dissabte, 18 de febrer de 2006
> Ara digueu: la ginesta floreix...!
Empresari, activista cultural i membre del consell d'administració d'El Punt
opinió
JOAN RIBAS..
+ Ferrer, el 1982, a l'arribada d'un vol de Madrid, amb El Punt. Foto: D. DUCH
|
No ens assisteix cap dret a posar-nos dramàtics en la mort de Francesc Ferrer, malgrat que la notícia sigui de les més crues i colpidores que ens hagin pogut sobtar darrerament. Tot i tractar-se d'allò que en diuen una «mort anunciada», el fet concret ens afecta molt, però no deixem de pensar que ell ha passat la llarga malaltia plantant cara i sense perdre el somriure ni l'ànim. Ha estat sorprenent i encoratjador observar el tarannà amb el qual ho ha assumit. És per això que constituiria un autèntic frau que ara ens poséssim a fer el ploricó, encara que l'esperit ens ho demani.
En aquests moments em quedo amb la seva dimensió patriòtica, per damunt de qualsevol altra. Catalunya és una nació que s'aguanta amb uns quants puntals, igual que una obra de paleta inacabada. Si alguna vegada ho hem vist així, avui -amb tot el que està passant- no en podem tenir cap dubte. En Francesc ha estat un d'aquests puntals. Un puntal ferm, segur, inamovible, assentat sobre les bases sòlides d'una profunda convicció i un comportament resolt, i situat per damunt de qualsevol altre compromís o estratègia. Un puntal antic, però sempre posat al dia, per la seva absoluta entrega en la defensa del país, de la seva llengua i de les seves llibertats. Ningú pot qüestionar que si Catalunya disposés de molta gent tan entregada com ho ha estat ell en la seva defensa, les coses ens anirien d'una altra manera.
És difícil que el rumb d'una vida influeixi de tal manera en la comunitat que pugui determinar canvis profunds en la societat. Doncs ara i aquí ens trobem amb un cas singular: si no hagués estat per en Ferrer -i per pocs altres com ell- la consciència històrica, patriòtica i política que molts tenim segurament seria molt més aigualida del que ho pot ser ara. Ell va ser el primer, en la nostra generació nascuda en la postguerra, de cuidar-se de plantejar les primeres preguntes en el monolític pensament d'aquella trista època.
El primer que ens va posar eines a la mà -una d'elles: Presència-. El primer a fer-nos conèixer Salvador Espriu i tot el que hi havia al darrere, després d'una dècada d'educació absolutament franquista. I després, quan tot va canviar -en la democràcia-, la seva vigilància i acció no van decaure ni un instant, malgrat els condicionants de la política diària. I també ha estat ell que amb les seves constants publicacions, assaigs històrics i llibres de consulta gairebé obligatòria, ens ha ofert un cos literari rigorós per comprendre les bases segures de la nostra raó històrica, del dret de Catalunya a viure com a poble, i del constant assetjament que ha sofert durant segles, i que avui, desgraciadament, és més viu i punyent que mai. Els fets d'ara mateix -quina ironia!- li estan donant la raó, si és que algú podia posar-ho en dubte.
Queden moltes coses al tinter.
Seran per un altre dia.
|
)
