A tres quarts i cinc de set del vespre Ernest Benach, president del Parlament, va començar a tractar de Molt Honorable Senyor President de la Generalitat José Montilla Aguilera. Aleshores, el caricaturitzat rostre impàvid, la cara de pòquer de Montilla es va trencar. Va marcar un somriure d'orella a orella. Acabat d'elegir 128è president de la Generalitat, va pujar a la tribuna i es va emocionar, malgrat el que deia: «La il·lusió que sento en aquest moment és íntima i compartida, però, més que proclamar-la, serà l'energia que mantindrà viva la meva dedicació al servei dels catalans i les catalanes. Una il·lusió que vull que sigui un estímul més que una exclamació.»

Certament no va fer cap exclamació i amb prou feines cap gesticulació brusca. Perquè no és brusc. És lacònic i discret. Però malgrat això, a la tarda, en el seu debat amb Albert Rivera, de Ciutadans, va clavar dos copets quasi imperceptibles al faristol de la tribuna des d'on parlava per dir que el govern no serà neutral, sinó absolutament bel·ligerant perquè Catalunya sigui un sol poble, «per mantenir la unitat d'aquest poble, en què hi ha gent que parla català i gent que parla castellà».

Per això, com que Montilla és així, té José Zaragoza de secretari d'organització. Zaragoza va ser indiscret al matí, en una tribuna de convidats poc atapeïda, i a la tarda, amb una mica més de gent. I un notable gall pels passadissos, invasor d'espais vitals aliens.

Montilla va estar millor a la tarda contra Rivera que al matí contra Artur Mas i contra Josep Piqué. Ell i Piqué es van respectar. Van fer un debat molt tècnic, de contenció, còmode per a tots dos, d'exministre d'Indústria a exministre d'Indústria. És que segons què a Montilla ja no se li pot dir, té més autoritat moral que qualsevol altre per parlar d'allò que tant havia interessat al PP i als Ciutadans. Per això, el bon moment de Montilla va ser contra Rivera, ciudadano en la primera intervenció i ciutadà, en la segona.

Contra Mas, al matí, Montilla va tenir sort que el líder de CiU va pujar a la tribuna d'oradors exhalant com ressentiment. Montilla el va replicar lent i amb assossec. Va provocar un canvi de ritme, un catenaccio. I Mas es va adaptar al ritme de Montilla. Per això, es van fer propostes constructives i van aflorar conceptes com ara el fair-play i allargar la mà.

Vaig veure com Joaquim Nadal li passava notes, com Miquel Iceta prenia apunts a tota pastilla. I vaig notar que alguna resposta la llegia i també que en podia dir de bones sense abaixar el cap al faristol. Però els florits debats noucentistes s'han acabat.

Són ben finits.