Opinió

 

<24/73>

Joan Borja i Sanz

23.03.2014

El conte del Pare Català

Això diu que era un país remot en el temps i en el mapa, en què molts governants --ai!-- no sabien llegir ni escriure. I la cosa més grossa és que no se n'avergonyien. Tot el contrari: semblaven pagats, indiferents i orgullosos de tan escandalosa ignorància, i impunement la lluïen allà on anaven, amb un puntet de vanitat i tot. 'Miren vostès: jo no sé llegir ni escriure, perquè és que quan era menut no me'n van ensenyar'. Era, clar, una descarada insolència. Com si a llegir i a escriure no se’n poguera aprendre a qualsevol edat, amb un poquiu d’interès i bona voluntat!


La llei d'aquell país, naturalment, regulava que tots els xiquets i les xiquetes, a l'escola, n'havien d'aprendre, de llegir i escriure amb un mínim de trellat. Però, a aquells governants que no en sabien, es veu que tampoc no els feia gràcia que els xiquets n'aprengueren —tot i que, per descomptat, mai no s'atrevien a confessar-ho públicament amb sinceritat. I era així que inventaven lleis menudes que contradeien la Llei Gran i Tolerant. I aquelles lleis menudes, en nom d'una suposada i emmascarada llibertat, oferien als pares l'opció d'elegir si volien o no que, a l'escola, les seues filles i els seus fills aprengueren de llegir i escriure amb plena capacitat. 'És llicència dels pares —deien— triar quin programa volen.' 'Ser un soca de les paraules és un dret sagrat!'. 'Ningú pot obligar-los que els fills aprenguen de veritat!'.


Hi havia, en aquell país, persones entenimentades que es posaven les mans al cap, de tan gran com semblava tota aquella barbaritat. Perquè, damunt, aquells governants, de llegir i escriure tan ignorants, no es preocupaven gens ni mica d'explicar als pares una cosa que se sabia del cert: que un programa garantia llegir i escriure amb qualitat, i l'altre els condemnava a l'analfabetisme fatal i denigrant. Tot el contrari! Predicaven (a la contra) amb l'exemple més indecent i immoral: 'No patiu, no patiu, que això fa igual! No importa saber o no saber, ser persona cabal, o burro vestit i calçat! Fixeu-vos en mi: no sé llegir ni escriure. I sóc el vostre governant!'.


Tanmateix, molts ciutadans i ciutadanes d'aquell país sospitaven que, sense saber llegir i escriure, les persones no serien sinó animals de ramat: dòcils, patètics, manipulables, manipulats. Desarrelats, buits, impersonals, enganyats, incomplets, frustrats, adotzenats. Sense llum als ulls, òrfens del vent que desperta i de tots els colors del mar. I, a poc a poc, i a pesar dels governants illetrats, començaren a informar-se: consultaven llibres, estudiaven, investigaven, viatjaven, preguntaven als qui en sabien, anaven a la Universitat. I decidien, amb bon criteri, que l'opció que més convenia era matricular els fills en el programa que els facultava la felicitat de llegir i escriure: de somniar i estimar amb l'esperit més ric i més gran. Així va ser que, primer, uns 1.800 infants van anar a l'escola que els regalava la propina d'una ànima de paraules palpitants. Als cinc anys n'eren ja 20.000. 55.000, cinc anys més tard. I 89.000, i 147.000, i 200.000. Fins que, als trenta anys de la Llei Gran i Tolerant, en van arribar a ser més de 236.000, les xiquetes i els xiquets matriculats en el programa que els garantia, en la festa de l'expressió, una formació plena i total. Per als enamorats de la vida i les paraules, era aquella, certament, una aventura emocionant...


Però un dia, un mal dia, va passar un cas com un cabàs. La veritat és que fa vergonya i tot de contar! Resulta que en un col·legi d’un barri de la ciutat que hi feia de capital, els pares i les mares de 72 xiquetes i xiquets volien per als seus fills el model que ensenyava les paraules necessàries per a viure i volar en llibertat. En canvi, els pares de dos xiquets van dir que no. No se sap si per ignorància, neciesa, mala fe o pura desinformació. Però el fet és que, aquells pares, es veu que no volien que els seus fills aprengueren a llegir i escriure paraules com sort, foc, blau, núvol, sol, amic, joc, cel, cor... 'És el nostre dret com a pares!', reivindicaven per a si mateixos, amb convicció. Però quan els van explicar en una reunió que aquella escola tenia un projecte (aprovat per la directora general de la Governació!) perquè les criatures aprengueren a llegir i a escriure amb plenes facultats, van callar i van fer veure que ho donaven per bo. Van accedir en silenci a la proposta, i la van triar com a segona opció: volien, fóra com fóra, que els dos xiquets anaren a aquell col·le que tenien en bona consideració. Però internament —ai!— servaven una fosca, fosquíssima, insolidària intenció. I quan començaren les classes van anar a queixar-se formalment a la mateixa Governació. 'Ah! Valeu-me, ànimes del purgatori. També sant Blai Gloriós. Que als xiquets els ensenyaran a llegir i a escriure! Maria Santíssima, quin ultratge, quina malura, quina traïció!'. I van presentar un escrit contra l’aprovació de la directora general de Governació, al governant immediatament superior. Recurs d’alçada, es veu que en deien, d’això.


I ací és on vénen les de calor! Perquè va passar que el governant —cosa mai vista!— els va donar la raó, a aquells dos pares de fosquíssima intenció. Clar: tenien els fills en perill d’aprendre a llegir i a escriure. 'És un dret sagrat dels pares —va resoldre, aquell governant—, decidir si l’escola els pot ensenyar o no a llegir i a escriure amb trellat!'. I no content amb això, va arbitrar: 'Prou de lletres i paraules! Parlar, llegir i escriure? Pecat, pecat, pecat! Hem de garantir el dret d’aquests pares que demostren ser sensats. Evitem com siga que els seus fills aprenguen a veure i viure la vida amb el do del domini verbal. Per això mane i ordene, i ordene i mane, que per a tots els xiquets i xiquetes del seu col·le quede prohibida l’alfabetització integral!'. Mai abans no s’havien atrevit a tant, aquells nefastos governants... De tota manera, fent valer la sensatesa i una santa paciència digna d’admirar, els pares dels altres xiquets van voler arreglar les coses negociant amb el governant amb el cor a la mà:


—Escolte, senyor governant. Faça com crega i vulga amb aquells dos xiquets: done’ls la lluna en un cove, si vol, que ens semblarà bé. Veja com ho pot arreglar. Però... És que nosaltres no tenim culpa de res. I voldríem que els nostres fills aprengueren de lletra com cal, amb pau i fraternitat. La directora general ens ho havia assegurat...


—No, no, no. Ni pensar-ho! És que si separem els dos xiquets, els seus pares se’n podrien queixar...


—Però és que nosaltres tindríem la il·lusió...


—Llegir? Escriure? Si és igual! Això per a què val? No cal, no cal. No en feu cas...


—Però és que pensem que tenim dret que els xiquets aprenguen...


—Dret? Els xiquets, aprendre? Ah, caram! Ja ho tinc clar: sou uns radicals!


—Mire, no... És que vosté és el governant. I se suposa que té un jornal per a garantir que els nostres xiquets puguen estudiar. I que aprenguen a llegir i a escriure amb normalitat. Ho diu la Llei Gran.


—La Llei Gran, la Llei Gran... —se’n va burlar, amb un somriure desnonat. Aneu al Jutjat, si voleu!


—Però que no ho comprèn? No volem plets, volem només que els xiquets puguen anar a escola i aprendre normalment. El Jutjat —vosté massa ho sap, perquè li passa cada any— és segur que ens donarà la raó, però quan dictarà sentència ja serà ja massa tard. I mentrimentres tenim en joc l’educació dels fills, que per a nosaltres és important.


—Que no, que no i que no! Jo he de mirar pels drets dels qui, com jo, de lletres i verbs, no volen saber-se’n res. És la meua única preocupació!


—Però nosaltres respectem els seus drets, plenament. És només que no volem que els drets nostres valguen menys! Que no se n’adona, que per arreglar els drets d’aquells està conculcant els de totes les famílies i —sobretot— el de les xiquetes i els xiquets?


—No em maregeu, que ho tinc clar. No puc deixar-los, als dos pares alfabetifòbics, en situació d’indefensió jurídica...


—I a tots els altres 72 sí?


—Ho veieu, com sou uns radicals? Au! Fora d’ací! Jo sóc el governant. I mane i ordene, i ordene i mane, que a l’escola dels vostres xiquets quede terminantment prohibit l’ensenyament de les paraules que serveixen per a llegir i escriure, volar i somniar, aprendre i estimar, i viure en llibertat.


Tot això i més —ai!— passava en aquell país remot en el temps i en el mapa. Si fóra al país on visc —el país dels valencians— i l’escola en qüestió fóra el Pare Català, al barri de Benimaclet de la nostra capital; si el governant dels desficacis fóra un secretari autonòmic del ram, i un dels xiquets damnificats fóra —sang de la meua sang— el fill del meu germà, jo, que sempre calle, alçaria la veu per reivindicar en les xarxes socials i els periòdics la negociació, la civilitat, la dignitat. Com seria possible —per l’amor de Déu!— que qui hauria de donar llum donara tant de fum? Els denunciaria, els acusaria i els condemnaria, aquests governants, analfabets integrals, pel delicte de segrestar i assassinar les paraules, la convivència, la cultura i l’esperança pel demà. Demanaria als responsables del seu partit amb bona voluntat —em consta que n’hi ha—, que posaren una mica d’ordre al corral, i que n’exigiren la dimissió immediata i fulminant. Tot això, clar, si el conte que els contava fóra el del Pare Català.



Joan Borja i Sanz


Facultat d'Educació. Universitat d'Alacant

Editorial