Cadena de projectes

També als ciutadans bascos ens ha arribat l’hora de donar-nos les mans i enviar un missatge ferm a aquells que el vulguin veure i escoltar. A casa nostra i a fora.

La ciutadania catalana va seguir el camí de 600 quilòmetres que Estònia, Letònia i Lituània havien començat el 1989, i ara és el nostre torn. La cadena de mans, projectes i voluntats formada per més de cent mil persones unirà els 123 quilòmetres que separen Pamplona i Durango.

Una iniciativa d’aquesta mena uneix dos elements importants, dos pilars principals. El primer és l’essència, el dret de decidir; el segon, la metodologia.

La formulació del dret de decidir és una idea molt bona; dificulta quedar-se’n fora, perquè el que es demana i es proposa és fonamental. És a dir, escollir allò que volem ser, per ser o no ser, per estar o no estar, per anar més lluny o quedar-nos aquí. En el vostre cas, es va aplegar molta gent en aquesta proposta, però parlo de gent que vol quedar-se a Espanya, no d’aquells que volen un estat propi per Catalunya. En el vostre cas, és un èxit escoltar aquells que volen quedar-se dir que volen votar, que volen que se’ls consulti, que són adults per decidir i que no permetran que se’ls prohibeixi aquest exercici. Per què? Per decidir que volen continuar a Espanya, però havent consultat la ciutadania.

En el nostre país, de moment, aquesta mena de gent és rara avis.

El segon és la particularitat, la metodologia. El mètode de la cadena humana està ple de simbologia, cosa que ens fa partícips, ens fa protagonistes a tots, i ens posa a la mateixa alçada, a terra i no a l’aire.

Aquest diumenge hi haurà moltíssima gent que participarà al Gure Esku Dago; molts participaran a la cadena, i d’altres ho faran des de fora del país, alguns contra la seva voluntat. Hi haurà moltes cadenes humanes mentals aquí i allà.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet