divendres, 8 de juliol de 2005
> Punt i a part. Londres i les bombes
Degà d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra
opinió
MIQUEL BERGA..
+ Els equips mèdics arribant a l'estació d'Edgware Road minuts després de l'explosió. Foto: AP.
|
Una de les imatges incrustades en la memòria cultural del segle vint és la de Londres l'any quaranta martiritzada per les bombes de la follia nazi. La foto de la catedral de Sant Pau, al cor de la City londinenca, alçant-se intacta enmig de les runes que devastaven la ciutat ha quedat com una icona de la serena i sacrificada resistència dels anglesos contra la barbàrie que s'havia apoderat de mitja Europa.
Una altra foto, potser menys coneguda, de la biblioteca de Holland House en la qual tres usuaris estoics, voltats de runes, segueixen fullejant llibres poc després d'un bombardeig, apunta l'estil britànic d'afrontar la catàstrofe. La batalla d'Anglaterra va canviar el curs de la segona Guerra Mundial i els asos de la RAF van aconseguir netejar el cel londinenc d'aus mortíferes. «Mai tants havien degut tant a tan pocs», va declarar Winston Churchill.
Ahir, però, a Londres, les bombes venien de sota terra. Les bombes eren a l'Underground, el sistema de transport subterrani. Les guerres del segle vint-i-u ja no responen a l'esquema convencional. Poc després de l'onze de setembre del 2001 el president Bush va declarar la primera guerra del segle contra un enemic difús: el terrorisme.
Com un cec donant cops de pal, l'arrogant i patètic Bush va arrasar l'Afganistan, ha devastat l'Iraq en una invasió sense cap mena de fonament presentable, i manté un indecent camp de concentració a Guantánamo. L'horror i la ràbia que sentim per l'atac criminal a Londres, el record punyent de les massacres de Madrid i Nova York, no pot fer oblidar que Bush i Blair, i els que els fan un seguidisme vergonyant, ens han situat en la típica espiral de la violència mentre sermonegen els ciutadans sobre els valors sagrats dels pobles civilitzats.
La violència genera violència. Ho saben perfectament, però no actuen en conseqüència. Només saben presentar-se com a víctimes i elaborar discursos esquizofrènics en què es confonen les veus del xèrif i del predicador, del demòcrata i del colonitzador.
En el diàleg entre els països més rics del planeta i la «selecció» de països pobres, si deixa de ser cínic, hi ha les claus per trencar, algun dia, l'espiral de la violència
Mentrestant, aquí i allà, s'apilonen les víctimes innocents en una guerra sense fronts, en què les baixes ja són gairebé exclusivament civils. De les noves bombes sota Londres no ens en salvaran els herois de la RAF. El front real és avui als turons verds d'Escòcia. Hi són reunits els més rics del planeta i han convidat una selecció de països pobres. El soroll de les bombes de Londres no els ha d'eixordar. En aquest diàleg -si deixa de ser cínic- hi ha les claus per trencar, algun dia, l'espiral de la violència, el curs fatal de la història.
|
)
