Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<3/73>

Andreu González Nandín

25.06.2015

No demanem neu a Barcelona

Sembla que mig Pirineu està de dol arran de la decisió de la nova alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, de renunciar a la candidatura conjunta amb el Pirineu per organitzar els jocs d'hivern del 2026. Les reaccions per aquestes contrades han estat apassionades. Des dels qui lamenten l'oportunitat perduda per al territori fins als qui de la decisió en fan icona del tarannà de 'ordeno y mando' que seguirà el nou govern de Barcelona en Comú.


Després de rumiar-hi uns dies, penso que el problema, el drama o el conflicte, com se'n vulgui dir, té diversos vessants. Alguns de superficials, conjunturals; alguns altres de fons, molt més profunds.


Entenc l'enuig i el lament dels alcaldes dels municipis pirinencs afectats. I coincideixo que hauria valgut més que l'equip de Colau els comuniqués prèviament la decisió abans d'explicar-la als mitjans. Però que a la capital facin i després preguntin al territori no ens ve de nou. Si no recordo malament, la proposta dels jocs va ser idea de l'ex-alcalde Hereu, en un intent de fer un cop d'efecte per capgirar enquestes desfavorables. Agradés la proposta o no, no sé si al Pirineu s'havia plantejat abans d'anunciar-ho. Diria que no.


En qualsevol cas, vull dir que, tristament, a Barcelona --ja sigui des de Palau, l'Ajuntament o la Ciutadella-- s'acostuma a pensar poc en els municipis de Solsona en amunt i de Cambrils en avall. Massa sovint no se'ns veu, i quan se'ns veu gairebé no se'ns escolta. Això que ha fet la senyora Colau no difereix gaire de l'actitud habitual d'una part significativa dels seus conciutadans i dels qui miren el país des de l'òptica metropolitana: pensar en el Pirineu quan se n'ha de gaudir i si s'hi ha d'invertir, que no costi gaire.


Dit això, era prou evident que la renúncia als jocs era una decisió ferma, o com a mínim ja insinuada en la campanya, i que per tant el marge de sorpresa --i sobretot de maniobra-- era limitat. A partir d'aquí, les expressions que hem pogut sentir aquests dies, com ara que Barcelona ha deixat de ser una capital al servei del país, les emmarco més en una campanya més o menys calculada contra BComú que no pas en un sentiment real de frustració i astorament.


Si una alcaldessa entén que el projecte no és prioritari per a la seva ciutat o, més encara, que no encaixa amb el seu model de ciutat, poca cosa hi ha a parlar. Amb tot, penso que seria molt positiva la reunió amb Colau demanada per diversos alcaldes de les comarques afectades. Com a mínim, podríem saber amb detall els motius de l'ajuntament barceloní per a aquesta renúncia unilateral.


Quan es diu que l'alcaldessa no ha pensat en el conjunt del país, en la il·lusió del Pirineu català per organitzar uns jocs que el situï al mapa, miro de posar-me en la seva pell. I penso que, davant d'una agenda social tan urgent i complicada, o tens un projecte de Jocs Olímpics clar, coherent, consensuat i assumible o et fas enrere. Segurament ha cregut que els diners són més necessaris en uns altres llocs.


I aquí entrem en un segon vessant: els jocs. Ja el 2010 vaig escriure que tot plegat em generava una barreja d'escepticisme i desconfiança. D'entrada no sóc contrari a uns jocs d'hivern al Pirineu. Però el com i el perquè em preocupa. La veritat és que el tàndem Barcelona i neu no l'he vist mai clar. Sigui dit de passada, no he sentit pràcticament cap veu barcelonina lamentant-se de la fi del somni olímpic hivernal. Ho interpreto com la baixa popularitat del projecte entre la població. Trobo més lògica la proposta de coorganitzar-los amb l'Aragó. Més coherent i potser també més difícil, però de segur més il·lusionador per a totes les parts implicades.


Sí que he sentit frustracions a l'Alt Urgell. Però em pregunto: què en sabíem realment els pirinencs d'aquests jocs més enllà dels titulars? El debat públic, la pedagogia, el definir entre tots si convenia o no (i de quina manera) tot aquest procés, no l'he vist enlloc. Humilment, crec que la idea ja es va encarar malament des del principi. Fet com sempre es fan els grans esdeveniments esportius, em fa l'efecte: de manera opaca entre elits econòmiques, despatxos i d'esquena a la població. Qui sap si la renúncia de Colau també té a veure amb això. Tant de bo ens ho puguin explicar.


És innegable l'impacte dels jocs per a la Cerdanya i l'Alt Urgell. I són legítimes les aspiracions de pensar en un desenvolupament econòmic tan necessari en aquestes contrades. El desig d'un futur pròsper i digne per a les properes generacions; d'un Pirineu conegut, apreciat i respectat. L'empenta als esports d'hivern en què són encara febles. Però també hi ha riscos de deixar petjades incorregibles i, sobretot, hi ha actituds que em desconcerten: els plors.


Plorem perquè ens han pres el somni olímpic. Perquè totes les inversions que havien d'arribar ja no vindran. Que Barcelona ens ha girat l'esquena i haurem de continuar maldant per sobreviure. Aquest discurs, com deia, em desconcerta. I em fa enrabiar. Hem d'organitzar uns jocs per tenir unes comarques de muntanya ben comunicades? Una línia de tren fins a Puigcerdà com Déu mana, només per portar-hi esquiadors? Internet als pobles de muntanya, quan l'hagin de fer servir els periodistes esportius? És dur, dependre de grans esdeveniments i dels interessos puntuals de grups econòmics per a ser un territori digne.


En comptes de plorar, potser seria hora que a les comarques pirinenques exigíssim a la Generalitat, que és la que realment té la responsabilitat de cohesionar el territori, que d'una vegada per totes atengués els nostres greuges, ens ajudés a resoldre les nostres mancances i entengués millor els nostres potencials. Com deia més amunt, no s'hi valen crítiques oportunistes als qui acaben d'arribar i perdonar el compte a tots els qui han manat a la Generalitat.


Fa anys que pirinencs seuen al Parlament, i no dubto de la seva bona fe, treball i esforç per fer-nos visibles. Hem celebrat petites victòries, però hom té la sensació que a vegades no s'ha fet prou. Que el 'lobby' pirinenc no ha existit.


Més que diferències ideològiques profundes —legítimes, lògiques i necessàries— em temo que allò que més ha frenat la combativitat i la unitat d'acció en qüestions cabdals han estat les pròpies aspiracions personals dins el partit. El dilema entre molestar poc per continuar progressant o esdevenir la mosca collonera (pirinenca!) dins el grup. I si no, les desconfiances personals, alimentades per allò de voler ser l'autèntic defensor del territori per després poder bescanviar retrets al ple municipal.


Ja que sóc en el terreny dels vessants profunds, ho remato. De res no serveix somiar jocs d'hivern, de res no serveix demanar infrastructures, sense un model de territori. Què n'esperem del Pallars d'aquí a quinze anys? Cap a on ha de mirar l'Alta Ribagorça? De què han de viure els joves a l'Alt Urgell la propera dècada? Què més pot aguantar la Cerdanya? Sense respondre aquestes preguntes i més, continuarem encarant els problemes amb solucions a curt termini, de resistència o conjuntura, més que no d'acció i proposició.


Possiblement al Pirineu molts no comparteixen la meva visió de la situació. Benvinguda sigui la crítica si serveix per a obrir un debat que hauríem d'haver començat abans de llançar-nos pista avall. De la majoria de les nostres penes i infortunis, els pirinencs en som sovint els principals culpables.


Molts, resignats, diuen que a Barcelona ens han pres els jocs. Em pregunto què és el que ens han pres i què és el que no ens han donat mai. Potser perquè no hem demanat el que calia.

Editorial