Haver situat al parc de la Ciutadella l'acte institucional de la Diada està molt bé perquè és a dues passes del monument a Rafael Casanova i a dues més del Parlament. Vol dir que la jornada es pot fer completa sense caminar gaire: de bon matí crits i morros de tots els partits davant el monument, al migdia tots ferms davant la bandera i, en acabat, públiques encaixades de mans i secretes conspiracions a la seu parlamentària.

El que passa és que l'acte es fa encaixonat en un lloc del parc que impedeix que un espectador que no sigui una autoritat o un convidat pugui veure alguna cosa del que hi passa. I, ahir, senyores i senyors, es tractava de veure si Maragall s'emocionava davant les interpretacions musicals que li havien preparat Carles Santos per un cantó i Marina Rossell per l'altre. Per tant, com que es tractava de contemplar comiats i llàgrimes en pla i contraplà, un servidor va prescindir de la invitació a l'acte i va contemplar la cerimònia per televisió. Al cap i a la fi, està pensada per ser vista per televisió.

Carles Santos, músic genial de Vinaròs, va fer desfilar els Mossos d'Esquadra amb la fanfara que ell mateix va compondre per a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Un homenatge al Pasqual Maragall alcalde i a la seva obra més brillant i completa. Es va emocionar en aquest punt Maragall? Han passat anys, molts anys i moltes coses, dels Jocs ençà, i Maragall té maldecaps molt més recents.

Marina Rossell va interpretar la sardana Per tu ploro, triada per ella mateixa. Aquí residia la gran morbositat del matí. Una sardana que és un lament per l'amor que se'n va, «adéu, rosa d'abril, adéu rosa encarnada», escrita per Joan Maragall, l'avi del President que se'n va o fan marxar. José Montilla, que era present a l'acte i al qual TV3 va enfocar molt perquè ara són moments de donar a conèixer alcaldes i futurs presidents, temia aquest moment. No va passar res. Millor dit, sí que va passar. El presentador Lluís Homar va comunicar a la concurrència que si Joan Maragall era un poeta català nascut a Catalunya, Pep Ventura, l'autor de la música, era un compositor català nascut a Andalusia. El candidat d'Iznájar s'hauria agafat llavors mateix a les mans alçades de la cantant i hauria fet una sessió de llargs i de curts. Maragall no va ben bé plorar davant la francesilla de la Rosell però se'l va veure tocadet mentre anava seguint la lletra movent els llavis.

Si uns van voler fer plorar el President, els organitzadors de la cerimònia, amb la consellera Montserrat Tura i el director Joan Oller al capdavant, van voler posar a prova el llagrimall de tota l'audiència. No es poden introduir en tan poc temps més elements d'aquells que toquen la fibra. L'alcalde de Miravet, que és d'Esquerra Republicana, va oferir la bandera del poble on es van reunir tots els partits –inclòs el PP– per dir que junts farien l'Estatut. Parlem de quan érem feliços i tot era possible. Parlem de fa dos anys. Després, l'actor Lluís Homar va evocar les paraules que Pau Casals va pronunciar davant l'ONU el 1971, un discurs que posa la pell de gallina amb efectes fulminants. I com que aquell discurs a més de parlar de Catalunya parlava de pau, i com que en aquest món tot lliga si se sap fer lligar, immediatament hi va haver un homenatge a Xile i Nova York, que també van tenir els seus 11-S, i un altre a Madrid i els seus atemptats d'un altre 11. Jordi Savall va interpretar El cant dels ocells, que fa emocionar el més desprevingut. Parlem de pau? Doncs hem de parlar del País Basc, on s'ha iniciat un procés en aquest sentit. Paco Ibáñez, que sempre havíem sentit cantar en castellà va cantar en basc Bihotzan, que vol dir cor. Va venir després l'Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu, i com que és el poeta que va escriure La pell de Brau, i la pell de brau és la península Ibèrica tota sencera i ens trobem en un acte on tot lliga i tot es fa lligar, aquí surt la cantant portuguesa Míssia que cantarà La gavina. Després d'un record al musicòleg, pedagog i socialista Oriol Martorell, l'acte va acabar com ha d'acabar: amb el cant d'Els segadors, a càrrec de l'escolania de Montserrat, mentre la bandera pujava al pal. Una de dues: o els nens de l'escolania no s'emocionen amb l'himne o ahir al matí no havien esmorzat. Fins i tot Pascal Comelade s'adormia amb el seu instrument de joguina. La consellera Tura havia dit el dia abans que si l'any que ve algú decidia suprimir aquest acte la gent el trobaria a faltar. Qui l'ha de voler suprimir? Montilla? No ha de poder ser Montilla, si és de la terra de compositors de sardanes. Potser Artur Mas, que és dolent com la tinya? Que no creu en la victòria, la consellera?