Opinió

 

<3/73>

Marçal Girbau

24.05.2013

Catalunya-Aran, independent i confederal

Aquesta setmana hem pogut assistir a dos debats parlamentaris en què en l'Aran i Occitània eren al centre, per bé que des de perspectives completament oposades: l'un pertanyia al passat, l'altre formava part del futur. La cara, i la creu.


D'una banda, dimecres el Senat espanyol debatia i aprovava per unanimitat una moció de Francesc Boya, senador aranès (PSOE) i ex-síndic d'Aran. Sota el pretext de reconèixer la identitat pròpia de l'Aran, el text acabava defensant l'espanyolitat reial dels aranesos, amb frases tan cèlebres que esdevindran històriques, com ara 'la singularidad territorial, histórica y política del Valle de Aran y con ello el esfuerzo histórico del pueblo aranés por preservar su pertenencia a la Corona catalano-aragonesa y al Reino de España'. De quin esforç titànic per a continuar essent del Reino de España parla, el senyor Boya? I, sobretot: ara esqueia una moció al Senat espanyol per a refermar una suposada voluntat aranesa de continuar essent territori espanyol? Això no ho haurien de dir les urnes, i no pas els senadors? És aquesta manera de funcionar que forma part del passat. No és anecdòtic que la iniciativa sorgís d'un partit, el PSOE, que, 'grosso modo', encara massa vegades forma part d'aquest 'modus operandi' naftalinós, del qual Catalunya ja s'ha desconnectat políticament i emocionalment.  


L'endemà, ahir, el Parlament de Catalunya debatia i aprovava també per unanimitat una moció presentada pel diputat aranès Àlex Moga, de CiU, que defensava que s'impulsés la ponència conjunta per a elaborar la nova llei de l'Aran. La nova llei d'Aran és el text legislatiu que haurà de fixar els nous marcs competencials que reconeguin no tan solament la singularitat d'Aran en el territori administratiu català, sinó la identitat nacional occitana d'Aran, i, doncs, les aspiracions legítimes d'autogovern. El fet cert és que en aquest cas el debat va ser força més sucós i participatiu –propi dels nous temps que vénen, tal com dèiem– que el del Senat. La diputada Carina Mejías, de Ciutadans, havia presentat una esmena que remarcava la 'cooficialitat' de les tres llengües, 'en el marc de la Constitució espanyola –només faltaria!– i l'Estatut'. Evidentment, l'esmena fou rebutjada, però agraeixo profundament a la senyora Mejías la seva esmena, gràcies a la qual el parlament va fer palès que a l'Aran no hi ha conflicte lingüístic i que els aranesos quan acaben l'escola parlen occità, català, castellà, francès i anglès. No volien multilingüisme? Doncs una vall de deu mil habitants se'n surt millor que el seu Reino de España.


També em van semblar interessants les esmenes de la diputada d'ICV de les terres de Ponent, Sara Vilà. Proposava, entre més, de destinar el 5% del pressupost global de política lingüística del govern català al desenvolupament de la llei de l'occità, aprovada el 2010 i, de moment, massa poc tinguda en compte pel nou govern. En aquests cas, les esmenes tampoc no van ser acceptades. Algú dirà que això va fer que la moció Moga deslluís un bocí, malgrat la unanimitat final. Gosaria dir que aquest fet, simplement, va posar de manifest que la música del nou país que ve ens agrada molt, però que ens en manca encara la lletra, especialment la petita. Perquè, que hi ha pensat ningú què passarà en el supòsit que, quan es faci el referèndum a Catalunya, l'Aran decideixi d'acompanyar-nos en aquesta aventura?


S'han elaborat moltes hipòtesis i fins i tot sabem que hi ha partits que ja han redactat documents i estudis sobre com haurà de ser la nova Catalunya estat i quina organització territorial, competencial, electoral, política i lingüística haurà de tenir. Però ningú no ha tingut en compte l'element aranès. L'estatut del Parlament de Catalunya que després les Corts espanyoles van retallar el 2006 definia l'Aran com una realitat nacional occitana. En el supòsit que finalment els aranesos decidissin d'acompanyar-nos en aquesta nova Catalunya independent, doncs, la nova Catalunya estat seria formada per dues nacions: la nació catalana –o una part de la nació catalana– i un trosset de la nació occitana. Això implicaria –o hauria d'implicar si els catalans realment ens creiem el discurs del respecte i l'autogovern aranès– que la nova Catalunya estat hauria de ser, de fet, una confederació, amb dos estats associats: Catalunya i Aran. No se li havia acudit a ningú? Encara més, el nom del nou estat serà Catalunya? 


Si els catalans volem ser coherents, la nova Catalunya estat haurà de ser més Suïssa que no pas Portugal. Però això, que pot semblar complicat, complex i feixuc, pot fins i tot resultar interessant per a resoldre embolics com ara el debat de les llengües oficials en la nova Catalunya independent. Ningú no hi havia rumiat?


Marçal Girbau, lingüista, occitanista i promotor cultural

Editorial