Ramon Tremosa (Xavier Deulonder i Camins)

La designació de Ramon Tremosa com a candidat de CiU a les properes eleccions europees ha aixecat força polseguera en els medis polítics sud-catalans, principalment, perquè es tracta d’algú vinculat a l’independentisme, igual com Alfons López Tena, qui havia sonat com a possible candidat europeu.
Segurament, un bon resultat de Tremosa representaria un èxit per a l’independentisme, que en confirmés el creixement dels últims temps...>>

Ignasi Guardans, el fins ara eurodiputat de CiU, s’ha queixat amargament de la seva postergació per Tremosa qui, segons ell, a més de no procedir de les estructures del partit, representa postures radicals; com és sabut, Guardans és nét de Francesc Cambó, qui, en una conferència pronunciada el 6 de gener de 1923, va definir la independència de Catalunya com un perill que arruïnaria el país; així doncs, fidel a la tradició familiar, Guardans representa la tradició moderada del catalanisme, la qual, després de trenta anys de democràcia espanyola, està completament esgotada; a més, cal tenir-ho clar, el principal argument de Cambó contra la independència, la pèrdua del mercat espanyol per la indústria catalana, ha quedat obsolet després de la creació de la Unió Europea.

Designant Tremosa com a candidat, Artur Mas sembla voler ocupar l’espai independentista, vacant des que ERC ha decidit situar la independència en un horitzó llunyà i conformar-se amb la gestió d’unes quantes conselleries de la Generalitat, assolint així el gaudi d’una part del pastís polític col•locant a la menjadora els fidels dels dirigents; ara bé, el principal problema és que això no significa pas una evolució de CiU, el partit majoritari del catalanisme, cap a l’independentisme sinó que tot pot tractar-se d’una simple maniobra de Mas per assolir els vots que li falten per obtenir la majoria absoluta a les properes eleccions catalanes i, així, esdevenir president de la Generalitat; per tot això, no puc compartir pas l’anàlisi feta per una portantveu del PSC-PSOE afirmant que l’elecció de Tremosa demostra que a CiU ja no hi ha lloc per als moderats. Evidentment, per altra banda, el rebuig de Mònica Sabata a encapçalar la candidatura europea d’ERC mostra la manca de credibilitat d’aquest partit que, amb l’opció de Sabata, s’ha volgut rentar la cara que s’ha embrutat amb els tripartits.

Fins i tot admetent que no pateixi cap retallada per part del Tribunal Constitucional, l’actual estatut, igual com el seu predecessor de 1979, no és pas una eina que permeti assolir la normalitat nacional de Catalunya, i, a més, obliga a conformar-se amb l’habitual política de vol gallinaci a què estem acostumats; per això, resulta comprensible que un polític gris i sense gens de carisma com José Montilla consideri ser president de la Generalitat com el seu màxim objectiu, ara que algú com Artur Mas, que pretén donar imatge de líder nacional, vulgui ser president de la Generalitat, en comptes de primer ministre d’una Catalunya independent, no s’entén pas de cap manera. Jordi Pujol va poder encapçalar un projecte de país perquè, en les circumstàncies excepcionals que va viure, tal com ho foren la fi del franquisme, va poder usar les institucions per evitar que el genocidi espanyol contra Catalunya iniciat el 1939, i no condemnat pas per l’oposició democràtica espanyola, arribés a consumar-se del tot; ara bé, aconseguit això, la normalitat nacional només és possible amb la independència.

Ara per ara, ens trobem que Alfons López Tena i Ramon Tremosa són persones capacitades per liderar el procés d’alliberament nacional, però es mouen en l’òrbita d’un partit –CiU- on el poder el tenen els autonomistes, mentre que ERC és un partit que es defineix explícitament com a independentista, però, des de la constitució dels governs tripartits de la Generalitat el 2003, es dedica a fer seguidisme del PSC-PSOE per obtenir unes engrunes de poder. Certament aquesta és una situació millor que la d’ara fa vint anys, en què els independentistes no eren pas res més que una colla de joves eixelebrats que cridaven i feien el brètol al carrer, però, si volem aconseguir la independència hem de superar aquesta situació de punt mort i bastir un moviment polític capaç de triomfar, cosa que, en teoria, no resulta pas impossible.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@mesvilaweb.cat