Dia 14. És gallec. Porta ulleres. Defensa que Espanya es trenca a bocinets. Losantos el tracta bé. Es manifesta contra els matrimonis entre homosexuals i en defensa de la família. En les últimes eleccions el va derrotar l'esquerra. No va pair la derrota. No sintonitza amb Catalunya ni amb el País Basc. I, si pot, es poleix la dissidència. No és Mariano Rajoy, perquè no té barba i porta alçacoll. És Antonio María Rouco Varela, que ha recuperat la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola, que fa tres anys va perdre contra el progressista bisbe de Bilbao, Ricardo Blázquez. Ara, les eleccions les ha guanyat per la mínima, per només dos vots, però, a diferència del que passa en la democràcia parlamentària, l'escàs marge amb l'oposició no li moderarà el to, ni les formes, radicalment ancorades a la dreta.

Hauria estat interessant veure un cara a cara entre Blázquez i Rouco a la televisió, tot i que els feligresos no poden votar. Si més no hauríem pogut comprovar de primera mà el tarannà dels dos sectors de l'Església catòlica.

El PP deu veure en aquesta victòria un senyal diví que augura l'èxit diumenge vinent. Diuen els analistes que els socialistes hi veuen justament el contrari. Si l'Església s'enroca és perquè té molt clar que el PSOE guanyarà les eleccions i comença a cavar les trinxeres per liderar l'oposició des dels púlpits.

La victòria de Rouco no ajudarà gens a reduir la crispació a l'Estat ni el sentiment anticatalanista. Sort que hi estem avesats.