Fa dotze anys en Joan Armangué em guanyava l'alcaldia de Figueres en unes eleccions municipals que, sobre el paper, m'havien de portar a presidir el consistori de la capital altempordanesa. Ara, un resultat electoral inapel·lable l'ha deixat sense opcions d'aconseguir el seu quart mandat. El fet és dur políticament, però segurament ho és molt més en el pla personal. Crec que sé i fins i tot sento, almenys en part, per quins moments estan passant ell i la seva família.

Han estat dotze anys alcalde, amb bones èpoques i, al meu entendre, amb un últim mandat de govern en minoria que ell creia que controlava, però que li ha passat factura.

D'en Joan Armangué s'ha dit que és fred, que no ha tingut amics, que va sempre a la seva, que no ha fet mai equip... Probablement algunes d'aquestes afirmacions són veritat i aquesta, si ell m'ho permet, és la seva feblesa. Però també té la seves grandeses, ser un gran treballador, molt hàbil i un home, i per tant un alcalde, absolutament honrat amb la cosa pública.

Els fets són tossuts i ara li toca anar-se'n. Que no l'oblidin. A la seva primera presa de possessió com a alcalde, li vaig dir que estimés Figueres com jo l'estimava. Sé que ho ha fet. Quedem-nos d'ell amb el bo i el dolent, però sense complexos, reconeguem-li tot el que ha fet.