dimecres, 23 d'abril de 2003
>
Olot, una ciutat que es debat entre la imatge de postal i la de metròpoli
Es reclama un llibre de ruta, un projecte de futur per a la ciutat consensuat per tothom
LA RADIOGRAFIA
LA RADIOGRAFIA
MIQUEL TORNS
.
Olot
La necessitat de connectar-se amb el món exterior, construint noves infraestructures, ocupa bona part de les converses entre els olotins. Partidaris i detractors de fer més forats per construir vies ràpides de comunicació presenten els seus arguments amb convicció. Els primers volen una ciutat moderna, ben comunicada i més a prop de Barcelona, conscients que per aconseguir-ho s'ha de pagar un preu. Els altres no creuen prioritari tot això i consideren el paisatge i un tipus de vida menys accelerat com els principals valors de la ciutat i la comarca que l'envolta, els quals cal preservar al preu que sigui.
«El problema que tenim a Olot és que encara no sabem què volem ser quan siguem grans.» Afirmacions com aquesta s'han repetit en les converses que el cronista ha mantingut a la ciutat. És el gran debat en què es troben immersos els olotins: apostar fort pel creixement, per una ciutat amb un pes industrial i turístic important i ben instal·lada en la xarxa de comunicacions o, al contrari, acceptar les limitacions que imposa el seu emplaçament, baixar el sostre pel que fa a creixement i apostar per un paisatge i unes formes de vida menys cosmopolites però que matinguin la idiosincràcia de la ciutat i la comarca.
Ben segur que poca gent s'identifica amb cap dels dos extrems i sí amb alguna de les nombroses zones intermèdies que omplen el ventall. «Túnels de Bracons sí, túnels de Bracons no» és una forma d'establir la línia divisòria entre dues maneres d'entendre com ha de ser el futur.
La ciutat va de baixa
En un grup hi trobem tots aquells que consideren que la ciutat està aturada de fa anys i que cal una empenta decidida per reanimar-la. La indústria se'n va per manca de sol industrial, el comerç no es troba a l'alçada d'altres ciutats com Figueres o Girona, amb les quals s'emmirallen habitualment, el turisme fins ara no havia preocupat a ningú i tot i que se n'ha beneficiat la comarca més propera, a la ciutat d'Olot li toquen les engrunes (la majoria de comerciants no obren els diumenges). Consideren que l'oferta cultural de la ciutat és pobra i que pel que fa a l'oci nocturn tampoc és cap meravella tot i que reconeixen que aquest és un fenomen més general. L'esport tampoc se'n salva i el que havia estat el camp de futbol amb més espectadors de les comarques gironines els diumenges presenta un aspecte deplorable. En fi, tot plegat va de baixa i una millora de la connexió amb el món exterior seria un estímul important.
A l'altre grup, tot i que saben que hi ha vida més enllà de la Garrotxa, valoren el tema d'una altra manera i consi
deren prioritari no intentar seguir el ritme d'altres ciutats més ben situades en la xarxa de comunicacions i buscar un model propi de desenvolupament, més pausat, més sostenible. Creuen que la indústria no vindrà per més carreteres que es facin. En una època en què les grans indústries es traslladen a països subdesenvolupats per abaratir costos, els atractius de la Garrotxa són limitats.
Créixer, per què?
Tampoc creuen que el trasllat de mercaderies sigui l'element decisiu en la competitivitat i troben fora de lloc intentar imposar un model turístic de masses exhaurit com ja s'ha demostrat a la costa i a la muntanya.
Saben que aquesta guerra ja l'han perdut en bona part i tenen una por terrible a les afectacions que puguin provocar les noves infraestructures en el paisatge, que consideren un valor sagrat, i el moviment especulatiu que poden generar. Per ells, el fet que la ciutat no creixi tampoc és cap problema, ja que el creixement no el consideren pas un valor per ell mateix. Uns i altres, però, coincideixen que caldria definir d'una manera més precisa cap a on vol anar la ciutat, un llibre de ruta consensuat que permeti afrontar el futur en millors condicions.
Es reclama de forma general una planificació ordenada del territori i un seguiment acurat de les infraestructures per evitar que es repeteixin situacions com la de la variant de Castellfollit, en la qual fins i tot molts dels seus partidaris reconeixen que s'han passat.
A la pregunta de si a Olot s'hi viu bé, responen amb cofoisme. Els olotins es mostren raonablement satisfets dels serveis de què disposen i creuen que tenen una qualitat de vida (concepte força eteri i difícil de definir) acceptable tot i que s'estan perdent coses importants. Reconeixen que els sous en la indústria i el comerç són baixos i que cal fer moltes hores per mantenir el ritme de vida. A ningú se li acut sortir a dinar el cap de setmana sense haver-ho encarregat amb antelació, ni anar a passejar per la fageda en plena tardor. Tot i això, els més optimistes asseguren que la comarca dóna per molt i sempre quedaran racons tranquils.
Altres debats
A Olot hi ha molts altres debats, evidentment, alguns de virulents com el dels toros, que tot i el ressò mediàtic que ha tingut en realitat intere
ssa a molt poca gent a la ciutat, poc més d'un centenar a tot estirar. Partidaris i detractors tenen els seus arguments absolutament enquistats i l'Ajuntament, probablement per la proximitat de les eleccions, ha tingut el gest de deixar recuperar les corrides, la qual cosa ha fet desenterrar la destral de guerra dels contraris. La impressió que s'ha emportat el cronista és que a la majoria d'olotins els és ben igual el que passi amb els toros al capdemunt del Firal.
La remodelació d'aquest espai, de tota la part del Firal i el Firalet i els espais adjacents és, juntament amb l'eterna rehabilitació del nucli antic, el gran repte urbanístic d'una ciutat amb poc espai per créixer (hi ha quatre equips treballant en aquest projecte) i amb una tendència dels seus habitants a perseguir la màxima del president Macià de cada catalanet amb la seva caseta i l'hortet. La construcció de cases arrenglerades i habitatges unifamiliars supera de molt les plurifamiliars en una ciutat on, afortunadament, el creixement de la població és moderat i en bona part per l'arribada d'immigrants.
Tots els colors
En un lloc on la meitat dels veïns han nascut a la mateixa ciutat i més d'una tercera part ho ha fet a altres municipis catalans, que hi hagi un 3,6% d'immigrants estrangers sembla que no hauria de preocupar gaire. Tot i això és tema habitual de conversa i a alguns, quan els veuen ocupant cantonades de Sant Rafel, se'ls remou l'estómac. El cronista ha observat que ja no es parla tant dels magribins o els gambians i les converses passen ara pels xinesos, els coreans, els hindús i els paquistanesos, l'última fornada.
|
