Opinió

Grup GELA

01.12.2014

Òc òc?

Deia Jorge Luis Borges que comprendre l'idealisme no és difícil. La cosa difícil és pensar dins els seus límits de l'idealisme. Fins i tot Schopenhauer, distret, podia afirmar que no coneixia ni el sol ni la terra, sinó només uns ulls que veien el sol i una mà que tocava la terra, sense adonar-se que concedia als ulls i a la mà una materialitat que negava a tota la resta. Potser la idea es podria adaptar a qualsevol proposta de veure el món d'una manera que, si més no fins a cert punt, contradiu els punts de vista més establerts, més generals, tan consolidats que es tornen transparents i se'ns presenten com 'allò que és normal'.


Des del GELA intentem proposar una manera de veure les llengües que sol xocar amb moltes idees habituals en aquest àmbit. Per exemple, insistim a dir que totes les llengües són iguals i que, per tant, no hi ha llengües 'cultes' (categoria que pressuposaria que n'hi ha d'incultes) ni 'riques' (que voldria dir que n'hi ha de pobres); o que la lingüística no té capacitat d'establir de manera categòrica què és una llengua i què no ho és. Després, pensar dins aquests paràmetres no sempre és fàcil: de fet, no parem de parlar de llengües. Com Schopenhauer, ens fiquem de peus a la galleda, però no hem trobat la manera de prescindir d'aquesta etiqueta si ens volem fer entendre.


Ara, hi ha incoherències i incoherències o, com diu la dita, el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú. Va costar molt d'aconseguir que les lleis espanyoles reconeguessin el català com a llengua. Encara més que en reconeguessin l'oficialitat (cosa que només s'ha aconseguit a una part —bona part, però no la totalitat— dels territoris on té implantació històrica, mentre que sí que és oficial en algunes comarques valencianes on no s'ha parlat mai), i ens queixem sovint i amb raó que aquest reconeixement només és formal, buit de contingut, i que en la manera de pensar 'normal' de les institucions de l'estat el català hi és del tot absent. De fet, no es pot negar que un dels arguments de l'independentisme és el lingüístic: només una estructura política pròpia garantiria, segons aquest plantejament, la presència del català en tots els àmbits d'ús de debò.


Així doncs, com és que el 9-N les paperetes de votació eren escrites en català i en castellà, però no en aranès? D'acord, a la web on es podien imprimir hi havia també l'opció trilingüe, però, francament, recordava una mica el multilingüisme dels programes de la declaració de la renda: és més difícil de trobar-hi l'opció d'imprès en català que no pas entendre què desgrava i què no.


Hi havia exemplars de la papereta trilingüe als centres de participació d'arreu? Doncs no. Cosa que no s'entén, perquè des del 2006 —i, com feia notar Josep Lluís Carod-Rovira en un article recent al diari 'Ara', aquest punt no el va impugnar el Tribunal Constitucional— l'aranès és oficial a tot el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, exactament igual que el català i el castellà, cosa que de passada recorda que amb l'oficialitat d'una llengua no n'hi ha mai prou i que a vegades, com que es fa servir de pretext per a no fer res més ('què més voleu?, si ja és oficial!'), és més aviat contraproduent. En resum: per què no hi havia una única papereta trilingüe, igual per a tothom, el 9-N?


El cas és que la Vall d'Aran va ser una de les comarques (potser ja aquesta denominació és poc adequada; al capdavall tampoc no ens agrada gaire quan ens anomenen regió d'Espanya) amb menys participació el 9-N. De segur que això respon a raons molt complexes, i que deuen tenir a veure amb la conformació demogràfica, les relacions econòmiques, la història i moltes altres coses. Però potser tampoc no hi ajuda gaire l'oblit o la indiferència catalana cap a la seva cultura i la seva llengua. Sí, és clar, els aranesos són molt pocs. Tanmateix, són molt importants, no tan sols perquè evidentment contribueixen de manera decisiva a la preservació de la diversitat lingüística (en el món gascó i occità al qual pertanyen, la Vall d'Aran és una de les comunitats on més garanties de transmissió té aquesta llengua), sinó perquè ofereixen al projecte català una oportunitat única de mostrar que no és víctima dels mateixos prejudicis de què es queixa.


La Vall d'Aran hauria de ser una vacuna contra la temptació d'identificar fronteres polítiques amb fronteres lingüístiques. Tant se val si parlem de comunitats autònomes, estats federals o estats independents: ens hauria de permetre de mostrar al món que som capaços de pensar i de dur a terme una gestió de les llengües dirigida a conviure sense renunciar a la diversitat.


No es tracta pas d'inventar una administració política neutral pel que fa a les llengües (una d'aquestes planificacions 'laissez faire' que no fan ni busquen res més sinó afavorir les llengües hegemòniques). Al contrari, es tracta de fer una administració bel·ligerant a favor de la diversitat lingüística; i l'aranès, si els aranesos volen compartir fronteres amb els catalans, en serà sens dubte un bon termòstat. Ara com ara, la llengua és oficial pertot, però ni tan sols tenim estudis universitaris centrats en l'aranès.



Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)


(Mònica Barrieras, Pere Comellas, Montserat Cortès-Colomé, Alicia Fuentes-Calle, M. Carme Junyent )


Nota dels autors: Des de la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida (http://catedradestudisoccitans.blog.cat/) ens recorden, amb tot l’encert, que no és veritat que no hi hagi “estudis universitaris centrats en l’aranès”, com afirmem a l’article. En efecte, la Càtedra es va crear l’any 2005 per vehicular la feina que aquesta universitat fa, tant docent com de recerca i divulgació, des dels anys vuitanta en relació amb l’occità. A més, des del curs 2008-2009 la Universitat de Lleida ofereix el grau d’Estudis Catalans i Occitans, “l’únic de tot l’Estat espanyol que permet accedir a una titulació superior de filologia catalana i occitana”, com explica el web.
No tenim, és veritat, estudis específics d’aranès a la nostra universitat, la de Barcelona, de manera que vam caure en un barcelonacentrisme, d’altra banda per desgràcia ben freqüent, que sempre hem detestat. Demanem disculpes als companys de Lleida per una actitud imperdonable encara més pel fet que coneixem la seva ingent i valuosa feina amb l’occità des de fa temps.

Editorial