Opinió

 

<6/19>

Martxelo Otamendi

05.10.2014

El camí de la desobediència

M'ha semblat molt interessant el debat que heu tingut aquesta setmana a Catalunya a compte de la desobediència. Primer Esquerra i després la CUP, van demanar plantejar el tema de la desobediència al president Mas. I diumenge a la nit, ara fa just una setmana, en una interessant entrevista que van emetre en una cadena de televisió espanyola, Mas va respondre a la pregunta sobre la desobediència, i va demanar que no es criminalitzés. Va argumentar que molts dels canvis favorables que s'han produït en el món han estat com a conseqüència de practicar la desobediència. 


Molts dels drets i moltes de les situacions de les quals gaudim avui dia haurien estat impossibles si no s'hagués practicat la desobediència. A Euskal Herria, l'exemple més proper en el temps és el dels insubmisos al servei militar. Al principi eren uns quants, amb el temps es van multiplicar, i, finalment, en veure que els era impossible de contenir aquell allau de desobediència, Aznar va optar per abolir el servei militar obligatori l'any 2000. Cal recordar, però, que alguns van haver de complir la seva pena a la presó, perquè molts poguessin quedar exempts de la mili. 


Hi ha molts exemples semblants al llarg de la història, i aquest de la desobediència pot resultar un mètode adequat quan no hi ha opció per consensuar res amb la metròpoli. 


El de Catalunya és un cas paradigmàtic. Catalunya s'ha esforçat per aconseguir algun tipus de consens, com sigui, amb el govern de Madrid i amb el partit principal de l’oposició espanyola. Però una vegada que s'ha comprovat que aquest consens és impossible només queden dues opcions: o rendir-se o continuar endavant practicant la desobediència o mitjançant un altre sistema que se li assembli molt. 


Caldrà debatre i consensuar quan pot ser el moment oportú, però el xoc de trens que s'acosta no deixa lloc per a més i jo no tinc cap dubte que gran part de la ciutadania del vostre país n’estarà disposada.


Editorial