Obrint país

L'escenari és sobri i auster com el paisatge de l'Horta: cinc barraques, un petit canyissar i un arbre pelat retallats per un esclat de cel i terra de mil colors, de cent clarors: blau, verd, groc, carabassa, roig... Un escenari, ras i curt, que és l'essència de València. Una València essencial, ja, per als centenars de principatins que omplim avui al vespre, amb una molla al seient, l'Auditori de Barcelona per a acomiadar 'indefinidament' Obrint Pas, el grup que amb les seves melodies ens ha obert el País Valencià de bat a bat i, de regal, ens ha ofert el país de cap a cap.

Passet a passet, cançó a cançó, la colla d'amics que repassa ara mateix dues dècades de vivències musicals –endollada únicament a l'energia del públic– ens ha impregnat d'imatges, sons, olors i accents meridionals, que han eixamplat el nostre horitzó de referents nacionals.

'Vint anys corrent pels Països Catalans', resumeixen amb força vertigen Xavi Sarrià i Miquel Gironès, emocionats, des de l'escenari. 'Vint anys conreant els Països Catalans', els goso corregir jo. Perquè amb les seves guitarres i dolçaines han llaurat aquests intensos i compromesos anys totes les terres de parla catalana, on han deixat llavors fructíferes.

Barcelona, avui, n'és un brot esponerós. No hauria dit mai, dues dècades enrere, que l'himne plantat, regat, arrelat, brotat i vingut del sud –tocat deliciosament amb la fina viola, els greus tabals i l'aguda dolçaina– seria, en el moment present, l'únic capaç de posar-me la pell de gallina; que l'esborronadora Muixeranga –ho comprovo amb un cop d'ull– seria l'única que faria aixecar apassionadament el puny dels més granats, i amb timidesa de novell la mà closa dels més xiquets.

Tots els qui ens hem aplegat avui ací n'estem més que convençuts: els Obrint no són passat, sinó el país present en cerca de futur.

Martí Crespo, periodista. 

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Ens ha impregnat d’imatges, sons, olors i accents meridionals, que han eixamplat el nostre horitzó de referents nacionals.

Els Obrint no són passat, sinó el país present en cerca de futur.