Ernest Sena: 'Una lectura sorprenent'

Ara fa un any, el setembre del 2011, el deute públic espanyol en mans d’inversors estrangers era sis vegades superior al que tenia en mans de la banca espanyola: uns 310.000 milions d’euros contra 52.000 milions.

Al cap d'un any els termes s’han invertit. Per primera vegada des del 2003 la inversió de la banca espanyola en deute sobirà espanyol supera la dels inversors estrangers. De poc, però la supera: quasi 195.000 milions contra 192.000 milions a final d'agost. En aquest període els inversors estrangers hi han invertit 118.000 milions menys, més d'una tercera part dels que hi tenien, i la banca espanyola n'hi han invertit pràcticament tres vegades més, 143.000 milions d’euros.

Fonts acostades al govern espanyol ho consideren positiu, car permet una gestió del deute més eficaç, per raons de proximitat. A parer seu, a més, fa disminuir l’avantatge d’Itàlia en la crisi del deute sobirà, atès que la major part era a mans italianes.

No deixa de ser una lectura sorprenent, més forçada per la necessitat que no pas ajustada a la realitat. Tan sorprenent, si més no, com que el fenomen coincideixi amb la formació a Espanya d’un govern conservador amb majoria absoluta parlamentària, condició que els analistes financers tendeixen a considerar com un signe de seguretat --en el sentit que el deutor governamental  complirà les seves obligacions--, malgrat la manca de proves històriques. Les reiterades crisis de deute sobirà d'aquests últims 150 anys o 200 al món demostren prou que els impagaments, amb negociació prèvia i sense, són comuns a tota mena de governs.

El cas és, doncs, que la important retirada dels inversors estrangers del deute públic espanyol durant el 2012 palesa una desconfiança creixent en la solvència del govern, és a dir, en la capacitat governamental d'honorar en el futur les obligacions contretes. En una semblant perspectiva els inversors estrangers s'estimen més de desfer posicions per mirar de minimitzar les pèrdues i salvar-se de la restructuració que, a criteri seu, arribarà d’un dia per altre. Restructuració significa redefinició forçada del deute, amb un cost més elevat per al tenidor que no la pèrdua actual, consistent a rebaixar els interessos, a allargar l’amortització i la quitança, més que probable per ineludible, d’una part del capital.

La conseqüència immediata és l'eixugament progressiu d’una font de recursos, el sector exterior, imprescindible per a finançar el sector públic espanyol i el conjunt del sistema econòmic, atès que l’estalvi domèstic no basta de cap manera per a cobrir les necessitats. Una font substituïda, de moment, per una altra, la banca espanyola, que té una capacitat de subministrament més aviat limitada --a banda que els efectes de recórrer-hi no són particularment beneficiosos, ni ara, ni en la pitjor de les hipòtesis.

En efecte, el sistema bancari espanyol amb prou feines si pot honorar els venciments als mercats exteriors; més de la meitat de l’augment de la seva posició en deute públic espanyol, uns 53.000 milions d’euros, es va fer entre els mesos de gener i de febrer, després de l’enorme injecció de liquiditat del Banc Central Europeu a l’1% d’interès i, per si fos poc, el sanejament del sistema suma --en el cas més optimista i menys probable dels explicats per les autoritats pertinents--, 40.000 milions d’euros, una xifra que supera, ni que siga per poc, la necessitat neta de recursos que el govern espanyol tindrà aquest 2012 i que han hagut de ser aportats per organismes públics internacionals, atesa la impossibilitat d’obtenir-ne als mercats privats. A sobre, cal afegir-hi les quantitats requerides per a consolidar el capital de les entitats dites sanes.

L’ampliació de la cartera de deute públic sobirà per la banca s’ha fet amb compres tant al mercat primari, o d’emissió, com al secundari, on es negocia deute ja emès amb anterioritat i en què tenen lloc els avatars de la famosa prima de risc que repercutiran, tot seguit, en els tipus d’interès de les noves emissions. Tant per l'una via com per l’altra, una prima de risc més alta significa més rendibilitat per al tenidor del deute --ara la banca espanyola, en primer lloc.

Però les alegries actuals poden tornar-se disgustos despús-demà. Quan es farà, la restructuració del deute espanyol --que una molt bona part dels inversors estrangers haurà evitat-- recaurà en els tenidors del moment (per exemple en la banca espanyola, si manté les posicions), amb el deteriorament de solvència consegüent. No sembla que això preocupi gaire el govern  ni els banquers espanyols, potser perquè ja pensen en el sobrant dels 100.000 milions oferts per la troica.

Tot plegat pareix un cercle viciós que s’alimenta irremeiablement. I no és el cas. És més aviat un procediment lent, opac i d'un gran cost per al contribuent: rotundament ineficaç. Tan senzill, directe, clar i barat com hauria estat d'imposar coeficients d’inversió a la banca en què es computés tot el deute públic: municipal, autonòmic i sobirà. La banca, òbviament, s’hi oposa. I amb la banca, tots els seus aliats polítics, acadèmics i mediàtics. Atempta contra el mercat, diuen. Un mercat imperfecte, si no inexistent, i un oligopoli creixent callen. És poc modern, reblen. Doncs ja ho serà, si bé a un cost innecessàriament elevadíssim, que hauran de satisfer els contribuents i el sistema productiu.

Ernest Sena, economista

ernest.sena@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet