Alcalde dels Jocs i President de l'Estatut que ha portat Catalunya a les seves màximes quotes d'autogovern des del 1714. O el que és el mateix, cap a la victòria. Però no sobre ningú, sinó la victòria de Catalunya i de la seva Espanya plural. Aquest seria el llegat que Maragall s'encarrega d'anunciar aquests dies que deixa als catalans. Encara que, com és lògic, no tothom hi està d'acord. El popular Josep Piqué, sempre a punt per veure-ho diferent, va dir que això no lliga amb un acte de «nostàlgia del passat» com el d'ahir. El president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, considera que «encara estem lluny del que necessita Catalunya». «El que és ridícul és no voler tenir Estat i renunciar a estar entre els pobles lliures d'Europa», va dir l'antic soci de Maragall. El mateix president del Parlament, Ernest Benach, va considerar que Catalunya «mai ha tingut la llibertat que hauria d'haver tingut», i va demanar explicar-ho «als nous catalans». De fet, si Maragall va pactar amb un partit amb un objectiu ridícul –com el dels socialistes escocesos–, també van demanar una cosa ridícula els assistents al parc de la Ciutadella que després d' Els segadors van cridar a favor de la independència. Maragall ja va dir el dia que va entrar en vigor l'Estatut que l'Estat és ara «residual» a Catalunya.
COMIAT AL PRESIDENT
Sigui com sigui, els actes institucionals de celebració o commemoració de la Diada es van convertir aquest any en un comiat al President. Un comiat més subtil en l'acte entre reivindicatiu i cultural del passeig dels Til·lers del parc de la Ciutadella i de manera més evident a la recepció del Palau del Parlament amb la societat civil.
Maragall, sense la seva dona, Diana Garrigosa, amb una lesió en un peu, va rebre el comiat de personalitats del món polític, econòmic, social i cultural, situat a la porta del despatx del president de la cambra, Ernest Benach. I també del públic, que el va esperar pacientment a la sortida del Parlament. També a l'acte previ del passeig dels Til·lers hi va haver un homenatge més o menys explícit a Maragall, amb referències a l'Estatut –amb la senyera de Miravet–, però també al relleu en el cap de cartell socialista, si per això s'entén que el Per tu ploro de Joan Maragall –avi de Pasqual Maragall– era una picada d'ullet al President i el mateix poema musicat i cantat per Marina Rossell amagava darrere l'autor de la música, Pep Ventura, un homenatge als catalans nascuts fora del país. Ventura va néixer a Andalusia, com José Montilla. Fins i tot hi va ser present Barcelona'92 amb Carles Santos, per recordar el Maragall alcalde.
LA FOTO DELS CANDIDATS
Maragall plega i deixa pas a una nova terna a la qual s'afegeix Montilla. Ahir es va escenificar aquest relleu amb diferents fotografies. Primer, de Benach, Maragall i els presidents dels grups parlamentaris. Després de Maragall i els presidents de grup –com les que aquests tres anys s'han fet cada vegada que hi havia una cimera sobre l'Estatut–, que va deixar pas a una altra imatge: Montilla, Artur Mas, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Piqué i Joan Saura. Els cinc líders polítics que hauran de disputar-se qui desplega les potencialitats de l'Estatut. «Guanyaran els bons», va dir Maragall, sense aclarir qui són. És, efectivament, un altre escenari polític. Un «nou cicle» en va dir Montilla. Mas va dir que es veu «com a President» si CiU ho fa bé. Montilla, també.
)
