diumenge, 20 de novembre de 2005
> Alguns efectes de la desmemòria
cinema «Entre el dictador i jo»
ÀNGEL QUINTANA.
|
Títol: Entre el dictador i jo. Catalunya, 2005.
Direcció: Juan Barrero, Guillem López, Sandra Ruesga, Elia Urquiza, Raúl Cuevas i Mònica Rovira
Darrera les imatges que travessen els sis colpidors microrelats d'Entre el dictador i jo hi ha una mirada jove, que no vol ser gens complaent amb un passat fosc, ni amb un present que els ha fet fills de la desmemòria. Per què les democràcies per sobreviure esborren les empremtes de la dictadura? De veritat que poden esborrar-les? Aquestes dues qüestions bàsiques puntuen uns treballs que observen el passat com un temps on hi ha massa coses amagades que no acaben de sortir a la llum. Entre el dictador i jo acaba amb un episodi en què Mònica Rovira després de sentir l'esfereïdor silenci del seu avi, reconeix que és molt difícil inscriure el temps no viscut dins del propi present, que és impossible capturar imatges d'un passat quan s'ha crescut amb una pedagogia de l'oblit. Malgrat aquesta conclusió, els sis cineastes d'Entre el dictador i jo semblen tenir clar que allò que caracteritza el cinema més arriscat és la possibilitat de fer visible allò invisible i que per fer-ho cal buscar les restes arqueològiques que esdevenen signes reveladors del present.
A partir de l'escriptura del jo enunciada en el títol del projecte, cadascú busca en els paisatges d'aquest país que viu en democràcia allò que queda del franquisme. En el primer episodi, Juan Barrero sublima l'encàrrec amb la imatge d'un vaixell de grans dimensions, que en lloc de pujar una muntanya, com el vaixell de Fitzcarraldo de Wener Herzog, es converteix en testimoni del gran teatre de l'absurd que va acompanyar el règim de Franco. En el segon, creuem el temps guiats per Guillem López. Veiem imatges del 1975, contemplem les restes d'una escola convertides en runa i comencem a intuir que el mite del benestar franquista encara està arrelat en el poble. Sandra Ruesga decideix anar directament al gra i interroga els seus pares, mentre contemplem les pel·lícules familiars dels seus viatges i el seu bateig. La primera pregunta esdevé l'esbós d'un eficient exercici de maièutica socràtica: «Per què em portaveu d'excursió a El Valle de los Caídos?» El pare i la mare responen fent-se ressò dels criteris de la majoria silenciosa. Ells varen acceptar la situació sense arribar a preguntar-se perquè les coses van ser així i no d'una altra manera.
Fa tres anys, quan el nét de l'historiador franquista Manuel Aznar manava a Espanya, el cineasta Basilio Martín Patino va preguntar-se a Octavia què amagaven les pedres de Salamanca. Elia Urquiza observa com els guies municipals de Santander parlen de les meravelles de les platges, mentre els turistes continuen fent-se fotografies davant l'estàtua de Franco dalt del cavall, on cada 18 de juliol, Blas Piñar i els seus continuen fent cerimònies ultradretanes. Què hi fa l'estàtua de Franco a la plaça de l'Ajuntament trenta anys després? La resposta té molt a veure amb la conclusió a què arribava Martín Patino: Franco va morir al llit, però la sociologia del franquisme va arrelar tan fort que en determinats llocs de l'Espanya profunda la seva figura no fa nosa i continua essent vista com un benefactor. Raúl Cuevas certifica aquesta hipòtesi quan, cansat de veure el símbol de la Falange en els pisos de protecció oficial del barri de Bellvitge on va néixer, decideix interrogar els seus veïns. Raúl sent alguna veu dissident, però la majoria li expressa el seu agraïment a Franco perquè el dictador els va donar una llar. La màxima de «con Franco vivíamos mejor» sembla no haver-se diluït en el paisatge de la democràcia. Davant de tantes empremtes inquietants d'aquest passat fosc, Mònica Rovira opta per la mirada de l'estranya. Torna a Sant Hipòlit de Voltregà per descobrir alguna cosa del seu avi, contempla amb perplexitat el paisatge de la seva infantesa i busca com a néta una paraula de l'avi. Mònica s'ha de conformar amb el silenci, potser perquè no se li vol autoritzar, a ella nascuda com els altres directors després de la mort de Franco, que remogui un temps que no pot conèixer perquè no és el de la seva vida. A Hiroshima mon amour, el japonès que va viure sota la bomba atòmica deia a la seva amant nascuda a França: «Tu no saps res d'Hiroshima.» La generació que va vendre la seva llibertat a canvi del benestar, sembla repetir el mateix als joves. Allò que els guia no és la por, sinó el fet que la desmemòria alleugera la consciència.
|
)
