Opinió

 

<15/19>

Martxelo Otamendi

31.08.2013

Unilateralitat 'assistida'

En els últims anys, la 'unilateralitat' ha estat una de les noves paraules que s'ha incorporat al diccionari polític del nostre país. Segur que té més d'una accepció, i segur que no tots els polítics l'entendran i l'explicaran de la mateixa manera.
Però en el cas dels nostres països, sembla ser que el Govern d'Espanya no ens deixa cap altra possibilitat. Els conflictes que s'han resolt recentment, o que com a mínim han pres una via seriosa per a la solució, s'han resolt i s'estan resolent a l'entorn d'unes taules, parlant. Quebec, Stormont, Montenegro, Escòcia, Colòmbia...


Però el govern de Madrid, així com el de París, fan la vista grossa. En el vostre país no vol acceptar un dret fonamental, el dret d'un poble -no una autonomia; Catalunya és un país, no una comunitat autònoma- a debatre i a decidir quin vol que sigui el seu futur consensuadament.


I pel que fa al nostre país segons ells no hi ha res a acordar, diu el Govern d'Espanya; hi havia una organització terrorista i no hi ha res a parlar amb ells. Que es rendeixin i, si pot ser, pagant amb la humiliació política.


ETA va prendre una decisió unilateral a l'hora de deixar la lluita armada, segons sembla sense haver prèviament negociat amb ningú i sense estar condicionada per ningú. Però ser unilateral, sens dubte, no vol dir que les altres parts (els governs d'Espanya i França, el Govern Basc, el Govern de Navarra, les institucions públiques, la ciutadania ...) no hagin de fer res. No hauria de significar això.



I tanmateix al nostre país a molts sembla que els va bé aquesta classe d'unilateralitat i diuen que tot ho ha de fer ETA, perquè l'organització armada va prendre aquest camí. Per tant, a ningú més no se li exigir res. El concepte de la unilateralitat assistida no és del seu gust, perquè els obliga a moure, a demanar, a estar actius... Còmode, i políticament rendible.

Editorial