Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Josefina Salord

11.04.2013

La catalanitat cultural i lingüística de la Menorca colonial del segle XVIII

Avui es compleixen tres-cents anys que Menorca, arran del tractat d'Utrecht, esdevenia jurídicament colònia britànica i, només paradoxalment, en aquest petit país es mantenien, 'mutatis mutandis', les estructures polítiques i l'oficialitat lingüística d'una corona catalano-aragonesa abocada a la desaparició. L'interès primer i estratègic que els nous colonitzadors tenien pel port de Maó explica la baixa bel·ligerància assimiladora que hi van exercir, tot i que no es poden menystenir ni els conflictes religiosos ni la voluntat, no gaire estudiada, d'introduir-hi l'ensenyament de l'anglès. En tot cas, si per als britànics Menorca fou, en paraules de Desmond Gregory, 'the illusory prize', per a la cultura catalana el guany va ser consistent i de primer ordre.


Els efectes, evidentment, no van ser gens immediats, com ho demostra la pobra opinió que manifesta de l'illa l'autor de la primera història insular, John Armstrong, en forma de cartes datades entre el 1740 i el 1742. Mancaven només quatre anys perquè nasqués Joan Ramis i, amb ell, la primera fornada de les tres generacions que formen el grup il·lustrat menorquí. Van ser, per tant, els fills de la consolidada burgesia comercial els qui, amb una formació validada a les universitats europees, van emprendre, a partir de la data emblemàtica del 1769 en què Ramis va escriure la tragèdia 'Lucrècia', els grans projectes culturals sota el signe de les Llums. Allò que ara els particularitzava en el conjunt de la cultura catalana de l'època, l'adopció del català com a llengua de cultura, era justament la conseqüència i, alhora, la causa lògiques de la normalitat lingüística de l'illa. Així, la llengua de la societat esdevenia, com no podia fer-ho als altres Països Catalans, la llengua d'alta cultura amb tot el que significava d'adscripció als paràmetres europeus i de configuració d'una llengua literària capaç d'expressar i d'actualitzar els grans missatges universals dels clàssics greco-llatins i de l'espiritualitat il·lustrada. 


La creació de la Societat Maonesa el 1778, a mig camí dels clubs de lectura i de les acadèmies setcentistes, va significar una fita per la biblioteca que els membres menorquins i estrangers van formar, pels discursos i les traduccions i per l'ús de la llengua catalana, erigida al seu torn en objecte d'estudi. Tot i que va ser estroncada per la dominació espanyola (1782-1798), amb un primer assaig d'espanyolització lingüística i cultural, l'embranzida i la vitalitat del projecte il·lustrat menorquí es mantingué, molt més enllà de la darrera presència britànica a l'illa entre el 1798 i el 1802, al llarg de les dues primeres dècades del segle XIX i, de fet, no finí fins a la mort, el 1841, d'Antoni Febrer i Cardona. Si Joan Ramis es va convertir d'home de lletres i d'escriptor en català en historiador en castellà amb una voluntat clara d'inserir Menorca en el mapa de les 'nacions cultes', les altres dues generacions d'il·lustrats van desplegar, dins les ambivalents dècades del segle XIX, una activitat intensa des de l'assumpció de la catalanitat lingüística. Aquest és el cas del jove Vicenç Albertí, que adaptà per als escenaris maonesos les grans obres de la dramatúrgia europea, de Molière i Goldoni a Beaumarchais o Moratín, i fins va traduir el 1818 en alexandrins el poema èpic de Joan Ramis, 'La Alonsiada', amb el reconeixement del mestre a favor del 'nostro idioma i Pàtria'. 


A diferència de Vicenç Albertí, que es plegà als embats castellanitzadors que s'imposaren a partir de la dècada del 1820, es va dreçar la figura senyera d'Antoni Febrer i Cardona que, des del començament de segle fins a la seva mort, el 1841, va construir el conjunt de peces que configuren un programa cultural complet gràcies al qual es podria dur a terme l'educació dels joves i homologar-se a les grans cultures europees. Amb la llengua com a eix, esdevingué gramàtic, amb una proposta codificadora adreçada al conjunt de la comunitat lingüística catalana, i lexicògraf, conscient de la diversitat dels registres lingüístics. I va demostrar que, amb la mateixa llengua de la cultura popular, es podia fer parlar els clàssics llatins, els poetes francesos i els grans textos bíblics, un dels quals, els Salms, va traduir íntegres un any abans de morir. Dissortadament, la seva proposta ja no podia competir amb la castellanització finalment imposada. Però resta aquí i ens demostra que els efectes de la sobirania britànica a la Menorca del segle XVIII van ser profunds perquè la vivència de la catalanitat lingüística i cultural va permetre una normalitat de signe europeu, gràcies a la qual comptam amb la millor obra de la literatura catalana del segle XVIII, la tragèdia 'Lucrècia' de Joan Ramis amb el seu missatge de llibertat col·lectiva i de dignitat individual, i amb un programa cultural, desplegat per Antoni Febrer i Cardona, que s'avançà un segle al que duria a terme el Noucentisme.


 


Josefina Salord, filòloga i coordinadora científica de l'Institut Menorquí d'Estudis

Editorial