte Nacional per la Llengua: “Fa un bon diagnòstic, però ens envia a cures pal·liatives.”

La institució s’hi ha pronunciat perquè a la sessió plenària del 6 de març va valorar la proposta de canvi de topònim impulsada per l’ajuntament, que era de fer oficial la denominació bilingüe Algueña/l’Alguenya, amb la forma castellana al primer lloc.

L’informe del ple de l’entitat consultiva estableix que, en cas que es vulga una denominació bilingüe, la fórmula catalana hauria d’anar en primera posició. Això ho fixa l’article 4.2 del decret 69/2017, de 2 de juny, del Consell, que regula els criteris i el procediment per al canvi de denominació dels municipis i més entitats locals del País Valencià.

L’AVL assenyala que el català, atès que és una llengua minoritzada, requereix una protecció específica. Això ho estableixen tant les normes internacionals orientades a protegir llengües històriques minoritzades, com l’article 6.5 de l’estatut d’autonomia del País Valencià i l’article 3.3 de la constitució espanyola.

En aquesta línia, consideren que “una bona manera d’actuar a favor d’aquesta protecció seria mantenir la forma única en valencià del topònim”.

Quant a l’etimologia del nom, hi ha unes quantes teories, tot i que totes coincideixen en una arrel d’origen àrab. L’acadèmia ha analitzat dades documentals i orals i ha conclòs que la forma tradicional inclou, sens dubte, l’article definit. De fet, la referència documental més antiga, segons l’informe tècnic del cronista local, data de l’any 1361 i ja conté l’article.

Així doncs, l’AVL conclou que la denominació correcta i adequada, del punt de vista històric i lingüístic, és la forma tradicional i única “l’Alguenya”. Afegeix que, si l’ajuntament decideix de proposar per a l’aprovació oficial la forma doble –en contra del parer de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, recalquen–, la solució bilingüe adequada seria “l’Alguenya/Algueña”.

Les errades solen consistir a accentuar el “si” quan no s’ha d’accentuar. I això passa, sobretot, en aquests quatre casos:

Quan “si” és un pronom reflexiu

• Els companys s’ajuden entre si.
• Parla de si mateix.
• Està fora de si.

Quan és un nom que designa una nota musical

• Toca un si bemoll, si us plau.

Quan és un nom que vol dir ‘cavitat’, ‘part de la dona on porta l’infant concebut’, o ‘part interna d’alguna cosa’

• Portava un infant en el seu si.
• Hi ha discrepàncies en el si del govern.

Quan forma part de l’expressió “si que”, amb frases que denoten sorpresa, admiració, ironia…

• Si que tarda.
• Si que ha crescut.
• Si que anem bé.

Hi ha una manera molt simple de no equivocar-se: “sí” tan sols porta accent quan és clarament l’adverbi afirmatiu:

• Vindràs? Sí.
• Sí, porta-m’ho.

O bé quan és un nom que vol dir ‘afirmació’:

• Ha respost amb un sí ben clar.

El català pot expressar el temps cronològic amb una munió d’adverbis o locucions. Algunes d’aquestes expressions (avui, demà, la setmana entrant…) són més o menys conegudes a tot el país, però també n’hi ha que es fan servir exclusivament en una part del domini i no en alguna altra. Vegem, per exemple, les maneres diferents de dir les hores (un quart d’onze – les deu i quart), o bé adverbis com aviat-prompte, d’hora-enjorn-dejorn. 

Algunes d’aquestes locucions són molt expressives (com ara a boqueta de nit, o bé hora horada); i n’hi ha de molt antigues i encara ben vives (com despús-demà, despús-ahir). Us proposem, doncs, un joc per a repassar i aprendre expressions temporals.

Què sé jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què sé jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Bonell ha recordat que d’ençà que la normativa va entrar en vigor, a mitjan 2024, s’han registrat aproximadament un centenar de queixes. Una part dels casos ja s’han resolt, però la majoria encara es troben en tràmit. Segons les dades exposades per la ministra, onze expedients s’han tancat perquè les empreses denunciades han corregit els incompliments detectats. Nou més s’han arxivat perquè les denúncies no eren prou concretes o bé perquè els fets descrits no constituïen una infracció sancionable.

De moment, solament dos casos han acabat amb sanció. Es tracta d’un hotel que no disposava de formularis en català i d’un restaurant on els clients no van ser atesos per raons de llengua. En tots dos casos, la multa imposada ha estat de 1.201 euros.

El principal partit de l’oposició, Concòrdia, ha aprofitat la sessió parlamentària per  aadvertir que l’ús social del català continuava disminuint malgrat els recursos disponibles per a aprendre la llengua. El president del grup parlamentari, Cerni Escalé, ha demanat al govern “valentia” a l’hora d’aplicar la normativa. Escalé ha dit que probablement caldrien “una o dues sancions importants” perquè el sector empresarial prengui consciència de la necessitat de complir la llei.

Durant la sessió, la ministra també ha destacat l’augment de candidats que es presenten als exàmens oficials de català dels nivells bàsics, que són necessaris per  a renovar el permís de residència. Segons Bonell, al gener van aprovar el nivell A1 154  aspirants dels 184 presentats, i en el nivell A2 van superar la prova 120 candidats dels 133. La ministra ha assegurat que aquestes dades indicaven que les persones que abans no coneixien la llengua oficial ara poden tenir-hi “converses mínimes”.

En canvi, el castellà domina clarament les relacions quotidianes. Gairebé tot el jovent diu que l’utilitza i en més de la meitat dels casos és la llengua habitual. Així, un 12,5% fa servir exclusivament el castellà i representen un 54% els qui el tenen com a llengua habitual. Les dades mostren també el creixement d’unes altres llengües: un 7% dels joves utilitza principalment una llengua diferent del català i del castellà.

Sobre això, hi ha una divisió segons la nacionalitat. Entre els joves amb nacionalitat espanyola, no solament els nascuts a Catalunya, sinó també els que provenen de l’estat espanyol o han obtingut la nacionalitat posteriorment, el català és la llengua predominant en aproximadament un 30% dels casos. En canvi, pràcticament no és la llengua principal entre els joves de nacionalitat estrangera, cosa que evidencia les dificultats d’incorporació del català.

El castellà domina tots els àmbits de relació

L’enquesta mostra que el castellà predomina en tots els contexts analitzats. Tant en les relacions amb amics com amb persones desconegudes o dins l’àmbit familiar, és la llengua més utilitzada.

Amb els amics, el castellà és majoritari en més del 60% dels casos i sobretot amb les persones que no es coneixen, en què el percentatge supera el 70%. També domina clarament en les relacions amb els pares: solament un 20% dels joves utilitza únicament el català per a comunicar-se amb el pare o la mare, una dada especialment preocupant quant al relleu generacional. Amb la parella és més baix que amb els pares i se situa en el 15,2%. I en els fills, els que empren majoritàriament el català són solament el 12,5%.

L’únic àmbit on el català guanya una mica més de presència respecte dels que el tenen com a habitual és el laboral o acadèmic. En aquest context, el 23,5% dels joves afirma utilitzar-lo com a llengua principal.

En conjunt, les dades dibuixen una realitat sociolingüística marcada pel retrocés del català com a llengua habitual entre el jovent de Barcelona. En canvi, el castellà es va consolidant com a llengua de la majoria d’interaccions socials.

Entre els clubs que s’hi han adherit hi ha entitats d’unes quantes comarques, com ara el Club Pilota Picanya, el Club Pilota Murla, el Club Pilota Benimagrell, el Club Pilota Genovés, el Club Pilota Tibi, el Club Pilota Oliva, el Club Pilota Carcaixent, el Club Pilota Baronia i el Club Pilota Castelló. També s’hi han afegit escoles i iniciatives de promoció de la pilota que treballen per transmetre aquest esport a les noves generacions.

VAL NOU!!

La pilota valenciana amb el Correllengua Agermanat.

Els clubs i entitats de pilota s’adhereixen per defensar la llengua, la cultura i l’esport propis del País Valencià. Tradició i llengua units a cada trinquet i a cada carrer. pic.twitter.com/QcNrky9agG

— Correllengua Agermanat (@Correllengua_) March 9, 2026

A diferència de les competicions professionals, que es disputen amb un nombre reduït d’equips formats per pilotaris professionals, aquestes entitats formen part del teixit de base de la pilota valenciana. Són clubs locals, escoles i projectes esportius arrelats als pobles i barris que mantenen viva la pràctica del joc als trinquets i als carrers i que treballen en la formació de noves generacions de pilotaris.

Els clubs adherits remarquen que la pilota valenciana és molt més que un esport. Històricament, ha estat un espai de convivència popular, vinculat a la vida dels pobles i estretament lligat a la llengua pròpia. Per això, consideren natural participar en una iniciativa com el Correllengua, que reivindica el català com a llengua compartida i element de cohesió social. Amb aquesta adhesió, el món de la pilota reforça el missatge que tradicions, esport i llengua continuen caminant plegats. Els trinquets, els carrers i les escoles de pilota esdevenen, així també, espais de defensa i transmissió cultural.

El Correllengua Agermanat es farà del 19 d’abril al 5 de maig i recorrerà més de 1.500 quilòmetres per centenars de municipis dels territoris de parla catalana.

—A què es dedicava la vostra mare?
—Va començar cosint sabates en una fàbrica a Reus, la Romika. Després va ser mestressa de casa i la resta de la vida, cuinera.

—Dieu al llibre que heu fet de cuiner, de delineant i de periodista.
—La meva mare es va posar a cuinar en un restaurant, amb el meu pare. I jo em vaig criar  una mica entre els fogons. Entre els quinze anys i els trenta vaig estar dedicat al negoci familiar, el Trencadís de Salou. Era l’únic restaurant de cuina catalana que hi havia a Salou. I per això va fracassar, a més.

—I de delineant, què heu fet?
—Quan el restaurant es va enfonsar, es va enfonsar la família darrere seu. En els negocis familiars, tot va junt. Quan ho veus en perspectiva, aquestes coses són divertides. La meva família política estava molt relacionada amb el món de les petroquímiques, de les nuclears. Vaig començar a fer parades a la nuclear d’Ascó. Tot allò que he fet a la vida ha estat de lletres, i així em va. Però això ho vaig començar a fer bé i els deu següents anys de la meva vida, dels trenta als quaranta aproximadament, em vaig dedicar a aquest ofici, a rondar per les tèrmiques, amb les turbines, amb les nuclears, fent plans de tubs, bàsicament.

—Tubs d’energia nuclear?
—Sí, i de tota altra mena, de la indústria química també.

—Per què feu periodisme?
—La resposta que t’hauria de donar és que ja no en faig. No en faig perquè el sistema periodístic català m’ha escopit. Ara tinc una columna setmanal de 300 paraules al diari Més i, de tant en tant, m’encarreguen alguna cosa literària al Quadern del diari El País. Però crec que ja no sóc periodista. Estic més bé, he patit molt sent periodista.

—Aquest llibre té dos autors, Miquel Bonet i Segell Fosc. Hi ha una part, en cursiva, en què Bonet parla molt de la seva vida. Per exemple, hi dieu que sou un home que us baralleu amb la gent.
—Sí, no sé per què. Menys amb la meva ex-dona, que potser seria l’excepció d’aquesta regla, no he tingut mai una baralla amb ningú en tota la meva vida. Però quan he començat a exercir l’escriptura, hi he deixat anar la bèstia que hi ha dintre meu, com diu en Quimi Portet. I llavors aquí sí que acostumo a tenir problemes, sobretot en el periodisme. M’han fet fora de bastants llocs.

—Fem-ne la llista.
—M’han fet fora de RAC1, m’han fet fora del Diari de Tarragona, m’han fet fora del Nacional. El Nacional, per cert, em va fer fora sense pagar-me. És una espina que tinc clavada. Als altres llocs, com a mínim, eren més o menys bons pagadors, però allà no. Em van fer fora també de la casa on vaig començar a fer periodisme, que era Catalunya Diari, que ara ha derivat cap a la ultradreta. I amb aquella casa tampoc no m’hi vaig entendre.

—També expliqueu al llibre que teniu un divorci conflictiu, problemes amb Hisenda i que acabeu vivint a casa la mare.
—Més que res volia reflectir aquesta sortida meva del món del periodisme i tota la crisi que m’ha portat. Una crisi evidentment personal, que no és tan bèstia com surt aquí, però sí: ha estat una crisi de subsistència i d’ofici.

—Frase: “És molt bonic veure algú enfonsat.”
—Sí, home, és un esport nacional, això ens encanta molt. Els catalans no ens enfonsem de qualsevol manera, sinó que hi ha qui s’enfonsa tirant-se a la beguda o qui s’enfonsa matant-se, que és la cosa més extrema, o qui s’enfonsa fent-se espanyol, que això també hi és. És el cas de Boadella, un cas molt paradigmàtic i un exemple d’aquesta manera de caure al pou.

—Passem a la novel·la en si, no les parts en cursiva. Suposo que Segell Fosc hi deu tenir alguna cosa a veure.
—Sembla molt misteriós, però no ho és tant. Escrivia un assaig més o menys seriós per a la Fundació Finestres, en el qual analitzava la relació entre Ferran Adrià i Santi Santamaria. Quan es va saber, em van començar a arribar molts materials. Hi ha molta gent que té ganes que se’n parli, gairebé tothom amb un cert anonimat o discreció. I em van arribar uns documents estranys, en forma més o menys novel·lada, sobre el món –el circ, gairebé– de la gastronomia catalana, que enderroca tota una farsa que hi ha muntada. Els vaig anar reestructurant i reescrivint per tal de fer la novel·la que ha sortit a continuació. Però els personatges, la majoria de les situacions, ja em va venir fets. I tot basat més o menys en personatges reals.

—Ferran Adrià i Santamaria, el lector els hauria d’identificar?
—Santamaria no hi surt, però Ferran Adrià sí.

—Comenteu la frase: “No és una novel·la de cuina, en el fons és una novel·la de traïcions entre ells.”
—En el fons està molt relacionat amb la crisi original de la cuina catalana, que va ser aquesta dissensió, per dir-ho suaument, aquesta guerra entre Adrià i Santamaria, que va crear bàndols. I Santamaria es van anar quedant sol. Eren tots molt amics durant deu anys, en la fase d’èxit, però quan la cosa es va intoxicar una mica, al Santi el van deixar sol. I allò que fa la novel·la, crec que bastant encertadament, és repetir el cas. La història es repeteix com a comèdia, amb un altre cuiner a qui li passa allò mateix que al Santi, que és un gran defensor de la cuina catalana, però el món ja va per una altra banda. Veiem una Barcelona, en un futur molt pròxim, en què aquesta destrucció de l’univers culinari local i de Catalunya ja s’ha completat, ja és pura antropologia i és pura paleontologia recuperar la cuina catalana. Hi trobeu una Barcelona plena de ramen, empanades argentines, tacos. Però passa que també jugo amb la hipòtesi sobre allò que passaria si arribés un il·luminat, un gran popa d’una gran guia francesa, i digués: “No, a partir d’ara això ho recuperem. El món fins ara ha menjat pizza, ara tothom menjarà fricandó i escudella.” I aquest és el punt de partida de la novel·la i l’ascens i la caiguda d’aquest cuiner.

—Un cuiner d’Abella de la Conca (Pallars Jussà) que facilita un descobriment al gran popa.
—El popa té una espècie d’epifania, es menja un plat que no ha menjat mai. Ell té com una mena de reminiscències. Hi ha un joc molt divertit amb aquest personatge, trobo jo, que és que ell és occità, però ha deixat de banda l’occitanisme per passar a magnificar la grandeur de França. Però aquest plat el connecta amb les arrels occitanes. Passa que és un gran cínic, és l’antagonista principal i una mala persona. I amb aquest sentiment que li arriba al cor no fa una cosa bona, sinó que té males intencions: vol fer diners, allò que en el fons volen totes aquestes grans guies.

—El cuiner es diu Roc Alafaixa.
—És un cuiner de cuina catalana que no pot fer cuina catalana a Catalunya i que s’ha d’exiliar en un poble del Pirineu, on pot exercir una mica l’ofici amb dignitat. Quedar-se a Barcelona per a ell significava haver de prostituir-se i haver de sucumbir a aquesta mena de cuina que no té gens d’arrel i ara no és cuina catalana, sinó una cosa del tot pervertida, que és en realitat el risc que corre la cuina catalana a Barcelona. Tot i que ara hi hagi una mica de repunt. Ara ja és possible de menjar escudella a Barcelona: sí, és més possible que fa cinc anys, no t’ho nego. Però és una fase pura d’activisme. Si la cuina catalana estigués normalitzada a Barcelona, no hi hauria d’haver ningú que l’hagués de reivindicar. És el mateix cas que el lingüístic. Si ens han de matar, almenys defensem-nos. Però en un país normal no hi hauria de ser, aquest punt de bel·ligerància per a parlar una llengua o per a menjar els plats que s’han menjat tota la vida.

—Hi ha una cultura del restaurant: saben el teu nom, et saluden, hi coneixes els altres clients. Recordo amb amor el desaparegut Can Lluís, al carrer de la Cera. Hi anava més per l’ambient que no pas per la cuina.
—De la gran transformació que té aquest món, potser és el pitjor aspecte. Crec que ja és irrecuperable, aquesta mena de casa familiar que també connectava una mica amb el restaurant que tenia la meva família. Era un restaurant on la gent anava perquè es coneixia. Era com un casino, com un ateneu. Hi anaves a buscar un contacte social, hi anaves a buscar certs plats sense haver-los d’explicar.

—Què menjareu avui per sopar?
—Una poma i un iogurt. És molt trist, però bé. Si sopo com Déu mana, després no dormo. I he de triar entre dormir o sopar.

—Voldríeu afegir res que no us hagi preguntat?
—Doncs que és un llibre per a passar-ho bé. Trobo a faltar molt en la literatura catalana llibres per a passar-ho bé. Són tots llibres de drames, de traumes, de gent que se’t mor, de germans drogoaddictes. N’estic molt tip, de veritat. El nostre país no seria què som sense Pitarra, Robrenyo i Rossinyol. Eren grandíssims escriptors i van fer més ells per la Renaixença que tota aquesta gent llepada que, de tant en tant, torna a sortir. Vull reivindicar la literatura per a llegir i passar-ho bé.

Si pensem, per exemple, en la cambra de bany de casa nostra, o en el lavabo d’un establiment, ben probablement trobarem elements o peces que ens fan dubtar a l’hora de designar-les.

Per començar, l’espai on hi ha la banyera, el lavabo, el vàter, el bidet, etc. l’anomenem així: cambra de bany o, simplement, bany. També hi ha qui en diu lavabo, tot i que aquest mot, lavabo, es fa servir amb uns quants significats. D’entrada, és un sinònim de pica, és a dir, el recipient on ens rentem les mans o la cara. També es fa servir com a sinònim de vàter; així mateix, designa, genèricament, una cambra destinada a rentar-s’hi (sense banyera); i, com hem vist, serveix per a anomenar la cambra on hi ha tots els elements d’higiene.

Una simple pica petita amb aixeta s’anomena rentamans. I què hi trobem, en una pica? L’aixeta sol tenir un broc (o bec), per on passa l’aigua que raja. El forat per on es buida l’aigua de la pica (o de la banyera) es diu bonera i el tap és el bonó. Però tant la pica com la banyera solen tenir un altre forat, situat més amunt, per on surt l’aigua i evita que es vessi: és el sobreeixidor. Quan es buida l’aigua de la pica se’n va pel desguàs. Si en un lavabo o una banyera fem bromera o escuma amb el sabó en diem sabonera, tot i que la sabonera també és el receptacle (de plàstic, metall, etc.) on es guarda la pastilla de sabó. Les mans (i els cabells) ens els eixuguem (no ens els sequem ni ens els assequem). Per això de la tovallola o drap per a eixugar-se les mans en diem eixugamà o eixugamans. I el suport on pengem les tovalloles és el tovalloler. 

La instal·lació on s’orina i es defeca l’anomenem vàter (escrit així, amb ve, i no pas amb ve doble). De fet, vàter també és el mot per a designar la cambra destinada a aquest ús. Abans s’anomenava comuna, però més endavant es va agafar el nom anglès water, de water-closet (‘recambró amb aigua’), abreujat amb la sigla WC. Avui dia, comuna designa tan sols la instal·lació antiga, generalment un banc amb un seient proveït d’un forat que comunica amb un dipòsit on s’acumulen les matèries brutes. D’un vàter o d’una comuna també se’n diu, col·loquialment, caganera o cagadora; més formalment, excusat, lloc excusat o lloc comú; i encara latrina, terme que es reserva per al de llocs públics, com ara una caserna o una estació. 

El recipient del vàter l’anomenem tassa i, concretament, la part on hom s’asseu és el seient. Els vàters més vells van proveïts d’una cadena (que de vegades és simplement un cordill, una tira de plàstic, etc.) i, estirant-la, es descarrega el dipòsit per netejar el vàter. Avui aquest mecanisme de descàrrega és diferent: sol ésser una palanca o, més sovint, un botó que es pitja, però l’acció es continua dient estirar la cadena. El recipient on s’acumula l’aigua per a netejar el vàter és el dipòsit (i no pas la cisterna, que té un altre significat). 

El suport per al paper higiènic es diu porta-rotlles. I la reixa de ventilació de la cambra se sol anomenar respirador. En els lavabos d’homes dels restaurants –i establiments públics en general– hi ha unes petites piques adossades a la paret, que serveixen per a orinar-hi; se’n diuen orinadors (popularment, pixadors).

En algunes cambres de bany hi ha una mena de tassa o banyera petita per a rentar les parts íntimes. Es diu bidet, un mot francès d’origen incert.

Suara hem insistit que caldria dir eixugar-se les mans i eixugar-se els cabells (i no pas assecar-se’ls ni secar-se’ls). Tanmateix, si volem referir-nos a l’aparell elèctric per a eixugar-se els cabells, segons el diccionari en podem dir assecador, per bé que recomanem eixugador o eixugacabells (aquest darrer mot no és al DIEC, però sí al diccionari de l’Enciclopèdia i al Diccionari normatiu valencià).

Finalment, deixem constància que el diccionari registra fer la toaleta (del nom francès toilette): acció de rentar-se, pentinar-se, afaitar-se, abillar-se.