Opinió

 

<8/19>

Vicent Partal

24.05.2014

Agur, Obrint Pas

Quan els lectors de Berria comencen a llegir aquest article hauran passat unes poques hores, molt poques, des que hauran sonat les últimes notes d'Obrint Pas. El Teatre Principal de València ha estat l'escenari durant tres nits del comiat definitiu, no únicament d'un gran grup de música sinó de tot un fenomen cultural i polític que --ho sé de manera positiva-- és molt seguit també al teu país. Ells, això, ho tenen molt present. Primer perquè des de fa uns quants anys els acompanya el músic Xabi Arakama, amb la seua trikitixa on llueix l'Arrano Beltza. Però sobretot perquè han passat nits màgiques a Euskal Herria i perquè se saben continuadors d'aquell fenomen també musical, cultural i polític que va ser el rock radikal basc.


Amb l'últim concert d'Obrint Pas, de fet, se'n va una època sencera. S'enduen a la seua furgoneta cançons que ja són himnes de cap a cap del país, molta i molt bona música, grans treballs artístics i la presència normalitzada, natural, de les cançons en català a festivals de tot el món. Han tocat al Japó i als Estats Units, per tot Europa i a l'Amèrica Llatina, a Palestina, al Marroc, què sé jo...


Obrint Pas ha estat un grup compromès amb la gent i amb el país. Mai no han amagat les seues arrels independentistes, revolucionàries, d'esquerres. I no han hagut de renunciar a res per aconseguir el reconeixement que es mereixien. Aquest cap de setmana he vist uns quants bascs que han anat a València a afegir-se a l'agur' d'Obrint Pas, a participar en l'enorme festa que han estat els seus tres últims concerts. Se n'han anat però ens quedaran, en vosaltres i en nosaltres, la música i les cançons dels qui potser han fet cantar més bascs en català. Que és un altre èxit, en definitiva.

Editorial