Més d'un centenar de gestors del patrimoni i representants de museus catalans van prendre part dijous i divendres de la setmana passada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en les XX Jornades de Museus i Administració Local que organitza la Diputació de Barcelona i que van coincidir amb les Jornades Europees del Patrimoni d'enguany. Amb la consigna Repensar els museus locals, les jornades van deixar moltes idees per a la reflexió però també constatacions ineludibles i que passen per un canvi de xip que ja s'ha començat a produir els darrers anys. «Cal un canvi conceptual dels museus: han de ser productors de continguts, no contenidors.» És l'opinió de Jordi Pardo, especialista en gestió museística, exgerent del CCCB i, a més d'altres coses, director del projecte del museu del disseny de Barcelona.

El museu local ha d'anar a trobar el ciutadà promovent activitats que fomentin tant la participació com la cultura i el coneixement. En alguns casos es parla de promoure el voluntariat perquè la població se senti seu el centre que, en tot cas, necessita una major obertura social perquè ja no es pot concebre com un espai tancat i avorrit al qual va la gent a veure obres d'art i objectes curiosos. La col·lecció (normalment) sempre és la mateixa i cal oferir nous incentius per animar el públic, que, a més, sempre serà majoritàriament local. En aquest sentit, cal diferenciar el museu «local» del «localitzat». En el segon cas, es tractaria d'un centre amb una col·lecció prou destacada per atraure visitants forans, com ara el Museu Dalí de Figueres. Llorenç Prats, professor de la Universitat de Barcelona, assegura que el patrimoni pot ser una eina excel·lent per «integrar nouvinguts». «Els museus no poden ser només per a nens i turistes», assevera Jordi Pardo.

L'antropòleg Xavier Roigé va denunciar que un dels problemes que pateixen els museus locals és que es confon la seva missió com la recerca de les xifres de públic. En aquest sentit, els experts assenyalen que cal trencar la dinàmica d'avaluar el rendiment d'un centre museístic en funció dels seus visitants i, per extensió, en funció d'uns resultats econòmics. Així, el servei ciutadà ha de ser el criteri predominant. Un altre dels aspectes que es va abordar en les jornades va ser la creació massiva de nous espais museïtzats o jaciments visitables amb escassa planificació i els conseqüents problemes que això genera en la seva gestió. Llorenç Prats afirma que les institucions públiques han d'estudiar bé les conseqüències i preguntar-se «per què» s'ha de crear un nou museu. Jordi Pardo adverteix de la proliferació de museus locals sense criteris com un dels temes pendents a resoldre, però n'hi ha d'altres, com ara la paralització de la llei de museus o la limitació dels museus nacionals en el desplegament territorial. Segons Pardo, tot plegat s'emmarca en la crisi causada per la manca d'un sistema públic adequat, que ha provocat, entre altres coses, que els museus s'hagin instal·lat en la «cultura de la subvenció».

EL PROBLEMA DELS DINERS
La qüestió del pressupost sempre es posa com a excusa, però és la realitat que es pateix cada dia. Jordi Pardo situa com a exemple l'increment d'un 75% que ha experimentat el pressupost de Cultura de la Generalitat des del primer tripartit. «Aquest increment no ha repercutit de manera significativa en l'àmbit dels museus.» En aquest sentit, en les jornades es van aixecar veus crítiques respecte a les desigualtats que el sector del patrimoni pateix respecte al de l'espectacle, bàsicament per una qüestió de poder de convocatòria. Segons el director general de Patrimoni, Josep Maria Carreté, mediàticament sempre es considera més greu el tancament d'un teatre que el malviure d'un museu. «Cal prendre més consciència de la importància dels espais de la memòria. És una contradicció parlar de societat del coneixement i no veure la feina que hi ha per fer encara als museus», sosté Pardo.