Montilla ha insistit al llarg dels dos dies del debat d'investidura al Parlament que ell entronca amb el fil roig dels presidents que l'han precedit i, davant dels dubtes expressats pel seu opositor Artur Mas per la poca emoció que mostra en els seus discursos, ahir va reivindicar –com també va fer la socialista Manuela de Madre censurant que això no havia passat amb Maragall– que «la presidència ha de ser estimada i valorada» i va fer notar que «sempre hi ha hagut una relació afectuosa entre la presidència i la ciutadania». El nou president, que prendrà possessió del càrrec dimarts, ho diu amb el rerefons de no haver estat el candidat més votat i de ser encara un gran desconegut pels ciutadans. Montilla, primer president en la història moderna nascut fora de Catalunya i exemple viu de la necessitat pregonada per tots els partits de ser «un sol poble», va dir sentir una «emoció íntima» que serà l'«energia» per mantenir «viva» la seva dedicació. Montilla va desitjar obrir una nova etapa d'acords i diàleg i va demanar que Catalunya també doni exemple en això.
Justament, un dels punts que l'oposició va fer servir ahir contra Montilla, va ser el que Mas va definir com a «falta de passió pel país», la manca d'«ànima» del seu projecte, i que per Josep Piqué és manca d'«il·lusió» a seques. Per això Mas va acusar Montilla de veure la Generalitat com una gestoria i Piqué, de fer un discurs de director general. Els duels amb els dos principals opositors van ser el més destacat del debat i en va sortir el compromís per part de Montilla –i dels seus socis–, però també de Mas i Piqué, de buscar consens en el desenvolupament de l'Estatut. De fet, en el debat amb el líder de CiU es va veure que Mas està dolgut amb els socialistes perquè CiU va «posar la cara» per aprovar l'Estatut a Madrid mentre ERC s'hi oposava, i la recompensa ha estat refer una fórmula «fracassada» i tornar a deixar CiU a l'oposició. Montilla va arribar a dir a Mas que ell no hauria retallat tant l'Estatut. Mas, però, ahir no es va llepar les ferides i va fer un discurs constructiu, responent al PSC en el seu terreny recordant que les polítiques socials «fa vint anys que es fan» i advertint, això sí, que no pensa salvar els mobles al govern com amb l'Estatut. Si volen pactar, va dir, primer que es posin d'acord entre ells. Mas va proposar un debat monogràfic al gener per debatre el calendari i l'aplicació de l'Estatut, i ja va deixar clar que serà implacable en el marcatge com a principal partit del país. Montilla va negar que desplegar l'Estatut sigui l'estació final de l'autogovern català. En tot cas, va dir, és el de la seva generació. Mas va situar el seu en l'Estatut del Parlament.
Josep-Lluís Carod-Rovira va ser l'encarregat de posar l'ànima a la gestoria –o a l'edifici, en terminologia pujoliana també usada per Mas– batejant el nou catalanisme com de «pluja fina». Això sí, potser encara caldrà pedagogia perquè no deixa de ser contradictori que Carod admeti que el catalanisme social, com a complement del cultural, el va inventar a final del segle XIX Josep Narcís Roca i Ferreres, i ell mateix digués que cal reinventar el catalanisme. Carod va desgranar les polítiques que estaran sota el seu paraigua, igual que va fer Joan Saura.
El duel entre Montilla i Piqué va tenir de positiu que els dos exministres van discutir de polítiques concretes, però el líder del PP va demanar canvis en la política lingüística, com després faria Ciutadans. Debat que Montilla va tallar en els dos casos, fins i tot quan Albert Rivera va fer el seu discurs en castellà. Piqué va definir la Catalunya del tripartit com la d'una «suau decadència», perquè anteposa l'entesa al fet d'acordar qüestions estratègiques urgents en les quals no es posen d'acord.
)
