divendres, 8 de juliol de 2005
> Punt i a part. «A Londres sabíem que això passaria»
Testimonis de diferents persones que ahir van viure de prop els atemptats del centre de Londres
+ Personal del metro atenent els passatgers a l'estació Victòria. Foto: EFE.
|
Esther Camps Linnell.
Gironina de 30 anys. Treballa per a Reeds Travel Exhibition, amb seu a Richmond (Londres).
«Des del primer moment, ja es respirava un aire estrany a la feina. La majoria de companys havien tingut algun problema per arribar d'hora, per culpa del trànsit i els retards en el transport públic. Ben d'hora, algú s'ha assabentat de l'atemptat a través d'Internet i, al cap de poca estona, han començat a sonar tots els mòbils a l'oficina. Era una bogeria. Eren els familiars i amics que volien saber com estàvem. El més curiós és que al principi ens hem informat més del que passava pel que ens deien des de l'estranger que no pas a dins. No ens han deixat sortir de l'oficina. També ens han donat menjar i s'han fet llistes de voluntaris per portar els companys a casa; l'empresa ens ha facilitat taxis i hotels per recol·locar-nos. Tot molt organitzat.»
Marta Vilella.
De Sant Boi de Llobregat, treballa d'analista a Londres.
«És un caos. No funcionen ni els mòbils. He aconseguit arribar a la feina caminant després de 3 hores, i ara m'he de plantejar fer el mateix per tornar a casa, no funcionen ni metros, ni busos ni res. Suposo que era d'esperar, però mai s'esta preparat per a una cosa com aquesta.»
Robert Figueres.
Cineasta de Figueres, Viu a Londres. Va arribar ahir a l'aeroport de Girona.
«A les 8 del matí vam anar amb metro fins a l'estació de Liverpool. Abans d'agafar l'avió que sortia a 2/4 de 12 hora anglesa, hem vist a la televisió que passava alguna cosa però no hem aclarit què era.»
Hana Cornwall.
Anglesa de 25 anys. Consultora.
«Anava cap a la feina en tren per anar a agafar el transbord a la linia de metro Victòria. Quan érem dins del vagó ens han indicat per megafonia que l'estació de King's Cross estava tancada, no ens han dit el motiu. A la parada de Highbury and Islington s'ha informat els passatgers que hi havia hagut una fallada elèctrica en la línia de metro i que havíem de deixar el tren. Aleshores, he intentat agafar un autobús però tots estaven pleníssims. En aquest moment és quan he sabut que hi havia hagut un reguitzell d'explosions en estacions molt properes allà on treballo. Hi ha hagut moments de confusió. Ha estat terrible tot plegat.»
Bernardo Carvalho.
Brasiler de 26 anys. Tècnic de televisió.
«Treballo molt a prop d'on hi ha hagut els atemptats, entre Liverpool Street Station i Moorgate, al cor de la City. Com que entro molt d'hora, he pogut evitar el col·lapse i qui sap si alguna cosa més terrible. Molts dels meus companys de feina no han pogut arribar a l'oficina. Des de recursos humans intenten contactar amb els empleats per assegurar-se que estan bé.»
Maria Maisey.
Anglesa de 27 anys. Publicista.
«Tots els habitants de la ciutat hem resultat afectats. Els que estàvem atrapats allà sota érem aliens a tot el que estava succeint i al que la gent estava sentit per la ràdio o mirant per la televisió. La primera informació que alguna cosa estava passant ha estat quan ens han comunicat que hi havia algun tipus de fallida en la tensió elèctrica i que, per aquesta raó, tancaven totes les estacions. Aquí hi ha hagut un veritable caos perquè la gent s'ha dedicat a buscar altres alternatives. La veritat és que ara mateix em trobo molt malament pel que vaig veient a les notícies. No sé quan ni com tornaré a casa i, a més, el soroll d'una multitud d'helicòpters que ara sobrevolen la ciutat encara m'espanta més. La gent de l'oficina també està com jo i tots ens sentim més segurs ara aquí dins que no pas a fora.»
Jethro Soutar.
Anglès de 28 anys. Periodista.
«El cert és que ja m'olorava que passaria alguna cosa aviat. Dilluns, quan anava a la feina en metro, estacions tan importants com Waterloo, Oxford Circus, Picadilly i algunes altres més estaven tancades per no se sap quin motiu concret. Aquest matí, abans de les explosions a Aldgate i Liverpool Street Station, estacions com Bank i Green Park també restaven tancades. Tot fa pensar que la policia almenys tenia indicis que alguna cosa passaria i per això intentaven posar-se en guàrdia. També crec que molts dels que vivim a Londres sabíem que això passaria tard o d'hora, cosa que ha fet que, fins a un cert punt, la gent no hagi caigut en sentiments extrems d'angoixa o pànic; a més, sembla que les dotacions d'emergència estaven ben preparades perquè han actuat amb molta rapidesa.»
Aïda Balart Nolla.
De Premià de Mar, té 23 anys. Llicenciada en humanitats, treballa en una botiga de Massimo Dutti.
«No he pogut anar a treballar perquè quan havia de sortir ja ens havien avisat dels atemptats.»
Rosa Genís Sànchez.
De 22 anys i de Premià de Mar, estudia dret. Viu al barri de West Hampstead.
«Vam intentar desxifrar què deien a les televisions britàniques perquè la informació arribava en comptagotes.»
Graeme Jenkins.
És un jove advocat escocès que viu prop de la Torre de Londres. Treballa a la consultoria jurídica Dickson & Nintows, a cent metres de l'estació d'Aldgate.
«En arribar a Aldgate la confusió era total i de seguida van acordonar la zona, hi havia moltes ambulàncies i policia. Primer no sabíem res, però després vam veure que es tractava d'un atemptat. Els motius dels atemptats s'han de buscar en la cimera del G-8 però també en la presència de tropes britàniques a l'Iraq. El que més canviarà serà la vida a Londres, hi haurà més controls, la vida se'ns farà més incòmoda, sobretot als immigrants.»
Marc Charles.
És de Lleida, té 27 anys.
«L'ambient era com a Madrid quan hi va haver els atemptats de l'11 de març, amb els ànims per terra. Sortosament, els atemptats només m'han afectat de rebot, havia d'anar a a Liverpool Street però a Portobello Road ja he trobat el metro tallat, he pogut continuar amb bus fins a Paddington, on treballo i on ens han fet baixar. Parlen de trenta morts però crec que quan baixin als trens del metro en trobaran molts més, ara no es diu tot, però aquí se sabrà tota la veritat.»
Gladys Cuéllar.
És una jove de vint-i-cinc anys de Teià. Treballa en una ONG.
«Escoltava la BBC però la notícia em va arribar primer gràcies a un missatge al mòbil que em va enviar la meva mare que m'havia estat trucant una pila de vegades preocupada.»
|
)
