Comprar-se un pis és una prioritat, gairebé una obligació. Aquesta és la tendència majoritària en la nostra societat, a diferència del que passa en molts països europeus, en els quals viure de lloguer és el més habitual. La Margarita de Llobet i la seva parella, l'Artur Grasas, són de Barcelona, però fa cinc anys que viuen a Girona, en un pis de lloguer al Barri Vell. A hores d'ara, el seu objectiu no és hipotecar-se. Prefereixen invertir els estalvis en viatges o altres capricis. No estan disposats a anar ofegats tot l'any per haver de pagar una hipoteca de 600 euros o més i després no poder sortir, anar a sopar o al cinema. «Vivim al dia. Som el que en diuen uns mileuristes», explica la Margarita.
Quan van arribar a Girona tenien clar que volien establir-se al Barri Vell. «És un lloc fantàstic. Tot i que hi ha gent que es queixa que hi ha molt soroll, considero que és un lloc molt relaxant si ho compares amb Barcelona», diu la Margarita. També tenien clar que volien viure de lloguer. Segons la Margarita, a la seva família no hi ha tradició de comprar pisos. «Ens ha agradat seguir la línia europea. Pocs tenen un pis de propietat, ni tan sols els que al seu moment se'l podrien haver comprat», continua dient. Finalment van aconseguir llogar un pis nou de trinca, molt a prop de la Catedral i paguen uns 480 euros mensuals. Però alguns dels seus veïns, que hi van anar a viure més tard, ja tenen un lloguer de gairebé 700 euros.
Amb aquest panorama, explica la Margarita, és difícil estalviar per a una entrada i portar una vida normal, sense haver de prescindir de coses que per a ells són bàsiques. Aquesta situació és generalitzada. Actualment, hi ha molt pocs joves que es puguin permetre el luxe de comprar un pis i fer vida social. No obstant això, hi va haver una època en què la Margarita i l'Artur es van plantejar comprar un pis, però ara ja ho han descartat. Consideren que els preus són desorbitats i que hi ha altres coses més importants. «No és una prioritat a la meva vida. I, el pis on vivim, el considero tan meu com si pagués una hipoteca. L'he moblat al meu gust i m'hi sento molt bé. No el canviaria per res!», afirma.
D'aquí a poc temps se'ls acaba el contracte de lloguer, però tenen ganes de renovar-lo, si és possible per uns cinc anys més. «No se sap mai, les coses poden canviar, i potser un dia decidirem hipotecar-nos, com fa la majoria de gent», diu la Margarita. De moment, però, mantindran aquest estil de vida: treballar per viure, i no viure per treballar.
)
