La forma més estesa és aquesta, pessigolles, que es diu a una gran part de Catalunya (del nord i del sud). Però, com veurem, al País Valencià, a la Franja de Ponent i a l’Alguer, les formes habituals són diferents.

En algunes comarques del Pirineu, hi predomina cossigolles.

A la Franja de Ponent, la forma més habitual és cosseguetes, semblant a les cossiguetes o cossegues de la Terra Alta.

Al nord del País Valencià hi ha les formes cossinogues i cassinogues.

A tota la part central del País Valencià, hi predomina cosquerelles. 

I al sud, les formes més esteses són cosconelles o cuscanelles.

A les Illes, el repartiment és variat: a Mallorca, cossigolles i també pessigolles, com a Maó; però a Ciutadella i a Eivissa, còssigues.

Ah! I a l’Alguer?: consiguelles.

Encara trobem més formes o variants, com ara pessigoles, passinoles, cassigoles, casconelles, cassanogues, cassònigues, cassònies, joques, picoretes, pessiguetes, regalletes, sorelles i unes quantes més. 

En algunes àrees del país, hi conviuen moltes variants. Vegeu, per exemple, els mapes de la Terra Alta, amb set formes diferents:

El de la Marina:

El de la Ribera Alta:

El del Baix Ebre:

I el de la Ribera d’Ebre:

Aquest article no hauria estat possible sense les aportacions de Pere Navarro, Vicent Beltran, Carles M. Castellà, Olga Cubells, Marta Lluvich i Helena Borrell. Moltes gràcies.

Les coses tenen “gust a maduixa” o “gust de maduixa”? I fan “olor de menta” o “olor a menta”? O “oloren a menta”? L’ús de les preposicions no és complicat en general, però té algunes normes que no acabem de dominar. Per exemple, diem “posar de relleu”, com en castellà, o “posar en relleu”? O és “posar amb relleu”? Tot això, i molt més, ho podeu dominar consultant gramàtiques, o bé llegint reculls d’errades freqüents. O bé, és clar, tot jugant al Què sé jo? Doncs si us voleu posar a prova, ja ho sabeu.

Què sé jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què sé jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Barcelona, Girona, Reus, Tortosa, Manresa i Igualada són escenaris d’una convocatòria que es presenta com una mobilització descentralitzada. L’objectiu és fer visible, de manera coordinada, la preocupació pel retrocés de la llengua i denunciar l’augment de les discriminacions lingüístiques. Amb el lema “Llibre, rosa i mani”, les entitats impulsores volen tornar a situar el català al centre del debat públic i recordar que Sant Jordi és, sobretot, una expressió de comunitat i de país.

La convocatòria, impulsada per la plataforma Sant Jordi per la Llengua, té el suport d’entitats socials i culturals i apel·la tant als ciutadans com a les institucions. Els organitzadors insisteixen que la situació del català no es capgirarà solament amb actituds individuals, sinó que reclama mesures estructurals i una voluntat política clara.

La manifestació ha tornat a omplir els carrers de Barcelona per segon any consecutiu. Organitzada per la plataforma Sant Jordi per la Llengua i amb el suport de gairebé dues-centes entitats. Els manifestants han sortit de la plaça Universitat per passejar les seves reivindicacions amb un to polític i festiu fins a l’estació de França. L’organització ha calculat que de manera descentralitzada s’han adherit unes 15.000 persones en total.

L’acte final, presentat la periodista Laura Aznar i la drag-queen Jèssica Pulla, ha comptat amb la participació de diverses personalitats de l’àmbit polític, social i cultural. Entre elles, el poeta Carles Rebassa, l’influenciador Daniel Herrera, el cantautor i president de l’ANC, Lluís Llach, i la portaveu del Sindicat de Llogateres, Isidora Sáez.

A Reus, la glossa punyent i els discursos reivindicatius en favor del català han marcat la concentració. L’acció, celebrada per primera vegada a la capital del Baix Camp, ha concentrat més d’un centenar de persones segons l’organització. “La situació del català no és insalvable, tot el contrari, però és responsabilitat nostra poder-ho començar a canviar. Cal que el Govern i altres actors prenguin mesures reals i valentes”, ha subratllat Adrià Aragonès, membre de l’entitat. L’acte s’ha tancat amb el Cant dels Segadors interpretat pels assistents.

A Igualada, centenars de persones s’han aplegat a dos quarts de vuit del vespre a la plaça de Cal Font en defensa del català. L’acte ha consistit en una cercavila pel centre de la ciutat amb la participació de gegants, capgrossos i bestiari festiu, i ha finalitzat amb la lectura d’un manifest i la interpretació del Cant dels Segadors.

Unes tres-centes persones, segons la policia municipal, s’han mobilitzat aquest Sant Jordi a Girona per reclamar mesures urgents en defensa del català i denunciar el que consideren una situació d'”emergència lingüística”. El portaveu, Jordi Tomàs, ha fet una crida tant a la ciutadania com a les institucions perquè impulsin accions que permetin “aturar i revertir” la regressió de la llengua. Durant la protesta, els participants han mostrat pancartes i han corejat càntics com “el bilingüisme mata el català” i “A Catalunya, en català”.

Vegeu imatges de la manifestació de Barcelona:

Els organitzadors volen fer de la diada de Sant Jordi “una mobilització nacional amb carrers plens pertot arreu del país”, en un moment de retrocés clar del català. Desenes d’entitats civils i socials hi donen suport, entre les quals hi ha Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua i el Sindicat de Llogateres. L’any passat, la manifestació es convocà per primera vegada i hi van participar 15.000 persones, segons els organitzadors (2.000, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona).

Demandes a polítics i empresaris

Els portaveus de Sant Jordi per la Llengua, Adrià Font i Núria Alcaraz, destaquen la importància d’evitar el fatalisme i de fer discursos constructius sobre el català. Discursos amb mesures concretes que assenyalin cap amunt, cap a governants i empresaris, i que no es limitin a demanar als ciutadans de mantenir la llengua. També remarquen la voluntat de combatre el discurs reaccionari que assenyala els immigrants com els culpables de la situació del català. A més, posen l’èmfasi en Sant Jordi perquè “continua essent una diada folkloritzada, a la qual volen treure el component nacional i de defensa d’una llengua minoritzada per un estat”.

Els impulsors defensen l’ús quotidià de la llengua “sense autoodi ni complexos” i fan una crida a denunciar les discriminacions lingüístiques en àmbits com el comerç, l’administració o el món laboral. També reclamen de reforçar els espais socials i culturals on el català sigui llengua de convivència, i alerten del risc que Sant Jordi es converteixi en una celebració simbòlica i prou, allunyada del seu vessant reivindicatiu.

Les entitats consideren que la situació no es revertirà sense polítiques públiques més ambicioses. Reclamen més recursos, una legislació efectiva i capacitat sancionadora. Entre les mesures proposades, destaquen l’ampliació dels cursos de català, una immersió lingüística real a l’escola, l’accés a l’habitatge i més bones condicions laborals, elements que consideren clau per a la cohesió social.

La iniciativa també assenyala el model econòmic basat en el turisme i l’especulació immobiliària com un factor que accelera la minorització del català, especialment a Barcelona. Segons que denuncien, la gentrificació i la globalització debiliten el paper de la llengua com a eina de cohesió.

Recuperar el Sant Jordi reivindicatiu

A més de celebrar la literatura i la cultura, les entitats volen recuperar el caràcter reivindicatiu de Sant Jordi. Recorden episodis històrics de mobilització en defensa de la llengua i alerten de la perillositat de la situació actual. Enguany, la mobilització coincideix amb el Correllengua Agermanat i el Correllengua Universitari, cosa que els organitzadors valoren molt positivament i consideren que és una mostra d’una presa de consciència col·lectiva respecte de la qüestió lingüística.

El document preveu la reforma de la Llei del patrimoni cultural aragonès amb l’objectiu d’adequar-la a l’Estatut d’Autonomia. Cal tenir en compte que la llei vigent inclou explícitament el català i l’aragonès com a part del patrimoni cultural, mentre que l’Estatut evita concretar i es limita a parlar de “les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó”.

Aquest canvi de referència pot comportar, en la pràctica, una revisió a la baixa del tractament institucional del català, que fins ara havia estat reconegut com a llengua pròpia en determinats àmbits, especialment en l’esfera cultural i patrimonial. Aquest moviment recorda a la denominació polèmica de Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental (LAPAO), aprovada durant el govern del PP el 2013 per evitar de reconèixer que a la Franja es parla català. Aquella etiqueta, àmpliament rebutjada per la comunitat científica i acadèmica, evitava deliberadament el terme “català”.

Un altre dels punts centrals de l’acord és la supressió de l’Institut Aragonès del Català, organisme creat per a promoure i estudiar la llengua. La desaparició d’aquesta institució implicaria la pèrdua d’un dels principals instruments públics de normalització, recerca i assessorament lingüístic al territori.

Segons el calendari fixat en el pacte, els primers passos d’aquestes mesures s’haurien d’impulsar abans de final del 2026, mentre que la modificació normativa es completaria al llarg del 2027. El full de ruta dibuixa, doncs, una estratègia sostinguda en el temps per reduir, o eliminar, el reconeixement institucional del català a l’Aragó.

Amb aquest acord, el català torna a situar-se al centre del debat polític aragonès, en un escenari en què les institucions resultants del pacte entre el PP i Vox opten per qüestionar-ne el nom, limitar-ne la protecció i reduir-ne la presència en l’àmbit públic.

Els partits d’esquerra van defensar el Correllengua Agermanat com una iniciativa de promoció del català i de la unitat lingüística, amb respecte per les variants, inclòs el menorquí.

El portaveu del PP i conseller de Cultura, Joan Pons Torres, va qüestionar que el ple s’hagués de pronunciar sobre una iniciativa privada i va defensar el vot en contra assegurant que la iniciativa no anava de cultura ni de llengua, sinó de Països Catalans. “Estem per la unitat de la llengua, però no per utilitzar-la per a fer política per uns Països Catalans que no existeixen ni existiran”, va dir.

El PSOE i Més han criticat la posició del PP a Menorca, que contrasta amb el suport que la formació ha donat a la iniciativa en unes altres institucions, com el Consell de Mallorca i ajuntaments com la Pobla, Felanitx i Algaida.

Els partits d’esquerra també han acusat el conseller Pons Torres de mostrar catalanofòbia i han lamentat que el PP de Menorca trenqui el consens sobre la unitat de la llengua.

Tot i que té experiència en el Correllengua illenc del 2024, organitzat pels Joves de Mallorca per la Llengua, reconeix que el Correllengua Agermanat és un desafiament majúscul. “Estic acostumada a distàncies molt més curtes”, diu. Fa més de quatre hores que condueix, però l’empenta i la il·lusió la mantenen ben desperta i activa. La d’avui és la tercera etapa de les disset d’aquesta cursa popular que vol reivindicar el català com a llengua nacional que supera les fronteres administratives. Va començar diumenge a Prada de Conflent i culminarà el 5 de maig a l’Alguer, després d’haver passat per més de cinc-cents municipis.

L’aturada de Granollers és una de les principals del dia. Entitats del municipi han organitzat un reguitzell d’activitats per afegir-se a la cursa: mostra de danses populars, jocs de lleure, actuacions del seguici popular i una xocolatada. Tot plegat, per celebrar una causa que fins i tot ha estat capaç d’unir les conegudes colles dels Blancs i els Blaus de la ciutat. A més, en aquest tram de la jornada també hi participen el president del parlament, Josep Rull, i la vice-presidenta Raquel Sans. Tots dos han deixat de banda l’encotillament parlamentari i institucional habitual i han suat la cansalada sota un sol de justícia. “En aquests moments de baixa autoestima col·lectiva, d’agressions constants a la llengua, val la pena fer un pas endavant i fer-ho amb els termes del Correllengua: una idea de nació àmplia i un to optimista, ambiciós, integrador i no excloent”, diu Rull.

Malgrat el sol de justícia i un clima gairebé estival, els participants no s’arronsen i afronten els relleus amb ganes i empenta. Tant, que a vegades aquest optimisme passa factura i pocs metres ja hi ha esbufecs. “La iniciativa és una bona aposta per la defensa activa de la llengua i una mostra d’orgull d’una llengua que ens uneix al territori i als Països Catalans”, diu, mentre sua, la Mònica, de vint-i-nou anys, que ha corregut dos trams per l’interior de la capital del Vallès Oriental. Tot i la dificultat per a parlar després de l’esforç, el missatge és clar. Precisament, aquest orgull és el nexe d’unió entre tots els participants. “Iniciatives com aquesta són molt necessàries perquè demostren que el català no retrocedeix si hi ha gent que s’organitza. Tenim el deure moral de preservar la llengua i així ho farem”, afegeix Júlia Bofill, una altra granollerina, de vint-i-un anys, que ha col·laborat en la iniciativa.

Així que la flama abandona Granollers, la comitiva es reorganitza. El comboi l’obre un cotxe policíac, seguit d’un de l’organització. A continuació vénen els participants, que en els trams interurbans es desplacen amb bicicleta. Tanquen el grup dues furgonetes. Després d’un parell de rampes exigents, el grup entra a Montcada i Reixac (Vallès Occidental), on una cadena d’infants dels clubs esportius del municipi fan relleus per portar la flama, mentre els més entremaliats juguen a veure si són capaços d’atrapar la furgoneta del davant.

Barcelona no falla

Després d’una trentena de quilòmetres, la flama arriba a Barcelona, on entra per Nou Barris. A Sant Andreu del Palomar, els afeccionats de l’equip de futbol del barri, encara amb l’eufòria de la celebració de l’ascens, reben els corredors amb bengales i càntics. En aquest punt, el nombre de participants es multiplica i ocupa gairebé tota la rambla de l’Onze de Setembre. A les voreres, s’hi barreja gent que celebra el pas dels corredors amb la que observa amb sorpresa la munió de participants que avancen amb banderes estelades i feministes..

#ENDIRECTE | Afeccionats de @uesantandreu porten la flama del @Correllengua_ pels carrers de Barcelona.

Tota la informació, ací https://t.co/RcXacGvKs7 pic.twitter.com/NQ6InOphSg

— VilaWeb (@VilaWeb) April 21, 2026

Quan la flama arriba a l’avinguda Meridiana, desenes de persones més s’afegeixen a la comitiva. Entre els corredors hi ha Aina Ehinger, una jove sueca de vint-i-dos anys, de mare catalana, que és a Barcelona estudiant. “Hi participo perquè vull fer alguna cosa per la llengua i la cultura catalanes, que són les meves arrels. M’encanta veure l’empenta de la gent que lluita per alguna cosa”, diu en català amb accent suec després de passar corrent a la vora de la basílica de la Sagrada Família. També hi ha Miquel Vila, un noi de vint-i-un anys que corre embolcallat amb banderes: “L’estelada, la bandera basca perquè la meva mare és basca i vaig córrer la Korrika, la palestina per denunciar el genocidi a Gaza i, finalment, una d’Occitània, perquè no hem d’oblidar que l’occità també és oficial a Catalunya i l’hem de defensar.”

La flama baixa pel carrer de Pau Claris mentre es pon el sol i passa pel costat d’una pancarta penjada entre dos fanals: “A l’Aragó també s’hi parla català.” És la reivindicació dels integrants del grup O Corrinche, que defensa tant l’aragonès com el català de la Franja. “Vivim a Barcelona i ens hem acostat a defensar la llengua i també a reivindicar l’aragonès, que és encara en una situació pitjor”, explica el president de l’entitat, Santi Moreno.

Al tram final, la flama i els centenars de persones que la segueixen entren pels carrers estrets del Born i desperten les mirades sorpreses dels turistes que mengen paella i beuen sangria a les terrasses dels bars. Formen un riu d’esperança en una zona on el català està cada vegada més arraconat. Entre càntics d’independència, arriben a la plaça Comercial, just davant el Born Centre Cultural. És una localització doblement simbòlica: pels fets del 1714 i perquè representa una de les zones més desnaturalitzades i abocades al turisme de la ciutat. Avui, però, també esdevé símbol d’una esperança: el català és ben viu i el jovent continua disposat a organitzar-se per defensar-lo.

Cardem en català (Rosa dels Vents) vol lluitar contra aquests prejudicis, recuperar expressions de tota la vida i alhora adaptar-ne i crear-ne de noves. Aquest glossari exhaustiu de conceptes i expressions sexuals elaborat per Roger Miras, Xènia Hernández i Laura Boj inclou una pila de paraules, frases fetes i rodolins, amb moltes varietats dialectals i informació etimològica. La idea va néixer en una assignatura del grau de filologia catalana de la Universitat de Barcelona, quan la professora Neus Nogué va encarregar-los un projecte que esperonés la gent a utilitzar el català. “Vaig proposar-los parlar de sexe o de merda!”, explica Miras, recordant la tirada escatològica dels catalans. “Volia que fos didàctic i cridaner, i creia que el sexe era un àmbit poc explorat en català.” Allò que havia començat com un treball universitari ha acabat essent un compte d’Instagram, un pòdcast i, finalment, un llibre.

Metàfores de la natura per a esquivar el tabú

Els autors expliquen que una de les coses que més els han cridat l’atenció durant la recerca ha estat constatar que hi ha una bona pila d’expressions sexuals catalanes que se serveixen d’elements de la natura per anomenar, de manera eufemística, pràctiques o parts del cos. “Hi ha moltes paraules relacionades amb el camp, la pagesia, els animals, els aliments, les armes…”, explica Boj. El tabú històric sobre la sexualitat ha originat sinònims ben curiosos per a dir, per exemple, cony: conill, albercoc, albergínia, bajoc, carxofa, codonya, castanyola, cau, matoll… “Molts mots els hem recollit de llibres de principis dels vuitanta, que alhora són reculls de molt més enrere, quan no es parlava obertament de sexe i es feien servir metàfores. Tot i això, el tema del sexe és molt català. En parlem, ocupa moltes sobretaules.”

Diu el tòpic que els catalans som un pèl puritans, però els autors estan convençuts que això ha canviat, igual com pot canviar la tendència a fer servir paraules del castellà o l’anglès per parlar de sexe. “Per què acceptem com a normal dir lefazo i no ‘lleterada’?”, es demana Miras. “Pel marc mental que ens han imposat. Si pensem que el català no és vàlid per a parlar de sexe, diem que és vàlid només per a alguns àmbits de la vida o fins i tot pensem que no és vàlid com a llengua en general.”

“Fa la sensació que el català és poc contundent, poc porc o poc dur per a  segons quina mena de sexe o pràctica, però hi ha de tot!”, diu Boj. “Algunes paraules sembla que no siguin prou, però algunes altres no. Sembla que en anglès o castellà sonin millor, però és una sensació i prou. És veritat que hi ha mots que fan riure, però també està bé que el sexe a vegades no sigui ni brut, ni dur, sinó divertit.” Com també passa en les altres llengües, exemples graciosos n’hi ha de tota mena: “jugar al xarrupa que vessa” o “fer un petonet al calb” per a dir mamada; “immersió lingüística” o “beure a la fonteta” per a dir cunnilingus; “tenir el rossinyol arrupit”, per a dir destrempada; “llustrar la perleta” per a referir-se a la masturbació femenina; i “tenir coll d’oca”, “anar preguntant l’hora” o “tenir la busca a les dotze” per a parlar d’una erecció o d’anar calent.

Marillufes i marinflades: el desafiament dels neologismes LGBTI

Com diu el cap d’estil de VilaWeb, Jordi Badia, al català se li ha rovellat la màquina de fabricar paraules. Molts neologismes, en compte de ser creats de zero en català o copiats d’unes altres llengües amb els mecanismes d’adaptació propis, acaben essent calcats del castellà de manera literal, si no s’utilitzen directament en castellà. Cardem en català també vol lluitar contra aquesta tendència, i per això proposa adaptacions genuïnes de mots en anglès o en castellà i proposa expressions noves, moltes suggerides pels seguidors de Cardemcat a les xarxes.

La necessitat de fer servir nous mots de manera genuïna es fa especialment palesa amb els conceptes habituals en la comunitat LGBTI. Paraules populars en castellà, com ara mariliendre –dona heterosexual que sol cercar la companyia d’homes homosexuals– i musculoca –gai molt musculat–, tenen alternatives en català perfectament aplicables, com ara “marillufa” o “marinflada”. També es pot fer servir “paté de figa” per referir-se a una lesbiana de casa bona, “princesa de coixí” per parlar d’una lesbiana que s’estima més rebre estimulació sexual que no donar-ne, o “mestre en gai saber” per referir-se a un gai experimentat o que sap moltes coses.

Fora de l’àmbit LGBTI, en contexts d’oci i flirteig, també es fan servir paraules que fins ara no semblaven tenir versió en català. Aquest glossari n’hi ha incloses. Per exemple, “cercameuca”, “putipasseig” o “anar a veure l’aviram” per a referir-nos a allò que en castellà es diu putivuelta, la passejada dissimulada que es fa enmig d’una festa per veure si les persones que hi ha són atractives i poden acabar essent una parella sexual.

Tant en aquest apartat com en la resta –parts del cos, fílies, pràctiques sexuals, joguines…–, el llibre defensa la diversitat i lluita contra la norma heterosexual. Això no vol dir que no reculli expressions masclistes, coitocèntriques o fal·locèntriques, que formen part de l’idioma i no es poden passar per alt, però també fa visibles les altres. Algunes són clarament patriarcals, com ara dir que una dona “va de mascle” quan va calenta; n’hi ha que simplement fan referència al coit, però a vegades s’utilitzen com si la sexualitat no impliqués moltes coses més: “posar el santet dins la capella” o “posar-la al bany maria”, com a sinònim de cardar; o “maquineta de fer punta al llapis”, com a sinònim de vagina. “De frases fetes n’hi havia de molt sexistes, moltes sobre prostitució o religió”, afegeix Boj. “També veiem que molts sinònims de clítoris són en diminutiu: ‘cigronet’, ‘botonet’, ‘campaneta’…, com per empetitir-lo de manera pejorativa; en canvi, del penis sempre se’n parla com si fos molt gran, amb paraules com ara ‘pollancre’”.

“Veuen ridícul que parlem de sexe en català”

El glossari és infinit i hi ha expressions per a tots els gusts i pràctiques. “Anar a fer misteris”, “Carda un fred que glaça tites i destrempa capellans”, “Qui no carda a Olot no carda enlloc”, “Aixeca l’anca que t’endinyo la palanca” i la clàssica “Anar calent com una guilla”. També n’hi ha de més habituals i menys divertides. La paraula “cardar” té quatre fulls de sinònims. “Si no te n’agrada cap, fes-t’ho mirar!”, diu Miras. Els autors també recomanen de fer servir el llibre com a eina per a jugar en el moment del sexe o fins i tot per agafar idees.

Malgrat la feinada i la bona acollida, també han rebut comentaris d’indignació o burla a les xarxes socials. “Ens hem trobat molts comentaris negatius, sobretot de gent que ens escrivia en castellà. Veuen ridícul que parlem de sexe en català”, conclou Miras. “Els fatxes també em van trinxar a TikTok arran d’un vídeo sobre pronoms febles en què feia servir exemples sexuals. I he rebut comentaris homòfobs, però molt aïllats; la majoria han estat contra la llengua.” Tal com defensen al llibre, sembla que cal, més que mai, adaptar el famós lema i reivindicar-lo desacomplexadament: “Carda sense vergonya, carda en català!”

#ENDIRECTE | El president del parlament, @joseprull, i la vice-presidenta Raquel Sans porten la flama del @Correllengua_ en el seu pas per Granollers.

Tota la informació, ací https://t.co/RcXacGvKs7 pic.twitter.com/ecFYGUycKF

— VilaWeb (@VilaWeb) April 21, 2026

És previst que aquest ramal del Correllengua arribi avui a Barcelona. L’altre ramal avança pel Pla d’Urgell en el camí cap a Lleida.

A dos dies de Sant Jordi, la Biblioteca digital de @bibliotequescat proposa 123 llibres en castellà i 77 en català per la Diada.

Nosaltres els escriurem perquè rectifiquin. Com que sembla que no en coneixen gaires, ens ajudeu a recomanar-los obres en català? pic.twitter.com/dMaX8KUfJp

— Plataforma per la Llengua – Catalunya (@llenguacat_CAT) April 21, 2026

Els dies previs de Sant Jordi s’han omplert de certa polèmica perquè, més enllà de les recomanacions de la biblioteca digital, l’escriptor Eduardo Mendoza va proposar de canviar el nom de la festa: “Fora Sant Jordi, se n’hauria de dir Dia del Llibre”, va dir.

L’astracanada va rebre el suport del dissenyador Javier Mariscal: “M’agrada molt canviar les coses i em posa molt nerviós que encara diguem Setmana Santa i Nadal. [Sant Jordi] és una d’aquestes coses catalanes que no es poden tocar, com el pa amb tomàquet… Vés a prendre pel cul, què m’expliques? Tot canvia contínuament”, va declarar a Catalunya Ràdio.

Aquesta flama està ben xopa, però els nostres corredors són com els bolets, surten amb la pluja pic.twitter.com/W68qyWveMS

— Correllengua Agermanat (@Correllengua_) April 20, 2026

Poc després d’haver sortit de la Seu d’Urgell els relleus s’han vist sorpresos per una forta pedregada, un contratemps que ha posat en dificultats els participants, però han continuat corrents. En un vídeo a les xarxes socials, amb el text “No ens atura res!”, es veu com de la furgoneta de l’organització ho deixen clar: “No avortem missió!”

No ens ATURA RES!!!!!!!!! pic.twitter.com/AEIwGoVOvV

— Correllengua Agermanat (@Correllengua_) April 20, 2026

El mal oratge també ha causat contratemps a l’altre ramal del Correllengua, que s’acaba avui al vespre a Girona. Amb l’arribada de la flama, prevista per a les 19.20, es llegirà un manifest i es farà el ball de l’Àliga, entre més. L’acte es manté, però a causa de la pluja s’ha decidit de traslladar-lo al porxo de l’Escola Eiximenis.

A causa de la pluja, les activitats es traslladen al porxo de l'Escola Eiximenis https://t.co/46lqzroFeS

— Ajuntament de Girona (@Girona_Cat) April 20, 2026

Avui, el Servei Meteorològic de Catalunya ha emès un avís per mal oratge, amb possibilitat de pedra de més de dos centímetres. Tanmateix, el perill el trobem principalment a la comarca del Berguedà i no hi ha avisos ni a l’Alt Urgell ni al Gironès.

El Servei Meteorològic de Catalunya emet un avís de vigilància per temps violent (#avisosSMP)

Dl. 16:28-18:28 h
Possibilitat de pedra de diàmetre > 2 cm, ratxes de vent > 25 m/s, esclafits i/o tornados o mànegues
Grau de perill màxim: 6/6

Hora local (h) = TU+2 pic.twitter.com/L0bOTjmxRG

— Meteocat (@meteocat) April 20, 2026

Parlem amb els portaveus de la iniciativa, Adrià Font i Núria Alcaraz, que destaquen la importància d’evitar el fatalisme i de fer discursos constructius sobre el català. Discursos amb mesures concretes que assenyalin cap amunt, cap a governants i empresaris, i que no es limitin a demanar als ciutadans de mantenir la llengua.

—Com encareu la manifestació d’enguany i quines novetats en destacaríeu?
—Adrià Font [A.F.]: Repetir el Sant Jordi per la Llengua parteix molt de l’èxit de l’any passat. Les entitats, sindicats i organitzacions que hi van participar van valorar molt positivament la iniciativa i tenia sentit mantenir-la. Alhora, uns quants llocs de Catalunya hi volien participar i per això enguany fem convocatòries en unes quantes ciutats més, a banda Barcelona i Girona, que van ser les de l’any passat. Enguany també hi ha convocatòries a Igualada, Manresa, Reus i Tortosa.
—Núria Alcaraz [N.A.]: Això també ha donat peu que uns quants llocs del territori facin el seu discurs vers la llengua. El català retrocedeix també en espais on fins ara semblava que gaudia de bona salut.

—A vegades sembla que només perilli a Barcelona…
—A.F.: Hi ha el discurs aquest que diu: “A Barcelona no es parla gaire el català, però, en canvi, si vas a Girona…” I tampoc no és això. L’Enquesta d’Usos Lingüístics diu que en llocs com les Terres de l’Ebre, a Ponent i al Pirineu, que tenien més d’un 90% de catalanoparlants, el percentatge hi ha disminuït substancialment. Volem que la mobilització s’estengui en el dia a dia. Hem de fer militància lingüística més enllà de mantenir el català amb tothom, que és de mínims. Per exemple, implicar-s’hi a la feina, normalitzar que sigui un lloc per a aprendre el català. Enguany incidim molt en la responsabilitat dels empresaris, que tenen l’obligació que els seus treballadors puguin garantir els drets lingüístics dels clients o proveïdors i alhora puguin aprendre la llengua en l’entorn laboral.

—Us deuen haver dit que “no s’ha de polititzar Sant Jordi”. Què hi respondríeu?
—N.A.: Arran de les declaracions d’Eduardo Mendoza, en què deia que calia esborrar Sant Jordi i dir-ne “Día del Libro“, convé recordar que la diada de Sant Jordi s’impulsa durant la Renaixença per a promoure la llengua i la cultura catalanes. Aquests darrers anys hem vist que s’ha posat més pes en el sector del llibre –al qual donem tot el suport–, però traient-ne la part de literatura catalana i en català. I també el component patriòtic de la diada, o més simbòlic. Aquests últims setze anys no hi ha hagut senyera als cartells de Sant Jordi, hi ha una voluntat de restar-hi pes nacionalista. En definitiva, el pes polític, perquè qualsevol reivindicació nacional catalana és un conflicte directe amb l’estat.
—A.F.: Sant Jordi és el patró de Catalunya d’ençà del segle XV. En aquella època ja es feia una mena de festa de roses a la Generalitat. La vinculació de Sant Jordi amb la identitat catalana té cinc-cents anys. I la idea del Dia del Llibre és de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, una època en què es prohibia fer els Jocs Florals en català. El rerefons de les declaracions de Mendoza és el projecte nacionalista espanyol de desnacionalitzar tot allò que no sigui de matriu castellana. La llengua catalana és universal, com qualsevol altra, i la protecció de les llengües minoritzades no és sols un tema identitari, sinó també de drets humans.

—Però sembla que sigui una opressió o discriminació de segona.
—A.F.: Que vagis a cal metge i no t’entenguin quan parles la teva llengua no és un tema d’identitat, sinó de drets i dignitat. L’administració pública ha de garantir que la ciutadania pugui exercir els seus drets lingüístics, sigui a la policia, al metge o en un centre cívic.
—N.A.: Des de l’esquerra, sembla que hi hagi una jerarquització d’opressions. Quan posem damunt la taula que, ara mateix, el motiu de discriminació amb més nombre de casos és la discriminació pel fet d’utilitzar la llengua catalana, ens diuen que no és tan greu. No és qüestió de veure què és més greu o menys. Et neguen la pròpia identitat: i això mateix, les esquerres ho veuen molt clar quan a una persona no se li respecta la identitat de gènere. Hi ha qüestions socials de tota mena i estan totes vinculades, però la del català no és menys que les altres. També volem posar damunt la taula el vincle de la qüestió lingüística amb l’econòmica.

—De fet, dieu que “el model econòmic basat en el monocultiu turístic, l’especulació immobiliària i una agroindústria que destrueix el territori contribueix a la minorització del català”. De quina manera?
—N.A.: La promoció que es fa de Barcelona és com a ciutat mundial i, per tant, espanyola, desnacionalitzada. I, quan parlem d’immigració, no parlem només de persones que vénen aquí per condicions econòmiques vulnerables, sinó també de persones que hi vénen amb condicions econòmiques bones, atretes pel clima o l’estil de vida. Hi vénen sense ser conscients que existeix una llengua, que ara malauradament potser no és necessària per al dia a dia, però sí per integrar-s’hi i arrelar-hi. Si pateixes per l’habitatge o si has de treballar catorze hores diàries, és impossible que puguis aprendre una llengua. L’extrema dreta assenyala l’immigrant com a culpable del retrocés de la llengua, però la solució és fer que el català sigui útil per a viure als Països Catalans i posar les condicions perquè les persones que són aquí el puguin aprendre.

—Com?
—N.A.: No és únicament oferir més cursos de català, sinó també que a la feina hi pugui haver formacions pagades per l’empresari, perquè ha de garantir que hi pugui haver atenció en català si són feines de cara al públic. En el cas dels serveis públics d’atenció a la ciutadania, ha de ser absolutament obligatori. La responsabilitat l’hem d’enfocar cap amunt, en compte d’assenyalar l’immigrant.
—A.F.: També hi ha el fenonem de la gentrificació. Els veïns arrelats en l’entorn són expulsats per fons d’inversió internacional que trossegen pisos i els converteixen en lloguers de temporada on viu població flotant, que és aquí només una temporada i no li importa aprendre la llengua ni vincular-se al barri. Aquest model tan agressiu té conseqüències directes en els usos lingüístics d’un barri, com es veu a Gràcia, on hi ha molts negocis dirigits a expats a qui ningú no ha dit que els ha d’importar la llengua. Si no fem que conèixer la llengua sigui imprescindible, en castellà s’hi pot viure, fins i tot en anglès. Això s’ha de capgirar amb mesures estructurals, no sols amb cursos o subvencions a influenciadors, que són pedaços.

—No tenim un estat per a implementar certes mesures. Tot i això, de quin marge disposem?
—N.A.: Tenim una llista de reivindicacions enfocades a la Generalitat i als ajuntaments, com també a sindicats, associacionisme i ciutadania. Es poden fer moltes accions, tot i que hi ha mesures que poden ser impugnades pels tribunals espanyols. Qualsevol persona amb consciència lingüística ha de ser independentista, però també hem vist que governs independentistes han fet molt poca cosa per la llengua. La gent és conscient que la independència no la veurem aviat i que cal actuar ara mateix per la qüestió lingüística. Sense llengua no hi ha país i, per tant, no hi ha projecte independentista.
—A.F.: Catalunya no té un estat, però sí una administració autònoma i una estructura important, tant funcionarial com de pressupost, que permet de prendre moltes mesures. Aquest darrer any va augmentar el nombre de Mossos d’Esquadra de mil persones. En canvi, no van afegir mil planificadors lingüístics. També hauríem de veure fins a quin punt el Pacte Nacional per la Llengua es compleix. També hi ha una llei de política lingüística catalana, del 1998. Potser caldria revisar-la i actualitzar-la.

—També calen més inspeccions en àmbits com l’educatiu i el comercial.
—N.A.: No és tant la quantitat d’inspectors com que tinguin la direcció d’investigar certes coses i sancionar-les. És un tema de voluntat política, d’anar a buscar les escoles negligents amb la immersió, per exemple.
—A.F.: I amb el nombre d’alumnes per aula que hi ha, les dificultats d’aprenentatge de molts infants que provenen potser de famílies vulnerabilitzades o nouvingudes, òbviament, són molt altes, si no hi ha més recursos. I cal assumir que els docents són referents lingüístics a l’aula. Els docents dels vuitanta ho tenien molt clar perquè veníem d’una dictadura i la llengua no s’hi podia ensenyar, però amb el temps hi ha hagut certa desídia o negligència. Cal repensar la immersió, perquè existeix, però no s’ha aplicat de la millor manera.

—Voleu combatre el discurs reaccionari i defenseu que el futur del català implica els nouvinguts. A vegades s’afirma que, encara que s’intenti d’integrar els immigrants en la catalanitat, no podem fer-ho tan ràpidament ni amb tanta gent. Què hi diríeu?
—N.A.: Ara mateix, Catalunya no té les eines per a regular l’entrada de persones. Sí que en té a l’hora d’oferir feines dignes i regularitzades, que tenen un impacte en les persones que vénen i en quines condicions ho fan. Ens hauríem de centrar a fer que, qui ja sigui aquí, aprengui la llengua. Quan es carrega la culpa a les noves onades d’immigració, cal parlar també d’aquelles onades d’immigració anteriors, dels anys seixanta i setanta, les internes de l’estat, que en molts casos no han arribat a adquirir el català com a llengua d’ús habitual. En molts altres sí, i els seus fills i filles són grans mantenidors del català, com ara l’Òscar Andreu. Però, d’aquelles generacions anteriors, hi ha moltes persones que no utilitzen el català. Es fa aquest discurs simple i amb aquesta idea racista de fons que la culpa la té el creixement migratori, però en realitat hi ha moltes qüestions a tenir en compte per a no obrir debats eteris. I encara més quan, en el cas de Catalunya, tampoc no tenim gaire a dir-hi ni a fer-hi.
—A.F.: També hem d’evitar aquest discurs catastrofista de “no tenim eines, no tenim un estat i aquí ve molta gent”. Potser no tenim un estat, però d’eines, en tenim: es diuen societat civil, escola, associacionisme, casals i ateneus, cooperativisme, cultura popular… Amb la regularització que s’ha aprovat, moltes d’aquestes persones tindran drets que no tenien i cal que entenguin que la llengua n’és un més, i clau.
—N.A.: A l’esquerra espanyola o no independentista, enfrontar persones en favor de la migració i persones en contra li funciona molt bé perquè és una manera d’esquivar el debat sobre la manera de fer que la població de Catalunya parli català, vingui d’on vingui.

—En qüestions com ara la llengua, es posa molt el focus en la immigració i poc en Espanya? És veritat que si els immigrants arriben a barris castellanoparlants difícilment aprendran la llengua, però si aquests barris no són catalanoparlants de base és perquè no s’han fet les coses bé anteriorment.
—N.A.: Sí. Es van crear guetos en el seu moment, fins i tot amb un cert interès. La demografia és una eina política més i, clarament, s’ha utilitzat contra nacions minoritzades, se n’ha de poder parlar. Que en el seu moment es creessin guetos de persones vingudes de fora i que ara siguin els llocs on viuen les noves onades migratòries va en aquesta línia. Cal trencar la segregació, cal un model econòmic més igualitari, cal analitzar com se segrega per origen lingüístic a les escoles… Això és un caldo de cultiu. Assenyalar l’immigrant és la sortida racista, reaccionària i fàcil per a no tractar el problema de fons i proposar solucions que qüestionen el model econòmic.

—Us preocupa que aquest qüestionament que feu del model econòmic pugui allunyar algunes persones de la manifestació?
—N.A.: Per a defensar el català s’ha de canviar el model econòmic. Si algunes persones preocupades per la llengua deixen d’anar a la manifestació per aquest motiu, potser caldria preguntar-los si realment estan tan preocupades per la llengua. Hi ha molts estudis i evidències que indiquen que cal fer això. No rebaixarem el discurs perquè va a favor del català.
—A.F.: Volem entendre la qüestió lingüística com una qüestió social i imbricar-la amb reivindicacions més enllà de la llengua, perquè estan connectades i totes tenen a veure amb garantir drets. En un món globalitzat, amb un capitalisme neoliberal cada vegada més destructiu, som una nació petita al sud d’Europa. Les multinacionals que treballen en anglès no respecten els nostres drets lingüístics i cal reivindicar que destinin diners, per exemple, a ensenyar la llengua als treballadors. Això és d’esquerres? Potser sí, però garanteix drets lingüístics.

—El Sant Jordi per la Llengua coincideix amb el Correllengua Agermanat i el Correllengua Universitari. També destaqueu com han augmentat les denúncies per discriminació lingüística. Vivim un moment de presa de consciència col·lectiva?
—N.A.: Crec que sí. Potser som els de sempre, però és que érem moltíssims! Vam sortir dos milions de persones al carrer a reclamar la independència. Som conscients que ara toca defensar el català com a gran prioritat i sí que veig molt positiu aquest canvi discursiu que crec que connecta més amb la gent jove: pot veure la utilitat de la lluita. La ressaca del procés ha estat llarga, però a poc a poc ens adonem que toca tornar a lluitar en massa pel fet de ser una nació ocupada. Celebrem moltíssim el Correllengua i, a més, és una reivindicació de la nació completa dels Països Catalans.
—A.F.: No s’ha de caure ni en un discurs catastrofista ni tampoc resistencialista. La llengua catalana és minoritzada, però això no s’ha de viure com un atac o a partir del victimisme, sinó que cal construir en positiu i anar a guanyar.

Gat escaldat amb aigua tèbia fuig

Un refrany que ens diu que els qui han sofert un dany solen estar atents a evitar-ne més, encara que no siguin tan greus.

Qui s’aixeca de matí, pixa allà on vol

Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, com diu Josep Guardiola, tindrem avantatges que no tenen els toca-sons.

Sempre plou quan no hi ha escola

Una dita pròpia del País Valencià: hi ha esdeveniment que ocorren quan són inoportuns i, en canvi, no es presenten quan serien beneficiosos.

A sants i minyons, no els prometis que no els dons

Una recomanació d’educar amb coherència: cal complir allò que s’ha promès als infants.

Deixa lladrar el ca, que mentre lladra no et mossegarà

Clar i català: no facis cabal de segons quines amenaces, perquè sovint són soroll i prou.

Caldera vella, bony o forat 

A mesura que et vas fent gran –ens diu la dita–, vas arrossegant (i acumulant) deficiències de salut. De vegades s’hi afegeix la cua: …o si no, tot plegat

Pardal que vola, a la cassola

No calen gaires explicacions: les ocasions no es poden deixar escapar.

Pensa molt i parla poc, i els savis et faran un lloc

Un elogi de la discreció i la prudència.

No donis l’hivern per passat, que l’abril no sigui acabat

Una dita d’aquest mes. Si el març marçot pot ésser traïdor, a l’abril encara pot fer fred.

Tota pedra fa paret

I acabem amb una dita optimista: qualsevol cosa pot ésser útil, res no és debades.

La Plataforma per la Llengua sosté que no és un fet puntual, sinó que s’inscriu en una tendència de minorització de l’ús del català en l’àmbit turístic.  L’Opening Menorca és una iniciativa destinada a promocionar l’illa com a destinació cultural i turística, amb activitats repartides en diferents municipis i amb participació d’agents locals i internacionals. Precisament per aquest caràcter institucional i promocional, l’entitat lingüística considera que el català hi hauria de tenir una presència central.

El programa de l'Opening Menorca 2026 s'ha publicat en castellà i anglès, però no en català

Instam a la Fundació Foment del Turisme de Menorca (@TurismoMenorca), constituïda pel @ConsellMenorca, que rectifiqui, atès que vulnera l'art. 6 de la Llei de normalització lingüística pic.twitter.com/styLkbUzfO

— Plataforma per la Llengua – Illes Balears (@llenguacat_IB) April 17, 2026

La primera cita és demà dissabte a les 10.30 a la plaça Major de Vila-real, on començarà una cercavila i, en acabar, es faran els tallers habituals. A les 12.00, Canta Canalla farà un concert on inclourà l’himne de les trobades d’enguany, Xiulaballariu, que és una marxa participativa per a animar tothom a implicar-s’hi. És una cançó alegre que convida a celebrar la llengua amb orgull.

Diumenge, les Trobades d’Escoles en Valencià es traslladen a la Ribera Alta i a les Valls del Vinalopó

A Alzira, la festa començarà a les nou del matí amb una recepció institucional a la Casa de Cultura. A les deu hi haurà la cercavila, amb les Raboses, gegants i cabuts, i les Escoletes Infantils començaran a rodar a l’avinguda dels Sants Patrons. Els acompanyarà la Banda Jove d’Alzira. I al llarg de tot el dia hi haurà tallers, actuacions, una jornada gastronòmica i lliurament d’obsequis i guardons. A les 17.15, el grup Ramonets clourà la festa.

A la Romana l’activitat també començarà a les nou del matí amb una concentració i un esmorzar popular a la plaça de Gómez Navarro. La cercavila començarà a les deu i mitja hora més tard es faran els parlaments de benvinguda. Entre les onze i la una hi haurà jocs tradicionals valencians, animació i contacontes. Dani Miquel i els MaMeMiMoMúsics actuaran a la una del migdia.

Quaranta anys dinamitzant l’ensenyament

El lema “Tenim història, som futur”, triat enguany per a les Trobades d’Escola Valenciana, té a veure amb els prop de quaranta anys d’activitats lúdiques al carrer. “El lema ens convida a agafar forces per als anys que vénen, amb l’experiència que ens dóna una trajectòria consolidada en la defensa de la llengua, però alhora ens fa posar el focus en el futur pel qual continuem treballant col·lectivament”, diuen els organitzadors.

Les trobades següents

El cap de setmana vinent, la cita serà a Massalfassar, a l’Horta Nord.

El 9 de maig hi haurà trobades a Lloc Nou d’en Fenollet (Costera), Orxeta (Marina Baixa) i Dénia (Marina Alta).

El 10 de maig, a Crevillent (Baix Vinalopó) i al Saler (València).

El 16 de maig, a Riba-roja de Túria, es farà la d’infantil i primària, i el 22, a l’Eliana, es farà la de secundària i batxillerat, també al Camp de Túria.

El 23 de maig la cita és a Sagunt (Camp de Morvedre).

I el 30 de maig es faran a Ibi (Alcoià-Comtat) i Potries (Safor).

Dalmau ha remarcat la voluntat de l’executiu de posar “més recursos per al català” i que “la integració de les persones és fonamental”. “Volem que aquestes persones que són aquí puguin contribuir, cotitzar i pagar els imposts i les pensions de les persones grans, però també volem que s’integrin”, ha dit. L’ampliació, ha afegit, ha de servir per a garantir aquesta integració.

“Els drets lingüístics no cauen del cel”, ha dit el president del Ciemen, David Minoves, per defensar més protecció de la diversitat lingüística en l’entorn digital i educatiu, així com davant “processos d’assimilació forçada”.

En declaracions als mitjans, Minoves ha advertit que “més de la meitat de les llengües del món poden desaparèixer aquest segle”, una situació “agreujada per la globalització de les xarxes socials i la presència de llengües predominants en aquestes xarxes”. Així, ha admès que la situació del català “òbviament ha empitjorat”, però que això “no només ens passa als catalans”.

Per blindar la diversitat lingüística arreu del món, el president del Ciemen ha reivindicat actualitzar la DUDL.

La coordinadora del Comitè de Drets Lingüístics del PEN Català, Vicenta Tasa, ha defensat que s’ha de tornar a demanar a Nacions Unides que s’estableixin mecanismes de protecció dels drets lingüístics com a drets humans, tenint en compte que la declaració no és vinculant.

30 anys de la DUDL

Enguany es compleix el trentè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (DUDL), proclamada a Barcelona el 6 de juny de l’any 1996 en el marc del Congrés Mundial de Drets Lingüístics auspiciat per la UNESCO. No és un text legalment vinculant, però el PEN i el Ciemen consideren que ha estat decisiu, ja que proporciona “un marc de referència global de la defensa dels drets lingüístics com una dimensió essencial dels drets humans”.

Projecte d’actualització

Totes dues associacions ara impulsen un projecte d’actualització de la DUDL per “incorporar els nous desafiaments que afecten l’exercici efectiu dels drets lingüístics en el context global actual”. Aquesta actualització aborda, entre d’altres, els drets lingüístics en els entorns digitals i educatius, l’impacte de la intel·ligència artificial, els reptes vinculats a l’ensenyament i la globalització, així com les afectacions a les llengües en contextos de desplaçament forçat, migracions i conflictes armats. També posa un èmfasi especial en la protecció davant “processos d’assimilació forçada”.

En un acte de presentació avui, el PEN Català i el Ciemen donaran el tret de sortida al procés per elaborar l’actualització de la DUDL. Des del 15 d’abril fins al 31 de setembre les institucions i els col·lectius participants podran enviar les seves propostes a les entitats organitzadores.

A partir de l’1 d’octubre el comitè de redacció, format per experts, començarà a integrar esmenes i actualitzacions en el text. Aquesta versió se sotmetrà a l’examen d’un segon grup d’experts, el comitè de revisió. Finalment, un tercer grup d’experts, el Comitè d’harmonització, aprovarà el text definitiu, perquè s’enviï a les institucions col·laboradores perquè la validin. Aquest període s’estendrà des de l’1 d’octubre de 2026 fins al 28 de febrer de 2027.

El novembre del 2027 es farà a Barcelona la cerimònia de presentació pública del text final aprovat per totes les entitats participants i, simbòlicament, totes les entitats que hi assisteixin signaran la declaració.

La presentació oficial de l’actualització de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics davant dels òrgans de drets humans de l’Organització de les Nacions Unides, així com de la UNESCO, es preveu el 2028, coincidint amb el vuitantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Aquest és un projecte impulsat pel PEN Català i el CIEMEN, amb el suport de Linguapax, Plataforma per la Llengua, GLiDi, GELA, Garabide, Kontseilua, Hizkuntz Eskubideen Behatokia, A Mesa pola Normalización Lingüística, la Xarxa Vives d’Universitats, ELEN, el PEN Interacional, Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià, i Òmnium Cultural, i es concep com un procés obert, participatiu i internacional.

—Un personatge important al vostre relat: la iaia Rossita. Qui era?
—La meva àvia materna. La persona a través de la qual em va arribar el català. Quan busco en el passat el començament dels meus dubtes sobre la llengua, és ella qui apareix. En aquest primer record tinc sis anys, vaig a comprar amb ella, i veig que no canvia de llengua quan li parlen castellà. Això em causa una incomoditat que anys després entenc que és autoodi. 

—Era dona de fer feines en un institut.
—La figura de la iaia Rossita és una mena de desllorigador que, més endavant, em fa preguntar altres coses quan veig que ens estigmatitzen, els catalans, com a burgesos o fills d’esclavistes. La meva àvia no quadra gens en tot aquest relat, perquè és de classe treballadora. I jo tampoc no acabo de quadrar en certes coses que veig que expliquen els mitjans. He hagut d’anar buscant peces com un Polzet per fer-me el mapa de tot plegat. La iaia Rossita em serveix per a arrencar la història. És la taula de salvació a què m’aferro.

—Una altra figura: la lingüista Carme Junyent.
—Tot això [assenyala el llibre] ve d’ella. Una altra dona. Són les dones que d’alguna manera han sostingut el país, perquè els homes no ens n’hem sortit gaire. Al principi de cada curs, la Carme demanava als alumnes que fessin una autobiografia lingüística. Em va semblar una bona idea i jo també ho vaig fer. 

—I vau anar traçant un fil: era allò que grinyolava del vostre entorn que, a poc a poc, us va fer desvetllar.
—Creixo en una bombolla: visc en un barri on es parla gairebé plenament en castellà i tots els referents que m’arriben i tot allò que m’interessa, a la televisió, a la ràdio, al carrer, a l’escola, és en castellà. Això defineix el meu context. Quan ho explico, faig l’acudit de dir que fins a divuit anys que no surto del barri estava convençut que el català era una llengua inventada per la meva mare. Però de tant en tant s’hi obren unes escletxes i m’arriben altres informacions: baixo del barri al centre de Terrassa, o descobreixo que hi ha un company de classe amb qui parlava en castellà i que a casa seva parla català. Em van arribant missatges i acabo unint els punts. És veritat que no sóc el més ràpid a l’hora d’unir-los.

—En defensa vostra, l’entorn pesa molt.
—Sí, però en tot cas he d’admetre que sóc lent: en aquest temps tinc temps de fer ràdio en castellà, televisió en castellà, quatre discos en castellà… 

—Expliqueu que, quan s’implanta la immersió lingüística, us aneu a queixar a direcció perquè no voleu les classes en català. I després, és clar, la immersió us funciona.
—Sí. És que veníem de zero. Abans que arribés la immersió –tot i que després va ser fallida, i Carme Junyent va ser la primera d’alertar-ne–, dotze de cada deu alumnes a la meva escola parlàvem en castellà. El 120%. Quan arriba el català hi ha primer tot aquest enrenou, però triga dues setmanes a anar-se’n, i entrem tots en contacte amb la llengua. Per això els qui ataquen la nostra identitat disparen contra l’escola: perquè una manera de reforçar-la és la llengua. Si no sents la llengua pràcticament fins a vint anys, no la fas teva i et penses que és sobrera.

—La immersió és deficitària en molts sentits, però que a vós us funcionés no us fa pensar que pot tornar a funcionar? No som massa dramàtics?
—No. O sí. Puc respondre totes dues coses. Dins meu hi conviuen totes dues pulsions. La pulsió optimista, perquè si jo ho he pogut fer, tothom ho pot fer; i la pessimista, que em fa pensar que ho tenim tot perdut. Miro d’equilibrar-ho i de convèncer-me que hi ha esperança. Però és veritat que jo vaig tenir unes eines que molta gent ara no té, com la primera connexió amb el català gràcies a la meva àvia. Costarà una mica més.

—Encara que continueu parlant castellà amb gent que us estimeu, haver-lo canviat en general pel català us ha causat cap mena de dol?
—No, perquè va ser una cosa progressiva. I hi va haver una presa de consciència. El dol sobretot és per haver detectat que la llengua del meu pare, la que parlo amb el meu germà i amb el meu millor amic, s’ha fet servir per esborrar la llengua de la meva mare. Les llengües són una cosa bona, els qui les fem més o menys dignes som els parlants, però això em sabia greu. El castellà és la llengua forta, la llengua hegemònica, i això em causa incomoditat. Per a mi no és un dol, és una presa de consciència.

—Ho dic pensant en els nouvinguts castellanoparlants a qui, en el fons, els demanem que l’abandonin en la vida pública i canviïn la seva llengua pel català. Potser experiències com la vostra els són útils com a referència.
—Miro de no fer servir el concepte de llengua materna per això que dius. La llengua materna és una cosa sagrada i no hi entro. M’estimo més parlar de llengua pròpia del país. Per això també parlo de bilingüisme social. No em fico en si parles en castellà amb ton pare i en català amb ta mare. És el meu cas, també. No tindria sentit. Però les administracions, els partits, els qui manen haurien de fer tant com poguessin perquè el castellà no guanyés la batalla. És així: perquè el català pervisqui, el castellà ha de fer passos endarrere. Ha passat a l’inrevés aquests últims tres-cents anys.

—Ningú no demana que canviïs la llengua que has parlat tota la vida amb els teus pares, però sí que és determinant en quina llengua decideixes d’educar els fills.
—Si els eduques en català, no tan sols els dónes una llengua sinó que els dónes una eina per a integrar-se al país, per a conèixer el passat, per a fixar-se en el present i per a projectar-se en el futur del país. El carrer és ple de pares que no eren catalanoparlants i que miren de transmetre el català als seus fills. Ara, és veritat que hi ha una distorsió, perquè hi ha molta gent que ve aquí convençuda que la llengua pròpia de Catalunya és el castellà. Però quan s’adonen que no és així, n’hi ha molts que s’hi esforcen.

—Els relats que dieu que aneu desmuntant a mesura que us feu gran no tenen a veure solament amb l’ús de la llengua.
—No. Ho he de desmuntar tot perquè tot m’ha arribat tergiversat. M’amaguen la guerra civil espanyola, que no s’estudiava mai, no saps ben bé per què. Sempre venia l’estiu i el temari no hi arribava. M’amaguen els poetes, els escriptors, els periodistes d’abans de la guerra. I després llegeixes, estires el fil, i penses: “I això per què no ho he estudiat?” Pedrolo, per exemple, un independentista de pedra picada. O els qui se’n van haver d’anar i van escriure des de l’exili. Ara la gent al·lucina que l’extrema dreta i la dreta extrema al País Valencià suprimeixin els catalans del temari. Si és la seva feina! I quan no són els uns, són els altres. Policia bo, policia dolent. Allò que els uneix és la unitat d’Espanya. El partit estat és el PSOE, sense el PSOE l’estat tindria mala peça al teler. Són els qui conserven la monarquia quan toca, els qui apliquen el 155 quan toca, els qui tenen els presos polítics més temps a la presó, però sempre amb un somriure a la boca. Ho fan molt bé. Passa que de tant en tant també la caguen.

—El procés accelera el vostre desvetllament? És un punt d’inflexió?
—Sí. Fins el 2010, quan em demanen què sóc dic que una mena de federalista, a favor d’arribar a una solució democràtica, de votar. Faig moltes voltes per no arribar a l’autodeterminació, que és l’arma més preciosa que tenim com a poble, i, si la fas més o menys bé, la independència. Ara, si m’ho demanes, ja no faig cap arquitectura estranya parlant de confederacions. No sé si solucionarem el tema enfrontant-nos al conflicte, però segur que no ho farem amagant el cap sota l’ala. I ara tothom busca la manera de no trepitjar l’ull de poll.

—Què voleu dir?
—Pots fer determinades coses: pots ser molt d’esquerres, feminista, antiracista, que són lluites digníssimes, però quan toques el punt dèbil de l’estat, que és l’autodeterminació, t’adones que això no es pot tocar. I quan ho has tocat un parell de cops i t’has trobat una paret i has descobert els dimonis que desperten, com a humorista penses: “Ah, és aquí, és aquesta, la meva paret, és aquí on vull empènyer.” Com a humorista m’interessen dues coses: tot allò relacionat amb el tabú, amb allò que no s’ha pogut dir durant molt de temps, i tot allò que interpel·li la meva gent. I també vull parlar dels qui imposen la seva llengua i els seus relats sobre la història.

—Quan dieu que parlant dues vegades seguides d’autodeterminació us adoneu que heu posat el dit a la nafra, us referiu a l’aspecte professional, per alguna cosa que ha passat?
—Sí. Saps que si fas aquesta aposta d’autocentrament, a l’altra banda ho tenen molt clar i no et vindran a buscar, o quan et vénen a buscar per a fer programes d’abast estatal no accepten que hi parlis en català. El nostre món no apareix al relat mediàtic espanyol.

—Però no voleu dir que us hagin intentat de tallar el cap professionalment per les vostres opinions.
—No en sóc conscient, perquè jo tiro pel dret i faig moltes coses. No demano permís per parlar del que parlo. Aquest llibre o La competència en són un exemple. No em puc queixar, en aquest sentit.

—Potser a Espanya ja li va bé una llengua folkloritzada. Allò de què té por realment és que la llengua serveixi per a estructurar una cultura i un país, i que això tingui conseqüències polítiques.
—És que inevitablement en té, de conseqüències polítiques. Un grup de gent que parla una llengua té una visió del món i fa una mena de política concreta, diferent de la que t’intenten imposar. Entenc el seu punt de vista: això no els entra als esquemes. L’estat espanyol és construït sobre la pressió contra les altres nacions. Si aquestes altres nacions les deixes respirar, els qui hi surten perdent són ells, i fins a cert punt penso que tenen raó.

—Hi deu haver gent del vostre entorn d’infància i joventut que aquest mateix viatge que heu fet no l’han fet.
—Segurament no han fet exactament el mateix viatge, però el dia que s’havia d’arriar la bandera espanyola a la plaça de Sant Jaume jo hi era amb uns quants d’aquests col·legues. I encara som allà esperant.

—Ara hi ha molt de desànim, però comenceu amb una cita de Pere Calders a favor de l’optimisme.
—És clar: els qui ens han precedit han passat guerres, gana, misèria, afusellaments, presó, exili. I se’n surten. I la seva obra i el seu pensament ens arriben igualment. Com podria jo justificar de llançar la tovallola? Ho tenim millor que ells! S’ha de fer feina? Sí, totes les coses que paguen la pena requereixen feina. No vas al supermercat a comprar autodeterminació o pervivència de la llengua. Te les has de guanyar. I una cosa molt important: no hi ha videojoc, ni aplicació de mòbil ni droga que estigui al nivell de poder participar en l’alliberament del teu país. No hi ha res que faci trempar més. 

Comencem per la part fàcil. En les formes del singular (tu i vostè) no tenim dubtes. Sabem que hem de dir “Beu tu” i “Begui vostè”. Doncs sabent això ho sabem tot, perquè simplement hem d’aplicar aquestes dues regles:

• La 2a persona del singular (tu) ens indica com va la 2a del plural (vós-vosaltres).

• La 3a del singular (vostè) ens diu com van la 1a del plural (nosaltres) i la 3a del plural (vostès).

Ho podem resumir amb aquest dibuix:

Vegem la primera norma exemplificada:

• Beu (tu) → Beveu (vosaltres). Si la 2a del singular no porta g, la 2a del plural, tampoc.
• Sigues (tu) → Sigueu (vosaltres). La 2a del singular amb g, la 2a del plural, també.
• Corre (tu) → Correu (vosaltres). La 2a del singular sense g, la 2a del plural, tampoc.
• Escriu (tu) → Escriviu (vosaltres). Igualment

I ara la segona norma:

• Begui (vostè) → Beguem (nosaltres) → Beguin (vostès)
• Sigui (vostè) → Siguem (nosaltres) → Siguin (vostès)
• Corri (vostè) → Correm (nosaltres) → Corrin (vostès)
• Escrigui (vostè) → Escriguem (nosaltres) → Escriguin (vostès)

El verb tenir té dues formes d’imperatiu: té i tingues.

• Té, ho pots agafar → Teniu, ho podeu agafar
• Tingues en compte això → Tingueu en compte això

I quan l’imperatiu és negatiu? Doncs s’agafa la forma del present de subjuntiu, de manera que si la 2a persona porta una g en porten totes les altres; i si no en porta, no en porta cap altra persona.

• No beguis, no begui, no beguem, no begueu
• No siguis, no sigui, no siguem, no sigueu
• No corris, no corri, no correm, no correu
• No escriguis, no escrigui, no escriguem, no escrigueu

Les formes que hem posat d’exemple són les corresponents al català central. En els parlars valencians, per exemple, hi ha diferències com ara aquestes:

• Córrega (vostè), correguem (nosaltres), córreguen (vostès)
• No corres, no córrega, no correguem, no corregueu, no córreguen

El Correllengua Agermanat començarà a Prada, a la tomba de Pompeu Fabra, amb l’encesa de la flama, que recorrerà més de 1.500 quilòmetres dels Països Catalans. A Perpinyà, el pas pels dos estadis de rugbi simbolitzarà la implicació d’entitats amb gran arrelament social en la defensa de la llengua.

La participació del club es combina amb la participació ciutadana i anima tothom a afegir-se als relleus, especialment en els trams encara no coberts del recorregut inicial a Catalunya Nord.

Aquests dies es parla molt de la Lluna, amb motiu de l’expedició espacial de la missió Artemis. Però, per començar, sabeu què o qui era Àrtemis? Una deessa? Un animal mitològic? El cas és que en català hi ha tot d’expressions que parlen de la lluna. Algunes són prou conegudes, com ara “estar a la lluna de València”. Però també n’hi ha de dubtoses. Sabeu, per exemple, a què ens referim quan diem que una cosa “va a llunes”? I “voler fer veure la lluna en un cove”?

En aquest Què sé jo? també parlarem de poesia: qui va escriure allò de “Si la lluna feia el ple / també el féu la nostra pena”? I fins i tot repassarem alguna tonada popular: com continua la cançó que comença dient “La lluna la pruna”? Aquest Què sé jo?, doncs, us farà estar de bona lluna.

Què sé jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què sé jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Però la dimensió del projecte no es mesura solament en quilòmetres. El Correllengua Agermanat adopta una lògica descentralitzada: no hi ha una única organització central, sinó una xarxa d’entitats locals que assumeixen cada tram i hi organitzen activitats culturals, concerts i actes reivindicatius. La flama –transmesa simbòlicament en cada relleu– actua com a fil conductor d’una mobilització que combina arrelament territorial i participació popular.

El precedent de país

La iniciativa no s’entén sense mirar enrere. El precedent immediat el trobem a Mallorca, quan el 1995 Joves de Mallorca per la Llengua van fer una primera cursa no competitiva per l’illa inspirada en la Korrika però també en la flama olímpica i la Flama del Canigó. Es va mantenir fins el 2013. Després d’una aturada, es va recuperar el 2022, i el 2024 es va fer el salt al Correllengua interilles, que va recórrer tot l’arxipèlag i va culminar amb una mobilització multitudinària a Palma.

[FOTOGRAFIES] Milers de persones participen en el primer Correllengua interinsular de la història

Al País Valencià, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) impulsa, cada tardor i d’ençà del 1995, la Flama del Correllengua, que arriba a pobles i comarques amb tallers, cercaviles, sopars populars, conferències i concerts. En la mateixa línia, al Principat, el Correllengua clàssic, impulsat per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), es va fer per primera volta el 1997 i va continuar existint amb un format descentralitzat i d’arrel local.

Experiència internacional

Aquesta mobilització s’entén millor si es mira més enllà de les nostres fronteres. El model de cursa lingüística té un precedent clar i consolidat: la Korrika. D’ençà del 1980, recorre el País Basc cada dos anys durant més de deu dies, sense aturar-se ni de dia ni de nit, tot mobilitzant centenars de milers de persones. Impulsada per l’organització AEK, combina la reivindicació amb el finançament de l’ensenyament de l’èuscar, i ho fa amb un element simbòlic central: el lekuko, el testimoni que conté un missatge que solament es llegeix al final del recorregut.

El 2026 s’ha tornat a veure la força de la iniciativa. Ha travessat tot el País Basc amb una mobilització multitudinària i una forta presència institucional. Membres del govern basc i el president mateix hi han corregut, amb la qual cosa n’han reforçat la dimensió política. Cada quilòmetre és assumit per entitats o col·lectius que el financen i hi organitzen activitats, en una combinació de festa, activisme i estructura organitzativa que l’ha convertida en un model d’èxit.

A partir d’ací, el model s’ha replicat. A la Bretanya, la Redadeg –activa d’ençà del 2008– recorre el país durant dies sense interrupció, amb un testimoni que també conté un missatge simbòlic. Enguany es farà per novena volta, i del 17 al 25 de maig cobrirà prop de 1.300 quilòmetres entre Sant-Nazer i Karaez, passant per ciutats com Naoned, Roazhon i Kemper. Com en el cas basc, cada tram és finançat per col·lectius locals i els fons es destinen a projectes en llengua bretona.

A Occitània, La Passem té un esquema similar. Enguany, es farà del 30 d’abril al 9 de maig, amb un recorregut d’uns 2.000 quilòmetres entre Bedós i Anglet, i travessarà territoris occitans històrics com el Bearn, Bigorra, el Comenge i la Gascunya. El traçat passarà per ciutats com Pau, Tarba i Lorda, i combinarà grans nuclis amb localitats petites en una clara voluntat de reconnectar la llengua amb tot el territori. Durant deu dies, la cursa funcionarà de manera ininterrompuda, amb relleus i activitats locals que reforcen la presència social de l’occità.

També dins l’àmbit occità trobem el cas de la Corsa Aran per sa Lengua, a la Vall d’Aran, que el 2025 es va fer per trenta-unena vegada. Organitzada pel col·lectiu Lengua Viua, la cursa es va articular en unes quantes sortides simultànies des de punts com Les, Montgarri, els Banhs de Tredòs o el port de Viella, que van confluir a Viella, on la plaça d’Aran va ser la seu de la festa final amb actes simbòlics, reconeixements i música en directe –amb la participació, entre més, del grup occità Nadau, de Bigorra. A diferència del format ininterromput de La Passem, la cursa aranesa es concentra en un sol dia però comparteix els mateixos principis: visibilitzar la llengua, reforçar-ne l’ús social i generar comunitat amb una acció col·lectiva.

A Còrsega, el model també ha tingut adaptacions com la Currilingua, impulsada pel col·lectiu Parlemu Corsu. La primera va ser el 4 de juliol de 2021, amb un recorregut de 90 quilòmetres entre Borgu i la Sulinzara. Tot i que s’ha fet uns altres anys –la darrera, el 2024–, la iniciativa no té una periodicitat estable ni una estructura consolidada. Això sí, manté els elements centrals del model: una cursa de relleus amb testimoni, finançament de projectes lingüístics i voluntat de mobilitzar la societat.

El cas gallec presenta una adaptació diferent del model. El Correlingua no és una cursa contínua, més com el Correllengua català clàssic, és un conjunt de jornades distribuïdes durant el mes de maig, amb un fort component escolar i territorial. Enguany, és la vint-i-sisena vegada que es fa i recorrerà ciutats i viles de Galícia, com Sant Jaume, la Corunya, Vigo, Lugo i Ourense, amb actes que combinen recorreguts urbans, lectura de manifests i activitats culturals.

A diferència de la Korrika o la Redadeg, el protagonisme recau especialment en la comunitat educativa. Milers d’alumnes participen en aquestes jornades, que s’inscriuen dins un programa més ampli que es desplega al llarg del curs. La iniciativa inclou activitats prèvies com la tria col·lectiva del lema –enguany, “Amb el gallec al cor, fem revolució” (“Co galego no corazón, facemos revolución”)–, tallers de creació literària i projectes col·laboratius entre centres, que culminen en les festes del mes de maig. Alguns altres casos, com la Rith irlandesa, la Ras yr Laith gal·lesa o la Ruitheam na Gàidhlig escocesa, també s’inscriuen en aquest model, però han tingut trajectòries més irregulars i una continuïtat menys consolidada.

Aquesta és una de les explicacions que trobareu en el nou llibre de Víctor Pàmies, Alls, cebes i refranys. L’hort en la cultura popular, editat per Efadós. Conté centenars de refranys i frases fetes relacionats amb l’hort. L’edició és molt acurada, amb tapa dura, presentació neta i, sobretot, amb unes il·lustracions magnífiques d’ICRA Art.

Un terreny adobat i extens

Com que el terreny de la paremiologia és vast –inabastable en una obra de cent vint pàgines–, l’autor ens explica què hi trobarem: “En farem un tast des de la cultura popular, fent-nos ressò de les curiositats lingüístiques i fraseològiques, principalment. Què en diu, què ens recomana, quines propietats i virtuts té cada planta, i curiositats, moltes curiositats. Cada monografia tindrà una llargària diferent. Així, podem trobar moltes dades sobre l’all o la figa, però ben poques de moniatos o cireres.”

Pàmies ens recorda que aquest àmbit de la fraseologia també tracta de les feines del bon hortolà, ben variades: regar, femar, llaurar, sembrar… Els refranys descriuen, però també aconsellen: No reguis a l’estiu mentre el sol està viu; mes si no pots triar, a tota hora has de regar.

L’hort també és una bona avinentesa per a tractar d’aspectes que no són lingüístics, com ara la gastronomia i l’alimentació. “Cada verdura, fruita o herbeta tenen les seves propietats, siguin alimentàries o medicinals. Conèixer-les ens pot ajudar a dur una vida saludable, a menjar d’una manera sana i equilibrada i a evitar, en la mesura del possible, la visita del metge”, diu Pàmies a la introducció. 

El clima determina la localització d’algunes dites, és natural. Però avui hi hem d’afegir una observació important de l’autor: el canvi climàtic fa que algunes dites ja no s’ajustin a la realitat.

Pàmies observa també algunes curiositats recurrents en la paremiologia hortícola. Per exemple, la importància que té (que tenia?) el femer. O bé, la relació entre l’hort i el cementiri, que en alguns llocs eren a prop. I és per això que Acabar a l’hort de Xurret (a Vilafranca, als Ports) o Anar-se’n a l’hort de Simbala (a Carcaixent, a la Ribera Alta) volen dir ‘morir-se’.

Cent vint pàgines amenes i ben estructurades

Alls, cebes i refranys s’estructura en tres apartats generals –“Hortalisses i verdures”, “Fruiters i fruites” i “Herbes remeieres”– i un altre sobre el cicle anual. Cada capítol té una introducció i, tot seguit, es presenten les parèmies de cada vegetal agrupades en apartats: refranys; locucions i frases fetes; i comparacions. De tant en tant, hi ha algun apartat extraordinari, com ara curiositats, endevinalles, embarbussaments, insults i imprecacions… 

Un exemple d’endevinalla: Més petita que un pèsol i beu en el vas del rei (mosca). 

Un exemple d’embarbussament: “Un plat blanc, pla, ple de pebre negre n’era. Un plat blanc, pla, ple de pebre negre està.”

Un exemple d’insult: “Figa tova (o blana o molla): gent amb poca empenta, mancada d’energia, que sempre es queixa.”

Víctor Pàmies ens presenta la informació amb el rigor habitual. De cada element, ens en dóna el nom científic i les variants que té en català. Hi ha refranys o frases fetes transparents, que no han de menester cap explicació, però n’hi ha que sí, i no la hi escatima. Per exemple, sabeu què significa arrambar l’api? “Es diu quan una parella, per exemple, ballant, es refreguen l’un contra l’altre.” I el refrany Si hagués sabut que eren tan bones les nous, encara seria senyora de Tous? “Fa referència a una rondalla medieval i ens recorda que no hem de ser primmirats amb el menjar. Parla d’una dama que va perdre tot el patrimoni perquè només es menjava els molls de les carns de cacera que feia portar-se. La misèria l’obligà a tastar altres menges com el pa amb nous. Si ho hagués sabut abans, no s’hauria empobrit.”

Llegir Víctor Pàmies, assaborir la riquesa de la nostra paremiologia, sempre és enriquidor. Personalment, m’ha portat als consells del pare, quan em donava entenent que no ho podia tenir tot, amb aquell refrany tan lúcid: A l’hort i a la vinya no s’hi pot ser; o bé a l’adolescència, quan se’m va despertar la gana i molts dies, veient com devorava els plats, el meu germà m’engegava: Ja pots anar a cagar a l’hort…, perquè a l’hort tot s’aprofita. També hi he descobert refranys nous, com aquest tan bonic de les terres del sud: Val més hort que jardí i pollastre que teuladí.

“Obrim-nos a explorar els coneixements amagats en el refranyer popular pel que fa a les virtuts de l’hort […]. No parlem només de salut i d’economia, sinó que l’hort és gairebé una manera d’entendre la vida i el món”, ens diu Pàmies. I té raó.

El batlle, Marc Solsona, ha remarcat que aquesta imatge no s’adequa a la identitat correcta del municipi i ha demanat el canvi personalment. Segons que ha explicat, ha adreçat la petició directament al coordinador responsable de Rodalia de FGC, Ramon Vall.

Fa temps que l’estació és tancada al públic. L’ajuntament ja havia sol·licitat abans a ADIF la cessió de l’immoble per a usos municipals, però qüestions de titularitat de diferents parts de l’edifici van dificultar que s’arribés a un acord.

Canvi en la gestió de les estacions de la línia RL3

El govern va anunciar el 24 de febrer que FGC passaria a gestionar les catorze estacions de la línia RL3 fins a l’Anoia. Són les de Bell-lloc d’Urgell, Mollerussa, Golmés, Castellnou de Seana, Bellpuig, Anglesola, Tàrrega, Cervera, Sant Guim de Freixenet, Sant Martí de Sesgueioles, Calaf, Seguers-Sant Pere Sallavinera, Aguilar de Segarra i Rajadell.

Amb l’explotació de les estacions per part dels Ferrocarrils, es preveu d’executar-hi obres de reforma i millores de funcionalitat per a adaptar-les als estàndards de la línia entre Lleida i la Pobla de Segur. Entre les actuacions anunciades hi ha l’adequació de les instal·lacions, que fa anys que resten tancades, i la millora de la seguretat. També es preveu la instal·lació de sistemes d’informació al viatger en temps real, de noves màquines de venda de bitllets i la millora de l’edificació o l’obra civil.

L’aplicació, accessible en línia, ha estat desenvolupada amb l’ajut de Claude, la intel·ligència artificial d’Anthropic, i es presenta com una contribució personal i divulgativa a un dels projectes filològics més monumentals de la llengua catalana. Enguany, l’ALDC ha enllestit el novè i últim volum.

L’ALDC és una obra començada a mitjan segle XX per Antoni Maria Badia i Margarit i Germà Colón, i completada posteriorment sota la direcció dels professors Joan Veny i Lídia Pons i Griera. Durant dècades, un equip de filòlegs va recórrer tots els territoris de parla catalana per fer enquestes orals a parlants nadius i van recollir-ne les respostes en fitxes detallades amb transcripcions fonètiques, literals i, en alguns casos, enregistraments sonors. El resultat és un gran corpus que documenta la variació dialectal del català en tota l’extensió geogràfica i social.

El mapa mostra tots els punts d’enquesta de l’atles arreu dels Països Catalans. Els punts grisos corresponen a poblacions d’on hi ha fitxa, però no hi ha transcripcions ni d’arxius sonors. La resta de punts, classificats per colors segons el dialecte, permeten d’accedir al PDF amb la transcripció fonètica i literal, i en més d’una trentena de casos, sentir directament la veu dels informants, alguns nascuts a la darreria del segle XIX.

En un escrit a X, Puigdemont destaca la riquesa i la diversitat de les fitxes: “Des de costums i arts de pesca fins a menges per Pasqua, o canten una cançó.” I posa atenció en el detall de les dades biogràfiques dels informants: la data de l’enquesta, el nom dels entrevistats, l’edat, el nivell d’estudis, si havien sortit del municipi o no i si els homes havien fet el servei militar. “Això vol dir, també, que hi havia una gran generositat de la part de les persones entrevistades i una confiança en el treball dels investigadors, perquè sabien que en farien un bon ús i amb això ja n’hi havia prou”, conclou.

Un homenatge als filòlegs i al patrimoni

Puigdemont explica que la finalització de l’obra li va evocar figures llegendàries de la filologia catalana: “La notícia que l’Atles Lingüístic del Domini Català ha culminat el seu propòsit amb l’edició del novè i últim volum m’ha fet venir a la memòria tot d’un plegat mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll i Joan Coromines, i per descomptat el mestre Pompeu Fabra.”

Situa l’atles dins la tradició de les grans obres filològiques catalanes i en fa una lectura política: “Una llengua que disposa d’obres com el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari etimològic de la llengua catalana, l’Onomasticon i ara l’Atles Lingüístic demostra com a mínim dues grans fortaleses: una tradició de científics i erudits que l’estimen amb passió i són capaços de dedicar tota una vida a la configuració de projectes dels quals poques llengües disposen, i la profunditat de les arrels de l’idioma en un àmbit territorial i un paisatge humà que són a la base de la nació.”

Gràcies a la intel·ligència artificial

Puigdemont reconeix explícitament el paper de la intel·ligència artificial en la construcció de l’aplicació: “He preparat aquesta modesta aplicació, sobretot gràcies a les eines i habilitats imprescindibles que posa a disposició Claude.” I afegeix: “Ja em perdonareu els errors que pugui haver comès, i les meves limitacions tecnològiques.” L’objectiu, diu, no és cap altre que la divulgació: “És una aportació particular, que no té cap altra finalitat que la de divulgar coneixement degudament acreditat i homenatjar les persones que l’han fet possible.”

El mapa interactiu s’afegeix a la creixent accessibilitat en línia d’un patrimoni filològic que fins fa relativament poc era de consulta difícil. Tal com recorda Puigdemont, el Diccionari Alcover-Moll, el Costumari de Joan Amades i el Diccionari etimològic de Coromines, que diu que va comprar amb els seus primers sous, “ara gairebé tot això és accessible per internet, de manera que tothom pot admirar l’extensió d’aquest immens patrimoni filològic.”