12 d'octubre

Quan es publiqui aquesta carta a Berria ja serà el 13 d'octubre i tots sabrem què ha passat a Barcelona dissabte. A la plaça de Catalunya, igual que l'any passat, el moviment unionista intentarà una concentració que ells plantegen com una resposta a la Via Catalana.

L'any passat va ser evident que no hi havia comparació possible amb la manifestació de la Diada i supose, tot i que seré prudent, que més o menys passarà el mateix ara. Ells intenten fer veu així que la societat catalana està dividida. I davant l'enorme diferència de xifres i assistents es refugiaran si cal en la vella cançó de la majoria silenciosa, la que ningú no sap veure i enguany també es refugiaran i ho fan ja amb un notable desvergonyiment, en la crispació.

Dijous Ciutadans i PP van organitzar un escàndol gran al parlament. Recolzats per cert per un PSC cada dia més perdut. Se'n van anar de l'hemicicle quan David Fernàndez els va recordar que aquest dissabte en la seua convocatòria anaven a coincidir amb la Falange Espanyola, Espanya 2000 i altres bèsties per l'estil.

La seua reacció era teatre, per a després poder anar de víctimes. Però la realitat, per més que vulguin disfressar, és la que és. Perquè el país és el que és. En una ocasió Carod Rovira va explicar que quan en un poble català veus una taula amb una senyera pot ser qualsevol cosa: una fira, una botiga ambulant, un festival, un esdeveniment local o un acte polític. Però quan veus una taula amb una bandera espanyola només pot ser una cosa: la paradeta d'un grup ultra.

El problema del nacionalisme espanyol és que quan rasques una mica apareixen ràpidament la intolerància, l'agressivitat, la violència, el menyspreu, la xuleria. En definitiva la crispació. O coses pitjors encara, de les quals al teu país dissortadament en sabeu més que nosaltres.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La realitat, per més que els espanyolistes la vulguen disfressar, és la que és. Ben contundent.