Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Josefina Salord

07.11.2013

Albert Camus (Sintes): menorquí, francès d’Algèria

Avui commemoram el centenari del naixement d'Albert Camus, un escriptor i pensador que, amb una trajectòria vital de només quaranta-sis anys, va ésser un dels protagonistes destacats del convuls i desmesurat segle XX per la seva lliçó, universal i sempre present, de lucidesa, d'independència intel·lectual i de bellesa mediterrània. La certesa de la seva obra, seguida per lectors de tot el món, no sempre s'ha acordat amb la certesa de la seva personalitat, tràgicament estroncada el 1960, quan treballava frenèticament (a vida o mort, anava a dir) en una novel·la, 'El primer home', que l'havia de reconciliar amb la seva veritat humana i artística. El fet que no es publiqués fins el 1994 va significar, en aquest sentit, que la imatge del premi Nobel de literatura del 1957 es va quedar fixada durant gairebé trenta-cinc anys sense la darrera peça, la novel·la autobiogràfica inacabada, que podia explicar-nos-el en tot el seu procés vital.


La imatge mantinguda fins el 1994 i que encara ara es resisteix a ésser abandonada és la de l'escriptor 'francès', en què la seva pàtria (així l'anomena ell) algeriana i l'ascendència materna menorquina no deixen d'ésser vistes com a 'anècdotes' que no interfereixen decisivament en la seva 'categoria' literària. Afortunadament, ara mateix comptam amb els elements que ho desmenteixen perquè sabem que aquest 'francès d'Algèria', com a ell li agradava d'anomenar-se, formava part dels menorquins d'Algèria, tan ben estudiats per Marta Marfany el 2002, que van mirar de reproduir a la costa algeriana, com ha dit l'historiador Jean-Jacques Jordi, l'illa que van abandonar entre el 1830 i el 1962.


Orfe de pare quan encara no havia complert un any, es va formar al costat de la família pobra menorquina d'Alger, presidida per l'autoritat de l'àvia nascuda a Sant Lluís, travessada pel profund amor silent de la mare i acompanyada de les extenses relacions amb els oncles i ties Sintes Cardona, molts dels quals, com ell mateix diu a 'El primer home', mantenien el català de Menorca, l'anomenat 'maonès', com a llengua de comunicació o potser caldria dir com a patuès menysvalorat.


La seva formació, per tant, al barri de Belcourt d'Alger és la pròpia de qualsevol infant pobre de família menorquina, al costat de la qual aprèn els valors de la dignitat més austera i treballadora, ben harmonitzats amb els de la lluminositat vital i mediterrània de les platges i els jocs infantils. El que particularitza, tanmateix, la seva trajectòria futura és la fe d'un mestre i la gens fàcil acceptació familiar perquè continuï, a deu anys, uns estudis que culminaran a la Universitat d'Alger i que, arran de la impossibilitat de dedicar-se a la docència per la tuberculosi juvenil, el conduiran a convertir-se en l'escriptor que admiram. Així, l'aculturació que li ofereix l'ensenyament francès converteix el menorquí d'Algèria, cridat a l'anonimat, en un francès d'Algèria, que iniciarà una brillant carrera com a escriptor, periodista i dramaturg a Alger i la continuarà, a partir del 1940, a París, en una França que mai no va deixar de viure com un 'exili' respecte del 'regne' algerià sempre enyorat.  


És aquí que podria semblar que la seva trajectòria l'allunya d'uns orígens, cridats a ésser superats, però una lectura atenta de la seva obra, en la línia del que va esbossar amb gran encert Xavier Vall a 'Albert Camus, catalanitat i estranyesa', publicat a 'Revista de Catalunya' el 1999, ho desmenteix. N'hi ha prou de llegir 'L'estrany' i 'La pesta', les grans novel·les del cicle de Sísif i de Prometeu, per adonar-se que les construeix a partir de la seva pròpia experiència vital no sols pels llocs on transcorren i pels personatges d'ascendència menorquina, sinó sobretot perquè hi expressa experiències i temes inseparables de la seva pròpia condició social i existencial. La figura de la seva mare, a més, adquireix un relleu especial a 'La pesta', com a testimoni d'un amor, al qual sempre se sentirà profundament lligat i que el conduirà periòdicament a la ciutat d'Alger a la recerca d'una llar sempre viva.


És, tanmateix, 'El primer home', la novel·la que havia d'inaugurar el nou cicle de Nèmesi, de la mesura lligada a l'amor, el més definitiu testimoni de la fidelitat d'Albert Camus als seus orígens, a una menorquinitat algeriana que, més o menys encoberta als seus propis ulls, pugna per ésser assumida per tal de poder-se explicar el seu veritable lloc al món. Si és cert que, paradoxalment, el viatge a Mallorca i a Eivissa, però no a Menorca, el 1935, a vint-i-un any, li descobreix el sentiment d'estranyesa justament a les illes d'on procedia la família materna, com ho expressa a 'L'envers et l'endroit' (1937), el seu primer llibre, també ho és que en aquesta obra reflecteix el seu món familiar de pobresa a través de les figures de l'àvia i de la mare, eludides en la seva realitat a l'obra posterior fins a convertir-se, tanmateix, en centrals a la novel·la pòstuma.


Entendre aquest procés equivaldria a explicar-nos el de la presa de consciència d'Albert Camus, que s'ha de posar en relació no sols amb l'obertura dels conflictes a Algèria a partir del 1945 i, sobretot, amb l'esclat de la guerra el 1954, sinó també de la crisi intel·lectual i personal arran de la publicació de 'L'home revoltat' (1951) i el trencament amb els existencialistes i els marxistes francesos, encapçalats per Jean-Paul Sartre. Al llarg de la dècada de 1950, Albert Camus, més enllà de 'La caiguda' i 'L'exili i el regne', cerca un nou camí literari i personal perquè l'obra que somnia, com diu al prefaci del 1958 de 'L'envers et l'endroit', de nou reeditat, només podrà construir-la 'el dia en què, senzillament, s'estableixi l'equilibri entre què sóc i què dic'.


I aquesta obra és 'El primer home', la que és capaç d'ajuntar el que és una novel·la d'aprenentatge vital amb una novel·la èpica dels colonitzadors alsacians paterns i menorquins materns d'Algèria, dins els quals troba el seu lloc l'alter ego d'Albert Camus. Amb la infantesa i la primera adolescència retrobam el Camus menorquí d'Algèria, el que vol salvar de l'oblit la no-memòria dels pobres en què ell es reconeix. Que, al capdavall, acabi descobrint que l'assumpció de la nissaga pròpia no el salva d'ésser 'el primer home' pel deure existencial que tenim de crear, sense certeses, la pròpia vida és la millor mostra que la universalitat només es pot construir a partir de la pròpia realitat viscuda.


 


Josefina Salord, filòloga i coordinadora científica de l'Institut Menorquí d'Estudis.

Editorial