«Aquí no hi cap tothom», diu. «Per seguretat.» No, no és Fernández Díaz parlant d'immigració il·legal, sinó un dels dos porters que impedeixen l'accés a l'amfiteatre de la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès. «És que l'amfiteatre aguanta el que aguanta, i tanta gent és molt pes.» És que està com un ou, vaja, i ja ha començat el xou. Perquè això no és un debat, és un xou.
Havia explicat la FAVB, que és qui munta el xou, que el debat partiria d'unes preguntes fetes per assistents prèvia sol·licitud per escrit. S'escampa com una malaltia l'últim invent dels serveis informatius de TVE, les entrevistes ciutadanes, l'oximorònic periodisme sense periodistes que ens venen ara. Les preguntes les fan sospitosos habituals: presidents veïnals, portaveus d'entitats i plataformes de tot tipus, incondicionals de les audiències públiques. De fet, això és el que esdevé el xou: una audiència pública on cada pregunta va embolcallada per una veritable successió d'inflamats –i recurrents– al·legats farcits de ciutadana indignació. Clama cadascú per allò que li interessa, i aboca un rosari de greuges que els candidats entomen amb estoica cara d'on punyetes m'he ficat a quatre dies de les eleccions. El més aplaudit, David Fernández, flamíger portaveu de l'Ateneu Independentista La Torna, indignat perquè «economia i seguretat són els temes que copen la campanya». «Una perillosa mixtura d'Adam Smith i Benito Mussolini», sentencia.
Quaranta-cinc minuts per fer 13 preguntes. Paciència amb el periodisme ciutadà. Una mica més, encara: un grup s'aixeca irat. Al davant, Pere Vallejo, inevitable portaveu de la plataforma AVE pel Litoral. Clama justícia perquè va enviar la pregunta però no la hi han deixat fer. Com que no li donaven la paraula, ell la pren.
Quan el tallen –a Vallejo si no el tallen no calla– sembla que arriba el torn dels candidats, però algú sotja en la foscor del fons de la sala: tant control a la porta i resulta que fins i tot Supervivenda ha aconseguit entrar. El «paio vestit d'abella Maya», en brillant definició de Trias, irromp a l'escenari, fa una crida a una cassolada el dia de reflexió, aguanta una escridassada i torna a pujar a saludar el respectable després que un membre de la FAVB hagi fet baixar l'ocellot a estrebades. Pur Berlanga: seria Los jueves, milagro? si no fos que és dimecres, perquè de miracle n'hi ha: som en plena campanya i els cinc candidats fa una hora que estan amb la boca tancada.
Quan per fi poden obrir-la, el temps cotitza a la baixa: 10 minuts per cap per respondre 14 preguntes. Debat, deien? Esgrima verbal, buscaven? Responen i gràcies. El que volen i el que poden. Es queixa Imma Mayol que és impossible. Portabella no. Per a ell res no és impossible. Fernández Díaz és el més aplaudit, tot i que l'únic que té en comú amb l'altre campió de l'aplausòmetre, aquell primer Fernández, és el cognom. Trias diu que no, home, que ningú no ha demostrat que les antenes de telefonia mòbil –sí, sí, això també va sortir– afectin la salut. I Hereu fa d'alcalde: d'acord, això serà un campi qui pugui (això no ho diu, ho elideix), però tots els que som aquí som humans, treballadors i participatius, no superherois, no com «alguns que ens vénen a salvar però que són d'un altre planeta».
Com que no han pogut participar en el xou, els del partit Solidaridad i Autogestión Internacionalista reparteixen pasquins a la sortida de l'Ateneu. «S'ha de posar fi a aquestes injustícies i immoralitats!», s'hi pot llegir. «Per això el partit Sain es compromet a fer... que tots els càrrecs polítics electes cobrin el salari mínim interprofessional.»
)
