Ernest Sena: 'Els petits inconvenients i les greus conseqüències'

El govern espanyol té un gran projecte que afecta tota la societat: sanejar el sistema bancari. Com que no  agrada a ningú que un altre pose el nas en sa casa, el govern espanyol pretenia portar avant el seu projecte amb diners propis, sense demanar ajuda. Però la realitat s’ha imposat, com sempre, i el govern espanyol ha hagut d’assumir que necessitava els altres. Encara que no ho reconega, el govern espanyol ha estat de sort: s’ha trobat amb uns socis generosos, disposats a fer-li un préstec per l’import necessari i més, si cal.

El govern espanyol està satisfet de la notícia. Tothom està content quan el director de la seua oficina bancària anuncia que li han aprovat el crèdit per a comprar una casa, una nova maquinària per al negoci o simplement per a pagar-se el viatge de noces. Les cares llargues poden venir després, quan es diuen les condicions de l’operació. Perquè tot préstec, gros o petit, a particulars o a empreses, pimes o multinacionals, a entitats locals o a governs estatals, té quatre petits inconvenients. També aquest que fan --que diuen que li faran és més exacte-- al govern espanyol.

Primer inconvenient: el préstec s’ha de tornar. El termini és una qüestió molt important, pot impedir o facilitar el retorn. Cada finançament requereix un termini, segons la capacitat de produir nous recursos per l’objecte del finançament. El préstec europeu hauria de ser reintegrat en el termini que permeta que les entitats bancàries sanejades tornen a generar prou excedents del negoci habitual. Això és, ara i ací, un mínim de dotze anys a quinze anys, amb tres anys inicials, o cinc, de carència. Si es fa així, l’operació no hauria de costar un euro al contribuent espanyol. Però, si es fa a curt termini, de tres anys a cinc , el resultat serà un altre: es taparan els forats, els bancs s'arreglaran i es vendran socialitzant pèrdues. El contribuent pagarà la diferència, amb més impostos i menys prestacions públiques.

Segon inconvenient: el préstec produeix interessos. El govern espanyol torna a estar de sort. Sembla que els socis li faran pagar al voltant d’un 3% fix efectiu anual. Això és, avui, menys de la meitat del que hauria pagat d’haver obtingut, si és que els obtenia, els diners del mercat. Ara només cal que la sort també acompanyi la societat: els bancs receptors hauran de pagar un interès superior, suficient per a cobrir despeses i risc el FROB, però no tant que resulti onerós en excés a clients, empreses i particulars, darrers receptors en teoria d’una bona part dels recursos europeus.

Tercer inconvenient: per si falla totalment o parcialment el compliment dels dos anteriors, el prestatari ha d’oferir prou garanties formals. En el cas d’una empresa o d’un particular, significaria hipotecar béns i/o avalar personalment. En aquest cas, a manca de garanties reals materials, ja s'ha definit que el préstec serà signat per l’instrument que l’administrarà, el FROB, i pel propietari, l’estat espanyol, que se'n fa plenament garant. Manca esbrinar si disposarà, a més, d’una altra mena de garanties; per exemple, l’afectació de transferències futures, com ara recursos del fons estructural europeu, tot i que els seus destinataris últims són, segons els casos, particulars, cooperatives agràries, entitats locals, empreses vàries que, certament, deixarien de rebre’ls. També manca per decidir l’impacte sobre la comptabilitat pública i sobre els objectius de dèficit públic.

Quart inconvenient: el prestador vol estar informat de l’evolució del prestatari i, si convé, participar en les seues decisions importants, si més no en aquelles que poden posar en perill el retorn del préstec. Per això, el contacte entre les dues parts ha de ser, a partir de la signatura i disposició del crèdit, ineludiblement molt estret, molt permanent i molt exigent.

El govern espanyol està satisfet perquè els seus socis europeus li ofereixen un préstec de fins a 100.000 milions d’euros, per a sanejar el sistema bancari. Acceptant que en tinga prou, la satisfacció serà plena, o no, quan conega el detall dels quatre petits inconvenients assenyalats. I serà compartida, o no, per tota la societat quan n’informarà àmpliament i detalladament de tots, sense cap mena de secret, atès que es tracta d’un préstec que, tard o d’hora, podria donar-se el cas que l’hagueren de pagar entre tots els contribuents.

En la hipòtesi que aquests quatre petits inconvenients siguen assumibles, la línia de crèdit hauria de tenir conseqüències favorables. La primera, immediata, és la tranquil·litat dels clients dipositants. Els dipòsits ja no perillen, desapareix la perspectiva de 'corralito'. Tot i ser molt important, no n'hi ha pas prou. L’operació ha de complir el seu doble objectiu: sanejar tot el sistema bancari i afavorir la circulació del crèdit al sector privat, per tal de tornar a estimular l’activitat econòmica i la creació de llocs de feina.

Però pot arribar a tenir conseqüències molt greus. El perill principal i més evident de l’operació és de pensar i d'actuar com si el problema ja s'hagués resolt i que, per tant, ja es pogués anar a futbol. Disposem dels recursos financers previsiblement necessaris per a aconseguir els objectius fixats. Ara cal fer la feina, cal recórrer un procés llarg i difícil que s’ha de gestionar amb equips de direcció, mètodes i actituds molt diferents dels que han dut al drama actual.

No es pot fallar. Aquesta és una oportunitat única, no hi haurà una segona opció. Si la feina no es fa molt ben feta, per tothom i des del primer moment, si la consecució dels objectius no es comença a visualitzar aviat, ni que tan solament siga en l’horitzó, si es mantenen els dubtes, les incerteses i les desconfiances respecte dels protagonistes que dirigeixen l’operació, no hi haurà perdó. Els socis europeus es giraran definitivament d’esquena i el preu a pagar s’arrossegarà per generacions.

Ernest Sena, economista

ernest.sena@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El perill principal i més evident de l’operació és de pensar i d'actuar com si el problema ja s'hagués resolt i que, per tant, ja es pogués anar a futbol.