Anem a veure quin temps farà demà.

O bé algú que, per introduir un aclariment, deixa anar: 

Anem a veure: això ho teniu mal entès.

Si no volem dir realment que “anem” a un lloc, és a dir, que ens desplacem, ho hem d’expressar d’una altra manera. Generalment, ens hem de servir de l’imperatiu:

Vegem quin temps farà demà.

O bé, com a expressió fixada, vejam (o a veure):

Vejam: això ho teniu mal entès.

I aquesta incorrecció no la trobem amb el verb veure i prou. També sentim frases com ara: 

Anem a començar.
Vaig a explicar la lliçó 10.
Vaig a donar-vos uns quants consells per a aprendre a estudiar. [*]

En aquests casos, a més de la solució de l’imperatiu, també ens poden servir del futur i del present:

Comencem / Començarem.
Expliquem la lliçó 10 / Explicaré la lliçó 10.
Us dono uns quants consells / Us donaré uns quants consells.

Quan és correcte “anar a”?

Anar a és correcte quan es fa servir amb el significat propi del verb anar, és a dir, ‘desplaçar-se a un lloc’:

Anem a comprar a la botiga?

També es fa servir quan té valor d’imminència però per a parlar de situacions passades:

Quan anava a obrir la porta va veure que no duia les claus.
Semblava que anés a caure.

[*] La normativa de l’Institut d’Estudis Catalans admet oracions com ara “Us vaig a dir una cosa: he presentat la dimissió”, però creiem que són calcs i proposem de canviar-los per “Us diré una cosa…”.

El cas va començar amb una demanda a una editorial amb seu a Madrid. El seu advocat va demanar-ne la traducció “amb l’objectiu d’entendre’n el contingut amb la precisió necessària de la llengua materna”. I el lletrat de justícia ho va acceptar. La llei del poder judicial estableix que les parts, els representants i qui les dirigeixin poden fer servir la llengua oficial de la comunitat on es facin les actuacions judicials. A més, diu que els documents presentats en una llengua oficial altra que el castellà tenen plena validesa i eficàcia sense necessitat de traduir-la. I que, en tot cas, les parts es podrien oposar a l’ús d’una llengua oficial diferent del castellà si el desconeixement en pogués implicar indefensió, però tan sols afectaria jutges, magistrats, fiscals, secretaris i més funcionaris de justícia.

“L’altre advocat va dir que se sentia més còmode en castellà, però això és un problema de qui el contracta, que ha de tenir en compte si el pot defensar en un procediment judicial en què el català és una llengua oficial”, diu Cruanyes a VilaWeb. Perquè, si no, afegeix, “l’ús oficial de la llengua dins el procediment acaba no essent res, com una llengua estrangera”.

Des que el lletrat de justícia va acceptar la traducció i la va demanar fins que finalment va arribar van passar sis mesos i vint-i-sis dies. Mig any d’espera que va endarrerir el cas. Finalment, va arribar a judici, que es va fer amb un traductor del català al castellà. El març del 2025 va arribar la sentència, i al juliol Cruanyes va presentar un recurs d’apel·lació. Novament, l’altra part va demanar-ne la traducció, i un lletrat de justícia –diferent del de la primera vegada– ho va acceptar. Tres mesos després, i sense que encara hagués arribat la traducció demanada, Cruanyes va presentar un escrit denunciant la vulneració del dret d’ús de la llengua catalana sense dilacions i, per accelerar el ritme, va aportar una versió en castellà del seu recurs.

El procés llavors encara es va complicar més, perquè l’altre advocat va dir que allò era una “traducció de part”, i que volia esperar fins que arribés la traducció oficial d’ofici. Un argument que el lletrat de justícia va acceptar i que fa que, d’ençà del 10 de març, el procediment estigui suspès fins que no arribi la traducció del servei de justícia. En total, més de disset mesos i mig de dilacions perquè l’altre advocat no entén el català i reclama que li ho tradueixin tot al castellà.

Un greuge per al client

“Diuen que hi ha pocs procediments en català, però és que el sistema no l’assumeix com a propi i només crea inconvenients”, s’exclama Cruanyes. El principal damnificat és el client, que, en aquest cas, es troba amb un endarreriment afegit promogut pel fet que l’empresa demandada ha contractat un advocat que no sap català en un cas en què el català és llengua oficial, i l’administració de justícia li fa costat a l’hora de demanar traduccions, malgrat que això impliqui una demora.

Per a Cruanyes, aquesta decisió és “un acte de discriminació per utilització d’una llengua que és oficial en el procediment”. A l’escrit de queixa presentat, Cruanyes diu que l’empresa demandada hauria hagut de tenir en compte que a Catalunya hi ha dues llengües oficials necessàries per a la comprensió dels escrits presentats. I afegeix: “Jo tampoc no tinc per llengua materna el castellà en què escriu l’advocat contrari.”

Perquè es pugui observar el retard causat per aquestes traduccions, compara això que ha passat en aquest procediment judicial i en un altre de semblant. Aquell –també cursat en català– va començar amb una demanda el 20 de novembre de 2023, i el 6 d’octubre de 2025 l’Audiència de Barcelona ja va dictar una sentència en segona instància. És a dir, en vora dos anys es va obrir i jutjar el cas, s’hi va presentar recurs en contra de la sentència i l’Audiència ja havia tornat a emetre sentència. En canvi, en la demanda contra Edicions Akal tot just s’ha dictat la primera sentència i s’ha admès a tràmit el recurs d’apel·lació presentat.

Segons ell, no s’hauria hagut d’acordar mai ni la traducció de la demanda, perquè creu que deixa sense efecte la consideració del català com a llengua oficial del procediment judicial a Catalunya. En relació amb això, veu responsables els dos lletrats de la justícia que han intervingut en el cas, i demana que siguin corregits disciplinàriament i assumeixin la responsabilitat per danys o perjudicis que ocasionin amb aquests retards.

“Una actitud regressiva”

Cruanyes diu que en tota la seva vida professional no s’havia trobat un cas com aquest, però ha observat una regressió en casos similars amb dilacions perquè l’advocat demana traduccions. “Jo no he dit mai a un client meu que fer servir el català li sigui un perjudici. Veure’m perjudicat per això seria una prevaricació com una casa de pagès”, diu.

Denuncia que els retards causats per la petició de les traduccions vulneren l’article 231 de la llei del poder judicial; la constitució espanyola, quant al dret de tutela judicial efectiva i a la protecció de les llengües oficials diferents del castellà; i la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que obliga els estats signants a facilitar l’ús d’aquestes llengües en l’àmbit judicial.

“Les dilacions són inacceptables, no les podem assumir i deixar de fer-ho en català”, diu Cruanyes, que es ratifica en la decisió de denunciar els lletrats de justícia que ho han permès. “És una vulneració d’un dret fonamental per raó de llengua”, remarca.

«Abraça la llengua. Tria Filologia Catalana.»#Abraçalallengua #TriaFilologiaCatalana #FilologiaCatalana #Filocat @FILTRADCOMUV @Institut_IIFV pic.twitter.com/nnLkNBPAhL

— Departament de Filologia Catalana UV (@FiloCatUV) June 7, 2026

La tria d’aquesta carrera és especialment necessària per a la salut del català en un moment com l’actual, tenint en compte no només la disminució de l’ús social, sinó també el fet que manquen filòlegs tant per a l’ensenyament com per als cursos de la llengua.

Quan González li ha dit que intenta fer petits actes quotidians com ara demanar el cafè amb llet en català, Gonyalons ha respost que ella també manté el català en el seu dia a dia. A més, ha alertat que el deure que té el teatre català en aquest sentit a vegades es passa per alt: “La gent que es vol dedicar al teatre ha de saber parlar bé el català. Estic farta de no sentir les obertes! És el coll (amb o oberta), no el coll (amb o tancada). Almenys jo intento parlar-lo com toca i amb naturalitat”. Finalment, l’actriu ha posat com a exemple el cas paradigmàtic de la paraula bústia. “Als anys setanta tothom deia busson, i sentir bústia era estrany, ara és a l’inrevés, i per tant podem fer aquesta feina, que està molt bé”.

@AngelsGonyalons: “El castellà és una llengua preciosa, però no és la nostra.”

Aquesta setmana, a “Col·lapse”, conversem amb l’actriu sobre parlar en català al teatre i a la vida.#Col·lapse3Cat pic.twitter.com/5ye0N8ihAE

— 3Cat (@som3cat) June 7, 2026

;

Avui veurem deu d’aquestes construccions, que encara sentim, però com més va menys, i que no costaria pas gaire de recuperar.

Haver de menester

Si has de menester les alicates, te les portaré. Escolta’m: si m’has de menester, avisa’m i vindré de seguida.

La locució haver de menester va reculant, desplaçada per necessitar. No cal dir que són correctes totes dues, però com que en castellà es fa servir tan sols necesitar, l’altra es va perdent. I això que tenim un refrany molt expressiu, que fa: Si em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester.

Picar de mans

Justament aleshores una rauxada de vent zumzejà entre les fulles del saüc, i els infants picaren de mans i es miraren l’un a l’altre.

En aquesta frase, treta d’una traducció de Josep Carner, hi apareix l’expressió picar de mans, que lamentablement va caient en desús, arraconada per aplaudir. Al diccionari, la definició d’aplaudir és ‘picar de mans en senyal de viva aprovació, d’entusiasme’, una definició que, de fet, ja és inclosa en la de picar de mans (‘copejar el palmell d’una mà amb el palmell de l’altra d’una manera sorollosa per jugar, manifestar aprovació, acompanyar una cançó, etc.’).

Fer anys

Quan fas anys? Quin dia fas els anys? Avui la meva filla fa anys.

Aquesta expressió, fer anys, sembla que avui no agrada a tothom i cada vegada s’escampen més les frases amb el mot aniversari (o, encara pitjor, els castellanismes cumpleanys i cumple). Així doncs, avui sentim Quan és el teu aniversari? Quin dia és el teu aniversari? Avui és l’aniversari de la meva filla. Com veieu, aquestes darreres frases són més llargues que no pas les primeres, de manera que, ni que fos per economia, faríem ben fet de recuperar la manera tradicional de dir-ho.

Fer nosa

Treu la cadira del mig, que fa nosa. Aquest fa més nosa que no pas servei. Si us faig nosa, me n’aniré. 

El significat de fer nosa és molt precís. De fet, quan el canviem per molestar no filem tan prim. Fer nosa és ‘dificultar o privar d’obrar, de funcionar, etc.’ Per tant, equival a molestar o destorbar, però en contexts molt determinats. També podem fer servir nosa tot sol, com a nom: Tinc una nosa a l’ull i no hi veig bé. Deixeu les motxilles: no volem noses.

Què se n’ha fet de…?

Què se n’ha fet, d’aquelles flors? Fa tants dies… Què se n’ha fet d’aquelles flors? Fa tant de temps…

Així és com comença la versió catalana d’una cançó molt coneguda de Pete Seeger (“Where Have All The Flowers Gone?”). Què se n’ha fet de…?: heus ací una expressió genuïna que cada dia tenim més arraconada. Es fa servir per demanar sobre la situació actual d’algú o d’alguna cosa que fa temps que no veiem o no en tenim notícia. També s’empra combinada amb el verb deure: Què se’n deu haver fet, d’aquella escombra tan vella? Sentim sovint “Què farem amb…” (Què farem amb els pisos buits?), que sembla un calc del castellà, i que podríem canviar per l’estructura que proposem: Què en farem, dels pisos buits?

Sense solta ni volta

No pots fer les coses sense solta ni volta. Xerra i xerra, però no fa sinó dir frases sense solta ni volta.

Quan parlem d’una cosa que es fa o es diu sense cap raó, sense cap motiu raonable, podem dir que es fa sense sentit, però també podem fer ús d’una locució molt genuïna: sense solta ni volta. Hi ha més construccions amb aquest significat: sense cap ni peus o sense cap ni centener. No diguem sense to ni so, que és un calc matusser del castellà.

Venir de nou

Aquella notícia ens va venir de nou a tots. Això que em dius no em ve gens de nou, fa dies que ho ensumo.

Venir de nou vol dir ‘sobrevenir inesperadament, sorprendre granment’. És una expressió relativament moderna (no la tenim documentada fins al segle XX). Ací el verb venir vol dir ‘arribar’ o ‘començar’ igual com quan diem “em va venir son” o “no em ve al cap”. I el sintagma de nou no significa ‘novament’, sinó que més aviat té afinitat amb ‘recentment’, com quan parlem d’un banc “pintat de nou” (és a dir, de fa poc). 

Tenir coll avall

Ja tenia el premi coll avall, però no l’hi van concedir. Ja té coll avall que aquest estiu haurà de treballar al bar. 

Tenir coll avall (o tenir a mig coll) una cosa és creure que ja és totalment segura, o bé veure clar que s’esdevindrà o que l’aconseguirem. És una expressió arraconada per algunes altres que s’assemblen a les castellanes corresponents, com ara tenir per segur, donar per segur o donar per fet.

Estimar-se més

M’estimo més no moure’m de casa. Quin color t’estimes més, el rosa o el negre? 

El verb preferir és molt emprat avui dia, però fa uns quants anys era poc conegut popularment. La gent solia dir estimar-se més. És una locució que trobem també en els nostres escriptors: del Tirant lo Blanc a Salvat-Papasseit, que el fa sortir en el cal·ligrama “Marxa nupcial”, en què exclama Més m’estimo l’Edisson.

De franc 

El dinar m’ha sortit de franc. Diuen que l’espectacle és de franc. 

Avui s’ha escampat tant gratis, que molt poca gent fa servir de franc, tot i que no fa gaires decennis era d’ús general. Al País Valencià, amb el significat de ‘gratuïtament’ es fa servir debades: Volien entrar debades, però el vigilant els ha dit que no. Per una altra banda, de franc té també un significat més figurat: ‘sense fonament ni justificació’.  Per exemple, Aquest sempre xerra de franc.

Ha assegurat que l’arquebisbat li va transmetre que a Catalunya una part havia de ser en català, però ha llevat importància a les queixes per l’idioma de les seves intervencions: “La cosa més important és que ve. És la celebració de l’eucaristia i ve a fer la benedicció de la creu, ja està. Que el català sigui aquí o sigui allà…” Malgrat tot, ha insistit: “Segur que en cada moment de les seves intervencions hi haurà alguna cosa en català, només faltaria.” “Heu de tenir clar que el papa té respecte per totes les llengües”, ha conclòs.

Sobre si l’han pressionat per garantir l’ús del català, Omella ha dit: “A mi ningú no em pressiona. M’ha escrit molta gent queixant-se’n. A mi què? Queixi’s al papa.” Ha dit que imaginava d’on havia sortit la polèmica –sense aclarir-ho– i ha afegit: “Si el papa ve aquí, ja sap on ve.” “Ell sap que ha de dir alguna cosa en català. Passa que hi ha gent a qui li agrada crear polèmica, i ho hem d’evitar.”

Parlarà en català “fins on pugui arribar”

Segons Omella, “la gent s’ha alarmat” per la litúrgia que es va publicar, en la qual diu que manca el sermó i les monicions. I ha remarcat que hi ha recollides “un munt de coses en català”, com les lectures, el Credo, el parenostre i la Glòria. “Tot això es dirà, es resarà o es cantarà en català”, ha dit, i ha afegit que durant el sermó, Lleó XIV dirà “algunes paraules en català, fins on pugui arribar”.

Sobre les crítiques i les cartes adreçades al papa, ha dit que no es podia esperar que hi respongués: “Escolti, estic molt content, ho farem en català, però ho he d’assajar perquè no sé com em sortirà.” “Això és ridícul”, ha dit Omella.

Com detectem el subjecte? 

Ens han dit sovint que el subjecte va abans del verb, però no és sempre cert. Per encertar-la, cal que fem la prova de la concordança de nombre (singular-plural).

Per exemple: 

T’agrada la fruita? 

Podem pensar que el subjecte és “Et”, però si el passem al plural tenim: 

Us agrada la fruita?

Com veiem, el verb no ha canviat

En canvi, si passem al plural “la fruita” tenim: 

T’agraden les fruites? 

Ara sí: el verb també l’hem hagut de posar en plural. Per tant, el subjecte és “la fruita”.

Com diferenciem el complement directe de l’indirecte?

Quan dubtem si un complement és directe o indirecte, hem de fer dues coses: primera, convertir-lo a tercera persona singular, si no l’hi tenim; i segona, substituir-lo per un pronom. Si el pronom és li, és complement indirecte. Si no, no.

Per exemple: 

—Han entrevistat els veïns → Han entrevistat el veí → L’han entrevistat. 

El pronom no és li; per tant, “els veïns” no és indirecte, sinó directe.

—Han fet una entrevista als veïns → Han fet una entrevista al veí → Li han fet una entrevista. 

El pronom és li; per tant, “als veïns” és indirecte.

Com diferenciem un complement circumstancial d’un de règim verbal?

Tant el complement circumstancial com el de règim verbal van introduïts per una preposició. La manera de diferenciar-los és provant d’eliminar-los. Quan suprimim un complement circumstancial la frase resultant és correcta. En canvi, si en suprimim un de règim verbal la frase és inacabada i, sovint, no vol dir res.

Per exemple:

—Demà tota la colla caminarem fins a l’ermita. 

Si suprimim “fins a l’ermita”, tenim Demà tota la colla caminarem. És una frase completa i correcta.

—Demà tota la colla ens dedicarem a la neteja.

Si suprimim “a la neteja”, tenim Demà tota la colla ens dedicarem. És una frase inacabada i agramatical. Per tant, “a la neteja” és un complement de règim verbal.

Tanmateix, aquest silenci que resguarda la feina de formiga hi ha qui l’interpreta com un mal averany: les entitats que van signar el Pacte Nacional per la Llengua, ara fa tot just un any, creuen que la resta del govern no acompanya prou el conseller, i per això consideren que els resultats de les seves polítiques són més aviat magres. En aquesta entrevista, Vila parla d’aquesta relació amb la resta del govern, del debat sobre la immigració i com reverbera sobre la llengua i dels canvis que cal fer en el model educatiu i laboral.

—Fa un any del Pacte Nacional per la Llengua. De quins dos indicadors esteu més satisfet?
—El primer, que hem aconseguit incrementar el nombre de persones que aprenen català. Hem reduït d’un 20% a un 5% la xifra d’inscrits que es quedaven sense plaça al Consorci per la Normalització Lingüística. Això és elemental. Catalunya creix en població pel fenomen migratori. Si volem que creixi el nombre de parlants i que els catalanoparlants puguin funcionar en català, necessitem que els qui arriben s’incorporin al coneixement i a l’ús actiu de la llengua. Créixer en usuaris secundaris és absolutament prioritari. És més fàcil mantenir la llengua amb algú que et comença a entendre que no amb algú que no t’entén gens.

—I el segon?
—Comencem a fer entendre que la política lingüística no la podem fer només des de la Generalitat. Cada vegada hi ha més municipis que entenen que han de fer la seva. I això és estratègic. Una cosa és tenir un conseller que diu que s’ha de parlar català. Una altra és tenir 957 alcaldes que quan visiten un polígon industrial o fan contractacions o gestionen la llar d’infants també tenen mirada lingüística. Tenim el país que tenim i sempre hi haurà limitacions, però la transformació serà més significativa si tots els municipis s’hi impliquen.

—El pacte pot ser el punt d’inflexió que preteníeu que fos sense lleis ni decrets que el guiïn?
—De moment hem treballat amb canvis normatius d’abast molt moderat, perquè tenim certa experiència de fer grans canvis legislatius que després no s’aplicaven. L’últim intent de fer un pla general de política lingüística és del 1995, i des d’aleshores havíem estat més pendents de fer normatives que no d’aplicar-les. En el marc jurídic i polític en què som, que no és favorable a fer grans canvis legislatius, podem treure suc de les eines que tenim al nostre abast i aplicar-les bastant millor. Fem inversions i acumulem forces: això permetrà d’entrar en noves àrees. Ja les legislarem quan toqui.

—Hi ha hagut un rècord d’actuacions de l’Agència Catalana de Consum en relació amb el compliment de la normativa lingüística. Això vol dir sancions? Expedients? Recomanacions?
—L’Agència Catalana de Consum té dues maneres d’actuar: espontàniament o arran de queixes. Sumant totes dues coses, aquest últim any hi ha hagut el màxim d’obertura d’expedients. Tot sovint, després de parlar-hi, els establiments solucionen el problema. De fet, hi ha qüestions que la normativa no resol, però deixa espai per a una intervenció persuasiva on es fa una tasca de convenciment perquè s’incorpori el català fins i tot en àmbits en què la normativa no hi obliga.

—Això vol dir que la política lingüística no ha de ser coercitiva, a parer vostre?
—Procuro evitar aquest dilema. Sovint es planteja un marc que diu: “O seducció o imposició.” És comprar el marc ideal per a enfonsar-te. La política no funciona així. Necessitem una regulació clara i que es pugui complir. Necessitem interlocució amb els afectats. Si no entenem la seva situació i no els expliquem per què regulem, és perfectament possible que quan se’ls multa hi hagi un efecte rebot.

—Què voleu dir?
—Hi ha una infinitat de comerços oberts després de la liberalització del 2015 i els amos d’aquests nous negocis no tenien ni idea de la normativa perquè ni la Generalitat ni els ajuntaments no n’informaven. Han obert com els ha semblat i sovint han incomplert la normativa de retolació. Què hem de fer? Els hem d’informar que les coses no funcionen així. Molt sovint s’hi adeqüen. Hi ha canvis fàcils i canvis complicats. Ara tenim una línia de subvenció perquè les empreses puguin analitzar la gestió lingüística que fan. 

—En cas que la pedagogia no funcioni, no seria millor que hi hagués un sistema ben fornit d’inspectors? Hi ha una xifra de sancions que s’hagin aplicat aquest primer any de pacte, per exemple?
—Sí, el 2025 l’Agència Catalana de Consum va fer 486 intervencions per vulneració de drets lingüístics i en va recaptar 715.000 euros. És un augment molt significatiu. 

—El president va dir que el Consell pel Diàleg Social forja un pacte amb les patronals i els sindicats per a dotar les empreses d’un full de ruta lingüístic per als treballadors. Ens en podeu donar més detalls?
—L’acord ja hi és. Hem discutit un document sobre el foment del català en termes de formació, drets i impuls de l’ús en l’àmbit laboral, mecanismes de sensibilització i comunicació. Tant la patronal com els sindicats són conscients de la necessitat de reforçar els mecanismes d’integració social, laboral, cultural i lingüística, i han treballat per aquest consens. Remarco que és la primera vegada que s’aconsegueix. 

—L’acord inclou la dedicació d’hores remunerades de la jornada laboral dels treballadors a l’ensenyament de català?
—Permeteu-me que deixi els detalls per a la presentació, que serà ben aviat. En tot cas, és evident que els diners de les cotitzacions que es destinen a la formació contínua s’han de poder fer servir per a la llengua. L’aprenentatge del català ha de ser vist com una necessitat natural de la integració a la feina.

—Un fragment del diagnòstic del pacte: “El model socioeconòmic i social que tria cada societat és a la base de la seva evolució sociolingüística.” Ho podeu explicar millor?
—Les llengües, en el fons, són les persones. La manera com decidim créixer és fonamental per a veure què en fem, de la llengua. Hi ha societats que, pels motius que siguin, van perdent els seus joves. Perden natalitat i acaben escanyades. Així, on tenien una comunitat lingüística potent, hi ha societats que aposten, per exemple, per un mode de supervivència que fa que la part més dinàmica de la societat se’n vagi. És el cas d’Irlanda, amb un colonialisme molt marcat. La gran catàstrofe de l’irlandès és que, fins a mitjan segle XIX, era la llengua majoritària de l’illa. Els colons britànics parlaven anglès, va arribar la gran fam, organitzada en realitat pel poder britànic, i per a sobreviure, els irlandesos van haver d’emigrar a colònies britàniques. I els pares van decidir de passar l’anglès als fills.

—I nosaltres?
—Si nosaltres optem per un model, ho hem de fer amb mirada lingüística. Si és un model que importa població, hem de fer els cursos necessaris perquè aquesta població no sols adquireixi la llengua sinó que la faci seva. 

—Un model econòmic basat en sectors que reclamen immigrants pagats amb sous baixos, com ara la indústria porcina i el turisme, és un problema per a la viabilitat de la llengua catalana?
—Un model de creixement ràpid de la població, que la segmenti, que a més a més no en permeti l’ascens social i que generi diferències clares en les expectatives de progrés dels nouvinguts i dels autòctons és un model que fa molt més difícil que el català tingui un valor simbòlic. Necessitem un model que permeti fer que la població que vagi arribant s’incorpori a un ascensor social en què el català sigui important.

—Però és només una qüestió qualitativa, d’ascensor social, o la quantitat en si mateixa també és un problema? Perquè una de les dades que doneu és que Catalunya és el segon país de tota l’OCDE amb més població nascuda fora del seu territori, un 37%. Això és sostenible quantitativament?
—Això demana molts més esforços d’integració. No ens enganyem: la integració low cost no existeix. S’ha de preveure de quina manera s’aconsegueix que la població que ha arribat i que es vol quedar s’integra. Això vol dir recursos econòmics, consciència social, que les institucions treballin en aquesta direcció. Hem de saber quines exigències té, això. En sociolingüística tenim casos amb percentatges de parlants bastant inferiors dels que tenim a Catalunya que han pres una sèrie de decisions i se n’han sortit. Israel és el cas més exagerat, però al País Basc també se’n van sortint, perquè han tornat a donar a la llengua un valor simbòlic i instrumental. És evident que els canvis poblacionals són fonamentals, però és un error centrar-ho tot en una sola variable.

—L’èuscar o l’hebreu són llengües que han rebrotat, però tenim llengües que hagin aguantat, amb els percentatges que tenim nosaltres?
—És difícil de dir, perquè no tenim prou dades històriques de molts casos, i perquè som en un moment d’acceleració històrica i canvis de rasant. No tenim experiències de societats en què la totalitat de la població tingués accés a un mòbil. Ara: sabem que ens afecta. Per exemple, perquè els infants catalanoparlants d’infantil arriben a les aules molt més exposats al castellà que no quaranta anys enrere. Això fa que tinguin d’entrada més disposició a parlar el castellà que no els seus pares. Bé, però en això s’hi pot treballar. Tenim el model de la Bressola. Amb percentatges baixíssims de catalanoparlants, es pot avançar. No gosaria dir que res és impossible, però amb les decisions adequades podem canviar el rumb de manera claríssima.

—El pacte també diu que cal reconsiderar el model de la immersió lingüística. No sembla que hi hagi a la vora cap reformulació seriosa.
—Al contrari, em sembla que som en un moment de replantejament que ha de concloure amb la tercera renovació del nostre sistema educatiu. La primera va ser als anys vuitanta, amb l’escola catalana, part de la qual era el model d’immersió per als col·lectius en què no hi havia catalanoparlants. En aquell model, el docent era un pal de paller que distribuïa la llengua entre els alumnes amb una relació bastant vertical. Als anys 2000 vam fer la segona, amb la creació dels plans d’entorn, les aules d’acollida, els projectes lingüístics de centre… Ara som en una situació una mica diferent.

—Per què?
—Les pantalles, aquí i arreu del món, fan que la transmissió vertical de pares a fills hagi cedit terreny a una transmissió molt més horitzontal. Els infants, els adolescents i els joves es connecten als referents de fora de la seva xarxa comunitària abans i tot que no pas als de dins. I també hi ha hagut un canvi pedagògic: entre la primera immersió i la d’ara hem canviat el paper del docent. L’hem convertit en un acompanyant. 

—I això és un problema per a la llengua.
—Ningú no vol una pedagogia vertical estricta com la dels anys cinquanta o seixanta, però hem de saber combinar l’horitzontalitat i la verticalitat. I necessitem que hi hagi una incorporació a l’ús precoç de la llengua entre iguals. 

—Sigui com sigui, hi ha un problema amb l’incompliment de la immersió. El pacte mateix ho reconeix. A banda les necessitats d’innovació pedagògica, no cal també més inspecció, més exigència, més requisits?
—Cal anar modificant unes quantes coses. La primera, que els projectes lingüístics siguin raonables, s’adeqüin a les necessitats dels alumnes i es compleixin. En això s’hi treballa a bastament. La segona: la formació dels professors. Necessitem que les universitats se sumin a aquest objectiu. De vegades, la formació en immersió és manifestament insuficient, i els docents poden sortir de la facultat sense saber què és un projecte lingüístic de centre. Han de veure que en el nostre sistema educatiu, el català és la llengua vehicular normal, cosa que no vol dir que mai, mai, mai no hi pugui haver usos d’altres llengües. 

—Calen més inspeccions?
—Justament, la inspecció ha incorporat al seu programa de treball la dimensió lingüística tant en l’acompanyament com en la supervisió dels projectes lingüístics de centre. 

—Però no cal un moviment més ambiciós d’inspectors sobre el terreny comprovant que la immersió es compleix?
—Necessitem que el sistema educatiu vagi prenent consciència cada vegada més del seu paper crucial en l’aprenentatge i l’ús del català entre iguals. No pot ser que enviem alumnes comunicativament mal dotats al mercat laboral, per exemple, perquè estaran en desavantatge.

—Quan entrarà finalment en vigor el requisit del C2 de català per als docents?
—S’hi va treballant. Hem avançat, perquè els últims anys ha crescut molt la xifra de persones acreditades del C2, més de trenta mil, la immensa majoria dels quals són docents o candidats a ser docents. 

—Una de les raons per les quals Junts no es va afegir a l’acord és que no volien fer-ho fins que el govern no expliqués com respondria a la pròxima sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre el 25% de castellà a les aules. Vós la sabeu, aquesta resposta del govern?
—És obvi que el govern ha estudiat opcions diverses, però la resposta dependrà de la literalitat de la sentència. Tendeixo a creure que la sentència dirà que el disseny del model lingüístic educatiu català és constitucional, però, en tot cas, si hi ha d’haver canvis, els farem d’acord amb els partits i amb les entitats que han defensat el model d’escola catalana que coneixem ara. Ho remarco: en l’eventualitat que s’hi hagués de fer canvis. Anar més enllà d’això i posar-ho per escrit em sembla fins i tot una temeritat.

—Què us semblen les propostes d’avançar cap a un model de doble xarxa.
—Crec que són benintencionades, parteixen d’una angoixa raonable, però no encerten el tractament. Entrar en un procés de reforma en doble xarxa faria convulsionar el sistema educatiu, perquè no solament implicaria trasllats d’infants, sinó fer escoles d’un color i d’un altre. La societat catalana no és aquí, ara com ara. Concentrar els catalans en unes escoles concretes perd de vista l’impacte que tenen les xarxes per a les noves generacions. Hem de seguir l’estratègia contrària del replegament. El País Basc té un sistema semblant al de concentració i, així i tot, té problemes molt semblants als nostres. Hem de ser més hàbils, formar molt millor els professionals i fomentar que els alumnes la parlin entre ells, perquè així entren en un cercle virtuós en què són ells mateixos els qui se l’ensenyen.

—Us sentiu acompanyat? Hi ha entitats com la Plataforma per la Llengua i Òmnium Cultural que valoren la vostra feina, però que troben que la resta del govern no rema prou en la vostra direcció.
—Agraeixo els reconeixements personals. En qualsevol institució complexa, sempre hi ha unitats que segueixen les línies de política lingüística més de pressa, però globalment el govern aposta per la política lingüística que indiquem i pel Pacte Nacional per la Llengua.

—Per exemple, Òscar Escuder, president de la Plataforma, ens va dir: “Ens vam reunir una vegada amb la consellera Olga Pané i va ser molt decebedor. El Departament de Salut actual pràcticament nega que hi hagi un problema amb la llengua i això fa que sigui molt difícil d’avançar.”
—La consellera Pané dirigeix un departament que ha assumit íntegrament el pla que va tancar el govern anterior i que l’ha executat de manera sistemàtica. Més enllà de la seva consideració personal, aplica un pla que ha fet que tots i cadascun dels centres de salut públics tinguin un referent lingüístic o hagin elaborat un model de gestió lingüístic que han enviat al departament. Sovint es fa més feina en silenci que no pas en grans declaracions públiques. 

—Us incomoda que el president Illa i altres membres del govern facin servir el castellà en actes públics?
—Depèn de l’acte públic, el plurilingüisme és esperable…

—Esperable potser sí, però el president Montilla no el recordo parlant en castellà en actes públics com a president de la Generalitat.
—Depèn de l’acte. Cal fer una diferenciació que, en sociolingüística, és bàsica: una cosa és la comunitat de parlants i una altra són les comunicacions cap enfora de la comunitat lingüística pròpia. Són dues coses diferents. Quan parlen cap enfora, la gran majoria de dirigents mundials fan servir altres idiomes. Des del president de la República Francesa, que no és pas que no es preocupi pel francès, fins al canceller Merz, que fa pocs mesos va parlar en anglès a Munic perquè hi havia un congrés internacional.

—No són situacions gaire semblants a la conversa que van tenir la consellera d’Universitats i la consellera de Drets Socials, en castellà, amb un grup d’estudiants d’origen gitano.
—Sí. Certament, tota la societat catalanoparlant arrossega molts prejudicis, i és justament contra això que hem de lluitar. Contra els prejudicis que ens fan veure un color de pell o una manera de vestir particular i passar-nos al castellà, no pas per voluntat de discriminació, perquè no es vol pas fer mal a l’altre, sinó perquè és un símptoma de minorització. És la conseqüència de tres-cents anys d’aprendre que, suposadament per educació, t’has de passar a l’altra llengua. 

—Però són només descuits i opressió interioritzada, o hi ha també una posició ideològica? Perquè el pacte mateix estableix que cal “vetllar per l’ús de la toponímia en català” i el president ha reincidit en l’ús de topònims en castellà per a llocs de Catalunya.
—En puc parlar amb coneixement de causa. És una rutina i se li escapa. En això dels topònims, cal fer uns quants aclariments. A la versió en català del BOE hi ha tots els topònims en català. Saragossa. Terol. Londres. Són topònims que tenen una tradició en la nostra llengua. 

—Però nosaltres mai no hem prohibit als saragossans que escriguin oficialment “Zaragoza”. I a la inversa, sí.
—D’acord, i per això tenim una sensibilitat de llengua ferida. Però en aquests macrotopònims és normal. Tenim un nomenclàtor dels topònims del món en català. Evidentment, hi ha connotacions i, com que el català ha estat històricament minoritzat, ens fa més mal. Cal assumir-ho i cal entendre-ho. Però alerta a convertir-ho en segons quin tipus de discussions. Quan siguem una llengua plenament normalitzada, això seran detalls.

—Hi ha membres del govern que repeteixen que les polítiques a favor del català no han d’anar en detriment del castellà, però vós heu explicat alguna altra vegada que el català necessita àmbits d’ús exclusiu. El castellà ha de retrocedir perquè el català pugui sobreviure?
—Necessitem que el català guanyi espais en què la majoria de la població digui: “És normal que en aquest cas ens comuniquem en català.” Ara, si planteges d’entrada que la variable número u perquè el català sobrevisqui és una dinàmica d’oposició, serà bastant més difícil d’aconseguir.

—No d’oposició: de baixada de l’ús del castellà.
—Allò que necessites és que hi hagi nous parlants. I això implica que gent que no el parla passi a ser usuari ocasional del català, després freqüent i després habitual. Ells lliurement ja decidiran si en volen ser usuaris exclusius o no.

L’estudi, titulat Llengua, torna a casa, posa xifres a aquesta transformació a partir de l’anàlisi de seixanta-set establiments de la rambla del Poblenou. La dada més significativa és la de l’atenció oral: menys de la meitat dels comerços responen en català quan el client s’hi adreça en aquesta llengua.

Segons l’informe, quan el client s’adreça en català al comerç, la resposta en aquesta mateixa llengua ha passat del 69% dels casos el 2012 al 48% el 2026. El castellà, en canvi, ha crescut del 29% al 52% i ja és majoritari fins i tot quan la conversa ha començat en català.

El canvi també es veu en la primera interacció. El català cau com a llengua de salutació del 34% al 21% i el castellà puja del 61% al 79%.

L’anglès guanya terreny en la projecció comercial dels establiments. En els cartells informatius dels aparadors o de l’exterior, és a dir, horaris, promocions, menús o avisos, ha passat del 0% el 2012 i del 2% el 2022 al 26% el 2026. En els rètols identificatius, és a dir, el nom comercial o el rètol principal de l’establiment, les llengües diferents del català i el castellà, sobretot l’anglès, han passat del 6% el 2012 al 22% el 2026.

Això dibuixa un canvi de funcions. El català encara conserva presència en molts rètols principals, però l’entitat alerta que es pot anar reduint a una funció més simbòlica; en canvi, el castellà i l’anglès guanyen pes com a llengües d’ús pràctic, d’atenció, de venda i de competitivitat.

El Poblenou com a producte global

La Plataforma per la Llengua vincula aquest retrocés amb la transformació urbana i social del Poblenou. El barri ha estat un dels grans laboratoris del nou model de Barcelona, especialment arran del 22@ i de la conversió d’antics espais industrials en oficines, hotels, habitatges cars, espais de cotreball, estudis creatius i negocis orientats a un públic internacional.

Segons l’entitat, el Poblenou ha estat venut institucionalment com un espai innovador, creatiu, cosmopolita i atractiu per al talent mundial. Aquesta idea ha tingut efectes econòmics i demogràfics, però també lingüístics. El barri ja no és tan sols un espai de nova activitat econòmica, sinó també un producte de consum per a residents temporals, professionals internacionals i inversors.

L’informe constata una correlació entre l’encariment de l’habitatge, la substitució de població, l’arribada d’expatriats i el retrocés del català. Aquests darrers deu anys, els residents australians i neozelandesos al Poblenou han augmentat d’un 165%, i els nord-americans, d’un 144%. Són perfils que l’estudi associa sovint a residents estrangers amb rendes superiors a la mitjana local i amb poca necessitat d’aprendre català per viure i consumir al barri.

Aquest canvi demogràfic coincideix amb una pressió immobiliària molt intensa. El preu del lloguer per metre quadrat hi ha crescut d’un 70,5% entre el 2014 i el 2025, per sobre de la mitjana de Barcelona. El preu de compra també ha augmentat: d’un 84%. Aquesta dinàmica expulsa part del veïnat tradicional. La conseqüència és que es debiliten els espais d’ús natural del català, hi ha menys veïnat estable, menys comerç de proximitat arrelat, menys continuïtat comunitària i més establiments orientats a un públic que no necessita el català per a viure el barri.

Un fenomen que va més enllà del Poblenou

L’entitat exposa el cas del Poblenou com un cas paradigmàtic, però no pas únic. Processos semblants es poden observar en més barris i territoris sotmesos a una forta pressió turística, immobiliària o residencial, com ara la Vila de Gràcia, el Barri Vell de Girona, Russafa a València, la Marina Alta o Santa Catalina a Palma.

La idea de fons és que la política lingüística no es pot desconnectar de l’urbanisme, l’habitatge i el model econòmic. Si un barri perd població arrelada, comerç local i vida comunitària, el català també en surt afeblit. Per això la Plataforma per la Llengua reclama que les administracions incorporin estudis d’impacte lingüístic en els grans projectes urbanístics, de la mateixa manera que s’avaluen impactes ambientals, de mobilitat o d’habitatge.

L’estudi també demana mesures correctives en comerços, empreses i noves promocions residencials. Una de les propostes és de reforçar el compliment de la normativa de retolació en català, incorporar clàusules lingüístiques en les llicències i ajuts públics, exigir plans d’acollida lingüística a empreses i espais de cotreball, ampliar els cursos de català al barri i protegir el comerç de proximitat lingüísticament responsable.

La Plataforma per la Llengua recull experiències del País Basc, Gal·les, Irlanda, Dinamarca i els Països Baixos, on la pressió turística, immobiliària o de l’anglès han obligat a vincular llengua, arrelament i política territorial. La idea és que les llengües minoritzades necessiten espais de densitat social per a continuar essent llengües d’ús quotidià, no tan sols llengües apreses o reconegudes institucionalment.

El català, llengua simbòlica o llengua d’ús?

El punt més delicat de l’informe és que troba una escletxa creixent entre la presència visible del català i l’ús efectiu de la llengua. El català pot continuar apareixent en rètols principals, en campanyes institucionals o en discursos sobre la identitat del barri. Però si recula en la salutació, en l’atenció oral, en la informació pràctica i en les relacions comercials quotidianes, en perilla la vitalitat.

Això és especialment important al Poblenou, que històricament havia mantingut una forta vida veïnal, obrera, associativa i catalanoparlant. Ara una part creixent del barri respon a unes altres lògiques: consum internacional, temporalitat residencial, anglès com a marca i castellà com a llengua automàtica d’interacció.

Per a la Plataforma per la Llengua, aquest procés mostra que la defensa del català no es pot limitar a l’escola, l’administració o els mitjans. Quan una llengua deixa de ser necessària per a comprar, treballar, saludar o viure en un barri, deixa de ser una llengua plenament normalitzada. El diagnòstic del report és precisament aquest: la gentrificació també erosiona la vitalitat lingüística.

Ho ha fet notar un usuari de X, Sergi Santiago, que ha fet un piulet compartint una imatge de l’anunci per denunciar el nivell lingüístic del contingut i qüestionar que una gran multinacional publiqui una campanya amb errors tan evidents. Entre les incorreccions detectades, hi ha accents inexistents, faltes d’ortografia bàsiques i el nom del pontífex en castellà. Per exemple, hi apareix ‘”reforçem” en lloc de “reforcem”; “conecti” en lloc de “connecti” o “repercusió” en lloc de “repercussió”. Tampoc no han traduït el nom del papa, que hi apareix com a “León XIV”.

Imagina gastar la morterada que val un anunci a La Vanguardia perquè després estigui ple de faltes.@Telefonica, contractar un corrector no costa gaire pic.twitter.com/2DBwvaBrbL

— Sergi Santiago (@_sergisantiago) May 28, 2026

D’ací a dues setmanes, el papa Lleó XIV visitarà Catalunya dins el seu viatge oficial a l’estat espanyol, una estada que inclourà actes multitudinaris a Barcelona, Montserrat i la Sagrada Família.

Segons el programa avançat pels organitzadors i uns quants mitjans, el pontífex arribarà a Barcelona el 9 de juny i participarà en una vetlla multitudinària a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, abans de visitar Montserrat, la presó de Brians i la Sagrada Família, on beneirà la torre de Jesucrist.

El gruix de la inversió prevista s’estructurava en tres blocs –sense comptar-hi la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: 79 milions per a fer més aules d’acollida a les escoles i instituts (de moment, s’han creat 27 aules d’acollida accelerades per a adolescents, segons que han dit avui); 73 més en subvencions i ajuts (57 per a iniciatives i empreses culturals, i 16 per a mitjans de comunicació); i 52 milions per a “rellançar” el Consorci per la Normalització Lingüística, que el govern aspira a consolidar com la peça central de la formació d’adults.

Segons les dades del departament, el 62% de les mesures que hi apareixien són completades; el 14%, avançades; el 22%, en marxa; i un 2% no s’han arribat a començar. Vila ha subratllat que on s’ha avançat més és en la reactivació del Consorci, que inclou la signatura d’un nou conveni per a captar més professors. Els 1.900 cursos que ofereix van registrar a principi de curs una inscripció rècord de 41.000 alumnes. Segons que ha explicat el conseller, el fet que hagin ampliat tant les places als cursos del Consorci ha permès d’estroncar un dels problemes més greus que tenia la institució: l’elevada quantitat d’inscrits que, per manca de recursos logístics, s’acabaven trobant sense plaça. La xifra era de més d’un 20% fa dos anys i ara és d’un 5%.

Les inscripcions per a fer proves d’acreditació de nivell també han registrat un rècord històric, particularment les del C2, cosa que el Departament atribueix al fet que aviat hauria d’esdevenir un requisit per a l’ensenyament. Sobre aquest punt, tanmateix, encara no hi ha novetats. També s’ha modificat la normativa perquè en un any es pugui fer més d’una convocatòria d’exàmens. 

Illa ha explicat que el Consell de Diàleg Social amb els sindicats i les patronals treballa per arribar aviat a un acord per a introduir a les empreses un full de ruta de formació lingüística per als treballadors, tot i que no n’ha donat més detalls. És una de les mesures més esperades del pacte. Mentrestant, s’ha activat una línia de subvencions per a desplegar plans lingüístics d’empreses. “Necessitem que els centres de treball tornin a ser centres d’integració lingüística”, ha dit Vila. 

Per una altra banda, tal com ha avançat Nació i ha pogut confirmar VilaWeb, el govern ha creat finalment l’Oficina de Protecció de Drets Lingüístics, un organisme encarregat d’atendre les denúncies per discriminació lingüística que es presenten a Catalunya. Vila també ha explicat que durant aquests anys s’ha registrat un rècord d’actuacions de l’Agència Catalana de Consum en relació amb el compliment de la normativa lingüística del sector. 

En aquest primer aniversari, les entitats en defensa de la llengua han lamentat que la intenció del pacte sigui bona, però, a parer seu, el conseller Vila no té prou suport, dins el govern, a l’hora de materialitzar-lo. Al parlament, el pacte el subscriuen el PSC, ERC i els Comuns, però Junts i la CUP se’n van desmarcar perquè el govern no va voler que el pacte tingués cap referència a defensar el català a les escoles de l’amenaça dels tribunals espanyols, amb la sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre la imposició d’un mínim del 25% de castellà. Vila ha fet avui un esment de passada al compromís del govern amb la defensa de la llengua davant la justícia.

La nova oficina rebrà les queixes de qualsevol persona que hagi sofert una vulneració lingüística i les canalitzarà internament. Els ciutadans també hi podran exposar els dubtes que tinguin sobre la qüestió. Aquest és un servei que fa anys que exerceix des del món cívic la Plataforma per la Llengua, i en el cas del govern les denúncies s’havien de canalitzar específicament per mitjà de cada departament afectat.

L’Oficina de Protecció de Drets Lingüístics, en canvi, dependrà del Departament de Política Lingüística i serà la porta d’entrada general a tota aquesta mena de reclamacions, que després es canalitzaran pel canal corresponent. Quan un ciutadà els faci saber que ha estat víctima d’una discriminació lingüística, la nova oficina l’informarà de les opcions que té i l’acompanyarà si decideix de formalitzar la queixa. També podrà instar altres òrgans competents a presentar accions judicials.

A més, l’Oficina de Protecció de Drets Lingüístics redactarà informes de seguiment i elaborarà indicadors per a identificar els àmbits o sectors on es cometin més vulneracions lingüístiques.

La clau per a diferenciar els tipus d’oracions subordinades és la substitució. 

Les subordinades substantives es poden substituir per “aquella cosa” o “aquella persona”:

• Em va explicar que tot allò era mentida → Em va explicar aquella cosa.
• Qui vulgui peix que es mulli el cul → Aquella persona que es mulli el cul.

Les subordinades adjectives són encapçalades per un pronom relatiu, que fa referència a un nom de l’oració principal i que –clarament o intuïtivament– es pot substituir per el qual, la qual… (o bé és directament el qual, la qual…).

• La ciutat en què viu la seva família surt a totes les guies → La ciutat en la qual viu la seva família surt a totes les guies.
• Les proves que faré demà són difícils → Les proves les quals faré demà són difícils.

Les subordinades adverbials es poden substituir per un adverbi o expressió equivalent, com ara allà (locatives), aleshores (temporals), d’aquesta manera (modals), per aquesta raó (causals), amb aquesta finalitat (finals), en cas que (condicionals)… 

• Així que ho sàpigues, avisa’m → Aleshores avisa’m [temporal].
• Ho ha dit perquè allò semblava un infern → Ho ha dit per aquesta raó [causal]

Tres paranys

Compte amb aquestes partícules:

Que: moltes oracions substantives van encapçalades per la conjunció que, però moltes d’adjectives tenen al davant el pronom que (= el qual…). No els confonguem:

• Sé que vindrà → Sé aquella cosa [substantiva].
• Espero l’home que ha de venir → Espero l’home el qual ha de venir [adjectiva]

On: no pensem que qualsevol oració encapçalada per on és adverbial de lloc:

• No podia recordar on ho havia vist → No podia recordar aquella cosa [substantiva]
• Són d’un país on hi ha riquesa → Són d’un país en el qual hi ha riquesa [adjectiva]

Si: no totes les oracions encapçalades per si són adverbials condicionals. De vegades poden ésser substantives:

• Si vols, hi aniré jo → En cas que vulguis, hi aniré jo [adverbial condicional]
• Has de saber si vols fer aquesta carrera → Has de saber aquella cosa [substantiva]

Olot va començar el setembre de l’any passat una diagnosi sobre l’ús del català als comerços de la ciutat. DinamiG, consorci públic del qual formen part l’Ajuntament d’Olot, més consistoris de la comarca i el Consell Comarcal de la Garrotxa, va analitzar aspectes clau com la retolació, la cartellera (interior i exterior), l’atenció al client i el material publicitari.

En una primera fase, es va detectar que el 90,3% dels comerços (596) complien la normativa de la llengua, però que 64 (9,7%) no la complien en algun aspecte. En aquella primera fase d’avaluació, la majoria dels establiments que no s’hi ajustaven eren supermercats i bars (13), seguits de barberies (7), basars i botigues de telefonia mòbil (5). Fallaven, sobretot, en l’atenció al públic.

Amb aquests primers resultats, es va fer un treball de seguiment i assessorament personalitzat que va permetre d’elevar la xifra de comerços que complien del 95,6% al 96,1%. Entre les diferents inspeccions, a més, s’ha donat “marge” i “eines” per a poder adequar-s’hi. Ara el procés encara la recta final i el municipi té identificats 26 establiments, la majoria barberies (7), que encara no compleixen correctament la normativa. També hi ha bars (5) i supermercats (4). Per això, engegarà ara la fase sancionadora en aquests casos.

L’equip de govern portarà al ple de la setmana que ve assumir la competència de consum i començarà a aplicar les multes, que poden anar de 300 euros a 3.000 depenent de la gravetat de la infracció. La regidora de Llengua Catalana, Susanna Pagès, ha explicat que les multes poden ser recurrents en cas que els infractors hi reincideixin: “Arribarem fins a les últimes conseqüències.”

La regidora de Comerç, Gemma Canalias, ha afegit que l’ajuntament ha acompanyat amb tots els recursos els establiments i ha qualificat d’oportunitat la iniciativa: “Tenim molt clar que el comerç és el motor de la llengua i identitat de la nostra ciutat.” “La llengua augmenta molt el vincle entre el comerç i la mateixa comunitat”, ha afegit.

La diagnosi s’inscriu en la iniciativa “En català, amb tothom”, que l’Ajuntament d’Olot impulsa per fomentar l’ús de la llengua en tots els àmbits.

Malgrat els casos detectats, Canalias diu que estan “satisfets” amb els resultats obtinguts i que continuaran treballant en aquesta línia. De fet, avui mateix s’ha presentat una nova campanya per a fomentar l’ús del català a l’esport amb el lema “A Olot, juguem i animem en català”. La iniciativa consisteix en la instal·lació de vuit pancartes en equipaments esportius de la ciutat.

Roc Blackblock es va posar en contacte amb la Plataforma per la Llengua, que el va assessorar per denunciar l’ajuntament. Ara l’entitat ha fet públic que l’11 de maig l’ajuntament va comunicar-ne l’arxivament en una resolució que, diuen, sosté que no hi va haver una vulneració “efectiva ni definitiva” dels drets lingüístics perquè l’agent va rectificar i l’atenció va poder continuar en català. A més, diuen que no consta una negativa “persistent, reiterada o deliberada” de l’agent.

La Plataforma per la Llengua diu que és un criteri “jurídicament erroni i profundament preocupant” i per això hi ha presentat un recurs en contra. Demana que es revoqui l’arxivament i s’obri un expedient disciplinari a l’agent. “El criteri adoptat pel consistori per haver arxivat el cas és perillós perquè banalitza situacions de discriminació lingüística i pot deixar sense protecció víctimes de discriminacions en què, finalment, s’ha garantit l’atenció en català”, diu en un comunicat.

L’entitat remarca que “la vulneració dels drets lingüístics es produeix d’ençà del moment en què un ciutadà reclama de ser atès en una llengua oficial” i l’administració –representada per l’agent de policia– en qüestiona el dret, pressiona el ciutadà i l’obliga a justificar la petició de ser atès en català. D’entrada, l’agent de la Guàrdia Urbana va exigir a Roc Blackblock que li digués quina llei estipulava que hagués de parlar en català. “La llei no exigeix en cap cas que la negativa sigui definitiva, reiterada o persistent perquè hi hagi una vulneració”, deixa clar l’organització.

L’administració ha de garantir els drets lingüístics des del primer moment

La topada entre l’artista i l’agent de la Guàrdia Urbana es va produir en una identificació policíaca, un context que, com remarca la Plataforma per la Llengua, és especialment sensible perquè hi ha una relació clara d’autoritat i el ciutadà es pot sentir coaccionat. Per això, remarca que els agents de l’autoritat tenen el deure reforçat de respectar els drets lingüístics dels ciutadans.

Diu que acceptar el criteri de l’ajuntament, que menysté la vulneració lingüística perquè finalment el policia va acabar responent en català, “implicaria deixar desprotegides moltes discriminacions lingüístiques quotidianes i traslladar als ciutadans la càrrega d’haver de defensar i explicar uns drets que l’administració té l’obligació de garantir des del primer moment”.

Al recurs, la Plataforma per la Llengua diu que l’agent podria haver comès diferents infraccions previstes a la llei de les policies locals. N’assenyalen la possible discriminació per raó de llengua, per la manca de respecte o per una consideració greu envers el ciutadà, a més de l’incompliment greu dels deures funcionals.

L’entitat acusa el govern i els grups parlamentaris que han avalat el text —PSC, ERC, Junts i PP— d’haver deixat escapar “una oportunitat clara” per fixar per llei els drets lingüístics en un servei públic essencial. Considera especialment contradictori que aquesta decisió es prengui mentre el govern impulsa el Pacte Nacional per la Llengua.

El decret aprovat a final d’abril pel govern allarga fins al 2034 unes concessions que ja havien estat prorrogades vint-i-cinc anys el 2003 i que expiraven inicialment el 2028. A canvi, les empreses concessionàries hauran de renovar part de la flota i instal·lar sistemes d’ajuda a l’explotació i informació (SAEi).

Segons Plataforma per la Llengua, ni les concessions originals ni cap de les pròrrogues aprovades fins ara no incorporen garanties lingüístiques per als passatgers. Això implica que empreses com Moventis, Sagalés, Monbus, Hife, Plana, Teisa o Alsa podran continuar operant durant anys sense assegurar plenament l’atenció oral, escrita i digital en català.

L’entitat reclama que les futures licitacions incloguin requisits lingüístics clars, tant per a l’atenció als usuaris com per a la capacitació del personal. Entre les mesures proposades, hi ha l’exigència d’un nivell mínim de català —com ara un B1— per als conductors i treballadors dels serveis.

A més de la qüestió lingüística, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP) considera que el decret representa una oportunitat perduda per transformar el model de transport interurbà per carretera a Catalunya.

Critiquen que el govern no hagi estat capaç de preparar a temps unes noves licitacions que consideren clau per modernitzar un sistema que, en molts casos, arrossega concessions vigents des del franquisme. Segons denuncien, la pròrroga perpetua un model desfasat respecte de les necessitats actuals de mobilitat, sostenibilitat, accessibilitat i qualitat del servei.

També alerten que la decisió limita la capacitat de la Generalitat per establir nous mecanismes de control sobre les operadores, fixar indicadors objectius de qualitat o aplicar règims sancionadors efectius.

Entre les mesures que reclamen incorporar al decret o a una futura llei hi ha compromisos de puntualitat amb sistemes de penalització, publicació de dades obertes d’horaris i temps real en formats estàndard com GTFS, una imatge gràfica comuna dels autobusos i la millora de la informació física a les parades.

Finalment, reclamen al Departament de Territori que aprofiti aquests anys de pròrroga per preparar definitivament un nou model de transport públic interurbà i dotar la Direcció General de Transports dels recursos humans i tècnics necessaris.

Segons fonts del Ministeri d’Afers Estrangers alemany esmentades per Europa Press, Berlín continua tenint dubtes jurídics sobre la proposta espanyola i, de moment, no ha canviat la posició.

Tanmateix, fonts del govern alemany remarquen que el diàleg continua obert, però que encara hi ha qüestions per a resoldre, sobretot del punt de vista jurídic.

Després de la reunió, Albares ha confirmat que la inclusió del català, el basc i el gallec al reglament lingüístic de la UE havia estat un dels afers tractats “extensament”, però ha evitat d’entrar en detalls.

El ministre ha remarcat que es tractava d’una qüestió important per a l’estat i ha defensat que no era “un assumpte polític ni polititzat”, ni tampoc una qüestió “de tal partit o tal altre”.

Albares ha defensat que el reconeixement de les llengües cooficials a la Unió Europea era una qüestió “d’identitat nacional” d’un estat “plurilingüe”. En aquest sentit, ha recordat que vint milions de persones vivien en comunitats autònomes amb una llengua cooficial.

Alemanya ha estat fins ara el principal estat que ha encapçalat les reserves a la proposta impulsada pel govern espanyol després de les eleccions del 2023. L’última vegada que la qüestió es va debatre formalment al Consell d’Afers Generals de la UE, el juliol passat, Berlín va encapçalar un grup d’una desena d’estats que expressava dubtes jurídics, econòmics i polítics sobre l’impacte de convertir-les en llengües oficials europees.

Perquè el català pugui esdevenir llengua oficial de la UE cal la unanimitat dels vint-i-set estats membres, un requisit que converteix qualsevol reticència estatal en determinant. Les reserves alemanyes s’han centrat en tres qüestions: el cost econòmic d’ampliar el règim lingüístic europeu, les implicacions jurídiques del canvi i l’impacte institucional que podria tenir sobre el funcionament de la UE.

La trobada arriba per provar de superar el principal blocatge diplomàtic que continua impedint la reforma del reglament lingüístic europeu. Alemanya ha estat fins ara el principal estat que ha encapçalat les reserves a la proposta impulsada pel govern espanyol després de les eleccions del 2023. L’última vegada que la qüestió es va debatre formalment al Consell d’Afers Generals de la UE, el juliol passat, Berlín va encapçalar un grup d’una desena d’estats que expressaven dubtes jurídics, econòmics i polítics sobre l’impacte de convertir-les en llengües oficials europees.

Davant aquest blocatge, Madrid i Berlín van acordar el mes d’octubre d’obrir un diàleg bilateral específic per provar de trobar una fórmula i que es va canalitzar a través dels ministeris d’Afers Estrangers.

Perquè el català pugui esdevenir llengua oficial de la UE cal la unanimitat dels vint-i-set estats membres, un requisit que converteix qualsevol reticència estatal en determinant. Les reserves alemanyes s’han centrat especialment en tres qüestions: el cost econòmic d’ampliar el règim lingüístic europeu, les implicacions jurídiques del canvi i l’impacte institucional que podria tenir sobre el funcionament de la UE.

La trobada arriba dies després que la Plataforma per la Llengua denunciés la inactivitat del govern espanyol davant la qüestió després de mil dies de compromís incomplert.

Més enllà de la qüestió lingüística, Albares i Wadephul també abordaran la guerra d’Ucraïna, la situació al Llevant i el debat sobre el reforç polític i militar de la Unió Europea.

L’informe, titulat L’atenció sanitària amb discordança lingüística: un estat de la qüestió des de i per a la catalanofonia, remarca que la distància lingüística no afecta tan sols persones nouvingudes, sinó també la població autòctona amb llengua minoritària o minoritzada en uns quants països del món.

L’estudi, elaborat per Joana Pena-Tarradelles, investigadora del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la UPF, revisa un centenar de treballs sobre l’impacte de la discordança lingüística en l’atenció sanitària als Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, Finlàndia i el País Basc.

Segons la recerca, en el cas de persones d’origen estranger que no dominen cap de les llengües del país on viuen, la dificultat lingüística pot comportar conseqüències greus: diagnòstics erronis, menys adherència als tractaments o la realització de proves excessives. No obstant això, l’estudi remarca que la discordança lingüística no afecta exclusivament la població immigrant, sinó també l’autòctona amb una llengua minoritzada, fins i tot si té capacitat d’expressar-se en la llengua dominant amb més fluïdesa o menys.

En recerques fetes amb parlants de gal·lès al Regne Unit, del francès en zones anglòfones del Canadà, del suec a Finlàndia i de l’èuscar al País Basc s’ha posat de manifest que la capacitat d’expressió en una segona llengua decau especialment en situacions d’estrès, vulnerabilitat, por i dolor intens.

Infants i gent gran, els més vulnerables

En la majoria dels estudis revisats –amb l’excepció dels finlandesos– s’ha observat que la gent gran i els nens són els grups més exposats als riscs que implica la discordança lingüística en l’atenció sanitària.

En el cas de les persones grans, el deteriorament cognitiu pot empitjorar la seva competència en una segona llengua, cosa que dificulta l’atenció sanitària. D’una altra banda, els estudis fets a Gal·les i al País Basc constaten que la mainada, sobretot si és petita i encara no ha desenvolupat prou el bilingüisme, depèn de la llengua materna per a descriure els símptomes de manera precisa.

Per exemple, ronyós –que estrictament significa ‘que té ronya o sarna’– es fa servir amb el significat de ‘cobert de brutícia’: “Va treure un mocador ronyós.” Col·loquialment, tenim merdós, ‘molt brut’: “Portava les ungles merdoses.” I galdós es fa servir irònicament: “Quina cuina més galdosa, noi!”

Si volem filar prim, podem emprar un adjectiu o un altre segons la matèria que embruta. Per exemple, si és una substància greixosa, diem llardós o llardissós; i també untuós, llefre o greixós: “Has deixat aquest moble ben llardós.” Engrudós es diu quan allò que embruta és engrut, la substància pastosa que s’adhereix a la pell o a un vestit: “Tenia els punys de la camisa engrudosos.” Del sutge –la substància negra que es fa a les xemeneies– en surt l’adjectiu sutjós: “Després de remenar la xemeneia, tenia els cabells sutjosos.”

Si encara volem ésser més precisos, podem parlar de llana suardosa (la suarda és el greix que té la llana de les ovelles); o bé d’una llengua saburrosa (la saburra és la capa blanquinosa que s’acumula a la llengua a causa d’algunes malalties); i quan algú va ple de taques, diem que va nyafegós. 

No passem per alt els mots que apliquem exclusivament a les persones. Si diem que algú és un porc o bacó vol dir que és ‘brut físicament o moral’. Un potiner és algú que toca o fa coses brutes. Mots com ara carnús, pollós i runós (propi del País Valencià) també signifiquen ‘brut i deixat’.

L’adjectiu brut també ha donat lloc a moltes comparacions, sobretot amb animals: brut com una guilla, o com un porc, o com una aranya, o com una guineu, com una xinxa…

Tenim qui-sap-los derivats de brut: brutícia, brutedat, brutesa, brutor, brutejar, embrutadís… I encara dos composts: carabrut i tapabruts. Finalment, mireu fins on arriba la precisió: embrutar-se vol dir ‘perdre la netedat’ i embrutir-se és ‘esdevenir com una bèstia’.

La falta d’avenços en l’oficialitat del català a la UE és, per la Plataforma per la Llengua, un reflex de la manca de voluntat política del govern espanyol. L’entitat diu que la qüestió no ha estat tractada amb la seriositat que mereixeria, i considera que la inacció d’aquests darrers anys no es deu a dificultats tècniques ni jurídiques, sinó a una clara decisió política de prioritzar unes altres negociacions europees.

1.000 dies des que es va sol·licitar l’oficialitat a la UE.
1.000 dies de retard.
1.000 dies de bloqueig.
1.000 dies negociant altres prioritats.
https://t.co/HziCwny7Pz pic.twitter.com/25hfLl889N

— Plataforma per la Llengua (@llenguacat) May 14, 2026

En un vídeo llançat a les xarxes socials, la Plataforma recorda que, durant els mil dies d’espera, el govern espanyol ha estat capaç de negociar temes importants a les institucions europees com ara la designació de Nadia Calviño al Banc Europeu d’Inversions i Teresa Ribera a la Comissió Europea. A més, l’estat ha donat suport a més de quatre-cents actes legislatius aprovats pel Consell de la UE, cosa que demostra la capacitat de la diplomàcia espanyola d’assolir acords internacionals. No obstant això, la qüestió de l’oficialitat del català continua blocada.

Per això, la Plataforma per la Llengua crida a l’acció i insta Sánchez a prioritzar la qüestió de l’oficialitat del català abans de les eleccions europees del 2029: “És hora que el govern espanyol deixi de relegar el català a un segon pla i comenci a treballar seriosament per desblocar aquest procés.”

Sobre això, l’entitat ha posat en marxa una campanya per a pressionar els responsables polítics. Mitjançant la web catalaoficial.eu, fa una crida a la ciutadania perquè enviï postals digitals a Pedro Sánchez, al ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, i al president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, per demanar-los que desbloquin l’oficialitat del català a la Unió Europea. Aquesta acció forma part d’un conjunt d’iniciatives que l’entitat ha impulsat aquests darrers anys, incloent-hi reunions amb organismes internacionals i accions de sensibilització a escala local i europea.

Per la Plataforma per la Llengua, aconseguir l’oficialitat del català a la Unió Europea no és solament una qüestió simbòlica, sinó també una qüestió de justícia lingüística i de drets per als més de deu milions de parlants de la llengua. L’entitat recorda que la falta d’oficialitat en el context europeu limita la capacitat d’influència de la llengua en les institucions de la UE i impedeix que els ciutadans catalanoparlants tinguin els mateixos drets lingüístics que els parlants d’unes altres llengües oficials de la Unió.

Malgrat les dificultats, la Plataforma per la Llengua continua convençuda que el procés pot ser desblocat si el govern espanyol decideix de posar-hi la voluntat política necessària.

Ni l’ús del servei en el si de les biblioteques del país ni el fet que negui la unitat de la llengua no són cap novetat. Tal com es pot comprovar en una nota de premsa –i tal com ha confirmat la mateixa plataforma a VilaWeb–, aquesta iniciativa és vigent a Catalunya d’ençà del setembre del 2018, quan la Generalitat va anunciar que els usuaris de biblioteques podien accedir gratuïtament a més de dos mil documents audiovisuals d’aquest catàleg amb una simple identificació a la biblioteca digital eBiblioCat.

Llavors s’especificava que la iniciativa era una col·laboració del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i el Consorci de Biblioteques de Barcelona, amb el suport del Ministeri de Cultura espanyol. A les Illes, el servei és disponible d’ençà del 2020 i al País Valencià, d’ençà del 2023.

La mateixa plataforma ha reconegut que aquesta diferenciació entre català i valencià no era pas un canvi recent, sinó que sempre hi havia estat, també el 2018, quan el Departament de Cultura la va anunciar i es va començar a fer servir a Catalunya. De fet, totes les webs institucionals espanyoles distingeixen entre valencià i català, però l’element diferencial en aquest cas és que és una iniciativa que no sols depèn del ministeri, sinó també d’institucions catalanes, i que a més ofereix servei de manera directa a les biblioteques públiques dels Països Catalans.

D’ençà que es va impulsar el projecte –el 2018 a Catalunya com a primer territori, i després al País Valencià i les Illes–, cap govern no ha introduït o demanat canvis respecte de l’ús de la plataforma o respecte d’una possible modificació d’aquest desplegable.

Valora sobretot la diagnosi del pla, però, com a metge que és, recorda que una diagnosi no guareix. També valora la tasca del conseller Francesc Xavier Vila en l’activació del Consorci per a la Normalització Lingüística i l’augment dels cursos, però creu que la resta del govern no s’ha fet seu el pacte i que això frena la funció més política, la de canviar realment les coses. Com a mostra, comentem la conversa amb la consellera de Salut, que va trobar decebedora. No tan sols perquè no va afrontar els problemes lingüístics dins el món sanitari, que acaben afectant la salut de les persones, sinó perquè no els va reconèixer. Com a punt final i al marge de tot, no ens estem de comentar la importància que el Barça actual sigui ple de joves que parlen català i el reivindiquen.

—Un any després d’haver signat el Pacte Nacional per la Llengua, com el valoreu?
—No hi ha hagut un abans i un després, que és el que a la llengua li hauria convingut. Per tant, no podem fer una valoració gaire optimista. Sempre hem dit que això no arriba a ser ben bé un pacte nacional, que necessita més implicació de tota la societat, el que tenim és més un pla de govern, que té una part de diagnosi que està molt ben feta i és bona.

—Tenim un conseller sociolingüista...
—Sí, s’hi nota la mà del conseller. Qui ha fet la diagnosi sap de què parla. És important tenir aquesta diagnosi, que hi hagi aquest cert consens que digui que estem fotuts. La diagnosi és necessària, però no és suficient. Això és com quan vas al metge, si només et diagnostiquen i no et tracten, no s’arregla la malaltia.

—I les mesures?
—Com vam dir en el primer moment, les mesures van coixes, el pressupost també i l’execució encara va una mica pitjor. És com si, cada vegada que s’avança cap a l’execució, es perd un llençol. Ja sabem que en llengua les coses no van de pressa, però pel que hem pogut veure fins ara –perquè el govern mateix dóna poques dades– el que ha passat no és tot el que ens hauria agradat.

—Llavors, va malament?
—Si analitzem estrictament aquest primer any, he de dir que sí. Però volem pensar que en llengua les coses no canvien d’avui per a demà, i tenim la sensació que el departament intenta de fer les coses bé i sap què que cal. En canvi, no és tan clar que la resta del govern acompanyi o segueixi el que haurien de ser les instruccions del Departament de Política Lingüística. A més, les competències directes del Departament de Política Lingüística són relativament petites: són el Consorci, algunes subvencions i poques coses més. La resta és incidència indirecta, que és importantíssima, però cal marcar les línies polítiques del govern. I si és un pacte nacional, no és només del govern, sinó que podríem dir que és de tots.

—Una feina important del conseller és fer que el govern l’acompanyi en l’execució del pacte?
—Si pot, sí. El que vull dir és que al departament tenen la diagnosi clara. Amb allò que els pertoca exclusivament a ells, se’n surten. Per exemple, el Consorci ofereix més cursos, fa feina… Però amb el que pertoca a la resta del govern, fins ara, no se n’han sortit gaire.

—Quan el president va presentar el pacte, a VilaWeb vam publicar una fotografia d’un fragment del seu discurs ratllat. La paraula important suprimida era ‘ambició’. A aquest pacte li falta ambició política?
—Sí, això ja ho vam dir en el primer moment i continua així: no hi ha ambició.

—Un dels àmbits on la llengua té una situació més crítica és el de la salut, que coneixeu molt bé perquè sou metge…
—Aquí s’hauria de fer una cosa tan senzilla com complir la llei. En teoria, és el que fan els governs de tot arreu. Doncs, aquí, fa vint-i-vuit anys que no es fa, i per això som on som. En l’àmbit sanitari, d’ençà de la llei de política lingüística del 1998, se suposa que per tenir plaça en el sistema públic de salut a Catalunya cal demostrar, tant si ets metge com infermera, que tens un C1 de català. Això no s’ha fet mai i, a més, el govern mateix, durant anys, ha fet el que vam anomenar els exàmens fake, que com va demostrar VilaWeb eren simulacres de prova. Fer les coses saltant-se la llei no és incompetència, és mala fe.

—Això té conseqüències…
—Això crea una situació molt greu, perquè a més de vulnerar els drets lingüístics, es posa en risc la salut dels pacients. Les últimes dades que tenim són del 2023, i deien que hi havia un 13% dels metges que deia que no entenia el català. Són dades desfasades, perquè el Col·legi de Metges de Barcelona ens diu que prop d’un 60% dels nous col·legiats són extracomunitaris, per tant, segur que ha augmentat, i això no pot ser. A part dels problemes que et crea que el metge no t’entengui, aquest desconeixement del català per part dels diferents professionals de la salut pot crear situacions que perjudiquen directament la salut del pacient, d’una manera més oculta però igualment greu. Em refereixo, per exemple, quan es demanen unes proves i no s’interpreta bé la petició o un informe mèdic. Són situacions greus en què el pacient pot sortir greument perjudicat i no ho sap, ni és conscient que l’error ve del desconeixement del català.

—Us heu entrevistat amb la consellera de Salut, com va anar?
—Sí, ens vam reunir una vegada amb la consellera i, francament, va ser molt decebedor. Sembla que no vegin el problema, o fan veure que no el veuen, per tant, difícilment hi posaran solució. És un tema molt greu. En l’àmbit de la justícia és molt pitjor, però la gent va més al metge que no al jutge. És més important per a la vida de la gent, per a la societat, què passa als hospitals que no què passa als jutjats. El més decebedor de tot el pacte és el tema de salut. El Departament de Salut actual, pràcticament, nega que hi hagi cap problema amb la llengua, i això fa que sigui molt difícil que avanci. Continuarem pressionant i no ho deixarem de fer fins que s’arregli la situació i es compleixi la llei.

—I el conseller Vila què hi diu?
—Ell n’és plenament conscient, ell sí que sap què passa, però sembla que la consellera de Salut, no. Fins i tot, en un acte públic va dir que el conseller Vila era un “corconet”. Això em va semblar una falta de respecte intolerable tant institucional com personal.

—Un dels temes clau del pacte és que els dirigents polítics parlin català en les seves comunicacions oficials. El president Illa incompleix el pacte?
—Sí, incompleix el pacte sovint. En una entrevista li ho van preguntar, perquè jo ho havia dit, i va negar-ho, però al cap de quatre dies va tornar a parlar en castellà sense cap problema. És evident que el fet que els consellers i el president no mantinguin la llengua a Catalunya és un problema, perquè té una importància simbòlica. Els dirigents de Catalunya i dels Països Catalans haurien de fer les declaracions públiques en català. És el que hauria de ser normal.

—Encara no hem parlat d’educació.
—En educació, tenim dos camins que van en paral·lel. L’un és el tema legislatiu, què diuen les lleis, i l’altre és què passa a les aules, perquè a vegades hem tingut lleis raonablement bones que no es corresponien amb el que passava a les aules. Pel que fa a les lleis, estem pendents d’aquesta sentència que fa no sé quant que ha d’arribar del Tribunal Constitucional. I pel que fa a les aules, s’haurien de millorar les coses. Hi ha una cosa que difícilment trobarem ningú que hi estigui en contra, que és que quan la canalla acaba l’ensenyament obligatori ha de saber bé, com a mínim, català i castellà, i això no passa. Hem d’assegurar els recursos necessaris als mestres, els necessaris perquè passi. Igual que dic que a l’escola les coses no funcionen prou bé, deixo clar que a l’escola no li podem encolomar la responsabilitat de tot, com a vegades s’ha fet. El món educatiu ha d’assegurar que surtin de l’escola sabent català. Però després, quan surten de l’escola, han de fer-la servir i veure la utilitat a la llengua.

—En educació sovint poseu l’èmfasi a dir que us semblen insuficients els recursos destinats a activitats de lleure i esport per a nens i joves.
—Aquest apartat tenia un pressupost, si no recordo malament, de 537.000 euros. Amb això no arreglarem res. És allò que deia al principi, que la definició de mesures ja és justa, però quan arribes al pressupost i a l’execució, tot va cap avall. És molt important que el català sigui present en aquests àmbits de lleure, perquè la canalla que no el té com a llengua de família el pugui fer servir.

—I les aules d’acollida?
—No en tenim dades concretes. A les aules d’acollida hi havia un pressupost i ara mateix no tenim una dada fiable que et pugui donar una resposta concreta.

—El mes de febrer semblava que s’havia arribat a un acord amb el govern espanyol perquè, després del procés de regularització dels immigrants, en el moment de la renovació, s’hagués d’acreditar un cert coneixement del català en alguns casos. Això sembla que se n’ha anat en orris.
—Nosaltres pensem que, per viure aquí, al cap d’un temps, s’ha de tenir un nivell bàsic de català. No es tracta de fer la vida impossible a ningú, sinó al contrari, de donar facilitats des de tots els punts de vista a la gent que es vulgui quedar aquí. I, evidentment, la llengua és un factor d’integració i a vegades ens n’oblidem, i això val tant per a l’escola com per a l’arrelament dels nouvinguts. La llengua forma part de l’ascensor social. I això és molt important que quedi clar. Tothom ha de saber que, si parles català, tens més oportunitats laborals, independentment de quina sigui la teva llengua d’origen. Hi ha moltes dades que ho demostren. La gent ha de saber que un empresari contractarà abans una persona que sàpiga català que no pas una que no en sàpiga, independentment de la seva llengua d’origen.

—Però això s’ha donat per perdut, no?
—Fins on sabem, no està tancat del tot. Nosaltres parlem amb diferents administracions i partits per intentar que sigui una realitat. La nostra feina és fer pressió als polítics perquè facin el que convé a la llengua. Això depèn de l’estat, però la Generalitat i els partits que li donen suport han de fer la seva feina. A nosaltres no ens agrada donar coses per perdudes. I això no ho donem per perdut. S’ha de continuar pressionant perquè sigui una realitat.

—I amb què pressioneu?
—Que, per fer la renovació, es tingui com a mínim l’A1, que és el mateix que es demana a Andorra. En molts llocs hi ha requisits lingüístics per a poder-se quedar, no a tots, però sí que és molt més freqüent del que la gent es pensa. El mateix que ens passa aquí, que ens falten metges o que tenim nouvinguts que després es volen quedar a viure aquí, passa a tot Europa occidental. Si no m’equivoco, al Regne Unit van augmentar el nivell fins al B2 d’anglès per poder treballar al Regne Unit.

—L’exemple d’Andorra ens serveix de guia?
—El que passa a Andorra ens va molt bé. D’ençà que es va anunciar que entraria la llei al Consell General, van augmentar les sol·licituds d’inscripcions als cursos de català. Cada vegada que la llei ha fet un pas, han augmentat el nombre d’inscrits als centres d’ensenyament de català. Vol dir que, quan es legisla, això té un efecte. Moltes vegades ens diuen que hem de ser pedagògics. Molt bé, però no oblidem que les lleis són molt pedagògiques, i pensem en qualsevol llei i veurem com canvien el comportament. Passa igual amb les lleis lingüístiques, que poden ser molt pedagògiques si es fan i s’apliquen.

—Quan us vau incorporar al pacte, hi va haver una certa polèmica, perquè éreu crítics. Internament, això ha creat tensions?
—Internament, no hem tingut cap problema, perquè prèviament a l’adhesió havíem fet una feina molt important, tots els membres de l’executiva, de rellegir-nos el pacte. Vam tenir una reunió de gairebé quatre hores amb el conseller i el seu equip, amb els dubtes que teníem. Metodològicament, va estar molt ben fet per part nostra. Recordo que, precisament, en una entrevista que em vau fer a VilaWeb vaig dir que afegir-se al pacte era com qui sortia de Barcelona volent anar a Montserrat i l’altre es volia quedar a Monistrol. Arribem fins a Monistrol, i després ja mirarem d’arribar a Montserrat. Ara, és veritat que un any després no sé si hem arribat a Molins de Rei.

—I si només hem arribat a Molins de Rei, us quedareu en el pacte?
—Això ho hem d’analitzar progressivament. Ara fem l’any, que amb una llengua és poc temps. Això no vol dir que donem un xec en blanc, com tampoc no vam donar un xec en blanc al començament. Continuem pensant que hem d’arribar a Montserrat. El nostre objectiu no és dir “ara sortim del pacte perquè estem emprenyats”, que podria arribar a passar, sinó empènyer tothom perquè prenguin, com a mínim, les mesures que hi ha en el pacte. Mesures que, en alguns punts, ja heu vist que hi sóc molt crític, com el cas de la salut, per exemple. Però en altres punts estan raonablement bé. Segurament són insuficients, però si arribem fins aquí ja és una part del camí.

—Però Molins de Rei és molt avall?
—Volem empènyer més, no ens donem per vençuts. Si arriba el moment que pensem que és un desastre, ho denunciarem.

—En relació amb això, abans heu dit que valoràveu positivament la feina feta pel Consorci. Parleu de l’augment de cursos i la creació de l’A1 i l’A2?
—Sí, clarament són coses positives.

—Voleu afegir res més?
—Fa prop de tres anys que el govern va dir que reclamava l’oficialitat del català a la Unió Europea, i continuem esperant. I no em canso de repetir que el fet que el català no sigui oficial a la Unió Europea dificulta l’ús del català aquí. I això és molt greu. A més, no és una cosa d’ara, sinó que és una reclamació del parlament balear, i després del català, des de l’any 1987.

—Ha guanyat el Barça. Això també és una bona notícia per a la llengua?
—L’àrbitre no ho va poder evitar. Dins el Barça, hi ha una situació molt bona per a la llengua, perquè hi ha molts nois de la casa que parlen català. Sempre havíem dit que hauria valgut més per a la llengua que Messi parlés en català que no qualsevol campanya que poguéssim fer nosaltres. Ara, per sort, tenim Lamine Yamal i molts jugadors que parlen català. Mirava aquest vídeo que es va fer viral, en què Gerard Romero truca a Marc Casadó, que anava amb cotxe amb en Balde, i quan parla en castellà li diu: “Ep!, que aquí parlem català.” Romero se’n va sortir molt bé, i va dir: “M’encanta que m’hagis fotut aquesta esbroncada.” Però és cert que denota una mica aquest microracisme, de fet. En Balde és de l’Hospitalet, si no m’equivoco, com jo, i l’altre és de Sant Pere de Vilamajor. Tenir aquests referents amb aquesta actitud ajuda molt.

—Un consell per al conseller Vila perquè passi a l’acció política amb els seus companys del consell executiu?
—Que faci molta pedagogia en el seu govern perquè entenguin que el que volem no és una cosa contra ningú. Que tots els governs del món protegeixen les seves llengües. Ho fan tots els governs. El govern britànic gasta 1.300 milions de lliures per protegir l’anglès al Regne Unit. El nostre govern ha de perdre els complexos a l’hora de defensar el català.

L’Informe Llista és una anàlisi anual sobre la indústria de creació de continguts en català a partir de dades internes de Llista.cat. Segons l’estudi, s’han analitzat 1.261 perfils d’Instagram, TikTok i YouTube, cosa que suma 24,9 milions de seguidors, 1.203 dels quals han estat actius el 2025. Durant l’any s’han publicat 160.662 continguts –un 31,3% més que no pas l’any anterior– i les visualitzacions han arribat a 2.800 milions, amb un augment notori d’un 71,7%. L’únic indicador que retrocedeix és la taxa d’interacció per visualització, que cau d’un 35,75%.

El creixement del sector s’explica sobretot per l’increment de l’activitat en els perfils ja existents. La mitjana mensual de projectes actius ha crescut d’un 12,4% i el ritme de publicació ha pujat fins al 17,1%. La majoria de comptes publiquen entre una publicació mensual i nou, però el 2025 es destaca el creixement dels que superen les 15 publicacions el mes, que passen del 19% al 25%. De mitjana, cada projecte ha fet 13,56 publicacions mensuals.

L’ecosistema de creadors: petites iniciatives i paritat

L’ecosistema és format majoritàriament per iniciatives individuals, amb tres perfils de cada quatre gestionats per una sola persona. El 62% dels projectes són petits i tenen menys de 5.000 seguidors; els grans comptes, amb més de 50.000 seguidors, són només el 7,46%. Malgrat això, el 75% de les visualitzacions totals corresponen a projectes amb més de 20.000 seguidors, cosa que confirma el pes dels grans creadors. D’una altra banda, hi ha paritat de gènere: el 51,15% dels projectes individuals són gestionats per dones i el 48,85%, per homes.

Els continguts d’estil de vida encapçalen l’oferta, amb un 21% del total. Els segueixen les temàtiques de societat, amb un 9,78%, i d’humor, amb un 8,84%. La resta es reparteixen entre educació, esports, literatura, cultura i història, entre més temes, amb una quota d’entre el 4% i el 6%. En algunes categories, el consum creix molt més de pressa que no pas la producció, com ara manga i anime: tot i augmentar la producció d’un 67,4%, l’interès per aquests temes s’ha disparat d’un 268,5%. En literatura, arts i manualitats, la producció creix d’un 47%, però l’interès sobrepassa el 200%.

Els models de creació de continguts als tres principals territoris catalanoparlants són semblants, amb perfils que creixen en activitat i consum. S’hi destaca l’augment del 250% en el consum de continguts en català a les Illes.

Instagram lidera, TikTok creix i YouTube resta en segon terme

El 90% dels creadors tenen compte a Instagram, seguit d’un 70% a TikTok i només el 50% a YouTube, que sols aporta el 0,7% de les publicacions. Instagram acapara el 55% de les publicacions i el 69% de les visualitzacions, més del doble respecte del 2024. TikTok és la plataforma amb més creixement d’activitat, amb un 57,3% més de continguts, tot i que molts comptes es fan servir com a extensió d’Instagram.

No us pica tot? pic.twitter.com/IRQJEIVGJg

— Optimot (@optimotcat) April 16, 2026

Les regles d’apostrofació no són difícils. De fet, amb una sola regla resoldrem la majoria de casos:

Els articles el i la i la preposició de s’apostrofen quan van seguits d’una vocal o bé una hac

Si tenim en compte això, no cometrem errades com aquestes:

La Eli
La honestedat

Sinó que escriurem (i direm):

L’Eli [*]
L’honestedat

Ara parlem de l’excepció principal, que és aquesta:

Quan l’article la va seguit d’un mot que comença amb el so de i o u àtona, no s’apostrofa. [**]

Per tant, no escriurem:

L’Isabel
L’universitat

sinó

La Isabel
La universitat

Hem dit tan sols i, u àtones. Per tant –i ací és on molta gent l’erra– sí que apostrofem els mots femenins començats amb una tònica, encara que sigui una i o bé una u. 

Així, doncs, no escriurem (ni direm):

La Índia
La Iris
La única

sinó:

L’Índia
L’Iris
L’única

Què més hem de tenir en compte?

Les sigles que es poden llegir segueixen les mateixes regles. Per tant:

L’ONU
La UNESCO (comença per u àtona)
L’UCI (comença per u tònica)

Quan un mot o una sigla comença amb el so de i o de u seguit de vocal, no s’apostrofa:

El iogurt
La hiena
El Iemen
La IA

Els noms de les lletres tampoc no s’apostrofen:

La e
La hac
De erra

[*] En català és més propi de dir “la Senda”, que no “l’Eli”, com vam explicar en aquest article. Però això són figues d’un altre paner.

[**] Un lector ens fa veure que això de “el so de i o u àtona” és ambigu, tenint en compte que en català central la o àtona també es pronuncia u. Ens referim a mots començats per i, u, hi, hu.