Introducció: unes metàfores absurdes

‘Què preferiries: (a) divorciar-te, (b) no divorciar-te, o (c) no divorciar-te i que la teva parella canviés radicalment?’

A aquesta pregunta, la resposta de la majoria dels qui pensen en el divorci seria probablement C. Tot i això, al final, acaben optant per l’opció A perquè l’opció C, en realitat, no existeix. De fet, les úniques opcions reals eren les opcions A i B: és la inexistència de l’opció C que porta molts divorciats a l’opció A. No és que els divorciats tinguessin una preferència a priori pel divorci: és que, en la seva situació, els semblava l’opció menys dolenta. Però imaginem-nos una enquesta de la població dels possibles divorciats amb una qüestió que inclogués l’opció C, i els titulars que en podrien sortir: ‘Una majoria clara en contra del divorci.’

Us agraden les metàfores absurdes? A mi també. Fem-ne una altra. Imaginem-nos una enquesta sobre les eleccions presidencials americanes. La pregunta podria ser: ‘Qui vols que sigui el nou president dels Estats Units?’ I hi hauria dues opcions:
A. Trump,
B. Biden.

I el resultat d’aquesta enquesta seria un 50% per a l’un i un 50% per a l’altre (més o menys), oi?

Però, què podríem fer si volguéssim ‘diluir’ una banda per fer visible que no té tant de suport? És senzill: afegir-hi opcions. Imaginen que la pregunta tingués cinc opcions en lloc de dues:
A. Trump,
B. Biden,
C. Sanders,
D. Obama,
E. Clinton.

Quin seria el resultat? És clar: un fraccionament d’aquells que votarien Biden entre les altres opcions. I el titular? ‘Una majoria clara en contra de Biden’.

Preguntes diluïdes amb opcions inexistents

I què té a veure tot això amb la política catalana? Afegir opcions inexistents a preguntes binàries per diluir el percentatge en favor d’una opció específica permet d’aconseguir titulars cridaners amb poc significat real. Un exemple recent: ‘Tan sols un 26% s’aferra al referèndum’. Aquest titular, que es refereix als resultats de l’enquesta GAD3 de la Vanguardia es basa en aquesta pregunta: ‘Si comença una negociació bilateral, quina via us estimaríeu més per a resoldre el conflicte?’

Aquesta pregunta, a parer meu, té dos problemes importants:
1. Conté una pressuposició hipotètica de probabilitat qüestionable (‘si comença una negociació bilateral’).
2. Conté una llista de quatre opcions de factibilitat qüestionable (i. ‘Una millora del sistema de finançament’; ii. ‘Un nou estatut’; iii. ‘Una reforma de la constitució espanyola’; iv. ‘Un referèndum sobre la independència’).

Per què són problemàtiques aquestes opcions? Perquè:
(a) No són mútuament exclusives (hom pot ser partidari d’una reforma de la constitució espanyola per poder permetre un referèndum, per exemple).
(b) Incorporen opcions gairebé impossibles per diluir unes altres opcions.

És a dir, afegint opcions a la llista de respostes el percentatge de cada resposta baixa, però no de manera homogènia: de la mateixa manera que la preferència pel divorci baixaria de resultes de l’addició d’opcions de millora de la parella (tot i ser gairebé impossibles), la preferència pel referèndum d’autodeterminació baixa arran de l’addició d’opcions radicalment reformistes (reforma de la constitució, per exemple).

Independentistes condicionals

Si es vol mesurar el suport a un referèndum d’independència a Catalunya, per què no es pregunta: ‘Voleu que hi hagi un referèndum d’independència a Catalunya? Sí o no’? Per què ho fan, això d’afegir més respostes?

Ho fan perquè el titular derivat d’una pregunta binària seria força diferent que el titular derivat d’una de quaternària (i al final, siguem honests, la gent només llegeix el titular). Una qüestió binària sobre el referèndum originaria un titular que diria que la majoria de catalans vol un referèndum (enquesta, rere enquesta, rere enquesta). De la mateixa manera que donar la possibilitat de votar per Obama o Clinton té l’efecte de reduir el suport per Biden, donar la possibilitat d’una reforma constitucional té l’efecte de reduir el suport al referèndum. Una pregunta amb quatre respostes és capaç d’originar titulars amb xifres petites, perquè crea aquelles condicions que converteixen els independentistes ‘condicionals’ (aquells que són partidaris de la independència però acceptarien unes altres opcions) en no independentistes, o fins i tot en no sobiranistes.

Realisme

Ja sé què penseu: ‘Però, Joe, per què hem de reduir la realitat complexa a preguntes binàries simplistes? Per què hem d’excloure una opció com la reforma constitucional si és una opció que té molt suport a Catalunya?’

La resposta és simple: cal ser realista. De la mateixa manera que Sanders no és una opció realista per a les eleccions americanes del novembre, i de la mateixa manera que ‘que la teva parella canviï’ no és una opció realista per a molts que es volen divorciar, l’opció ‘reforma de la constitució’ simplement no existeix. I no existeix per dues raons.

1. Perquè el grau de satisfacció amb la constitució espanyola és molt alta a Espanya, cosa que en fa impossible una reforma avui:

2. Encara que una reforma fos possible numèricament, la preferència territorial a Espanya és clarament entre mantenir la situació actual i més centralització:

De manera que, encara que fos possible una reforma constitucional (hi insisteixo: ara no ho és), és molt probable que aquesta reforma reduiria l’autonomia de Catalunya perquè a Espanya la majoria opina que Catalunya ja en té massa:

Conclusió

En resum, quant al conflicte polític entre Catalunya i Espanya, la preguntes binàries (referèndum o no; independència o no) són les més adequades, perquè les altres opcions senzillament no existeixen. A parer meu, atesa la composició de l’opinió pública espanyola sobre la qüestió catalana, hi ha només dues opcions ‘realistes’: (i) mantenir l’estat actual, (ii) referèndum.

Per què les considero opcions realistes (tot i que, personalment, les considero també subòptimes)? Perquè hi ha precedents: (i) hi ha un precedent d’independències no pactades (de fet, n’hi ha molts); (ii) mantenir la situació actual (havent-se mantingut aquests darrers anys tot i la inestabilitat política) s’ha demostrat una opció realista.

Per tant, els qui considerem important saber què pensa la població i trobar una solució política corresponent faríem bé de concentrar-nos en sortides polítiques reals i opcions existents, encara que preguntar directament sobre aquestes opcions no produeixi sempre els titulars que ens agradin.

Hi ha dues opcions realistes, i són realistes perquè no depenen de reformes electoralment impossibles a Espanya: (i) mantenir l’status quo; i (ii) independència sense permís.

Però és completament falsa. Totes les dades disponibles demostren, una vegada i una altra, que a) els independentistes catalans són menys xenòfobs que els seus rivals antiindependentistes, b) als catalans els cau millor la gent de la resta de l’estat espanyol que no pas a l’inrevés, i c) que els catalans amb sentiments positius cap a gent de la resta de l’estat espanyol també en tenen cap a la gent de fora de l’estat.

Els qui estan preocupats per la xenofòbia, el supremacisme i el racisme a Catalunya i Espanya tenen raons per estar-ho, però adreçar aquesta preocupació als independentistes és errar el tret. Les actituds xenòfobes i supremacistes prevalen més entre antiindependentistes, i l’antipatia cap als catalans és quantificablement més gran entre espanyols que no pas l’antipatia que els catalans, incloent-hi els independentistes, senten pels espanyols.

Aquest article és breu i escrit en forma de tres afirmacions falses seguides dels respectius contra-arguments basats en evidències.

1.’Els independentistes catalans són xenòfobs’

La xenofòbia, la por dels forasters o el rebuig, és una acusació comuna adreçada als independentistes catalans. Però no es basa en l’evidència. De fet, tota l’evidència disponible mostra la cosa contrària. Els votants de partits independentistes estan més d’acord amb la frase ‘M’agrada aprendre d’altres cultures’ que no pas els votants de partits no independentistes.

Els votants de partits independentistes estan més d’acord amb la frase ‘Cap cultura en concret no és superior a les altres’ que no pas els votants de partits no independentistes.

Els sentiments antixenòfobs entre independentistes es tradueixen en posicions a favor de la immigració. Per exemple, estan més a favor de gastar més diners en l’acollida d’immigrants que no pas els unionistes.

D’una manera similar, els independentistes afirmen molt menys que els immigrants haurien de ‘abandonar la seva cultura’ quan vénen a un país nou que no pas els unionistes.

La mateixa mostra indica que els independentistes creuen molt menys que els unionistes que ‘amb tanta immigració hom ja no se sent com a casa’.

Aquests sentiments es tradueixen en suport a polítiques específiques. Els catalans que estan en contra de la independència també tenen tendència a voler imposar límits estrictes al nombre d’immigrants que arriben al país o directament barrar-los l’entrada.

2.’Però totes aquestes dades són sobre estrangers. La xenofòbia dels catalans s’adreça als espanyols’

Una resposta freqüent a les dades que mostren que els votants de partits no independentistes exhibeixen més actituds xenòfobes que no pas els independentistes és apuntar que, entesos, els catalans estan a favor de la immigració, però això és així perquè concentren els seus sentiments xenòfobs en els espanyols. És veritat?

Les dades mostren, novament, la contrària. La taula de sota mostra com valoren els habitants de cada comunitat autònoma (l’eix x) els habitants d’una altra autonomia (l’eix y) en una escala del 0 al 10 on 0 és ‘No em cauen gens bé’ i 10, ‘Em cauen genial’.

Desgranem-ho per comunitats autònomes. Si mirem què pensen dels catalans els habitants de cada comunitat (el punt taronja) i ho comparem amb què pensen els catalans de la gent d’aquesta comunitat autònoma, trobem que la gent d’aquesta zona sent més antipatia pels catalans que no pas els catalans per ells.

Als catalans els cauen bé els habitants de la resta de l’estat amb una mitjana de 6,8. Els habitants de la resta de l’estat donen una puntuació als catalans de 5,6. N’he parlat més a bastament ací en català i ací en anglès.

3.’Entesos, els catalans, de mitjana, no són xenòfobs, però els independentistes sí’

Una de les respostes més habituals a les dades de sobre és: ‘Entesos, has demostrat que els catalans, de mitjana, no senten antipatia pels espanyols, però això passa perquè no diferencies entre catalans independentistes i no independentistes. Els independentistes segur que senten rebuig pels espanyols.’

Novament, fals.

La taula de sota demostra una altra vegada ‘la matriu de simpatia’. Els colors/valors indiquen com pensen els habitants de cada comunitat autònoma (l’eix x) sobre els habitants d’una altra autonomia (l’eix y) en una escala del 0 al 10 on 0 és ‘No em cauen gens bé’ i 10, ‘Em cauen genial’. Però, en aquest cas, hi hem inclòs només els catalans independentistes. És a dir, a l’eix x, el vertical, on diu ‘Catalunya’ només ens referim a independentistes.

Examinem ara només què pensen els independentistes catalans de la gent que viu a la resta de l’estat espanyol. Novament, comprovem com fins i tot els catalans independentistes senten més simpatia pels espanyols que no pas els espanyols en senten cap a tots els catalans (llevat de Madrid, on la diferència és dins l’interval d’incertesa).

La puntuació mitjana que la gent de la resta de l’estat espanyol concedeix als catalans és un 5,63. La puntuació mitjana que els catalans concedeixen a la gent de la resta de l’estat espanyol és un 6,77. Entre els independentistes catalans, la puntuació mitjana que donen a la gent de la resta de l’estat espanyol és un 6,48.

Conclusió

Les dades són nítidament clares en aquesta qüestió:

—Els catalans, incloent-hi els independentistes, senten simpatia per la gent de la resta de l’estat espanyol.

—De fet, els catalans, incloent-hi els independentistes, senten més simpatia per la gent de la resta de l’estat espanyol que no pas la que senten els de la resta de l’estat pels catalans.

Els qui mantenen la narrativa de l’odi i el supremacisme dels catalans envers la resta de l’estat espanyol farien bé de provar d’entendre la diferència entre anècdota i dades. Ateses les dades sobre la qüestió, el fet d’insistir, com fan els principals partits polítics, que els catalans i els independentistes professen antipatia cap als espanyols suggereix que o bé parlen sense conèixer les dades o bé menteixen intencionadament.

Tenint en compte això, algú optimista pot creure que aviat arribarà una solució política al conflicte territorial entre Catalunya i Espanya. Algú optimista pot pensar que Espanya seguirà els passos del Canadà i el Regne Unit i oferirà més descentralització i autonomia a les regions amb sentiments independentistes per reduir el suport a la independència entre els habitants d’aquelles regions. Algú optimista pot pensar que la severitat de la crisi territorial espanyola portarà aviat a una reforma constitucional que permetrà de crear un estat federal en què la majoria dels catalans se sentirà satisfet dins l’estat espanyol i ja no voldrà separar-se’n.

Fa temps que els socialistes catalans proposen la solució federalista com a tercera via entre la independència i l’immobilisme. La lògica és que el federalisme, o altres formes de descentralització, podria satisfer tant els independentistes que volen més autogovern com els unionistes que volen que Catalunya romangui dins de l’estat espanyol. Algú optimista pot percebre que la situació política actual és el moment perfecte perquè Espanya faci finalment la reforma federal inevitable, tot satisfent tant els independentistes com els unionistes.

Desafortunadament, tenint en compte l’aritmètica electoral a Espanya i Catalunya, aquest optimista s’equivocaria. Pedro Sánchez no pot oferir el federalisme o una descentralització com a solució a les demandes de més autonomia catalanes per la mateixa raó per la qual no pot permetre l’autodeterminació: una majoria àmplia d’espanyols vol la cosa contrària. En altres paraules, els fets de concedir més autonomia a Catalunya i de fer Espanya menys centralitzada són considerats il·legals a la majoria de l’estat espanyol, i són extremadament impopulars.

La perspectiva del federalisme o una reforma descentralitzadora pot ser útil políticament per als qui volen reduir la tensió entre els governs català i espanyol, però la seva possibilitat d’èxit és essencialment nul·la. Proposar una reforma federalista explícita per a tot l’estat espanyol o més autonomia per a Catalunya podria aconseguir el suport de la majoria de catalans, però seria un suïcidi electoral a Espanya.

En aquest article he fet servir dades per constatar dos fets:

1. A Catalunya hi ha consens a favor de tenir més autogovern i més autonomia, incloent-hi les opcions d’independència i federalisme.

2. A Espanya hi ha consens a favor de reduir l’autonomia de Catalunya i crear un estat més centralitzat.

La combinació d’aquests fets duu a una conclusió òbvia: per molt bona que pogués ser la tercera via federalista tant per Catalunya com per l’estat espanyol, no és factible. En altres paraules, el conflicte territorial entre Catalunya i Espanya només té dues solucions realistes: independència o statu quo.

1. El consens català a favor de més autogovern

En termes de grau d’autogovern, una majoria àmplia de catalans s’oposa a l’statu quo. Menys d’una quarta part (24,6%) creu que Catalunya ha aconseguit prou nivell d’autonomia. Tan sols el 8,5% creu que en té massa, i hi ha sis vegades més de gent (62,5%) que pensa que no en té prou.

El consens català per la descentralització és ben clar: preguntats sobre les preferències d’organització territorial, dues terceres parts dels catalans (66%) volen que les comunitats autònomes espanyoles tinguin més autonomia o la possibilitat d’independitzar-se. Només el 16% vol mantenir el sistema d’autonomies i menys del 14% vol un estat espanyol més centralitzat.

Potser la dada més interessant sobre la visió que tenen els catalans de l’organització territorial és el gran nombre d’independentistes condicionals. Això vol dir que, malgrat que molts catalans volen la independència –un 49,3% a favor i un 41,2% en contra en aquesta enquesta en particular–, un percentatge molt alt (16%) dels qui responen sí a la pregunta de si volen la independència també diu que prefereix ser un estat dins una Espanya federal si li donen aquesta opció.

En altres paraules, oferir una federació a Catalunya en reduiria el suport a la independència per sota del 50%. De manera que si Espanya vol vèncer el moviment independentista, per què no provar aquesta opció tan clara? Això ens duu al punt dos.

2. El consens espanyol contra l’autogovern català i la descentralització

Fora de Catalunya, hi ha un gran consens en contra d’oferir més autonomia a Catalunya o que les autonomies tinguin més nivell d’autogovern. Tot i que la majoria de catalans vol més autonomia, el 51,1% dels espanyols creu que Catalunya ja en té massa.

Si ho desglossem per comunitats autònomes, veiem que hi ha força uniformitat. La majoria de cada autonomia creu que Catalunya ja té massa autonomia, amb una excepció notable al País Basc, on la majoria creu la contrària.

Tenint en compte aquestes dades, és factible una reforma en què Catalunya obtingui més autonomia? Evidentment que no. Com que la majoria d’espanyols creu que Catalunya té massa autonomia, l’única reforma que podria tenir viabilitat electoral en seria una que retallés l’autonomia catalana. Per exemple, l’aplicació del 155 va tenir molt suport popular a l’estat espanyol, però va tenir l’oposició de la majoria de catalans.

Com que un tracte especial per a Catalunya no sembla possible electoralment, potser hi podria haver una reforma per a tot l’estat espanyol. D’aquesta manera, l’electorat espanyol sentiria que obté els mateixos ‘privilegis’ que els catalans.

Però això també és electoralment impossible. Al contrari que a Catalunya, a l’estat espanyol hi ha una petita minoria (22%) que vol més autonomia. Una majoria molt àmplia, de vora el 70%, vol que es mantingui el model actual o que hi hagi menys autogovern a les comunitats autònomes.

El País Basc torna a ser-ne una excepció perquè també vol un estat espanyol més descentralitzat, però és tan petit que la seva preferència per més autonomia no marca cap diferència real.

Conclusió

En el conflicte territorial entre Catalunya i Espanya és evident, tant pels catalans com pels espanyols, que hi ha un problema. Pels catalans, el problema és que no tenen prou autogovern i que l’estat és massa centralitzat. Per la resta de l’estat espanyol, amb una notable diferència al País Basc, el problema és just el contrari: els catalans tenen massa autonomia i l’estat espanyol és massa descentralitzat.

La proposta de solució més freqüent és de donar més autonomia a Catalunya o descentralitzar l’estat espanyol. Aquestes propostes són intel·ligents en el sentit que si es complissin, segurament, es reduiria el suport a la independència de Catalunya a una minoria. Però no n’hi ha prou amb el suport català per a fer una Espanya federal, sinó que cal també el suport espanyol. I això no és possible: les dades sobre les preferències sobre l’autonomia catalana i l’organització territorial espanyola mostren que els espanyols no acceptarien una solució que oferís més autonomia a Catalunya ni que portés a un estat més descentralitzat en conjunt.

Malgrat els discursos que defensen el federalisme i la reforma constitucional com a solucions a la crisi política entre Catalunya i Espanya, ni el federalisme, ni la reforma constitucional ni una descentralització no són realistes tenint en compte les majories polítiques a l’estat espanyol. O bé la majoria de catalans a favor de l’autodeterminació i de més autonomia canvia de parer o bé ho fa la majoria d’espanyols que s’hi oposen. Com que no és probable que passi cap de les dues hipòtesis, la situació més probable és que s’arribi a un punt mort políticament.

Sovint, els federalistes acusen els independentistes de ser poc realistes perquè una independència legal requeriria una reforma constitucional, la qual no té prou suport a l’estat espanyol. Irònicament, la proposta federal és, com la independència, tan ‘il·legal’ com impopular a Espanya. Però, al contrari que la independència, que té molts referents històrics d’èxit d’unilateralitat, no hi ha cap exemple d’un estat que hagi arribat al federalisme contra la voluntat dels ciutadans. En altres paraules, el federalisme és menys probable que la independència.

Què significa la manca de possibilitat de descentralització per al futur del conflicte Catalunya-Espanya? És difícil de dir, però això és clar: l’estat espanyol no emprarà les estratègies reformistes que van fer servir el Regne Unit i el Canadà per a reduir els independentistes escocesos i quebequesos a una minoria. No ho farà perquè no ho pot fer electoralment.

El govern de coalició espanyol continuarà fent onejar la bandera del diàleg com a senyal per als catalans que vol comprometre’s a una reforma constructiva i a reduir la tensió política. Tanmateix, tenint en compte la majoria que s’hi oposa a l’estat espanyol, el govern Sánchez no serà capaç d’oferir res concret, perquè això seria el seu suïcidi electoral. La manca d’una oferta política probablement farà que el període de gràcia que els independentistes han donat a Sánchez s’acabi. Això vol dir que la finestra d’esperança que Sánchez resolgui el conflicte es tancarà quan quedi clar que el mecanisme que podria persuadir els independentistes de canviar de bàndol, el federalisme, no és possible. I mentre el temps passi i no hi hagi una reforma federal, alguns unionistes es desencantaran amb el fet que no hi hagi reformes polítiques i es tornaran independentistes. En altres paraules, és possible que la inviable reforma federal acabi generant més suport a la independència.

Independentment d’allò que cadascú pensi sobre la independència, és important per a tots els partits d’estar oberts a totes les formes de diàleg amb tots els actors rellevants i sobre totes les possibilitats, incloent-hi aquelles que no són la primera preferència. Tanmateix, també és important ser realista, i en el cas del conflicte territorial entre Catalunya i Espanya només hi ha dues possibilitats de resolució: o l’statu quo o la independència unilateral. Qualsevol altra opció requeriria unes majories electorals a l’estat espanyol que no existeixen.

Mitja hora després, va esborrar el piulet.

El mateix dia, la diputada de Ciutadans Inés Arrimadas va piular això: ‘Torra fa una cridar a pressionar i els radicals obeeixen. Escamots separatistes haurien estat organitzant accions violentes amb explosius mentre milions de catalans continuen desprotegits pel govern d’Espanya. Gravíssim. Això és normalitat, senyor Sánchez?’ Vint minuts després, va esborrar el piulet.

Però una hora més tard, va tornar a piular el mateix missatge, substituint la paraula ‘escamots’ per ‘radicals’.

‘Condemno les càrregues, és clar’, va piular el diputat socialista Raúl Moreno, en referència al Primer d’Octubre, la nit del 9 d’agost de 2018 en una conversa a Twitter amb l’usuari @xevialde. El 22 de maig de 2019, va esborrar el piulet. Aquell mateix dia també va esborrar centenars d’altres piulets.

‘Alguna cosa a dir?’, piulava el 25 de setembre de 2019 el regidor del PP de Badalona, Xavier García Albiol, etiquetant el president Quim Torra i citant un article de La Vanguardia sobre les suposades confessions dels CDR detinguts. ‘La presidència de la Generalitat és en mans d’un personatge indigne del càrrec que ocupa, capaç de justificar la violència’, va continuar Albiol. Menys de mitja hora després, va esborrar el missatge.

‘Cita aquest tuit amb l’insult en català que més t’agradi’, va piular l’usuari CatalanThings el 3 de gener de 2017 al vespre. Una hora i catorze minuts més tard, el diputat Gabriel Rufían va citar el piulet afegint-hi el text: ‘Referèndum pactat amb l’estat.’

El 10 d’agost de 2019, dos anys i mig més tard, Rufián va esborrar el seu piulet.

‘Hem de resistir la inhabilitació de @QuimTorraiPla. No resignar-nos’, va escriure el diputat de la CUP Albert Botran el 3 de gener a la tarda. El piulet va sobreviure set segons abans de ser esborrat. Uns minuts més tard, Botran va tornar a piular, però amb un missatge amb més matisos: ‘Si el president @QuimTorraiPla decideix plantar cara, hem de ser al seu costat totes les forces partidàries de l’autodeterminació, ens agradi més o menys el seu govern…’

En l’època actual, les xarxes socials són una part fonamental de la política. Els polítics diuen allò que pensen i reaccionen a les notícies i als altres polítics en temps real. Allò que fan a les xarxes queda registrat per sempre en un format que es pot cercar fàcilment. Si no és que s’eliminen, és clar.

Esborrar una publicació de les xarxes socials, com ara un piulet, és força habitual. Els usuaris corrents ho fan, i també els polítics. La majoria de piulets esborrats s’eliminen pocs minuts després d’haver estat publicats, moltes vegades per algun error de llengua. Uns altres són repiulets accidentals, que es corregeixen simplement desfent-los.

Però hi ha altres piulets esborrats que són molt més interessants. De vegades hi ha polítics que esborren piulets de fa un any, o dos o, fins i tot, cinc. Això, tot sovint, passa inadvertit pel públic. De fet, així és com ho vol tant Twitter com altres xarxes socials: si els usuaris no poguessin controlar –esborrar– els propis continguts, potser dubtarien més a l’hora de crear-ne per evitar que, en darrera instància, els pogués anar en contra.

Però les figures públiques com ara els polítics són un cas diferent. Allò que diuen (piulen) és d’interès públic, i també allò que eliminen. Politwoops és una plataforma dedicada a controlar els polítics a Twitter i capturar-ne els piulets esborrats per tenir un registre històric. Les dades de Politwoops són disponibles públicament i s’hi poden fer cerques: per exemple, a la web de Politwoops, hom pot veure ràpidament i fàcil els piulets esborrats de Lorena Roldán i Carles Puigdemont, per exemple.

LES PREGUNTES

Quins polítics esborren piulets? Quants n’esborren? Quant triguen a esborrar-ne una vegada publicats? Quina mena de piulets esborren?

EL MÈTODE

A diferència de la majoria d’articles que escric, en aquest no hi haurà cap hipòtesi a confirmar o desmentir. És una anàlisi d’exploració de dades, cosa que significa que l’estructura de l’anàlisi no és guiada per un pla predissenyat ni per una premissa desmentible, sinó que és una mena de passeig per les dades. En favor de la transparència, i com a revisió dels meus biaixos de selecció i confirmació, faré tot el possible per documentar el procés.

Nota important: Politwoops no fa seguiment de tots els polítics. Els piulets eliminats d’aquells usuaris que no són a la plataforma es perden per sempre, desafortunadament.

ELS RESULTATS

Obtenció de dades

Triar els polítics: primer de tot, vaig recopilar una llista de 485 polítics d’interès i en vaig recuperar els noms d’usuari de Twitter. La llista incloïa tots els diputats del Parlament de Catalunya, tots els diputats del congrés espanyol i unes dotzenes més de figures rellevants per a la política catalana i espanyola. Podeu consultar-ne la llista sencera.

Recuperar les dades: després vaig rescatar tots els piulets esborrats dels polítics de la meva llista. Com que Politwoops no tenia les dades de tothom, al final la meva llista es va reduir a 85 polítics. Vaig escriure un codi per a obtenir les dades de Politwoops i voilà: dotze hores després, tenia 73.269 piulets esborrats en una base de dades local. El codi per a aquest procés i les dades, els teniu disponibles.

Anàlisi bàsica

Comencem examinant el nombre de piulets esborrats per cada polític.

No és sorprenent que els polítics que més piulen també siguin els qui més missatges esborrin. Per tant, examinem el percentatge de piulets esborrats respecte del total de piulets fets pel polític en qüestió en el moment del seu darrer piulet esborrat.

Interessant: Roger Torrent ha esborrat, aparentment, el 99% dels piulets. Però si donem un cop d’ull al compte que monitora Politwoops, veiem que és l’usuari antic (@rogertorrent11) en compte de l’actual (@rogertorrent). Així que no és pas tan interessant. Us ho he advertit: això és una anàlisi d’exploració.

I què me’n dieu, de Raúl Moreno (@raulmorenom), diputat del PSC? Ha esborrat 8.591 piulets. I Susana Beltran García (@susanabeltranga), de Ciutadans, aparentment ha esborrat la meitat dels piulets. Pol Gibert (PSC) i Inés Arrimadas (Cs) també tenen ràtios molt elevades d’esborrar piulets.

Quan van eliminar tots aquests piulets? Sobre què parlaven? Endinsem-nos-hi més.

La importància del ‘quan’

No sabem ben bé per què un polític decideix d’esborrar un piulet. Però veure quan l’elimina ens en dóna pistes. Generalment, si un piulet s’esborra pocs segons després d’haver-se publicat, és a causa d’un error. En canvi, que un piulet s’esborri uns mesos o uns anys després d’haver estat publicat pot ser que respongui a un canvi d’opinió. I una sèrie de piulets esborrats alhora suggereix una ‘neteja’ sistemàtica de xarxes socials, és a dir, un esforç per a eliminar la presència digital anterior.

La millor manera de saber-ne els patrons és veure’ls, literalment. Vegem-los. Hem creat un gràfic per a cada polític. Com els interpreteu? Cada punt és un mes; la posició a l’eix x mostra el moment en què es va fer el piulet (els més recents a la dreta, els més antics a l’esquerra); la posició a l’eix y mostra el moment en què va ser eliminat (els que es van eliminar fa poc, a sobre; els eliminats fa temps, a sota). La mida dels punts mostra el nombre de piulets esborrats en la combinació temporal en qüestió i el color determina si són piulets o repiulets. Observareu que hi ha una línia diagonal que puja des del vèrtex inferior esquerre: són els piulets eliminats tot just després d’haver-se fet.

Potser mirar cent gràfics no és la vostra idea d’un matí de dissabte agradable. De manera que en destacarem uns quants d’interessants.

Xavier García Albiol

Albiol és un piulador prolífic, amb 15.070 piulets publicats. Tanmateix, és també una persona que en suprimeix molts (amb 1.061 piulets esborrats). El seu comportament esborrant piulets és similar al de la majoria de la gent: a vegades comet un error i esborra el piulet de seguida (aquesta és la raó de la pronunciada línia en diagonal). La majoria de les supressions són de repiulets.

Carlos Sánchez

La conducta en els piulets suprimits de Sánchez és notablement diferent del d’Alibol. La mirada es dirigeix de seguida cap a les línies horitzontals: una a començament del 2019 i una altra a començament del 2020. Les línies horitzontals d’aquesta mena de gràfics significa que ha suprimit molts piulets de cop. De la mateixa manera que Albiol, gairebé tots els missatges suprimits de Sánchez són repiulets.

Fernando de Páramo

El 6 de gener de 2020, cap a les vuit del vespre, sembla que l’ex-secretari de comunicació del partit Ciutadans va suprimir completament el seu compte de Twitter, juntament amb 2.201 piulets.

Gabriel Rufián

Rufián acostuma a piular sovint, i també suprimeix missatges de manera habitual, la majoria repiulets. No hi ha patrons clars en el seu comportament, cosa que suggereix que passa de manera aleatòria i fa neteja dels repiulets antics.

Inés Arrimadas

Del 2016 fins a mitjan 2017, Inés Arrimadas sembla que va fer servir un servei automatitzat de supressió de piulets, que els eliminava uns tres mesos després d’haver-se publicat. De fet, tots els piulets previs al 22 de juliol de 2017 han estat eliminats (en total, això són 3.517 missatges suprimits). D’ençà d’aquell moment, rarament n’esborra (a part dels que piula i immediatament els repiula).

Oriol Junqueras

En comparació amb els 3.517 piulets suprimits per Arrimadas, Junqueras en suprimeix molt pocs (només 437), la majoria dels quals són repiulets.

Carles Puigdemont

Igual com Junqueras, Puigdemont ha suprimit relativament pocs piulets, la majoria repiulets.

Miquel Iceta

Iceta és un tuitaire i un repiulador molt prolífic (59.922 missatges!), cosa que fa que sigui més sorprenent que només n’hagi suprimit 651, la majoria repiulets. És curiós, però, el fet que regularment esborra repiulets de mitjan 2015.

Míriam Nogueras

Nogueras esborrava més repiulets abans que no ara. La trama mostra un esquema de supressions –gairebé totes de reipulets– aleatòries i no sistemàtiques.

Pol Gibert (PSC)

El gràfic de Gibert és un dels més singulars. Són visibles dues línies clares: una línia horitzontal a començament de 2017 (la línia horitzontal significa que va eliminar molts piulets de cop) i una línia en diagonal per sobre de la línia en temps real (cosa que significa que probablement havia creat un programari en què els piulets s’esborraven automàticament al cap d’un any).

La línia horitzontal: 24 de maig de 2017, quan va eliminar 1.892 piulets en un sol dia.

Raúl Moreno (PSC)

Moreno també sembla que va fer una neteja de les xarxes socials el 22 de maig de 2019, un dia en què va eliminar 7.834 piulets.

Anàlisi addicional

Més interessant que no pas quan es van escriure i esborrar els piulets és què van esborrar: és a dir, què deien els piulets suprimits.

Tret que tingueu 610 hores (el temps que es tarda a llegir tots els 73.269 piulets esborrats a un ritme de trenta segons per piulet), haurem de cercar-ho. I explorar manualment els piulets eliminats és, simplement, massa feina.

De manera que, en comptes d’explorar els 73.269 piulets jo mateix, us en facilito l’accés. Podeu explorar-los des de la web Politwoops, però aquesta interfície es basa a desplaçar-se per polítics concrets, en lloc de cercar un text específic. Per fer més fàcil aquesta darrera opció, aquí teniu una senzilla aplicació web creada per cercar qualsevol text i filtrar-lo ràpidament (pels polítics espanyols i catalans, en aquesta anàlisi): https://datacat.cc/piulets.

Que en gaudiu!

Es pot detectar una tendència semblant quan s’examina la freqüència del mot ‘hispanofòbia’ a Twitter: després del pic de cerques del terme l’octubre del 2017, la freqüència no ha tornat mai al punt de partida previ al referèndum.

El focus en la suposada antiespanyolitat dels catalans s’ha fet predominant a la política espanyola. En són els principals promotors l’extrema dreta espanyola, com ara Vox, que, en clara referència als partits independentistes catalans, ha arribat a demanar la il·legalització de les ‘organitzacions que promouen la hispanofòbia’.

Però no és únicament la dreta: polítics del PSOE també s’han enfilat al carro i sovint han abanderat l’oposició al ‘supremacisme’ i la ‘hispanofòbia’ dels catalans.

Així mateix, l’ascens de Ciutadans prové en gran part d’un discurs polític basat en la situació suposadament difícil dels castellanoparlants a Catalunya. Per exemple, Albert Rivera va fer dotzenes de piulets sobre això al començament de la seva carrera política.

Com els altres partits nacionalistes espanyols, el Partit Popular ha provat de vincular Catalunya amb l’antiespanyolitat. La setmana anterior al referèndum, per exemple, el perfil oficial de Twitter del PP va piular el mot ‘hispanofòbia’ nou vegades… en un sol dia.

Però és una impressió que es basa en la realitat? És a dir, els catalans són realment hispanòfobs? O bé les referències freqüents a l’antiespanyolitat catalana són producte d’una campanya política manufacturada i promoguda activament pels polítics?

Afortunadament, hi ha dades que aborden directament la qüestió. I són ben clares: no, la societat catalana no és antiespanyola. De fet, l’anàlisi de les dades revela la contrària: als catalans els agraden els espanyols més que no pas als espanyols els agraden els catalans.

Dit d’una altra manera, si els polítics espanyols es preocupessin de debò per les fòbies culturals al seu estat, s’haurien de preocupar menys per allò que pensen els catalans dels espanyols i més per allò que pensen els espanyols dels catalans.

Endinsem-nos en les dades.

La qüestió

Quin grau d’hispanofòbia hi ha a Catalunya i quin de catalanofòbia hi ha a Espanya?

Les dades

Aquesta anàlisi fa servir dades públiques d’enquestes a 3.600 residents de l’estat espanyol (800 de Catalunya, 2.800 de la resta de l’estat) a la fi del 2019. Al final de l’article hi ha disponibles més detalls sobre les dades.

Els resultats

Què en pensen els catalans, dels espanyols? I els espanyols dels catalans?

La taula de sota mostra la mitjana (en una escala de zero a deu, en què zero vol dir ‘no m’agraden gens’ i deu vol dir ‘m’agraden molt’) sobre el grau de simpatia que té la gent d’un lloc (eix x) respecte de la gent d’un altre lloc (eix y).

Si recuperem el fil de l’argument, podem desxifrar-ne dos punts.

1. Una línia diagonal blava, que va de l’extrem inferior esquerre al superior dret, mostra la puntuació relativament alta que els habitants de cada lloc s’atribueixen a si mateixos.
2. Una línia horitzontal vermella al mig de la taula mostra l’elevat grau d’antipatia envers els catalans dels residents de la resta de l’estat espanyol.

Quan es demana als catalans fins a quin punt els cauen bé els residents de la resta de l’estat espanyol (excloent-ne Catalunya; vegeu la nota tècnica), la puntuació mitjana és un 6,8. Quan es demana als residents de l’estat espanyol (excloent-ne Catalunya) fins a quin punt els cauen bé els catalans, la puntuació que donen (ponderada pel biaix del mostratge) és d’un 5,6.

Però potser centrar-se en les mitjanes és un error. Al capdavall, totes dues xifres superen el cinc, i això suggereix que catalans i espanyols es cauen més bé que no pas malament.

Per tant, en lloc de mitjanes, centrem-nos en proporcions: a quin percentatge de catalans els cauen malament els espanyols, i a quin percentatge d’espanyols els cauen malament els catalans (considerant que un quatre o inferior és ‘caure malament’ i eliminant del denominador els qui no donen cap resposta)?

Com en la taula anterior, es repeteix el mateix patró de la línia horitzontal. Això vol dir que, amb l’excepció del País Basc i de Catalunya, els catalans cauen malament a un elevat percentatge de residents de la resta de l’estat. A Castella (tant la Manxa com Lleó) i a Astúries, a més d’un terç de la població li cauen malament els catalans. Estenent-ho a tot l’estat, sense comptar-hi Catalunya, el nombre de gent que manifesta que li cauen malament els catalans és el 26,1%.

El percentatge de catalans a qui no cauen bé els espanyols és, en comparació, més baix: un 10,2%. Fins i tot, tot i que una xifra relativament elevada de catalans (un 19%) diu que no li cauen bé els madrilenys, és una xifra més baixa que la de madrilenys que expressen que els catalans no els cauen bé (un 28%).

Dit d’una altra manera, els catalans són la gent que cau pitjor de tot l’estat espanyol. Però l’antipatia que molts espanyols senten pels catalans no és bidireccional. De fet, si fragmentem les dades comunitat per comunitat, podem dir en tots els casos que als catalans els cau millor la gent de cadascun dels setze territoris que no pas a la inversa (excloent-ne Ceuta i Melilla per raons de mida de la mostra).

Novament, de vegades les mitjanes no són tan interessants com els extrems. I hom potser podria argüir que perquè algú et caigui malament (és a dir, puntuar-lo amb menys d’un cinc en una escala de zero a deu) no vol dir que li tinguis ‘fòbia’. Observem els extrems, doncs. Quin percentatge de gent de cada zona puntua amb un zero gent d’una altra zona?

Una altra vegada sorgeix el mateix patró: la línia horitzontal vermella. Un 9,6% dels habitants de la resta de l’estat espanyol diu que ‘no li cauen gens bé els catalans’ (un zero a l’escala de zero a deu), mentre que només un 1,3% diu això mateix sobre els espanyols, de mitjana.

Per què?

Per què una proporció tan elevada d’espanyols diu que els catalans no li cauen gens bé? I per què la proporció corresponent (el percentatge de catalans que diu que no li cauen gens bé els espanyols) és tan baixa?

Si la resposta fos política i prou, caldria esperar que als catalans els caiguessin malament els espanyols en un grau semblant. Però això no passa: als catalans els cauen bé els espanyols, molt més que no pas als espanyols els catalans. Què pot explicar-ho?

Jo no en tinc la resposta definitiva, però les dades donen unes quantes pistes. Un factor que podria explicar de manera plausible per què a tants espanyols els cauen malament els catalans és la ignorància.

No dic ‘ignorància’ com a insult, sinó com a mera paraula descriptiva per a descriure la manca de familiaritat. Tal com ens explicaria algú amb fills o amb un animal de companyia, com més coneixes algú més fàcil és que te l’estimis (i més difícil que el detestis). Els catalans, en gran mesura, ‘coneixen’ la cultura espanyola i els espanyols: en parlen la llengua, i a més de la gran quantitat de catalans que tenen ascendència espanyola per les onades migratòries del sud d’Espanya cap a Catalunya, la cultura popular espanyola té un paper predominant a Catalunya (films, televisió, etc.). No es pot dir això mateix de la familiaritat lingüística de la resta de l’estat, ni de l’ascendència catalana entre els espanyols, ni de la penetració de la cultura popular catalana a la resta de l’estat. Per exemple, quants lleonesos parlen català? El 77% d’andalusos tenen els quatre avis andalusos, mentre que només un 20% de catalans té els quatre avis catalans. Quants films de parla catalana es projecten als cinemes madrilenys? Molt pocs.

Posem a prova la teoria. Si la ignorància mena a l’odi, hauríem d’esperar que els qui menys coneixen Catalunya fossin els qui sentissin menys simpatia pels catalans, i els qui hi tenen més familiaritat, els qui en sentissin més.

La taula de sota mostra l’associació entre el nombre de vegades que els espanyols han viatjat a Catalunya i els seus sentiments respecte dels catalans.

Tal com esperàvem, els qui professen més antipatia cap als catalans són els qui no han estat mai a Catalunya. La causalitat direccional és una mica difícil d’establir, aquí (potser la raó per la qual no han anat mai a Catalunya és que els catalans no els cauen bé), però l’associació ho diu tot.

Examinem les mateixes dades, però centrant-nos en els qui odien: els qui donen una puntuació de zero als catalans (és a dir, ‘no em cauen gens bé’). La taula de sota mostra el percentatge d’aversió extrema (zero punts) en relació amb les visites que qui opina ha fet a Catalunya.

Entre els espanyols que han estat a Catalunya deu vegades o més, el percentatge que diu que no li cauen ‘gens bé’ els catalans és relativament baix: un 3,8%. D’una altra banda, el grup que professa més aversió respecte dels catalans és el dels qui no han estat mai a Catalunya (11,7%).

Els sentiments personals i les experiències tenen conseqüències polítiques. Per exemple, entre els espanyols, com més han viatjat a Catalunya, més favorables són que els catalans puguin fer un referèndum d’independència.

Viatjar va correlacionat amb agradar, i agradar va correlacionat amb cedir llibertat. Una gran majoria d’espanyols van en contra d’un referèndum d’independència català, però gran part d’aquesta oposició l’encapçala gent que diu que els catalans no li cauen bé. La taula de sota mostra l’associació entre el grau de simpatia respecte dels catalans (de zero a deu) a l’eix x i la seva posició respecte d’un referèndum d’independència català.

Entre els qui manifesten aversió pels catalans (que puntuen de zero a quatre), només una petita minoria és partidària de permetre un referèndum d’autodeterminació català. Entre els qui senten simpatia pels catalans (que puntuen més de sis), les xifres són molt més a prop d’una divisió 50-50.

Conclusió

Hi ha un grau elevat d’hispanofòbia a Catalunya? Les dades són clares: no.

El creixement de la preocupació sobre la hispanofòbia a Catalunya no es fonamenta en la realitat. De mitjana, la majoria de catalans senten simpatia pels espanyols, i la majoria d’espanyols, pels catalans. Les diferències que hi ha entre la simpatia entre catalans i espanyols són en el sentit de catalanofòbia, i no pas d’hispanofòbia. És a dir, un 26,1% dels espanyols senten aversió pels catalans (menys de cinc en una escala de zero a deu), mentre que només un 10,2% de catalans en senten pels espanyols. Amb la mateixa prova, a un 9,6% dels espanyols ‘no els cauen gens bé els catalans’ (zero a l’escala de zero a deu), però només un 1,3% de catalans professen tenir el mateix sentiment cap als habitants de la resta de l’estat espanyol.

Si el grau de catalanofòbia a Espanya és més alt que el grau d’hispanofòbia, per què la hispanofòbia rep molta més atenció dels grups polítics espanyols predominants? Hi ha dues explicacions possibles: (1) el mite de la hispanofòbia és un ‘pànic moral’, que ha emergit orgànicament de l’angoixa d’alguns espanyols sobre el seu futur polític; o (2) la hispanofòbia no és un fenomen social orgànic sinó un d’intencionadament artificial, enginyat per tot d’actors socials i polítics per justificar polítiques intervencionistes i centralistes. És a dir, decisions espanyoles qüestionables que pretenen ‘corregir’ les decisions polítiques dels catalans semblen menys qüestionables quan s’emmarquen en el context (fals però útil) d’una societat hispanofòbica que cal ‘corregir’.

Ens hauria de preocupar la hispanofòbia a Catalunya? És clar. Però la magnitud de la preocupació hauria de ser proporcional a la del problema. I el problema de la catalanofòbia a Espanya és demostrablement de molta més magnitud que no el de la hispanofòbia a Catalunya. Els polítics farien ben fet de tenir en compte les dades abans d’acusar-los d’odi o d’erigir-se en víctimes.

Nota tècnica

Les dades que s’han fet servir per a aquest article provenen de l’enquesta ‘Percepció sobre el debat territorial a Espanya’, del Centre d’Estudis d’Opinió de Catalunya. Les dades brutes a escala individual són disponibles públicament.

Es va demanar als participants de l’enquesta que responguessin fins a quin punt els queia bé la gent que vivia a la resta de comunitats autònomes, en una escala de zero a deu, on zero era ‘em cauen molt malament’ i deu era ‘em cauen molt bé’. Cal remarcar que en aquest article el terme ‘espanyols’ es fa servir per a designar habitants de les comunitats autònomes tret de Catalunya, i que les proporcions (per exemple, el percentatge de catalans a qui no cauen bé els espanyols) consisteixen en l’agregació de les puntuacions específiques d’aquestes comunitats autònomes.

El codi emprat per a aquesta anàlisi també és disponible públicament.

La notícia sembla rellevant, i el missatge és clar: l’independentisme cau. ‘Se hunde.’ [S’enfonsa.] Per visualitzar aquesta suposada caiguda, El País fins i tot va publicar en el seu article un gràfic comparant les respostes d’aquesta darrera enquesta amb les dels Baròmetres d’Opinió Pública (BOP) d’aquests darrers anys.

Però resulta que hi ha un problema. Les dades de ‘Cosmopolitisme i localisme a Catalunya’ són comparables amb les del BOP? La resposta és bastant clara: no. La mostra dels 1.500 enquestats d’aquesta darrera, comparada amb la ‘normal’ del BOP (o sigui, la suma dels 7.500 de les 5 enquestes dels anys 2018 i 2019), és:
―Més castellanoparlant
―Més a la dreta política
―Més espanyola quant a la identitat.

I realment la societat catalana ha canviat tant, lingüísticament, socialment, respecte de la identitat i políticament en uns quants mesos? Probablement no pas.

Llengua

La llengua és íntimament correlacionada amb l’independentisme. Per exemple, els anys 2018-2019 la relació entre llengua primera (la que es parlava a casa de petit) i el suport a la independència de Catalunya ha estat aquesta:

Què passaria en una enquesta, doncs, si se seleccionessin més persones de llengua primera castellana (~30% independentista) i menys de llengua materna catalana (~80% independentista)? Evidentment que pujaria el percentatge en contra de la independència. I això és exactament què ha passat. Mirem la llengua primera dels enquestats del BOP comparada amb les de la darrera enquesta:

Realment podem creure que el percentatge de catalans de llengua materna castellana ha pujat d’un 8% aquests darrers mesos? És clar que no. La llengua primera no canvia al llarg de la vida! Així doncs, allò que ha canviat és la mostra de l’enquesta, a qui pregunten.

Eix ideològic

Tant les enquestes del BOP com ‘Cosmopolitisme i localisme’ demanen sobre l’autoubicació ideològica dels enquestats en una escala de 0 (extrema esquerra) a 10 (extrema dreta). Històricament, aquest eix ideològic està molt correlacionat amb l’independentisme: com més autoubicat a l’esquerra, més independentista. Per tant, si en una enquesta se seleccionés més gent de la dreta, els resultats reflectirien una baixada de suport a la independència. I, una altra vegada, això és exactament què ha passat.

Mirem, primer, la relació històrica entre l’eix esquerra-dreta i independentisme-unionisme:

I què ha passat a l’enquesta ‘Cosmopolitisme i localisme’? Doncs que el percentatge de catalans que s’autoubiquen a la dreta política (6 o més a l’escala de 0-10) ha pujat significativament.

Però realment el percentatge de catalans que s’autoubiquen a la dreta política s’ha duplicat? Probablement no pas. La realitat més probable és que aquesta darrera enquesta hagi sobredimensionat el nombre de persones de la dreta política (cosa que té un impacte, lògicament, en els resultats sobre l’independentisme).

Mirem-ho d’una altra manera. El gràfic següent és l’autoubicació ideològica dels enquestats al llarg del temps.

És creïble que els catalans hagin virat radicalment cap a la dreta aquests darrers mesos? Poc probablement.

Identitat

La identitat i les opinions sobre la independència van també lligades. Com més autoidentificació espanyola, més unionista; com més autoidentificació catalana, més independentista. Aquesta és la relació entre l’independentisme i la identitat, històricament:

Es canvia sovint d’identitat? No. Per tant, quan hi ha canvis d’identitat significatius en unes enquestes, la causa més probable no és que la societat hagi canviat, sinó que el mostratge sigui diferent (i, per tant, incomparable). Si se seleccionés per a respondre una enquesta més gent de sentiment ‘català’, l’independentisme pujaria, de la mateixa manera. I si se selecciona per a una enquesta més gent de sentiment ‘espanyol’, l’independentisme sortiria molt baix.

Què ha passat en la darrera enquesta publicada pel CEO? Mirem-ho:

Curiós, oi? En pocs mesos, el percentatge de catalans que es consideren més catalans que no espanyols realment ha baixat un 10%? Perdoneu les repeticions, però no. Els sentiments d’identitat canvien molt poc, i mai de manera ràpida. Per tant, les diferències entre les enquestes BOP i ‘Cosmopolitisme i localisme’ no reflecteixen canvis en la societat catalana, sinó en un mostratge de 1.500 persones.

I si la mostra hagués estat idèntica?

Intentem salvar les dades, o si més no ajustar-les de manera que siguin comparables al llarg del temps. Si acceptem com a fets que (a) la llengua materna i la ideologia (esquerra-dreta) són els factors principals que determinen la posició respecte de la independència de Catalunya i (b) que és molt, molt poc probable que les freqüències d’aquestes variables hagin canviat significativament aquests darrers anys, ens permet (i) de crear un model estadístic bàsic, basat en la darrera enquesta (‘Cosmopolitisme i localisme’) en què l’independentisme és una funció de llengua sumat a la ideologia i després (ii) d’aplicar aquest model a la mostra ‘normal’ del BOP (o sigui, la combinació de les 5 enquestes BOP de 2018-2019). Ho fem?

Fent aquest ajust, l’independentisme tindria un 47,4% de suport, mentre que l’unionisme un 45.

Per tant, o Catalunya ha canviat significativament el seu perfil ideològic i llengua materna o bé la mostra de la darrera enquesta és qualitativament diferent de la mostra dels BOP. En resum: l’independentisme té, més o menys, el mateix suport que fa un any o dos.

Conclusió

Una anàlisi de les dades de les BOP d’aquests darrers anys i de ‘Cosmopolitisme i localisme’ deixa clar que aquesta darrera és esbiaixada d’una manera que sobrerepresenta la dreta i els catalans d’origen castellanoparlant i infravalora l’esquerra i els catalanoparlants. Això, lògicament, té conseqüències importants en el moment de calcular el suport a la independència. El 41% (la xifra que surt als titulars de tots els diaris) prové, per tant, d’una anàlisi que ignora les característiques del mostratge i les seves conseqüències.

Quan es ponderen les dades per ajustar pels biaixos més importants (llengua, lloc de naixement, i província) l’independentisme i l’unionisme són bàsicament al mateix nivell (45% cadascú). O sigui, quan es tracten les dades d’una manera crítica, no consta cap baixada significativa en el suport a la independència, sinó uns moviments dins el marge d’error estatístic. Dit altrament, una anàlisi rigorosa de les dades d’aquesta enquesta porta a la mateixa conclusió que una de qualsevol de les d’aquests darrers anys: que el suport a la independència no ha tingut canvis significatius.

Però és clar, els conceptes ‘ponderació’, ‘biaix’, ‘sobrerepresentació’ i ‘marge d’error’ no fan bons titulars. Un 41%? Això sí que és un bon titular. Així que prepareu-vos per sentir, una vegada i una altra, aquesta xifra –fins que no surti la pròxima enquesta, en què molt probablement augmentarà el suport a la independència, però només a causa del principi de ‘la regressió a la mitjana’.

Un aclariment

He rebut preguntes sobre algunes dades d’aquest article, sobretot en referència a la comparació en les distribucions per llengua primera entre els enquestats de la darrera enquesta del CEO (‘Cosmpolitisme i localisme’) i els enquestats de les cinc darreres enquestes del Baròmetre d’Opinió Política (2018-2019). Concretament, em refeixo al segon gràfic de l’article.

Els dubtes són ben fonamentats, i la causa dels dubtes és la manca d’una explicació clara (per part meva) d’una part de la metodolgia de l’anàlisi.

El dubte: les xifres del gràfic no corresponen amb la taula de freqüència

La taula de freqüència que apareix en les taules estadístiques per a la pregunta 51b de l’enquesta ‘Cosmopolitisme i localisme’ és aquesta:

La distribució entre enquestats de llengua primera castellana, catalana, i ambdues – respectivament – és de 56,5%, 29,5 i 3,2%. En el gràfic de l’article, però, les xifres son: 63,35%, 33,06% i 3,59%.

La pregunta, doncs, és per què en el gràfic surten xifres diferents que les de la taula de freqüència?

La resposta: l’exclusió dels “NS”, “NC”, i parlants d’altres idiomes

El tema que m’interessava per aquesta anàlisi era la proporció relativa de persones de llengua primera castellana vs catalana. Per això, pels càlculs pel gràfic en qüestió, s’ha tret els cinc enquestats que no sabien la seva llengua primera (0,3%), els quatre enquestats que no contestaven (0,3%) i els 154 enquestats que parlaven altres llengües o combinacions (10,3%). Havent tret aquestes observacions, es van recalcular els percentatges, i el resultat és el que es veu en el gràfic en qüestió.

Per fer la comparació amb les cinc enquestes del BOP, es va aplicar exactament la mateixa metodologia (o sigui, es van treure totes les observaciones “NS”, “NC”, i altres idiomes per a fer els càlculs).

Per què treure els “NS”, “NC” i altres llengües?

El tema d’interés d’aquest article era la relació entre factors sociodemogràfics (com la llengua) i el suport a la independència. Com que hi ha poques dades històriques sobre els parlants d’altres llengües i l’independentisme (perquè el BOP exclou la majoria d’aquestes persones, perquè – com jo – no son ciutadans), no hi havia prou base per intentar estimar la probabilitat de ser independentista segons la llengua per a aquest grup. Per tant, vaig restringir l’anàlisi només en la proproció relativa entre persones de llengua primera castellana, catalana, i les dues, traient els altres grups.

La causa de la confusió? Jo

La font original de la confusió, sóc jo. En l’article, no vaig explicar ni que s’havien tret aquests grups, ni per què. I s’hauria d’haver explicat. Les decisions metodològiques sempre són qüestionables, i per això han de ser sempre transparents. Agraeixo als que m’escriuen, i sobre tot als que em critiquen, perquè m’ajudeu a millorar.

Detalls tècnics

El codi d’aquesta anàlisi és públic i disponible a https://github.com/joebrew/vilaweb/tree/master/analyses/quarantaun.

És una estratègia qüestionable fins i tot si acceptem les premisses subjacents. Però, en relació amb la inacció i el rebuig al diàleg per part d’Espanya, hi ha un altre problema: la premissa de la Catalunya dividida és falsa. Sí, els catalans estan dividits en la qüestió de la independència; per això demanen un referèndum, per a aclarir les xifres. Però no, Catalunya no té una ‘societat dividida’, si més no en termes de causes i solucions de la crisi política actual. Pel que fa a (1) l’empresonament dels polítics i activistes socials catalans i (2) el dret d’autodeterminació, Catalunya està força unida, en realitat. Examinem-ne les dades.

1. Un consens ampli contra l’empresonament dels representants polítics catalans

La causa del malestar a Catalunya de la setmana passada ençà no és la independència i prou. Sobre això, molt poca gent ha canviat d’opinió.

La causa d’aquest malestar és la sentència contra una dotzena de polítics i activistes amb penes que van dels nou anys als tretze anys de presó per haver organitzat un referèndum d’independència. Han estat condemnats per ‘sedició’, un crim de violència, malgrat que mai no van fer, ni acceptar ni encoratjar cap acte de violència. En el moment de la condemna ja havien passat quasi dos anys en presó ‘preventiva’. A més, tot i que molts foren elegits i reelegits com a representants electes, havien estat privats d’exercir les seves obligacions polítiques com a càrrecs públics.

Pel que fa a aquests empresonaments, a Catalunya hi ha un consens clar: només el 18% dels catalans considera justa la presó dels seus polítics, un 14% no ho veu clar i més de dos terços dels catalans considera que l’empresonament és injust.

Tan solament dos partits nacionalistes espanyols de línia dura, el Partit Popular i Ciutadans, donen suport a l’empresonament dels presos polítics jutjats pel Suprem. En els partits independentistes, hi ha unanimitat virtual contra l’empresonament, com era previsible. Però el fet més sorprenent és la posició dels partits unionistes d’esquerres. Un 92% dels votants dels Comuns i un 58% dels votants del PSC consideren que l’empresonament és injust.

2. Un consens ampli en favor de l’autodeterminació

A Catalunya, hi ha un consens ampli en favor de l’autodeterminació. Aquest consens, naturalment, inclou tots els independentistes, però també una porció significativa d’unionistes. Dit d’una altra manera, la majoria de catalans volen decidir mitjançant un referèndum.

En l’enquesta més recent sobre aquesta qüestió, es va demanar a una mostra sistemàtica de 1.200 catalans fins a quin punt estaven d’acord amb la frase següent: ‘S’hauria de fer un referèndum a Catalunya perquè els catalans i les catalanes decidissin quina relació volen que hi hagi entre Catalunya i Espanya?’ Ací en podeu veure els resultats:

Tan sols el 21,2% dels catalans s’oposen a un referèndum. Més de dos terços hi van a favor. I si n’excloem l’11% que no en té cap opinió formada, el percentatge favorable és del 76%.

És important d’emfasitzar que no és un resultat únic i il·legítim. Ha estat així, si més no, durant els anys de què disposem de dades fiables, i la majoria pro-referèndum (entorn d’un 75%) es manté constant quan la qüestió és formulada de maneres diferents. Si en voleu més detalls, podeu consultar aquest article.

També paga la pena d’esmentar que un gruix important de votants de partits unionistes són partidaris d’un referèndum. Per exemple, s’hi oposen menys d’un 10% dels comuns i entre els votants socialistes hi ha una divisió del 50%-50%.

A Catalunya, l’entusiasme per un referèndum és més fort a l’esquerra política, però també obté suport del centre i el centre-dreta. L’únic sector polític en què l’oposició al referèndum és més alta que no pas el suport és entre els qui es defineixen de ‘extrema-dreta’.

Entre els nascuts a Catalunya, que són la majoria, prop del 80% vol un referèndum, i només el 15% s’hi oposa. Els catalans nascuts a la resta de l’estat espanyol o a l’estranger també són favorables al referèndum, però amb un marge menor.

Conclusió

El govern de Pedro Sánchez té raó quan diu que Catalunya està dividida pel que fa a la independència: la meitat la vol i l’altra meitat no –les xifres varien d’enquesta a enquesta, però s’acosten al 50-50 de dos anys ençà. Aquesta és la norma en democràcia: la gent divergeix en coses, però està d’acord a resoldre les desavinences democràticament. Dit d’una altra manera, les preferències diferents per un resultat polític no significa necessàriament desavinença en la manera com s’ha de decidir aquest resultat. De fet, si no hi hagués divergència d’opinions respecte de la independència, no hi hauria necessitat de votar perquè el resultat ja se sabria, com passa a gairebé totes les regions de tots els països del món.

Els catalans són aclaparadorament contraris a la presó i l’exili dels seus polítics electes, i també són aclaparadorament favorables a un referèndum d’autodeterminació. Aquests dos consensos expliquen la revolta popular que hi ha a Catalunya, com també el punt mort polític. Per a abordar el conflicte Catalunya-Espanya, el president espanyol faria ben fet d’admetre que en aquestes qüestions els catalans estan majoritàriament d’acord. És a dir, la desavinença no és entre catalans sinó entre la solució de consens proposada pel govern de Torra –és a dir, llibertat per als presos polítics i referèndum d’autodeterminació– i la contraoferta feta pel govern de Sánchez –és a dir, llei i ordre.

Mirarem tots els piulets geolocalitzats dels últims deu dies que feien servir les paraules ‘sentència’ (o ‘sentencia’) a quatre ciutats de l’estat espanyol: Barcelona, Madrid, Sevilla, Saragossa (a menys de 32 kilòmetres del centre de la ciutat). Per fer-ne un control, comparem-los amb els piulets de les mateixes zones que contenen la paraula ‘eleccions’ o ‘elecciones’.

La hipòtesi és aquesta: si a Catalunya preocupen els mateixos temes polítics que a la resta de l’estat espanyol, esperarem que la proporció de piulets esmentant la sentència i les eleccions sigui similar a les diferents ciutats. En canvi, una diferència en la freqüència de piulets esmentant la sentència i les eleccions indica una desconnexió psicològica, i una diferència en la importància relativa que les persones posen als esdeveniments polítics.

Vegem-ne els resultats.

Tots els piulets d’aquests últims deu dies

El gràfic següent mostra la diferència entre piulets sobre les eleccions (verd) i la sentència (blau) a les quatre ciutats examinades. Les dades han estat ajustades perquè el nombre de piulets sobre les eleccions sigui la referència (100%) a cada ciutat, de manera que puguem fer comparacions entre ciutats que no tenen el mateix nombre d’habitants. És a dir, una barra blava al 100% vol dir que en aquella ciutat es fan exactament la mateixa quantitat de piulets sobre la sentència que sobre les eleccions. Una barra blava més alta de 100% vol dir que es parla més de la sentència, i una barra blava inferior a 100% vol dir que es parla més de les eleccions.

Barcelona és l’única ciutat on es parla més de la sentència que de les eleccions. A les altres ciutats, la freqüència (ajustada) de piulets sobre la sentència és molt menor. A Madrid, la freqüència ajustada de piulets sobre el judici és 3,3 vegades menor que a Barcelona. La bretxa és encara més gran a Sevilla (4 vegades menor) i a Saragossa (3,5 vegades menor).

La comparació Barcelona-Madrid és la més interessant perquè són de dimensions més similars i comparteixen un nivell sociodemogràfic més comparable. Mirem la freqüència de piulets per hora a cada ciutat:

És clar que, a Madrid, la sentència contra el procés atrau molta menys atenció que no pas les eleccions. I a Barcelona passa al revés.

Conclusió

A Catalunya es parla molt més de la sentència que no pas de les eleccions espanyoles. A la resta de l’estat, es parla més de les eleccions que no pas de la sentència.

Quan dues poblacions no comparteixen la mateixa opinió sobre la importància relativa dels esdeveniments polítics, se’n reflecteix una ‘desconnexió’. Els esdeveniments principals d’un lloc ja no es consideren tan importants a l’altre. La confirmació d’aquesta desconnexió la podem trobar també, anecdòticament, si donem un cop d’ull als titulars dels principals diaris de Catalunya i de l’estat espanyol: en els primers, la sentència; en els segons, les eleccions espanyoles.

Com que l’estratègia és universal, és difícil de fer comparacions entre partits diferents. Tanmateix, encara que no es pugui comparar el ‘què’ (perquè l’estratègia de parlar de l’adversari és general), sí que es pot comparar el ‘qui’: quin adversari seleccionen els partits, quan i per què canvien d’adversari, i quin resultat esperen de l’elecció d’un adversari o d’un altre.

Eleccions 28-A: la dreta és l’adversari

L’estratègia del partit socialista per a les eleccions del 28-A era declarar la dreta com a adversari. Això es pot quantificar tan sol mirant la freqüència amb què Pedro Sánchez, i més dirigents socialistes, esmentaven ‘la dreta’ durant la campanya. El gràfic següent mostra el percentatge de piulets mensuals que contenen les paraules ‘dreta’ o ‘dretes’, ‘derecha’ o ‘derechas’, dels principals polítics socialistes catalans i espanyols, fins a final del mes passat:

S’hi destaca l’augment fort en la freqüència de referències a la dreta els mesos anteriors a les eleccions de l’abril del 2019. Els socialistes esmentaven normalment la dreta en menys de l’1% dels piulets. Però, a partir del principi del 2019 (amb l’anticipació d’eleccions), aquest nombre va pujar fins a arribar a més del 9% el mes de les eleccions mateix. Aquesta estratègia devia ser coordinada, perquè individualment gairebé tots els polítics socialistes van augmentar força la freqüència d’esment de la dreta els mesos anteriors a les eleccions i sobretot el mes d’abril:

El canvi d’estratègia

Va funcionar? No. Els resultats de les eleccions del 28-A no foren satisfactoris per als socialistes (altrament, no haurien hagut de convocar-ne unes altres). Tot i haver guanyat més vots que cap altre partit a l’estat espanyol, l’estratègia de fer servir la dreta com a ‘adversari’ els va deixar en una posició incòmoda: havent-se erigit en el fre al tripartit ultra, només els quedaven les forces sobiranistes per a formar govern, i Sánchez no volia formar un govern que depenia de gent que volia l’autodeterminació de Catalunya.

Havent-se situat enfront de ‘la dreta’, ara no tenien possibilitat de formar-hi govern i van decidir de canviar d’estratègia. Com que no volen pactar amb partits sobiranistes i és molt poc probable que aconsegueixin majoria absoluta, només hi ha una possibilitat: pactar amb un dels partits que abans formaven part de la dreta. Per això, fer servir la dreta com a ‘adversari’ ja no és tan útil.

Quan no falten ni sis setmanes per a les eleccions del 10-N, aquest canvi és molt clar: ja no parlen de la dreta perquè és amb la dreta que hauran de pactar per formar govern. Mirem la freqüència d’esments de la dreta aquests darrers mesos:

El canvi d’estratègia és igualment clar individualment. Per exemple, ni Eva Granados, ni Josep Borrell ni Pedro Sánchez no han esmentat la dreta ni una sola vegada a Twitter entre el maig i el setembre. Els qui encara ho fan, l’esmenten amb una freqüència molt menor que abans del 28-A:

L’estratègia de no parlar de la dreta també s’observa als comptes oficials dels partits socialistes espanyols i catalans, on el percentatge de piulets que fan referència a la dreta han caigut dràsticament d’ençà de les eleccions, i no sembla pas que pugi aquestes setmanes prèvies al 10-N:

Conclusió

Ve la dreta, o no? Per què Pedro Sánchez ja no parla de ‘la dreta de les tres sigles’? Per què Miquel Iceta ja no parla de la possibilitat d’un govern ‘Francostein’? Per què tots els polítics socialistes, tant a Catalunya com a l’estat espanyol, han deixat de referir-se a la dreta com a adversari polític? Per què han deixat de parlar-ne, de la dreta?

La resposta és clara: perquè per evitar que els grups polítics partidaris de l’autodeterminació influeixin en el govern d’Espanya, Sánchez haurà de pactar amb la dreta. I com que aquesta opció és poc popular entre els seus votants, s’ha d’esquivar la qüestió per no desmotivar-los. Però fer una campanya política sense adversari i sense dir clarament amb qui pactaràs és molt difícil, sobretot quan són eleccions repetides en què l’abstenció serà fonamental.

Si ja no poden fer servir els partits de dreta com a adversari perquè seran els seus futurs socis de govern, quin adversari poden utilitzar els socialistes per motivar els seus votants? Si l’estratègia de la ‘por’ que vindrà la dreta no ha funcionat prou bé, quina altra cosa podria fer prou ‘por’ perquè la gent anés a votar Sánchez? Aquestes darreres setmanes han deixat molt clara la resposta a aquesta pregunta: Catalunya, la seva ‘violència’, els seus ‘terroristes’, i el seu govern ‘insurrecte’.

La frase és igualment aplicable al segle XXI i en relació amb un altre circ: la política. Una de les raons per les quals Donald Trump va guanyar les eleccions presidencials als Estats Units el 2016 és que va ser el candidat que va rebre més atenció dels mitjans. La cobertura no era gaire positiva, però el fet d’aparèixer constantment a les notícies li va donar més capacitat de controlar el relat que qualsevol altre polític.

L’estratègia de Trump perquè els mitjans només parlessin d’ell era força senzilla: ser el candidat més provocador i exagerat, dient constantment unes barbaritats tan notables que el fet de no informar-ne semblés periodísticament irresponsable. I l’estratègia va funcionar. Es va convertir en el sol de la política, amb tots els altres a la seva òrbita havent-se de posicionar sempre en relació amb ell i la seva barbaritat del dia.

L’estratègia de Trump i Ciutadans

El partit espanyol que ha sabut capitalitzar més l’estratègia de Trump és Ciutadans. Per què fan servir un llenguatge gairebé bèl·lic (‘escamots’, ‘assalts’, ‘catanes’) quan parlen de política? Per què menyspreen els seus adversaris polítics constantment amb paraules com ‘capitost’, ‘banda’, ‘colpista’, ‘garjola‘)? Per què van a municipis com Amer, Vic, Tortosa, etc., on gairebé no tenen cap suport electoral? Per què van anar a Waterloo?

La resposta és senzilla: perquè això fa que parlem d’ells. Quants de nosaltres sabem on s’ha fet l’últim acte dels comuns? No gaires. Però gairebé tots estem al corrent dels actes de Ciutadans, de la mateixa manera que el 2016 tots els americans estaven al cas dels discursos de Donald Trump. L’escàndol, la hipèrbole i la crispació generen un interès morbós entre la persones –no podem apartar-ne la mirada.

L’exemple més recent: Lorena Roldán, el detonador i la Goma-2

Què en sabem, de les detencions de dilluns a Catalunya en una operació de 500 guàrdies civils? Gairebé res. Van entrar a casa d’unes persones, les van detenir, van enregistrar algunes imatges en un garatge i se les van endur a Madrid.

Però dilluns a la tarda, Lorena Roldán va fer un discurs que vinculava el president Quim Torra amb el terrorisme i declarava que ‘a aquells que tenen Goma-2, els Mossos d’Esquadra no els fan absolutament res’. Roldán va recordar que Torra havia animat els activistes dels CDR a pressionar i va demanar: ‘Què havien de prémer? El detonador d’aquests explosius’.

Per què fer un discurs tan inflamatori i tan poc basat en l’evidència? Per què esmentar la Goma-2, si no n’hi havia? Per què intentar vincular un rival polític amb el ‘terrorisme’?

Perquè la crispació, l’acusació sense fonaments i la hipèrbole fan que la gent parli de tu, i davant els resultats decebedors de les darreres eleccions i el fet que la seva nova dirigent a Catalunya és gairebé desconeguda, Ciutadans necessita desesperadament que la gent parli d’ella.

I ha funcionat.

El gràfic següent mostra els piulets, els ‘m’agrada’ i els retweets per hora que esmenten Lorena Roldán. La seva presència a les xarxes els darrers dos dies és impactant, sobretot si es té en compte que només té 15.000 seguidors (compareu-ho amb el 175.000 de Quim Torra, els 520.000 d’Arrimadas, els 587.000 de Junqueras o els 761.000 de Puigdemont).

Noteu que el gràfic anterior és per hora: és a dir, en el seu punt culminant la freqüència de piulets esmentant Roldán va arribar a 800 per hora: un cada quatre segons. I els ‘m’agrada’, a un ritme de més de 100 per minut.

Mirem-ho per dia. Els dies previs al discurs de dilluns, 23 de setembre, la freqüència de piulets esmentant Roldán ja era més alta que l’habitual perquè pocs dies abans (el 15 de setembre) havia declarat que la gent anava per la ciutat de Barcelona brandant catanes.

Abans del discurs del ‘detonador’, hi havia una mitjana de menys de 1.000 piulets per dia sobre Roldán. Però el discurs va provocar una pujada de 1.000%: més de 8.000 piulets i 18.000 ‘m’agrada’ dilluns, i encara més (12.000 i 22.000) l’endemà.

Conclusió

La crispació paga. Tant a les xarxes (el focus d’aquest article) com als mitjans, la manera més eficaç de fer que la gent parli de tu és simplement dir coses absurdes. Que vincular terrorisme amb polítics rivals, o Goma-2 amb persones que tenen dret a la presumpció d’innocència tingui efectes col·laterals per a la societat sembla que importa poc a alguns polítics. A l’era de Trump, l’èxit polític depèn de la capacitat de manipular els mitjans i les xarxes. En aquesta capacitat, Roldán –com Trump– destaca.

Però quina és la naturalesa real de la crisi a Catalunya? Més enllà de la retòrica dels polítics, per què hi ha una gran agitació política a Catalunya, mentre que altres regions, com Andalusia, Flandes, Texas o la Bretanya, no la tenen pas?

Els esdeveniments actuals a Catalunya reflecteixen, sobretot, una crisi de legitimitat. Tant el cap de l’estat que governa Catalunya simbòlicament com la constitució espanyola que governa Catalunya jurídicament reben el suport de menys de la meitat dels catalans. L’estatut d’autonomia, el contracte legal que regeix la relació entre Catalunya i Espanya, no és el mateix que van aprovar els catalans el 2006 mitjançant una votació, sinó que és una versió amb parts arrencades pel Tribunal Constitucional espanyol. I, fins i tot, la transició del feixisme a la democràcia a final dels anys setanta, un motiu d’orgull per a molts espanyols, és considerada per la majoria de catalans com una cosa mal portada.

La legitimitat democràtica no es fonamenta només en l’existència d’un seguit de lleis sinó també en una acceptació general del sistema pel qual es fan les lleis. Per exemple, als Estats Units, malgrat que gairebé la meitat dels votants no estan satisfets amb el resultat de cap elecció presidencial específica, àmplies majories de cadascun dels cinquanta estats aproven el sistema amb què es vota. La raó per la qual les democràcies poden considerar-se més ‘legítimes’ que les autocràcies no és pas perquè les primeres es governin per normes i les segones no (de fet, totes dues tenen normes i les autocràcies poden encaixar prou bé en la definició de ‘estat de dret’ o ‘imperi de la llei’), sinó perquè els processos i normes que regeixen la societat són percebuts i acceptats per la població com a apropiats i justos, és a dir, legítims.

El marc polític que regeix Catalunya no rep prou suport popular entre els catalans per a garantir l’estabilitat política. Això és obvi només observant la política catalana i l’espanyola dels darrers anys: un referèndum disputat en el primer cas, quatre eleccions generals en menys de quatre anys en el segon. En altres paraules, la crisi catalana és una crisi de legitimitat. No és una opinió: és un fet recolzat en les dades sobre el cas.

Explorem-ne les dades. Específicament, examinem les dades d’enquesta sobre la manera com els catalans i els espanyols se senten respecte de la transició, de la constitució espanyola, de la possibilitat de negociacions amb l’estat espanyol i del principi d’autodeterminació. Comencem.

La transició

Després de la mort del dictador Francisco Franco el 1975, Espanya va començar la llarga transició cap a la democràcia. Això va implicar la convocatòria d’eleccions lliures, reemplaçar les institucions feixistes per unes de nominalment democràtiques, permetre els partits polítics, etc. La transició va ser molt aplaudida per Europa i els Estats Units, però no tothom va donar-hi suport. Va generar controvèrsia que es mantingués la monarquia borbònica instaurada per Franco i també la llei d’amnistia amb què els crims comesos pel règim franquista no s’investigaven ni es castigaven.

El 2018, el CIS va preguntar a tres mil espanyols si creien que la transició era un ‘motiu d’orgull’. Per a la majoria, més del 80%, ho és. A Catalunya, en canvi, menys de la meitat consideren que la transició sigui un motiu d’orgull.

Suport a la constitució espanyola

No és del tot clar per què les taxes d’orgull de la transició són tan dràsticament diferents entre catalans i espanyols. Però possiblement té alguna cosa a veure amb el producte més tangible de la transició: la constitució espanyola.

La constitució de 1978 va ser aprovada en referèndum per la majoria d’espanyols i també de catalans. En el moment de fer-se el referèndum, l’elecció era força crua: ‘sí’ volia dir una transició cap a la democràcia i ‘no’ volia dir una incertesa política amb una possibilitat no negligible de continuar amb un règim feixista. Però quaranta anys després, el percentatge de catalans que estan satisfets amb la constitució (22,6%) és menys de la meitat que l’índex de satisfacció a la resta de l’estat espanyol (51,8%). La majoria de catalans (52,1%) n’estan insatisfets.

Pel que fa a la constitució espanyola, Catalunya no és l’única part de l’estat espanyol amb nivells més alts d’insatisfacció que no satisfacció. El País Basc i Navarra hi tenen un grau similar d’insatisfacció.

De fet, la majoria de catalans respon que no votaria en un referèndum sobre la constitució espanyola si es fes ara. Només el 17,4% votaria a favor de la constitució actual.

Nostàlgia de Franco

No és tan sols interessant de veure que tan pocs catalans votarien a favor de la constitució, sinó que també ho és veure quins catalans hi estan a favor i quins en contra. El gràfic següent mostra què votarien els catalans si hi hagués un referèndum sobre la constitució de 1978 respecte del seu punt de vista sobre Franco.

Els catalans que pensen que el franquisme va ser negatiu per a Catalunya votarien majoritàriament en contra de la constitució de 1978 (67% en contra i el 12% a favor). Aquells que tenien visions contraposades sobre Franco també votarien en contra de la constitució, però no per una majoria tan àmplia: un 38% hi votaria en contra i un 30% a favor. L’únic grup que és clarament constitucionalista és aquell que opina que el franquisme va ser positiu per a Catalunya. En aquest grup, el sí a la constitució guanyaria pràcticament per un marge de dos a u.

La divisió esquerra-dreta i la constitució

Part del motiu pel qual les actituds franquistes van tan lligades al suport a la constitució espanyola a Catalunya és que els catalans perceben la constitució com a partidista. En altres paraules, el suport a la constitució és molt més alt entre aquells que s’identifiquen a la dreta o l’extrema dreta en l’espectre polític que no pas entre qui s’identifica a l’esquerra:

Mentre que tan sols el 10%-12% dels catalans d’esquerres votarien a favor de la constitució de 1978, el suport al text es duplica en el centre polític, es triplica a la dreta i es quadruplica a l’extrema dreta. En altres paraules, com més a la dreta, més suport a la constitució.

L’associació dreta-esquerra amb el suport a la constitució no passa solament a Catalunya. A la resta de l’estat espanyol, la satisfacció amb la constitució és molt més alta entre aquells que es classifiquen a la dreta política més que no pas entre qui se situa a l’esquerra. El gràfic següent mostra la satisfacció amb la constitució espanyola respecte de la ideologia política entre els ciutadans de la resta de l’estat espanyol:

El suport a la constitució a l’estat espanyol és, en general, més alt que no pas a Catalunya, però el patró de satisfacció segueix la mateixa corba: la insatisfacció amb la constitució és més alta entre la gent d’esquerres (34,4%) i més baixa entre els de dretes (14,9%).

La divisió esquerra-dreta i el rei

Igual com amb la constitució, el suport al rei d’Espanya va molt lligat a la ideologia política entre els catalans. El gràfic següent mostra el grau d’aprovació dels reis espanyols Felipe VI i Juan Carlos I els darrers cinc anys.

Més de la meitat dels catalans puntu la monarquia amb un 0 sobre 10. Només al voltant d’un de cada deu l’aprova.

Per ideologia, és clar d’on prové la majoria del suport a la monarquia. El grau de confiança mitjà entre la gent d’esquerres és aproximadament d’1 sobre 10. Però l’aprovat és quatre vegades més alt a la dreta, i encara més a l’extrema dreta:

Pèrdua de fe en la negociació

Hem establert que ni la constitució espanyola ni tampoc la monarquia reben gaire suport a Catalunya. I bona part del suport relativament baix que tenen prové de la dreta política i d’aquells que veien el franquisme com a positiu. Així doncs, si tant la monarquia com la constitució són impopulars i polititzades, per què els catalans no proven de negociar amb els espanyols per tal de canviar-les, reformar-les, despolititzar-les o eliminar-les? Per què, el 2017, els catalans van fer un referèndum d’independència unilateralment?

La resposta és força clara: van abandonar l’esperança d’arribar a un acord.

Una gran majoria dels catalans vol un referèndum d’autodeterminació. Només el 19% dels catalans diu que Catalunya no té dret de fer-ne:

Pel que fa al referèndum d’autodeterminació, la posició de l’actual president espanyol, Pedro Sánchez, és exactament la mateixa que la del seu predecessor, Mariano Rajoy: ‘mai’. El refús fins i tot a parlar d’autodeterminació ha dut la majoria de catalans a pensar que és improbable que Espanya ofereixi mai un acord satisfactori a Catalunya. El gràfic següent mostra l’increment, aquests darrers anys, de dos terços a tres quarts del percentatge de catalans que pensen que no és probable que hi hagi una oferta satisfactòria del govern espanyol respecte del problema català.

La darrera vegada que es va fer aquesta pregunta, el 2017, només 2 de cada 10 catalans pensaven que era probable que Espanya oferís una solució política al conflicte. Si us demanàveu per què els catalans van actuar ‘unilateralment’, heus ací la resposta.

Per què els catalans són tan escèptics sobre la capacitat d’Espanya d’oferir una solució políticament acceptable per a ells? Per dues raons. Primer de tot, el govern espanyol ha dit molt clarament que l’autodeterminació no és damunt la taula i que ni tan sols discutirà sobre la qüestió. I segon, qualsevol polític espanyol que proposi la possibilitat d’independència o més autonomia s’està suïcidant políticament. Per què? Perquè els espanyols que estan satisfets amb l’statu quo, o volen menys autonomia a les regions, són la gran majoria. El gràfic següent mostra aquestes diferències en les preferències per a l’organització territorial:

Conclusió

El punt mort polític a Catalunya no és causat per polítics criminals ni tampoc per la crisi econòmica, per una manca de convivència, per nacionalisme, populisme, un cop d’estat, per rebel·lió ni cap de les altres explicacions semiabsurdes i simplistes.

1. La majoria de catalans vol exercir el dret d’autodeterminació.

2. La majoria dels espanyols no vol permetre’ls-ho.

3. Les institucions i processos pels quals aquest conflicte podria resoldre’s ‘internament’ no es perceben com a prou legítims per una part perquè puguin ser efectius per a totes dues.

És aquest tercer punt que em porta a descriure la crisi política entre Catalunya i Espanya com una crisi de legitimitat. Una part (Catalunya) vol una cosa (l’autodeterminació) que l’altra part (Espanya) no accepta. El marc polític actual per a decidir com actuar, és a dir, la constitució espanyola, no és acceptat per una àmplia majoria d’una part. I el suposat ‘àrbitre’ en aquests conflictes, el rei espanyol, tampoc no és acceptat per aquesta majoria.

Si catalans i espanyols discrepen sobre l’organització territorial, la legitimitat de la constitució i la legitimitat de la monarquia, com es pot resoldre el conflicte? La solució actual de l’estat espanyol, que insisteix que els polítics catalans desobeeixin els votants i obeeixin les lleis espanyoles, és clarament insostenible i genera una inestabilitat política manifesta a Espanya. Pel bé tant de Catalunya com de l’estat espanyol s’haurien d’explorar altres solucions.

Per acabar, la crisi Catalunya-Espanya necessita una injecció de legitimitat, un procés que es percebi com a just i satisfactori pels dos costats. Aquesta injecció de legitimitat hauria de venir d’un procés extern, transparent i vinculant amb un àrbitre mútuament acceptat i que tingui legitimitat acceptada per totes dues parts. La Unió Europea encaixa en aquesta definició i hauria d’intentar activament de fer de mediador. Si la Unió Europea continua menystenint el conflicte, o rebaixant-lo a ‘afer intern’, la probabilitat d’un altre acte d’unilateralitat, tant si és l’estat espanyol apropiant-se del govern de Catalunya com si són els catalans votant novament sense el permís de l’estat espanyol, s’incrementa molt.

Qui piula més?

Dels 133 diputats amb compte de Twitter, alguns piulen menys i alguns altres més… molt més. L’usuari de Twitter més prolífic del parlament és Miquel Iceta, portaveu del PSC, amb 4.705 piulets el 2019 fins a final d’agost. Altres diputats, com Alfons Montserrat, Anna Tarrés i Campa i Carlos Sánchez Martín, no piulen gaire (només un piulet cadascú el 2019). El gràfic següent mostra el nombre de piulets d’enguany:

Com que 133 diputats en un gràfic és massa per a distingir-ho bé, ens fixem en els trenta que més piulen.

Primers adoptants

La majoria dels diputats van obrir el compte entre 2010 i 2015. Alguns no el van obrir fins al 2018 (Josep M. Jové Lladó i Monsterrat Macià i Gou); i n’hi ha que fa més de deu anys que en tenen (Carles Puigdemont i Jose Rodríguez). El gràfic següent mostra el temps que fa que cada diputat té un compte de Twitter.

Ací, el mateix gràfic que l’anterior, però restringint-lo només als qui van obrir un compte abans de l’any 2011:

Eliminar piulets

Moltes vegades, quan algú arriba a un determinat nivell de popularitat (per exemple, quan entra en la política), fa una ‘neteja’ de la seva presència a les xarxes i en treu aquells comentaris desqualificadors o ofensius. Quan no es fa aquest exercici d’autocensura, hi ha conseqüències (per exemple, Quim Torra i Màxim Huerta han estat criticats per piulets publicats anys enrere). Com que anar esborrant piulets un per un exigeix molt de temps, alguna gent opta per esborrar tots els missatges publicats abans d’una data determinada i, d’aquesta manera, començar de bell nou sense que ningú hi pugui trobar res de compromès.

Retrospectivament, no es pot saber quants piulets han esborrat els diputats. Però sí que es pot saber si han fet neteja de la seva presència a la xarxa de manera senzilla, comparant la data del primer piulet (disponible) i la data en què van donar d’alta el compte. Si hi ha gaire diferència entre les dues dates (és a dir, que ha passat força temps entre que van obrir el compte i que hi van penjar el primer missatge), això suggereix que s’han esborrat piulets.

Miquel Buch va obrir el compte el 24 de gener de 2009, però el primer piulet apareix més de deu anys després, el 26 de febrer de 2019. Passa igual amb José Rodríguez Fernández: va obrir el compte el 2008, però no hi ha cap piulet seu fins al 2017. I també David Pérez Ibáñez, Sergio Sanz Jiménez, Raúl Moreno Montaña, etc. Tots ells van tenir un compte obert i van passar anys sense escriure-hi res? O van esborrar-ne els missatges?

Suposant que un temps de dos anys o més entre l’obertura d’un compte i la primera aparició d’un piulet suggereix que se n’han eliminat, el partit que ha esborrat més piulets històrics és Ciutadans: set dels 36 diputats tenen un forat de dos anys o més entre la data d’obertura del compte i la del primer piulet.

Qui parla de qui?

És interessant veure fins a quin punt els diputats interactuen entre ells a la xarxa social. El gràfic següent mostra les interaccions a Twitter (quan algú esmenta o etiqueta un altre) des de començament del 2017 fins al 31 d’agost de 2019. L’eix x és el diputat que piula i l’eix y és el diputat esmentat.

En aquest gràfic s’evidencia que els diputats tendeixen a parlar només de la seva gent: esmenten els companys de partit i, en general, no fan cas dels diputats de partits rivals. Les excepcions notables són Carles Puigdemont i Quim Torra, que són esmentats per tots els partits amb força freqüència. Curiosament, els diputats de Ciutadans esmenten més Carles Puigdemont que diputats del seu partit.

Com que el gràfic anterior és una mica difícil d’interpretar per la gran xifra de diputats, restringim-ho una mica. Ara, l’eix x aplega tots els piulets del partit i l’eix y només els vint polítics més esmentats.

‘Retweets’ i ‘likes’

Una cosa és piular i una altra que et llegeixin i que agradi el missatge que transmets. Si mirem el nombre de retweets de mitjana per piulet, és clar que hi ha partits amb més efectivitat a la xarxa i partits amb menys.

El gràfic següent mostra la mitjana de retweets de cada diputat, de començament del 2019 a final d’agost.

Com que 133 són molts per a veure-ho en un sol gràfic, restringim-ho als trenta diputats més repiulats:

Destaca que els primers vuit llocs són per a diputats de partits sobiranistes. El diputat més repiulat dels unionistes, Carlos Carrizosa, rep 247 retweets per cada piulet, mentre que Carles Puigdemont en rep gairebé deu vegades més (2,281 per cada piulet).

Conclusió

Twitter no és la vida real. És més jove, més catalanoparlant, més independentista i més d’esquerres que la població general a Catalunya. Això explica, en gran part, per què els piulets de polítics sobiranistes són molt més repiulats que els de polítics unionistes.

Però Twitter és útil. Les dades són obertament accessibles, i com que gairebé tots els diputats hi són, ens ofereix als analistes un mitjà incomparable per a mesurar tendències i interessos. Per exemple, tot i que, segons la llei espanyola, no és president de la Generalitat, Carles Puigdemont encara atrau més interès que altres polítics, tant dels rivals polítics com dels aliats.

Detalls tècnics

El codi d’aquesta anàlisi és públic i disponible en línia.

Una de les troballes més fascinants de l’anàlisi de les enquestes sobre els votants favorables al Brexit és que gran part del suport provenia dels britànics que van parar poca atenció o gens a la situació política. En una enquesta molt àmplia –12.369 persones– feta el dia del referèndum, Lord Ashcroft va demostrar que la gent, com més s’interessés en la política, menys probabilitats hi havia que votés a favor del Brexit.

La correlació entre el nivell d’interès o compromís amb la política i certes actituds polítiques no és pas exclusiva del Brexit. Als Estats Units, el Pew Research Center ha demostrat que els qui asseguren que paren atenció a la política tenen generalment més tirada a votar el Partit Demòcrata, i els que diuen que no hi tenen tant d’interès tenen tirada a votar el Partit Republicà. El suport de Trump prové de manera desproporcionada dels que no mostren cap compromís ni interès substancial per la política.

Quin és el cas de Catalunya? Qui mostra interès i està informat sobre la política i quina relació té amb el suport a la independència i l’autodeterminació? Vegem-ne les dades.

Les dades

Farem servir les dades del CEO. Examinarem les preguntes de l’enquesta relacionades amb l’interès de la política i el nivell d’informació dels enquestats.

Resultats sobre l’autodeterminació

Val la pena començar per un fet sovint menystingut: la gran majoria dels catalans són partidaris de l’autodeterminació, amb menys d’un 20% d’oposició explícita

Quina és l’associació entre el suport a un referèndum d’autodeterminació i l’interès en la política? Eliminant aquells que no han respost a la pregunta sobre l’autodeterminació ni a la qüestió sobre el grau d’interès en la política, el resultat és el següent:

Com més interès hi ha per la política, més alt és el suport a un referèndum d’autodeterminació. El grup en què l’autodeterminació té menys suport prové dels que diuen que no paren esment en la política.

Què passa amb el grau d’informació i el suport o l’oposició a l’autodeterminació? El gràfic següent mostra el suport a un referèndum d’autodeterminació relacionat amb el grau en què es consideren informats sobre la política els entrevistats.

La correlació amb l’anterior és clara. Entre els que es consideren ben informats de política, el suport a un referèndum és molt alt (80,5%). L’oposició a un referèndum d’autodeterminació prové, en bona part, dels catalans que asseguren que no estan ‘del tot informats’ del que passa a la política. Tanmateix, a tots els grups la majoria és favorable a un referèndum d’autodeterminació.

Resultats sobre la independència

Les enquestes són una mica volàtils –a causa de les mides i el biaix de la mostra–, però podem obtenir resultats més fiables agregant-les. A continuació es mostra la combinació de totes les enquestes del CEO de 2018-2019 (tres el 2018 i dues el 2019). La divisió s’acosta al 50%-50%, però més catalans prefereixen ser independents que no pas continuar a l’estat espanyol.

L’associació entre l’interès per la política encara és més forta si ens fixem en les preferències per la independència. Entre els qui es consideren molt interessats en la política, el suport a la independència és més del doble que el suport a la unió amb Espanya. El patró és similar entre els que es consideren força interessats en la política.

L’oposició a la independència és més alt que el suport a la independència tan sols entre aquells que es consideren poc interessats en la política (poc o gens). Entre els no interessats en la política, el suport a la independència només és del 20,3% i l’oposició a la independència, del 65,4%.

Si ens fixem en el grau d’informació, hi ha una tendència similar:

Els que es consideren informats de què passa a la política són generalment partidaris de la independència i els que es consideren poc informats sobre la política s’hi oposen, generalment. La màxima oposició a la independència es troba entre el grup que es considera menys informat sobre la situació política.

Resultats per partit polític

L’interès per la política i la informació sobre la política també varia molt segons els partits. A continuació es mostra interès per la política en relació amb el partit preferit.

Aquells que donen suport als partits independentistes (i els autodeterministes que donen suport a Podem) es consideren en gran manera interessats en la política. En canvi, els partidaris dels partits unionistes s’hi consideren desinteressats. Gairebé dos terços dels votants del PP es consideren un poc o gens interessats en la política.

A continuació es mostra el nivell d’informació sobre política per partit polític:

La majoria de votants de tots els partits es consideren molt informats sobre la política, però els percentatges són més alts entre els votants independentistes que no entre els electors dels partits unionistes.

Conclusions

A Catalunya, la participació en la política –interès i informació– va associada als nivells de suport a la independència. El moviment independentista és molt diferent dels moviments populistes amb què és comparat sovint (Brexit, Trump, etc.), no únicament pel que fa a la participació política, sinó també per una gran quantitat de mesures. Mentre que el suport a populistes com Donald Trump, Boris Johnson o Marine Le Pen és generalment motivat per una insatisfacció i una desconnexió amb la política, els catalans independentistes hi professen un gran interès.

L’oposició a l’autodeterminació i la independència prové, en bona part, dels catalans que diuen que no els interessa la situació política i no se’n consideren gaire ben informats. No sabem si es presta atenció a la política que dóna suport a la independència o si la cadena causal és a l’inrevés (és a dir, ser favorable a la independència fa que hom es pugui implicar en política). Tampoc no sabem fins a quin punt podem confiar en els valors autònoms (nivell d’interès, nivell d’informació). Sigui com sigui, els partidaris de mantenir la unió amb Espanya s’han de preocupar perquè la seva base continuï en gran part desinteressada i es consideri desinformada per tot allò que passa en política.

Detalls tècnics

Tot el codi i les dades d’aquest article són disponibles ací.

Em va fer pensar si era cert. La gent jove va ser particularment afectada per la violència policíaca de l’1-O? Va augmentar el suport a la independència d’una manera diferent entre grups demogràfics? Aprofundim-ho amb les dades.

Les dades

Comencem amb el que és més bàsic: el suport a la independència entre els catalans va créixer significativament després del referèndum de l’1-O. El gràfic següent mostra el nombre de catalans favorables a la independència en comparació amb el total de la població –llevant-ne els que no expressen cap opinió i els que no responen a la pregunta.

Les enquestes són volàtils per la grandària de la mostra, l’efecte de selecció, etc. Per tant, hi afegim tres enquestes de l’any anterior al referèndum i tres de l’any posterior per a tenir una idea més clara de l’efecte de l’1-O.

L’augment del suport a la independència de l’any anterior al referèndum a l’any posterior és important. La pregunta és: en quins grups es va concentrar aquest augment? Vegem-ho.

Per edat

Vaig pensar que els joves, que encara no tenen opinions completament formades i, per tant, són més influïbles, devien haver estat més ‘afectats’ per l’1-O que no pas els altres grups d’edat. Però no: l’augment del suport a la independència després del referèndum va ser similar a totes les franges d’edat.

De fet, els resultats són semblants fins i tot entre els més joves. Sí que és cert que el suport a la independència és més fort entre ells que no pas entre els més grans, però el creixement dels partidaris de la República Catalana després del referèndum va ser semblant, si no menor, entre els més joves .

Per situació geogràfica

L’augment del suport a la independència després de l’1-O és semblant a tot el territori.

Per llengua

La llengua que cadascú considera pròpia és un dels predictors més forts sobre el suport a la independència. L’any anterior i l’any posterior al referèndum, tots tres grups de parlants –català, castellà i altres– van mostrar un suport més fort a la República. Tot i que en percentatge el creixement va ser més gran entre catalanoparlants, en creixement relatiu augmentà més el nombre de castellanoparlants.

Per lloc de naixement dels avis

Després de l’1-O, els partidaris de la independència van augmentar tant entre els catalans amb cap avi nascut a Catalunya com entre aquells qui tenien els quatre avis nascuts al Principat. Tanmateix, l’augment va ser més pronunciat entre els catalans sense avis nascuts a Catalunya.

Per partit polític

El suport a la independència per partit polític tampoc no es va alterar pràcticament després de l’1-O. Això pot ser perquè els qui van canviar d’opinió sobre la independència també podien haver canviat de partit.

Per si es consideren informats de la política

L’únic grup en què el suport a la independència va reduir-se de l’any anterior a l’any posterior a l’1-O és entre la gent que va assegurar que no havia posat atenció ‘en absolut’ a la situació política.

Per si es consideren interessats en la política

El fet de considerar-se interessat en la política va fer augmentar el suport a la independència després de l’1-O. L’únic grup en què va disminuir el suport a la República després del referèndum va ser el dels qui van dir que no tenien interès en la política.

Per l’eix ideològic esquerra-dreta

A les enquestes del CEO, els catalans es valoren en una escala ideològica d’esquerra a dreta –0-1 com a ‘extrema esquerra’, 2-4 com a ‘esquerra’, 5 com a ‘centre’, 6-8 com a ‘dreta’ i 9-10 com a ‘extrema dreta’. Entre tots els grups ideològics, el suport a la independència va augmentar després de l’1-O, excepte en un: entre el dels qui es consideren d’extrema dreta, el suport a la independència va disminuir substancialment.

Per lloc de naixement

Els catalans nascuts a Catalunya són més partidaris de la independència, però els catalans nascuts a la resta d’Europa, fora d’Europa i a la resta de l’estat espanyol també mostren un creixement substancial del suport a la independència després de l’1-O.

Conclusions

Si considerem que la ‘generació de l’1-O’ és formada pels catalans que van donar suport a la independència després dels fets del Primer d’Octubre, és difícil de distingir qui obté aquest títol. Aparentment, la ‘generació de l’1-O’ és formada per gent jove i gent gran, nascuts a Catalunya i fora del Principat, que parlen català o castellà, i de punts geogràfics diversos. El referèndum va fer perdre partidaris a la independència d’alguns grups –els que es consideren d’extrema dreta i els que diuen que no tenen interès per la política ni se n’informen–, però l’augment va ser transversal en gran manera.

Aquesta realitat contrasta clarament amb la presentació del referèndum com una ‘vulneració’ dels drets dels catalans. Per exemple, el ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, envia documents a periodistes estrangers dient que l’organització del referèndum ‘privava els catalans de drets’. Tant si aquesta afirmació és certa com si no, és clar que la majoria de catalans no ho senten així. Altrament, el suport a la independència no hauria augmentat després de l’1-O, sinó que hauria disminuït.

Sigui com sigui, en la mesura que aquesta anàlisi breu no ha demostrat res, la conclusió és la següent: la ‘generació de l’1-O’ no és exclusiva d’un grup d’edat, ni de la identitat ni de la demografia. Respecte de l’any anterior a l’1-O, el suport a la independència va augmentar substancialment l’any següent entre molts grups, inclosos alguns generalment hostils a la independència.

Detalls tècnics

Tot el codi i les dades d’aquest article són disponibles ací.

Van travessar països, sovint continents, sense res més que una bossa a l’esquena o un nadó als braços. Van morir a les mateixes aigües on passem les vacances, de vegades a les envistes de la platja. La majoria van ofegar-se. Alguns van ser aixafats o asfixiats pel pànic quan les barques es negaren. N’hi hagué que es van morir d’hipotèrmia, després de passar hores a l’aigua, tot esperant una operació de salvament que no va arribar mai. Alguns altres van perdre’s al mar, sovint sucumbint a la deshidratació o a la fam després de dies a la deriva.

Gran part de l’anàlisi de dades és agregació, és a dir, combinació d’elements per a convertir dades individuals en una narració conjunta. Tanmateix, en el cas dels morts a la Mediterrània és difícil de concloure res significatiu d’una cosa tan innecessària i sense trellat. És difícil, amb dades o sense, donar sentit a un món en què desenes de milers de morts poden considerar-se una situació ‘legal’ i, en canvi, el salvament de persones a la mar és tractat com un ‘crim’. A més, l’agregació de dades perilla de convertir els éssers humans en simples xifres i malmetre l’efecte emocional que la mort d’una persona pròxima hauria de tenir sobre nosaltres.

Per tant, aquesta ‘anàlisi’ no serà una anàlisi absoluta. Hi exposaré només la visualització de les dades: un mapa. El mapa no té agregació, ni paraules, ni interpretació. Només hi ha un punt per a cada persona que s’ha mort a la Mediterrània maldant per arribar a Europa, del 2014 ençà. El mapa és ací.

Hi ha 17.755 punts. 17.755 humans. 17.755 morts.

A vegades, les paraules hi sobren.

Detalls

• Dades sense processar de https://missingmigrants.iom.int/.
• Punts aleatòriament ‘nerviosos’ dins de 0.08 lat/lng per a evitar encavalcaments.
• Tot el codi és disponible a https://github.com/joebrew/vilaweb/tree/master/analyses/migracio.
• Mapa a http://joebrew.net/mapa.html.

Els polítics, particularment els de dretes, ho han aprofitat per a parlar de ‘situació d’emergència’ i criticar la batllessa de Barcelona, Ada Colau.

Però, tenen raó? L’augment dels casos de delinqüència a Barcelona és un reflex de la realitat, o un relat? Explorem-ne les dades.

La realitat

Les dades fiables sobre la delinqüència de Barcelona es poden consultar a partir de dues fonts: el Ministeri d’Interior espanyol i els Mossos d’Esquadra. Les dades del ministeri són probablement les més exhaustives, incloses diverses fonts policíaques), però tan sols són actualitzades fins al primer trimestre del 2019 –i, per tant, són poc significatives per a l’anàlisi sobre l’actual suposada crisi de seguretat a Barcelona. Tot seguit, mostrem el nombre de delictes per trimestre a Barcelona, segons les dades del ministeri.

Les dades dels Mossos són més detallades –per mesos, no per trimestres– i lleugerament més actualitzades, fins a final de juny. A continuació, es mostren els delictes registrats pels Mossos aquests últims anys.

Com es pot veure, certament hi ha un augment gradual, però res d’extraordinari aquests últims mesos. Explorem més específicament únicament els robatoris amb violència, el delicte en què s’han centrat més els mitjans de comunicació.

Una altra vegada, n’hi ha un creixement notable aquests darrers anys, però no pas específicament aquests darrers mesos.

El relat

Per a aquesta anàlisi, hem reunit 728.053 piulets de 35 diaris catalans i espanyols. La llista completa es pot veure al final d’aquest article. Hem identificat tots els que contenen la paraula ‘Barcelona’ i una altra paraula que es refereixi a la violència o la delinqüència (‘violència’, ‘inseguretat’, ‘delictes’, ‘crim’), tant en català com en castellà.

El gràfic següent mostra el nombre combinat de piulets d’aquest mes en aquests 35 mitjans que parlen sobre la situació de delinqüència a Barcelona.

Si observem dia per dia només aquestes darrers setmanes, l’augment ràpid és encara més cridaner.

Desglossem els mitjans per setmana.

Finalment, podem examinar quins diaris per dia.

L’augment de la cobertura dels mitjans ha tingut un efecte general sobre la població. Tot seguit, es mostren els piulets mensuals que només mencionen ‘delinqüència’ o ‘violència’. Fem servir el mateix mètode que abans, a Barcelona i Twitter en general, des del començament del 2018.

Explorem les mateixes dades, però diàriament i només aquests últims mesos. A continuació es mostren el nombre de piulets diaris únicament sobre ‘delinqüència’ o ‘violència’ i ‘Barcelona’.

Comparació entre la realitat i el relat

Examinem la comparació entre la realitat i el relat. El gràfic següent mostra la ‘realitat’ a l’esquerra –nombre conegut de delictes mensuals i robatoris violents– i el ‘relat’ a la dreta –piulets sobre els mitjans i la població en conjunt esmentant ‘violència’ i ‘delinqüència’ a Barcelona. El nombre s’ha normalitzat segons el percentatge de ‘normal’, és a dir, 200% significa que hi ha el doble de la taxa normal i 50% significa que hi ha la meitat de la taxa normal.

Tant la realitat com el relat mostren un augment de la delinqüència i la violència a Barcelona, però en una proporció totalment diferent. Si els robatoris violents han crescut d’un 10% a un 12% aquests últims mesos, en comparació amb les dades disponibles com a ‘normal’ (2018), els piulets sobre la violència i la delinqüència a Barcelona han augmentat d’un 500%.

Interpretació i conclusió

En aquesta anàlisi es destaquen dues coses:

1. Desproporcionalitat de la cobertura: la desproporcionalitat entre l’augment relativament moderat de la delinqüència a Barcelona i l’augment extrem de la cobertura dels mitjans sobre la criminalitat.
2. Objectiu de la cobertura: l’arbitrarietat del calendari de la cobertura dels mitjans sobre la delinqüència.

Dit altrament, aquests darrers mesos la realitat i el relat han divergit. Sense noves dades disponibles sobre delinqüència del juny ençà, i sense cap dada que suggereixi un augment particular de la taxa de delinqüència aquestes darreres setmanes, els diaris i la població han començat a parlar incessantment dels delictes a Barcelona. El punt culminant fou la setmana passada, quan dotzenes de mitjans tractaren de diverses notícies sobre la ‘crisi’ de seguretat a Barcelona.

Per què hi ha hagut aquest augment ara? I per què aquest augment important de la cobertura sobre la violència i la delinqüència a Barcelona és tan desproporcionat respecte de l’augment real?

Cal considerar la importància del marc mental, tant dels periodistes com dels lectors, a l’hora d’entendre com comença una notícia i què motiva les decisions editorials. El cas de la viralitat de l’angle de notícies sobre la delinqüència a Barcelona podria ser un exemple d’un ‘bucle de retroalimentació’ o de ‘cambra de ressonància’. Funciona així: hi ha un esdeveniment violent –un apunyalament, per exemple–, els periodistes en parlen, aquells dies no hi ha gaires notícies i la notícia sobre el fet violent té més clics, cosa que motiva els periodistes a escriure més sobre crims violents a Barcelona. Això alimenta una sensació de por entre la població, que origina més clics i repiulets sobre aquesta mena de notícies, i la cambra de ressonància va creixent. Els periodistes dels altres mitjans se senten obligats a parlar-ne també perquè ‘tothom en parla’; i els polítics, igualment. Després, s’escriuen més notícies sobre les declaracions dels polítics, i fins i tot notícies sobre notícies.

En l’espiral dels comentaris, tots tenim la culpa de la desconnexió entre la realitat i el relat. De fet, creem activament aquesta desproporció triant sobre què debatem, sobre què escrivim; què ens agrada o repiulem i de què fem cas omís. El periodisme es fonamenta en la demanda: exigim sensacionalisme, com ho demostra el fet que cliquem sobre aquestes notícies, i el periodisme ens el forneix. És economia clàssica, oferta i demanda. Jo mateix contribueixo a l’espiral quan trio d’escriure sobre la delinqüència a Barcelona en aquest article.

Però dir que tots som culpables no significa que tots ho siguem de la mateixa manera. Els periodistes tenen la responsabilitat ètica de mantenir-se fidels a la realitat, fins i tot si això implica perdre l’oportunitat de publicar un titular molt llaminer. Quan la institució del periodisme no fa res per oposar-se a un relat cada vegada més deslligat de la realitat, i en alguns casos fins i tot hi contribueix, no compleix la seva responsabilitat davant la societat.

Publicar titulars de notícies sobre delinqüència violenta a Barcelona, un dia i un altre, a un ritme sense precedents, en un moment arbitrari pel que fa a la taxa de delinqüència real, pot ser útil per al negoci, però no per a la professionalitat del periodisme. És clar que el periodisme ha de ser impulsat per la demanda, els periodistes han d’escriure notícies sobre allò que vol llegir la gent. Però també ha de ser impulsat per la realitat. En el cas de l’aparent ‘crisi’ de seguretat a Barcelona, la realitat hi té un paper menor.

Llista dels mitjans analitzats

20m
324cat
abc_es
cadanaser_espa
ccmaa_cat
cope
cronicaglobal
diariaara
diaridegirona
elcatalan_es
elconfidencial
eldiarioes
eleconomistaes
elespanolcom
elmundoes
elnacionalcat
elpais
elpais_espana
elperiodico
elperiodico_cat
elpuntavui
enoticiescat
europapress
larazon_es
lavanguardia
laverdad_es
libertaddigital
naciodigital
okdiario
ondacero_es
publico
rtve
telecincoes
vilaweb
voz_populi

Segons l’Organització Internacional per a les Migracions, la Mediterrània és, ‘de lluny, la frontera més mortífera del món’. Cada any, es moren milers de persones provant d’arribar a Europa en embarcacions poc segures i abarrotades. Vénen cercant una vida millor per a ells i les seves famílies, sovint fugint de la guerra, la persecució o la pobresa extrema.

Open Arms és una ONG dedicada a salvar migrants a la mar. A la Mediterrània, n’ha salvats prop de trenta mil.

Open Arms s’ha enfrontat a molts desafiaments legals i administratius. Els estats membres de la UE són refractaris a proporcionar ports segurs per a desembarcar els migrants. El govern italià i el govern espanyol l’han amenaçat unes quantes vegades amb multes considerables per aquestes feines de salvament.

El març del 2018, per exemple, el vaixell va ser detingut a Itàlia, suposadament ‘per haver promogut la immigració il·legal’. Llavors molts polítics van manifestar indignació. Com podia ser que un vaixell humanitari dedicat a salvar vides quedés encallat en un port per motius legals?

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) es va mostrar especialment indignat. Va emetre un comunicat en què anunciava una ‘ofensiva parlamentària en suport’ de la tasca d’Open Arms.

Els socialistes Ferran Pedret i Meritxell Batet van fer una crida al futur govern català a col·laborar amb el govern espanyol per a garantir que Open Arms pogués continuar la seva tasca. Javi López, eurodiputat del PSC, va sol·licitar davant la Comissió Europea que el govern italià alliberés el vaixell. Meritxell Batet, ara ministra de Política Territorial del govern espanyol, va declarar que Líbia havia comès ‘violacions i abusos sistemàtics de drets humans’ i, per tant, l’Open Arms necessitava un port europeu. Els socialistes espanyols també van parlar en nom d’Open Arms. Pedro Sánchez, el dirigent del Partit Socialista Obrer Espanyol (que encara no era president), va denunciar els milers de morts a la Mediterrània i va reiterar que ‘el govern de Rajoy havia d’assistir el vaixell d’Open Arms i comprometre’s amb una cooperació i política humanitària digna de la UE‘.

És a dir, el 2018, abans que Pedro Sánchez fos president i fins i tot durant els primers dies de la seva presidència, els socialistes es van comprometre activament a favor de la tasca humanitària d’Open Arms. Després va arribar el 2019. I…

Open Arms i els socialistes el 2019

Alguna cosa ha canviat el 2019. No ha estat Open Arms, que ha continuat salvant migrants a la Mediterrània. Més aviat han estat els socialistes. El gener del 2019, amb Pedro Sánchez ja al poder, el seu govern va començar a fer exactament allò que havia fet el 2018 el govern italià (i contra el qual els socialistes s’havien pronunciat amb tanta contundència): impedir a Open Arms de fer la seva feina.

I aleshores els socialistes van deixar de parlar d’Open Arms. No van denunciar l’ONG per haver violat, suposadament, la llei marítima (l’excusa que el govern socialista feia servir per a blocar-los). No la van aplaudir pel fet de salvar vides (com havien fet el 2018). Simplement van callar. Silenci absolut.

Anem a l’agost del 2019. L’Open Arms va salvar centenars de migrants a la Mediterrània a començament de mes i després ha navegat sense rumb durant dues setmanes. Cap govern europeu no volia concedir-li l’entrada a les seves aigües. Els socialistes, que continuen governant a l’estat espanyol i que havien estat tan ‘contundents’ a l’hora d’aplaudir Open Arms i defensar que els migrants no tornessin Líbia, on es cometien violacions dels drets humans, ara han callat. Durant dues setmanes, mentre el vaixell cercava un port segur per a centenars de persones, el mateix partit que només un any abans havia declarat una ‘ofensiva parlamentària’ en suport de l’ONG ha guardat un silenci absolut.

Què ha passat? Quan i per què els socialistes han decidit de deixar d’expressar la solidaritat amb Open Arms? Qui va parlar sobre Open Arms el 2018? I el 2019? Aprofundim les dades.

Mètodes

Per a aquesta anàlisi, veurem tots els piulets dels socialistes que són ministres del govern de Sánchez, diputats del PSC al Parlament de Catalunya o diputats del PSC o el PSOE al Parlament Europeu. Aquesta llista és formada per aquestes persones i comptes de Twitter:

Pedro Sánchez sanchezcastejon
Carmen Calvo carmencalvo_
Josep Borrell JosepBorrellF
Dolores Delgado LolaDelgadoG
María Jesús Monter mjmonteroc
José Luis Ábalos abalosmeco
Isabel Celaá CelaaIsabel
Magdalena Valerio mvalerio_gu
Luis Planas LuisPlanas
Meritxell Batet meritxell_batet
Teresa Ribera Teresaribera
Màxim Huerta maximhuerta
Nadia Calviño NadiaCalvino
Carmen Montón CarmenMonton
Pedro Duque astro_duque
Miquel Iceta miqueliceta
Eva Granados Eva_Granados
Ferran Pedret i Santos FerranPedret
Rafel Bruguera Batalla rafelbruguera
Carles Castillo Rosique CarlesTgna
Assumpta Escarp Gibert aescarp
Ramon Espadaler i Parcerisas Ramon_Espadaler
Pol Gibert Horcas polgiber
Rosa Maria Ibarra Ollé ROSA_M_IBARRA
Raúl Moreno Montaña raulmorenom
Marta Moreta Rovira MartaMoreta
Esther Niubó Cidoncha eniubo
Òscar Ordeig i Molist oscarordeig
David Pérez Ibáñez davidpsc
Alícia Romero Llano aliciarll
Beatriz Silva Gallardo BeaSilva9
Jordi Terrades i Santacreu jterrades
PSC socialistes_cat
PSOE PSOE
Lina Gálvez linagalvezmunoz
Javi López Fernández fjavilopez
Inmaculada Rodríguez-Piñero RodriguezPinero
Eider Gardiazábal EGardiazabal
Nicolás González Casares nicogoncas
Cristina Maestre crismaestre
César Luena cesarluena
Clara Aguilera García ClaraAguilera7
Ignacio Sánchez Amor NachoSAmor
Mónica Silvana González MonicaSilvanaG
Juan Fernando López Aguilar JFLopezAguilar
Adriana Maldonado López AMaldonado
Jonás Fernández jonasfernandez
Alicia Homs Ginel aliciahoms
Domènec Ruiz Devesa DomenecD

Les mencions d’Open Arms van caure dràsticament entre els socialistes espanyols i catalans del 2018 al 2019:

La major part dels socialistes no ha mencionat Open Arms a Twitter cap dels dos anys, però entre els que sí que l’han mencionat, el nombre de mencions va ser més elevat el 2018 que no el 2019 en tots menys dos dels quaranta-set:

És a dir, malgrat l’entusiasme i la solidaritat amb la tasca d’Open Arms el 2018 i malgrat que la tripulació i les migrants salvats per l’Open Arms s’han passat les dues primeres setmanes d’agost a la Mediterrània sense port per a desembarcar, els socialistes espanyols i catalans s’han mostrat extremadament silenciosos sobre la qüestió.

Interpretació

Per què? Què ha passat? Què ha obligat els socialistes espanyols i catalans a ser tan contundents amb la causa de l’Open Arms el 2018 i tan sorprenentment silenciosos el 2019?

Què ha obligat l’eurodiputat Javi Lopez a passar cinc dies a bord de l’Open Arms el 2018 i a sol·licitar que l’ONG rebés premis de drets humans per la seva tasca i, en canvi, ara a no dir-ne res durant les dues setmanes que ha estat sense port segur?

https://twitter.com/fjavilopez/status/1012715975861571584

Per què la presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet, va demanar al govern espanyol que prengués mesures per la causa d’Open Arms quan aquell govern era d’un altre partit, però no diu res sobre l’ONG quan el govern espanyol és a les mans del seu?

Reclamamos al Gobierno de España que se comprometa a atender al barco español retenido @openarms_fund y a impulsar en el marco de la #UE una política digna, de cooperación y preservación del derecho humanitario a la altura de los valores que Europa quiere representar @campsoscar pic.twitter.com/Rtd6Yuk9QD

— Meritxell Batet (@meritxell_batet) April 13, 2018

Per què el president del PSC, Miquel Iceta, va oferir el ‘suport’ a Open Arms el 2018 i no n’ha dit res durant les dues setmanes en què Espanya s’ha negat a oferir un port segur?

El meu suport i el de @socialistes_cat a @openarms_fund, organització que treballa en condicions molt dures per poder salvar la vida de desenes de milers de persones que es troben en risc de mort i abandonades a la seva sort.https://t.co/on8ampj8v5

— Miquel Iceta Llorens / (@miqueliceta) March 19, 2018

Per què el diputat català Pol Gibert va fer servir l’etiqueta ‘#BackOpenArms’ per a la recepció de benvinguda del vaixell el 2018 i, en canvi, no ha dit res durant les dues setmanes en què el vaixell ha estat en perill a la mar, enguany?

Per què el ministre de Foment espanyol, José Luis Ábalos, ara fa un any, va manifestar satisfacció per la tasca de salvament de l’ONG i no ha dit res ara, quan ha necessitat un port segur on desembarcar?

Muy satisfecho del acuerdo por el que @openarms_fund se sumará a @salvamentogob en las tareas de rescate de seres humanos en el Estrecho y Mar de Alborán. https://t.co/22WCoZ0CEq

Foto: Juan Medina / Reuters pic.twitter.com/8GFMfJFatm

— EN EL NOMBRE DE ÁBALOS (@abalosmeco) August 30, 2018

Per què el diputat català Carles Castillo va dir que els treballadors d’Open Arms eren ‘herois’ el març del 2018 i ha mantingut silenci durant la difícil situació del 2019?

Per què el president espanyol, Pedro Sánchez, va aplaudir la tasca d’Open Arms i va reclamar a Rajoy que aturés ‘aquest drama’ (fent referència a l’impediment a que Open Arms fes operacions de salvament) el 2018 i ha refusat d’oferir-li un port segur el 2019?

Miles de personas mueren cada año en el Mediterráneo y miles se salvan gracias al trabajo de las ONGs. El Gobierno de Rajoy debe atender ya al barco de @openarms_fund y comprometerse con una política de cooperación y humanitaria digna en la UE. Hay que parar este drama. https://t.co/POv77eNeEN

— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) April 13, 2018

Pot ser que aquests quaranta-set socialistes creguin que Open Arms, que aplaudien amb entusiasme el 2018, ha abandonat els seus principis? Pot ser que pensin que no fa una bona tasca?

Si és això, per què no ho diuen? Per què no condemnen Open Arms pel fet ‘d’incomplir la llei marítima’ o ‘de fomentar la immigració il·legal’? Per què no diuen: ‘Ens vam equivocar el 2018, això que fa Open Arms no està bé!’? Per què, aquest silenci?

Ignoro la resposta a aquestes preguntes. No sé per què els socialistes han decidit d’abandonar Open Arms, tant a Twitter com a la realitat. Però sí que sé que l’alt grau d’uniformitat en el silenci dels socialistes el 2019 no suggereix espontaneïtat. Algun periodista hauria de demanar-se si els socialistes han rebut instruccions des de dalt per a no parlar sobre Open Arms. I si és el cas, per què?

Detalls tècnics

Les dades s’han aplegat a Twitter mitjançant el paquet Python Twint i s’han emmagatzemat en un banc de dades local mitjançant les instruccions de la configuració del paquet R VilaWeb (https://github.com/joebrew/vilaweb). El codi per a aquesta anàlisi és disponible públicament ací.

• Tant Catalunya com Escòcia formen part d’estats generalment reconeguts com a societats democràtiques funcinals (l’estat espanyol i el Regne Unit).
• Totes dues tenen una població similar (Catalunya 7,6 milions i Escòcia 5,4)
• Totes dues tenen un fort sentit d’identitat ‘nacional’.
• Aproximadament la meitat dels escocesos i la meitat dels catalans volen un estat independent.
• Tant els escocesos com els catalans són, en gran part, pro-Unió Europea.
• Tant els escocesos com els catalans tenen la seva llengua (tot i que el català és molt més parlat que no pas el gaèlic).

El referèndum d’autodeterminació a Escòcia del 2014 es va desenvolupar amb normalitat. Cap jutge no va ordenar que es requisessin urnes. No es va enviar cap policia de la resta del Regne Unit per a estomacar votants. Cap activista escocès no va ser empresonat. A Londres no es va fer cap judici per ‘rebel·lió’. Simplement es va fer un referèndum. Els vots en favor del no van superar els del sí i la vida va continuar.

Amb el Brexit a l’horitzó, la majoria d’escocesos volen tornar a votar sobre la independència. I és probable que passi. I, com el 2014, ningú no serà colpejat, ningú no serà detingut, ningú no serà traslladat a la capital de l’estat per a un judici polític i la ‘governabilitat’ del Regne Unit probablement no es veurà afectada ni pel procés del pròxim referèndum d’autodeterminació escocès ni pel resultat.

Ara, això no es pot dir de Catalunya i Espanya. Els dirigents dels partits independentistes catalans principals fa més d’un any i mig que estan en presó ‘preventiva’ per haver organitzat el referèndum del 2017 i l’estabilitat política de l’estat espanyol és cada vegada més dubtosa: el president en funcions, Pedro Sánchez, no va poder obtenir majoria al congrés el mes passat i a la tardor podria tornar a haver-hi eleccions espanyoles per quarta vegada en cinc anys. El resultat del referèndum a Catalunya –i la reacció de l’estat espanyol– ha estat molt negativa per a tots els partits. Per què, doncs, l’estat espanyol no ha pres l’enfocament del Regne Unit?

La resposta simple i recurrent del govern espanyol és que ‘és il·legal’, un argument que porta a la següent pregunta lògica: si la llei és el problema, per què no es pot canviar? Per què no es pot fer explícitament legal que els catalans exerceixin els mateixos drets que els escocesos i, d’aquesta manera, evitar la incertesa i garantir el respecte adequat del principi d’autodeterminació?

Segons Pedro Sánchez, Catalunya ‘mai’ no serà independent i ‘mai’ no hi haurà cap referèndum. Segons Miquel Iceta, el dirigent del PSC, no hi hauria d’haver cap referèndum reconegut perquè ‘els catalans no el volen‘. La posició del govern espanyol és que no hi ha prou consens per a fer cap referèndum a Catalunya.

Aquesta és la qüestió. Ja hi ha consens entre els catalans. N’hi havia el 2017, quan van ser estomacats i empresonats per haver intentat votar. Va continuar havent-n’hi el 2018, mentre els líders polítics catalans esperaven el judici en presó preventiva. I n’hi ha avui, el 2019, segons les dades dels sondatges més recents. Els catalans –inclosos molts dels qui no volen la independència– volen allò que té Escòcia: la capacitat de decidir la seva forma de govern per si mateixa. Volen un referèndum.

Les dades

El Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió demana ocasionalment als catalans si consideren que Catalunya té el dret de convocar un referèndum d’independència. D’ençà del plebiscit del 2017, la pregunta s’ha formulat tres vegades, de tres maneres diferents:

• Juny de 2018: Grau d’acord amb la frase ‘Catalunya no té el dret de celebrar un referèndum d’autodeterminació’.
• Març de 2019: Grau d’acord amb la frase ‘Els catalans tenen el dret de decidir sobre el seu futur com a país a través d’un referèndum’.
• Juny de 2019: Grau d’acord amb la frase ‘Catalunya té el dret de celebrar un referèndum d’autodeterminació’.

Les tres variants de la pregunta demanen exactament la mateixa cosa (tot i que la formulació negativa de la primera pregunta requereix de transformar les dades). Examinem la resposta d’aquesta pregunta i, per evitar variacions potencialment enganyoses associades a la mida petita de la mostra, hi agregem els valors del 2018 i el 2019

A continuació s’exposen les opinions d’una mostra representativa de 4.500 catalans sobre la qüestió de l’autodeterminació. Gairebé les tres quartes parts creuen que Catalunya té el dret de fer un referèndum d’autodeterminació. Només el 17,1% considera que no.

Si n’eliminem els qui no han donat resposta d’una manera o altra, obtenim aquests resultats:

Dit d’una altra manera, el 19% dels catalans s’oposa a l’autodeterminació i el 81% hi és favorable.

D’aquesta xifra crida l’atenció que invalida completament l’excusa del president espanyol Pedro Sánchez per a no prendre cap mesura política per a resoldre el conflicte català. Sánchez va dir l’any passat que consideraria qualsevol proposta política si obtingués el suport del ‘75 al 80% de la societat catalana‘. L’autodeterminació té el suport del 81% dels catalans. Per què Sánchez, doncs, no s’ha mogut de la seva posició de no fer ‘mai’ cap referèndum? Però allò que crida més l’atenció és la quantitat de suport en favor d’un referèndum d’autodeterminació, fins i tot entre els votants del partit de Pedro Sánchez. Més de la meitat dels socialistes catalans creuen que Catalunya té el dret d’organitzar un referèndum d’autodeterminació i menys del 31% considera que no.

Una altra vegada, si descartem els qui no van respondre a la pregunta, el desglossament per partits és més rellevant encara.

Més del 60% dels votants del PSC –el dirigent del qual afirma que els catalans no volen fer cap referèndum– declaren que els catalans tenen dret d’un referèndum d’autodeterminació.

Conclusió

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ha anunciat que el seu govern perseguirà un referèndum d’independència els dos anys vinents. Tot i que alguns conservadors han declarat que s’hi oposaran activament, molts polítics del Regne Unit –inclosos de partits antiindependentistes i antireferèndum– han declarat que l’acceptaran. Segons que va dir la setmana passada John McDonnell, el canceller a l’ombra del partit laborista: ‘Deixarem decidir els escocesos. Això és la democràcia‘. Sembla que John Corbyn, el líder del partit laborista, comparteix aquest punt de vista.

Sánchez va demanar el 80%. I ja el té. El 81% dels catalans creu que Catalunya té dret de fer un referèndum d’autodeterminació. Que Pedro Sánchez no emprengui les mesures legals per a garantir-lo fa pensar que senzillament no és conscient que existeix aquest consens.

O bé, i malauradament potser més probable, Pedro Sánchez és conscient que a Catalunya hi ha un consens ampli en favor de l’autodeterminació. Però és probable que també sigui conscient del consens ampli que hi ha a Espanya contra el fet que els catalans decideixin per si mateixos. I negar l’autodeterminació catalana dóna vots a Espanya.

Sánchez ha de mantenir el mite que els catalans són una societat dividida sense consens per a resoldre els seus problemes polítics. Per salvaguardar els seus vots a l’estat espanyol i la seva credibilitat a la resta d’Europa necessita que la gent cregui que els catalans ni tan sols saben què volen. Aquest és el mite que permet a l’estat espanyol d’ajornar l’aplicació de la solució evident a la crisi política catalana, la solució desitjada per una gran majoria de catalans, la solució presa a Escòcia i implementada en la resta de casos recents en què l’independentisme ha arribat al 50% en societats democràtiques: un referèndum.

Nota tècnica

Tots els codis i dades d’aquest article són disponibles públicament a: https: //github.com/joebrew/vilaweb/tree/master/analyses/que_es_un_consens.

Aquesta disminució del suport a la independència va atreure molt l’atenció dels mitjans. Els que generalment no informen detalladament del sondatge del CEO van publicar titulars sobre la disminució del suport a la independència. A les xarxes socials com ara Twitter els erudits van engegar la maquinària per a explicar per què havia caigut aquest suport.

El descens és brusc: només tres mesos abans era del 48,4% i l’oposició se situava al 44,1%. Cal recordar que el nombre de catalans en favor de la independència ha estat constantment superior al dels contraris d’ençà de mitjan 2017. Tenint en compte això, una persona raonable podria demanar-se què ha originat aquesta disminució tan ràpida. Aprofundim en les dades i vegem-ho.

Com fa la mostra el CEO

El sondatge del CEO és, amb diferència, el més rigorós sobre les actituds polítiques dels catalans. Però, com totes les enquestes, és subjecte a un biaix potencial introduït per la selecció de la mostra i el marge d’error. Com que el CEO és totalment transparent (és a dir, en publiquen totes les microdades), podem quantificar aquest biaix potencial per ajudar-nos a comprendre fins a quin punt els grans canvis de resultats són producte de (a) canvis entre la població o (b) canvis entre la mostra.

Per exemple, mirem quina participació han tingut en la mostra al llarg dels anys:

Notareu que (a) el desglossament reflecteix estretament la distribució territorial veritable dels catalans i (b) com es manté constant amb el pas del temps. Això és degut al fet que el CEO controla aquesta variable i que es garanteix que la població seleccionada reflecteixi fidelment el pes poblacional de cada província.

El CEO també controla estretament variables com ara la mida del municipi, l’edat, el sexe i el lloc de naixement. Com hem mostrat anteriorment a la columna, això és perquè aquests factors demogràfics tenen un paper important a l’hora de formar les opinions sobre qüestions polítiques. Per exemple, si una enquesta del CEO inclogués només persones nascudes a Catalunya, el suport a la independència seria significativament superior al real. Igualment, si un sondatge del CEO sobrerepresentés els catalans nascuts a Espanya, el suport al PP semblaria superior al real. Per això, quan la mostra difereix lleugerament de la població real, el CEO aplica una tècnica estadística simple anomenada ‘ponderació’ que, essencialment, dóna més pes o menys a les respostes en funció de si les característiques demogràfiques individuals són representatives del conjunt de la població. Aquesta tècnica té com a efecte eliminar els potencials biaixos de mostra.

Però ací hi ha una qüestió a tenir present: és difícil, o gairebé impossible, de saber exactament quines variables s’han de fer servir per a ‘ajustar’ la mostra. Si s’ajusten variables importants com el lloc de naixement, es pot acabar obtenint una selecció aleatòria que no sigui representativa respecte de les altres variables.

L’augment sobtat de l’unionisme i la caiguda del suport a la independència es poden interpretar d’una de les dues maneres: (1) que alguna cosa ha passat, políticament, que ha fet canviar d’opinió molts catalans independentistes, fent-los ara antiindependentistes o (2) que la mostra seleccionada pel CEO no reflecteix amb precisió la població de Catalunya. Quina és?

Hi ha moltes proves en favor de la primera teoria. Potser la victòria del PSOE a les eleccions de l’abril ha fet canviar d’opinió uns quants independentistes. O potser la discordança entre els independentistes ha fet que alguns canviïn de bàndol.

Però si examinem les dades, veurem que hi ha més proves per a la segona teoria i que la mostra més recent de CEO altera el resultat final. Examinem-ho.

CEO del juny del 2019

La mostra del CEO del juny del 2019 va ser lleugerament diferent de les enquestes anteriors en tres aspectes que probablement van afectar els resultats quant al suport a la independència:

1. El sondatge va gaudir d’un nombre més elevat que no és habitual de persones amb pares nascuts a Espanya.
2. Més persones que s’identifiquen com a espanyols que no és habitual.
3. I més nombre que no és habitual de persones que consideren el castellà com a llengua pròpia.

A continuació es mostra l’associació entre el lloc de naixement dels pares i el suport a la independència.

Els catalans amb un pare o més nascuts a Catalunya són, en gran manera, independentistes, mentre que els catalans amb els dos pares nascuts a fora de Catalunya són, en gran part, antiindependentistes. Per què és rellevant això? Perquè a l’enquesta més recent del CEO, el percentatge de catalans amb un pare o més nascuts a Catalunya va disminuir significativament.

El percentatge de catalans amb dos pares nascuts a Catalunya va disminuir realment d’un 37% a menys del 32 en pocs mesos? Probablement no. Aquest canvi no reflecteix un canvi en la població catalana, sinó que suggereix un canvi en la mostra CEO.

Autoidentificació cultural

La identificació cultural és estretament correlacionada amb les opinions sobre la independència. Els catalans que s’autoidentifiquen majoritàriament com catalans o bé únicament són més independentistes que no pas els que se senten espanyols. El suport a la independència de Catalunya és del 95% entre els qui només se senten catalans, però només del 5% entre els qui se senten només espanyols.

I què va passar aquest darrer sondatge del CEO? Es va registrar un descens del percentatge de catalans que se senten únicament catalans o més catalans que espanyols i, en canvi, va augmentar el de catalans que se sentien més espanyols que no pas catalans o només espanyols.

La identitat cultural de Catalunya realment ha canviat molt en pocs mesos? Una altra vegada, probablement no. Més aviat aquests canvis probablement tenen més a veure amb la mostra del CEO que no pas la composició real de la població.

Llengua

La llengua, tal com la identificació cultural i el lloc de naixement dels pares, és estretament relacionada amb els sentiments sobre la independència. Entre els catalans que consideren que el castellà és la seva llengua, només un 22% dóna suport a la independència. En canvi, dels catalans que consideren que el català és la seva llengua, el 77% vol la independència.

I què va passar aquest darrer CEO? Va caure el percentatge de participants que consideren que el català és la seva llengua, mentre que el percentatge que consideren llengua materna el castellà va augmentar.

Una altra vegada, amb el perill de repetir-me, el percentatge de castellanoparlants a Catalunya realment ha augmentat significativament aquests darrers mesos? No, probablement no. Més aviat va ser la mostra de CEO, que va canviar, no pas la de Catalunya.

Què passaria si la mostra hagués estat diferent?

El suport a l’unionisme va créixer realment del 44% al 48% en pocs mesos? La cosa més probable és que no. Bona part de l’augment de l’unionisme entre la població catalana que mostra el CEO es pot atribuir als augments de la mostra de grups demogràfics que generalment donen suport a la unió amb Espanya: els qui no tenen pares nascuts a Catalunya, els qui s’autoidentifiquen com a espanyols i els qui consideren el castellà la seva llengua.

Es pot argumentar que aquests darrers mesos la societat catalana també ha experimentat grans canvis en l’ascendència, identitat cultural i preferències lingüístiques. Però això és poc probable. La cosa més probable és que en el sondatge CEO, per pura casualitat, la demografia antiindependentista hi sigui sobrepresentada.

Quin hauria estat el resultat del sondatge en qüestió si les característiques demogràfiques de què hem parlat fossin idèntiques a la dels quatre sondatges anteriors –final del 2017 fins a principi del 2019? Vegem-ho:

Podem ‘ajustar’ la nostra mostra perquè la població del CEO més recent sigui més semblant a la dels quatre anteriors. Per exemple, podem tornar a calcular la nostra mostra mitjançant la variable ‘autoidentificació’ (si se sent més catalana o espanyola) de manera que la nostra mostra sigui idèntica que la dels quatre anteriors. Llavors, el percentatge en favor de la independència és significativament superior a l’oposat.

En canvi, si ajustem la variable de la llengua, obtenim una divisió molt més uniforme.

I, si ajustem el lloc de naixement dels pares, el suport a la unitat entre Catalunya i Espanya és més gran que no pas a la independència –encara que no amb tanta diferència com al resultat del CEO.

Llavors, quin és el suport veritable a la independència a Catalunya? No se sap, perquè Espanya no permet cap referèndum, però probablement la divisió entre el sí i el no és de 50-50.

El suport a la independència ha disminuït dràsticament aquests darrers mesos? I els sentiments espanyolistes han augmentat realment de manera tan contundent? Probablement no. Més aviat, el sondatge del CEO més recent va representar grups desafortunadament adversos a la independència. Si ‘corregim’ la mostra per adequar-la als estudis anteriors, trobem que el suport a la independència també s’ajusta. Dit d’una altra manera, no hi ha hagut cap canvi en el suport a la independència.

En aquestes qüestions la gent no sol canviar de parer. Els convençuts ja no es poden convèncer, les opinions es fossilitzen i els qui ja en tenen una de formada interpreten la informació nova de manera que la reforci (i.e. biaix de confirmació). La investigació mostra que la gent s’aferra irracionalment a les seves creences una vegada han pres una decisió. De fet, hi ha algunes proves que suggereixen que mostrar informació que contradiu les opinions en realitat fa creure-hi encara més fermament.

Assumim doncs, amb vista al futur previsible, que els catalans no canviaran d’idea respecte de la independència. La meitat en favor hi continuarà en favor; la meitat en contra també hi continuarà en contra. Què creieu que passarà?

Si heu suposat ‘un estancament infinit’, probablement erreu. Fins i tot sense canvis d’actitud, les majories socials canviaran. Com? Per tres raons:

1. La gent es mor.
2. La gent migra.
3. La gent neix.

En unes altres paraules, mentre els polítics s’escridassen provant insatisfactòriament de convèncer l’opinió contrària perquè assumeixi el seu punt de vista, una força molt més poderosa que no pas els polítics es mou al rerefons: la demografia. Els canvis de mentalitat no són el motor de molts dels canvis socials radicals; més aviat és que la població canvia. Per tornar a l’exemple anterior del matrimoni homosexual, la raó per la qual ha estat legalitzat en molts dels països occidentals aquests darrers anys no és perquè els qui s’hi havien oposat fermament canviessin de parer, sinó perquè van fer-se vells i es van morir. El mateix fenomen explica en gran manera més canvis socials com ara l’auge del feminisme i l’ecologisme o la reducció del racisme i l’antisemitisme.

Els interessats en el futur de Catalunya haurien de tenir present la demografia. Els índexs de naixement i migració han canviat radicalment aquestes dècades i els efectes romandran durant generacions. No hi ha manera de ser concloent sobre el futur perquè les forces econòmiques i socials de l’esdevenidor –de moment desconegudes–tindran impacte en la mortalitat, la fertilitat i la migració, però per a predir-lo podem fer servir la informació ara disponible.

Aquest article aspira a fer justament això: quantificar l’efecte dels canvis demogràfics a Catalunya respecte del suport a la independència.

Context: els factors demogràfics que afecten el suport a la independència

La raó per la qual el canvi demogràfic portarà un canvi social a Catalunya és perquè les característiques demogràfiques són estretament relacionades amb el suport de la independència, respecte del qual hi ha dos factors especialment rellevants: l’edat i el lloc de naixement.

Aquest gràfic mostra l’associació entre el lloc de naixement i el suport a la independència. Els catalans nascuts a Catalunya són en gran part favorables a la independència. Els nascuts a fora hi són majoritàriament contraris.

I aquest mostra l’associació entre edat i independentisme. Els catalans joves són majoritàriament independentistes, mentre que els més grans són majoritàriament unionistes.

Submergim-nos, doncs, en els detalls.

El present: una radiografia

Hi ha una tendència demogràfica destacable que es produeix ara mateix a Catalunya: el percentatge de catalans que han nascut a Espanya minva. Hom pot tan sols especular si aquesta tendència ha tingut a veure amb el ràpid creixement de l’independentisme aquests darrers anys, però les dades són clares. Aquests últims vint anys el percentatge de catalans nascuts a l’estat espanyol ha baixat d’un 27,2% a un 16,6%.

Per què ha disminuït el percentatge de catalans nascuts a l’estat espanyol? No és perquè deixin Catalunya per tornar a Espanya, sinó perquè la població de Catalunya nascuda a l’estat espanyol és molt més vella que no pas la mitjana catalana. El gràfic següent mostra la distribució d’edat dels catalans segons el lloc de naixement:

Fixeu-vos que al gràfic de la dreta les dades s’agrupen a la part superior, mentre que als altres s’agrupen més avall. La majoria de catalans que van néixer a Espanya són gent gran. Mentre que l’edat mitjana dels nascuts a Catalunya és de 38 anys i la dels nascuts a la resta del món és de 37, la dels nascuts a Espanya és de 64. Tres quartes parts dels nascuts a l’estat espanyol tenen més de 55 anys.

Dit d’una altra manera, la disminució del percentatge de catalans nascuts a Espanya es deu majoritàriament a la mortalitat, no pas a l’emigració.

Per què és important, això? Perquè els vells, aquí i pertot, es continuaran morint abans que els joves. I llevat que els patrons migratoris del futur siguin idèntics als del passat –cosa que quasi segur que no passarà– aquestes morts deixaran una empremta en les preferències polítiques col·lectives.

Què passarà anys a venir?

Amb la composició demogràfica actual, Catalunya és dividida aproximadament per la meitat respecte de la independència. Mirem què és probable que passi d’aquí a pocs anys.

Aquest gràfic mostra què passarà a la població actual de Catalunya amb el temps. Com que la majoria de catalans nascuts a l’estat espanyol són grans, el percentatge respecte de la població total de Catalunya disminuirà al llarg del temps.

Si examinem només la mortalitat, deixant de moment de banda la migració i la fertilitat, la població de Catalunya segons el lloc de naixement és d’aquesta manera amb vista a les dècades vinents:

Fixeu-vos en la diferència entre la línia grisa (resta del món) i la verda (Espanya). Tot i que actualment el percentatge de catalans nascuts a l’estat espanyol i el dels nascuts a l’estranger són similars, vora el 17-18%, divergiran bruscament d’aquí a no gaire. La raó és perquè els nascuts a la resta del món són relativament joves en comparació amb els nascuts a Espanya.

El resultat d’aquestes diferències al llarg dels anys és aquesta: encara que ningú no canviï de parer, el percentatge de catalans independentistes creixerà constantment les dècades vinents. Com que molts unionistes són gent gran, el suport de la unió amb Espanya també baixarà constantment a mesura que es vagin morint. Ara mostrarem el percentatge estimat de catalans en favor de la independència i en contra, assumint que mantenen la mateixa opinió i que només la mortalitat afecta l’estructura de la població, deixant de banda la migració i la fertilitat.

És raonable d’assumir que no hi haurà ni naixements ni migracions, anys a venir? És clar que no. Tal com la gent deixa d’existir, també pot ser creada. El naixement n’és una manera. L’altra, si més no per al nostre propòsit, és la migració.

Tot i que és impossible de predir com evolucionaran en el futur, és equivocat de menystenir-los. Així que, per a aquest exercici, assumirem algunes coses: que el nombre actual de naixements per any a Catalunya (del 2017, de fet, el més recent de què tenim dades) i el de migracions, de tot origen i destinació, també es mantindran constants (prenem la mitjana del període entre el 2005 i el 2017).

Una vegada fetes aquestes assumpcions, la població de Catalunya tindrà aquest aspecte amb vista als anys vinents:

Quin efecte tindrà quant en el suport de la independència? Aquest gràfic mostra una estimació de l’independentisme, assumint que no hi haurà canvis en les opinions, que les ràtios de migració seran les mateixes que les d’aquests darrers deu anys i que les de naixement seran idèntiques a les del 2017. Els efectes del canvi demogràfic es veuran fins i tot a curt termini:

En unes altres paraules, encara que ningú no canviés d’opinió, la divisió del 50-50 no es mantindria.

Ara, encara hi cal un ajustament més. El gràfic anterior mostra resultat probable d’un referèndum d’independència, assumint que tots els catalans adults poguessin votar. Això seria ideal, d’una perspectiva democràtica, però és poc probable que sigui el cas. Específicament, la majoria de catalans nascuts a fora de l’estat espanyol no són ciutadans espanyols –tot i algunes excepcions–, i assumint que un referèndum seria segons la legislació espanyola, no hi tindrien dret de vot.

Per tant, per al nostre darrer gràfic, mirem què passaria en un hipotètic referèndum que només tingués en compte qui probablement hi podrà votar, és a dir, els nascuts a Catalunya i a Espanya. Aquest n’és el resultat:

Què mostra el gràfic anterior? Que la sola força de la demografia durà el suport de la independència al 60% al 2039, encara que ningú no hi canviï d’opinió.

Conclusió

El temps corre contra els qui s’oposen a la independència de Catalunya. Els catalans nascuts a Espanya, un bastió unionista, són majoritàriament gent gran i són reemplaçats per catalans més joves nascuts a Catalunya, majoritàriament en favor, i per catalans també més joves nascuts a l’estranger que, majoritàriament, no poden votar. A banda l’opinió sobre la independència, aquests són els fets.

En aquest article argumento que les ments rarament canvien, i crec realment que és el cas en la majoria de qüestions polítiques. És per això que el canvi demogràfic és important per a entendre el futur de Catalunya. Amb les opinions fossilitzades en totes dues bandes, és improbable que hi hagi gaire ‘conversions’ a curt termini.

Dit això, ‘improbable’ no vol dir ‘impossible’. Les ments de vegades canvien en algunes qüestions. Potser el govern espanyol proposarà un arranjament polític acceptable per a la majoria dels catalans, cosa que fins ara no ha passat. Potser els catalans creixeran cansats de cercar la independència i es resignaran amb alguna versió modificada de l’autonomia actual. O potser algun esdeveniment estrany ho canviarà tot.

Però llevat que passi això, la probabilitat més alta és que el moviment independentista continuarà creixent en seguidors i el govern espanyol, potser no l’actual (perquè la seva posició oficial sobre l’autodeterminació de Catalunya és ‘no és no, mai és mai’), serà forçat a reconèixer la realitat política i treballar per una solució política. Una solució gairebé de segur que implicarà un referèndum sobre la independència i, si no és que les ments canvien radicalment els anys vinents, aquest referèndum el guanyarà l’independentisme.

Nota tècnica

Aquest article conté moltes projeccions que, com totes, gairebé de segur que són imprecises. Tot i que la ciència actual és força precisa (esperança de vida, etc.), deduir la migració i la fertilitat és, en gran part, una conjectura. Per a ser transparents, hem fet públics tot el codi i les dades d’aquest article.

El concepte ‘populisme’ és difícil de definir i té moltes definicions. Per alguns experts, com David Arter, és una ideologia. Per uns altres, com ara Benjamin Moffitt i Simon Tormey, és un estil d’oratòria. La definició és tan vaga que Tim Bale, Stijn van Kessel i Paul Taggart, experts en la qüestió, diuen que ‘qualsevol actor polític que apareix sovint a les notícies per un temps substancial probablement corre el perill de ser titllat de “populista” tard o d’hora’.

Com que és gairebé impossible de definir què és el populisme, també és gairebé impossible de determinar si un moviment, partit o persona és, en si mateix, populista. Hi ha massa definicions, cosa que permet a qualsevol d’argumentar que els seus oponents polítics són populistes.

Fem-hi una altra aproximació, doncs. En compte de focalitzar-nos en la impossibilitat de definir el populisme, centrem-nos en qui són els populistes. Hi ha dades fiables a molts països sobre les característiques demogràfiques, socials i polítiques d’aquells que donen suport als moviments que són generalment reconeguts com a populistes, per exemple el Brexit o Trump. Una vista general a la literatura acadèmica sobre el qui del populisme modern revela cinc característiques generals:

1. Baix nivell educatiu: el populisme rep més suport d’aquells que tenen un nivell educatiu més baix (Waller et al. 2017).

2. Ingressos baixos: el populisme rep més suport d’aquells que tenen un nivell d’ingressos més baix (Pikkety 2018).

3. Xenofòbia: el populisme rep més suport d’aquells que estan en contra de la immigració i els estrangers (Rydgren 2003).

4. Infelicitat: el populisme rep més suport d’aquells que no estan contents, no solament amb els polítics sinó amb la vida i la societat en general (Spruyt, Keppens, and Van Droogenbroeck 2016).

5. Autoritarisme: els moviments populistes sovint aspiren a aplicar pràctiques de més ‘mà dura’ (populisme penal) derivades d’actituds autoritàries (Pratt and Miao 2018).

LA PREGUNTA

El moviment independentista català és populista?

ELS MÈTODES

Examinarem les dades d’enquestes a Catalunya relacionades amb les cinc característiques per tal d’entendre fins on és rigorós de classificar l’independentisme de populista, basat en la mesura que els independentistes i els unionistes coincideixen amb les cinc variables descrites.

ELS RESULTATS

Educació

El nivell baix d’educació és associat al suport a polítiques populistes i dirigents populistes, tant als països desenvolupats com als països en via de desenvolupament. El chavisme a Veneçuela, per exemple, va ser un moviment conduït àmpliament per les persones sense educació. El suport a Donald Trump el 2016 a les eleccions presidencials dels Estats Units va ser més gran en territoris amb poca educació. I els vots a favor del Brexit van provenir d’aquells sectors amb menys nivell educatiu, com es pot veure al gràfic següent.

Si el moviment independentista català fos populista, esperaríem que els qui hi són favorables tinguessin un nivell educatiu baix, tal com passa en altres moviments populistes d’arreu. Però quan examinem les dades veiem que hi apareix la tendència contrària. El gràfic següent mostra l’associació entre suport a la independència i nivell educatiu. La relació és forta i clara: com més educació, més favorable a la independència.

Ingressos

Els ingressos i l’educació van estretament lligats. No hauria de sorprendre’ns que si el gruix d’unionistes prové d’aquelles persones amb menys nivell educatiu, també provingui d’aquells amb menys ingressos. En altres paraules, hi ha alguna cosa certa en l’acusació que el moviment independentista català és un moviment de les elits o ric: ho és! Però un moviment no pot ser populista i elitista simultàniament, perquè una característica general dels populismes és contraposar les persones i les elits.

El gràfic següent mostra l’associació entre ingressos i suport a la independència. Si l’independentisme fos populista, esperaríem més suport entre aquells amb menys ingressos. En canvi, veiem el patró contrari: en els grups amb menys ingressos (entre 0 i 1.200 euros al mes), el suport a l’unionisme és majoritari. Però entre els més rics (2.000 o més euros al mes), l’independentisme és més gran.

Xenofòbia

Un factor associat al populisme és la xenofòbia. Sovint, els moviments populistes fan servir una retòrica binària que juxtaposa ‘nosaltres’ i ‘ells’. Arran de la naturalesa separatista de l’independentisme català, és freqüent trobar l’acusació que el moviment és xenòfob i populista.

Però les dades, novament, mostren la contrària. A l’afirmació ‘Amb tanta immigració, un ja no se sent com a casa’, la majoria dels independentistes (60,3%) responen que no hi estan d’acord, i només hi està d’acord una quarta part (25,6%). Entre els unionistes, tan sols una minoria està en desacord amb la frase (47,2%) i quatre de cada deu (40,5%) hi estan d’acord. Si assumim que la xenofòbia és una part important del populisme, també hem d’acceptar que l’unionisme és més populista que l’independentisme.

Infelicitat

El populisme creix en el descontentament general. Segons Spruyt, Keppens i Van Droogenbroeck, ‘el populisme està incrustat als sentiments profunds de descontentament, no tan sols amb els polítics sinó també amb la societat i la vida en general’. Per tant, si l’independentisme català fos populista, esperaríem que els independentistes fossin menys feliços que no pas els unionistes. És així?

No. Els catalans de tota mena d’ideologia són feliços, en general, amb les seves vides personals, en una mitjana aproximada de set sobre deu. Però els independentistes, de fet, són lleugerament més feliços que no pas els unionistes. Novament, això no encaixa amb els moviments populistes d’arreu.

Autoritarisme

Els moviments generalment considerats populistes exhibeixen sovint una posició de ‘línia dura’ amb el crim i esperen nivells alts d’obediència per part dels seus seguidors. La naturalesa autoritària d’aquests moviments no és cap secret: una de les claus de l’èxit electoral de Trump va ser la seva actitud de ‘llei i ordre’, i les anàlisis de les actituds dels votants del Brexit al Regne Unit també mostren una inclinació autoritària:

Trobem el mateix lligam amb l’autoritarisme entre els independentistes? No hi ha una manera directa de mesurar les actituds autoritàries, però hi ha dades relacionades. Per exemple, a la pregunta si les escoles haurien d’ensenyar els infants a obeir l’autoritat, els unionistes mostren més grau d’actituds autoritàries que no pas els independentistes:

Per la mateixa raó, la ràtio de catalans que diuen que ‘la llei s’ha d’obeir sempre sota qualsevol circumstància’ és dues vegades més alta entre els unionistes que no pas entre els independentistes.

Si l’independentisme fos populista, esperaríem que compartís amb els altres moviments populistes el gust per l’obediència, la llei i l’ordre. Però, aquí també, les dades mostren la contrària.

Conclusió

El terme ‘populista’ és problemàtic perquè no hi ha cap definició comunament acceptada. Si ens fixem en el qui, més enllà del què, evitarem el problema de la manca d’una definició clara i ens podrem centrar en una qüestió més rellevant: si la gent que dóna suport a l’independentisme són com els seguidors de moviments populars arreu del món.

En aquest sentit, el moviment independentista català no és pas populista. En relació amb els unionistes, els independentistes tenen més nivell educatiu, més poder adquisitiu, són menys xenòfobs, estan més satisfets amb les seves vides personals i són menys autoritaris. De fet, segons aquests paràmetres, el moviment unionista conté més tendències populistes que no pas l’independentista. Els unionistes mostren les cinc característiques dels moviments populistes: menys educació, menys poder adquisitiu, més xenòfobs, menys satisfets amb les seves vides personals i més autoritaris.

Hom podria argumentar que la qüestió de la identitat cultural de l’independentisme fa el moviment inherentment populista. És a dir, com que els catalanoparlants i aquells que s’identifiquen com a catalans més que no pas espanyols són majoritàriament independentistes, això fa que el moviment sigui populista. És un argument comú en la política espanyola: que els independentistes són populistes perquè les seves polítiques es guien per la identitat. Però si hom accepta aquesta tesi, aleshores l’unionisme també hauria de considerar-se populista perquè el seu suport també es basa en agrupament per llengua i cultura: aquells que majoritàriament parlen en castellà i s’identifiquen com a espanyols voten àmpliament partits unionistes.

Per acabar, l’etiqueta de ‘populista’ és molt buida de significat, molt controvertida en el contingut i molt flexible a l’hora d’aplicar-se pràcticament a qualsevol moviment polític. Potser és que el terme, simplement, no s’hauria de fer servir. Jo, personalment, l’evito del tot –amb l’excepció evident d’aquest article– per la manca de consens sobre el seu significat.

Però si nosaltres, com a societat, fem servir la paraula ‘populisme’, hauríem d’emprar-la, com a mínim, amb un cert grau de rigor, i en línia amb la realitat de les dades objectives. I les dades són clares en aquesta qüestió: el moviment independentista català és moltes coses, però no pas populista.

Podeu consultar la bibliografia i els detalls tècnics de l’article.

Fins a un cert punt, Sánchez té raó. La sacsejada a la política europea després de les eleccions europees del maig sí que ha fet que la gent parlés més d’Espanya. Però en comptes de parlar-ne pels nous càrrecs diplomàtics (Borrell), la gent parla de Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras. Dit altrament, la gent parla d’Espanya però per unes raons contràries a les que creu Sánchez.

Mètodes

Hem agafat les dades de dues fonts:

1. Wikipedia, enciclopèdia en línia que fa públiques les dades sobre visites a les pàgines.
2. La xarxa social Twitter.

Les nostres unitats d’anàlisi són les visites per pàgina de la Wikipedia i les mencions a Twitter. En el cas de Twitter, s’hi inclouen tant les mencions del cognom de la persona com del nom d’usuari.

L’anàlisi consisteix a comparar la freqüència de visites per pàgina i mencions de quatre catalans elegits recentment al Parlament Europeu: Josep Borrell enfront de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín. La hipòtesi és que si Espanya realment hagués tornat a l’escenari mundial com a líder democràtic hi hauria més cerques i converses sobre Borrell que no pas sobre els altres. En canvi, si les dades d’internet revelessin més activitat en relació amb els dirigents independentistes, això suggeriria l’afirmació contrària.

Resultats

Twitter

El gràfic següent mostra el nombre total de piulets que aquestes darreres setmanes fan menció dels quatre polítics en qüestió.

Al gràfic anterior, es veu clar que Borrell no rep pas tanta atenció com Junqueras o Puigdemont, ni tan sols després d’haver estat nomenat responsable d’Afers Estrangers de la Unió Europea. Amb un màxim de menys de cinc mil piulets per dia, Borrell no arriba ni al nombre de piulets que Junqueras va rebre alguns dies durant les eleccions, i ni s’acosta al nombre de piulets que fan menció de Puigdemont durant el mateix període.

El nombre de piulets, però, és un indicador pobre de l’interès de la xarxa social. Molts piulets són automàtics o institucionals, i algunes notícies, encara mal siguin piulades, susciten poc interès. Una alternativa és mesurar les ‘interaccions’, la suma de piulets, repiulets i agradaments. Mirem les interaccions que mencionen els quatre polítics:

Quan es tenen en compte els repiulets i els agradaments, és ben clar que Borrell desperta molt menys interès que no pas cap dels altres. No hi ha cap pic perceptible en repiulets i agradaments després del nomenament de Borrell com a responsable d’Afers Estrangers europeu. Per una altra banda, hi ha un augment important de repiulets i agradaments de Junqueras, Puigdemont i Comín a començament de juliol.

Una altra manera de vuere’n les dades:

Wikipedia

El gràfic següent mostra el nombre total de visites per pàgina dels quatre polítics en català, castellà i anglès aquests darrers dos mesos.

Josep Borrell va tenir menys de la meitat de visites de la pàgina en anglès que Carles Puigdemont (27.622 i 70.173, respectivament).

Tot i que el total de Borrell sobrepassa el de Comín i Junqueras, una gran part de les visites les ha tingudes aquests darrers dies. I l’efecte ha ja baixat significativament:

Conclusió

Si el nomenament de Josep Borrell com a diplomàtic europeu havia de marcar un canvi de rumb del paper i la imatge d’Espanya, no sembla que hagi funcionat. Encara que les visites a la pàgina en anglès de Wikipedia de Borrell hagin augmentat considerablement després del nomenament, en tres dies s’han reduït a menys del 20% de l’augment inicial.

Dit altrament: la gent parla més sobre els presos polítics i exiliats catalans que no pas sobre els dirigents espanyols. Les intencions de Pedro Sánchez d’associar Espanya amb lideratge del món democràtic són nobles però condemnades al fracàs fins que els problemes democràtics ‘de casa’ no s’hagin resolt. Quan els presos polítics i exiliats d’un país són més famosos que no els seus dirigents, aconseguir un paper de lideratge en els països democràtics d’Occident és complicat.

Detalls tècnics

El codi per a aquesta anàlisi és públic ací. Les dades ja compilades també són disponibles ací.

Aquesta teoria es va popularitzar arran d’un article publicat a la revista Bloomberg a mitjan 2017 que afirmava que el suport a la independència havia minvat perquè la taxa d’atur també havia caigut. L’article contenia el gràfic següent, que mostrava l’associació entre l’índex d’atur i l’independentisme.

El gràfic va ser un èxit i alguns sectors mediàtics el van compartir molt a les xarxes socials. La raó de l’èxit va ser, probablement, que oferia una explicació simple i directa al fet que tants catalans volguessin marxar d’Espanya. El gràfic i l’article que l’acompanyava oferien una justificació neta, simple i no política, d’un problema polític. Però la seva popularitat no anava lligada a la simplicitat i prou, sinó també al seu pronòstic implícit: com que la causa de l’independentisme era suposadament econòmica, era justificat no enfrontar-se al problema políticament.

Problemes de la teoria

La teoria que l’independentisme català és el resultat d’una economia pobra és agradable. Però també és errònia.

Problema 1: El gràfic fa servir un doble eix Y enganyós

Els dobles eixos Y són menyspreats de manera gairebé universal pels especialistes en tractament de dades. La raó és simple: posar dues sèries al mateix espai de traçat (superposició) amb dos eixos Y dóna al grafista molt marge per a modificar o manipular la correlació. Lisa Charlotte Rost va escriure fa poc al blog de Datawrapper que la visualització de dades ‘hauria d’evitar els gràfics d’eix doble’ perquè donen al grafista massa ‘llibertat per a manipular els eixos a voluntat, cosa que pot portar a una primera impressió visual de les dades molt allunyada d’allò que realment diuen les dades’.

El fet que els líders de la comunitat de visualització de dades siguin crítics amb els eixos dobles no és una qüestió d’opinió. Hi ha estudis acadèmics que han mostrat que la comprensió objectiva de la informació de gràfics és més alta quan s’eviten els eixos dobles. Així doncs, els eixos dobles s’haurien d’evitar perquè faciliten la manipulació. De fet, aquests eixos són el component fonamental de tots els gràfics de la web Spurious Correlations, un exemple de sèries temporals absurdes i no correlacionades que apareixen juntes per fer veure que sí que hi ha una forta relació entre si.

Això és exactament el que va fer el gràfic de Bloomberg: suggerir, mitjançant un doble eix Y erroni, que hi havia una correlació entre la desocupació i l’independentisme. Superposar les dades al mateix espai fa la impressió visual d’una correlació que és molt menys estreta a la vida real que no pas al gràfic.

‘Arreglem’ el gràfic de Bloomberg posant les dues línies en la mateixa escala de Y.

Un petit ajustament i la correlació no sembla tan forta, oi?

Problema 2: La correlació no es manté en el curs del temps

Han passat gairebé dos anys de l’article de Bloomberg, prou temps per a veure si la teoria es manté en el curs del temps. I no, no es manté. L’economia ha continuat millorant des que Bloomberg va publicar l’article, i tanmateix, el suport a la independència no ha disminuït pas.

El gràfic següent és una reproducció del de Bloomberg, però amb dades d’independentisme i desocupació actualitzades:

L’índex d’atur a Catalunya ha anat baixant des del 2015 fins al començament del 2019, del 20% fins a l’11%, aproximadament. Durant aquest mateix temps, el suport a la independència s’ha mantingut estable.

Problema 3: Fer servir una variable errònia per a calibrar el suport a la independència

El BOP demana regularment sobre la independència amb dues preguntes. La primera ofereix quatre respostes: si l’enquestat creu que Catalunya hauria de ser una regió, una autonomia, un estat federat a l’estat espanyol o un estat independent. L’altra pregunta dóna dues opcions: si vol que Catalunya sigui independent o no.

Alguns catalans responen a les dues preguntes de manera aparentment contradictòria. Per una banda, hi ha qui respon que vol que Catalunya sigui un estat federat a Espanya, però a la segona pregunta respon que vol que Catalunya sigui independent. Aquestes respostes que sembla que no tinguin sentit, en tenen molt si tenim en compte que la realitat modera les preferències. Molts catalans, davant la pregunta de quatre respostes, preferirien que Catalunya continués formant part d’una Espanya totalment diferent, en forma d’estat federal, més que no pas un estat independent. Ara bé, en veient que la probabilitat que això passi és molt baixa, diuen que volen una Catalunya independent a la segona pregunta.

La pregunta amb dues respostes és més útil sociològicament perquè reflecteix de manera més precisa els resultats d’un referèndum. Tanmateix, el gràfic de Bloomberg va fer servir la pregunta de quatre respostes, menys fiable. ‘Arreglem’ el gràfic de Bloomberg una altra vegada, ara fent servir la pregunta de dues respostes (disponible des del desembre del 2014).

Al gràfic anterior, són clares dues coses: la desocupació ha baixat constantment i l’independentisme s’ha mantingut estable.

Problema 4: Què passa amb la resta de l’estat espanyol?

La teoria que la taxa d’atur estimula el moviment independentista no té en compte dues veritats simples i inconvenients: que l’atur és més elevat a la resta de l’estat espanyol i que els moviments independentistes en altres territoris de l’estat no han tingut un creixement significatiu. El gràfic següent mostra l’atur dels darrers disset anys tant al Principat com al conjunt de l’estat espanyol:

Problema 5: La ‘fal·làcia ecològica’

Fins i tot, si la relació entre la desocupació i l’independentisme fos més coherent conceptualment i temporal, continuaria essent erroni d’atribuir-li un factor causal. Perquè la teoria tingués sentit, els catalans desocupats haurien de ser més independentistes que no pas els catalans amb feina. I una anàlisi de dades mostra la contrària: els catalans a l’atur són més contraris a la independència.

Una anàlisi que aspiri a descobrir una associació causal fent servir només les dades de grup i no pas individuals porta a la ‘fal·làcia ecològica’, en termes científics. És a dir, perquè un augment de la taxa d’atur fos un factor causal en l’increment de l’independentisme en l’àmbit social, també caldria que l’atur anés associat a l’independentisme a escala individual. Però les dades mostren una associació oposada.

Conclusió

Les dades són clares: una economia dèbil no és el factor causal de l’increment del suport a la independència entre els catalans aquesta darrera dècada. Però l’explicació econòmica encara és molt popular, tot i que les dades mostren la contrària. No és clar per què, però sospito que és per aquests tres factors:

1. La teoria dóna una explicació simple i intel·lectualment satisfactòria a un fenomen social que no és simple.

2. La teoria implica que el ‘problema’ polític català és de naturalesa econòmica i no pas política i que, per tant, no necessita una solució política.

3. La teoria encaixa bé en l’estereotip dels catalans independentistes vistos com a egoistes i poc solidaris.

Si no és l’economia, quina és la causa real del recent creixement de l’independentisme? Segurament, les causes són múltiples. I una anàlisi ràpida de les tendències en el curs del temps mostra que el creixement ràpid del suport a l’independentisme coincideix més aviat amb els canvis polítics, com ara la retallada de l’estatut del 2010, que no pas amb els econòmics. En unes altres paraules, el ‘problema’ és polític, no pas econòmic.

El creixement de l’independentisme després de la decisió del Tribunal Constitucional espanyol el 2010 i el fet que el suport sigui constant des d’aleshores em suggereix que la qüestió catalana és, principalment, de naturalesa política. Els problemes polítics requereixen solucions polítiques. Al capdavall, la diagnosi correcta és un requisit previ per a un pronòstic adequat. El tractament continuat de la crisi catalana com una qüestió no pas política sinó com un problema econòmic, criminal o social, només retarda una solució política.

Bé, no tots els sectors. Hi va haver un silenci eixordador dels dirigents polítics catalans. Ni Carles Puigdemont, ni Quim Torra, ni Pere Aragonès, ni Alfred Bosch ni Miquel Buch, com tampoc cap dels altres membres del govern català, no van felicitar Felipe VI. Per què, aquest silenci? Per què ningú del govern català no va felicitar el rei d’Espanya en el cinquè aniversari del seu regnat? Potser és perquè feien una cosa que els dirigents polítics electes fan millor que no pas els no-electes: representar el seu poble.

El fet és que una majoria aclaparadora de catalans desaprova la monarquia, en general, com a forma de govern, i a Felipe VI, en concret, com a cap d’estat. Independentment dels sentiments que tingui cadascú sobre els dirigents catalans, Felipe VI o les diverses formes de govern, això són fets: la majoria de catalans no vol un rei.

Examinem-ne les dades.

LES DADES

Els catalans mostren menys confiança en la monarquia espanyola

Els catalans tenen molt poca confiança en el cap de l’estat espanyol. En una escala del zero al deu, on el zero és ‘cap confiança’ i el deu ‘gran confiança’, els catalans han assignat a la monarquia espanyola un valor de dos, aquests darrers quatre anys. El gràfic següent mostra com el nivell de confiança en la monarquia, que ja era baix, ha caigut encara més després de la manipulació que va fer el rei espanyol del referèndum d’independència.

Una puntuació de dos en una escala del zero al deu pot semblar baixa. Ho és. El gràfic següent mostra l’agregació de quatre anys d’enquestes sobre la confiança dels catalans en diverses institucions. La monarquia se situa per sota de totes les altres, fins i tot dels bancs.

No ha caigut només la confiança en la monarquia, aquests darrers anys. També ha caigut la confiança en la policia espanyola i en la Guàrdia Civil.

Però què en pensa, la resta de l’estat, del rei?

És difícil de saber si els catalans estan sols en la seva aversió a la institució monàrquica o si a la resta de l’estat espanyol se senten igual. No hi ha cap equivalent del Baròmetre d’Opinió Pública (BOP), d’on hem extret les dades dels gràfics anteriors, i el CIS va deixar de preguntar sobre la monarquia el 2015.

Dit això, les enquestes privades suggereixen que la majoria de ciutadans de la resta de l’estat no comparteix el sentiment antimonàrquic dels catalans. Una enquesta acabada de publicada a Vanitatis mostra que el 74% dels catalans prefereix una república i tan sols el 21,6% la monarquia. Aquesta imatge és gairebé la inversa a Madrid, on hi ha un 62% de persones favorables a la monarquia i només un 37,4% de republicanes.

A qui li agrada la monarquia?

El BOP demana regularment a milers de catalans el seu grau de confiança en les institicions. Des del 2015, 13.804 catalans han respost a la pregunta del BOP sobre la monarquia. D’aquests, més de la meitat (6.662 o el 50,6%) han valorat la monarquia amb un zero. Només 1.638 dels 13.804 (12%) li donen una nota de sis o més alta.

Qui són aquest 12% dels catalans que aproven la monarquia? Vegem-ho.

Monàrquics per partit

El gràfic següent mostra el percentatge de catalans de cada partit polític que tenen un alt grau de confiança (sis o més) en la monarquia espanyola. Només és una majoria entre els votants del PP.

Monàrquics per ideologia

El gràfic següent mostra la ràtio d’aprovació (més d’un sis) de la monarquia espanyola en funció de la ideologia política. Les dades són agrupades en categories de la següent manera: 0-2, extrema esquerra; 3-4, esquerra; 5, centre; 6-7, dreta; 8-10, extrema dreta.

El gràfic anterior mostra que el grau d’aprovació de la monarquia té una relació lineal amb la ideologia: com més a la dreta, més suport a la monarquia.

Aquest fenomen no és específic a Catalunya. Com documenta el fil de Twitter de Lluís Orriols, la confiança en la monarquia espanyola a l’estat és molt més gran entre les persones de dretes que no pas entre les d’esquerres, i l’escletxa s’ha anat ampliant, si més no fins al 2015, quan el CIS va deixar de fer la pregunta.

Suport a la monarquia i llengua

El gràfic següent mostra la relació entre la confiança en la monarquia espanyola i la llengua considerada com a pròpia.

Queda clar que aquells qui consideren el català com a llengua pròpia confien molt menys en la monarquia espanyola que no pas aquells que consideren que és el castellà. Dit això, val la pena de fixar-se en les dades de l’eix Y. Fins i tot entre els castellanoparlants, la confiança mitjana en la monarquia espanyola és de tres sobre deu.

Suport a la monarquia i edat

El gràfic següent mostra el grau mitjà de confiança en la monarquia entre els catalans segons l’edat. O els joves es tornen monàrquics amb el temps o en un futur el grau d’aprovació de Felipe VI caurà encara més, quan el grup d’edat que li dóna més suport vagi desapareixent.

Conclusió

Hi ha un ampli consens antimonàrquic a Catalunya. Més de la meitat dels catalans puntuen la monarquia espanyola amb un zero en termes de confiança general. Els catalans tenen menys confiança en la monarquia que en cap altra institució, per sota del govern espanyol, els bancs, la policia i els militars. I la tendència d’aquests darrers anys va àmpliament a la baixa.

Els pocs catalans (12%) que aproven la monarquia es concentren, en gran part, en l’extrema dreta política. El nombre de monàrquics a l’esquerra catalana és virtualment negligible, són un 5% a l’extrema esquerra i un 7% a l’esquerra. A banda de la ideologia política, la probabilitat de ser monàrquic a Catalunya va lligada a ser més gran, castellanoparlant i ser votant de partits nacionalistes espanyols (PP, Ciutadans i PSC).

Que la monarquia espanyola aconsegueixi més suport de la dreta política no hauria de ser cap una sorpresa, tenint en compte l’estreta relació entre els Borbons i el dictador Francisco Franco. Sorprèn el nivell tan baix de suport a la monarquia fins i tot entre els grups que en són més favorables. La majoria de catalans, fins i tot els de dretes, encara tenen molt poca confiança en la monarquia espanyola.

Independentment de la manera com hom se senti respecte de Felipe VI, és clar que la viabilitat futura del regnat dels Borbons a Catalunya és dubtosa. El suport al monarca espanyol a Catalunya és baix en tots els sectors, i més alt en els grups que són demogràficament en declivi. La tendència, especialment des de l’octubre del 2017, és a la baixa.

Aquest article tractarà aquesta qüestió: quina és la relació entre l’atenció a la independència i l’atenció als presos? El judici ‘ajuda’ l’independentisme o en distreu?

METODOLOGIA

Faig una anàlisi de 329.046 piulets de 33 polítics independentistes. Calculo la freqüència amb què apareixen certs termes (‘independència’, ‘presos’, ‘república’, ‘judici’, etc.), agrego les dades per mes, les suavitzo amb un model estatístic senzill i les visualitzo (crues i suavitzades) gràficament.

RESULTATS

Els gràfics següents mostren el percentatge de piulets mensuals de cada polític seleccionat esmentant paraules relacionades amb la independència (‘independent’, ‘independència’, ‘república’, etc.) i els presos (‘presos’, ‘judici’, ‘juicio’) des del començament del 2017 fins a final del maig del 2019.

PDECat

Els polítics del PDECat piulen més sovint sobre la independència que no pas sobre els presos, amb algunes excepcions (Elsa Artadi i Meritxell Borràs, qui no piula des del començament del judici).

ERC

La majoria dels polítics d’ERC piulen de manera similar als del PDECat. En el cas de la majoria dels represaliats (Carles Mundó, Oriol Junqueras, Marta Rovira, Meritxell Serret, Toni Comín), la freqüència de piulets amb esment a la independència ha pujat aquests darrers mesos.

CUP

Els polítics de la CUP mantenen una freqüència de piulets sobre la independència més alta que no pas els altres partits (observeu l’eix Y de l’escala), i més baixa sobre el judici a Madrid.

Altres

Els dirigents de les noves forces independentistes (el Front Republicà i BCN és Capital) piulen més sovint sobre la independència que no sobre el judici, però amb importants variacions al llarg del temps.

Tots

Combinem-los tots en un sol gràfic.

Una mica difícil d’interpretar, oi? Agreguem-ho per partits, doncs…

Agregat per partit

Agregació de tots els polítics

Si agreguem tots aquests polítics en un sol gràfic, es veu així:

Interpretació

Què passa? Les dues línies segueixen un patró clàssicament invers: l’una puja i l’altra baixa, l’una baixa i l’altra puja. Què suggereix, això? Que com més atenció posen els polítics sobiranistes al judici, menys cas fan als seus objectius polítics (la independència).

Entre polítics sobiranistes, l’atenció als presos sembla que va inversament relacionada amb l’atenció a la independència de Catalunya. Això es podria interpretar com una evidència de l’efectivitat de l’estratègia de l’unionisme. És a dir, el fet d’haver empresonat els dirigents polítics catalans ha frenat (o, si més no, desaccelerat) l’independentisme. Per raons humanes (i totalment comprensibles, des del meu punt de vista), els dirigents independentistes potser estan més preocupats per allò que passa en una sala de Madrid que no pas al Parlament de Catalunya. O sigui, haver judicialitzat la qüestió de la independència de Catalunya sembla que ha funcionat bé per a l’estat espanyol: els polítics independentistes, pendents del futur dels seus companys i de les seves famílies, ja no parlen tant de la república.

Però les dades permeten una altra interpretació. La judicialització de la qüestió de la sobirania de Catalunya no és un fre a l’independentisme, sinó un ‘temps mort’ a la política. És una simple pausa. Funciona en el sentit que l’empresonament i l’exili han ‘decapitat’ el lideratge i han captat l’atenció de tothom durant més d’un any. Però el judici s’acaba. I l’anticipació del final del judici ja es veu amb les dades: aquests últims mesos, el percentatge de piulets relacionats amb la independència torna a pujar. La ‘tardor calenta’, de la qual es va parlar tant el 2018, potser sí que arribarà, passa que un any més tard que no es preveia.

L’empresonament va ser efectiu en el seu moment, però aquest efecte comença a afeblir-se. Va ser un tractament de xoc, i com qualsevol xoc, l’efecte disminueix amb els temps. Els polítics catalans comencen a parlar, novament, del seu objectiu polític: una república independent.

Reflexió personal

Al marge de la sentència del Tribunal Suprem espanyol, d’aquí a uns mesos Espanya i Catalunya es trobaran, exactament, en la mateixa situació que l’octubre del 2017. Gairebé no ha canviat res: l’independentisme manté un suport del 50%, aproximadament, i la ‘contraoferta’ política de l’estat espanyol no s’ha materialitzat en res. L’única diferència serà que Espanya ja haurà jugat la carta que tenia. És a dir que, d’aquí a uns mesos, o els presos hauran sortit en llibertat o bé el cas ja no serà a Madrid, sinó a Estrasburg. En qualsevol dels dos casos, ja no es podrà fer servir més la judicatura espanyola per a finalitats polítiques. Espanya haurà de reconèixer que té un problema polític i haurà de provar de resoldre el problema fent política.

Durant l’any 2018, hi va haver una relació inversa entre l’atenció als presos i l’atenció a l’independentisme. Però aquesta relació inversa no es manté el 2019. Tot i que encara no hi ha hagut sentència i que els presos continuen empresonats, per alguna raó, la freqüència de piulets referents a la independència tornar a pujar (sense que baixi de manera significativa la freqüència de piulets referents als presos). Podria ser soroll i no pas un senyal; un artefacte de les eleccions, per exemple. O podria representar un canvi important en el bloc independentista, una transició lluny de la distracció del judici i cap a la política. Només el temps ho dirà.