Opinió

Martí Estruch Axmacher

30.06.2014

No votar i explicar-ho tampoc

Després d'uns quants mesos d'immobilisme eterns i letals des del punt de vista de l'estratègia política, l'estat espanyol s'ha tret la son de les orelles i ara sí que reacciona davant la internacionalització cada vegada més àmplia del nou 'case of the Catalans', hereu directe del cas del 1714. Però reaccionar, en aquest cas concret, vol dir literalment això: que els uns fan l'acció i els altres van a remolc. Els uns envien informes sintètics de cinc pàgines i els altres contraataquen amb memoràndums il·legibles de 200. Els uns programen conferències i debats per tot el món i els altres van de bòlit amb el seu estol de cònsols i ambaixadors trucant a rectors universitaris i 'think tanks' perquè no permetin els actes. Els viatges internacionals del president Mas entren en una categoria a banda i mobilitzen tots els exèrcits disponibles, és clar.


Els entrebancs i les cartes i trucades més o menys amenaçadores tenen efectes diversos, però en general poc efectius. Jo he vist alguna d'aquestes cartes signades per un ambaixador espanyol i fan sentir vergonya aliena llegides amb ulls de democràcia madura i de llibertat d'expressió. Estic convençut que, en molts casos, les amenaces són fins i tot contraproduents. Sempre recordaré com un important càrrec d'un 'land' alemany m'explicava incrèdul les pressions que havia rebut de l'ambaixada espanyola a Berlín perquè no acollissin un acte organitzat per la delegació de la Generalitat sobre el futur de Catalunya. I m'ho resumia gràficament: 'M'ha recordat el llenguatge i els mètodes de l'Alemanya de l'est.'


Per vergonya dels uns o discreció dels altres, incloent-hi les institucions catalanes, la gran majoria de casos no surten a la llum pública. Però de tant en tant algú ho explica, com aquest professor de la Universitat de Lisboa que en va voler deixar constància en un article al diari; o com Pilar Rahola, que també explicava un dia una experiència personal a La Vanguardia. El cas de la professora Clara Ponsatí també passarà a la història de la llibertat de càtedra espanyola. Moltes vegades, és cert, no hi ha proves, més enllà de la certesa que passa alguna cosa estranya. El darrer cas, la conferència que havia de fer el perillós Carles Viver Pi-Sunyer dimarts 17 de juny a Brussel·les i que un 'think tank' prou seriós com és el CEPS va cancel·lar amb menys de 24 hores d'antelació amb excuses de mal pagador.


Però aquesta actitud d'anar posant bastons a les rodes, a Europa no ven. Quan no tens projecte propi i tots els teus arguments es basen a amenaçar i destruir el projecte del contrari, acabes perdent la partida. A l'estat espanyol, tot allò que té relació amb el procés sobiranista els ultrapassa i ells arriben quan nosaltres fa estona que ja som un parell d'estacions més enllà. Fan salat. Tota l'experiència acumulada dins les fronteres hispàniques, que va des de comprar favors, silencis o fidelitats fins a tancar diaris i empresonar periodistes, al nord del Pirineu no funciona. I sí, Espanya és una democràcia consolidada i amén. Ara: no únicament no deixa votar els catalans, sinó que tampoc no vol que aquests exerceixin la llibertat d'expressió i s'expliquin al món. Alerta, però, que quan hom entra a un restaurant i veu que a dins no hi ha taules, ni cambrers, ni cuina, al final acaba sospitant que no és cap restaurant.


 


[Article publicat originàriament a Media.cat]

Editorial