Ernest Sena: El millor crèdit

El millor crèdit és el que no es fa. Aquesta era la consigna del patriarca d’una important nissaga de banquers espanyols als seus treballadors. Els seus successors l’han practicada tant com han pogut. I encara ho fan.

De fet, aquesta directriu va impregnar durant una bona part del segle XX el quefer de la banca espanyola, i allò que va anar restant de la banca del país s’hi va anar adaptant. La minsa activitat empresarial espanyola, els nivells majoritaris de renda per càpita i un esquifit sector públic, que tenia garantit el finançament per conductes coercitius, facilitaven l’orientació del negoci.

Hi havia excepcions, és clar. Sempre n’hi ha. L’Urquijo era un banc diferent, de 'senyors', amb vocació industrial i acostat a les empreses. El Sabadell i el Banc de l’Exportació (Banex) eren tributaris dels nuclis econòmics que els havien originats i potenciats. El 'desarrollismo' dels anys seixanta va tenir necessitat de superar la cotilla intervencionista de l’època autàrquica de postguerra. La pretesa obertura i flexibilització vingué de la mà de l’anomenada banca industrial. L’equivalent financer de la llei Fraga en premsa. L’esplendor dels BIC, BIM, Promobanc i d'alguns més va durar ben poc. L’aproximació a l’economia real deixà profundes ferides en els banquers.

El temps tot ho guareix, diuen, encara que més aviat es demostra la contrària. El relleu generacional, l’arribada de la modernitat a Espanya amb la introducció d’una certa competència i l’exigència de competitivitat van donar pas a noves ambicions. Fins i tot d’àmbit global. En aquest context, l’opció majoritària fou de guanyar rendibilitat via augment de dimensions, reducció de marges i diversificació de serveis productius. Els oceans de liquiditat del tombant del segle, ingents quantitats de recursos financers que semblaven que no tinguessin límit movent-se per tot el món i una política de tipus d’interès baixos afavorida per la Reserva Federal per a apaivagar els temors suscitats per l’11-S, van facilitar l’explosió del crèdit en el nou segle. També, i molt especialment, en el sistema bancari del país.

La banc espanyola té una morositat comptabilitzada, crèdits impagats, del 10%, gairebé un 50% d’augment en un any, uns 170.000 milions d’euros al final del juliol proppassat. La corresponent al sector immobiliari, promotors i constructors, supera el 27%. Com mai a la vida; quelcom insostenible. Són les dades publicades per l’organisme supervisor. La realitat, únicament la saben alguns 'homes de negre' del Banc d’Espanya, els seus superiors i els comitès de direcció de les entitats bancàries. Alguns altres, que també podrien saber-ho, s'estimen més mirar a una altra banda i viure feliços. La mora continuarà creixent a bon ritme i tant, o més, disminuirà l’activitat creditícia.

La realització del 'banc dolent' pretén netejar els balanços i oferir una nova imatge pública de solvència. Hi ha dubtes sobre el cas: de primer, de temps, per l’extrema lentitud a introduir i fer operatiu l’instrument; segonament, de quantitat, perquè és encara una incògnita quins actius, de quina procedència i a quin preu s’hi incorporaran. Allò que ben segur no farà és renéixer el crèdit.

Els banquers no han assumit encara el gran fracàs de les seues ambicions. Pràcticament els mateixos que van produir la bombolla s’han de reconvertir, assumir l’error històric amb totes les conseqüències i tornar a començar a exercir una funció que implica un servei públic. Tasca difícil per a qualsevol naturalesa humana. Més encara per a la que s'ha acostumat a l’èxit. Resulta fàcil pronosticar un retorn als orígens: el millor crèdit és el que no es fa. Sense matisos. En realitat, és el que hi ha ara mateix i que es mantindrà per molts anys, molts.

Els governants actuals podrien provar quelcom diferent. Però no ho faran, per més que els banquers necessiten com mai un accés fàcil als diaris oficials i la benvolença d’inspectors i autoritats de control diversos. Els governants actuals, els seus governs i les seues organitzacions polítiques sembla que tinguin massa hipoteques en mora, pendents de renegociar.

Però tard o d’hora s’haurà de fer. Igual que ha passat amb el 'banc dolent'. I com més tard, pitjor per al contribuent i per al client de la banca. No convé oblidar que la màxima que governava, i torna a governar, la banca espanyola venia acompanyada de dos fenòmens: la repressió financera i la banca pública. La primera permetia, i tornarà a permetre, el finançament del sector públic, administracions i empreses públiques, ara amb l’aigua al coll, també de les grans infraestructures; la segona, facilitava recursos per a finançar la inversió de les empreses i de les famílies, en bones condicions de mercat.

Ni l’una ni l’altra tasca no interessen avui la banca: ja en té prou netejant i administrant l’embolic a què la van portar les seues ambicions. Segons que creuen, és clar.

Ernest Sena, economista

ernest.sena@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet