Quan enfilem la recta final de la campanya, sembla del tot evident que Rajoy ha estat incapaç d'obrir-se al centre sociològic i ideològic. Ha fet el contrari: s'ha mantingut fidel a l'ànima neofalangista d'Aznar i la FAES. I aquest era el terreny en què l'esperava Zapatero. El PSOE necessitava un Rajoy fent d'espantall per tal de mobilitzar el seu electorat i poder apel·lar amb convicció i credibilitat al vot útil. Atès que el «zapaterisme» ja no suscita grans entusiasmes, el reclam electoral és estrictament defensiu: si no ens votes a nosaltres, tornen ells, els de la COPE. I pel que sembla, ha funcionat. Avui, ni el mateix Rouco Varela confia en la victòria dels seus: la victòria del Partit Popular.
Posades les coses d'aquesta manera, sembla que la qüestió rau a saber si Zapatero tindrà una majoria quasi absoluta o no. I, també, a saber quin serà el resultat de les minories que podran fer majories parlamentàries més o menys estables. A banda del PSOE i el PP, només hi ha quatre formacions que poden aspirar a obtenir grup parlamentari propi: Izquierda Unida, el PNB, CiU i ERC. I, de fet, les enquestes només amenacen IU. Esquerra, el PNB i CiU semblen tenir garantit grup parlamentari propi. Això vol dir que Zapatero només podrà governar construint majories parlamentàries, més o menys estables. Vist des de Catalunya, el vot útil és el vot catalanista que frena el PP i que pot condicionar l'acció de govern del PSOE. Ja sabem que no és massa realista esperar resultats visibles en el desplegament programàtic de la idea de l'«Espanya plural». Aquest ja és un concepte mort i enterrat. Del que es tracta, en realitat, és de garantir unes condicions favorables al ràpid desplegament del nou Estatut. Començant pel nou finançament. El centralisme espanyol (d'esquerres i de dretes) és tan conscient d'aquest fet que ja ha començat a amenaçar amb la idea de la necessitat de la versió espanyola i castissa de la sociovergència: la gran coalició PSOE-PP. Amb l'elegància i la subtilitat que els caracteritza, diuen que seria la millor resposta al «xantatge nacionalista». Aquesta és la paradoxa d'aquestes eleccions: en una contesa tan polaritzada, el catalanisme en el seu conjunt pot tenir la clau de la governabilitat. Per aquest motiu seria imprescindible que el catalanisme arribi a acords unitaris de mínims (finançament, infraestructures...) que puguin condicionar l'acció de govern de Zapatero. Agradi a Bono o no.
