En Bahoreh no pot reprimir un cert malestar quan sent el soroll de la impressora del caixer creuant una i altra vegada la seva llibreta. Cap d'aquests trànsits és una bona notícia. Ell procura organitzar amb rigor la seva economia però sempre hi descobreix un càrrec imprevist que trastoca els seus càlculs i que l'impedeix acomplir com cal el tracte que ha fet amb la vida. Ja s'imaginen: en Bahoré s'ha proposat fer diners per enviar a Gàmbia. Avui li han cobrat, inesperadament, una assegurança de la llar que, segons sembla, li va encolomar l'empleat de l'entitat bancària on li van concedir el crèdit hipotecari, segurament ansiós per arribar als objectius que marca l'empresa. «Vas signar la sol·licitud?», li pregunten a en Bahoreh. No ho sap. Va signar feixos de papers incomprensibles i va sentir, sense a penes entendre res, llarguíssimes explicacions. A totes les nostres poblacions hi ha molts habitatges desocupats però per trobar un pis de lloguer s'ha de tenir molta sort i la pell preferentment blanca. En una d'aquestes zones on la llei del caos que sembla regular l'urbanisme tendeix a concentrar-hi la població immigrada, un dia va descobrir-hi un pis que es venia per 120.000 €, una quantitat aparentment abastable. Sumant el seu sou amb el del seu germà i concertant una hipoteca a quaranta anys, disposarien, per fi, d'un habitatge. Des d'aleshores ja han signat tres crèdits.

Cobren poc més de 900 € al mes per fer de manobres i construir cases que mai podran habitar El de 120.000 euros per la compra del pis, un de 15.000 euros per cobrir el pagament d'una pòlissa de vida, que era una condició ineludible per a la concessió del primer, i un de 9.000 euros per fer front a les despeses. L'oficina que els va posar en contacte amb una de les escasses entitats bancàries que contracten crèdits hipotecaris al 100% del valor de l'immoble i que va fer quatre fotocòpies de les seves nòmines, va cobrar 4.000 €, i la immobiliària que va penjar un cartell al balcó, 3.000 €. Lliçons de l'Occident civilitzat. Ell i el seu germà cobren poc més de 900 € al mes per fer de manobres i construir cases que mai podran habitar, i en paguen uns 800 al mes per un pis humil d'un barri deprimit que d'aquí a dues o tres generacions joves carregats de ressentiments incendiaran. En Bahoreh comparteix pis, despeses i angúnies amb el seu germà, i una multitud dels actuals joves mileuristes autòctons, amb diversos màsters a l'esquena i sous escassos, viuen en comunitat a l'estil Gran hermano o conreen els xocs generacionals a les llars paternes. Mentrestant arreu s'estan construint milers d'habitatges, com si ens preparéssim per a una invasió de parelletes amb monovolum i feina fixa, i la construcció segueix esperonant la nostra economia i escampant el ciment pel territori. Qui és propietari d'un camp espera requalificacions i qui ja té el solar qualificat rep prou ofertes per embogir. Les empreses del sector guanyen més que mai i els grups immobiliaris acumulen fortunes que poden destinar a qualsevol insensatesa. I en Bahoreh sent com la impressora del caixer li travessa l'estómac.