dissabte, 18 de febrer de 2006
> Molts Ferrers per a un de sol
Periodista
opinió
NARCÍS-JORDI ARAGÓ..
Al'hora d'escriure amb pressa -i amb dolor- sobre en Francesc Ferrer, no sé per on començar, perquè hi ha hagut molts Francescs Ferrer: l'empresari, l'investigador de la història, l'autor de llibres, l'articulista, el dinamitzador cívic, l'activista cultural, el directiu d'entitats, el president de corporacions, el polític clandestí, el diputat, el senador, el regidor, l'amic...
La sort de viure'l de prop
De moltes d'aquestes facetes de la seva trajectòria en podria parlar sense pressa, perquè he tingut la sort de poder-les veure i viure de prop: els audiovisuals d'Audifilm, les representacions teatrals de la Passió, les col·laboracions a La Jirafa, la redacció de Vida catòlica, el consell del setmanari Presència, el naixement de la llibreria Les Voltes, el Cercle Artístic, l'Òmnium Cultural, les campanyes del Català a l'Escola i de la «I» de Girona, el premi Prudenci Bertrana, el Debat Costa Brava, la Cambra de Comerç i el seu Centre de Documentació, la presentació del seu primer llibre polític, Via fora, les reunions del consell editorial d'El Punt, el Patronat de la Fundació Valvi, el jurat dels premis de Civisme de la Cooperativa Delta, i també les trobades festives de Romanyà, les excursions i els àpats amicals. En alguns d'aquests escenaris he compartit amb ell episodis que, si han estat determinants per les nostres vides, han esdevingut alhora moments importants de la història de Girona. Sempre, sobretot en les hores més difícils i en les situacions més compromeses, en Francesc era a primera fila, disposat a jugar un paper que sovint acabava per ser decisiu. Sempre engrescat, esforçat i optimista; sempre a punt de pensar i de fer, de treballar i de lluitar.
El patriota
Ara penso que tots els Francescs Ferrer que he conegut -que són tants- s'enclouen en un de sol: el patriota que estima el seu país, que reivindica la seva identitat nacional, que denuncia el sotmetiment, que defensa la seva llengua i que reclama aferrissadament els seus drets. Aquest ha estat l'objectiu central i capital de tota la seva vida, en un combat que va començar sota la dictadura i que ha continuat en plena democràcia, amb més llibertat però encara amb més exigència i sempre amb la mateixa passió. Per tot on ha passat ha deixat la mateixa petjada i ha plantat la mateixa bandera.
En Francesc se'n va quan ens faria més falta, en aquesta hora agitada de la nostra vida col·lectiva. Ell l'ha viscuda fins a l'últim instant: encara no fa vuit dies que vam poder llegir el seu darrer article, dedicat a glossar els esdeveniments polítics més recents. L'any 1976, tot just començada la transició, es va valer del seu càrrec de president de la Cambra de Comerç per fer prendre a la corporació un doble acord insòlit -petició d'amnistia i autonomia- i per demanar públicament l'Estatut en un acte solemne: el brindis del banquet de cloenda de la Fira Comercial i Agrícola, davant de l'últim governador civil del franquisme i en presència dels màxims exponents de l'empresariat gironí. El coronel Armando Murga es va ficar a la butxaca el discurs que duia preparat i es va aixecar de la taula, donant per acabat abruptament el sopar.
Ara també hi ha molts personatges que s'aixequen iradament contra el nou Estatut. Trobarem a faltar més que mai en Francesc Ferrer, capaç d'enfrontar-se als adversaris amb serenitat i amb fermesa, amb una paciència tenaç i amb una infinita tossuderia.
|
