dissabte, 18 de febrer de 2006
> Mor als setanta anys Francesc Ferrer, el polític de la pipa i defensor de la llengua
Per exprés desig seu no es farà cap cerimònia cívica ni religiosa, però hi haurà un llibre de signatures a l'ajuntament de Girona
SALVADOR GARCIA-ARBÓS.
Girona
L'home de la pipa, Francesc Ferrer i Gironès, va morir ahir a causa del càncer. Defensor de la llengua, tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona, exsenador, exdiputat al Parlament, empresari inductor d'un premi FAD i expresident de la Cambra de Comerç, historiador, escriptor i activista cultural, Creu de Sant Jordi, home vinculat a El Punt i a Presència des dels inicis, se n'ha anat quan més falta feia. Per exprés desig seu no se celebrarà cap cerimònia cívica ni religiosa, però els ciutadans que vulguin manifestar el condol podran signar al llibre de firmes instal·lat al saló de sessions de l'ajuntament de Girona. Ferrer considerava que ja s'havia acomiadat de tothom en l'homenatge nacional del dia de Sant Joan de l'any passat al Palau de Fires de Girona.
+ Francesc Ferrer, assegut al sofà de casa seva amb un llibre a les mans i una pipa als llavis.Francesc Ferrer, fent onejar una bandera en un acte catalanista a Girona. Foto: JORDI SOLER
|
+ Francesc Ferrer, assegut al sofà de casa seva amb un llibre a les mans i una pipa als llavis.Francesc Ferrer, fent onejar una bandera en un acte catalanista a Girona. Foto: JORDI SOLER
|
«Garcia, me la faràs tu la necrològica?» «Només si sóc viu i me l'encarreguen...»
Des de l'estiu del 2004, quan li van diagnosticar el càncer, no va amagar, ni en públic, la imminència del destí. «Saps en què vaig pensar quan em van anestesiar per a l'operació del ronyó?» «En què, Ferrer?» «En l'impost de successions!» «... no ho diguis això.» «No la trobes bona?, ja em diràs quan la publiques.» Tres setmanes després em va venir a exigir per què no ho havia publicat. «Si no ho fas ara, promet-me almenys que ho publicaràs quan escriuràs el meu obituari. Ja em faràs quedar bé, Garcia.» «Aniré dient veritats fins que s'acabi el paper.»
Sovint comentava que no temia la mort. Ho deia amb aquest sentit de l'humor especial, macabre, seguint el camí de la flegma britànica. Ho procurava fins que girava tramuntana. Aleshores, arrauxava i s'encenia com una cerilla.
Vet aquí, en Francesc Ferrer i Gironès o entrava bé o s'entravessava. Va tenir tants admiradors com enemics. Era d'efecte dual, com el fum de pipa: agrada o mareja.
Per als que només el van conèixer d'obra, ha estat sempre un patriota, un defensor de la terra i de la llengua. Per a la posteritat, perquè ell creia en la transcendència de la seva obra sobre les generacions futures, quedarà La persecució política de la llengua catalana, del 1985. És l'inici de la construcció de l'argumentari modern de la defensa del català.
Va fer un treball de documentació més enllà del greuge sentimental. Potser el seu punt de partida és el cor, però va perseverar en l'empirisme. Va demostrar documentalment que els atacs que pateix la llengua catalana no són cap invent del present. Creia que el català ha subsistit sempre i que resistirà, malgrat les noves tecnologies, que faciliten la colonització lingüística.
Quant a la segregació lingüística, va insistir sempre a deixar de lluitar per convèncer els valencians. «El que hem de fer és canviar el nostre Estatut i fer que el valencià sigui la llengua oficial del Principat de Catalunya i acceptar sempre les traduccions dels textos legals fetes al País Valencià.»
Va continuar amb La insubmissió lingüística, del 1990, i amb Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà, del 2000. L'últim el va presentar l'abril del 2005: El gran llibre per la independència. Mil raons a favor de les llibertats de Catalunya (1461-2005), l'elaboració del qual va compartir amb la malaltia. Entre la quinzena de llibres que va escriure també sobre economia, destaquen, per sobre de tot, el cooperativisme i el sindicalisme, dos temes que el van obsessionar tant com la llengua.
Destaca la recerca sobre Isabel Vila, una sindicalista del segle XIX, nascuda a Calonge, vinculada amb Llagostera i que diria que se'n va enamorar en una anterior vida. Tant com en aquesta ha estat enamorat de la Pumi, de Montserrat Pumarola, la seva mà dreta, ordenadora dels seus papers, mare dels seus fills i excel·lent cuinera.
La Pumi no es va moure mai del seu costat. Viatjaven en tàndem, tant si anaven a vendre Presència, com si feien campanya al Senat. Si l'entrevistaves, a Ferrer, qui cercava la informació sobre els regadius del Baix Ter, els problemes de la UGT de les comarques gironines o sobre el cabal ecològic del Ter, era Montserrat Pumarola, qui sabia a on era arxivat.
Ferrer i Gironès va ser escollit senador el 1977 pel Pacte Democràtic, quan Convergència Democràtica era un partit socialdemòcrata.
Ferrer i Gironès va ser escollit senador pel PSC el 1979, quan el PSC s'havia de distingir pel seu catalanisme. En va ser el senador estrella fins al 1993, quan li van dir prou i li van exigir que es fes militant si volia continuar anant a Madrid a remenar arxius oficials.
Va voler continuar sent un polític independent. Francesc Ferrer i Gironès es definia com un polític eclèctic, aprofitador del millor de cada ideologia, forjador del propi ideari. Ell va estar sempre allà mateix, com un bloc granític, «perquè són els altres que s'han mogut», deia.
Un parell d'anys després de sortir del PSC, Àngel Colom el va fitxar per Esquerra, però jo diria que va ser Joan Puigcercós, aleshores encara militant a les comarques gironines. El 1995 i el 1999 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya per ERC. I el 2003 va ser escollit regidor a l'Ajuntament de Girona, van fer un tripartit i va assumir la segona tinència d'alcaldia.
Els convergents de la ciutat de Girona l'havien anat a buscar perquè fos el candidat de CiU amb vista a les municipals del 1995, cosa que a ell li agradava, perquè a ell el que li hauria agradat ser i mai no va ser és alcalde de Girona. Ell s'hauria sentit més còmode en la solemnitat i en l'èpica de l'alcaldia, que no pas en la rutina del regidor de fons.
Quan els convergents ja tenien emparaulat el fitxatge de Ferrer perquè competís amb el Joaquim Nadal que totes li ponien, asseguren que Jordi Pujol va intervenir per impedir que fos cap de llista dels convergents gironins. Eren amics, però el president no va voler Ferrer, perquè es va sentir traït pel seu home a Girona, fundador històric de CDC, quan el 1979 se'n va anar amb la Nova Entesa.
Tota la vida Ferrer i Gironès va fer com li va convenir a cada moment. S'havia construït ell mateix, va descobrir tot sol el camí. Va insistir sempre que ell era dels que feien política avant la lettre, des d'abans dels partits. Va presumir sempre de poder documentar amb arguments això que deia: en ser nomenat president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Girona, durant el franquisme, va negar-se a jurar els principis del Movimiento, el partit únic del règim. També en el temps dur del règim va ser del grup de fundadors de la llibreria Les Voltes. Va estar estretament vinculat amb l'ADAC, Òmnium Cultural, La Bressola, Acció Cultural del País Valencià, la Comissió per la Dignitat i els Amics de la Unesco, entre molts altres.
Com a empresari, gerent d'una empresa immobiliària, va encarregar el disseny d'un edifici d'habitatges de protecció oficial a l'arquitecte Arcadi Pla. I Arcadi Pla va guanyar el FAD el 1999.
Va néixer el 26 de juliol del 1935 i va morir el 17 de febrer del 2006. El 24 de juny del 2005 se li va fer l'homenatge nacional. Per la diada nacional dels Països Catalans feia deu mesos que havien diagnosticat càncer a l'home de la pipa. Aquell dia, «inspirat per la flama del Canigó», va decidir encendre la pipa. Ho va fer en públic, tot pronunciant dos discursos. El primer: «El que jo tinc no ve del fum.» El segon: «L'encenc per la nostra amistat, per conjurar-nos a lluitar per la llibertat de Catalunya. Però, per als més ardits i per als més intrèpids, per lluitar junts sota la mateixa bandera guiats per l'estel de la llibertat, fins a assolir la definitiva independència política de Catalunya.»
La seva esposa, arxivera i mà dreta, Montserrat Pumarola; els seus fills, Jofre i Mariàngels, Ariadna i Narcís, i Bruna, i els néts, Laura, Artau, Xènia, Amòs i Aniol; els seus germans, Narcís i Roser, Dolors i Manel, faran la cerimònia de comiat en la més estricta intimitat.
|
)
)
