divendres, 8 de juliol de 2005
> «Camí de Sirga»
Escriptor
tribuna
JORDI SOLÀ COLL..
Tinc el convenciment que un país en vies d'extinció com el nostre disposa d'una geografia simbòlica en l'obra dels seus literats. Escriptors com Jesús Moncada forgen una realitat que perdura en cadascun dels seus mots
+ L'escriptor Jesús Moncada amb un exemplar de Camí de Sirga. Foto: C.F.
|
Una de les virtuts de la literatura de Jesús Moncada rau en la fluïdesa de la prosa. La seva lectura pausada -no pot ser d'altra manera- ens apropa a copsar mentalment un torrent de mots que recorre en paral·lel, com un camí de sirga, les aigües del riu Ebre solcades pels llaüts.
És en aquelles frases àgils, en l'ús precís de la sintaxi, en el compromís d'un vocabulari ric en matisos, quan Moncada recrea una geografia desapareguda -arran de la construcció del pantà de Riba-roja- capaç de generar una bellesa mítica però gens exòtica, no en va els herois que la poblen no habiten cap Parnàs, ans una terra condemnada a sucumbir sota les aigües per una voluntat aliena, no sense neguit, no sense ràbia, que l'escriptor recupera de l'oblidança.
A Camí de Sirga forma i fons s'acoblen sense artificis. Tot i seguir una cronologia ben definida, la novel·la no observa una linealitat estricta que l'encarcari. Les el·lipsis, que hi juguen un paper prominent, creen moments canònics de la literatura catalana, com ho és el comiat entre la Júlia Quintana i el Robert Ibars, el llaüter batejat com a Nelson per míster Oliver Wilson, no per casualitat un anglès incorporat a la coral de caràcters que habiten la Mequinensa dels anys vint.
De la Júlia llegim: «Els ulls verds l'escrutaven amb malenconia; de tant en tant recuperaven el llustre i la tendresa irònica de la joventut.» Mordaç en comptades ocasions, Moncada fa ús dels ulls de la Júlia -que contempla en Nelson, just abans de dir-li que marxa del poble- per fer un probable retrat de si mateix: la de l'home de mirada irònica i tendra amb què rescata un paisatge i tota la seva humanitat.
L'embolcall estètic de Camí de Sirga reposa en les dones i els homes -els hòmens, com a ell li agradava escriure- en una perspectiva calidoscòpica que passem a compartir per mitjà d'un narrador omnipresent però imperceptible. Encara que allunyat de qualsevol similitud amb els autors russos -ell, que en tenia aspecte- no puc evitar la semblança amb el Khadjí Murat de Tolstoi pel que fa a l'equilibri en la configuració de la xarxa de personatges, determinant en la definició de la trama.
Fluïdesa i equilibri -moviment i reflexió en una història sense meditacions historiogràfiques que albira una modernitat que a tots afecta i, dit sigui de passada, ens desorienta prou sovint-. A Camí de Sirga no hi caben concessions a l'emotivitat més subjectiva. Aquesta, doncs, és la tercera gran virtut de l'obra: el distanciament de l'autor quan parla del temps retrobat, ensems que ens fa còmplices d'una visió que acara amb mestratge els arquetipus de la gran tradició novel·lística: la vida i la mort surant gens metafòricament sobre les aigües d'un riu que les vincla com una línia que creua un espai atemporal.
Personalment tinc el convenciment que un país en vies d'extinció com el nostre -i Camí de Sirga en parla, de l'extinció- disposa d'una geografia simbòlica en l'obra dels seus literats. Mentre hi hagi la voluntat de capgirar la situació, escriptors com Jesús Moncada forgen, més enllà de la lògica establerta, una realitat que perdura en cadascun dels seus mots.
|
)
