Són les dotze del migdia tocades i entro al pàrquing subterrani de l'avinguda de Barcelona, a Ca n'Anglada de Terrassa, estrenat el desembre del 2005. Vaig directe a la segona planta, gairebé desèrtica, i aparco a la plaça 2129 del total de 240 que hi ha al pàrquing, i em pregunto per què hi ha aquest decalatge entre la numeració i el nombre de places reals. No trobo resposta. Enfilo les escales i vaig a parar a una de les actuacions urbanístiques de què l'Ajuntament es vanaglorieja aquest mandat: l'avinguda de Barcelona.
A dalt no hi ha gaire gent passejant, i això que la transformació d'aquesta avinguda en bulevard, amb voreres molt amples i la reducció del nombre de carrils de circulació, havia de servir per convertir-la en un eix comercial i cívic. I no es pot dir que el temps no hi acompanya. El cel està ennuvolat i, per tant, els incipients lledoners i aurons plantats fa tot just un any i sis mesos se salven avui de les crítiques per la poca capacitat de generar ombra que tenen. El primer que em sobta és trobar una tanca perenne a la sortida de la boca de l'aparcament que no sé ben bé perquè hi és. Miro i torno a mirar, i l'obra sembla acabada. No ho entenc. M'aturo davant d'un grup d'avis que fan petar la xerrada. Veig que algun està assegut als bancs de formigó blancs que va dissenyar l'arquitecta Beth Galí, com la resta de la imatge moderna de l'avinguda. I els pregunto, de manera generalista, per les eleccions municipals. I la primera resposta ja em sembla un tòpic: «Només volen omplir-se les butxaques i cadascú va a la seva.» I gairebé sense pausa i sense que els hagi de burxar, comencen a posar-me exemples de mala gestió municipal. El primer, i confesso que me l'esperava, és el tema dels bancs. Des que es va remodelar l'avinguda –la segona fase es va inaugurar al març–, els veïns es queixen de la duresa dels bancs. «Et queda el cul quadrat i no tenim respatllers, i això a la gent gran ens va fatal», explica el Josep Lluís. Recorden que el consistori va presentar fa uns mesos un prototip de respatller de fusta que es col·locaria damunt dels bancs, però encara els esperen: «L'alcalde ens va dir que han de venir d'Alemanya.» I sentencien que el millor seria haver-los fet directament de fusta com els de la rambla d'Ègara, al centre.
I després abordem les actuacions del pla de barris, que caduca el 2008 i que suposarà una inversió conjunta de la Generalitat i l'Ajuntament de 18 milions d'euros al districte II, que a més de Ca n'Anglada inclou els barris de Torre-sana, Montserrat i Vilardell. Es remodelaran 21 carrers i es construiran o s'ampliaran quatre ponts a la riera de les Arenes, i també s'han començat més de 323 programes relacionats amb el suport a la gent gran, l'acollida de nouvinguts –al barri hi ha més de 2.500 marroquins, d'una població de 13.000 habitants–, el foment de la convivència, la participació ciutadana, la cultura, l'esport, l'ocupació i la joventut, entre d'altres. Un dels objectius era trencar l'estigma de Ca n'Anglada com a barri conflictiu arran d'unes agressions d'arrel feixista que hi va haver l'estiu de 1999 i que van fer la volta al món.
És el repte global de la integració dels immigrants, i qualsevol política sembla que no acontenta tothom. I és aquí on tornen a aparèixer més tòpics, com ara els de la falta de seguretat, tot i que mentre parlem passen un parell de cotxes de la policia municipal i un dels Mossos. El Lorenzo, un portuguès que fa més de 40 anys que viu al barri, assegura que «el tema de les llegendes urbanes, el diuen els polítics, però no ho són», i hi afegeix que els immigrats tenen més ajudes i vals per aconseguir cotxets per als nens i menjar. La conversa pren un caire que no m'agrada, i torno al tema electoral. El Miguel m'assegura que canviaran poques coses a Terrassa, però posa en dubte, per la seva banda, que es compleixi la promesa de molts partits de fer gratuït el transport per als més grans de 65 anys. S'acomiaden i m'aixeco d'un dels bancs de disseny. I reconec que tinc el cul quadrat.
)
